Avui us volia donar notícia —vegeu-ho més avall— dels dos llibres anunciats, però abans voldria dir-vos uns mots sobre la seua autora, amiga i catalana irreductible. A la fotografia (feta el 26 de gener del 1986 al peu del Monument a Rafael Casanova de Barcelona) podem veure al mig na Cassandra, a l'esquerra el seu espòs n'Eduard Palanques Granell i amb el ram a la mà la meua mare, el dia de la presentació del llibre d'en Joan Crexell El Monument a Rafael Casanova. Aquest ram de flors de ma mare i els que duien d'altres assistents a la presentació, serien dipositats després al xamfrà dels carrers del Bruc i de la Diputació de Barcelona a la memòria del patriota —i membre de Socors Català— en Martí Marcó Bardella, greument ferit en aquell indret per la policia espanyola el 26 de gener del 1979 (moriria tres dies després).
Cassandra Mestre naixia el 15 de setembre del 1924 a Torredembarra d'on era secretari de l'Ajuntament son pare Miquel, conegut com «el Mestres», cooperativista i director general de Proveïments de la Generalitat des del 1937, condemnat dos cops en sengles consells de guerra, l'un al 1917 per ajudar a organitzar la vaga general a Reus i l'altre al 1940, per ser fidel al govern sorgit el 14 d'abril del 1931. La nit d'ahir dilluns, tot just tornat a casa de l'acte en recordança d'en Carles M. Espinalt (traspassat el 2 de març del 1993), vaig rebre la telefonada d'una familiar de na Cassandra Mestre Ferrando donant-me la mala nova de la seua mort. Justament, casualitat malastruga, al matí li demanava a la meua mare si en sabia res de na Cassandra, doncs feia temps que no en tenia notícia seva. Amb la mort de na Cassandra perdo un dels darrers enllaços vius que em quedaven d'una generació junt a la qual mon pare havia combatut l'enemic secular de la nostra Pàtria. Vaig conèixer Cassandra Mestre pel seu espòs Eduard Palanques (1914-1993), qui arran de la coneguda com a caiguda del «Grup dels Vuitanta» del PSU de Catalunya, seria company de presó de mon pare el qual, però, havia estat detingut pocs dies abans. La majoria dels detinguts d'aquell grup —com el meu pare— eren part de la guerrilla urbana del PSUC. Quatre foren afusellats per Franco al 1949 i un d'ells, a manca d'un dia per complir els vint-i-sis anys, fou en Numen, germà gran de na Cassandra (es portaven dinou mesos).
En aquesta fotografia de Colin Mearns que il·lustrava les dues primeres pàgines (per això el doblec i la diferència de tintatge) de l'article d'en Tim Abrahams «Written in Blood», publicat al dominical escocès The Herald Magazine el 13 d'abril del 2002, pàgs. 18 a 22, podem veure les mans de na Cassandra com acaronen i li fan de niu protector a la imatge del seu germà afusellat... Havia perdut el germà al 1949, l'espòs al 1993 i l'únic fill, n'August, al 1997. N'Eduard Palanques, a més a més de ferm lluitador i amic dels amics, fou un expert linotipista i mestre tipògraf. Abans de morir se'm presentà un dia a casa amb un petit farcell i me l'allargà tot dient: tu encara en faràs profit d'això. Vaig deslligar el nus i m'adoní que n'Eduard em donava els seus estris de treball: el comptafils amb la seua funda de pell, la roda de proporcions, el tipòmetre. Quin goig! servo aquestes eines com un preuat tresor, més valuós venint de qui me les lliurava. També són a casa les dues mini xiruques que ens regalà en nàixer l'Enric, el fill gran. En morir als anys setantes el sogre, en Miquel Mestre, de l'espardenyeria que tenia al Carrer Tallers de Barcelona se'n feu càrrec la filla i n'Eduard quan la feina li ho permetia. N'August es deia així perquè aquest era el nom de guerra del seu oncle Numen. Un parell d'anys més jove que jo, era una llumenera i un gran físic i matemàtic, tenia ambdues llicenciatures i, pel cap baix, el doctorat en Ciències Físiques. Sempre que podia ajudava i fou durant molts anys tresorer del Cercle d'Agermanament Occitano Català (CAOC): era la seua manera d'agrair l'acolliment de les famílies occitanes a les seues mare i àvia quan s'hagueren d'exiliar. Morí als quaranta-un anys i deixà una nina molt petita. Ara, amb el mots mateixos de na Cassandra pel primer llibre,Arreu la sorra(editat el 1986) i els del meu germà Xavier al pròleg del segon,Esberles del temps(editat el 1988), us podreu fer una idea més precisa de la preuada memòria que ens deixà l'autora, que és la memòria d'una història, la nostra, que mai no hem d'oblidar, si és que volem evitar es repeteixi.
«Fa ara un parell d'anys, vaig enllestir aquesta curta recopilació de records que lentament s'anaven esvaint de la meva minvant memòria. »Records punyents d'un dramàtic exili. Peripècies d'una llarga permanència en un camp de concentració de dones i infants, arran de la rendició de l'exèrcit francès el juny de 1940. »Fets tràgics de la llarga i miseriosa postguerra al nostre país. L'any 1949, un noi és enterrat el dia del seu 26 aniversari. Alumne d'excepció a l'escola primària, a l'institut de segon ensenyament, a l'aula de música, a la de dibuix. Dins la seva cel·la de condemnat a mort, persevera en el seu afany d'estudi, llegint amb atenció i esperit d'anàlisi tots els volums que arriben a les seves mans. Només les bales que li destrueixen la vida, anorreen la seva indeleble voluntat i disciplina. »Fins al darrer alè de vida, el xicot fa honor al nom que els seus pares, esperançats per la victoriosa Revolució d'octubre de 1917, li triaren per inscriure'l al Registre Civil de Pratdip (Baix Camp), el 18 de febrer de 1923.
