Em llave la cara. Intente somriure, no amb els llavis sinó amb la consciència, ja colpejada, encara que no rendida del tot, pensant no sols en mi -encara puc permetre’m desdejunar i fer com si fóra possible “mig somiar”- sinó en els que preferirien que el dia no comence per a no veure’s i sentir-se un punt suspensiu, sense drets, sense possibilitat d’un treball, sabent que no podran afrontar les despeses de llum d’una estufa que aviat hauran d’encendre.

Abans l’aigua despertava la meua pell, ara és només el record d’un ahir que està embrutat i térbol pels sons que escolte. La ràdio escup el verí que altres han instil·lat en les nostres vides: Falta d’acord entre Merkel i Durao Fangós sobre els eurobons; primers descartes –ja sabuts per tots, no ens enganyem- dels nous inquilins de la Casa del Poder, els vencedors que estripen vençuts per a justificar que Espanya no va bé, però anirà, gràcies al seu bàcul-amulet amb forma de gavina política, au que es nodrix del fem; un comentarista de reconegut prestigi admet saber perquè Rato s’ha entrevistat amb Rajoy, però adopta una posició reticent, esperant amb el seu ego magne que el presentador del programa li insistisca –és el poder estúpid que dóna saber-se necessitat i requerit per l’altre- per a descobrir el misteriós motiu de la reunió dels dos caps sense cap, un amb més milions, membre del Club secret no secret Bilderberg i, soci del grup “d’Amos econòmics del món”, Rato, i un altre, un titella que se subjecta a la realitat social sobre fils i una creu de mentides; pluges que assolen terres ja assolades per la pobresa; cantants i actors que han començat a depilar-se, amb la tècnica del raig làser, eixa cella que s’havien tatuat sobre el seu ull esquerre, com copagament d’antics favors i prebendes; una dona, una altra, desfent la seua vida en les mans d’un boig que crida que l’amava tant com per a anul·lar-la, primer, i assassinar-la, després, amb una destral i la pretensió d’eximir-se de l’aberració del mal cridat “amor obsessiu” després d’una alienació mental, sempre sospitosament exterioritzada cap a l’altra “part” d’un dos rote fa temps, cap a ella, la qual s’ha atrevit a “rebel·lar-se”, qui és una dona “sense dret a ser”. I l’aigua no em servix per a llavar-me, ni el rostre ni el pensament, ni aconseguix despertar-me del xoc que és VIURE, a estes altures i per la irresponsabilitat de què ens mantenen indignats.

Enmig dels pinzells de paraules que pinten amb notícies, moltes d’elles manipulades amb total intencionalitat, la realitat, m’atordix escoltar una paradoxa que, per un instant, em fa creure que jo no sóc jo, que sóc només un personatge de còmic, tancat en una estranya vinyeta. El locutor estira les lletres duplicades de l’horrible paraula-mentida que és “EEUUAA”. Un any més els americans, en massa ovina, aplaudixen –en realitat dóna igual a qui, es cridara en el seu moment Bush, Clinton Obama o Sam- a un líder irreal, el d’ells mateixos com a “civilització” inciviltizada (açò ho afig jo), perquè és l’hora, el quart dijous de novembre d’actuar amb total perfecció en una perfomance que, si ja era estúpida, hui és surrealista, insultant, vergonyant i inadmissible: En un procés i acte polític –sí, han llegit bé, po-lí-ti-co- s’indulta a un titot i a una tita, per a evitar-los la mort-sacrifici i permetre’ls caminar, desplegades les seues ales, em dic que amb el propòsit secret d’assemblar-se a l’àguila americana, per la casa Blanca que més Negra és de totes les cases del planeta i no acabar com a plat central el famós dia d’Acció de Gràcies, dia que es va instituir en memòria d’aquells pelegrins i persones que van patir penúries i van trobar l’abraç salvador d’aquella Amèrica hospitalària (que es preparava, sense alçar sospites, per a ser una Amèrica distribuidora d’armes en venda al millor postor, de llavors de guerra i mort, això sí, a plantar ben lluny del seu país net i blanc).

