PENSAMENTS I CIRCUMSTÀNCIES: JO

Després de l’assassinat, que no defunció de Gaddafi,
en el que han intervingut no sols els soldats irats que tractaven
d’acabar amb la seua vida, com mostren diferents vídeos de
distints mitjans, els titulars anuncien l’obertura d’un
parèntesi, d’una època de suposada democràcia. Es tracta de la
mateixa propaganda falsimediàtica que ha jugat un paper estel·lar
en la construcció de la imatge antidemocràtica i satànica del en
altre temps amic de la majoria de líders polítics occidentals i en
la revelació, perfectament orquestrada, de l’existència d’un
grup terrorista, Al Qaeda, sobre el qual molts opinen que és
únicament una invenció de la CIA per a justificar l’estratègia
de la sembra del terror i el pànic entre els ciutadans que,
espantats, accepten qualsevol mesura i inversió econòmica per a
“ser defesos”.

No s’obri un parèntesi. Es tanca.

S’obrin interrogants i certeses. La primera, que la CIA,
el Pentàgon, Obama i el seu seguici, dividisc per temes irrellevants
comparats amb la missió evangèlica d’acabar amb el líder libi,
han aconseguit convertir una suposada dictadura, que d’admetre’s
el terme hauria de ser matisat, en tot cas, ja que no era una
dictadura que se cenyia al concepte occidental de dictadura, en un
estat titella, un altre més dels EUA i els seus aliats europeus.
Assassinant Gaddafi, els americans exterminaven la representació
d’un perill per a la banca americana ja que els plans de
l’assassinat líder libi, que van incloure el canvi del sistema
monetari i innovacions de la Banca Líbia així com la seua
influència en l’alliberament de la majoria de països importants
africans del sistema d’una única banca central privada, suposaven
un greu perill per a la Banca Central Americana i els seus interessos
vampíricos respecte a Orient.

Junt amb el petroli, la raó principal de l’assassinat
de Gaddafi ha sigut evitar que el poble libi, una acció amb no molts
precedents, arribara a prendre les regnes de la seua pròpia gestió
econòmica, sense deixar-se fer xantatge per embargaments i sancions
econòmiques, per les estratègies corruptes del GLOBAL BANKING.

Assassinat Gaddafi, el FMI i el Banc Mundial, quelcom
tocats, han pogut, ja estan, instal·lar-se en Líbia sense censures.
Més aïna al contrari, són vistos com a “elements reguladors de
l’economia líbia i els incipients canvis que es preveuen, garants
d’un marge d’estabilitat financera suficient com perquè les
inversions estrangeres en este país s’inicien amb força i ajuden
a la democratització de l’estat libi” Demagògia entre cometes.

No resulta difícil aventurar-se a endevinar el panorama
econòmic de Líbia després de l’assassinat de Gaddafi, es farà
efectiva la màxima de l’economia imperialista i neoliberal: en
situacions de crisi, no és el més convenient deixar els ciutadans,
al poble, exercir el control sobre els seus beneficis econòmics, el
seu diners. Per descomptat, això seria permetre el seu
autosobirania, afig jo.

S’obri una època que ja pot albirar-se: la majoria de
les ciutats, pobles i infraestructures han sigut destruïdes pels
atacs aeris de les forces americanes i els seus titelles de l’OTAN;
poderoses empreses americanes i europees es veuran “en la solidària
obligació d’ajudar en la reconstrucció de l’estat destruït”
(pels països que les donen per legals i les financen); Líbia
firmarà qualsevol document que Washington pose sobre la taula;
l’AFRICOM s’expandirà als països africans que tinguen recursos,
especialment aquells en què Xina ha realitzat sucoses inversions.

Ens oculten que els EUA porten un temps enviant, de manera
secreta, tropes a països d’África Central, seleccionats per la
seua situació estratègica, per a assentar les bases de les
intervencions, eufemisme gastat de la paraula GUERRES, que han de
vindre patrocinades pels salms salvadors d’Amèrica, amb un
rerefons real que és la previsible guerra, més o menys velada,
dels americans contra el creixent potencial xinés i les inversions
russes, en productes energètics, en África.

L’Imperi Americà no es conforma amb Líbia i
l’assassinat del seu líder. Vol més. Molt més. Tant més com per
a guanyar, com sempre, i a més, partir els seus guanys amb els
aliats francesos i britànics, que no obliden les promeses prèvies
al suposat fi de la dictadura líbia, arguments que els van fer no
dubtar al llançar els seus míssils o enviar les seues tropes i els
seus militars per a ajudar a salvar Líbia.

