PENSAMENTS I CIRCUMSTÀNCIES: JO

IMATGE DEL BLOGG DEL CENTRE DE MITJANS INDEPENDENTS
D’ALACANT I LES COMARQUES DEL SUD

Em metroscopia-dona-el-mateix
llegir-les una, dos, tres o mil milions de vegades. Cada una d’elles
em rebolica l’estómac com fins fa poc només aconseguien fer les
escenes de dolor dels xiquets en qualsevol conflicte, el conéixer la
injustícia que recau, indefectiblement, sobre el més dèbil i menys
culpable (malgrat que algú molt pròxim em va dir, fa poc, que la
paraula culpable ja no hi estava del seu
diccionari personal i, en el seu lloc, apareixia, des de feia molt,
el terme responsable) i la discriminació
dels que no tenen poble a què arrelar-se, per que les àguiles
podrides no ho permeten, llija’s palestins, sahrauís…

Em rebolica l’estómac i em toca el poc d’ànima que
“el moment actual de la societat de  els nostres
dies”, així s’encaboten a denominar al caos i la
humiliació a què la classe política, vassalls d’un Senyor més
poderós, els DINERS, em condemnen, o ho intenten, des que òbric els
ulls i lluite per a amanéixer, com ho
intenta el dia, sobreviure, ensopint un poc la meua ment quan em
pregunta “qui, i en nom de què, t’ha portat a esta situació?”

Em rebolica el sentiment llegir les “previsions” sobre
els resultats de les fins-el-infinit anomenades
eleccions del 20 N, llegir que segons els Mitjans de comunicació,
fins i tot els que haurien de donar la cara i exposar part de la
veritat, de la verdadera “opinió pública”, veuen en “este
moment crucial una ocasió que acreixerà el bipartidisme”

Podríem deixar de mentir, mentir-nos, almenys una vegada?

Seríem capaços de balbucejar, almenys, la veritat?

En els últims anys NO HA EXISTIT BIPARTIDISME, sinó 
dos estils d’enfilar, que  han
aconseguit mimetitzar-se fins a arribar quasi a la clonació, pels
nostres caps per a sobreeixir i arrancar, amb una au d’ales obertes
o un puny tancat i una rosa podrida, el nostre futur, robar-nos el
demà, per a construir amb ell el seu PRESENT DE CORRUPCIÓ I FORTUNA
IMMENSA, beneficis econòmics, com ells els
anomenen.

Per una sola vegada: siguem seriosos. Parlem a la cara i
diguem el que MOLTS sentim: Com ens poden fer creure, els líders
polítics que no tenen vergonya, que el 20 N ens juguem TOT? Com, si
no ens queda ni una mica d’eixe tot i és el no-res el barri
fantasmal en què, per ells habitem?

Continuem sense voler mirar al nostre front, sense
desitjar deixar de fingir una miopia social
tan tremenda que ens impedix veure la realitat de l’ací i de
l’ara: és el hui a què ens han abocat el que no podem ja
jugar-nos el 20 N, un hui que no acabem de creure.

Ens costa pensar que hi ha persones majors de 45 anys
sentint-se draps usats al demanar un lloc de treball; fills a qui
deixem, amb irresponsabilitat inconscient,
en col·legis-barracons on se’ls parla de “previndre els
conflictes, de la importància de llegir i conéixer la història.
Quina història? ¿ La del poderós afonant el peu sobre la panxa
famèlica de l’humil? Sobre quina prevenció de conflictes els
podem parlar a xiquets que escoltaran, més tard o més enjorn, que
el poble palestí no té “poble” a pesar que una tal Organització
de Nacions Unides ha acceptat la seua veritat, encara a mitges, però
que el tio Sam la desplegat
totes les seues barres totes i totes les
seues estreles, amb brillantor de dòlar, i ha aconseguit, per a
refermar el seu suborn amb el ric i usurer Israel,
 que l’ONU i el món retiren el SÍ i afirmen la seua falta de
vergonya amb un “NO?

Algú s’atrevix a dir-me que “els pronòstics del 20 N
tiren unes previsions que dibuixen  panorama…”? Algú arriba
fins a eixe punt de burla social
que li fa creure que la meua dignitat és la mateixa que les meues
possessions i els meus drets, ara, per ells, RES?

Que no em parlen de previsions quan veig, diàriament, a
hòmens i dones arrissant el ris per a malviure i donar un poc
d’esperança als fills adolescents, anestesiats in
eternum, per a postergar el seu bufetada amb la crua
veritat de la realitat, en una universitat pública que costa el que
no hauria de costar eixa “cultura” amb què tant els hem
insistit, hipòcrites de nosaltres, des que van nàixer.

Que no prevegen un duo d’opcions en un moment sense
temps, sense cap opció. En realitat, és un “O no, o no”.

O no, perquè no ens deixen eixir d’este pou en què els
que sabien i van fer previsions, però de lucre, NO ENS VAN ADVERTIR.

NO, perquè no som importants, i menys ara, quan ja no els
donem fins al nostre fetge al no poder ser el consumistes que ELLS
desitjarien.

O no, o no.

Em rebolica l’estómac que sensats analistes,
estadístics conscienciosos, caps pensants a què jo cantaria allò
de la cançó de Manolo García “d’on estaves llavors, quan més
et vaig necessitar?”, em diguen que em jugue quelcom, primera
mentida, i que una opció s’imposarà a l’altra. NO HI HA DOS
OPCIONS: Suraria el fem sobre un oceà d’immundícia?

