PENSAMENTS I CIRCUMSTÀNCIES: JO

Líbia és, en estos dies, una prova de
què la realitat que creiem real pot ser, és, un reflex de la manipulació
mediàtica, un miratge, per a res innocent, que amaga intencionalitats i interessos,
sovint obvis, però amagats darrere d’accions “oficials” que es
denominen amb ampul·lós termes relacionats amb conceptes que, ideològicament,
pareixen ser indiscutibles, com els processos de “suposada
democratització”.

El que està succeint en Líbia té
antecedents, perquès, raons, velades intencions i veritats, almenys, veritats
“menys a mitges”” que les mentides que els mitjans
d’incomunicació ens intenten “instil·lar”. Com  N. Klein va
descriure en el seu llibre LA DOCTRINA DEL SHOCK, l’administració Bush ja va
prendre un conjunt de mesures especifiques, que van ser intencionadament
aprovades sense permetre a penes la seua revisió per a evitar que no fossen
acceptades per l’oposició i part de l’opinió pública, per a institucionalitzar
el model de guerra privatitzada que es va forjar, llavors, a Iraq i que
continua, hui, com un dels elements més característics de la política
“democratitzadora” americana. Recordem que, un poc més d’un any
després de l’ocupació “liberalitzadora i prodemocràcia” d’Iraq, el
Departament d’Estat nord-americà va crear una delegació nova, amb un títol tan
llarg com pretensiós: l’OFICINA DE RECONSTRUCCIÓ I ESTABILITZACIÓ, integrada,
casualment, per assessors contractats  i
afins a Bush, que, seguint ordes d’aquest personatge tan patètic i danyós,
deurien “traçar plans eficaços per a reconstruir – prèvia destrucció, se
suposa- països com Iraq i Veneçuela. No han canviat molt les coses. En
realitat, gens.

Gens, tampoc amb relació a  Líbia: en la dècada dels 80, el motiu d’unió
entre la CIA, el Departament d’Estat americà i el Pentàgon va ser la creació
d’un departament genèticament clònic a què he mencionat: EL FONS NACIONAL
AMERICÀ PER AL  FINANÇAMENT I SUPORT A LA
DEMOCRÀCIA, The National Endowment for Democracy. Els membres d’esta
organització “benefactora amb el planeta Terra”, una espècie de
“guerrers de la pau de l’univers, són personatges, que no persones, de
sospitós perfil, no precisament democràtic ni respectuós: Kissinger, Albright,
Carlucci, Brzezinski, Clark, delfins i ex.-càrrecs de Nixos, Clinton, Carter i
Reagan, junt amb “pesos pesats” com l’actual president del Banc
Mundial, Wolfowitz. Tots ells han actuat, amb un pla sobre i en Líbia, perquè
és necessari donar suport a la “oposició” de Gadafi per a donar
sentit a la missió americana, a la que s’unix la missió europea, de destruir,
desestabilitzar, construir (a mesura) i estabilitzar,( a mesura, per
descomptat) per a donar-los ” a eixe món àrab” una democràcia com el
déu-amèrica mana.

-No oblidem que Líbia ha sigut,
anteriorment, intent i objecte de dures sancions, només retirades quan
l’amenaça del preu del petroli es posava sobre la taula, amb una campanya, de
fons, orquestrada sobre la base que, casualitat de les casualitats, també
Líbia, com Iraq, disposava d’armes químiques i nuclears. De nou, un episodi
d’amnèsia, no menys curiós, impregna la memòria mediàtica: els EEUUAA estan
usant a Afganistan, des de l’inici de la seua invasió, armes de destrucció
massiva, coronades amb el segell de les barres i estreles, però no per això
menys mortals, fabricades amb elements d’indiscutible perillositat com l’urani.

-Fins a la mirada més innocent,
després de bussejar en la informació que silencien els ” mitjans
d’incomunicació”, detectaria la intenció d’Europa i Amèrica d’intentar,
per tots els mitjans, establir les seues conegudes “regles del joc”,
un joc que es basa en el control, en la colonització total i ideològica, la
desestabilització i destrucció que porte a països anti-USA a un estat de xoc en
què ÉS POSSIBLE INTERVINDRE sense ni tan sols ser criticats ni qüestionats ja
que les consciències s’aniquilen, centrades únicament a sobreviure i donar per
“bona” qualsevol “ajuda” dels “poderós
benefactors”. La llibertat, en Líbia o en qualsevol altre país, és
INCOMPATIBLE amb l’ombra, allargada i letal, de l’imperialisme americà, a qui s’unix,
hui, la por i la indecisió i l’homenatge que li rendix una Europa falsament
unida, amb una OTAN buida de sentit, però disposada a “donar suport”
les missions benefactores del tio Sam i els seus “sequaços”.