CONNEXIÓ: LA MOSCA ROJA i KAOS EN LA RED

ConnexiÓ : LA MOSCA ROJA

IMATGE DEL BLOGG DEL CENTRE DE MITJANS INDEPENDENTS
D’ALACANT I LES COMARQUES DEL SUD

Em metroscopia-dona-el-mateix
llegir-les una, dos, tres o mil milions de vegades. Cada una d’elles
em rebolica l’estómac com fins fa poc només aconseguien fer les
escenes de dolor dels xiquets en qualsevol conflicte, el conéixer la
injustícia que recau, indefectiblement, sobre el més dèbil i menys
culpable (malgrat que algú molt pròxim em va dir, fa poc, que la
paraula culpable ja no hi estava del seu
diccionari personal i, en el seu lloc, apareixia, des de feia molt,
el terme responsable) i la discriminació
dels que no tenen poble a què arrelar-se, per que les àguiles
podrides no ho permeten, llija’s palestins, sahrauís…

Em rebolica l’estómac i em toca el poc d’ànima que
“el moment actual de la societat de  els nostres
dies”, així s’encaboten a denominar al caos i la
humiliació a què la classe política, vassalls d’un Senyor més
poderós, els DINERS, em condemnen, o ho intenten, des que òbric els
ulls i lluite per a amanéixer, com ho
intenta el dia, sobreviure, ensopint un poc la meua ment quan em
pregunta “qui, i en nom de què, t’ha portat a esta situació?”

Em rebolica el sentiment llegir les “previsions” sobre
els resultats de les fins-el-infinit anomenades
eleccions del 20 N, llegir que segons els Mitjans de comunicació,
fins i tot els que haurien de donar la cara i exposar part de la
veritat, de la verdadera “opinió pública”, veuen en “este
moment crucial una ocasió que acreixerà el bipartidisme”

Podríem deixar de mentir, mentir-nos, almenys una vegada?

Seríem capaços de balbucejar, almenys, la veritat?

En els últims anys NO HA EXISTIT BIPARTIDISME, sinó 
dos estils d’enfilar, que  han
aconseguit mimetitzar-se fins a arribar quasi a la clonació, pels
nostres caps per a sobreeixir i arrancar, amb una au d’ales obertes
o un puny tancat i una rosa podrida, el nostre futur, robar-nos el
demà, per a construir amb ell el seu PRESENT DE CORRUPCIÓ I FORTUNA
IMMENSA, beneficis econòmics, com ells els
anomenen.

Per una sola vegada: siguem seriosos. Parlem a la cara i
diguem el que MOLTS sentim: Com ens poden fer creure, els líders
polítics que no tenen vergonya, que el 20 N ens juguem TOT? Com, si
no ens queda ni una mica d’eixe tot i és el no-res el barri
fantasmal en què, per ells habitem?

Continuem sense voler mirar al nostre front, sense
desitjar deixar de fingir una miopia social
tan tremenda que ens impedix veure la realitat de l’ací i de
l’ara: és el hui a què ens han abocat el que no podem ja
jugar-nos el 20 N, un hui que no acabem de creure.

Ens costa pensar que hi ha persones majors de 45 anys
sentint-se draps usats al demanar un lloc de treball; fills a qui
deixem, amb irresponsabilitat inconscient,
en col·legis-barracons on se’ls parla de “previndre els
conflictes, de la importància de llegir i conéixer la història.
Quina història? ¿ La del poderós afonant el peu sobre la panxa
famèlica de l’humil? Sobre quina prevenció de conflictes els
podem parlar a xiquets que escoltaran, més tard o més enjorn, que
el poble palestí no té “poble” a pesar que una tal Organització
de Nacions Unides ha acceptat la seua veritat, encara a mitges, però
que el tio Sam la desplegat
totes les seues barres totes i totes les
seues estreles, amb brillantor de dòlar, i ha aconseguit, per a
refermar el seu suborn amb el ric i usurer Israel,
 que l’ONU i el món retiren el SÍ i afirmen la seua falta de
vergonya amb un “NO?

Algú s’atrevix a dir-me que “els pronòstics del 20 N
tiren unes previsions que dibuixen  panorama…”? Algú arriba
fins a eixe punt de burla social
que li fa creure que la meua dignitat és la mateixa que les meues
possessions i els meus drets, ara, per ells, RES?