«Cassandra Mestre, que ja ens havia sorprès agradablement i punyent amb Arreu la sorra (El Llamp, 1986), i Eduard Palanques formen un tàndem perfecte en aquestes Esberles del temps de què ara iniciareu la lectura. Es tracta exactament d'això: d'esberles, d'escletxes que han quedat pregonament obertes —com ferides sempre sagnants— en el cor i en la ment de milers de catalans, bretxes que encara avui són ferotgement burxades, ni que sigui més subliminalment i amb els gossos que només han canviat el collar en l'Espanya sempiterna. »Aquests records, aquestes impressionants vivències que Cassandra Mestre escriu d'un flash back a un altre des de la crua realitat de l'ara mateix, amb ritme pausat en les descripcions i alhora vibrant d'emoció en les particulars històries de tants i tants lluitadors, no és l'exponent d'una venjança, sinó un document històric de primera mà, un document amb noms i cognoms—sobretot centrats en l'oblidada, per molts correligionaris, caiguda dels 'vuitanta' del PSUC— que clamen homenatge i justícia en un país on el buit i el desert històrics que ens va llegar el franquisme s'encarreguen de fer més grans els nous demòcrates, segurament per por que descobríssim la ignomínia del seu passat feixistitzant.»
enricborras |
dissabte, 3 de març de 2012 | 15:12h
L'únic llibre sobre el fundador de les colles de sant Medir
Cent-vuitanta dos anys després del primer romiatge convindria recordar per què avui és festa grossa a Gràcia (Barcelona) i d'on ve el costum de passejar a cavall i en carruatges pel barri repartint caramels als xiquets i tot plegat amanit amb el so de les bandes de música. Fou en Josep Vidal, forner establert a Gràcia, qui va iniciar la coneguda com a «Dolça Festa» per agrair-li a sant Medir el guariment miraculós de la seua malaltia. M'ha semblat oportú avui, diada del sant, transcriure-us un detall de la biografia d'aquell forner escrita pel gracienc Josep Cebrià i que l'Editorial El Llamp li va publicar l'any 1991: «Arribat el dia de Sant Medir, el 3 de març de 1853, en Josep Vidal, ben mudat i cerimoniós com en els moments més transcendentals de la vida, posa la sella a l'euga, la carrega sarró per banda curulls de caramels, es penja el timbal al coll, agafa el sac de gemecs, munta damunt l'animal i es disposa a recórrer els carrers de Gràcia per divulgar la gran ventura, proclamant el miracle de sant Medir, manifestat en la seva persona. Val a dir que en Josep és molt hàbil en l'execució dels instruments musicals. [...] »En Vidal surt pel portal del carrer de Sant Marc i no ho fa per anar a cercar llenya per alimentar el forn, sinó per escampar arreu de la vila les llaminadures delicioses elaborades per ell mateix i els seus fills al seu establiment, portant amb ell l'alegria i el rebombori de la quitxalla, que segueix la cursa del generós i improvisat cavaller, el qual alterna l'acció de llençar la dolça pluja, amb el toc de timbal i el so del sac de gemecs. »Quan té al seu voltant un nombre suficient de gent, en Vidal els hi engega, amb veu vibrant, tota la història del prodigi manifestat. Molts el van seguint per carrers i places fins al Convent dels Josepets, on s'atura a pregar i invita a tots els que estan amb ella l'oració en acció de gràcies i per la felicitat en aquest món, esperant la glòria del cel. Tot seguit emprèn el camí cap a l'Ermita de sant Medir, per retre-li pietós homenatge. Allà no es trobarà sol, perquè l'han seguit molts amics i veïns de Gràcia, uns a peu i d'altres en cavalcadura.
»Després d'un dia d'esplai, amb música i dansa, en Josep torna a casa feliç i satisfet d'haver acomplert un propòsit que repetirà cada any, mentre tingui vida (i ell desitja sigui per a molts anys).»
Si us interessa aquest llibre —o qualsevol altre dels publicats per l'Editorial El Llamp— el podeu demanar a la botiga virtual Adocse; en el cas que no el trobeu al catàleg, demaneu-lo per mitjà del formulari de contacte.