El dia de l’agraïment nacional coincidix amb un dels dies d’hipocresia nacional: tots a la taula, menjant els titots que han caigut amb consentiment legal. Paròdia increïble. Insult descomunal d’inadmissibles dimensions i conseqüències. Bush va instituir a finals dels 90 este espectacle nacional, d’abast transnacional: indultar dos titots implica acceptar i validar la mort de milers d’ells, però encara significa molt més, cobrir amb una estora de plomes la porqueria i la mort  que amaga Amèrica i els americans que la senten com a pàtria indiscutible, com a icona, escapulari d’una mentida, estampeta de la mort que es porta en la bitlletera o, amb forma de sigles, en les plaques de les matricules dels seus cotxes, tan llargs com a coents. En el país on es té a bé indultar dos aus, es consent, defén, justifica i practica, SENSE PIEDAD, la PENA DE MORT; es planifica el sembrar la llavor adequada i enverinada perquè es produïsca “baix forma d’un despertar inesperat” el genocidi d’un poble, com el libi; la fam canina i la mort induïda, en la banya d’África; les tortures en presons fantasmes els grillons de les quals no són fantasmals sinó REALS, com l’encara oberta GUANTÁNAMO; la fallida econòmica del món després d’haver jugat a saquejar-ho i ja posseir les riqueses dels altres, com succeïx amb les companyies americanes i la banca, proveint a consciència  la fallida mundial que ens devora, dia a dia; el consentiment d’assassinats i tràfic de droga en països a què es controla, amagats després de càrtels i màfies; el manteniment d’una xarxa de sicaris i venda d’armes poderossisíma, venedora d’instruments de mort als que se’ls demonitza públicament , encara que en secret, s’estretisquen mans amb ells i se’ls done xecs en blanc; la INJUSTÍCIA SENSE IGUAL de l’embargament al poble cubà i el robatori de la llibertat dels 5 presos cubans, Gerardo Hernández, Fernando González, Ramón Labañino, i Antonio Guerrer, que encara hui mantenen els seus genolls sense clavar-se davant de dit castigador i assassí forrat amb barres i estreles que els manté presos des del 12 setembre de 1998.

Llave la meua cara, deixe córrer l’aigua que encara fluïx per l’aixeta del meu lavabo, però no puc llavar-me l’ànima, la consciència crítica, la raó, la veu que em recorda que sóc un ser social, un un part d’un TOTS. Ja no hi ha aigua capaç de netejar el que sent, allò que em commou, el que em fa veure en l’indult de dos aus una paròdia que no em puc engolir i que, una vegada més, indigna fins a l’últim porus de la meua pell, l’últim pensament i em deixa, també una vegada més, sense una sola resposta al per què? I al fins a quan? que cada dia em faig.

Per a saber més sobre aquest absurd i letal show, llegiu l’article del filòsof Justin E. H. Smith, en el New York Times.

TANCAT PER VAGA DE PARAULES, UNA RESPOSTA MÍNIMA I HUMIL, DAVANT DE LA MENTIDA DEL 20 M, LA BURLA MÀXIMA I LA MÉS SUPERBA.

NO ELS DONE, FINS QUE PASSEN LES SEUES HORDES DESOLADORADORAS, LA MEUA VEU, LES MEUES PARAULES, CAP DELS MEUS PENSAMENTS..

PARLEM QUAN ELLS S’HAGEN ALLUNYAT (ALMENYS UNES PASSES)

Pura Maria Garcia

Uns desdejunem pa i oli, amb el (molt)
que som i el (poc) que tenim.

Altres, molts menys, desdejunen pa
francés amb borumballes de
foie a l’armagnac,
tomaques cherry,
suc antioxidant de fruits rojos, mantega holandesa, una tassa del
millor café i un petit
croissant. Desdejunen amb el
que (no) són, amb (molt més de) el que tenen

Quins són les 2 diferències entre els
UNS i Els Altres?

Els que es desdejunen pa i oli, es
desdejunen amb el (molt) que són i el (poc) que tenen perquè…

1. El nostre cognom no és Urdangarín.

2. No formen part d’una Organització
“SIN-ÒNIM DE LUCRE”.

______________

Anticorrupció registra la seu de l’Institut Nóos d’Urdangarín

La inspecció es produeix per
una peça secreta del cas Palma Arena ‘sobre el cobrament de 2,3 milions
del Govern de les Balears per realitzar dos fòrums esportius turístics.
Una comissió policial encapçalada pel fiscal anticorrupció
de Balears, Pedro Horrach, sota l’ordre del jutge José Castro,
instructor del cas Palma Arena, està efectuant avui a Barcelona el
registre judicial de la seu de l’Institut Nóos, creat per Ignacio
‘Iñaki’ Urdangarín, duc de Palma, Grande de España i espòs de Cristina
de Borbó i Grècia.

