Líbia és, en estos dies, una prova de
què la realitat que creiem real pot ser, és, un reflex de la manipulació
mediàtica, un miratge, per a res innocent, que amaga intencionalitats i interessos,
sovint obvis, però amagats darrere d’accions “oficials” que es
denominen amb ampul·lós termes relacionats amb conceptes que, ideològicament,
pareixen ser indiscutibles, com els processos de “suposada
democratització”.

El que està succeint en Líbia té
antecedents, perquès, raons, velades intencions i veritats, almenys, veritats
“menys a mitges”” que les mentides que els mitjans
d’incomunicació ens intenten “instil·lar”. Com  N. Klein va
descriure en el seu llibre LA DOCTRINA DEL SHOCK, l’administració Bush ja va
prendre un conjunt de mesures especifiques, que van ser intencionadament
aprovades sense permetre a penes la seua revisió per a evitar que no fossen
acceptades per l’oposició i part de l’opinió pública, per a institucionalitzar
el model de guerra privatitzada que es va forjar, llavors, a Iraq i que
continua, hui, com un dels elements més característics de la política
“democratitzadora” americana. Recordem que, un poc més d’un any
després de l’ocupació “liberalitzadora i prodemocràcia” d’Iraq, el
Departament d’Estat nord-americà va crear una delegació nova, amb un títol tan
llarg com pretensiós: l’OFICINA DE RECONSTRUCCIÓ I ESTABILITZACIÓ, integrada,
casualment, per assessors contractats  i
afins a Bush, que, seguint ordes d’aquest personatge tan patètic i danyós,
deurien “traçar plans eficaços per a reconstruir – prèvia destrucció, se
suposa- països com Iraq i Veneçuela. No han canviat molt les coses. En
realitat, gens.

Gens, tampoc amb relació a  Líbia: en la dècada dels 80, el motiu d’unió
entre la CIA, el Departament d’Estat americà i el Pentàgon va ser la creació
d’un departament genèticament clònic a què he mencionat: EL FONS NACIONAL
AMERICÀ PER AL  FINANÇAMENT I SUPORT A LA
DEMOCRÀCIA, The National Endowment for Democracy. Els membres d’esta
organització “benefactora amb el planeta Terra”, una espècie de
“guerrers de la pau de l’univers, són personatges, que no persones, de
sospitós perfil, no precisament democràtic ni respectuós: Kissinger, Albright,
Carlucci, Brzezinski, Clark, delfins i ex.-càrrecs de Nixos, Clinton, Carter i
Reagan, junt amb “pesos pesats” com l’actual president del Banc
Mundial, Wolfowitz. Tots ells han actuat, amb un pla sobre i en Líbia, perquè
és necessari donar suport a la “oposició” de Gadafi per a donar
sentit a la missió americana, a la que s’unix la missió europea, de destruir,
desestabilitzar, construir (a mesura) i estabilitzar,( a mesura, per
descomptat) per a donar-los ” a eixe món àrab” una democràcia com el
déu-amèrica mana.

-No oblidem que Líbia ha sigut,
anteriorment, intent i objecte de dures sancions, només retirades quan
l’amenaça del preu del petroli es posava sobre la taula, amb una campanya, de
fons, orquestrada sobre la base que, casualitat de les casualitats, també
Líbia, com Iraq, disposava d’armes químiques i nuclears. De nou, un episodi
d’amnèsia, no menys curiós, impregna la memòria mediàtica: els EEUUAA estan
usant a Afganistan, des de l’inici de la seua invasió, armes de destrucció
massiva, coronades amb el segell de les barres i estreles, però no per això
menys mortals, fabricades amb elements d’indiscutible perillositat com l’urani.

-Fins a la mirada més innocent,
després de bussejar en la informació que silencien els ” mitjans
d’incomunicació”, detectaria la intenció d’Europa i Amèrica d’intentar,
per tots els mitjans, establir les seues conegudes “regles del joc”,
un joc que es basa en el control, en la colonització total i ideològica, la
desestabilització i destrucció que porte a països anti-USA a un estat de xoc en
què ÉS POSSIBLE INTERVINDRE sense ni tan sols ser criticats ni qüestionats ja
que les consciències s’aniquilen, centrades únicament a sobreviure i donar per
“bona” qualsevol “ajuda” dels “poderós
benefactors”. La llibertat, en Líbia o en qualsevol altre país, és
INCOMPATIBLE amb l’ombra, allargada i letal, de l’imperialisme americà, a qui s’unix,
hui, la por i la indecisió i l’homenatge que li rendix una Europa falsament
unida, amb una OTAN buida de sentit, però disposada a “donar suport”
les missions benefactores del tio Sam i els seus “sequaços”.

El Pentàgon aguaita, dirigix i recolza
estes bases i les accions que estan realitzant i tenen la intenció de
realitzar, però la campanya que acompanya a estos plans pentagónics, amb
intenció agònica, és la de crear, gràcies als falsimedia, la  Creença, la
convicció en els ciutadans desinformats  Que la “ajuda” per a la
resolució del conflicte només pot ser “intervindre”. Per descomptat,
si hi ha un binomi impossible i increïble és el de CIA-PENTÀGON i AJUDA i PAU.

-Un altre “silenci” important dels mitjans-infecciosos
d’incomunicació és que fa referència al “ahir” ideològic de Gadafi i
de Líbia, a qui hauríem de mirar no amb els ulls d’Occident. Democràtic?
Respectuós? No alienant? No fanàtic?-   Sinó amb l’empatia social i
històrica, únicament possible després de CONÉIXER I CONTRASTAR fonts i
informació. Gadafi va escriure el conegut, i ara silenciat GREEN BOOK, El Llibre Verd, un conjunt de pensaments que
traspassen la ideologia per a convertir-se en un pla per a organitzar la
societat, no des del concepte de democràcia tradicionalment acceptat (i tan
realment “no democràtic”) sinó des de la consideració, ja presentada
en el seu primer capítol, que “Tots els sistemes polítics en el món de hui
són un producte de la lluita pel poder entre instruments alternatius de
govern.  Esta lluita pot ser pacífica o armada, com s’evidencia entre les
classes, sectes, tribus, partits o persones.  El resultat és sempre la
victòria d’una estructura de govern en particular  – ja siga la d’un
individu, grup, partit o classe –  I derrotar als de les persones; la
derrota de la democràcia genuïna” (…) “El partit és una forma
contemporània de la dictadura.  És l’instrument modern de govern
dictatorial.  El partit és la regla d’una part sobre el tot.  Com una
part no és un individu, es crega una democràcia superficial.  El partit no
és un instrument democràtic, ja que es compon només d’aquelles persones que
tenen interessos comuns, una percepció comuna o una cultura compartida, els que
pertanyen a la mateixa o de la regió compartixen la mateixa creença o 
Formen una Part per a aconseguir els seus fins, imposar la seua voluntat 
, o estendre el domini de les seues creences, valors, i interessos de la
societat en el seu conjunt.  Cap partit ha de regir a tot un poble, que
constituïxen una diversitat d’interessos, idees, temperaments, les regions i
les creences.  El partit és un instrument dictatorial de govern que permet
a les persones amb perspectives o interessos comuns per a governar el poble en el
seu conjunt.  Dins de la comunitat, la part que representa a una
minoria.” (…) Gadafi va proposar un sistema polític-social basat en la
creació d’assemblees i comités, nombrós, concèntrics, que partien del barri per
a arribar a la “tribu” i per a garantir la representació de tots,
sense excloure a la minoria que una democràcia exclouria. Si tenim en compte el
moment en què va ser escrit, El Llibre Verd va representar una claríssima
afront a Occident i al tradicional sistema polític, variables a banda, imperant
tradicionalment en món àrab. Per a aquell Gadafi inicial, autor del llibre
mencionat, en relació als mitjans de comunicació, “la premsa és un mitjà
d’expressió per a la societat: no és un mitjà d’expressió per als particulars o
entitats corporatives.  Per tant, lògica i democràticament, no ha de
pertànyer a qualsevol d’ells. La premsa democràtica és la que és emesa pel
Comité del Poble, que comprén tots els grups de la societat.  Només en
este cas, i no d’una altra manera, serà la premsa o qualsevol altre mitjà
d’informació siga democràtic, expressant el punt de vista de tota la societat,
i que representen a tots els seus grups, respectant l’anomenada TERCERA
TEORIA UNIVERSAL. Segons esta teoria, el sistema democràtic és una
estructura coherent els fonaments de la qual estan fermament establits en base
Conferències Populars i comités Populars, que reunirà en un Congrés General del
Poble.  Açò és absolutament l’única forma de societat democràtica
genuïna”

