PENSAMENTS I CIRCUMSTÀNCIES: JO

CHOMSKY iniciava el seu llibre “HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA, l’estratègia imperialista dels Estats Units” amb unes frases que oferixen un fantàstic punt de partida per a la reflexió dels que, cada dia, intentem contemplar la realitat amb una mirada crítica que esquive, en la mesura que es puga, l’anestèsia general amb què el poder intenta sotmetre’ns:

“Tots aquells que desitgen afrontar les seues responsabilitats amb un compromís autèntic amb la democràcia i la llibertat -o simplement amb una supervivència digna- haurien de poder identificar els obstacles que s’interposen en el camí. En els països violents, estos són fàcilment recognoscibles, mentres que en les societats de caire algo brutal diferixen notablement dels utilitzats en altres més lliures, en certa manera, els objectius són semblants: assegurar-se que “la gran bèstia”, tal com Alexander Hamilton va denominar al poble, no s’extravie. El control de la població ha sigut sempre una preocupació bàsica del poder i dels privilegiats, particularment des de la primera revolució democràtica en l’Anglaterra del segle XVII (…)”

Cada dia resulta més difícil mantindre’s, en el cas que desitjàrem fer-ho, en la inconsciència necessària per a no adonar-nos  que les formes que el poder i els governs utilitzen, desenrotllen o dissenyen, per a controlar la població, controlar-nos i guiar-nos “pel bon camí”, el que ells tracen i planifiquen d’acord amb els interessos d’una minoria, generalment corrupta i ambiciosa, són més sofisticades, nombroses i subtils. El maneig i la distribució dels recursos econòmics, l’elaboració dels pressupostos, és una d’elles. Els pressupostos, la quantitat de diners destinats a cada una de les partides pressupostàries que, en teoria, componen la carcassa que sustentaria i permetria l’atenció social, cultural i econòmica de TOTS els ciutadans, es proposen, aproven i comuniquen a “la gran bèstia”, al poble, dins d’un joc, al meu parer brut, caracteritzat per regir-se amb criteris que s’acosten en exclusiva als interessos de l’elit que atresora la riquesa del país; als “deutes” que vinculen els poderosos (com és el cas de l’acte de “pagament” del deute entre grans empreses i polítics deutors, en una relació bidireccional en què les dos parts se “deuen” grans favors  ja realitzats, que podem entendre si escrivim juntes paraules com AZNAR-ENDESA i/o FELIPE GONZÁLEZ-FENOSA) i a l’acumulació de riquesa que permeta la perpetuïtat de la diferència entre els RICS, els bons i nets, i els pobres, els altres, els pacients pacients que, cada un cert temps, rebem l’anestèsia per a no despertar del son que ens fa submisos:la desinformació.

Els pressupostos amaguen, molt hàbilment, la realitat més real. Es comuniquen oficialment als ciutadans amb xifres que esquiven la informació detallada i, sobretot, FUGEN de les associacions de contingut. És el consell número 1 que un expert en màrqueting i informació, si subscriguera una ètica caracteritzada per l’absència de la mateixa, donaria als encarregats de confeccionar-los i comunicar-los a la ciutadania: “Diga nombres, reproduïsca una sèrie de xifres junt amb epígrafs, si és possible, llarguíssims, però MAI, explique subapartats ni faça comparatives amb períodes referits a exercicis anteriors llevat que l’avantatge siga mínimament favorable. Diga xifres, però no done molta informació si vol utilitzar-los perquè “la gran bèstia” continue creient que l’estat, el poder, els polítics que, amb el “democràtic” sistema de llistes tancades, ha triat, continuen tenint el propòsit de destinar recursos a prioritats com l’educació, la cultura o la sanitat d’un país. Diga xifres”

Un exemple claríssim que justifica estes consideracions és la utilització que Obama ha fet dels pressupostos i la gestió econòmica de què, en teoria, és responsable directe. Oficialment, i a través d’una campanya que inclou inenarrables anuncis, publicitat, comunicats i referències en els mitjans de comunicació especialment afins a la seua política, les prioritats de la gestió de recursos econòmics del govern que encapçala són la salut, l’educació, les energies renovables i la inversió en l’actualització i millora de la infraestructura dels mitjans de comunicació i transport. Obama té una resposta proforma, un argument que, independentment de la pregunta que se li faça, expressa, mentres fa real eixa perfomance d’home somrient i pacificador a qui ens té, tediosament, ja acostumats: “Tenim una educació de grandíssima qualitat i, ara, aconseguirem que l’atenció mèdica siga extremadament econòmica i accessible a TOTS els ciutadans”. Diga xifres. Diga xifres. No permeta que el públic, la gran bèstia faça associacions d’idees i relacione les xifres amb la realitat, evite que els anestesiats ciutadans desperten i siguen conscients que…”