La investigació se
centra en l’activitat empresarial privada de Urdangarín, a través de la
seva institució de patrocini mecenatges i la seva relació contractual
amb institucions públiques. L’actuació de Barcelona està emparada en una
peça secreta sobre la suposada malversació de fons públics i falsedat
documental en la gestió de 2,3 milions d’euros cobrats per la
realització de dos fòrums esportiu-turístics a Palma, el 2005 i 2006,
per encàrrec del Govern balear de Jaume Matas, del PP.

Policies i
fiscal tenien avui en la seva agenda barcelonina l’entrada i registre
al domicili de Diego Torres, mà dreta de Urdangarín i director de Noosa i
d’Ana María Tejeiro, així com d’altres companyies lligades a les
activitats de les jornades de patrocini denominades Fòrum Illes Balears.
Un dels registres previstos era el despatx de l’assessoria fiscal de
Urdangarín. Miguel Tejeiro va ser assessor del duc i secretari de Noosa.

Les
jornades de reflexió esportiva a Palma, les va gestar el duc d’acord
amb el Govern de Balears de Jaume Matas del PP. Un dels amics de
Urdangarín, l’olímpic de vela José Luis Pepote Ballester, exdirector
general d’Esports amb Matas, va ser el pont per als primers contactes i
el gestor de les partides económicas.Ballester va ser detingut a
l’esclatar el cas Palma Arena i és una de les figures claus en les
decisions i contractes dels events qüestionats.

El ‘cas Palma Arena’

En
una de les peces no secretes del cas Palma Arena consten les primeres
factures presentades porNoos al Govern de Balears. Són quatre, cadascuna
per valor de 300.000 euros. Van ser lliurades a l’autonòmica Fundació
per al Suport i promoció de l’EsportBalear, sota el títol de “honoraris
corresponents”, segons “el conveni de col·laboració” signat.

El
lletrat d’un dels afectats a Barcelona ha estat reclamat aquest matí
perquè assistís al registre. La notícia ha estat confirmada en fonts de
la investigació a Palma. El Grup de Delinqüència Econòmica de la Policia
Nacional rastreja més de mil documents comptables i l’Agència
Tributària va emetre un informe sobre el trànsit de fons al voltant dels
esdeveniments de Noosa. Setmanes enrere, abans dels registres, els
principals proveïdors de l’Institut Nóos van ser emplaçats perquè
comuniqués els conceptes i treballs facturats.

En paral·lel
Urdangarín va contractar amb la Generalitat valenciana altres fòrum
paral·lels. En justificar Noosa les despeses de Palma, va presentar
almenys quatre factures corresponents a treballs de traducció, disseny i
ponències efectuats a València.

FONT: NOTÍCIES SIRIUS.CAT/ AGÈNCIA ALTERNATIVA DE NOTÍCIES

La podridura
de l’imperialisme americà
s’expandix com una marea negra, en aquest cas roja per la sang que
provoca al seu pas, i no cessa, a pesar que Europamèrica
ens mantinga entretinguts amb les pretesos
cuades finals de la seua intervenció
en el genocidi libi.
L’àguila americana és així. Planifica el seu vol; sobrevola
sobre terres que estan lluny del el seu també fals estat de
benestar, esperant el moment idoni per a atacar, assolar i destruir,
primer; intervé, sota l’eufemisme de
prestar ajuda humanitària en el
mateix territori que les seues armes i els seus militars han ajudat a
destruir; participa i paga els favors deguts a altres xicotets
impostors, amb els que es juga al monopoly
el món, especialment el tercer món i el món àrab, per mitjà de
la garantia de permetre’ls participar, junt amb ella, en la
reconstrucció del país assolat i, finalment, una vegada plantada la
llavor imperialista i assegurada la collita, per mitjà de la
imposició d’un dirigent titella que haja aprés de memòria les
bases de la doctrina americana i s’entregue amb fe a donar-les a
aprendre als ciutadans del país intervingut, planifica una nova
etapa letal del seu vol, triant, d’acord a l’aroma més o menys
intens a petroli i a beneficis econòmics, una nova diana, amb forma
de país, amb silueta de ciutadans famolencs i dèbils.