-El   S.O.S del gran pallasso americà. Els falsimedia estan intentant,
amb menor èxit cada dia que es manté el conflicte en Líbia, ocultar que Amèrica
i Europa estan demanant ajuda -que de segur serà “tornada” i
“agraïda” amb escreix, a través de “favors” que només Líbia
estiga destruïda, es permetran als països que acudisquen a la petició dels EEUUAA
i les seues multinacionals- per a “portar la pau als salvatges d’eixos
libis, encapçalats per Gadafi”. La primera petició va ser a Aràbia
Saudita, a qui el Pentàgon va sol·licitar l’aprovisionament d’armes als
“rebels” de  Bengasi. Oficialment, el monarca saudita no ha
accedit a esta petició, però no és difícil creure que la seua negativa és una
tapadora que amaga un “sí, la qual cosa mana l’amo americà” perquè
Aràbia no es veja esguitada ni més, ni tan prompte com perquè la família reial
no tinga temps de “organitzar”, junt amb els seus amics americans, un
control ferri de possibles problemes.   La veritat, i l’admés, és que
Aràbia va emetre un informe de Situació, per als americans intranquils, en
el que manifestava que  “després d’una anàlisi detallada de la
situació del conflicte en Líbia, els adversaris rebels contraris a Gadafi necessitarien
coets antitancs i morters, a més de, per a més seguretat, míssils
terra-aire per a derrocar caçar bombarders”. Les armes haurien d’arribar
(es creu que ja ho han fet i en un número molt major de l’imaginable) a través
de les bases aèries de Líbia o a través de l’aeroport de Bengasi, amb la qual
cosa la famosa reducció de zona de vols permesa sobre Líbia, ara, seria
“sospitosament” reduïda. Fins i tot si fingim no creure que eixa
ajuda “armamentística” als rebels (On estaven abans? Qui són Com és
que ja estaven tan organitzats com plantar-li cara a un líder com Gadafi?),
haurem d’acceptar, és qüestió d’hores, que arribarà, gràcies a Aràbia Saudita,
amb la qual cosa resultarà IMPOSSIBLE al “pacifista” d’Obama, de qui
Gadafi va dir sentir-se orgullós per les seues arrels no americanes i la
possibilitat que oferia al món amb la seua visió més enllà de la dels
“blancs capitalistes”, defendre que EEUUAA és “contrària a l’ús
de la violència i la violació dels drets humans. Malgrat que Obama escriguera
la nova versió del conte de “EL VESTIT NOU DE L’EMPERADOR”, el seu
discurs no seria ja MAI MÉS SOSTENIBLE ni CREÏBLE, tot suposant que un dia ho
va ser.

Parlar hui de Líbia pot significar moltes coses i
implicar altres tantes. Hi ha els que busquen trobar en Líbia un
argument per a estendre el seu imperi sagnant i recordar-nos, en un
segle que desdiu
el nivell de progrés intel·lectual, solidari i ideològic que
hauria de tindre associat, que hi ha instints “colonitzadors” que
encara no han sigut superats. Altres, trobaran en Líbia una bandera
per a justificar la venda d’armes, el finançament als “supòsits”
rebels, a fi d’una pau que ni si vullga és un indici de realitat,
per poc que hom deixe  a un costat la pupil·la hipòcrita amb
què ens programen per a “contemplar” la realitat, en els països
que “desinteressada i solidàriament” volen “armar per a la
pau”.

Gadafi és l’epicentre de mirades i juís, d’alçaments
de mans, de boques obertes, una diana per a clavar la desesperació,
per a uns, i una figura patètica, per a altres, però que amaga al
seu darrere un moviment de pensament, una política que, en els seus
inicis, podia considerar-se qualsevol cosa excepte una dictadura,
clar que, per a tindre este aspecte en compte, MIRAR a GADAFI i la
seua ideologia, implica prendre una postura activa i buscar en el
passat, documentar-se sobre la història de Líbia, el perquè del
que va succeir quan, fa 41 anys, el supòsit boig que hui jutgem,
va tractar d’impulsar un canvi en la Líbia d’aquell moment,
1969.

Abans d’escriure tot el que intentaré explicar, abans
de plantejar-me, davant d’un teclat en blanc, què dir sobre el que
està succeint en Líbia, vaig pensar que no seria difícil trobar
documentació de suficient qualitat com per a contrarestar la molta
subjectivitat que impregna els centenars de notícies i ressenyes que
entapissen, i construïxen, la “pel·lícula” de la realitat que
veiem, un constructe ideològic que pot arribar, induït pels
falsimedia,
a provocar que reaccionem com el gos del fisiòleg rus Paulov, com a
autòmats induïts, programats per mentides interessades, falsedats
llançades a un buit que troba sentit especialment en les ments dels
que, com jo, no ens resignem
a un “perquè sí” històric, ideològic o cultural. Una vegada
més, el meu pensament i la meua intenció, van xocar amb un mur de
falses informacions i, al meu parer, l’ocultació premeditada i
interessada de dades, importantíssimes, sobre el que ha generat la
situació líbia i el que va
ser, en els seus inicis, la ideologia que va proposar un líder,
Gadafi, que sens dubte és un element, ara com ara, patètic, però
que, com a exponent polític, ideològic, no pot ser passat  per
alt abans de crucificar-lo. Tenim el dret, l’obligació, de no ser
víctimes d’eixe terrorisme mediàtic, de la teràpia del xoc i la
mentida, que ens apliquen, fonamentalment, els Estat Units d’Amèrica.
Tenim, hauríem de tindre, dret a l’ accés a les duess o a les
milers de cares que té el prisma de la veritat, de la raó de les
coses, de “l’ahir” de cada “hui” que sustenta a qualsevol
grup humà, especialment quan el desconeixement i els efectes de la
inducció i la programació conseqüent al terrorisme mediàtic, a la
mentida, no importa si se l’anomena “veritat parcial”, ens fa
invadir, assassinar, embargar, retallar llibertats i provocar o
aguditzar conflictes interns, guerres civils, entre sers que,
fonamentalment, TENEN DRET A VIURE I OPINAR.

Conec el que està succeint en els carrers de Líbia per
informacions que, en realitat, poden ser considerades més
“bombardejos” que els bombardejos i explosions que els
falsimedia
ens relaten com a ACTES INDUBTABLES que succeïxen en els carrers de
Líbia i que, no obstant això, els satèl·lits russos que “operen
l’espai libi”, capaç de detectar al mil·límetre les operacions
militars més mínimes i les seues conseqüències, neguen,
reiteradament el nivell d’activitat bèl·lica que Europa, amb la
seua OTAN en desocupació si no té “missions” que justifiquen el
seu manteniment onerós i inexplicable, o els EUA relaten, valent-se
dels seus “altaveus” de mentides, com a diaris i canals
televisius. En una societat que, suposadament, ha generat mitjans per
a l’acostament al coneixement, a la realitat, perquè desenvolupem,
després, un esperit cada vegada més crític i analític, el
que ha generat és estranyament l’invers: una notícia s’estén, en
qüestió d’hores, d’un confí a l’altre, per tot arreu, sense
eliminar ni una coma de l’original i, per descomptat, sense que
ningú es qüestione si hi ha “un darrere”, un “backstage”
després
de la informació que ens porta i que farà que l’escenari de la
realitat que TOTS contemplem tinga un matís o un altre, ens provoque
una reacció o una altra, assassinar, anar a la guerra o comprendre.

Més enllà de jutjar a Gadafi com a personatge, que no és
l’objecte de les meues paraules, vull reflexionar i contrarestar el
terrorisme mediàtic del que em sent
víctima, arreplegant dades i fets que potser ajuden a contemplar la
realitat Líbia d’una altra forma:

-Quan, fa 41 anys, Muamar Gadafi, llavors coronel, i els
seus oficials van prendre el poder, Líbia era una de les bases
militars més importants americanes, una clau valuosíssima per a
l’accés dels americans al continent africà, pel nord, i un lloc
més que idoni perquè els soldats americans experimentaren a gust
amb armament i bombes i inclús, durant la guerra freda, va
ser escenari de llançaments de míssils americans ocultats als
ciutadans pel Pentàgon i hui reconeguts, després
de la desclassificació de documents, llavors secrets. Abans del
desmantellament de la base, un any després de l’arribada al poder
de Gadafi, van
ser evacuats el no-res insignificant xifra de 4.600 americans, entre
soldats i personal de servicis.