I això, encara sent un intent de burla gloriós sobre EL
NOSALTRES SOCIAL, no és el pitjor. Encara hi ha més. Encara hi ha
una altra cosa que m’indigna infinitament més: eixe “ja vos
assabentareu, ja, els rojos, quan els nostres guanyen les eleccions.
Se vos va acabar la ganga?

Senyors fabricants de riquesa a costa de la meua vida, la
meua il·lusió, les meues forces, els estudis del meu fill, la seua
esperança en el “pot ser”, el seu somni, xicotet, de viure, un
dia, un lloc que puga anomenar-se món i no IN-MÓND-ÍCIA…Senyors
que m’extorquixen i m’amenacen JA ABANS DE DEIXAR LES PAPERETES
EN UNA URNA…Senyors que veuen en mi, com el lladre, la qual cosa
vostés han fet i faran….Senyors, amb minúscula, em quede amb la
frase eixa de “ja vos assabentareu, ja” i ho faig, senyors,
perquè vostés es quedaran amb el meu plat de menjar i el meu lloc
de treball, però no aconseguiran que caiga en l’estat de zombie
a què, amb gran tenacitat, volen emportar-me.

Com diu el GRAN WYOMING en l’article TEMPS
DE REGRESSIÓ, no m’amagaré, no m’amague.

Vinguen, abans, durant i després del 20 N a llevar-me
“eixa ganga” que pressuposen.

NO m’amague.

Vinguen.

CONNEXIÓ: LA MOSCA ROJA

CONNEXIÓ: LA MOSCA ROJA

Hui canviaria els meus ulls per dos
espills.

No em sent capaç de mirar la realitat
social sense sentir el vertigen d’una confusión que amaga la
decepció més dura.

Què he sigut fins hui? Qui i què he
sigut per als que manegen els fils invisibles del teatre de guinyol
que és la societat de què em “induïxen formar part?

Mire el meu fill. Sabria què
explicar-li, però no puc argumentar-li les raons que han tintat de
fosc les vides dels ciutadans que no tenen nom. Podria dir-li que hui
ell pot menjar un entrepà i creure en el futur, però que altres com
ell ni tan sols són capaços d’inserir les seues il·lusions en un
present que, senzillament i amb hostilitat, no es dibuixa per a ells,
els exclou.

Sóc una indignada que acumula sobre la
pell i el cor, a estes altures de ma vida intensa, més preguntes que
respostes. La que fou fins ahir la meua rebel·lia és hui tristesa,
creix amb cada colp de fil amb què el poder pretén manejar-me.

Per a quan una veritat que encara que
xicoteta deslligue les mentides amb què ens nodrixen les aus rapaces
que despleguen les seues ales en despatxos recarregats, esglésies
sumptuoses, assemblees de amb noms indefinibles?

Per a quan un sol dia en què els
diners no aconseguisquen infestar-nos el cor i la consciència?

Ja tinc una edat en què hauria d’haver
trobat respostes o mitges certeses, No obstant això, la classe
política corrupta, el nostre càncer, arranca les poques que encara
tinc i enarbora, en el meu nom, banderes absurdes i armes letals que
jo mai empunyaria

Sí, sóc una indignada, en el meu nom
i en el nom dels que malauradament han perdut fins al seu propi nom.

Llig l’article
titulat OBLITS
escrit per Rosa Montero en l’edició de hui del diari EL PAÍS. Està escrit, i
col·locat, en la part final del periòdic, sense resistir-se, precisament a
l’oblit.

El llig, al principi, amb eixa sensació que es té quan una es troba amb
algú, o amb un text, que diu o comunica el mateix que una diria. Es tracta d’un
miratge del sentiment d’una “certa amistat”, en aquest cas virtual, que desoeix
la lògica que ens diu que ni tan sols les coincidències són més que fregaments
d’idees, interseccions fortuïtes o, en la preciosa minoria preciosa dels casos,
 el territori comú i universal que ens fa coincidir en l’essència eixa que
denominem, sempre amb excés d’orgull, SER HUMÀ.