Després de Líbia,
la diana pròxima, el punt d’atac següent, de l’àguila
americana és la banya d’Àfrica,
un atac que intentarà, com és obvi, recaptar beneficis econòmics
(venda d’armes, per exemple), beneficis relacionats amb recursos
energètics a un cost inferior i, a més, permetrà l’enfrontament
indirecte amb el gegant Xinés,
molt instal·lat en eixe territori amb empreses relacionades amb les
fonts energètiques i amb Rússia,
una altra de les assignatures pendents americans.

Fa unes setmanes, quan la terra de Líbia
encara estava coberta amb la sang
del genocidi induït i sustentat per l’Europamèrica
actual, Obama va ordenar el
desplegament de més d’un centenar de soldats, ensinistrats per a
operacions especials, en el centre d’África. Formaven part d’una
ofensiva l’objectiu del qual és assassinar, com sona –“acabar
amb”, diuen ells- al líder del LRA
, l’Exèrcit de Resistència del Senyor, un grup de rebels que
mantenen, des de fa dècades, una feroç batalla contra el govern
d’Uganda.

En paraules d’Obama, evidentment, aquesta
peça de música militar no sona així. Segons va dir l’ensinistrador
de l’àguila americana, en una carta dirigida al Congrés dels EUA,
es tracta d’un “reduït equip de combat, el desplegament de la
qual té com a objectiu ajudar
a les forces africanes en l’eliminació del líder Joseph Kony, i
els dirigents del LRA en el camp de batalla.”

Misteriosa i sobtadament, després d’haver
passat dècades mirant cap a un altre costat quan els crits de fam
canina aborronadora dels ciutadans africans es propagaven per l’aire
fins a arribar al cel de la neta Amèrica, on emmudien, a Obama i als
seus militars els IMPORTA, i molt, les “atrocitats” del LRA “en
la República Centreafricana, la República Democràtica del Congo i
Sudan del Sud, que tenen un impacte
desproporcionat sobre la seguretat
regional”. De nou, les unitats de
mesura amb què el món ha de mesurar
l’impacte sobre la seguretat regional (després ja s’encarregaran
de que el terme canvie i siga nacional
i, finalment, internacional)
són les dictades per Amèrica, la poderosa i infal·lible.

Obama, sense cap tipus de pudor, reclama fons
per a sufragar la intervenció, la justifica i inclús vaticina la
seua “futura necessitat”, un futurible
que ja està determinat
per endavant, que valdrà per a
argumentar que la intervenció militar cresca, el nombre de militars
i armament americà s’eleve, i s’estenga als “països veïns”,
incloent el sud de Sudan, la República Centreafricana i el Congo. El
president d’Uganda, Museveni,
és un titella submís, simpatitzant de l’imperialisme americà,
que recolza i col·labora obertament amb la intervenció militar
orquestrada per Obama. Curiosament, el portaveu de l’exèrcit
ugandès es va expressar a l’agència Reuters en termes pretesament
neutres:
“Encara que no hem sol·licitat aquest suport americà, li donem la
benvinguda.Kony és una amenaça la seguretat regional”

Tant el dirigent americà com el president
ugandès han tractat de minimitzar la importància de la intervenció
militar, la cooperació americana, adduint que es tracta d’una
operació que pretén limitar-se a un
període de temps curt, uns mesos,
encara que és de domini públic que esta suposada
brevetat, les reiterades
referències públiques a la mateixa, no són una mostra de
sinceritat americana, molt al contrari, respon a un intent de
tranquil·litzar a un sector dels nord-americans, cansat de les
guerres en què participen els EUA, suspicaç davant del que pareix
l’absència de plans, de directrius, d’un “Obama que els ha
portat a estar involucrats en les guerres a Afganistan, a Iraq i
Líbia. “