-Després del descobriment del potencial petrolífer i
energètic que Líbia tenia, ja en la dècada dels seixanta, Europa i
Amèrica, representades per les multinacionals del petroli més
poderoses, van intentar “colonitzar” el país per a lucrar-se,
costum que no han abandonat, a costa d’empobrir als ciutadans.
Líbia, amb Gadafi i la seua ideologia al front, es va negar a esta
“relació de confraternitat internacional  sobtada” i fins i
tot es va alçar davant dels dos gegants estrangers, expressant el
seu desig enardit de buscar l’autodeterminació i no deixar-se
manejar pels fils europeus i americans, arribant, en 1973, a
encapçalar el grup de països que van intentar provocar
l’embargament petrolífer contra els EEUUAA.

-Si analitzem
amb profunditat la figura de Gadafi, no està tan lluny, quant al seu
despotisme, de la prepotència d’altres líders, això sí, usuaris
d’un atrezzo més elegant i discret com
són Mr. Blair, a Europa, o una de les figures més impresentables de
la Història Contemporània, Mr. George H.W. Bush, una de les mans
que va ordenar amb major insistència als alts comandaments
de la CIA que acabara, a tota costa, amb Gadafi, ho
assassinara, com va fer quan va autoritzar el bombardeig que va
acabar amb la vida de la filla menuda del líder libi, per a
substituir-li
amb un líder proamericà.

-Hi ha analistes que s’atrevixen, no sense  contrastar
informació vàlida i variada, a afirmar
que Al- Queda és, fonamentalment, una elucubració, un invent
“real”
d’occident, un grup que és, en realitat, un grup de terroristes
pagats i entrenats pels Estats Units d’Amèrica, eixe país de pau
i predicadors, terroristes que estan dirigits a complir missions de
desestabilització per a assegurar els interessos americans allà on
perillen pels desitjos “d’alliberament” o “autodeterminació”,
“d’eixos àrabs fanàtics que no s’avenen a les directrius
americanes”.

-En l’escenari establit, peça a peça, pels
falsimedia,
amb les seues armes de terrorisme mediàtic, hi ha altres actors no
menys principals en relació a Líbia: “l’oposició”, agrupats,
pels terroristes mediàtics d’occident, davall
unes sigles ampul·loses que, com tot, tenen un “darrere” que no
hauríem de desconéixer. Es tracta del NATIONAL FRONT FOR THE
SALVATION OF LIBYA (NFSL), un grup que, segons mitjans
falsimediáticos, com el NEW YORK ESTAFES, són uns ciutadans
magnífics, innocents, demòcrates de pro, tan pacifistes que estan,
més o menys, oposant-se a Gadafi per fer “una bona acció” i no
perquè després d’ells existisca ni interessos
creats ni un altre tipus “d’intencionalitat”. El que les
falsimediáticas
veus no compten,
i callen impunement, és que aquest front alliberador i bondadós va
participar en la Conferència nacional per a l’oposició Líbia,
mantinguda a Londres, i que la seua bondat va
ser, i és, incentivada econòmicament i armamentísticament per fons
europeus, anglesos, majoritàriament, i americans, amussats i
protegits per líders com el de Sudan. Nimieri, un altre titella
americà que va col·laborar amb una inusual estreta
relació amb la CIA, permetent atrocitats, que s’oculten, en el seu
propi país. EEUUAA, Europa i la “desinteressada i carronyera”
Israel, estan després d’estos “mega-defensors”
de Líbia que lluiten per a salvar LÍBIA i “democratitzar-la”,
terme eufemístic de “lluitar per a aconseguir la part més
substanciosa del pastís
del petroli”.

Eixos són alguns dels lapsus de memòria que els
falsimedia
han oblidat, en la seua amnèsia perenne, comentar en veu alta
perquè, almenys, TINGUEM EL DRET A CONÉIXER abans d’opinar,
jutjar, invadir, assassinar…

Hi ha més dades que  formaran la segona part
d’aquestes reflexions.

LLIBERTAD PELS 5 CUBANS!!!!

MISSATGE DE TONY GUERRERO

2/27/2011 7:55:43 PM

He rebut hui un grup
gran de correus, comptant
entre ells els que em va enviar Elizabeth amb importants articles.

Pràcticament, jo
m’he passat el dia pintant amb les aquarel·les. En esta
ocasió va
ser una orquídia, que em va fer recordar en tot moment a
Soroa. Obsta a primera hora i acabe d’acabar l’obra.

Dins d’unes 3 hores
tancaran i espere poder escoltar La Llum en el Fosc.

Quan vaig
cridar ma mare, per breus minuts, vaig tindre el goig de trobar-la
reunida amb jóvens de la nostra Marina de Guerra
Revolucionària, pròxims a graduar-se. Vaig parlar amb
dos d’ells i els vaig felicitar en nom dels cinc, exhortant-los a
no fallar-li
al poble i a la Revolució. És el relleu segur
que ens fa ser cada dia més ferm i optimistes.

Deixa veure si demà
puc respondre de forma individual alguns dels correus.

No els oblide, això
mai, i els vull sempre.

Un fort abraç.

Tony”

DE LES ORQUÍDIES SENSE SOMBRA, PARAULES A TONY GUERRERO

Siluetes d’un tot
diferent, fulles
incessants que no descendixen al sòl del no-res…

Tenen les seues arrels
la força del signe que no esborren les èpoques, les
armes, els grillons, els records ressagats.

Cap és igual a
una altra en el seu color sense ombres.

Florixen on les roques
sumen
soledats d’una terra que és matèria de tristesa, on caben, en un puny,
les llàgrimes de la fam i de la guerra.Amb tiges ascendents com
a braços que volgueren fregar el cel, un dia,anegades en llum quan el fosc arriba, abocades a un infinit que se somnia malgrat que s’intuïsca
llunyà i obstruït per l’aigua ennegrida de la negra
mentida.

Flors.
Succeïdes, des de la llibertat, llavor de la seua llavor més
antiga,más innegable,

més única,
més certa.

Flors.
De les fulles
abraç,
sustentades en el seu tronc perenne i abnegat,imbatible en un jardí que
altres, per nosaltres, ens construïxen.

Pinta i dibuixa els
fulles
blanques de l’orquídia qui té l’ànima blanca
de mentides i traïcions, qui no guarda més pinzell que el
de les seues mans, més color que el de la llibertat,
mantinguda com a escull que s’erigix sospir
i llum, entre la boira.

Pinta l’orquídia
en el seu despertar etern, qui no sap de la somnolència, però
sap el bategar comú als nostres somnis.
Pinta amb aquarel·les de l’ànima, amb els seus colors
certs. Pinta el pintor que encara guarda, en els dits senzills de les
seues mans, el color immortal de la seua esperança.

Pinta
orquídies que trenquen el seu silenci, que trenquen
el fosquejar que li imposa la mentida i els seus secrets. Pinta per
nosaltres la llum que desfà les ombres. Pinta el seu somriure,
en un llenç
de temps. Pinta, per a nosaltres, una ànima que traspassa les
absències i fins a nosaltres arriba.

Pura María García

PER LA LLIBERTAT DE QUÈ
PINTEN LA LLIBERTAT DES D’UNA PRESÓ INJUSTA, IMPOSADA.

PER LA LLIBERTAT DELS 5

Qualsevol diria que hem recuperat la capacitat de sorpresa social, eixa que ens permet la sorpresa, positiva o negativa, davant un fet que no esperàvem. Nosaltres, eixa globalitat que compta amb infinits recursos, mitjans sofisticats, cadenes d’elements que ens permeten analitzar, predir i profetitzar fins a extrems indescriptibles, simulem sorpresa i fingim, amb un gest compost de milers de boques obertes, no haver intuït el que en estos moments hem acordat denominar el “Despertar del món Àrab”.

Occident parpelleja per a no veure. Ha esquivat, en un perillós “tradicionalment”, mirar la realitat que impregnava el TERCER MÓN i els països àrabs i fins i tot, a la vista de les protestes més recents, s’ha permés el titubeig i la falta de definició, com ha succeït amb la representant de l’American Style, Hillary Clinton, o amb el president francés, qui “en un acte de contrició simbòlica” ha hagut d’admetre que “TOTS hem subestimat la ira del poble tunisenc”. El que Sarkozy oblida recordar-nos és que, fins fa molt pocs dies, alguns dels membres més destacats del seu govern recolzaven sense pudor al dictador Ben Ali.