Uns mots sobre l'autor El patriota Josep Cebrià [batejat José Cebrián Moreno], va nàixer a Gràcia l'abril del 1914 al si d'una família molt modesta. En els estudis primaris destacà en el dibuix. Als tretze anys entrà a treballar en l'estudi d'un oncle com a dibuixant de litografies. Féu dos cursos de dibuix a Llotja. Després d'una estada a l'Argentina, continuà treballant el dibuix d'Arts Gràfiques, sobre pedra, planxa i paper. De 1932 a 1934 seguí estudis nocturns a l'Escola del Treball. A partir dels dinou anys s'especialitzà en la reproducció damunt planxa de cartells de cinema. Fent el servei militar al Marroc, el 18 de juliol de 1936 l'ensopegà de permís a Barcelona i s'incorporà a la Columna Macià-Companys. Obtingué el grau de sergent de Transmissions de Divisió; després del seu retorn a Barcelona un cop perduda la guerra, fou detingut i processat per «desafecto al régimen y ayudar a la rebelión», essent condemnat a 9 mesos de presó. El dibuix comercial i d'Arts Gràfiques fou durant molts anys la base de les seves activitats. Artísticament s'especialitzà en la pintura i el dibuix a llapis i a la ploma amb molta precisió. Des del 1976, l'amor a Catalunya i als homes i dones de la nostra Pàtria, el dugué a plasmar les imatges dels connacionals més destacats en la seva entrega cultural i política, publicant els seus dibuixos agrupats en carpetes: Presidents de Catalunya, Imatger de Catalunya i Imatges de Catalunya al carrer; fruit d'aquesta tasca realitzaria, en homenatge al president Lluís Companys, una exposició de seixanta retrats de personatges de Catalunya, inaugurada l'octubre del 1990 al Masnou. També publicà pel seu compte el llibre Da raïamu (segons Cebrià significa «T'estimo», en la llengua que li van revelar els tartessis Hasaïa i Asara); i amb l'Editorial El Llamp, Onze de setembre, el primer —i únic— retallable (preencunyat) de la Sèrie «Història i Tradició en Retallables», i els llibres Josep Vidal Granés i Imatges gracienques. Té obra dispersa publicada en altres llibres, revistes i diaris, i, per la seva poesia seria guardonat per diverses entitats el 1989 i el 1990. Al 1994 li seria atorgada la Medalla d'Honor de l'Ajuntament de Gràcia. En Josep Cebrià visqué molts anys al Carrer d'Astúries, núm. 35, al mateix barri on havia nascut, i de segur ens havíem creuat més d'un cop per Gràcia, però on el vaig conèixer, jo molt jovenet, ja fa quaranta-tres anys seria al Pla de la Catedral de Barcelona, on s'hi instal·lava tots els diumenges amb una petita tauleta per a vendre els seus dibuixos: ja tenien l'estil que el distingiria, imitant damunt el paper —primer l'esbós a llapis i després l'acabat a ploma— els antics gravats en metall fets damunt planxes de coure o de zenc; amb les reproduccions d'efígies, per assegurar la fidelitat a l'original, li agradava molt d'usar del pantògraf. Anys després d'aquelles embadalides llambregades d'un vailet als productes de la seua botiga ambulant, se'm presentaria al despatx editorial i així començà la nostra coneixença. En honor a la veritat cal dir que en nombroses publicacions periòdiques i fins i tot en llibres i en vídeos, es reproduïa la seua obra gràfica sense cap mena de respecte i en massa casos ni se li reconeixeria com cal l'autoria i, encara menys, se li pagaria res de res. En Cebrià morí a Pineda de Mar, als vuitanta-vuit anys acabats de complir.
enricborras |
dimecres, 22 de febrer de 2012 | 21:19h
Trenta anys de l’editorial, dos menys de la revista
Al seu moment hom convingué en datar la fundació de l’Editorial El Llamp el 23 de febrer del 1982, és a dir, demà dijous farà trenta anys. Amb tot, el primer llibre editat fou Manual d’orientació, d’en Ferran Pàmies (i Pròleg del aleshores cap de Formació d’Escoltes Catalans, en Josep Carol). Al colofó s’hi assenyala: «Aquest llibre, publicat per El Llamp s’acabà d’imprimir als obradors de Gràfiques Diamant, de Barcelona, el dia 22 de febrer de 1982, any del 75è aniversari de l’Escoltisme i 125è aniversari del naixement del seu fundador Robert Baden-Powell». Els tràmits necessaris a permetre aquell començ s’havien iniciat vint mesos abans pel cap baix. Gràcies a l’arxiu [dispers, virtual o imaginat] de l’editorial sabem que a l’estiu del 1980 enregistràvem —la raó d’aquesta acció l’explicaré en una altra ocasió— la marca «El Llamp» per a distingir «publicacions periòdiques». Un any després, el 17 de juliol del 1981 El Llamp fou inscrita al Registre d’Empreses Editorials (Ministerio de Cultura espanyol) amb el núm. 2.461/81 al Tom XIV, Foli 2.468, Inscripció primera del Libro de Editoriales. Al maig del mateix any mon pare m’hagué d’autoritzar per escrit a ocupar una cambra del pis familiar com a despatx, en vistes a satisfer l’Arbitrio de Radicación de l’Ajuntament de Barcelona —l’«ocupació» era fictícia per a reduir la càrrega impositiva, doncs l’editorial s’estava en un altre carrer més car—; també del maig del 1981 és la Declaració d’Alta de la Licencia Fiscal de Actividades Industriales. I al setembre ens concedeixen el registre de la marca «El Llamp» pels «serveis d’edició de tota mena de publicacions». Finalment, el 3 de desembre del 1982, quasi deu mesos després de l’inici de les activitats editorials, aconseguíem el registre del logotip que ja distingia els nostres llibres.