El president d’Uganda, en cada una de les
seues aparicions públiques, insistix en el fet que no ha de
qualificar-se la participació americana darrere del terme
desplegament de “tropes”,
en un intent de calmar a l’oposició política en el seu país. La
millor alternativa, segons Museveni, és nomenar-los “personal
d’EUA” i no tropes. D’aquesta
manera, el líder ugandès intenta restar importància a la situació
i al fet, ocultar el pacte previ del titella amb el titellaire i,
d’altra banda, tindre una oportunitat per a enorgullir-se i
permetre’s un atac d’egolatria al dir que “Uganda no necessita
que EUA vinga a lluitar per ella ja que ella mateixa posseïx un
exèrcit preparat i suficient”, el que contradiu, per poc que es
pense, la impossibilitat, fins a la data, d’acabar amb el moviment
rebel i el seu líder.  A més, Museveni intenta emmudir
l’existència d’una resistència de la població, no sols a
Uganda, sinó en Àfrica, generalitzada, que es nega a acceptar que
els EUA s’integren en la seua política únicament per a
intervindre quan, on i amb el dirigent que ells trien i no per a
col·laborar al desenrotllament dels països “necessitats”
d’alliberadors.

No hem d’oblidar que EUA
ja ocupa una important base militar
a Djibouti, Camp
Lemonier, on es coordinen els vols
i operacions d’avions americans i les operacions dels avions de
combat americans que sobrevolen diàriament Iemen
i Somàlia, així com les
operacions militars d’EE.UU en Àfrica oriental i central, com a
part d’intervencions americanes, amb el suport més o menys vetlat
d’Europa, sobre Àfrica, com la guerra de Líbia o l’enderrocament
del líder de Costa de Marfil, induït i recolzat per França.

Els EUA van incloure al LRA fa anys dins de la
llista d’organitzacions
terroristes perilloses. En
2008 ja va atorgar  a esta
espècie de milícia religiosa sectària dirigit per Joseph Kony, qui
diu ser un “portaveu” de Déu, l’etiqueta d’organització
terrorista global.  Els EUA
no estan preocupats, ni és esta la raó que ha motivat la seua
intervenció, per les acusacions que es mantenen contra el LRA, a qui
se li atribuïxen atrocitats innumerables al llarg d’estos últims
25 anys, que inclouen segrestos infantils, per a forçar els xiquets
a lluitar per la milícia, i violacions, entre altres.

A l’àguila americana, de nou, la qual cosa
li motiva per a haver iniciat el desplegament de les seues ales és
el seu desig de fer valdre els seus interessos imperialistes en el
continent  africà i contrarestar
l’auge de la influència en la zona de Xina i Rússia.
Amb la intervenció a Uganda,
els EUA obrin l’accés directe a
Sudan, un país que és una gran
preocupació per a EUA, no per la fam i la pobresa de la seua
població, per descomptat, sinó perquè, després de la divisió del
país, Sudan del Sud va declarar la seua independència i,
CASUALITAT,
posseïx immenses RESERVES
PETROLÍFERES, sent un dels
principals proveïdors de petroli de Xina.

També fa unes setmanes, el ministre de l’Interior
de Sudan va afirmar que el nord de Sudan està proporcionant suport
perquè el LRA organitze atacs transfronterers d’Uganda en el sud
de Sudan i va avisar de que certs punts estratègics situats al llarg
de la frontera entre Uganda i Sudan del sud seran “reforçats”
per a evitar els atacs del LRA, òbviament els americans acudiran
sol·lícits a brindar la seua ajuda salvadora.

Com a idea final i resum, cal recordar un cable de
Wikileaks, aparegut al febrer de l’any passat, en el que s’explica
que Washington seguix de prop la creixent influència econòmica de
Xina a Uganda: “…els vincles econòmics de Xina d’Uganda
continuaran augmentant en tots els fronts pel que és i es convertirà
en un dels principals inversors estrangers en el país…“

Després de l’assassinat, que no defunció de Gaddafi,
en el que han intervingut no sols els soldats irats que tractaven
d’acabar amb la seua vida, com mostren diferents vídeos de
distints mitjans, els titulars anuncien l’obertura d’un
parèntesi, d’una època de suposada democràcia. Es tracta de la
mateixa propaganda falsimediàtica que ha jugat un paper estel·lar
en la construcció de la imatge antidemocràtica i satànica del en
altre temps amic de la majoria de líders polítics occidentals i en
la revelació, perfectament orquestrada, de l’existència d’un
grup terrorista, Al Qaeda, sobre el qual molts opinen que és
únicament una invenció de la CIA per a justificar l’estratègia
de la sembra del terror i el pànic entre els ciutadans que,
espantats, accepten qualsevol mesura i inversió econòmica per a
“ser defesos”.