La Xarxa d’universitats en Solidaritat
amb els 5 va fer està convocatòria, acompanyada d’algunes de les raons i
il·lusions que els mantenen en la lluita i la il·lusió, sense permetre’ns
defallir, perquè els 5 siguen alliberats:

Companyes i companys

El passat dia 18 els
vam enviar un missatge on es feia la convocatòria següent:

De fet  convoquem a participar en l’homenatge que un amic de Cuba,
Silvano, tributarà a Antonio Guerrero Rodríguez, un dels Cinc antiterroristes
cubans presos injustament en presons nord-americanes, i als seus quatre germans
de lluita, per mitjà del projecte d’acció poètic  Poemes trencant
silencis.

La idea del Projecte és publicar cada dia d’eixes mateixes dates
d’enguany, el poema corresponent de Tony, en la major quantitat de llocs
possibles i en la major quantitat d’idiomes, dels que ja comptem amb les
traduccions al rus, búlgar, italià, portugués i francés, entre altres que
rebrem en els dies que resten fins al 20 de gener.

Igualment, els que tinguen estacions de ràdio o televisió  I 
Vullguen llegir durant eixos dies als 18 poemes, seran rebuts amb
alegria.  Totes les persones que desitgen participar hauran d’enviar els
seus treballs a Poemes de Tony a  tonyunlugarderetiro@gmail.Com, a través del qual portaran  a cap totes les accions de
la campanya i rebran  Les sol·licituds de traduccions, a partir de hui 17
de gener. Comptem amb la teua ajuda solidària per a trencar els murs de
silenci al voltant del cas dels nostres  Cinc compatriotes presoners als
Estats Units, la campanya dels quals comença  Hui 17 amb esta 
Presentació, i el 26  Es publicarà el  Primer poema.

El poemari  De Tony  navegarà pel ciberespai i derrocarà els
murs del silenci. Una altra oportunitat  De demostrar la nostra
solidaritat amb la causa dels Cinc i de  Exigir, des de tots els racons
del món:Llibertat per als Cinc!

PRECEPTES DE LA XARXA D’UNIVERSITATS EN
SOLIDARITAT AMB ELS CINC

1.- L’alliberament dels CINC no es va a aconseguir només pels mecanismes legals
del sistema judicial dels EUA. Este és un procés polític que requerix de la
solidaritat mundial i fonamentalment la del poble dels EUA.
2.-
Per a aconseguir esta solidaritat mundial és necessari que es conega la veritat
d’este cas i les característiques personals d’estos CINC HÒMENS i els seus
familiars.
3.- Les universitats posseïxen un potencial inestimable per a desenrotllar esta
divulgació degut a les característiques progressistes i revolucionàries d’este
sector
4.- És important l’exemple d’estos CINC Herois, com a part del nostre poble, en
la formació de valors dels nostres estudiants i treballadors i la necessitat
fer de la seua història el mode d’actuació de les futures generacions.
5.-
La necessitat destacar el costat humà del cas, la injustícia que es Comet
contra ells i les seues famílies els membres de les quals són hòmens i dones
del poble.
6.- I finalment la necessitat fer-los arribar a les seues presons tot el que
realitza el seu poble en la lluita pel seu alliberament. Que ells sàpien
que estan presents en cada minut de la vida dels cubans i de moltes persones
honestes del món.

TORNARAN

Aquesta és la traducció, que des del meu blogg, aporte a aquesta lluita que ens conmou l’ànima i el pensament:

UN LLOC DE RETIR

Succeïx que la injustícia tremola.

Succeïx que porte una caixa negra.

Succeïx que sóc jo qui ho
diu.

Succeïx que voldria que em cregueres.

Succeïx que vole
sense temors.

Succeïx que sacse
les meues venes.

Succeïx que dos sols s’encreuen.

Succeïx que enfosquixen les pedres.

Succeïx que l’olor no és dels camps.

Succeïx que la meua hora té amo.

Succeïx que s’unixen les parets.

Succeïx que un germà somriu.

Succeïx que em naix en el pit

una serenitat i succeïx.

Tony Guerrero compartix amb un grup d’amics la
seua soledat, imposada pel poder corrupte, i la seua no soledat
vital, eixa que residix en l’ànima i que
batega a pesar que desitgen negar-li, INJUSTAMENT,
la LLIBERTAT de pensar, sentir, creure, DIR,
expressar-se, tindre veu. La compartix jugant
a viure, per damunt dels barrots ferotges de la seua presó.
La compartix jugant a fer-nos sentir i imaginar, perquè el
pensament, com AUTE va explicar, NO PRENGA
MAI SEIENT
. La compartix proposant-nos “enigmes des de la seua ànima
a la nostra” que ens envia des de la seua veu escrita.

L’ENIGMA VII s’obri en preguntes que ens
planteja. Junt amb elles, d’ànima a ànima, estan
abocades les meues paraules, les meues repostes,
la veu que, a mitges
per faltar-li l’altra mitja
veu dels llavis dels 5, volguera que ell, des d’ací,
escoltara

ENIGMA VII

Baixa el sol de l’ocàs

fins quin fons?

Fins al seu propi reflex,

fins al nàixer de la nit que l’oculta.

Quantes vegades al dia

es veuen
els teus ulls?

Cada vegada que busques

retrobar qui encara eres.

Per que els mesos són

obligatoris?

El déu del temps, li va donar a l’any,

cadena perpètua, els mesos repetits.

Quants anys de vida

té la tardor?

Tan breu com el vol

que engrunsa una fulla seca,

com dura la vida del record.

Qui sembra sense parar

tants queixals de vella?

Les ambicioses mans

del dictador sense ànima.

Que té mes valor

que tot l’or?

La clau que obri el cel,

les presons, els llavis…

La meua inspiració serà

la mateixa d’altres?

En nosaltres està eixe “nosaltres”

que ens fa plural en el que som.

Algú ha sentit Déu

dir nosaltres?

No coneix el plural qui no ha plorat,

ni somriu, ni s’equivoca, qui no sap somiar,

perquè pesen les majúscules del seu
nom minúscul.

Cinc abraços.

!Els 5 Vencerem!

Tony

24 de gener de 2011

FCI Florence

més informació

CHOMSKY iniciava el seu llibre “HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA, l’estratègia imperialista dels Estats Units” amb unes frases que oferixen un fantàstic punt de partida per a la reflexió dels que, cada dia, intentem contemplar la realitat amb una mirada crítica que esquive, en la mesura que es puga, l’anestèsia general amb què el poder intenta sotmetre’ns:

“Tots aquells que desitgen afrontar les seues responsabilitats amb un compromís autèntic amb la democràcia i la llibertat -o simplement amb una supervivència digna- haurien de poder identificar els obstacles que s’interposen en el camí. En els països violents, estos són fàcilment recognoscibles, mentres que en les societats de caire algo brutal diferixen notablement dels utilitzats en altres més lliures, en certa manera, els objectius són semblants: assegurar-se que “la gran bèstia”, tal com Alexander Hamilton va denominar al poble, no s’extravie. El control de la població ha sigut sempre una preocupació bàsica del poder i dels privilegiats, particularment des de la primera revolució democràtica en l’Anglaterra del segle XVII (…)”

Cada dia resulta més difícil mantindre’s, en el cas que desitjàrem fer-ho, en la inconsciència necessària per a no adonar-nos  que les formes que el poder i els governs utilitzen, desenrotllen o dissenyen, per a controlar la població, controlar-nos i guiar-nos “pel bon camí”, el que ells tracen i planifiquen d’acord amb els interessos d’una minoria, generalment corrupta i ambiciosa, són més sofisticades, nombroses i subtils. El maneig i la distribució dels recursos econòmics, l’elaboració dels pressupostos, és una d’elles. Els pressupostos, la quantitat de diners destinats a cada una de les partides pressupostàries que, en teoria, componen la carcassa que sustentaria i permetria l’atenció social, cultural i econòmica de TOTS els ciutadans, es proposen, aproven i comuniquen a “la gran bèstia”, al poble, dins d’un joc, al meu parer brut, caracteritzat per regir-se amb criteris que s’acosten en exclusiva als interessos de l’elit que atresora la riquesa del país; als “deutes” que vinculen els poderosos (com és el cas de l’acte de “pagament” del deute entre grans empreses i polítics deutors, en una relació bidireccional en què les dos parts se “deuen” grans favors  ja realitzats, que podem entendre si escrivim juntes paraules com AZNAR-ENDESA i/o FELIPE GONZÁLEZ-FENOSA) i a l’acumulació de riquesa que permeta la perpetuïtat de la diferència entre els RICS, els bons i nets, i els pobres, els altres, els pacients pacients que, cada un cert temps, rebem l’anestèsia per a no despertar del son que ens fa submisos:la desinformació.