Després de l’emoció sobtada d’un dimarts disfressat de dilluns, ja que des
d’on escric ahir va ser festiu i és hui quan la vida es desperta en despatxos
(ocupats amb empleats amb nuc , no en la corbata, sinó en la gola i ànima,
davant del temor de ser, en qualsevol moment, un més dels aturats); botigues
(les poques que no han hagut de tancar per fallida); col·legis (els que
mantenen el nom quasi el mateix temps que els seus barracons, coincidents
sempre amb les aules destinats per als que menys haurien d’ocupar-los: els
alumnes d’educació infantil) i un etc. que conforma esta ciutat malgastadora
per tradició i ara banderera d’una “austeritat que vos farà més
solidaris”…Després d’eixa emoció, la qual cosa agita la meua ànima, i la meua
consciència, són les últimes línies que Rosa Montero, a qui, compartisca o no
les seues idees, done el valor de la valentia de la paraula i de l’intent
constant de posar-se en les sabates no sols “d’uns”, sinó també dels altres “
dedica aCuba : “La setmana “passada, uns dissidents cubans del Moviment Cristià
d’Alliberament van vindre a parlar-me de la situació en el seu país, i llavors
em doní compte que Cuba és un altre tema àlgid que de sobte se’ns ha esfumat
del cap. Després de la tràgica mort de Zapata, de la pressió internacional i
l’alliberament de presos, hem arxivat l’assumpte mentalment com si la cosa
estiguera en via de solució. Però no ho està; el règim seguix petrificat i els
cubans se senten sols i abandonats, tan perduts en la seua xicoteta illa com
els nàufrags de la sèrie televisiva. Fa dos mesos, Oswaldo Payá i altres
opositors van presentar El camí del poble, un programa per a aconseguir
la democràcia de manera pacífica. I aquest full de ruta ha sigut subscrit de
manera majoritària per dissidents de diverses ideologies, tant de l’interior
com de l’exili: un 90% de l’oposició està d’acord. Diàleg, drets,
reconciliació, llibertat, democràcia. Estos són els ingredients del document. I
quelcom que no es diu però que serà essencial, com ho va ser en la nostra
Transició: generositat per a construir un país entre tots. Per això els cubans
ens demanen ajuda: perquè coneixem el camí que ara estan iniciant. I perquè
necessiten suport internacional per a dissoldre l’oxidada però encara perillosa
dictadura castrista, la tirania més longeva del planeta. Fem el xicotet esforç
de no oblidar-los, perquè ha arribat l’hora de la normalització de Cuba”.

Després de llegir les que no pressupose malintencionades paraules escrites
de la Montero, la qual cosa percep és un eriçó i una por intensa. Tem les
paraules, les expressions “benedictines” de “construir un país” o de
“normalització” de Cuba. I les tem perquè ressonen cada dia en la meua ànima
els alarits i les veus de la mort que sobrevolen la realitat de Líbia i el
genocidi induït pels que pretenien “alliberar al poble”, “ajudar-los a
democratitzar-se”, facilitar la seua “normalització”.

Vagen, vaja, Rosa, a Cuba i amera’t d’ells, dels cubans, però de tota la
seua realitat no sols de la propaganda falsimediàtica que parla de fam i
desatenció, d’ira contra el règim que intenta donar a tots perquè no hi haja
un ningú exclòs. Vaja, aneu, escolteu-los, no sols als cubans que a Miami
conduïxen cotxes de luxe i malparlen contra bóta. Llegiu, llig, sobre els cinc
cubans presos, acusats d’un delicte que no han comés. Cuba és i vol ser
distinta, no adotzenar-se ni agenollar-se davant de l’imperialisme. Llegiu sobre
com i en quina situació estava Cuba abans de que Fidel i El Che proposaren un Pàtria
o Mort que en res s’assembla a la democràcia hipòcrita i falsa d’Europa,
regida per la banca corrupta.

Abans d’ajudar a Cuba o a un altre país, descartem eixa tendència a
“l’ajuda missionera” que ha calat en la nostra ment social i ja és un arquetip.
Sentim, anem, escoltem, coneguem, tractem de comprendre a un país, a fons, i
reprimim eixe instint de, a les primeres de canvi, AJUDAR a NORMALITZAR UN PAÍS
(què és normal, Rosa Montero?

CONNEXIÓ A  KAOS EN LA RED

Si les etapes de les relacions
amoroses, simplificant a l’extrem, s’hagueren d’enumerar en tres, podríem
parlar de flirteig, enamorament i incubació de distintes
formes de l’amor (fase esta a què molt denominen incubació no de l’amor, sinó
de futur i inevitable desamor). Eixes han d’haver sigut les fases de la malactuació
del PSOE des de fa ja prou de temps.

Passada l’era del flirteig
social, on unes promeses que no sonaven a demagògia, sinó a intencions; que
no veien obstacles, sinó oportunitats per a l’èxit i on l’estil respectuós, amb
tint de democràcia o mort, ens va omplir tots els ciutadans les orelles,
atibacats dels brams grandiloqüents del xicotet dretà amb bigot, d’una certa
esperança, al PSOE se li va anar omplint la boca amb frases lapidàries i
decisions preses per uns pocs però, dissimulades, amb un consens tàcit dels
que, davant de l’escassa alternativa, no créiem del tot, no estàvem enamorats
bojament, com diu la cançó, però fugíem espantats del dels bigots i els seus col·legues
de camisa Ralph Lauren, corbateta blau a ratlles infinitesimals i suéteres de caixmir d’escot amb forma de
V .

En el PSOE van creure que
havíem caigut rendits als seus supòsits rojos peus, enlluernats pel seu
programa electoral, un dictat de dictats que, com vam comprovar els que quasi-vam creure (era o “ells” o el “no”
feixista i l’extermini progressiu de la idea i la raó) anaven gradualment
assemblant-se a l’ideari dels del pardal sense bec, als peperos de la dreta light.
Curiositats històriques: un PSOE descremat que es reflectia en la facció (terme
triat amb total premeditació i traïdoria) més light del PP, per fi la
tècnica d’un 0% de matèria greix en política. De matèria greix i, per cert, de
matèria grisa.