El Pentàgon aguaita, dirigix i recolza
estes bases i les accions que estan realitzant i tenen la intenció de
realitzar, però la campanya que acompanya a estos plans pentagónics, amb
intenció agònica, és la de crear, gràcies als falsimedia, la  Creença, la
convicció en els ciutadans desinformats  Que la “ajuda” per a la
resolució del conflicte només pot ser “intervindre”. Per descomptat,
si hi ha un binomi impossible i increïble és el de CIA-PENTÀGON i AJUDA i PAU.

-Un altre “silenci” important dels mitjans-infecciosos
d’incomunicació és que fa referència al “ahir” ideològic de Gadafi i
de Líbia, a qui hauríem de mirar no amb els ulls d’Occident. Democràtic?
Respectuós? No alienant? No fanàtic?-   Sinó amb l’empatia social i
històrica, únicament possible després de CONÉIXER I CONTRASTAR fonts i
informació. Gadafi va escriure el conegut, i ara silenciat GREEN BOOK, El Llibre Verd, un conjunt de pensaments que
traspassen la ideologia per a convertir-se en un pla per a organitzar la
societat, no des del concepte de democràcia tradicionalment acceptat (i tan
realment “no democràtic”) sinó des de la consideració, ja presentada
en el seu primer capítol, que “Tots els sistemes polítics en el món de hui
són un producte de la lluita pel poder entre instruments alternatius de
govern.  Esta lluita pot ser pacífica o armada, com s’evidencia entre les
classes, sectes, tribus, partits o persones.  El resultat és sempre la
victòria d’una estructura de govern en particular  – ja siga la d’un
individu, grup, partit o classe –  I derrotar als de les persones; la
derrota de la democràcia genuïna” (…) “El partit és una forma
contemporània de la dictadura.  És l’instrument modern de govern
dictatorial.  El partit és la regla d’una part sobre el tot.  Com una
part no és un individu, es crega una democràcia superficial.  El partit no
és un instrument democràtic, ja que es compon només d’aquelles persones que
tenen interessos comuns, una percepció comuna o una cultura compartida, els que
pertanyen a la mateixa o de la regió compartixen la mateixa creença o 
Formen una Part per a aconseguir els seus fins, imposar la seua voluntat 
, o estendre el domini de les seues creences, valors, i interessos de la
societat en el seu conjunt.  Cap partit ha de regir a tot un poble, que
constituïxen una diversitat d’interessos, idees, temperaments, les regions i
les creences.  El partit és un instrument dictatorial de govern que permet
a les persones amb perspectives o interessos comuns per a governar el poble en el
seu conjunt.  Dins de la comunitat, la part que representa a una
minoria.” (…) Gadafi va proposar un sistema polític-social basat en la
creació d’assemblees i comités, nombrós, concèntrics, que partien del barri per
a arribar a la “tribu” i per a garantir la representació de tots,
sense excloure a la minoria que una democràcia exclouria. Si tenim en compte el
moment en què va ser escrit, El Llibre Verd va representar una claríssima
afront a Occident i al tradicional sistema polític, variables a banda, imperant
tradicionalment en món àrab. Per a aquell Gadafi inicial, autor del llibre
mencionat, en relació als mitjans de comunicació, “la premsa és un mitjà
d’expressió per a la societat: no és un mitjà d’expressió per als particulars o
entitats corporatives.  Per tant, lògica i democràticament, no ha de
pertànyer a qualsevol d’ells. La premsa democràtica és la que és emesa pel
Comité del Poble, que comprén tots els grups de la societat.  Només en
este cas, i no d’una altra manera, serà la premsa o qualsevol altre mitjà
d’informació siga democràtic, expressant el punt de vista de tota la societat,
i que representen a tots els seus grups, respectant l’anomenada TERCERA
TEORIA UNIVERSAL. Segons esta teoria, el sistema democràtic és una
estructura coherent els fonaments de la qual estan fermament establits en base
Conferències Populars i comités Populars, que reunirà en un Congrés General del
Poble.  Açò és absolutament l’única forma de societat democràtica
genuïna”