Vetllant sempre pel suprem interès de la catalana Pàtria de salvar tots els diners possibles de caure en mans d’Espanya, i excepte els tràmits inicials d’alta dels quals no ens en podíem deslliurar, mai més, tampoc quan l’editorial passà a ser una societat anònima —els primers anys havia estat a nom meu— pagaríem cap taxa o impost directe, ni a l’Agència Tributària, ni a la Seguretat Social, ni la publicitat forçada a la revista de la «Guardia Civil». Durant els més de deu anys de la nostra activitat, amb tres-cents productes editats al carrer, no vam pagar mai més res a Espanya: això sí que és tancament de caixa o insubmissió fiscal de debò i tota la resta són punyetes. El 30 de gener del 1984, en Jaume Vilalta, cap del Servei de Promoció de la Premsa de la Generalitat de Catalunya, ens «concedeix una autorització provisional per a l’edició i difusió de la Publicació periòdica anomenada ”El Llamp” i qualificada com ”de contingut especial”». D’aquesta manera tres setmanes després, el dijous 23 de febrer podia sortir «legalment» el núm. 0 d’El Llamp, subtitulada «Al Servei de la Nació Catalana – Revista d’Opinió, Debat, Informació i Documentació * Surt cada dos dijous». El primer director de la revista fou l’enyorat Joan Crexell. D’entre els escrits d’encoratjament rebuts, en vull destacar el d’un patriota exemplar i llavors el periodista en actiu més vell d’Europa: «Us desitjo molt d’èxit amb El Llamp, i ja podeu comptar amb mi com a col·laborador, perquè jo dic sempre les coses molt clares i no sempre me les publiquen on les envio. Una abraçada. Joaquim Ventalló, periodista i escriptor». L’endreça definia perfectament només amb una frase la filosofia de la nostra revista bimensual: dir les coses molt clares i publicar-les. El Llamp aparegué quan ja Canigó havia estat tancada —la torna per un càrrec a sou del comú— i no en sobrava cap ni una de publicació patriòtica, senzillament perquè gairebé no n’hi havia. Tres anys després d’aquell cop d’estat «amb simpatia» del Borbó, el panorama polític català era un desert, això sí, ben harmonitzat com ara. El Llamp trobà i, també creà, el seu propi mercat —fou la primera revista nostrada a vendre’s als quioscs de la barcelonina Rambla—, i ajudà a fixar un pensament franc, sobirà, al cap de molts catalans, pel damunt de les sigles dels partits o de les etiquetes políticament correctes. I fou la mateixa criatura inventada —en esquinçar-se els lligams dels seus actors per confondre la unitat d’acció amb l’unitarisme— la quina precipitaria, si més no una de les causes principals, el nostre final en dos temps: primer cauria la revista al maig del 1987 i, cinc anys després, l’editorial [altres causes a comptar foren un parell de suspensions de pagaments de distribuïdores i la restricció del crèdit bancari, preludi de la crisi del 1994]. M’hauria agradat d’oferir-vos alguna cosa útil, en commemoració dels dos aniversaris i sobretot a la memòria de tanta gent que hi empenyé i ja no hi és. Havia pensat en posar a la Xarxa les dues mil vint-i-quatre pàgines publicades de la revista: centenars d’articles, de temes, de referències i de notícies. La història viva d’uns anys cabdals en la formació del que se’n diria «l’independentisme» i dels seus protagonistes. Onze anys que podríem definir, en clau catalanofòbica, com el període que va del «tejerazo» a la «garzonada» (1981-1992), onze voltes més de clau al pany del reixat on és enclosa la submissió catalana. No he trobat finançament per a escanejar la revista i encarregar el meticulós buidat dels noms, una base de dades que no té preu. A tant temps de distància sembla mentida que aquells papers impresos siguin d’actualitat: això vol dir molt malament hem fet les coses els darrers vint-i-cinc anys, i hem d’analitzar-nos a fons i revisar la paperassa per a trobar l’entrellat de l’atzucac on som ara. Diuen que tot sant té la seua novena i no seré pas jo qui llenci la tovallola, persistiré en trobar la manera i, si no me’n surto enguany, continuaré l’intent a l’altre, i a l’altre. Hauré de fer més apunts al bloc per a fixar en la història l’aportació d’El Llamp al pensament català i a tantes accions nascudes al seu redós. Potser, el meu primer bloc personal, El Llamp, des d’avui el faci servir més per a parlar de llibres i d’autors, i reservi el que duu el meu nom per als altres temes. Per cert, si hi ha algun llibre del vostre interès, el podeu demanar en aquesta nova botiga virtual: Adocse. Per acabar aquest recordatori d’avui vull agrair de tot cor la feina feta pels quins van col·laborar en l’editorial i en la revista, des dels proveïdors fins als subscriptors i lectors passant, per damunt de tot, pels més desinteressats: els autors dels llibres i dels articles, els dibuixants i els fotògrafs
enricborras |
dilluns, 19 de desembre de 2011 | 21:32h
Epíleg i nova vida
S'han escolat tres mesos i mig llargs des del darrer apunt del bloc. Potser la meua percepció temporal —és a dir, del transcurs del temps— ha canviat, perquè no he passat quimera; o tal vegada altre interès m'ha abstret? No ho sé pas i tampoc m'hi encaparro: tal dia farà l'any.
Pel que fa a l'infart de miocardi patit fa avui cinc mesos faig força bondat. Ingereixo poca sal, el mínim d'hidrats de carboni i un màxim de 1.500 quilocalories diàries. També em prenc tota la medicació i camino una hora o més al dia. M'he aprimat deu quilograms i, amb tot, em diuen que n'haig de perdre set o deu més. Des de l'alta hospitalària fins a finals del mes de setembre no havia tornat a veure el cardiòleg; la nova cita és per a les darreries del mes de març del 2012 i abans m'hauré de sotmetre a un parell de proves al cas.
enricborras |
divendres, 19 d'agost de 2011 | 23:09h
Alguns dels Bandolers de Gràcia desaren el trabuc per a provar una nova arma, aleshores dita «shorting» [vegeu-ne detall al final de l'apunt]
Un mes de coll pres a la Gran desconeguda
Avui
en fa un mes i és un bon dia per a reprendre el fil de la crònica del
meu infart, com corre el temps! Potser hom es demani si aquest
capteniment en fer tants apunts al bloc sobre el mateix tema és cosa
morbosa o malaltissa: no ho penso pas, només m’hi mou servar la pròpia
memòria i, també, per si pot ser útil a algú que patís cosa semblant.