Que no em parlen de previsions quan veig, diàriament, a
hòmens i dones arrissant el ris per a malviure i donar un poc
d’esperança als fills adolescents, anestesiats in
eternum, per a postergar el seu bufetada amb la crua
veritat de la realitat, en una universitat pública que costa el que
no hauria de costar eixa “cultura” amb què tant els hem
insistit, hipòcrites de nosaltres, des que van nàixer.

Que no prevegen un duo d’opcions en un moment sense
temps, sense cap opció. En realitat, és un “O no, o no”.

O no, perquè no ens deixen eixir d’este pou en què els
que sabien i van fer previsions, però de lucre, NO ENS VAN ADVERTIR.

NO, perquè no som importants, i menys ara, quan ja no els
donem fins al nostre fetge al no poder ser el consumistes que ELLS
desitjarien.

O no, o no.

Em rebolica l’estómac que sensats analistes,
estadístics conscienciosos, caps pensants a què jo cantaria allò
de la cançó de Manolo García “d’on estaves llavors, quan més
et vaig necessitar?”, em diguen que em jugue quelcom, primera
mentida, i que una opció s’imposarà a l’altra. NO HI HA DOS
OPCIONS: Suraria el fem sobre un oceà d’immundícia?

I això, encara sent un intent de burla gloriós sobre EL
NOSALTRES SOCIAL, no és el pitjor. Encara hi ha més. Encara hi ha
una altra cosa que m’indigna infinitament més: eixe “ja vos
assabentareu, ja, els rojos, quan els nostres guanyen les eleccions.
Se vos va acabar la ganga?

Senyors fabricants de riquesa a costa de la meua vida, la
meua il·lusió, les meues forces, els estudis del meu fill, la seua
esperança en el “pot ser”, el seu somni, xicotet, de viure, un
dia, un lloc que puga anomenar-se món i no IN-MÓND-ÍCIA…Senyors
que m’extorquixen i m’amenacen JA ABANS DE DEIXAR LES PAPERETES
EN UNA URNA…Senyors que veuen en mi, com el lladre, la qual cosa
vostés han fet i faran….Senyors, amb minúscula, em quede amb la
frase eixa de “ja vos assabentareu, ja” i ho faig, senyors,
perquè vostés es quedaran amb el meu plat de menjar i el meu lloc
de treball, però no aconseguiran que caiga en l’estat de zombie
a què, amb gran tenacitat, volen emportar-me.

Com diu el GRAN WYOMING en l’article TEMPS
DE REGRESSIÓ, no m’amagaré, no m’amague.

Vinguen, abans, durant i després del 20 N a llevar-me
“eixa ganga” que pressuposen.

NO m’amague.

Vinguen.

CONNEXIÓ: LA MOSCA ROJA

CONNEXIÓ: LA MOSCA ROJA

Hui canviaria els meus ulls per dos
espills.

No em sent capaç de mirar la realitat
social sense sentir el vertigen d’una confusión que amaga la
decepció més dura.

Què he sigut fins hui? Qui i què he
sigut per als que manegen els fils invisibles del teatre de guinyol
que és la societat de què em “induïxen formar part?

Mire el meu fill. Sabria què
explicar-li, però no puc argumentar-li les raons que han tintat de
fosc les vides dels ciutadans que no tenen nom. Podria dir-li que hui
ell pot menjar un entrepà i creure en el futur, però que altres com
ell ni tan sols són capaços d’inserir les seues il·lusions en un
present que, senzillament i amb hostilitat, no es dibuixa per a ells,
els exclou.

Sóc una indignada que acumula sobre la
pell i el cor, a estes altures de ma vida intensa, més preguntes que
respostes. La que fou fins ahir la meua rebel·lia és hui tristesa,
creix amb cada colp de fil amb què el poder pretén manejar-me.

Per a quan una veritat que encara que
xicoteta deslligue les mentides amb què ens nodrixen les aus rapaces
que despleguen les seues ales en despatxos recarregats, esglésies
sumptuoses, assemblees de amb noms indefinibles?

Per a quan un sol dia en què els
diners no aconseguisquen infestar-nos el cor i la consciència?

Ja tinc una edat en què hauria d’haver
trobat respostes o mitges certeses, No obstant això, la classe
política corrupta, el nostre càncer, arranca les poques que encara
tinc i enarbora, en el meu nom, banderes absurdes i armes letals que
jo mai empunyaria

Sí, sóc una indignada, en el meu nom
i en el nom dels que malauradament han perdut fins al seu propi nom.

