PENSAMENTS I CIRCUMSTÀNCIES: JO

Parlar hui de Líbia pot significar moltes coses i
implicar altres tantes. Hi ha els que busquen trobar en Líbia un
argument per a estendre el seu imperi sagnant i recordar-nos, en un
segle que desdiu
el nivell de progrés intel·lectual, solidari i ideològic que
hauria de tindre associat, que hi ha instints “colonitzadors” que
encara no han sigut superats. Altres, trobaran en Líbia una bandera
per a justificar la venda d’armes, el finançament als “supòsits”
rebels, a fi d’una pau que ni si vullga és un indici de realitat,
per poc que hom deixe  a un costat la pupil·la hipòcrita amb
què ens programen per a “contemplar” la realitat, en els països
que “desinteressada i solidàriament” volen “armar per a la
pau”.

Gadafi és l’epicentre de mirades i juís, d’alçaments
de mans, de boques obertes, una diana per a clavar la desesperació,
per a uns, i una figura patètica, per a altres, però que amaga al
seu darrere un moviment de pensament, una política que, en els seus
inicis, podia considerar-se qualsevol cosa excepte una dictadura,
clar que, per a tindre este aspecte en compte, MIRAR a GADAFI i la
seua ideologia, implica prendre una postura activa i buscar en el
passat, documentar-se sobre la història de Líbia, el perquè del
que va succeir quan, fa 41 anys, el supòsit boig que hui jutgem,
va tractar d’impulsar un canvi en la Líbia d’aquell moment,
1969.

Abans d’escriure tot el que intentaré explicar, abans
de plantejar-me, davant d’un teclat en blanc, què dir sobre el que
està succeint en Líbia, vaig pensar que no seria difícil trobar
documentació de suficient qualitat com per a contrarestar la molta
subjectivitat que impregna els centenars de notícies i ressenyes que
entapissen, i construïxen, la “pel·lícula” de la realitat que
veiem, un constructe ideològic que pot arribar, induït pels
falsimedia,
a provocar que reaccionem com el gos del fisiòleg rus Paulov, com a
autòmats induïts, programats per mentides interessades, falsedats
llançades a un buit que troba sentit especialment en les ments dels
que, com jo, no ens resignem
a un “perquè sí” històric, ideològic o cultural. Una vegada
més, el meu pensament i la meua intenció, van xocar amb un mur de
falses informacions i, al meu parer, l’ocultació premeditada i
interessada de dades, importantíssimes, sobre el que ha generat la
situació líbia i el que va
ser, en els seus inicis, la ideologia que va proposar un líder,
Gadafi, que sens dubte és un element, ara com ara, patètic, però
que, com a exponent polític, ideològic, no pot ser passat  per
alt abans de crucificar-lo. Tenim el dret, l’obligació, de no ser
víctimes d’eixe terrorisme mediàtic, de la teràpia del xoc i la
mentida, que ens apliquen, fonamentalment, els Estat Units d’Amèrica.
Tenim, hauríem de tindre, dret a l’ accés a les duess o a les
milers de cares que té el prisma de la veritat, de la raó de les
coses, de “l’ahir” de cada “hui” que sustenta a qualsevol
grup humà, especialment quan el desconeixement i els efectes de la
inducció i la programació conseqüent al terrorisme mediàtic, a la
mentida, no importa si se l’anomena “veritat parcial”, ens fa
invadir, assassinar, embargar, retallar llibertats i provocar o
aguditzar conflictes interns, guerres civils, entre sers que,
fonamentalment, TENEN DRET A VIURE I OPINAR.

Conec el que està succeint en els carrers de Líbia per
informacions que, en realitat, poden ser considerades més
“bombardejos” que els bombardejos i explosions que els
falsimedia
ens relaten com a ACTES INDUBTABLES que succeïxen en els carrers de
Líbia i que, no obstant això, els satèl·lits russos que “operen
l’espai libi”, capaç de detectar al mil·límetre les operacions
militars més mínimes i les seues conseqüències, neguen,
reiteradament el nivell d’activitat bèl·lica que Europa, amb la
seua OTAN en desocupació si no té “missions” que justifiquen el
seu manteniment onerós i inexplicable, o els EUA relaten, valent-se
dels seus “altaveus” de mentides, com a diaris i canals
televisius. En una societat que, suposadament, ha generat mitjans per
a l’acostament al coneixement, a la realitat, perquè desenvolupem,
després, un esperit cada vegada més crític i analític, el
que ha generat és estranyament l’invers: una notícia s’estén, en
qüestió d’hores, d’un confí a l’altre, per tot arreu, sense
eliminar ni una coma de l’original i, per descomptat, sense que
ningú es qüestione si hi ha “un darrere”, un “backstage”
després
de la informació que ens porta i que farà que l’escenari de la
realitat que TOTS contemplem tinga un matís o un altre, ens provoque
una reacció o una altra, assassinar, anar a la guerra o comprendre.