Les pel·lícules i les cada dia més pesades sèries televisives de «metges
i infermeres» mostren uns símptomes força tòpics de l’infart agut de
miocardi: dolor fort al braç, pèrdua del sentit, etc., i aquest
estereotip només és una de les moltes manifestacions possibles. Aquell
tal volta patirà un fort dolor a la mandíbula; el diabètic potser notarà
sols un buit a l’estómac; i així d’altres senyals diversos —per a mi,
del tot desconeguts fins ara—.
El dia
23 de juliol al capvespre em pujaren a «planta», al llit 29 de la Sala
«B3», és a dir, tercera planta del Pavelló B. El règim alimentari però
no variaria, d’aquell primer sopar fora de la UCI em podria menjar un
primer de «mongeta amb patata sense sal» i el panet de «40 [grams] sense
sal». Em tocà de company de cambra un home gran estranger de Ponent de
fa molts anys fincat a casa nostra i igual podia haver estat a Alemanya:
només parlava —i a casa seua l’entenien— la llengua imposada pels
«veïns». El pobre havia estat un mes a la UCI i anava amb diverses
sondes i drens, inclosa una sonda nasogàstrica perquè no menjava gens.
Aquella primera nit l’acompanyaria la seua dona, però no vaig poder
tancar ni un sol ull, l’home no parà de queixar-se, moure’s i
arrencar-se sondes i drens, fers-ho tot al damunt i un constant venir i
tornar d’infermeres i auxiliars. En fi, em tocà de ser al ball i, sense
ganes ni saber-ne, a ballar!
Abans
d’ahir, dimarts, vuit dies després de sortir de l’Hospital de Sant Pau,
baixaria al carrer per primer cop: un tomb per la Travessera de Gràcia,
des de la Plaça de Gal·la Placídia fins al Monument a Anselm Clavé al
capdamunt del Passeig de Sant Joan i tornada fins al Carrer Gran.
Dimecres agafava l’autobús núm. 24 fins a tocar del Parc Güell, hi vaig
entrar fins a la Plaça de l’Univers i passaria a saludar el Drac d’en
Gaudí. Després avall, pel Carrer dels Larrard (família d’importants
comerciants barcelonins als segles XVIII i XIX), creuaria la Travessera
de Dalt a l’alçada del Carrer de Sors, baixaria pel Carrer del Torrent
de les Flors —m’hi vaig trobar ma mare!, venia de comprar—, i per la
Plaça d’en Rovira Trias, etc., arribaria retallant fins a casa.
Abans
no me n’oblidi vull agrair a tots els qui m’heu deixat comentaris al
web, tramès e-correus o, senzillament —aquella cosa ja més antiga—,
telefonat: gràcies! Mai no m’hauria pensat pas ser objecte de l’estima
de tanta gent, sou magnífics! El vostre caliu m’esperona a superar el
mal tràngol i a ser, com sempre, al peu del canó. Amb tot, per
prescripció familiar, aquests dies no veig els telenotícies, només miro
sèries de dibuixos animats al Canal Súper3, documentals sobre Natura al
Canal 33 i alguna pel·lícula interessant. Llegeixo no gaire i resolc
encreuats i altres jocs de mots.
enricborras |
dissabte, 30 de juliol de 2011 | 02:21h
Biomatrix
L'infart
em començà a un quart i mig de nou de la nit del 19 de juliol i
arribaria a Urgències de l'Hospital de Sant Pau [HSP] gairebé a les
dotze. Tot i la medicació que m'havien administrat a casa i el sèrum,
patia d'hipotensió, bradicàrdia, ritme auricular baix, bloqueig complet
de l'aurícula i del ventricle [BAV] i ritme d'escapament. Activen el
Codi 1 d'infart agut de miocardi [IAM] i em traslladen a la «Sala d'Hemodinàmica».
Allà
em punxen anestèsia local, foraden l'artèria femoral a l'alçada de
l'engonal dret, hi introdueixen un catèter i el fan avançar fins a les
artèries coronàries. Aleshores m'injecten un contrast visible a raigs X,
i fan una coronàriografia. Observen una oclusió per trombosi a la
coronària dreta [CD] proximal, em passen una guia obrint el vas per a
traure el trombe, i «obtenen material abundant». En tot moment segueixo
conscient, em demanen informació i responc al cas. També faig algunes
preguntes i a voltes aconsegueixo resposta: quan no volen respondre em diuen «estàs 'xocat'».
enricborras |
dijous, 28 de juliol de 2011 | 23:58h
Proemi
«Vaig veure el final de totes les coses, Home del Llamp. Vaig
arribar a les entranyes de l’infern, i vaig veure el final. Es pot
tornar d’un viatge així, però per més que continuïs vivint,
sempre hi haurà una part de tu que estarà morta.» Paul Auster [La nit de l'oracle, 2003]
Dimarts
19 de juliol al vespre baixava per l’escala de l’edifici on visc —avui
en fa exactament tres-cents noranta-set mesos— carregat com un ruc, amb
els braços ben oberts i els palmells just pel damunt del pla horitzontal
superior del cap, sostenint un lligall de fustes i cartrons de dos
metres de llarg per un d’ample i un pam de gruix. Així havia de fer els
noranta-un graons de marbre, els més de setze metres de desnivell
vertical que separen el replà de casa del carrer i suportant, a més a
més dels meus noranta-cinc quilograms, aquella feixuga càrrega.