Els pressupostos amaguen, molt hàbilment, la realitat més real. Es comuniquen oficialment als ciutadans amb xifres que esquiven la informació detallada i, sobretot, FUGEN de les associacions de contingut. És el consell número 1 que un expert en màrqueting i informació, si subscriguera una ètica caracteritzada per l’absència de la mateixa, donaria als encarregats de confeccionar-los i comunicar-los a la ciutadania: “Diga nombres, reproduïsca una sèrie de xifres junt amb epígrafs, si és possible, llarguíssims, però MAI, explique subapartats ni faça comparatives amb períodes referits a exercicis anteriors llevat que l’avantatge siga mínimament favorable. Diga xifres, però no done molta informació si vol utilitzar-los perquè “la gran bèstia” continue creient que l’estat, el poder, els polítics que, amb el “democràtic” sistema de llistes tancades, ha triat, continuen tenint el propòsit de destinar recursos a prioritats com l’educació, la cultura o la sanitat d’un país. Diga xifres”

Un exemple claríssim que justifica estes consideracions és la utilització que Obama ha fet dels pressupostos i la gestió econòmica de què, en teoria, és responsable directe. Oficialment, i a través d’una campanya que inclou inenarrables anuncis, publicitat, comunicats i referències en els mitjans de comunicació especialment afins a la seua política, les prioritats de la gestió de recursos econòmics del govern que encapçala són la salut, l’educació, les energies renovables i la inversió en l’actualització i millora de la infraestructura dels mitjans de comunicació i transport. Obama té una resposta proforma, un argument que, independentment de la pregunta que se li faça, expressa, mentres fa real eixa perfomance d’home somrient i pacificador a qui ens té, tediosament, ja acostumats: “Tenim una educació de grandíssima qualitat i, ara, aconseguirem que l’atenció mèdica siga extremadament econòmica i accessible a TOTS els ciutadans”. Diga xifres. Diga xifres. No permeta que el públic, la gran bèstia faça associacions d’idees i relacione les xifres amb la realitat, evite que els anestesiats ciutadans desperten i siguen conscients que…”

SI VOLS LLEGIR +

El paquet de mesures pressupostàries d’Obama és absolutament
“ENCANTADOR”, en l’accepció de produir encantament per la seua capacitat
de convicció. La realitat és una cosa ben DISTINTA: la crisi econòmica,
que ens està afectant tots, iniciada i impulsada, entre altres factors,
per la gestió econòmica, absurda i a curt termini, d’EEUU, està
requerint que Obama realitze, baix l’aparença d’un programa econòmic amb
grans inversions en cultura, sanitat i energies renovables, un disseny
d’una economia que bé podria ser considerada una “economia de guerra” .
Mai abans, i d’açò Obama intenta que el ciutadà no siga en cap moment
conscient, s’havia produït als EEUU una reducció real en el gasto públic,
el disfressen o no. Davall de l’estora, Obama i els seus intenten
amagar el caos social que subjau i l’augment gegant del nombre de
persones que malviuen en la més absoluta de les pobreses. Obama té
deutes contrets, per ell o per antecessors com el “geni i
intel·ligentíssim” de Bush, amb els interessos de WALL STREET, i estos,
com la màfia italiana, NO PERDONEN MAI, amb les empreses relacionades
amb la defensa, el petroli i les multinacionals que fabriquen productes
farmacèutics, les verdaderes “caps” del panorama econòmic americà. El
govern, no sols l’americà, malgasta els diners públics, ha de
“inventar-se” mesures i inversions de “rescat” i, d’esta manera,
mantindre eixa espiral de caos que fa que el deute públic, cada vegada,
siga major i més “dolorosa” per al ciutadà. A pesar d’Obama i altres
anestesistes de consciències, tots hauríem de saber que, darrere de la
crisi, s’amaga BÀSICAMENT, una relació directíssima amb temes militars:
la guerra és bona per als negocis i la seua absència, un perill per a
sustentar l’entramat de mentides sobre els diners que els governs
confeccionen. De fet, els grups financers que es manegen els mercats de
divises estan promovent l’inici o el manteniment de guerres o conflictes
en Orient Mitjà (Iraq, Iran, Israel…)

Obama s’encabota a transmetre la “necessitat” de destinar el gros de
recursos per a evitar que els “terribles” Orient Mitjà i Àsia central
amenacen ,o tan sols s’atrevisquen, al gegant americà. Amb arguments com
este, el pressupost americà desvia, sense que ningú s’opose ni
resistisca, una quantitat immensa del pressupost a finançar guerres a
Iraq, Afganistan i, com “desconeguda” novetat, establir i mantindre
bases militars en països com Colòmbia, part del disseny d’un pla de
conflictes bèl·lics que estan “per vindre”.

La realitat té xifres que no es pronuncien en veu alta als EEUU. Segons
constava en els pressupostos d’Obama per a l’any fiscal 2010, d’uns 3.94
BILIONS de dòlars i un augment del 32%, respecte a l’anterior, els
ingressos del govern, que estimava l’Oficina del pressupost, eren de
2.381 bilions de dòlars, amb la qual cosa el dèficit pressupostari es
valorava en 1.75 bilions, quasi equivalent al 12% del PIB d’EEUU. Si
s’estudia a fons les partides pressupostàries, i es contrasten els
gastos i programes, la realitat és que, encara que es van justificar,
per exemple, 534 mil milions de dòlars en defensa, es van gastar 739.5
mil milions i, el que és més probable, segons estimacions
d’analistes reconeguts, es va arribar, amb l’excusa del manteniment dels
conflictes o l’absència d’ells en Orient Mitjà, a la xifra sorprenent
de més d’1 BILIÓ de dòlars.

Si ens permeteren, en compte d’anestesiar-nos amb xifres i
desinformació, MENTIDES, al cap i a la fi,  analitzar i realitzar
associacions d’idees, establir analogies o inferir informació, podríem
deduir amb una certa facilitat que, a partir de les xifres, la qual cosa
amagava el pressupost d’Obama per a l’any que hem deixat arrere era que
els gastos en DEFENSA, el famós i autoprovocat RESCAT BANCARI i els
interessos sobre el deute públic s’havien “engolit” quasi tots els
ingressos del govern federal, uns 2,381 milions de dòlars.

Evidentment, la crisi econòmica no és un tema simple ni obeïx a un sol
factor ni és de fàcil resolució, però una part important per a
afrontar-la és COMPRENDRE com s’ha generat, com, perquè i a qui els ha
interessat la seua existència. I, per a començar, seria molt convenient
que nosaltres, “la gran bèstia”, els ciutadans no permetérem l’aplicació
de l’anestèsia general amb què els polítics i el govern desitgen
“desindividualitzar-nos”. Ells diran “diga xifres”. Nosaltres deuríem,
entre altres coses, manifestar-nos perquè deixaren de jugar al MONOPOLY
amb nosaltres, els nostres diners i les nostres vides.

“Un somni no és una fugida de la realitat, és una part de la realitat
trenada de forma inseparable amb tota la resta. Ells ens proporcionen, sovint,
això que és la lucidesa extrema, que a vegades es confon amb la bogeria, eixa
que és l’única capaç d’obrir “eixa porta dibuixada en la paret” El ruletista.
Mircea Cartarescu.

Els somnis, encara sent interpretacions que únicament podrien existir en el
futur, són projeccions d’una voluntat inconscient, miratges que ens permetem
els que encara mantenim la creença que creure és possible. Existixen encara
somiadors, però, junt amb nosaltres, a la saga, aguaitant la nostra capacitat
d’acció i d’il·lusió, també estan els “caçadors”, “destructors” o
“inductors”  de somnis i, en l’extrem
oposat, en la línia invisible que separa el possible del factible, estan els
malsons, projeccions que pareixen ferides interminables, instal·lades en el
passat o en el present i, molt previsiblement, talladores d’un futur que elles
mateixes s’encarregaran de mutilar. Eixa és el malson, inacabable, injusta,
descarnada i brutal que no permet el despertar de Palestina. El somni,
l’inductor al somiar, ha sigut l’aparent voluntat d’uns i d’altres, governs de
països”aparentment” solidaris, que ens han venut, amb major o menor capacitat
de convicció. EUA i Obama han tractat d’enganyar-nos amb el seu pretés “pla per
al desenrotllament del procés de pau”, un pla que oculta, o ho intenta, que
“després de les accions polítiques i de protocol realitzades “més d’un milió i
mig de sers humans a Gaza, eixa presó de barrots i cel·les irreals, però que
sosté la cadena perpètua REAL de Palestina, 
malviuen aïllats de la resta del món, com un virus gegantí del que els
“nets països” del món ha de protegir-se, flanquejats per un Rafahcheckpoint en
el sud controlat “oficialment” per Egipte, però, a pesar que la hipocresia que
regix el joc polític mundial aconsella no declarar-ho en veu alta  per a
no abandonar el políticament correcte, SEGURAMENT davall les instruccions aniquiladores i assassines d’Israel.
Segons fonts que realitzen el seguiment diari del malson a què està sotmesa
PALESTINA, ara com ara, existixen més de 200 assentaments, una versió
sofisticada de les presons i la tortura col·lectiva davant de la que hauríem
d’avergonyir-nos  TOTS, amb el control
israelià del 60% de la seua superfície.