SI VOLS LLEGIR +

El paquet de mesures pressupostàries d’Obama és absolutament
“ENCANTADOR”, en l’accepció de produir encantament per la seua capacitat
de convicció. La realitat és una cosa ben DISTINTA: la crisi econòmica,
que ens està afectant tots, iniciada i impulsada, entre altres factors,
per la gestió econòmica, absurda i a curt termini, d’EEUU, està
requerint que Obama realitze, baix l’aparença d’un programa econòmic amb
grans inversions en cultura, sanitat i energies renovables, un disseny
d’una economia que bé podria ser considerada una “economia de guerra” .
Mai abans, i d’açò Obama intenta que el ciutadà no siga en cap moment
conscient, s’havia produït als EEUU una reducció real en el gasto públic,
el disfressen o no. Davall de l’estora, Obama i els seus intenten
amagar el caos social que subjau i l’augment gegant del nombre de
persones que malviuen en la més absoluta de les pobreses. Obama té
deutes contrets, per ell o per antecessors com el “geni i
intel·ligentíssim” de Bush, amb els interessos de WALL STREET, i estos,
com la màfia italiana, NO PERDONEN MAI, amb les empreses relacionades
amb la defensa, el petroli i les multinacionals que fabriquen productes
farmacèutics, les verdaderes “caps” del panorama econòmic americà. El
govern, no sols l’americà, malgasta els diners públics, ha de
“inventar-se” mesures i inversions de “rescat” i, d’esta manera,
mantindre eixa espiral de caos que fa que el deute públic, cada vegada,
siga major i més “dolorosa” per al ciutadà. A pesar d’Obama i altres
anestesistes de consciències, tots hauríem de saber que, darrere de la
crisi, s’amaga BÀSICAMENT, una relació directíssima amb temes militars:
la guerra és bona per als negocis i la seua absència, un perill per a
sustentar l’entramat de mentides sobre els diners que els governs
confeccionen. De fet, els grups financers que es manegen els mercats de
divises estan promovent l’inici o el manteniment de guerres o conflictes
en Orient Mitjà (Iraq, Iran, Israel…)

Obama s’encabota a transmetre la “necessitat” de destinar el gros de
recursos per a evitar que els “terribles” Orient Mitjà i Àsia central
amenacen ,o tan sols s’atrevisquen, al gegant americà. Amb arguments com
este, el pressupost americà desvia, sense que ningú s’opose ni
resistisca, una quantitat immensa del pressupost a finançar guerres a
Iraq, Afganistan i, com “desconeguda” novetat, establir i mantindre
bases militars en països com Colòmbia, part del disseny d’un pla de
conflictes bèl·lics que estan “per vindre”.

La realitat té xifres que no es pronuncien en veu alta als EEUU. Segons
constava en els pressupostos d’Obama per a l’any fiscal 2010, d’uns 3.94
BILIONS de dòlars i un augment del 32%, respecte a l’anterior, els
ingressos del govern, que estimava l’Oficina del pressupost, eren de
2.381 bilions de dòlars, amb la qual cosa el dèficit pressupostari es
valorava en 1.75 bilions, quasi equivalent al 12% del PIB d’EEUU. Si
s’estudia a fons les partides pressupostàries, i es contrasten els
gastos i programes, la realitat és que, encara que es van justificar,
per exemple, 534 mil milions de dòlars en defensa, es van gastar 739.5
mil milions i, el que és més probable, segons estimacions
d’analistes reconeguts, es va arribar, amb l’excusa del manteniment dels
conflictes o l’absència d’ells en Orient Mitjà, a la xifra sorprenent
de més d’1 BILIÓ de dòlars.

Si ens permeteren, en compte d’anestesiar-nos amb xifres i
desinformació, MENTIDES, al cap i a la fi,  analitzar i realitzar
associacions d’idees, establir analogies o inferir informació, podríem
deduir amb una certa facilitat que, a partir de les xifres, la qual cosa
amagava el pressupost d’Obama per a l’any que hem deixat arrere era que
els gastos en DEFENSA, el famós i autoprovocat RESCAT BANCARI i els
interessos sobre el deute públic s’havien “engolit” quasi tots els
ingressos del govern federal, uns 2,381 milions de dòlars.

Evidentment, la crisi econòmica no és un tema simple ni obeïx a un sol
factor ni és de fàcil resolució, però una part important per a
afrontar-la és COMPRENDRE com s’ha generat, com, perquè i a qui els ha
interessat la seua existència. I, per a començar, seria molt convenient
que nosaltres, “la gran bèstia”, els ciutadans no permetérem l’aplicació
de l’anestèsia general amb què els polítics i el govern desitgen
“desindividualitzar-nos”. Ells diran “diga xifres”. Nosaltres deuríem,
entre altres coses, manifestar-nos perquè deixaren de jugar al MONOPOLY
amb nosaltres, els nostres diners i les nostres vides.