D’ençà
la trencadura del taló del peu dret se m’esfumà, per l’impacte,
l’articulació entre el calcani i l’astràgal: el mínim canvi de pla, ni
que sigui per una pedreta de la mida d’una llentia, em fa perillar
l’equilibri i em produeix —a causa del fregadís d’ossos degut a
l’artrosi— un mal superior a l’habitual. Traginant aquell embalum em
veia com un saltamartí: d’un esglaó al següent oscil·lava entre la paret
i la barana, talment com si temptegés de caure’m per l’ull de l’escala.
Al
juny passat havia fet en un matí catorze viatges similars —no us detallo
quant de temps em costà de recuperar-me—, però el dimarts de què us
parlo aquell descens únic em costà qui sap lo. Un cop a baix, gairebé a
les fosques perquè a les vuit tanquen el portal centenari de fusta
massissa, se m’apareix de sobte d’entre la tenebra la portera dient no
sé què, i aprofito per a descansar mentre l’escolto menys que més. M’hi
acomiado però a ella no se li acut ni sostenir-me la portella per a que
pugui traure el lligall al carrer, els dimarts toca recollida municipal
en aquesta part de Gràcia.
Altre
cop dins l’entrada només el pensament de l’ascensió fins a casa gairebé
em fa desdir d’iniciar-la. Faig el cor fort i amunt i crits, passo els
replans de l’entresòl, del principal i del primer: a mig fer el segon
m’haig d’aturar, de sobte em manca oxigen, com si no respirés prou, i no
és el cas! Una suor freda m’amara de sobte i em dic: quina xafogor,
vinga Enric, ja et manca poc, a casa descansaràs… Aquell mig replà
mancat del segon i els altres vint graons fins al tercer em són una
tortura, no tinc esma ni de traure’m la clau de la butxaca, i m’haig de
recolzar al muntant de la porta uns instants.
Tot i
obrint la porta del pis m’adono d’un pes gran al pit, com si algú
m’aixafés l’estèrnum amb força usant tots dos punys alhora, l’un al
costat de l’altre. És un dolor suportable però opressiu: no entenc què
em passa, respiro bé i m’ofego, suo a raig i em gelo, penso clar i em
marxa el cap… A tentines arribo a la cambra i m’ajec damunt el llit; mig
minut després, alarmat, m’alço de nou, el cap, ajagut, se me’n va més
de pressa. Amb passes vacil·lants vaig al lavabo, obro l’aixeta, l’aigua
freda damunt el pols de cada canell no em refà pas.
enricborras |
divendres, 6 de maig de 2011 | 18:44h
Final de viatge
Ahir a les vuit de la vesprada, fent part de la VII Setmana Cultural, El País Valencià a Barcelona, presentàrem a Can VilaWeb l'esperat llibre de memòries d'en Gonçal Castelló(Gandia,
1912 – Barcelona, 2003). Un ple a vessar a la Sala Espai VilaWeb,
calgué afegir-hi cadires per a molts dels amics d'en Gonçal presents:
Robert Surroca, Teresa Clota, Joaquim Auladell, Imma Albó, Albert
Bertrana, Rosa Calafat, Jordi Domènech, Montserrat Manent, Josep Ferrer,
Anna Arqué, Ramon Sanglas, Enric Fontanals —i excuseu-me als quins no us nomeno per no conèixer-vos o per la meua pobre memòria—.
El discurs del curador del llibre, el filòleg de Carlet n'Àngel
Velasco, fou excessiu en el temps però entenc no hi ha gaire
oportunitats d'explicar sobre en Gonçal i hom aprofita... El parlament
del magnífic jurista n'August Gil Matamala m'interessà especialment doncs confirmà una faceta de Castelló practicant la solidaritat activa als perseguits pel Tribunal de Orden Público
[TOP] espanyol en els anys foscos de la dictadura franquista,
solidaritat i bona praxis professional d'en Gonçal Castelló com a
procurador als tribunals que continuaria amb el nou nom —encara vigent
avui— donat al TOP des del 4 de gener del 1977: Audiencia Nazional.
A mi em tocà parlar —davall us copio el què vaig dir— de la faceta d'en
Gonçal com a escriptor i, concretament, de la seua important
col·laboració periodística a la nostra revista bimensual El Llamp. Abans de començar l'acte VilaWeb TV ens entrevistà als tres ponents, vegeu-neel vídeo ací.
enricborras |
diumenge, 21 de novembre de 2010 | 22:58h
Enric
Borràs Cubells —el meu pare— al seu despatx de l'Editorial
Teide revisant amb Jaume Vicens Vives (que parla per telèfon) un
plec imprès
A
vuit dies de les eleccions regionals ens cal entendre perquè som
al fons del pou
El dia 27 en Pere Ribot, mossèn poeta desterrat a Riells del Montseny, farà cinquanta-sis anys que casaria els meus pares. També aquell novembre del 1954
aparegué el llibre Notícia de Catalunya: el seu autor seria
el padrí d'aquelles noces. No fou pas cap casualitat atès el
retrobament, cinc anys enrere, del meu pare —just sortit de la
presó— amb el seu antic mestre de Geografia a l'Institut-Escola
del Parc de la Ciutadella el curs 1932-1933. Jaume Vicens Vives li
donà feina quan no ningú en volia saber res de l'ex presidiari
«rojo separatista».
De
primer només eren correccions i alguna feina de redacció per a fer
a casa i, des del 1952, ja treballant fix a l'Editorial Teide, al
Carrer de Regàs de Barcelona. Fou així com es coneixerien amb la
meua mare perquè ella era, a la mateixa editorial i en aquell temps,
secretària del soci i cunyat de Jaume Vicens Vives, en Frederic
Rahola d'Espona. Al 1954 el pare ja era, com li plaïa recordar, «la
mà dreta» de Vicens, el qual només a ell li confiava les
traduccions de les seues obres. A casa dels meus pares en Jaume
Vicens Vives era, senzillament, venerat.
Amb
aquests antecedents familiars podeu comprendre la dificultat
d'escriure el present apunt: fa mesos em volta pel cap i l'he
començat pel davant i pel final diversos cops, i no me'n surto. Des
del passat mes d'agost, quan la senyora Nati Muñoz Espinalt em féu
arribar còpia d'un article del seu pare, la necessitat d'enllestir
aquest escrit s'ha fet urgent. I, sobretot, els actes i discursos al
voltant del centenari del naixement de Vicens Vives —promoguts pels
adscrits i devots al sistema colonial que ens sotmet— m'han
apressat i collat més i més...
enricborras |
dimarts, 9 de novembre de 2010 | 17:53h
Amb tot, la llum preval sobre la foscor
La celebració que avui comença del quinzè aniversari de VilaWeb és un bon motiu per a trencar la sequera d'apunts d'aquest bloc dels darrers tres mesos. Ben mirat no m'he imposat aquest llarg silenci, malgrat m'ha estat adient atesa la penosa actualitat a què és sotmesa la Pàtria. Quan tot allò a dir o a ressenyar és negatiu —ni que sols sigui per motius de salut del proïsme i de la pròpia— potser és preferible de callar, literalment parlant, és a dir: no escriure.
Posats a denunciar i en homenatge a VilaWeb, on ens iniciàrem en això dels «portals» i, després, dels «blocs», voldria dir quatre coses sobre la just passada «visita» del summe pontífex romà.
Al seu moment ho vaig dir de paraula i també en algun correu electrònic a qui em volgués escoltar o llegir: res més lluny de la casualitat que les dues úniques visites dels dos darrers caps de l'estat [feixista: fou creat per Mussolini] del Vaticà hagin estat un dia 7 de novembre. L'episcopat espanyolista i el vaticà saben perfectament quina data han de commemorar i celebrar quan es refereixen a Catalunya: el dia que s'esquarterà la nostra Pàtria fou el 7 de novembre del 1659, quan se signà per part dels Borbó, els francesos i els espanyols, el Tractat dels «Pirineus» (no he entès mai el plural). continuar llegint
enricborras |
dijous, 29 de juliol de 2010 | 18:47h
AUDIÈNCIA
PROVINCIAL DE BARCELONA Secció Cinquena
Rotlle
número: 100/2009-J Diligències prèvies núm . 2401/2008 Jutjat
d'Instrucció núm. 19 de Barcelona SENTÈNCIA núm. [no
consta]
Magistrats:
Sr.
JOSÉ M. ASSALIT VIVES Sr. ENRIQUE ROVIRA DEL CANTO Sr. SERGI
CARDENAL MONTRAVETA
Barcelona,
19 de juliol de 2010
VISTA
en judici oral i públic davant la SECCIÓ CINQUENA d'aquesta
Audiència Provincial de Barcelona aquesta causa, les diligències
prèvies núm. 2401/2008, per delicte electoral. N'és el ponent el
magistrat Sr. Sergi Cardenal Montraveta, que expressa el parer del
Tribunal.
N'ha
estat part el Ministeri Fiscal.
N'ha
estat l'acusat MARC BELZUNCES IBÁÑEZ, major d'edat, nascut a
Barcelona, amb DNI XXXXXXXX, sense
antecedents penals, en situació de llibertat provisional, defensat
per la lletrada Sra. Marta Clapés Gascó, i representat pel
procurador Sr. Carles Arcas Hernández.
[...]
Un
cop vistos els preceptes legals esmentats i els altres generals i
aplicables,
DECIDIM
Que
condemnem Marc Belzunces Ibáñez com a autor criminalment
responsable d'un delicte electoral de l'article 143 de la Llei
orgànica del règim electoral general, sense la concurrència de
circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, a la
pena de catorze dies de presó, substituïble en l'execució de la
Sentència, d'acord amb el que estableix l'article 88 del CP, a la
pena de tres mesos de multa amb una quota diària de sis euros amb
responsabilitat personal subsidiària d'un dia per cada dues quotes
impagades, a la pena d'inhabilitació especial per al dret al sufragi
passiu durant sis mesos, i a pagar les costes processals.
Notifiqueu
aquesta resolució a les parts en la deguda forma, d'acord amb la
llei.
Aquesta
és la nostra Sentència, de la qual s'ha d'unir un certificat al
rotlle, que pronunciem, manem i signem. [tres signatures
il·legibles]
PUBLICACIÓ.
Avui [29 de juliol del 2010] s'ha publicat la Sentència
anterior, llegida pel magistrat ponent. En dono fe.
Arxius:Sentència Objecció a Espanya- Text íntegre de la sentència condemnatòria contra en Marc Belzunces per crim electoral
enricborras |
dilluns, 26 de juliol de 2010 | 19:57h
N'Heribert
Barrera i en Francesc Ferrer els vaig retratar el juliol de fa nou
anys al menjador privat del Bar Roure de Gràcia (Barcelona), on
periòdicament hi fèiem dinars «especials» una colla d'amics.
