Birmània – Genocidi
Quatre setmanes són molts díes; és el temps que he estat a Oô, Pirineus de França, departament de la Haute Garonne. Canvi radical de vida, d’entorn. Mesurar el temps, com a Viêt Nam; no tenir presses; observar; caminar per camins desconeguts; escoltar els concerts matinals de les caderneres, merles, pit roig; canvis de llum; arbres esquitxats d’un verd nou; pluja de primavera, autèntica; terra lluenta i molla; capolls que comencen a obrir-se; abelles cercant el pol.len i tornar al rusc; escoltar el so de l’aigua del riu; núvols baixos, grisos, tristos; racons a les muntanyes que es resisteixen a perdre la neu ….
I així vull retornar en aquest món blocaire, per continuar denunciant el genocidi que estàn patint la gent a Birmània; vivint com a refugiats en el seu propi país; menjant el que poden i el que la gent vulgui donar-lis; cal cridar alt i molt fort de tot el que està fent aquest personatge, general, cap de la junta, Than Shwe, amb el seu poble, i denunciar la incapacitat manifesta de la ONU, Europa i tots els països, per acceptar un principi de responsabilitat de protecció i actuar sense més.
Primer que res, donar-te la benvinguda a casa, estimada.
Esper que les muntanyes d’Oô, que amb tanta gràcia moblen aquest poblet preciós i que saben cenyir airosament, a desgrat de la sòlida estampa, petits llacs perquè ‘elles’ hi puguin practicar la coqueteria d’emmirallar-se, t’hauran estat un tònic. Voldré saber si n’has tornat nova de trinca, relaxada i amb l’energia positiva de sempre, en generós esplet. Més val que sia així, perquè el món, Bel·lisa, continúa ben decidit com sempre rumb a la catàstrofe, al caos i a la desesperació, i no sap gaudir d’això que era i no era el bon viatge de la cadernera; l’enclí del món és el malfraig i la ganivetada.
Què podríem fer, amb un teclat i uns ulls i amb un cor que batega i s’accelera (de tant en tant) d’una mica balsàmic, que els donàs consol?