Llig l’article
titulat OBLITS
escrit per Rosa Montero en l’edició de hui del diari EL PAÍS. Està escrit, i
col·locat, en la part final del periòdic, sense resistir-se, precisament a
l’oblit.

El llig, al principi, amb eixa sensació que es té quan una es troba amb
algú, o amb un text, que diu o comunica el mateix que una diria. Es tracta d’un
miratge del sentiment d’una “certa amistat”, en aquest cas virtual, que desoeix
la lògica que ens diu que ni tan sols les coincidències són més que fregaments
d’idees, interseccions fortuïtes o, en la preciosa minoria preciosa dels casos,
 el territori comú i universal que ens fa coincidir en l’essència eixa que
denominem, sempre amb excés d’orgull, SER HUMÀ.

Després de l’emoció sobtada d’un dimarts disfressat de dilluns, ja que des
d’on escric ahir va ser festiu i és hui quan la vida es desperta en despatxos
(ocupats amb empleats amb nuc , no en la corbata, sinó en la gola i ànima,
davant del temor de ser, en qualsevol moment, un més dels aturats); botigues
(les poques que no han hagut de tancar per fallida); col·legis (els que
mantenen el nom quasi el mateix temps que els seus barracons, coincidents
sempre amb les aules destinats per als que menys haurien d’ocupar-los: els
alumnes d’educació infantil) i un etc. que conforma esta ciutat malgastadora
per tradició i ara banderera d’una “austeritat que vos farà més
solidaris”…Després d’eixa emoció, la qual cosa agita la meua ànima, i la meua
consciència, són les últimes línies que Rosa Montero, a qui, compartisca o no
les seues idees, done el valor de la valentia de la paraula i de l’intent
constant de posar-se en les sabates no sols “d’uns”, sinó també dels altres “
dedica aCuba : “La setmana “passada, uns dissidents cubans del Moviment Cristià
d’Alliberament van vindre a parlar-me de la situació en el seu país, i llavors
em doní compte que Cuba és un altre tema àlgid que de sobte se’ns ha esfumat
del cap. Després de la tràgica mort de Zapata, de la pressió internacional i
l’alliberament de presos, hem arxivat l’assumpte mentalment com si la cosa
estiguera en via de solució. Però no ho està; el règim seguix petrificat i els
cubans se senten sols i abandonats, tan perduts en la seua xicoteta illa com
els nàufrags de la sèrie televisiva. Fa dos mesos, Oswaldo Payá i altres
opositors van presentar El camí del poble, un programa per a aconseguir
la democràcia de manera pacífica. I aquest full de ruta ha sigut subscrit de
manera majoritària per dissidents de diverses ideologies, tant de l’interior
com de l’exili: un 90% de l’oposició està d’acord. Diàleg, drets,
reconciliació, llibertat, democràcia. Estos són els ingredients del document. I
quelcom que no es diu però que serà essencial, com ho va ser en la nostra
Transició: generositat per a construir un país entre tots. Per això els cubans
ens demanen ajuda: perquè coneixem el camí que ara estan iniciant. I perquè
necessiten suport internacional per a dissoldre l’oxidada però encara perillosa
dictadura castrista, la tirania més longeva del planeta. Fem el xicotet esforç
de no oblidar-los, perquè ha arribat l’hora de la normalització de Cuba”.

Després de llegir les que no pressupose malintencionades paraules escrites
de la Montero, la qual cosa percep és un eriçó i una por intensa. Tem les
paraules, les expressions “benedictines” de “construir un país” o de
“normalització” de Cuba. I les tem perquè ressonen cada dia en la meua ànima
els alarits i les veus de la mort que sobrevolen la realitat de Líbia i el
genocidi induït pels que pretenien “alliberar al poble”, “ajudar-los a
democratitzar-se”, facilitar la seua “normalització”.

Vagen, vaja, Rosa, a Cuba i amera’t d’ells, dels cubans, però de tota la
seua realitat no sols de la propaganda falsimediàtica que parla de fam i
desatenció, d’ira contra el règim que intenta donar a tots perquè no hi haja
un ningú exclòs. Vaja, aneu, escolteu-los, no sols als cubans que a Miami
conduïxen cotxes de luxe i malparlen contra bóta. Llegiu, llig, sobre els cinc
cubans presos, acusats d’un delicte que no han comés. Cuba és i vol ser
distinta, no adotzenar-se ni agenollar-se davant de l’imperialisme. Llegiu sobre
com i en quina situació estava Cuba abans de que Fidel i El Che proposaren un Pàtria
o Mort que en res s’assembla a la democràcia hipòcrita i falsa d’Europa,
regida per la banca corrupta.

