Chào ông Viêt Nam

Em vaig alegrar molt de veure el paisatge. Recordo el gran incendi dels 90. Vaig patir-lo i el viatge de retorn a casa va ser esfereidor i angoixant. Les alzines segueixen i els pins han crescut novament. La vegetació autòctona ha florit. Les populars ‘boles’ (base militar) de la muntanya el Pení encara hi són; diuen que les treuràn. Amb alegria, veig com hi ha una vinya fermosa, fresca, brillant al capdamunt del pas de la muntanya, Perafita,  quan ja pots veure el Port de la Selva. El descens el fem sense presses, sempre posant el frè quan ens creuem amb els cotxes. En el viratge precís, el de sempre, ja podem veure el poble amb l’esglèsia i la badia amb Es Cucurruc al fons. Començo ja a veure canvis; noves construccions; botigues; l’hort que ja no hi és; la botiga de ‘tot el que necessites’ del senyor Vehí s’ha convertit en un forn, cafeteria, pastisseria, menjar ràpid; però el passeig segueix al mateix lloc, amb un parell d’arbres, els de sempre, que van sobreviure a una llevantada impresionant; el Marítim; el Boya, el Melitón; el pont; la gent sentada badant i mirant qui passeja;  i el Casino. També he notat una diferència; ara les barques estàn ben alienades a l’esquerra i a la dreta de la badia, deixant espai. Uns petits parcs per els infants ( abans no n’hi havien ) i el camí a Port Lligat, o per anar a menjar a Casa Anita (popularment conegut com ‘el ratón’) és per vianants; cap motocicleta ni cotxes.

Al capdamunt trobem un petit parc, en un antic terreny privat, on un munt d’infants juguen. 

Entro a l’apartament dels meus amics. En uns minuts, baixarem al centre per passejar, seure davant el mar. He reconegut cares de persones que ja ens creuàvem fa molts anys ( 5, 10, 20, 30 ?? ).

La fotografia; mentres era dins l’aigua, freda, com a mí m’agrada, amb una petita tramuntaneta que fa reviure als morts !