El govern d’Israel és, en realitat, un reflex de l’interés destructiu que els
poderosos, o els que exercixen el sobrepoder,
mantenen per a assolar, abatre i aniquilar als que suposen una amenaça,
normalment associada a aspectes i elements purament i putrefactament econòmics,
encara que ens canten, a la resta d’habitants del planeta, la milonga de
la importància i la lluita per les “idees”, mentida que ja és, a estes altures,
insostenible per Israel i el seu govern, un grup d’assassins, acceptats
“socialment” i inclosos en un grup social que ja no té gens de credibilitat:
els “polítics”. Els mateixos que han anat, progressivament, planificant la
massacre i la mort per “insuficiència econòmica i vital” de Palestina, els
mateixos que han planificat, des de fa un temps considerable, una política
-serà el terme “política”, en este cas, un
sinònim exacte de “arma homicida col·lectiva”?- per a col·lapsar la cada vegada
més minada economia palestina dels habitants de Gaza i dificultar la
pervivència de la seua població, segons és conegut i declarat en àmbits “oficials” i “no oficials”
, amb PLE CONEIXEMENT I SUPORT del govern
“pacifista i pacificador” d’OBAMA.

Hui, a
Gaza, la reconstrucció de milers de cases és una tasca impossible, a pesar que
hi ha els materials per a fer-ho, PERÒ estan destinats exclusivament,  per a la construcció de l’OOPS. Hui, a
Gaza, 20.000 persones continuen sense llar, 
el 80% de la població depén dels organismes internacionals per a les necessitats bàsiques i el 40% de la població viu en la pobresa
severa. No funcionen la majoria de les fàbriques i més del 35% de les
extensions de terreny agrícola ha sigut confiscat pel govern israelià.
Continuen produint-se nombroses incursions diàries, accions que han deixat un
rastre mortal de més de morts i unes  140
persones ferides els últims mesos. El malson llisca en el terreny de l’onirisme
lúgubre i surrealista quan, a més d’esta fotografia que, qualsevol mirada amb els
ulls de la consciència, podria contemplar, hem conegut que el govern israelià,
a través del seu exèrcit, va arrestar fa uns dies a tres pescadors que es
trobaven a unes tres milles de la costa, territori marí que està catalogat com
a espai reglamentari de pesca segons la legislació oficial. El peix, el poc que
pot ser importat, és el que l’estat “amic d’Egipte”, manipulat com un titella
per la mà israeliana, permet transvasar a través dels túnels que el mateix
Egipte va construir i controla. Inclús ser peix a Gaza és ser un candidat a
morir, a ser aniquilat, negat, part d’un
malson que pareix no acabar mai.

Uns, Israel i EUA, al cap, somien de demonitzar Gaza, aniquilar eixa franja de vida que
batega per a sobreviure i deixar sentir el seu batec, cada vegada més ínfim a
causa de l’asfíxia a què està sent sotmesa. Altres, somiem no per a fugir de
la realitat sinó per a intentar no deixar de creure a creure, a somiar que el
malson de Palestina acabarà i els peixos desitjaran tornar a ser peixos i no
cadàvers i espines.

Hi ha dos llibres des dels que és un verdader plaer iniciar un viatge, paradoxalment gens plaent, és cert, que ens porta a conéixer els mecanismes que l’estat, el poder i els polítics, utilitzen per a construir una realitat, alterada i irreal, que dissenya, sense cap tipus de mirament, perquè nosaltres, siguem públic i actors manipulats. El primer títol està escrit per Chomsky i Hermann, en 2003. Es tracta d’un llibre de referència, que descriu cruel, però veraçment, les estratègies bàsiques amb què l’estat prepara l’escenari d’una realitat que, a poc a poc, va ideant, un argument, perfectament estructurat, mafiosament encaixat, que engolim, absorts i crèduls, per a preparar-nos per a les fases següents, els següents capítols del LLIBRET DEL PODER.

La fabrique de l’opinion publique, editat a Espanya davall el títol “Els guardians de la llibertat”, deixa despresa de la seua lectura, un solc d’estupor i sorpresa, la impressió que produïx l’estat del xoc que es deriva de descobrir que TOT el socialment important  que succeïx està planificat per l’estat i el poder, com una història, embastada amb xicotets arguments, falsos i maniqueus, que el publicoactor, nosaltres, engolirem sense piular. La segona obra, fruit de les investigacions i reflexions de Sharon Ghamari-Tabrizi, s’atrevix a destapar, ja en el títol, l’efectivitat que té, des de fa moltes dècades, que l’estat i els governs nos “conten històries” per a fer-nos donar els passos que ells, i només ells, han previst i dissenyat. El llibre, “The convergence of the Pentagon and Hollywood” és un conjunt d’idees, molt ben argumentades, que hauria de recomanar-se, especialment, a aquells que “intuïxen”, intuïm,  que el Pentàgon, El Govern putrefacte dels Estats Units i els putrefactes governs d’altres putrefactes estats, la CIA i altres, utilitzen les mateixes estratègies que usen els guionistes de les pel·lícules i llibrets de Hollywood per a crear la realitat a través del que es denomina STORYTELLING, un sistema que, en paraules de Salmó, és generat pel poder per a imposar idees, generar i sentit i controlar les conductes dels ciutadans”.
Comprendre l’ús i les bases del STORYTELLING pot dur-nos a comprendre, mai no acceptar, que l’estat, el poder, el braç manipulador dels governs, ens permet creure que gaudim, en esta societat falsament democràtica, neta, respectuosa i tolerant, de “un poc de llibertat” i que som co-participes de la història que ells construïxen: la realitat.
 El poder ens conta històries sobre la realitat a la seua conveniència, utilitzant el STORYTELLING com una arma de “distracció massiva” quan no de “deformació TOTAL de la realitat”, cas que sustenta el triar com a exemple el cas de la (dónes)informació que, a través del STORYTELLING americanoide, feixista i falsament democràtic, ens inunda la mirada i, ho pretén, el pensament i les idees sobre una illa amb ànima, l’illa de Cuba, el seu sistema de vida i de pervivència. Els titulars que el STORYTELLING aconsellen, tenen com a finalitat exclusiva infectar la nostra mirada i manipular-la, construint una història, com l’argument d’una pel·lícula o una fotonovel·la, en la que és fàcil creure: un país a què “els roïns” han desposseït als “bons” de la seua llibertat, dels seus drets. Els “roïns” volen destrossar-los, però, i així ho aconsella la construcció de plots del STORYTELLING, els “bons”, generalment els “americans” s’apiaden dels ”pobres pobres” i acudixen a salvar-los, ben gustosos. Els titulars del STORY TELLING, hui parlaven, blablabeaven, sobre una afirmació tan determinant com falsa, que assegura que Raúl Castro ha dit: “O rectifiquem o ens afonem”. Els americans, els bons, els que no tenen un res-social que arreglar o millorar en els seus estats de “còmic”, ja preparen, ja porten dècades fent-ho, el seu STORYTELLING, la seua història, perquè, en la segona fase del seu argument construït, quan els parega ECONÒMICAMENT I ELECTORALMENT rendible, nosaltres, el públic-no-actor, creguem que, a la bondat natural americanoide, se li unix la situació, falsa i creada amb manipuladora finalitat, que els mateixos cubans ja se “comencen a penedir” de ser “distints” de ser ovelles outsiders de la bandada.
A l’altre costat del STORYTELLING, en un altre atrezzo, en el decorat més real, si la realitat existix, el dirigent cubà no diu el que diuen que diuen, s’expressa en altres termes que, d’acord amb les estratègies del poder i del màrqueting social, i el STORYTELLING és una d’elles, NOSALTRES no hem de conéixer, llegir, creure, ni tan sols conéixer. La premsa cubana transcriu de manera íntegra el discurs de Raúl Castro, però això NO ÉS EN ABSOLUT INTERESSANT PER AL PODRIT PODER GLOBAL.
EL CONTACONTES DEL PODER, les estratègies de construcció de la realitat que li convé a l’estat, no és quelcom nou, molt al contrari. És admés que un exemple claríssim de mestria en l’ús del STORYTELLING va ser Reagan, un verdader geni que, segons citen alguns autors, es va permetre una resposta kafkiana, però molt en la línia del STORYTELLING, quan en una roda de premsa li van preguntar, en eixa LINE OF THE DAY que ell va inventar, per a posar al dia al país dels assumptes rellevants, llija’S rellevants amb to que poguera traduir-se, de l’anglés americà al castellà, com “que són interessants per als meus interessos i per als interessos del poder,  per un tema que estava “out of the ‘line’”, un tema important, però que no era políticament correcte perquè, ja és sabut, les rodes de premsa, des de fa alguns anys són, a més de pantomimes o monòlegs de molt escassa qualitat, un clar i descarat exemple de l’estratègia de “campanya electoral permanent” dels polítics de mentides i de “obres de teatre d’un sol actor amb un guió tancat, tancadíssim”. El ex president americà, i ex actor, es va col·locar el seu somriure, blanc i americà, per a contestar-li quelcom així com: “Si conteste sobre el que vosté em pregunta, es perdran el que hui ha succeït, i el meu paper, la meua missió no és esta”, resposta planificada, dirigida que els oients o lectors, s’apiaden i valoren un home amb una “missió”, i tan integre que no vol evadir-la, en compte d’adonar-nos compte que no li interessava transmetre’ns la veritat, detall que, per cert, no hauria d’estar exclòs de la seua “missió”.
STORYTELLING, contacontes, poder guionista, governs relataires, contacontes perillosos, als que alguna vegada els hauríem de poder dir, A LA CARA: “NO EM CONTEU JA MÉS CONTES….”