El temps del quasi-enamorament va passar, els quasienamorats
ens vam anar sentint ignorats cada vegada més, silenciats, assentats a la taula
enfront d’un amant passiu, absent que ni tan sols ens mira als ulls: un PSOE derechizado més que la pròpia dreta. Zapatero
a les teues sabates. Eixe va haver de ser l’eslògan inicial, el mantra que
tots, com els grups que es reunixen per a curar amb l’energia suma de les
energies individuals al planeta Terra-Gaia, hauríem d’haver cantat fins que les
orelles taponades dels de la rosa roja s’hagueren destapat, ja que els seus
errors, programes i afirmacions afirmades i negades quasi en paral·lel,
decisions militars inadequades i contra natura de la ideologia d’esquerres,
entre altres errors descomunals, van quedar destapats molt prompte.

Als quasi-amants
ens va arribar el moment de la incubació, però no va arribar l’amor ni els seus
sinònims: a la roja rosa li van créixer amb espines, espinetes i espinotes. Els
rojos, ja provadament descolorits, es van creuar de braços davant la nostra
indignació un quinze després d’un altre quinze, un dia després d’un altre. Van
assistir impassibles a la petició descarnada d’una societat que demanava, com a
mínim, arguments, una explicació, un com havien, ells en el nostre nom, arribat
a un lloc sense un altre nom que CAOS i CRISI. Res van dir de les xifres de la
fam i la desocupació, van ser fraccionant la informació perquè abans d’arribar
a fi de mes ens vingueren amb eixa famosa expressió -qui d’ells llegiria
malament a Becquer?- de “tornaran a brollar els brots verds”. I no res va
brollar.

Ens van permetre creure que teníem veu, per omissió i no
per acció, quan, aparentment i en comunicats hiperbreus, com els microrelats de
Monterosso, però no tan bons, recolzaven la indignació d’una societat
indignada. Ells, l’exponent al cub dels actes que han desencadenat la nostra
indignació.

Ens van permetre creure que teníem veu i, a traïció, amb
la daga xicoteta, però letal, ens van assestar la reforma constitucional,
botant-se, al millor estil mussolinià, el consens, el debat i l’oportunitat,
perquè, en cap cas era, més enllà del contingut de les propostes de
reforma,   ni el moment, ni una
oportunitat de fer res que no fóra despistar, aprofitar-se del moment de xoc a
què ens han portat, antesala de la UCI vital, laboral i econòmica on, plens de
tubs i en coma induït, desitgen que ens trobem per sempre

Ara, quan sona la melodia del plor i el cruixir de dents
i, de sobte, els rojoslight veuen
allunyar-se, de veritat, el coixí tou de les seues poltrones daurades; quan
oloren a “normalitat” i s’intenten mentalitzar que no viatjaren cada dos dies a
Brussel·les, a fingir que pensen per i per a nosaltres  decisions quan, en realitat, l’única  cosa que pensen és quan serà el millor moment
d’agenollar-se davant dels poderosos d’Europamèrica, ara… munten una
conferència, ahir, en la que pareixen atletes reumatòides, amb perdó, d’una versió acollonada del Circ del Sol. Por.

Fan malabars amb el pànic i la certesa que els que un dia
quasi-ens-vam enamorar del futur que
dibuixaven, com a amants maltractats i desenganyats els demanarem el divorci
etern i fins i tot alguns la nul·litat!

Ara, en eixe congrés, “símil de nou arrancada i nou
inici”, expressen la seua “voluntat de recuperar la sintonia amb les bases
socials del partit, un tornada a les polítiques de clar tall socialdemòcrata, amb
mesures com la prioritat d’evitar el rescat financer d’Espanya”.

No pense que existisca ni un sol ciutadà que, a estes
altures, crega el que ara escolten dels llavis xicotets dels de la rosarojaperòmenys.

El súmmum dels súmmums, vista la provada ineptitud
d’estos polítics que acaben de “redescobrir el socialisme”, després d’un
període de sospitosa amnèsia ideològica, és que cantussegen com a sopranos de
fama la seua “pretensió d’aprofundir en la democràcia, amb reformes a través de
què es va a intentar connectar al nou PSOE amb l’esperit del moviment 15-M”.

En una cosa han encertat i han sigut honestos: en la que
fa referència al terme esperit, perquè és allí, precisament en la terra dels
esperits, dels fantasmes, on acabaran. O potser hauria de dir d’on mai han
eixit?

El desvergonyiment d’un partit a què, a través de les
urnes, hem regalat la possibilitat d’actuar i parlar per nosaltres només se
supera reconeixent, públicament, que desitgen “recuperar” l’esperit
socialdemòcrata.

Increïble.

In-comentable.

O no?

__________________________

Nota de l’autora:

Esperem que el meravellós microrelat de Monterroso no es
faça real esta vegada.

“Quan va despertar, el dinosaure encara estava allí”.
August Monterroso

VEURE VÍDEO SOBRE LES MENTIDES DEL PSOE: UN BONIC
CONTE…

 Connexió: KAOS EN LA RED i LA MOSCA ROJA

Tres dones de Barcelona, després d’anys de lluites i amistat per
regularitzar la situació dels immigrants i canviar les lleis
d’estrangeria amb un col·lectiu d’homes procedents del sud-est del
Marroc, decideixen fer un documental al poble d’origen dels seus amics
sobre la vivència de les dones que viuen amb l’absència dels homes la
major part de l’any. Inspirades en el personatge de Penèlope de
l'”Odissea”, en el seu imaginari conceben les dones com a teixidores del
vincle entre l’aquí i l’allà, movent els fils i capaces d’orientar la
seva destinació movent les trames.

Un videoreportatge sobre l’altra cara de l’immigració àrab.

