PENSAMENTS I CIRCUMSTÀNCIES: JO

Líbia és, en estos dies, una prova de
què la realitat que creiem real pot ser, és, un reflex de la manipulació
mediàtica, un miratge, per a res innocent, que amaga intencionalitats i interessos,
sovint obvis, però amagats darrere d’accions “oficials” que es
denominen amb ampul·lós termes relacionats amb conceptes que, ideològicament,
pareixen ser indiscutibles, com els processos de “suposada
democratització”.

El que està succeint en Líbia té
antecedents, perquès, raons, velades intencions i veritats, almenys, veritats
“menys a mitges”” que les mentides que els mitjans
d’incomunicació ens intenten “instil·lar”. Com  N. Klein va
descriure en el seu llibre LA DOCTRINA DEL SHOCK, l’administració Bush ja va
prendre un conjunt de mesures especifiques, que van ser intencionadament
aprovades sense permetre a penes la seua revisió per a evitar que no fossen
acceptades per l’oposició i part de l’opinió pública, per a institucionalitzar
el model de guerra privatitzada que es va forjar, llavors, a Iraq i que
continua, hui, com un dels elements més característics de la política
“democratitzadora” americana. Recordem que, un poc més d’un any
després de l’ocupació “liberalitzadora i prodemocràcia” d’Iraq, el
Departament d’Estat nord-americà va crear una delegació nova, amb un títol tan
llarg com pretensiós: l’OFICINA DE RECONSTRUCCIÓ I ESTABILITZACIÓ, integrada,
casualment, per assessors contractats  i
afins a Bush, que, seguint ordes d’aquest personatge tan patètic i danyós,
deurien “traçar plans eficaços per a reconstruir – prèvia destrucció, se
suposa- països com Iraq i Veneçuela. No han canviat molt les coses. En
realitat, gens.

Gens, tampoc amb relació a  Líbia: en la dècada dels 80, el motiu d’unió
entre la CIA, el Departament d’Estat americà i el Pentàgon va ser la creació
d’un departament genèticament clònic a què he mencionat: EL FONS NACIONAL
AMERICÀ PER AL  FINANÇAMENT I SUPORT A LA
DEMOCRÀCIA, The National Endowment for Democracy. Els membres d’esta
organització “benefactora amb el planeta Terra”, una espècie de
“guerrers de la pau de l’univers, són personatges, que no persones, de
sospitós perfil, no precisament democràtic ni respectuós: Kissinger, Albright,
Carlucci, Brzezinski, Clark, delfins i ex.-càrrecs de Nixos, Clinton, Carter i
Reagan, junt amb “pesos pesats” com l’actual president del Banc
Mundial, Wolfowitz. Tots ells han actuat, amb un pla sobre i en Líbia, perquè
és necessari donar suport a la “oposició” de Gadafi per a donar
sentit a la missió americana, a la que s’unix la missió europea, de destruir,
desestabilitzar, construir (a mesura) i estabilitzar,( a mesura, per
descomptat) per a donar-los ” a eixe món àrab” una democràcia com el
déu-amèrica mana.

-No oblidem que Líbia ha sigut,
anteriorment, intent i objecte de dures sancions, només retirades quan
l’amenaça del preu del petroli es posava sobre la taula, amb una campanya, de
fons, orquestrada sobre la base que, casualitat de les casualitats, també
Líbia, com Iraq, disposava d’armes químiques i nuclears. De nou, un episodi
d’amnèsia, no menys curiós, impregna la memòria mediàtica: els EEUUAA estan
usant a Afganistan, des de l’inici de la seua invasió, armes de destrucció
massiva, coronades amb el segell de les barres i estreles, però no per això
menys mortals, fabricades amb elements d’indiscutible perillositat com l’urani.

-Fins a la mirada més innocent,
després de bussejar en la informació que silencien els ” mitjans
d’incomunicació”, detectaria la intenció d’Europa i Amèrica d’intentar,
per tots els mitjans, establir les seues conegudes “regles del joc”,
un joc que es basa en el control, en la colonització total i ideològica, la
desestabilització i destrucció que porte a països anti-USA a un estat de xoc en
què ÉS POSSIBLE INTERVINDRE sense ni tan sols ser criticats ni qüestionats ja
que les consciències s’aniquilen, centrades únicament a sobreviure i donar per
“bona” qualsevol “ajuda” dels “poderós
benefactors”. La llibertat, en Líbia o en qualsevol altre país, és
INCOMPATIBLE amb l’ombra, allargada i letal, de l’imperialisme americà, a qui s’unix,
hui, la por i la indecisió i l’homenatge que li rendix una Europa falsament
unida, amb una OTAN buida de sentit, però disposada a “donar suport”
les missions benefactores del tio Sam i els seus “sequaços”.

El Pentàgon aguaita, dirigix i recolza
estes bases i les accions que estan realitzant i tenen la intenció de
realitzar, però la campanya que acompanya a estos plans pentagónics, amb
intenció agònica, és la de crear, gràcies als falsimedia, la  Creença, la
convicció en els ciutadans desinformats  Que la “ajuda” per a la
resolució del conflicte només pot ser “intervindre”. Per descomptat,
si hi ha un binomi impossible i increïble és el de CIA-PENTÀGON i AJUDA i PAU.

