30 d’abril 1975 – Final de la guerra – Viêt Nam – 35 anys

Avui s’acompleixen 35 anys que la guerra de Viêt Nam va acabar. Avui no sembla que aquest país hagi patit tanta guerra durant tans anys. La recuperació és inapelable.
Encara hi han mancances, moltes, però el seu caràcter pragmàtic, pacient, lluitador, han fet possible que Viêt Nam sigui avui un país, que mira el futur, sempre endavant, sense renegar del passat i de l’esforç enorme que van fer i les guerres que van patir, civil inclosa, per aconseguir ser una nació reunificada on conviuen més de 86 milions persones, 54 ètnies diferents.
El més difícl quan es guanya una guerra, any 1975, que va ser cruel, violenta, terrible ……  i ara com tirem endavant ? Un país absolutament detrossat i més de tres milions de morts, mlions de ferits, invàlids, deformes per els danys col.laterals de les bombes químiques, exiliats, gent que va fugir.
Ho Chi Minh, l’Oncle Ho, va saber molt bé instruïr la gent; els va ensenyar a estimar la natura, la terra, els arbres, llegir, aprendre, ser feliç, respectar la família i la gent gran, escoltar, treballar, mantenir els valors de la nació, i sempre, sempre sentir-se vietnamita i preservar la seva història, cultura i valors. Ell no va poder veure el final de la guerra. El General Giap, gran estratega amic personal de l’Oncle Ho i persona crucial en les victòries davant els francesos i americans i xinesos i japonesos, encara és viu. Ja haurà arribat als cent anys, potser.

Aquesta fotografía m’agrada molt; la va fer l’inoblidable Philip Jones Griffiths.  
      
ACI   

Si teniu temps i ho desitgeu, en aquest link al meu apunt, podeu veure un video de’n Philip Jones Griffiths extraordinari.


Eren temps de guerra. L’arròs és la base principal de l’alimentació del vietnamita, però és quelcom més que una menja, és senzillament la raó de la seva existència com a poble. Hi ha com una certa simbiosi religiosa i moral en la societat vietnamita quan es cultiva l’arròs. Quantes tombes haurem vist en mig d’aquest camps ? És el lloc on volen ser enterrats, el seu tros, el camp d’arròs.
Per un vietnamita menjar arròs és com per els catòlics menjar el pà.
El llibre de text dels vietnamites és el ‘ Truyên Kiêu’, un poema èpic, de 3,254 versos, el sacrifici d’una dona per salvar la seva família.  Escrit per Nguyên Du (1766-1820)                                            ACI
– No és important que una fulla de l’arbre caigui, si el tronc continúa ferm, ben arrelat a la terra –

Els diferents invasors, xinesos, mongols, francesos, japonesos, americans, no han entès mai que el llibre de text per excel.ència d’aquest país sigui un poema.

En l’arxiu un parell de fotografíes : L’Oncle Ho llegint el poema èpic  Truyên Kiêu a la tropa i una composició meva: la falç, la sabata de cautxu de l’Oncle Ho i l’arròs. I dues fotografíes més,  del mateix dia a Ho Chi Minh (Sai Gòn ) i Hà Nôi celebrant l’aniversari; 35 anys sense guerres són moltíssims per aquest poble; viure en pau, va ser el seu somni.

2 pensaments a “30 d’abril 1975 – Final de la guerra – Viêt Nam – 35 anys

  1. del què ens expliques, aprenent i entenent quin és el futur del nostre poble:estimar la natura, la terra, els arbres, llegir, aprendre, ser feliç,
    respectar la família i la gent gran, escoltar, treballar, mantenir els
    valors de la nació, i sempre, sempre sentir-se català i preservar història, cultura i valors.
    Ni més ni manco. Besades
  2. la gran cagada dels americans va ser pensar en Ho i tota la guerrilla com comunistes purs quan l’oposició era força transversal (Que no veien que els monjos bonzes no eren comunistes?). Era la continuació per la lluita de la independència que arrencava de dècades enrere i que els havia enfrontat ja a francesos i japonesos. No era una guerra contra una ideologia sinó contra un poble.
    Això deu explicar el peculiar comunisme vietnamita i el poc cas que se li fa des d’aqui tant des d’una banda com des de l’altra com hem comentat algun cop.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *