Chào ông Viêt Nam

A Birmània/Myanmar no tot és un camí de roses, ans al contrari. És molt complicat, molt. La pobresa, els anys de foscor (més de tres dècades), els continuats espolis de la seva riquesa natural. Aung San Suu Kyi era, és i serà l’esperança. Però no tot és com sembla, i els problemes, la por continguda, la situació  del país, poden desbordar a aquesta dona valenta, lluitadora i tenaç. I ella no baixa els braços. Continúa la seva lluita, sabent que ha de pactar, fer gestos mal vistos per molta gent. Les crítiques a la seva política comencen a sortir publicades i ja veiem com gent la recrimina, protesta.
Després dels disturbis a Meiktila es poden comptar més de 180 les persones mortes des del mes de maig de 2012, 120.000 desplaçats, majoriàriament Rohingyas, i l’esperança d’una nova Birmània/Myanmar s’esfuma entre el dolor i la violència.

No és una ‘casualitat’ que els disturbis ètnics hagin començat després de la victòria de la NLD en unes eleccions parcials. El President Thein Sein va avisar al poble, no fa pas gaire, dels oportunistes religiosos i polìtics per no deixar pas lliure a la democràcia, però el seu govern no ha estat capaç d’erradicar als violents. Daw Aung San Suu Kyi ha fet del silenci la seva resposta davant la violència, encara que ha matisat que cal lluitar per arribar a un estat de dret i poder solucionar aquestes injustícies. Però no n’hi ha prou.
Penso que hauria de condemnar la violència del govern envers les minoríes, siguin els Kachin budistes i cristians, o els Rohingya musulmans.

Birmània/Myanmar és un país difícil i cal anar en compte quan llegeixes la història, perque no sempre està escrita per historiadors i intelectuals. Si mires la xarxa està ple de panflets, opinions, insults, texts violents. La Junta Militar ja es va encarregar de censurar tota publicació que pogués ensenyar al poble un coneixement crític de la història del país. La història la van fer els militars, i nosaltres en el nostre país, d’aquesta censura en sabem un munt.

Començo amb un fet que pot semblar inversemblant. El monjo U Wirathu considerat el ‘Bin Laden birmà’ (segons comentaris que he llegit dins la xarxa) incita a la gent, de religió budista, a enfrontar-se als birmans de religió musulmana i de boicotejar els seus negocis. Extremistes musulmans infiltrats provinents de Bangla Desh i d’altres països inciten a la minoria musulmana a enfrontar-se amb la majoria budista. I l’exèrcit s’ho mira complaent. Mentrestant, el partit NLD de Daw Aung San Suu Kyi celebra el primer congrés de la seva història, per organitzar-se i poder encarar les eleccions generals de 2015 amb força, confiança i credibilitat. Des de l’any 1988 qualsevol reunió dels membres de la NLD era considerada il.legal i eren empresonats, jutjats i condemnats a presó entre 10 a 50 anys.

……..  continuar llegint

Els musulmans van entrar a Birmània/Myanmar com a comerciants i mercenaris a finals del secle XIII i han estat vivint en pau amb els budistes al llarg dels secles. Durant el secle XIXè , el Rei Mindon de Birmània, va fer construir mesquites per els musulmans birmans que van lluitar defensant el país i va ajudar a construïr un hotel a La Mecca per els musulmans birmans en el seu peregrinatge, o hajj.

Però la llavor del conflicte ètnic va començar durant la colonització britànica, i més exactament al sud del país. Després de la primera guerra Birmana-Anglesa, al llarg dels anys 1824 fins al 1826 van emigrar al país milers d’hindús, de majoria musulmana i també gent que els generava conflictes als anglesos a l’Índia. Més tard, després de més guerres, Birmània es va convertir en una colònia de la Índia, i van començar els disturbis, conflictes, entre els hindús musulmans i els birmans budistes. La majoria budista considerava que els musulmans els prenien tot el comerç i accedíen als millors llocs de treball. L’any 1938 els disturbis entre musulmans i budistes van causar centenars de morts i mesquites destrossades.
Malgrat tot, els musulmans van aconseguir ser prominents estudiants, polítics, generals, funcionaris i professors. U Razak, va arribar a ser ministre i va ser assassinat juntament amb el general Aung San, pare de Daw Aung San Suu Kyi l’any 1947.
L’any 1962 els militars van prendre el poder fins avui, i els conflictes ètnics amb la minoria musulmana es van incrementar. La Junta Militar ha utilitzat aquests enfrontaments com ha volgut i els ha convingut al llarg de les últimes quatre dècades. Una Junta Militar  budista,’molt devota’, però cruel i sense compassió envers les minories i els dissidents del seu país.

Crec, penso, que els budistes extremistes (una part de monjos inclosos, i que no són majoria sortosament ) és el llegat polític i social de més de quatre dècades de govern absolutista de la Junta Militar amb els Generals Ne Win i Than Shwe al capdavant. 

Daw Aung San Suu Kyi no s’ha pronunciat clarament contra aquests activistes que no han tingut compassió de la minoria musulmana. I ho hauria de fer. Però el poble ho entendría ? Dues terceres parts de la població és budista i una tercera part les minoríes musulmana, cristiana i catòlica. Les eleccions de 2015 són a tocar. I no es tracta de voler el poder, es tracta de foragitar els militars corruptes, violents, dictadors i que han destrossat tot un país des de l’any 1962 amb el permís i el beneplàcit dels països democràtes occidentals, o governs veïns (Índia, Tailàndia, Xina, Indonèsia) que s’han beneficiat dels recursos naturals del país.

Veure un video de la turba amb matxets a la mà matant a gent innocent, fa mal, molt de mal, i més encara quan hi veus monjos budistes implicats en aquestes revoltes. Aquest fet no els dona llicència per a matar, i el govern ha de prendre mesures immediates, si no vol que la seva apertura a la democràcia s’ensorri novament. La gent, el poble, no s’ho mereix.

Tinc fe, respecte i admiració per Daw Aung San Suu Kyi (el meu primer apunt setembre de 2007) i ella més que ningú està patint i molt. Crec que el poble li dona tota la seva confiança. El seu coratge i valentía moral no és del tot entesa per moltíssima gent que prioritza els actes contundents, de vegades violents, als actes pacifistes entesos com a covards o febles. És difícil de saber el que passa a Birmània/Myanmar des de la llunyania. Només espero que quan hi arribi el mes d’octubre pugui veure alguna cosa més que una ‘certa’ llibertat d’expresió i conèixer una mica millor el conflicte d’aquest país meravellós on milions de bona gent esperen que surti el sol i els regali un estat de dret, una democràcia, una convivència, per viure millor.

Fotografia: Suu Kyi en campanya electoral, febrer de 2012. No ha de deixar que s’amagui el sol de l’esperança, i no deixarà que passi. Té la força i la fe perque aquesta esperança es converteixi en fets  per una vida millor del seu poble.