-El   S.O.S del gran pallasso americà. Els falsimedia estan intentant,
amb menor èxit cada dia que es manté el conflicte en Líbia, ocultar que Amèrica
i Europa estan demanant ajuda -que de segur serà “tornada” i
“agraïda” amb escreix, a través de “favors” que només Líbia
estiga destruïda, es permetran als països que acudisquen a la petició dels EEUUAA
i les seues multinacionals- per a “portar la pau als salvatges d’eixos
libis, encapçalats per Gadafi”. La primera petició va ser a Aràbia
Saudita, a qui el Pentàgon va sol·licitar l’aprovisionament d’armes als
“rebels” de  Bengasi. Oficialment, el monarca saudita no ha
accedit a esta petició, però no és difícil creure que la seua negativa és una
tapadora que amaga un “sí, la qual cosa mana l’amo americà” perquè
Aràbia no es veja esguitada ni més, ni tan prompte com perquè la família reial
no tinga temps de “organitzar”, junt amb els seus amics americans, un
control ferri de possibles problemes.   La veritat, i l’admés, és que
Aràbia va emetre un informe de Situació, per als americans intranquils, en
el que manifestava que  “després d’una anàlisi detallada de la
situació del conflicte en Líbia, els adversaris rebels contraris a Gadafi necessitarien
coets antitancs i morters, a més de, per a més seguretat, míssils
terra-aire per a derrocar caçar bombarders”. Les armes haurien d’arribar
(es creu que ja ho han fet i en un número molt major de l’imaginable) a través
de les bases aèries de Líbia o a través de l’aeroport de Bengasi, amb la qual
cosa la famosa reducció de zona de vols permesa sobre Líbia, ara, seria
“sospitosament” reduïda. Fins i tot si fingim no creure que eixa
ajuda “armamentística” als rebels (On estaven abans? Qui són Com és
que ja estaven tan organitzats com plantar-li cara a un líder com Gadafi?),
haurem d’acceptar, és qüestió d’hores, que arribarà, gràcies a Aràbia Saudita,
amb la qual cosa resultarà IMPOSSIBLE al “pacifista” d’Obama, de qui
Gadafi va dir sentir-se orgullós per les seues arrels no americanes i la
possibilitat que oferia al món amb la seua visió més enllà de la dels
“blancs capitalistes”, defendre que EEUUAA és “contrària a l’ús
de la violència i la violació dels drets humans. Malgrat que Obama escriguera
la nova versió del conte de “EL VESTIT NOU DE L’EMPERADOR”, el seu
discurs no seria ja MAI MÉS SOSTENIBLE ni CREÏBLE, tot suposant que un dia ho
va ser.

Parlar hui de Líbia pot significar moltes coses i
implicar altres tantes. Hi ha els que busquen trobar en Líbia un
argument per a estendre el seu imperi sagnant i recordar-nos, en un
segle que desdiu
el nivell de progrés intel·lectual, solidari i ideològic que
hauria de tindre associat, que hi ha instints “colonitzadors” que
encara no han sigut superats. Altres, trobaran en Líbia una bandera
per a justificar la venda d’armes, el finançament als “supòsits”
rebels, a fi d’una pau que ni si vullga és un indici de realitat,
per poc que hom deixe  a un costat la pupil·la hipòcrita amb
què ens programen per a “contemplar” la realitat, en els països
que “desinteressada i solidàriament” volen “armar per a la
pau”.

Gadafi és l’epicentre de mirades i juís, d’alçaments
de mans, de boques obertes, una diana per a clavar la desesperació,
per a uns, i una figura patètica, per a altres, però que amaga al
seu darrere un moviment de pensament, una política que, en els seus
inicis, podia considerar-se qualsevol cosa excepte una dictadura,
clar que, per a tindre este aspecte en compte, MIRAR a GADAFI i la
seua ideologia, implica prendre una postura activa i buscar en el
passat, documentar-se sobre la història de Líbia, el perquè del
que va succeir quan, fa 41 anys, el supòsit boig que hui jutgem,
va tractar d’impulsar un canvi en la Líbia d’aquell moment,
1969.