Cliqueu l’enllç a TV3 VÍDEOS A LA CARTA.

Aquest vídeo estarà actiu a la web només fins el 5 d’octubre.

Gràcies  Ferran, una altra vegada, pels teus suggeriments i per compatir aquesta mirada social que no es conforma amb  descansar sobre la superfície dels esdeveniments, la vida, les persones…

CONNEXIÓ: KAOS EN LA RED i LA MOSCA ROJA

Visit msnbc.com for breaking news, world news, and news about the economy

La sang vessada en Líbia, i la que en flux
incessant està abocant-se sobre els carrers i les nostres
consciències, és responsabilitat directa d’Europa, França
al front, i Estats Units. Els falsimedia s’han encarregat
d’ocultar, premeditadament, informació relacionada amb qui
participen, d’una manera o altra, en el genocidi
que ha provocat l’agonia de Líbia. Es tracta d’un “el
món contra Líbia”, sense pietat.

No HEM D’oblidar que les operacions militars
d’esta falsa Organització Pacificadora, l’OTAN, a la que tots
estem recolzant per acció o omissió al no EXIGIR la seua
desaparició IMMEDIATA, suposen, a més d’un gasto desmesurat, la
participació d’un gran nombre de personal militar que, darrere
l’eufemisme hipòcrita de “OPERACIÓ PROTECTOR
UNIFICADOR”, amaga el nom de països que ni tan sols
imaginem, la seua conducta oficial, immoral, enfront del genocidi i
dades sobre les bases des d’on operen i els militars i avions
implicats. L’OTAN no oferix dades oficials globals: intenta
confondre’ns perquè creguem que l’operació “salvadora”
és cosa d’un grup d’estats fantasma, sense nom ni
responsabilitats definides.

Distints organismes han intentat demanar informació, exigint que
a l’opinió pública se li oferisquen dades veraces sobre què,
qui, com i quan estan sent còmplices, EN EL NOSTRE NOM, que és el
més terrible, de l’assassinat en massa dels ciutadans libis i
l’intent de “infectar” el verí capitalista i
imperialista en les venes de Líbia.

L’OTAN ha estat realitzant operacions en i contra Líbia
des de l’inici del mes d’abril. Molts dies. Massa mesos. Massa
hores. Massa patiment i mort, davant dels que l’organització
respon amb un “no hi ha dades globals”.

Vista la seua hipocresia, acceptada socialment com si res, mitjans
independents s’han encarregat de realitzar un estudi minuciós,
dirigint-se als ministeris de defensa de distints països i
extraient, per contrast amb la plantilla “oficial” que
operava abans de l’inici del genocidi, dades que, finalment,
deixaran de ser secrets i ens faran reflexionar, encara més, sobre
esta guerra planejada i provocada per a l’enriquiment vil d’Europa
i Estats Units.

De les dades, es deduïx que, a més dels Estats Units,
que domina les operacions militars amb més de 8.000 militars
en la zona, barcos i avions, el major pes de la mà que colpeja
reiteradament al poble libi recau sobre el govern britànic, francés,
italià i canadenc (este últim sorprendrà als uns i els altres,
després d’analitzar la informació oculta fins a la data).

Els britànics han realitzat uns 1.300
vols fins maig de 2011 sobre cel libi, seguits pels més de
1,200 vols esponsoritzats per Sarkozy el
Magne i uns 600 autoritzats pels ministres
del Proxeneta de Berlusconi. El que se’ns
escapava, fins a la data, és que e”l’equilibrat i flegmàtic”
govern canadenc TAMBÉ ha autoritzat uns 350 vols.

El món contra Líbia.

Tots contra un un que s’endevina terriblement
poderós, un pastís a què TOTS volen mossegar i engolir. I en eixe
TOT permanent, recordem, embastem informació i pensem que, junt amb
la participació en el genocidi, els Estats Units, el Regne Unit i
Canadà es troben provadament immersos en el conflicte contra
Afganistan. Estranya coincidència?

És molt probable que ni tan sols sospitem altres detalls de
l’operació contra Líbia:

-Podíem imaginar que Dinamarca i Noruega han pres part
ACTIVÍSSIMA en els atacs reiterats a Líbia, llançant des dels seus
avions més de 700 “autoritzades” bombes?

-Intuíem que un país tranquil i democràtic com a Suïssa
té més de 8 avions en territori libi, 122 militars?

-Podíem imaginar que la “tranquil·la i neutral”
Bèlgica ha realitzat 60 vols sobre cel libi?

Una altra dada que ens fa prendre consciència de la magnitud de
l’assassinat a què estem contribuint, i del tipus d’instint
carronyer que sustenta als països que desitgen “menjar” la
carn líbia i enriquir-se amb la destrucció de Líbia, i la
participació sospitosa en el seu posterior i suposada
reconstrucció, és conéixer que l’OTAN ha suggerit i
convençut, pressionat i subornat amb promeses sobre el tant per cent
del pastís libi que podran posar en la seua taula, als estats àrabs
que participen en el conflicte, Jordània i Qatar,
perquè mantinguen més de 125 militars en
l’operació, a més de 32 avions, encara que els
jordans s’han negat a anar més enllà i no han participat en
operacions de combat. Qatar ha sigut enginyosament més dissimulada:
ha recolzat, estratègicament, això sí, els vols francesos en tres
ocasions, però assegurant-se de que estos es realitzen sobre la zona
permesa.

