PENSAMENTS I CIRCUMSTÀNCIES: JO

Hi ha dos llibres des dels que és un verdader plaer iniciar un viatge, paradoxalment gens plaent, és cert, que ens porta a conéixer els mecanismes que l’estat, el poder i els polítics, utilitzen per a construir una realitat, alterada i irreal, que dissenya, sense cap tipus de mirament, perquè nosaltres, siguem públic i actors manipulats. El primer títol està escrit per Chomsky i Hermann, en 2003. Es tracta d’un llibre de referència, que descriu cruel, però veraçment, les estratègies bàsiques amb què l’estat prepara l’escenari d’una realitat que, a poc a poc, va ideant, un argument, perfectament estructurat, mafiosament encaixat, que engolim, absorts i crèduls, per a preparar-nos per a les fases següents, els següents capítols del LLIBRET DEL PODER.

La fabrique de l’opinion publique, editat a Espanya davall el títol “Els guardians de la llibertat”, deixa despresa de la seua lectura, un solc d’estupor i sorpresa, la impressió que produïx l’estat del xoc que es deriva de descobrir que TOT el socialment important  que succeïx està planificat per l’estat i el poder, com una història, embastada amb xicotets arguments, falsos i maniqueus, que el publicoactor, nosaltres, engolirem sense piular. La segona obra, fruit de les investigacions i reflexions de Sharon Ghamari-Tabrizi, s’atrevix a destapar, ja en el títol, l’efectivitat que té, des de fa moltes dècades, que l’estat i els governs nos “conten històries” per a fer-nos donar els passos que ells, i només ells, han previst i dissenyat. El llibre, “The convergence of the Pentagon and Hollywood” és un conjunt d’idees, molt ben argumentades, que hauria de recomanar-se, especialment, a aquells que “intuïxen”, intuïm,  que el Pentàgon, El Govern putrefacte dels Estats Units i els putrefactes governs d’altres putrefactes estats, la CIA i altres, utilitzen les mateixes estratègies que usen els guionistes de les pel·lícules i llibrets de Hollywood per a crear la realitat a través del que es denomina STORYTELLING, un sistema que, en paraules de Salmó, és generat pel poder per a imposar idees, generar i sentit i controlar les conductes dels ciutadans”.
Comprendre l’ús i les bases del STORYTELLING pot dur-nos a comprendre, mai no acceptar, que l’estat, el poder, el braç manipulador dels governs, ens permet creure que gaudim, en esta societat falsament democràtica, neta, respectuosa i tolerant, de “un poc de llibertat” i que som co-participes de la història que ells construïxen: la realitat.
 El poder ens conta històries sobre la realitat a la seua conveniència, utilitzant el STORYTELLING com una arma de “distracció massiva” quan no de “deformació TOTAL de la realitat”, cas que sustenta el triar com a exemple el cas de la (dónes)informació que, a través del STORYTELLING americanoide, feixista i falsament democràtic, ens inunda la mirada i, ho pretén, el pensament i les idees sobre una illa amb ànima, l’illa de Cuba, el seu sistema de vida i de pervivència. Els titulars que el STORYTELLING aconsellen, tenen com a finalitat exclusiva infectar la nostra mirada i manipular-la, construint una història, com l’argument d’una pel·lícula o una fotonovel·la, en la que és fàcil creure: un país a què “els roïns” han desposseït als “bons” de la seua llibertat, dels seus drets. Els “roïns” volen destrossar-los, però, i així ho aconsella la construcció de plots del STORYTELLING, els “bons”, generalment els “americans” s’apiaden dels ”pobres pobres” i acudixen a salvar-los, ben gustosos. Els titulars del STORY TELLING, hui parlaven, blablabeaven, sobre una afirmació tan determinant com falsa, que assegura que Raúl Castro ha dit: “O rectifiquem o ens afonem”. Els americans, els bons, els que no tenen un res-social que arreglar o millorar en els seus estats de “còmic”, ja preparen, ja porten dècades fent-ho, el seu STORYTELLING, la seua història, perquè, en la segona fase del seu argument construït, quan els parega ECONÒMICAMENT I ELECTORALMENT rendible, nosaltres, el públic-no-actor, creguem que, a la bondat natural americanoide, se li unix la situació, falsa i creada amb manipuladora finalitat, que els mateixos cubans ja se “comencen a penedir” de ser “distints” de ser ovelles outsiders de la bandada.
A l’altre costat del STORYTELLING, en un altre atrezzo, en el decorat més real, si la realitat existix, el dirigent cubà no diu el que diuen que diuen, s’expressa en altres termes que, d’acord amb les estratègies del poder i del màrqueting social, i el STORYTELLING és una d’elles, NOSALTRES no hem de conéixer, llegir, creure, ni tan sols conéixer. La premsa cubana transcriu de manera íntegra el discurs de Raúl Castro, però això NO ÉS EN ABSOLUT INTERESSANT PER AL PODRIT PODER GLOBAL.
EL CONTACONTES DEL PODER, les estratègies de construcció de la realitat que li convé a l’estat, no és quelcom nou, molt al contrari. És admés que un exemple claríssim de mestria en l’ús del STORYTELLING va ser Reagan, un verdader geni que, segons citen alguns autors, es va permetre una resposta kafkiana, però molt en la línia del STORYTELLING, quan en una roda de premsa li van preguntar, en eixa LINE OF THE DAY que ell va inventar, per a posar al dia al país dels assumptes rellevants, llija’S rellevants amb to que poguera traduir-se, de l’anglés americà al castellà, com “que són interessants per als meus interessos i per als interessos del poder,  per un tema que estava “out of the ‘line’”, un tema important, però que no era políticament correcte perquè, ja és sabut, les rodes de premsa, des de fa alguns anys són, a més de pantomimes o monòlegs de molt escassa qualitat, un clar i descarat exemple de l’estratègia de “campanya electoral permanent” dels polítics de mentides i de “obres de teatre d’un sol actor amb un guió tancat, tancadíssim”. El ex president americà, i ex actor, es va col·locar el seu somriure, blanc i americà, per a contestar-li quelcom així com: “Si conteste sobre el que vosté em pregunta, es perdran el que hui ha succeït, i el meu paper, la meua missió no és esta”, resposta planificada, dirigida que els oients o lectors, s’apiaden i valoren un home amb una “missió”, i tan integre que no vol evadir-la, en compte d’adonar-nos compte que no li interessava transmetre’ns la veritat, detall que, per cert, no hauria d’estar exclòs de la seua “missió”.
STORYTELLING, contacontes, poder guionista, governs relataires, contacontes perillosos, als que alguna vegada els hauríem de poder dir, A LA CARA: “NO EM CONTEU JA MÉS CONTES….”

Enllaç a la transcipció real del discurs de R. Castro:
http://www.prensa-latina.cu/index.php?option=com_content&task=view&id=248171&Itemid=1