Abans d’ajudar a Cuba o a un altre país, descartem eixa tendència a
“l’ajuda missionera” que ha calat en la nostra ment social i ja és un arquetip.
Sentim, anem, escoltem, coneguem, tractem de comprendre a un país, a fons, i
reprimim eixe instint de, a les primeres de canvi, AJUDAR a NORMALITZAR UN PAÍS
(què és normal, Rosa Montero?

CONNEXIÓ A  KAOS EN LA RED

Si les etapes de les relacions
amoroses, simplificant a l’extrem, s’hagueren d’enumerar en tres, podríem
parlar de flirteig, enamorament i incubació de distintes
formes de l’amor (fase esta a què molt denominen incubació no de l’amor, sinó
de futur i inevitable desamor). Eixes han d’haver sigut les fases de la malactuació
del PSOE des de fa ja prou de temps.

Passada l’era del flirteig
social, on unes promeses que no sonaven a demagògia, sinó a intencions; que
no veien obstacles, sinó oportunitats per a l’èxit i on l’estil respectuós, amb
tint de democràcia o mort, ens va omplir tots els ciutadans les orelles,
atibacats dels brams grandiloqüents del xicotet dretà amb bigot, d’una certa
esperança, al PSOE se li va anar omplint la boca amb frases lapidàries i
decisions preses per uns pocs però, dissimulades, amb un consens tàcit dels
que, davant de l’escassa alternativa, no créiem del tot, no estàvem enamorats
bojament, com diu la cançó, però fugíem espantats del dels bigots i els seus col·legues
de camisa Ralph Lauren, corbateta blau a ratlles infinitesimals i suéteres de caixmir d’escot amb forma de
V .

En el PSOE van creure que
havíem caigut rendits als seus supòsits rojos peus, enlluernats pel seu
programa electoral, un dictat de dictats que, com vam comprovar els que quasi-vam creure (era o “ells” o el “no”
feixista i l’extermini progressiu de la idea i la raó) anaven gradualment
assemblant-se a l’ideari dels del pardal sense bec, als peperos de la dreta light.
Curiositats històriques: un PSOE descremat que es reflectia en la facció (terme
triat amb total premeditació i traïdoria) més light del PP, per fi la
tècnica d’un 0% de matèria greix en política. De matèria greix i, per cert, de
matèria grisa.

El temps del quasi-enamorament va passar, els quasienamorats
ens vam anar sentint ignorats cada vegada més, silenciats, assentats a la taula
enfront d’un amant passiu, absent que ni tan sols ens mira als ulls: un PSOE derechizado més que la pròpia dreta. Zapatero
a les teues sabates. Eixe va haver de ser l’eslògan inicial, el mantra que
tots, com els grups que es reunixen per a curar amb l’energia suma de les
energies individuals al planeta Terra-Gaia, hauríem d’haver cantat fins que les
orelles taponades dels de la rosa roja s’hagueren destapat, ja que els seus
errors, programes i afirmacions afirmades i negades quasi en paral·lel,
decisions militars inadequades i contra natura de la ideologia d’esquerres,
entre altres errors descomunals, van quedar destapats molt prompte.

Als quasi-amants
ens va arribar el moment de la incubació, però no va arribar l’amor ni els seus
sinònims: a la roja rosa li van créixer amb espines, espinetes i espinotes. Els
rojos, ja provadament descolorits, es van creuar de braços davant la nostra
indignació un quinze després d’un altre quinze, un dia després d’un altre. Van
assistir impassibles a la petició descarnada d’una societat que demanava, com a
mínim, arguments, una explicació, un com havien, ells en el nostre nom, arribat
a un lloc sense un altre nom que CAOS i CRISI. Res van dir de les xifres de la
fam i la desocupació, van ser fraccionant la informació perquè abans d’arribar
a fi de mes ens vingueren amb eixa famosa expressió -qui d’ells llegiria
malament a Becquer?- de “tornaran a brollar els brots verds”. I no res va
brollar.