-Un altre “silenci” important dels mitjans-infecciosos
d’incomunicació és que fa referència al “ahir” ideològic de Gadafi i
de Líbia, a qui hauríem de mirar no amb els ulls d’Occident. Democràtic?
Respectuós? No alienant? No fanàtic?-   Sinó amb l’empatia social i
històrica, únicament possible després de CONÉIXER I CONTRASTAR fonts i
informació. Gadafi va escriure el conegut, i ara silenciat GREEN BOOK, El Llibre Verd, un conjunt de pensaments que
traspassen la ideologia per a convertir-se en un pla per a organitzar la
societat, no des del concepte de democràcia tradicionalment acceptat (i tan
realment “no democràtic”) sinó des de la consideració, ja presentada
en el seu primer capítol, que “Tots els sistemes polítics en el món de hui
són un producte de la lluita pel poder entre instruments alternatius de
govern.  Esta lluita pot ser pacífica o armada, com s’evidencia entre les
classes, sectes, tribus, partits o persones.  El resultat és sempre la
victòria d’una estructura de govern en particular  – ja siga la d’un
individu, grup, partit o classe –  I derrotar als de les persones; la
derrota de la democràcia genuïna” (…) “El partit és una forma
contemporània de la dictadura.  És l’instrument modern de govern
dictatorial.  El partit és la regla d’una part sobre el tot.  Com una
part no és un individu, es crega una democràcia superficial.  El partit no
és un instrument democràtic, ja que es compon només d’aquelles persones que
tenen interessos comuns, una percepció comuna o una cultura compartida, els que
pertanyen a la mateixa o de la regió compartixen la mateixa creença o 
Formen una Part per a aconseguir els seus fins, imposar la seua voluntat 
, o estendre el domini de les seues creences, valors, i interessos de la
societat en el seu conjunt.  Cap partit ha de regir a tot un poble, que
constituïxen una diversitat d’interessos, idees, temperaments, les regions i
les creences.  El partit és un instrument dictatorial de govern que permet
a les persones amb perspectives o interessos comuns per a governar el poble en el
seu conjunt.  Dins de la comunitat, la part que representa a una
minoria.” (…) Gadafi va proposar un sistema polític-social basat en la
creació d’assemblees i comités, nombrós, concèntrics, que partien del barri per
a arribar a la “tribu” i per a garantir la representació de tots,
sense excloure a la minoria que una democràcia exclouria. Si tenim en compte el
moment en què va ser escrit, El Llibre Verd va representar una claríssima
afront a Occident i al tradicional sistema polític, variables a banda, imperant
tradicionalment en món àrab. Per a aquell Gadafi inicial, autor del llibre
mencionat, en relació als mitjans de comunicació, “la premsa és un mitjà
d’expressió per a la societat: no és un mitjà d’expressió per als particulars o
entitats corporatives.  Per tant, lògica i democràticament, no ha de
pertànyer a qualsevol d’ells. La premsa democràtica és la que és emesa pel
Comité del Poble, que comprén tots els grups de la societat.  Només en
este cas, i no d’una altra manera, serà la premsa o qualsevol altre mitjà
d’informació siga democràtic, expressant el punt de vista de tota la societat,
i que representen a tots els seus grups, respectant l’anomenada TERCERA
TEORIA UNIVERSAL. Segons esta teoria, el sistema democràtic és una
estructura coherent els fonaments de la qual estan fermament establits en base
Conferències Populars i comités Populars, que reunirà en un Congrés General del
Poble.  Açò és absolutament l’única forma de societat democràtica
genuïna”

-El   S.O.S del gran pallasso americà. Els falsimedia estan intentant,
amb menor èxit cada dia que es manté el conflicte en Líbia, ocultar que Amèrica
i Europa estan demanant ajuda -que de segur serà “tornada” i
“agraïda” amb escreix, a través de “favors” que només Líbia
estiga destruïda, es permetran als països que acudisquen a la petició dels EEUUAA
i les seues multinacionals- per a “portar la pau als salvatges d’eixos
libis, encapçalats per Gadafi”. La primera petició va ser a Aràbia
Saudita, a qui el Pentàgon va sol·licitar l’aprovisionament d’armes als
“rebels” de  Bengasi. Oficialment, el monarca saudita no ha
accedit a esta petició, però no és difícil creure que la seua negativa és una
tapadora que amaga un “sí, la qual cosa mana l’amo americà” perquè
Aràbia no es veja esguitada ni més, ni tan prompte com perquè la família reial
no tinga temps de “organitzar”, junt amb els seus amics americans, un
control ferri de possibles problemes.   La veritat, i l’admés, és que
Aràbia va emetre un informe de Situació, per als americans intranquils, en
el que manifestava que  “després d’una anàlisi detallada de la
situació del conflicte en Líbia, els adversaris rebels contraris a Gadafi necessitarien
coets antitancs i morters, a més de, per a més seguretat, míssils
terra-aire per a derrocar caçar bombarders”. Les armes haurien d’arribar
(es creu que ja ho han fet i en un número molt major de l’imaginable) a través
de les bases aèries de Líbia o a través de l’aeroport de Bengasi, amb la qual
cosa la famosa reducció de zona de vols permesa sobre Líbia, ara, seria
“sospitosament” reduïda. Fins i tot si fingim no creure que eixa
ajuda “armamentística” als rebels (On estaven abans? Qui són Com és
que ja estaven tan organitzats com plantar-li cara a un líder com Gadafi?),
haurem d’acceptar, és qüestió d’hores, que arribarà, gràcies a Aràbia Saudita,
amb la qual cosa resultarà IMPOSSIBLE al “pacifista” d’Obama, de qui
Gadafi va dir sentir-se orgullós per les seues arrels no americanes i la
possibilitat que oferia al món amb la seua visió més enllà de la dels
“blancs capitalistes”, defendre que EEUUAA és “contrària a l’ús
de la violència i la violació dels drets humans. Malgrat que Obama escriguera
la nova versió del conte de “EL VESTIT NOU DE L’EMPERADOR”, el seu
discurs no seria ja MAI MÉS SOSTENIBLE ni CREÏBLE, tot suposant que un dia ho
va ser.