Per a finalitzar, sapiem, amb tota la nostra consciència, que per
a l’OTAN hi ha hagut més de 800 blancs militars,
3000 vols amb fins mortals i destructius (179
sobre Trípoli i 165 en Misrata, on els seguidors de
Gadafi han sigut bombardejats reiteradament), que els seus barcos,
els de l’OTAN, han detingut i interceptat a més de 941
navilis per a aconseguir dur a terme eixe embargament
armamentísitic que pretenia, mentres Nacions Unides considera que
més de 3 milions i mig de ciutadans libis necessiten ajuda
humanitària URGENT.

Mirem, amb vergonya, les dades de l’OTAN que es mostren
finalment al descobert.

Reaccionem davant d’esta massacre, davant d’este TOTS
contra Líbia!

Bèlgica: 170 militars,
6 avions, 60 vols. Base militar d’Araxos, Grècia.

Bulgària: 160 militars.

Canadà: 560 militars, 11 avions, 358 vols; bases
de Trapani-Birgi i Sigonella.

 Dinamarca: 120 militars, 4 avions, 161 vols realitzats;
bases de Sigonella, sicília.

França: 800 militars, 29 avions; 1200 vols;
Actualment operant des de les bases franceses d’Avord, Nancy, St
Dizier, Dijon i Istres, així com Evreux i Orleans, per a plans
relacionats amb la logística.

Itàlia: 12 avions; 600 vols; bases de Gioia del Colle, Trapani,
Sigonella, Decimomannu, Amendola, Aviano, Pantelleria.

Jordània: 30 militars, 12 avions; base de
Cerenecia, Líbia.

Holanda: 200 militars, 7 avions; bases: Sardinian
base, Decimomannu.

Noruega: 140 militars, 6 avions; 100 vols; bases:
Souda Bay, Creta.

Qatar: 60 militars, 8 avions. Bases: Souda Bay,
Creta.

Romania: 205 militars.

Espanya: 500 militars, 7 avions, 78 vols.

Suïssa: 120 militars, 8 avions. Base: Sigonella.

Turquia: 6 vols.

UAE: 35 militars, 12 avions. Base: Decimonanu,
Sardinia.

Regne Unit: 1300 militars; 28 avions, 1300 vols,
18 míssils creuer llançats; bases: Gioia del Colle, Itàlia i RAF
Akrotiri, Xipre.

USA: 8.507 militars; 153 avions, 2000 vols; 228 míssils
creuer llançats.

TOTALS: 12.909 militars; 309 avions, 5857 vols realitzats
fins maig 2011; 246 míssils creuer llançats sobre Líbia.

PERQUÈ NO CAL ACCEPTAR, NI CONCLOURE SENSE MÉS.

PERQUÈ HEM DE FER-NOS PREGUNTES ABANS DE PENSAR QUE HEM
DONAT AMB LA RESPOSTA.

PERQUÈ EL MATÍS I EL DUBTE ESTAN IMPLÍCIT EN LA
VOLUNTAT DE SABER I DESCOBRIR.

PERQUÈ EN EL NOSTRE INTERIOR SOM NO SOLS LLUM, SINÓ
CLAROBSCUR I OMBRES.

PERQUÈ, EN ESTE TEMPS DE DEMAGÒGIA I VERITATS A MITGES
ÉS IMPORTANT DETINDRE’S, ESCOLTAR, LLEGIR I NO SENTIR-NOS FIDEL
DE CAP BALANÇA SINÓ SIGNE D’INTERROGACIÓ:

PER A PENSAR…

[Per a activar els subtítols: clic sobre la icona “CC”
baix a la dreta]

WikiRebels: La filtració com una arma, és un documental que ha
estat circulant en la xarxa, però ací t’ho portem subtitulat
gràcies al treball del YouTuber: indignocat

Sinopsi:

Des de l’estiu de 2010 fins ara, la televisió sueca ha estat
seguint a WikiLeaks, la xarxa de mitjans secrets, i al seu enigmàtic
Editor en Cap, Julian Assange.

Els reporters Jesper Huor i Bosse Lindquist han viatjat a països
clau on opera WikiLeaks, entrevistant a membres directius, com ara
Assange, nou portaveu Kristinn Hrafnsson, així com persones com ara
Daniel Domscheit-Berg, que ara està començant la seua pròpia
versió – Openleaks.org

Cap a on es dirigix esta organització tan discreta? Més fort que
mai, o desarmada pels E.E.U.U.? Qui és Assange: campió de la
llibertat, espia o violador? Quins són els seus objectius? Quines
són les conseqüències per a Internet?

Vos veig desfilar, amb una carassa que vos han empeltat en el
rostre i que no ha canviat, en absolut, des que abraceu el que
anomeneu fe. És una fe intermitent, que emergix en els actes
mussolinianos i fastuosos, que vos fa prendre el rosari entre les
mans i elevar la mirada parcial, centrada en el vostre melic i portar
penjat un símil de xicoteta bandera que vos eleva per damunt dels
altres, NOSALTRES, els que no creiem en el vostre déu ni en el seu
alt ministre terrenal.