Enllaç a la transcipció real del discurs de R. Castro:
http://www.prensa-latina.cu/index.php?option=com_content&task=view&id=248171&Itemid=1

Fa dècades van començar a ser oferits per les agències de viatges una sèrie d’itineraris la característica comú dels quals es resumia en una etiqueta: VIATGES DE RISC o Visca el risc i l’aventura. Risc, acció, aventura…termes premeditadament seleccionats amb la intenció d’arribar al conscient d’un consumidor adult que, després d’haver perdut la inconsciència, desitjaria de bon grat recobrar-la i experimentar sensacions intenses, més enllà, per descomptat, que llavar els seus cabells amb eixe conegut xampú que ens produïx experiències orgàsmiques o posar-nos perfums que ens fan sentir alguna cosa semblant a cabussar-nos en una piscina coberta amb un sireno, i el seu smúsculs de bronze, al costat. Hui sembla que existix, gràcies al Vaticà, una nova modalitat de viatges de risc i aventura: els safaris papals.
Els mocassins divins de Benet XVI (permeten-me les intencionades minúscules), de tafilet o pell bovina, que d’ambdós materials són, deixaran la seua empremta en l’aeroport de Santiago dins d’unes hores. El safari papal que el Vaticà ha dissenyat per al “home-déu de la somriure-carassa” s’inicia en esta ciutat i continua amb el yang del ying compostel·là: Barcelona, bressol de rebel·lies i pensadors lliures, ara convertida, dic jo que per la contaminació no acústica sinó piadosa en “segona ciutat del periple papal”. Increïble….
El viatge benedictí és un safari en tota regla i no precisament per tractar-se d’una versió divina  del famós navegador creat per Apple. Si “viatgem” per les enciclopèdies, i a mi m’encanta bussejar en les descripcions i definicions, trobem la definició de SAFARI: expedició o viatge que es du a terme en algunes regions d’Àfrica. Antigament esta paraula s’utilitzava per a denominar les expedicions que tenien el fi de caçar grans animals exòtics, com a elefants, girafes, lleons, búfals, rinoceronts, etc.

CLIQUEU PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE

Benet-beneït ve a caçar, a caçar-nos, a capturar i caçar el que per a
ell hem de ser animals exòtics: pobres ments pobres, no tan rics com
ell, que en compte de limitar-nos a deambular per la selvàtica selva de
la nostra societat, recorrem les seues planes de soledat  i gratacel
d’ambició, amb la ment ocupada, fonamentalment, a  CONÉIXER per a
comprendre, comprendre per a respectar i acceptar i respectar per a
conéixer i CRÉIXER i…L’home del somriure carassa no porta armes vistoses
ni sofisticades per a eixa empresa papal que és la cacera dels “roïns”,
els “altres perillosament diferents dels seus”. Malgrat que la
tecnologia avançada arriba, com ho fa, als instruments de destrucció i
les armes, este caçador “avar i àvid”, milionari, però usurer, ni tan
sols es molesta a comprar armes de convicció-caça d’una certa
complexitat. Per a què, si estos, nosaltres, els que no recordem què és
la genuflexió o els sagraments o el castic diví només perquè desitgem
“viure i sentir”, cauran abatuts en un santiamén, i mai millor dita?
Pobres pensadors pobres…En el papamòbil, una versió de mala mort d’un
tanc ideològic blindat, porta les armes que, tradicional i
històricament, han servit a l’església i la seua banda: la ideologia
pesada, xantatgista, amenaçador, acientífica, irracional, primitiva,
cridanera, basada en una perfomance de gestos de titella i amén i lloat
siga el senyor i si t’allunyes, ell et portarà al seu si, i si peques i
especules i mates i assassines, només amb la contrasenya del “jo em
penedisc” minuts abans de morir…un home bo, dels seus, amb una estranya
bufanda, que no abriga i que hem de besar, et perdona, per poders, en
nom seu…
El papa ve de safari, preparat, amb el kit del convertidor (que no ha
canviat substancialment des que ho van usar españolitos destructors
d’habitants d’Amèrica del Sud, entre altres), tunejat, amb la seua
millor sotana i eixos mocassins, infumables, que serien objecte de burla
si no fóra perquè són mocassins-del-cel, intocables I si pensen que
exagere, recorden que, quan el no tan diví (però quasi) Jaime de
Marichalar els utilitzava fins per a alçar-se a mitjanit per a anar al
lavabo infatensc tots callaven sobre eixa “cutrez” en els “podos”, però
que, quan la infanta li va cantar la “Oda al desamor i la ruptura,
allegro que ja era hora”, fins i tot Peñafiel va criticar el seu disseny
simplista i carrincló.
L’home de somriure-carassa no perdrà eixe gest estúpid, que li han
empeltat en el rostre els especialistes en màrqueting “vaticanici”:
vénen de caça a gastos pagats, la qual cosa es diria un viatge low-cost.
És molt low per a ell i molt cost per a nosaltres, els ateus que li
pagamos el seu safari, pels sants nassos divins. Esta Espanya que,
segons les enquestes, és una Espanya-àfrica no molt idònia per al safari
eclesiàstic, ja que el nombre d’ateus declarats, les xifres de divorcis
i bodes civils, entre altres dades “no creients” desaconsellarien a qui
demostrara un mínim d’intel·ligència,  li rep sense alarits fanàtics i
sense ni tan sols un tebi abraç…Encara que imagine que els que li
organitzen el safari li hauran explicat: “Ehi, Benedicti, nien-te pànic
… tutto sta caminant bene … Sarà gran … è un posto gran, pieno di
anima-li esotici ce hac non vogliono la fede abracciare … dope di
lloro, Benedetto, non è facile Bene, come sforzi saranno ricompensati
… e non dimenticate di parlara amb Campeggi e Aguirre, i nostri
giornalisti va sonar inviati speciali a lungo ce hac in Africa-Spagna,
abbiamo Benedetto, per la Caccia ” o, lo que és el mateix:” Sent,
benedicto, no t’alarmes…Tot va anar bé…serà genial…se’l lloc
idoni, ple d’animalitos exòtics que no volen abraçar la fe…a per ells,
benedicto, gens fàcil és bo, el difícil et serà premiat…i no oblide
parlar amb Camps i l’Aguirre, són els nostres reporters enviats
especials des de fa molt en eixa Espanya-àfrica, anem benedicto, a
caçar-los”
DONCS…que vinga…nosaltres no l’esperem!

TEAMWORK o les diferencies entre cuinar per cocció o mitjançant  la inducció.