No s’obri un parèntesi. Es tanca.

S’obrin interrogants i certeses. La primera, que la CIA,
el Pentàgon, Obama i el seu seguici, dividisc per temes irrellevants
comparats amb la missió evangèlica d’acabar amb el líder libi,
han aconseguit convertir una suposada dictadura, que d’admetre’s
el terme hauria de ser matisat, en tot cas, ja que no era una
dictadura que se cenyia al concepte occidental de dictadura, en un
estat titella, un altre més dels EUA i els seus aliats europeus.
Assassinant Gaddafi, els americans exterminaven la representació
d’un perill per a la banca americana ja que els plans de
l’assassinat líder libi, que van incloure el canvi del sistema
monetari i innovacions de la Banca Líbia així com la seua
influència en l’alliberament de la majoria de països importants
africans del sistema d’una única banca central privada, suposaven
un greu perill per a la Banca Central Americana i els seus interessos
vampíricos respecte a Orient.

Junt amb el petroli, la raó principal de l’assassinat
de Gaddafi ha sigut evitar que el poble libi, una acció amb no molts
precedents, arribara a prendre les regnes de la seua pròpia gestió
econòmica, sense deixar-se fer xantatge per embargaments i sancions
econòmiques, per les estratègies corruptes del GLOBAL BANKING.

Assassinat Gaddafi, el FMI i el Banc Mundial, quelcom
tocats, han pogut, ja estan, instal·lar-se en Líbia sense censures.
Més aïna al contrari, són vistos com a “elements reguladors de
l’economia líbia i els incipients canvis que es preveuen, garants
d’un marge d’estabilitat financera suficient com perquè les
inversions estrangeres en este país s’inicien amb força i ajuden
a la democratització de l’estat libi” Demagògia entre cometes.

No resulta difícil aventurar-se a endevinar el panorama
econòmic de Líbia després de l’assassinat de Gaddafi, es farà
efectiva la màxima de l’economia imperialista i neoliberal: en
situacions de crisi, no és el més convenient deixar els ciutadans,
al poble, exercir el control sobre els seus beneficis econòmics, el
seu diners. Per descomptat, això seria permetre el seu
autosobirania, afig jo.

S’obri una època que ja pot albirar-se: la majoria de
les ciutats, pobles i infraestructures han sigut destruïdes pels
atacs aeris de les forces americanes i els seus titelles de l’OTAN;
poderoses empreses americanes i europees es veuran “en la solidària
obligació d’ajudar en la reconstrucció de l’estat destruït”
(pels països que les donen per legals i les financen); Líbia
firmarà qualsevol document que Washington pose sobre la taula;
l’AFRICOM s’expandirà als països africans que tinguen recursos,
especialment aquells en què Xina ha realitzat sucoses inversions.

Ens oculten que els EUA porten un temps enviant, de manera
secreta, tropes a països d’África Central, seleccionats per la
seua situació estratègica, per a assentar les bases de les
intervencions, eufemisme gastat de la paraula GUERRES, que han de
vindre patrocinades pels salms salvadors d’Amèrica, amb un
rerefons real que és la previsible guerra, més o menys velada,
dels americans contra el creixent potencial xinés i les inversions
russes, en productes energètics, en África.

L’Imperi Americà no es conforma amb Líbia i
l’assassinat del seu líder. Vol més. Molt més. Tant més com per
a guanyar, com sempre, i a més, partir els seus guanys amb els
aliats francesos i britànics, que no obliden les promeses prèvies
al suposat fi de la dictadura líbia, arguments que els van fer no
dubtar al llançar els seus míssils o enviar les seues tropes i els
seus militars per a ajudar a salvar Líbia.

CONNEXIÓ: LA MOSCA ROJA i KAOS EN LA RED

ConnexiÓ : LA MOSCA ROJA