Vos escudeu en una fe, com dic, intermitent que, quan el vostre
màxim guru apareix, vestit de blanc per a ocultar les ombres i els
pecats que cometeu -segurs del perdó per una conversació en un
habitacle de fusta amb un reclinatori i un interlocutor, ministre del
vostre déu- s’activa, però que, oh misteri miraculós, DESAPAREIX
quan gireu el vostre cap i doneu l’esquena a aquells que patixen de
veritat i no als vostres amics, vestits amb pantalons de
tergal, polos de marca i repentinats a ratlla, símptoma
inequívoc de la unitat en la forma i en el fons d’eixa secta que
vos unix.

Vos
veig hui, preparant-vos per a lloar embogits a un humà que
acudix a vosaltres perquè feu d’amplificador i ajudeu a eixe
procés d’anestèsia cloromórfica que pretenen instil·lar-los el
vostre déu i el seu mandat, la vostra religió, a l’unir-se a la
classe política i corrupta, perquè, encara que siga per unes hores,
no vegem, no sentim, no ens trenque l’ànima saber, veure i ser
conscients que, a l’altre costat del món, mor la vida en forma de
xiquets i adults que abandonen el món, morint a causa d’una mort
induïda i agonitzant, perquè el món els va abandonar i els
abandona, sense queviures, amb aigua enverinada, amb experiments que
sobre ells proven o no la bondat i eficàcia davant de malalties que
vos portem a la pell i al vostre cos a fi d’un bé MAJOR I COMÚ.

Vos veig vestits amb camisetes que vos guarnixen amb una paraula, VOLUNTARIS, que vos acosta més a la mentida que a la
solidaritat: per què no esteu a Sudan, arreplegant amb les vostres
mans els cadàvers minúsculs de xiquets que papen tindran futur? Per
què no esteu en les places cada dia de què hauria de ser un 15 M
continu? Per què reseu mantras que proclamen el perdó i l’amar a
l’altre com a vosaltres mateixos, mentres el vostre guru vestit de
blanc apel·la al castic etern per a homosexuals; prostitutes; dones
que, en un acte de llibertat i responsabilitat, decidixen avortar;
musulmans (amb este grup menys perquè vos donen fons per a mantindre
el poder polític del califat vaticà); xarxes socials i qualsevol
jove que en compte d’escapulari porte un ordinador i la voluntat de
crear, escriure , conéixer, formar “xarxes” i ser “social”?
Per què recolzeu, i ho feu reafirmant al vostre guru, els tentacles
del poder europeu i americà, creient que obtindreu dos premis de
valor incalculable: ací, en la terra, els favors de l’opus i els
de la vostra secta vos arribaran i evitaran que sigueu com eixes
pobres famílies pobres de no creients que tenen fills, mare o
pare en l’humiliant atur; allà, en eixe més enllà a què no han
arribat ni arribaran els 925 MILIONS d’humans que patixen
desnutrició, no eixa del cos de crist sinó la del simple pa i
l’aigua, vos estarà esperant un porter celestial que, al verificar
que, després d’haver-hi pecat a les vostres amples, heu tingut un
segon per a dir “perdona’m , senyor! Vos donarà un val de
FELICITAT sense data de caducitat. Queda-vos tranquils mentres mireu
des de la grada al papa-guru que vos exorcitza sense que ho
sapieu…quan arribeu al més enllà, a la terra de déu, tot estarà
net, sense eixos negres, immigrants, musulmans, homosexuals,
comunistorros, rojos fanàtics i altres sers monstruosos que vos
amarguen ací, en la terra, la vostra divina existència.

AMÉN

El
Joan ha escrit una carta al Felip Puig, i vol que es difongui al màxim.
Us la copio aquí a sota, i us demano a tots i totes que, si algú té
algun contacte amb la premsa o amb qualsevol altre mitjà de comunicació,
li faci arribar aquesta carta. Gràcies a tothom.
Maria

Bala perduda, per Joan Roura

Felip
Puig: No puc menjar sòlids, no puc dormir per prescripció mèdica, no
puc fer petons a les persones que estimo, no puc jugar a futbol en dos
mesos, no puc celebrar la victòria del Barça i tinc la meva mare amb
atacs nerviosos. Demà aniré al metge per saber si he perdut audició ja
que el divendres hi tenia tanta sang que els metges no ho podien veure
del tot. Aquesta nit he tornat a somniar amb l’escena de l’impacte de
bola de goma. M’ha tornar a envair la mateixa por – i incomprensió! –
que vaig sentir quan vaig recuperar el sentit després de desplomar-me a
terra. En aquell moment no era capaç d’imaginar el que havia succeït,
doncs jo estava molt lluny del lloc on es repartien els cops de porra.
Només sagnava sense parar per l’orella – va durar 5 hores! -, tenia la
vista ennuvolada, no reconeixia la meva millor amiga, tenia les mans
fredes i els sentits no em responien. Totes aquestes tortuoses imatges
es repeteixen insistentment al meu cap i si vostè les va manar és perquè
és incapaç d’imaginar res semblant. Cregui’m.
En un vídeo d’internet he trobat una imatge del Mosso que em va disparar. Miri del segon 1:25 al segon 1:30 d’aquest vídeo:  http://www.youtube.com./user/Atukelly22#p/a/u/2/PtaNg8c8OtU

 
Jo
no sóc el noi espaorit que surt a les imatges i al qual dispara
l’agent. Jo sóc un jove que hi havia molt més enllà, tranquil·lament
instal·lat en un nucli pacífic i conversant amigablement amb una
companya quan aquesta bala perduda, probablement després de rebotar a
terra, es va incrustar a la meva orella. L’amiga en qüestió i d’altres
testimonis, evidentment, aniran fins al final amb mi en la denúncia que
penso interposar.