Abans d’escriure tot el que intentaré explicar, abans
de plantejar-me, davant d’un teclat en blanc, què dir sobre el que
està succeint en Líbia, vaig pensar que no seria difícil trobar
documentació de suficient qualitat com per a contrarestar la molta
subjectivitat que impregna els centenars de notícies i ressenyes que
entapissen, i construïxen, la “pel·lícula” de la realitat que
veiem, un constructe ideològic que pot arribar, induït pels
falsimedia,
a provocar que reaccionem com el gos del fisiòleg rus Paulov, com a
autòmats induïts, programats per mentides interessades, falsedats
llançades a un buit que troba sentit especialment en les ments dels
que, com jo, no ens resignem
a un “perquè sí” històric, ideològic o cultural. Una vegada
més, el meu pensament i la meua intenció, van xocar amb un mur de
falses informacions i, al meu parer, l’ocultació premeditada i
interessada de dades, importantíssimes, sobre el que ha generat la
situació líbia i el que va
ser, en els seus inicis, la ideologia que va proposar un líder,
Gadafi, que sens dubte és un element, ara com ara, patètic, però
que, com a exponent polític, ideològic, no pot ser passat  per
alt abans de crucificar-lo. Tenim el dret, l’obligació, de no ser
víctimes d’eixe terrorisme mediàtic, de la teràpia del xoc i la
mentida, que ens apliquen, fonamentalment, els Estat Units d’Amèrica.
Tenim, hauríem de tindre, dret a l’ accés a les duess o a les
milers de cares que té el prisma de la veritat, de la raó de les
coses, de “l’ahir” de cada “hui” que sustenta a qualsevol
grup humà, especialment quan el desconeixement i els efectes de la
inducció i la programació conseqüent al terrorisme mediàtic, a la
mentida, no importa si se l’anomena “veritat parcial”, ens fa
invadir, assassinar, embargar, retallar llibertats i provocar o
aguditzar conflictes interns, guerres civils, entre sers que,
fonamentalment, TENEN DRET A VIURE I OPINAR.

Conec el que està succeint en els carrers de Líbia per
informacions que, en realitat, poden ser considerades més
“bombardejos” que els bombardejos i explosions que els
falsimedia
ens relaten com a ACTES INDUBTABLES que succeïxen en els carrers de
Líbia i que, no obstant això, els satèl·lits russos que “operen
l’espai libi”, capaç de detectar al mil·límetre les operacions
militars més mínimes i les seues conseqüències, neguen,
reiteradament el nivell d’activitat bèl·lica que Europa, amb la
seua OTAN en desocupació si no té “missions” que justifiquen el
seu manteniment onerós i inexplicable, o els EUA relaten, valent-se
dels seus “altaveus” de mentides, com a diaris i canals
televisius. En una societat que, suposadament, ha generat mitjans per
a l’acostament al coneixement, a la realitat, perquè desenvolupem,
després, un esperit cada vegada més crític i analític, el
que ha generat és estranyament l’invers: una notícia s’estén, en
qüestió d’hores, d’un confí a l’altre, per tot arreu, sense
eliminar ni una coma de l’original i, per descomptat, sense que
ningú es qüestione si hi ha “un darrere”, un “backstage”
després
de la informació que ens porta i que farà que l’escenari de la
realitat que TOTS contemplem tinga un matís o un altre, ens provoque
una reacció o una altra, assassinar, anar a la guerra o comprendre.

Més enllà de jutjar a Gadafi com a personatge, que no és
l’objecte de les meues paraules, vull reflexionar i contrarestar el
terrorisme mediàtic del que em sent
víctima, arreplegant dades i fets que potser ajuden a contemplar la
realitat Líbia d’una altra forma:

-Quan, fa 41 anys, Muamar Gadafi, llavors coronel, i els
seus oficials van prendre el poder, Líbia era una de les bases
militars més importants americanes, una clau valuosíssima per a
l’accés dels americans al continent africà, pel nord, i un lloc
més que idoni perquè els soldats americans experimentaren a gust
amb armament i bombes i inclús, durant la guerra freda, va
ser escenari de llançaments de míssils americans ocultats als
ciutadans pel Pentàgon i hui reconeguts, després
de la desclassificació de documents, llavors secrets. Abans del
desmantellament de la base, un any després de l’arribada al poder
de Gadafi, van
ser evacuats el no-res insignificant xifra de 4.600 americans, entre
soldats i personal de servicis.