He rebut aproximadament una desena de correus electrònics el tema central
dels quals ha estat la cuina per inducció, em referisc a la creació literàriaper
inducció ASSUMPTE: KEN FOLLET. Els
remitents d’aquestes cartes virtuals, les incorpòries missives, són els meus coneguts,
alguns, o amics, molt pocs. Tinc amics corporatius, amics no-físics sinó
socials: les llibreries online que intenten posar-me al dia sobre les seues
famoses NOVETATS LITERÀRIES. Mai no m’ha preguntat cap d’elles si, efectivament,
el meu desig és estar a l’última quant a quins títols o quins autors estan
contribuint a engrossir les xifres impronunciables de llibres nous que cada dia
veuen la llum, la llum, m’atrevisc a dir, d’eixe món fosc en què s’ha convertit
el negoci editorial, el press business. No m’interessen els nous llibres-manolls
de fulls. No sistemàticament. No només perque algú haja apegat un rètol sobre
la portada d’un volum amb el text: BEST SELLER, fins i tot abans d’eixir al
carrer.

ASSUMPTE KEN FOLLET: UN NOU ÈXIT
EDITORIAL, UNA MERAVELLOSA OBRA.

L’ús del terme OBRA ja em resulta, per principis i en principi, una
paraula sospitosa vers a la qual sent una verdadera aversió. Sí, en principi i
per principis. Abans de llegir un dels correus rebuts, polse l’adreça
electrònica de la pàgina de Mr. Follet. Imaginava que era una pàgina desplegable,
extensible, amb múltiples sub-pàgines, enllaços i eixes coses, de difícil nom,
que els dissenyadors de pàgines web denominen amb anglicismes. Ho suposava
perquè, fins on sé i es rumoreja, KEN FOLLET no és un escriptor sinó que és un Escriptor-S: un equip nombrosíssim de
persones li acompanyen per a escriure eixos obesos i bulímics volums que es
materialitzen, sense més epidural que una campanya múltiple i precisa de
màrqueting metamundial, supranacional.

Mr. Ken i Cia tenen una pàgina senzilla i neta, estructurada amb
l’asèpsia que amaga la premeditació absoluta i descarnada de l’escola americana
de màrqueting subliminal. Transcric una part que apareix junt amb la fotografia
del  boss
del work -team:

“¡Bienvenido!

Gracias por visitar mi web, que espero sea de su agrado.
Aunque la información está en su mayor parte en inglés, también podrá encontrar
en español tanto mi biografía como las noticias sobre mis dos libros más
recientes.

Para más información sobre mis otras obras traducidas al
español, puede visitar la web de Grijalbo,
perteneciente al grupo Random
House Mondadori.

>> Biografía en formato Adobe Acrobat
>> Grijalbo,
un sello editorial de Random
House Mondadori, mis editores en español
>> Puede acceder a un servicio de traducción on-line en Google
y en ‘Babelfish’
de Altavista.

La caída
de los gigantes

“Esta es la historia de mis abuelos y de los vuestros, de
nuestros padres y de nuestras propias vidas. De alguna forma es la historia de
todos nosotros.”
– Ken Follett. Tras el éxito de Los pilares de la Tierra
y Un mundo sin fin, Ken Follett presenta esta gran novela épica que
narra la historia de cinco familias durante los años turbulentos de la Primera
Guerra Mundial, la Revolución rusa y la lucha de hombres y mujeres …

Un mundo
sin fin

Desde la publicación de Los pilares de la Tierra en
1989 millones de lectores de Ken Follett a lo largo de todo el mundo han
esperado ansiosamente este libro. El momento ha llegado…

Los
pilares de la tierra

El gran maestro de la narrativa de acción y suspense
nos transporta a la Edad Media, a un fascinante mundo de reyes, damas,
caballeros, pugnas feudales, castillos y ciudades amuralladas. El amor y la
muerte se entrecruzan vibrantemente en este magistral tapiz cuyo centro es la
construcción de una catedral gótica…”

Milions de lectors, milions de paraules, milions…

Els meus pobres coneximents matemàtics no em servixen per a càlculs amb
tants zeros i milions.

M’espanten eixos nombres.

M’espanta llegir una “obra” tan complexa, perfecta, elaborada per tantes persones,
després de tanta “obra” d’investigació i documentació…

M’espanta sentir, ni tan
sols per un instant, que no m’agrada el tema, l’estil, la forma… de la “obra” i
amb el meu criteri ferisc eixes persones i els deixe sumides en una depressió,
generant-les un terrible i incurable dany. Literatura cuinada per inducció,
després d’un colp fort de calor, una idea o un fet històric, i guisada en més
de 10 foguers alhora. No vull valorar la qualitat literària de les obres
d’aquest o altres escriptors, irreflexione
únicament en el procés de cuina literaria que utilitzen.

Hui pensava, irreflexionava sobre
la diferència entre escriptors com Ken Follet i els que, per a mi, constituïxen
el valuosíssim grup d’escriptors que cuinen els seus llibres a foc lent i
sobri, elaborant textos preciosos i precisos, no sols per la seua vàlua
literària sinó també per la seua importantíssima càrrega ideològica, al meu
parer indispensable perquè la literatura siga 
LITERATURA, amb majúscules. Irreflexionava
aquest matí de dimarts en què el Sol no acaba de decidir-se a brillar amb
intensitat. Pensava també en un altre correu electrònic que vaig rebre, aquest
fa més temps amb un text que va portar a la meua memòria el record d’un
escriptor amb majúscules, Jean Malaquais, alter ego de Vladimir Pavel Malack, a qui vaig llegir quan,
inconscientment conscient, creuava la frontera entre el final de l’adolescència
i l’inici de la meua joventut.

Malaquais va ser un escriptor compromés que  rebutjava formar part, a pesar del seu talent
per a la novel·la, dels grups literaris que es congratulaven en els salons amb
la moda o sobre els platós de televisió de la seua época, un rebel qui sobrepassats
els 90 anys, en l’habitació hospitalària, superant el seu patiment, retocà fins
al final el text de “Planète sans visa” en vistes a la seua reedició, un
rebel que mai no va voler escriure novel·les “de tesi”, allò que havia comprés
Lleó Trotsky quan comentava “Les Javanais” en aquests termes:

 “Encara que posseïx
una dimensió social, la novel·la en cap cas té un caràcter tendenciós. No vol
demostrar res, cap propaganda, al contrari de tantes obres de la nostra època
que en excés obeïxen a dictats, inclús en el domini de l’art. La novel·la de
Malaquais és “només” una obra artística. I, al mateix temps, percebem a cada
pas les convulsions de la nostra època, la més grandiosa i la més monstruosa,
la més crucial i la més despòtica, que haja conegut fins ací la història
humana. La unió d’un lirisme personal refractari i d’una poesia èpica violenta,
aquella del seu temps, formen, potser, l’encant principal d’esta obra”.

 Malaquais, la lectura del qual és encara més essencial i necessària amb
cada gira-volta d’aquest viatge que és viure, que “patim” teledirigit per la mass-media
i altres mans negres visiblement invisibles, escriu, cuina els seus textos amb
una cocció lenta, des de l’ànima i l’ètica, després, per exemple, d’haver
treballat en les mines de plata i plom del sud de França i d’haver recolzat als
miners i donar-los protagonisme en les seues obres, com és el cas de Els
Javanais, sentint la injustícia social i l’explotació capitalista
cada dia dels moltíssims que va veure acabar a l’aire lliure, sense un sostre,
davall d’algun pont de Paris. 

 Hui dimarts, irreflexionava
reflexivament sobre les diferències, moltes, i els paral·lelismes, excasos,
entre la literatura escrita per inducció i les paraules que són producte de la
cocció de la idea, la lluita, la sensibilitat social, la solidaritat amb
l’altre.

Més enllà de les qualitats estilístiques, em preguntava si estaré encertada
quan crec que la LITERATURA, amb majúscules, ha de sustentar-se sobre el fet
social, el  fet crític, la idea…

Hui dimarts, pense en Malaquais i sent que val la pena escriure i llegir…

“El sisme del Tea-Party

dóna ales a la dreta del PP

Aguirre coqueteja amb el moviment ultra
que vol “prendre” el Partit Republicà i tirar a Obama

Els mitjans afins a la líder
madrilenya aglutinen als que tracten d’importar el model” Pàgina
2. PÚBLICO , diumenge 17 Octubre 2010

És una verdadera sort que tots els
feixistes i membres “no drets” de la dreta estiguen en un “lloc”,
localitzats, aglutinats, “intereconomitzats”…Una sort que, com
les cèl·lules malignes, tots es localitzen junts…Una sort saber
on estan…Una verdadera sort, no?