Felip
Puig, si li interessa el meu cas, pot demanar el “parte” mèdic a
l’Hospital del Mar o posar-se en contacte amb mi, segur que això no li
serà difícil. Tot i així, la veritat: dubto que ho faci i encara no
entenc com sóc tan il·lús com per enviar-li aquest missatge. En
definitiva, penso lluitar aquesta causa fins on sigui necessari i
denunciaré el meu cas fins que:
1.- El Mosso sigui identificat i retirat del Servei per disparar a un ciutadà sense mirar qui hi ha darrere.
2.- Els Mossos d’Esquadra deixin d’utilitzar aquestes boles de goma que ja han matat a gent i han volat molts ulls.
3.- Renunciï al càrrec per ordenar aquesta massacre.
Més indignat que mai li demana la dimissió un conciutadà ferit.

Joan Roura Expósito

ROMANÇ SENSE AMOR

VICTÒRIA EN PLATJA GIRÓN

On una platja, amb la paciència infinita de l’arena
resolta a unir-se, gra a gra, i l’aigua a ser eterna companya d’un
vaivé incessant i vigorós, allí, on fins i tot els peixos van
esmolar les seues dents amb el tall gegant del temor de perdre la
llibertat de les seues escates blanques, allí, on la mala herba
rebutjava cobrir les voreres blanques d’un espai de veus que
cantaven els sons increïbles de la terra, allí, la platja es va
desembolicar, com un mant de rebel·lia, una arma aquàtica i
senzilla per a ser l’oceà en què van caure els peus insospitats
dels hòmens absurds.

Absurds caçadors a traïció de l’esperança, van
arribar amagats en una invisibilitat impossible davant dels ulls que
miren amb la pupil·la certa, davant de la pau, la calma, la
llibertat triada, des d’ella, com a bandera sense ombres, frase
sense verb, paraula que fa lliure
i excelsa a la paraula.

La platja es va engolir la mentida covard que
avançava, tremenda, portant en les seues empremtes les mordasses
venidores, els actes fallits d’embenar els llavis d’una boca
col·lectiva que encara hui mai s’ha permés estar callada.

Platja Girón va
ser i és Cuba: l’oceà que va triar la llibertat per a dóna la
cara als sense cara, als covards, als ganivets brandats per a matar
la vida que en la veu única s’encarna.

Platja Girón és Cuba, una platja que no cessa de
batre contra la costa de la llibertat i l’esperança.

Soldats dels Estats Units es trauen fotos amb
cadàvers de xiquets a Afganistan

Aquesta foto és d’un altre soldat. No
sabem encara si el soldat que riu és Morlock o Holmes. El xiquet
assassinat es deia
Gul Mudin.

ERNESTO
CARMONA / El Ciutadà – Els guerrillers morts o els presoners
torturats ja no estan de moda moda. Ara als soldats nord-americans
els agrada traure’s fotos amb cadàvers de xiquets llauradors
morts.

Estes
fotos van
ser publicades per la revista alemanya Der
Spiegel,
que assegura que té altres 4.000 imatges de la intervenció
nord-americana a Afganistan. Mentre les imatges circulaven pel món
el mateix dia de la visita d’Obama, Piñera deia al mandatari
ianqui que “veiem en EE.UU.
un país poderós i amant de la pau”.

Al
mateix temps,  Michelle
Obama compartía
el dilluns 21 en un museu infantil amb els xiquets pobres del
barri La
Granja de Santiago i
el seu marit proclamava al Palau de La
Moneda l’amor
dels  EE.UU. pels
drets humans i la democràcia, la revista alemanya Der
Spiegel publicava
imatges de soldats nord-americans que suposadament lluiten per eixos
valors en Afganistán:
van matar un xiquet llaurador, feren fotos per al record i li van
traure dents i altres “trofeus”.

LLIG L’ARTICLE SENCER AL WEBGUERRILLERO

BOQUES DE FERRO

Cada dia,

les boques de ferro,

hereten bales noves amb què seguir

llançant síl·labes de mort

sobre cossos que preguen

la pròrroga a la vida.

No són suficients

antifaços de teixit
insuportable

per a cobrir els ulls,

ignorar els silencis,

claudicar

o encendre veles
i resos,

idèntiques mentides

que no curaran les llàgrimes

de les mares que perden

fills en els afores del seu ventre,

flores
arrancades del jardí real

del sentiment.

Alló erm, l’eixut,

el desert més ampli

es pobla de mort projectada

en els irremeiables crits

que udolen

i escupen

en les boques de ferro

No són només les mans

dels podrits dits negres

les que estrenyen
el gallet

assassí

de la mort.

Tu i jo els estrenyem,

al despertar l’alba

i girar-nos d’esquena

a les seues veus ,

a les costelles trencades,

a la ferida encarnada

que retalla els cossos

que cauen

com a mosques sense ales,

víctimes triades

a l’atzar assassí
del míssil

disparat sense excuses.

La maledicció de tots els adéus

caurà sobre les mans

que sostenen les armes assassines.

Un dia seran els seus fills els que ploren

els plors que hui ploren

mares i somnis
que amortallen les consciències

en les nits tranquil·les

en les que dormen

hipòcrites i cínics.

Pura María García