Ens van permetre creure que teníem veu, per omissió i no
per acció, quan, aparentment i en comunicats hiperbreus, com els microrelats de
Monterosso, però no tan bons, recolzaven la indignació d’una societat
indignada. Ells, l’exponent al cub dels actes que han desencadenat la nostra
indignació.

Ens van permetre creure que teníem veu i, a traïció, amb
la daga xicoteta, però letal, ens van assestar la reforma constitucional,
botant-se, al millor estil mussolinià, el consens, el debat i l’oportunitat,
perquè, en cap cas era, més enllà del contingut de les propostes de
reforma,   ni el moment, ni una
oportunitat de fer res que no fóra despistar, aprofitar-se del moment de xoc a
què ens han portat, antesala de la UCI vital, laboral i econòmica on, plens de
tubs i en coma induït, desitgen que ens trobem per sempre

Ara, quan sona la melodia del plor i el cruixir de dents
i, de sobte, els rojoslight veuen
allunyar-se, de veritat, el coixí tou de les seues poltrones daurades; quan
oloren a “normalitat” i s’intenten mentalitzar que no viatjaren cada dos dies a
Brussel·les, a fingir que pensen per i per a nosaltres  decisions quan, en realitat, l’única  cosa que pensen és quan serà el millor moment
d’agenollar-se davant dels poderosos d’Europamèrica, ara… munten una
conferència, ahir, en la que pareixen atletes reumatòides, amb perdó, d’una versió acollonada del Circ del Sol. Por.

Fan malabars amb el pànic i la certesa que els que un dia
quasi-ens-vam enamorar del futur que
dibuixaven, com a amants maltractats i desenganyats els demanarem el divorci
etern i fins i tot alguns la nul·litat!

Ara, en eixe congrés, “símil de nou arrancada i nou
inici”, expressen la seua “voluntat de recuperar la sintonia amb les bases
socials del partit, un tornada a les polítiques de clar tall socialdemòcrata, amb
mesures com la prioritat d’evitar el rescat financer d’Espanya”.

No pense que existisca ni un sol ciutadà que, a estes
altures, crega el que ara escolten dels llavis xicotets dels de la rosarojaperòmenys.

El súmmum dels súmmums, vista la provada ineptitud
d’estos polítics que acaben de “redescobrir el socialisme”, després d’un
període de sospitosa amnèsia ideològica, és que cantussegen com a sopranos de
fama la seua “pretensió d’aprofundir en la democràcia, amb reformes a través de
què es va a intentar connectar al nou PSOE amb l’esperit del moviment 15-M”.

En una cosa han encertat i han sigut honestos: en la que
fa referència al terme esperit, perquè és allí, precisament en la terra dels
esperits, dels fantasmes, on acabaran. O potser hauria de dir d’on mai han
eixit?

El desvergonyiment d’un partit a què, a través de les
urnes, hem regalat la possibilitat d’actuar i parlar per nosaltres només se
supera reconeixent, públicament, que desitgen “recuperar” l’esperit
socialdemòcrata.

Increïble.

In-comentable.

O no?

__________________________

Nota de l’autora:

Esperem que el meravellós microrelat de Monterroso no es
faça real esta vegada.

“Quan va despertar, el dinosaure encara estava allí”.
August Monterroso

VEURE VÍDEO SOBRE LES MENTIDES DEL PSOE: UN BONIC
CONTE…

 Connexió: KAOS EN LA RED i LA MOSCA ROJA

Tres dones de Barcelona, després d’anys de lluites i amistat per
regularitzar la situació dels immigrants i canviar les lleis
d’estrangeria amb un col·lectiu d’homes procedents del sud-est del
Marroc, decideixen fer un documental al poble d’origen dels seus amics
sobre la vivència de les dones que viuen amb l’absència dels homes la
major part de l’any. Inspirades en el personatge de Penèlope de
l'”Odissea”, en el seu imaginari conceben les dones com a teixidores del
vincle entre l’aquí i l’allà, movent els fils i capaces d’orientar la
seva destinació movent les trames.

Un videoreportatge sobre l’altra cara de l’immigració àrab.

Cliqueu l’enllç a TV3 VÍDEOS A LA CARTA.

Aquest vídeo estarà actiu a la web només fins el 5 d’octubre.

Gràcies  Ferran, una altra vegada, pels teus suggeriments i per compatir aquesta mirada social que no es conforma amb  descansar sobre la superfície dels esdeveniments, la vida, les persones…