-Després del descobriment del potencial petrolífer i
energètic que Líbia tenia, ja en la dècada dels seixanta, Europa i
Amèrica, representades per les multinacionals del petroli més
poderoses, van intentar “colonitzar” el país per a lucrar-se,
costum que no han abandonat, a costa d’empobrir als ciutadans.
Líbia, amb Gadafi i la seua ideologia al front, es va negar a esta
“relació de confraternitat internacional  sobtada” i fins i
tot es va alçar davant dels dos gegants estrangers, expressant el
seu desig enardit de buscar l’autodeterminació i no deixar-se
manejar pels fils europeus i americans, arribant, en 1973, a
encapçalar el grup de països que van intentar provocar
l’embargament petrolífer contra els EEUUAA.

-Si analitzem
amb profunditat la figura de Gadafi, no està tan lluny, quant al seu
despotisme, de la prepotència d’altres líders, això sí, usuaris
d’un atrezzo més elegant i discret com
són Mr. Blair, a Europa, o una de les figures més impresentables de
la Història Contemporània, Mr. George H.W. Bush, una de les mans
que va ordenar amb major insistència als alts comandaments
de la CIA que acabara, a tota costa, amb Gadafi, ho
assassinara, com va fer quan va autoritzar el bombardeig que va
acabar amb la vida de la filla menuda del líder libi, per a
substituir-li
amb un líder proamericà.

-Hi ha analistes que s’atrevixen, no sense  contrastar
informació vàlida i variada, a afirmar
que Al- Queda és, fonamentalment, una elucubració, un invent
“real”
d’occident, un grup que és, en realitat, un grup de terroristes
pagats i entrenats pels Estats Units d’Amèrica, eixe país de pau
i predicadors, terroristes que estan dirigits a complir missions de
desestabilització per a assegurar els interessos americans allà on
perillen pels desitjos “d’alliberament” o “autodeterminació”,
“d’eixos àrabs fanàtics que no s’avenen a les directrius
americanes”.

-En l’escenari establit, peça a peça, pels
falsimedia,
amb les seues armes de terrorisme mediàtic, hi ha altres actors no
menys principals en relació a Líbia: “l’oposició”, agrupats,
pels terroristes mediàtics d’occident, davall
unes sigles ampul·loses que, com tot, tenen un “darrere” que no
hauríem de desconéixer. Es tracta del NATIONAL FRONT FOR THE
SALVATION OF LIBYA (NFSL), un grup que, segons mitjans
falsimediáticos, com el NEW YORK ESTAFES, són uns ciutadans
magnífics, innocents, demòcrates de pro, tan pacifistes que estan,
més o menys, oposant-se a Gadafi per fer “una bona acció” i no
perquè després d’ells existisca ni interessos
creats ni un altre tipus “d’intencionalitat”. El que les
falsimediáticas
veus no compten,
i callen impunement, és que aquest front alliberador i bondadós va
participar en la Conferència nacional per a l’oposició Líbia,
mantinguda a Londres, i que la seua bondat va
ser, i és, incentivada econòmicament i armamentísticament per fons
europeus, anglesos, majoritàriament, i americans, amussats i
protegits per líders com el de Sudan. Nimieri, un altre titella
americà que va col·laborar amb una inusual estreta
relació amb la CIA, permetent atrocitats, que s’oculten, en el seu
propi país. EEUUAA, Europa i la “desinteressada i carronyera”
Israel, estan després d’estos “mega-defensors”
de Líbia que lluiten per a salvar LÍBIA i “democratitzar-la”,
terme eufemístic de “lluitar per a aconseguir la part més
substanciosa del pastís
del petroli”.

Eixos són alguns dels lapsus de memòria que els
falsimedia
han oblidat, en la seua amnèsia perenne, comentar en veu alta
perquè, almenys, TINGUEM EL DRET A CONÉIXER abans d’opinar,
jutjar, invadir, assassinar…

Hi ha més dades que  formaran la segona part
d’aquestes reflexions.