Més enllà de jutjar a Gadafi com a personatge, que no és
l’objecte de les meues paraules, vull reflexionar i contrarestar el
terrorisme mediàtic del que em sent
víctima, arreplegant dades i fets que potser ajuden a contemplar la
realitat Líbia d’una altra forma:

-Quan, fa 41 anys, Muamar Gadafi, llavors coronel, i els
seus oficials van prendre el poder, Líbia era una de les bases
militars més importants americanes, una clau valuosíssima per a
l’accés dels americans al continent africà, pel nord, i un lloc
més que idoni perquè els soldats americans experimentaren a gust
amb armament i bombes i inclús, durant la guerra freda, va
ser escenari de llançaments de míssils americans ocultats als
ciutadans pel Pentàgon i hui reconeguts, després
de la desclassificació de documents, llavors secrets. Abans del
desmantellament de la base, un any després de l’arribada al poder
de Gadafi, van
ser evacuats el no-res insignificant xifra de 4.600 americans, entre
soldats i personal de servicis.

-Després del descobriment del potencial petrolífer i
energètic que Líbia tenia, ja en la dècada dels seixanta, Europa i
Amèrica, representades per les multinacionals del petroli més
poderoses, van intentar “colonitzar” el país per a lucrar-se,
costum que no han abandonat, a costa d’empobrir als ciutadans.
Líbia, amb Gadafi i la seua ideologia al front, es va negar a esta
“relació de confraternitat internacional  sobtada” i fins i
tot es va alçar davant dels dos gegants estrangers, expressant el
seu desig enardit de buscar l’autodeterminació i no deixar-se
manejar pels fils europeus i americans, arribant, en 1973, a
encapçalar el grup de països que van intentar provocar
l’embargament petrolífer contra els EEUUAA.

-Si analitzem
amb profunditat la figura de Gadafi, no està tan lluny, quant al seu
despotisme, de la prepotència d’altres líders, això sí, usuaris
d’un atrezzo més elegant i discret com
són Mr. Blair, a Europa, o una de les figures més impresentables de
la Història Contemporània, Mr. George H.W. Bush, una de les mans
que va ordenar amb major insistència als alts comandaments
de la CIA que acabara, a tota costa, amb Gadafi, ho
assassinara, com va fer quan va autoritzar el bombardeig que va
acabar amb la vida de la filla menuda del líder libi, per a
substituir-li
amb un líder proamericà.

-Hi ha analistes que s’atrevixen, no sense  contrastar
informació vàlida i variada, a afirmar
que Al- Queda és, fonamentalment, una elucubració, un invent
“real”
d’occident, un grup que és, en realitat, un grup de terroristes
pagats i entrenats pels Estats Units d’Amèrica, eixe país de pau
i predicadors, terroristes que estan dirigits a complir missions de
desestabilització per a assegurar els interessos americans allà on
perillen pels desitjos “d’alliberament” o “autodeterminació”,
“d’eixos àrabs fanàtics que no s’avenen a les directrius
americanes”.

-En l’escenari establit, peça a peça, pels
falsimedia,
amb les seues armes de terrorisme mediàtic, hi ha altres actors no
menys principals en relació a Líbia: “l’oposició”, agrupats,
pels terroristes mediàtics d’occident, davall
unes sigles ampul·loses que, com tot, tenen un “darrere” que no
hauríem de desconéixer. Es tracta del NATIONAL FRONT FOR THE
SALVATION OF LIBYA (NFSL), un grup que, segons mitjans
falsimediáticos, com el NEW YORK ESTAFES, són uns ciutadans
magnífics, innocents, demòcrates de pro, tan pacifistes que estan,
més o menys, oposant-se a Gadafi per fer “una bona acció” i no
perquè després d’ells existisca ni interessos
creats ni un altre tipus “d’intencionalitat”. El que les
falsimediáticas
veus no compten,
i callen impunement, és que aquest front alliberador i bondadós va
participar en la Conferència nacional per a l’oposició Líbia,
mantinguda a Londres, i que la seua bondat va
ser, i és, incentivada econòmicament i armamentísticament per fons
europeus, anglesos, majoritàriament, i americans, amussats i
protegits per líders com el de Sudan. Nimieri, un altre titella
americà que va col·laborar amb una inusual estreta
relació amb la CIA, permetent atrocitats, que s’oculten, en el seu
propi país. EEUUAA, Europa i la “desinteressada i carronyera”
Israel, estan després d’estos “mega-defensors”
de Líbia que lluiten per a salvar LÍBIA i “democratitzar-la”,
terme eufemístic de “lluitar per a aconseguir la part més
substanciosa del pastís
del petroli”.

Eixos són alguns dels lapsus de memòria que els
falsimedia
han oblidat, en la seua amnèsia perenne, comentar en veu alta
perquè, almenys, TINGUEM EL DRET A CONÉIXER abans d’opinar,
jutjar, invadir, assassinar…

Hi ha més dades que  formaran la segona part
d’aquestes reflexions.