Aniversari
escamotejat
Tal
dia com avui de fa setanta-cinc anys, el 26 de juliol de 1935, naixia
en Francesc
Ferrer Gironès.
He cercat per Internet i no n'he trobat cap menció, i em sap greu;
sembla mentida, encara no fa quatre anys i mig se'l va endur la gran
desconeguda i a la TVE3 es dóna més relleu a les dites ximpletes
d'un Borbó a Galícia o a la marxa d'un jugador d'un club de futbol
espanyol de Madrid que a la memòria d'un patriota
català exemplar
com en Francesc Ferrer. Quanta
falta ens fa el seu clar pensament i el seu lideratge en aquests
moments en què els independentistes ens hem d'organitzar per a
plantar cara a la creixent catalanofòbia
espanyolista que ens ofega i per a alliberar-nos d'una vegada per
totes del jou esclavitzant. Repassant els seus escrits —i
a tall d'exemple d'entre els molts que podria triar—
us proposo la lectura i la meditació dels darrer paràgrafs de la
Crida llegida l'Onze de setembre del 2005 al Fossar de les Moreres
«per a mobilitzar a tots
els catalans» (publicada
aleshores al diari El
Punt):
enricborras |
dissabte, 17 de juliol de 2010 | 00:34h
Emblema
de la Taula de Lo Rat Penat
Crònica d'una presumpta presa de pèl
Passen
les hores, quan enceto aquest apunt som a migdia del 15 de juliol i
encara no he vist enlloc cap notícia, ressenya o comentari sobre
l'assemblea
d'ahir al vespre a la Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès
convocada pels «voluntaris» del conegut com a Manifest
12 d'abril (Manifest),
amb la intenció de promoure una Conferència Nacional del
Sobiranisme (CNS). Cap notícia enlloc, talment la vuitantena
d'assistents no haguéssim estat on vam ser... Al llarg de tot el dia
intento de parlar amb el president Barrera, però no és a casa.
Ja
és divendres, a primera hora del matí ha aparegut un apunt al bloc
Som
Notícia que amb el títol ja paga: «Fracàs
estrepitós de la Conferència Nacional del Sobiranisme». A les
onze del matí aconsegueixo parlar amb n'Heribert Barrera i em
confirma les meues cavil·lacions. A quarts d'una J. M. Minguell fa un
comentari a l'apunt del bloc més amunt assenyalat i hi escriu: «La
Conferència Nacional del Sobiranisme continua i amb força. Dilluns
14 [sic per 19] hi ha
una reunió de negociació [sic per treball] entre partits i
entitats que presenten candidats. Sentim decepcionar [sic per
decebre] als que volen que els partits tradicionals segueixen
controlant al poble català.»
enricborras |
dilluns, 12 de juliol de 2010 | 18:39h
La Confederació Catalana reneix!
«Que això no s’acabi amb un foc d’encenalls»
Heribert Barrera (declaració al peu
de la manifestació, 10 de juny del 2010)
Dissabte el sofert poble
català tornà a sortir al carrer. Aquesta volta no ha estat per cridar
contra guerres en llunyans països (2003) ni tan sols per pidolar
estatutets (1977). A la fi hem sortit per allò que ens convé: la
Independència de Catalunya sense embuts ni subterfugis, malgrat la
interessada presència a la manifestació dels mateixos polítics que ens
van enganyar fa trenta anys, ens han enganyat durant tot aquest temps de
transfranquisme i voldrien, des d’avui mateix, cobrar per al seus
vergonyants interessos el clam del poble
català, amb la intenció de què res no canviï i perpetuar així la
submissió de Catalunya a Espanya (i a França) i continuar escalfant
cadira.
Els Pujol, els Maragall, els Putosaure, els Duran Lleida, els Ridao, els
Obiols, els Mas, els Puigcercós, els Romeva i tota la corrua aquesta de
liquidadors de somnis, són agents —molt ben pagats— de l’Espanya imperial al servei dels més grans
enemics que mai no ha tingut Catalunya: els Borbó i els seus sequaços
del Vaticà. Si hi afegim la presència i interessada participació dels
nou-rics sorgits del lumpen espanyol, dels vers depredadors com els
Monty Putin, les Sanchez-Camacho, els Alvarez, les Chacon, els Herrera,
els Garcia-Bragado, les De Madre, el panorama polític ofert a la
ciutadania és d’allò més depriment. I no dubteu que tots aquests enemics
del poble no s’estaran pas d’aprofitar —una altra vegada, ara per a la campanya electoral de
la contesa a Catalunya— del riu de la nostra Independència per a nodrir
amb aigua clara i neta les putrefactes corts espanyoles.
enricborras |
dijous, 8 de juliol de 2010 | 20:33h
Quedem al davant del Comèdia
Aquesta tarda
de dijous, en la darrera reunió a la seu d’Òmnium, s’ha acordat els
detalls definitius de la manifestació de dissabte 10 de juliol del 2010
entre els organitzadors (Òmnium Cultural, PDD, partits amb representació
al Parlament —excepte «Ciudadanos» i PP—, EUiA, CUP i els sindicats CO,
I-CSC i UGT). El poti-poti és servit.
La capçalera de la manifestació la formen quatre blocs:
1r) la policia al davant de tots, potser en furgonetes;
2n) el lema de la manifestació partit —a conveniència de la sucursal del
PSOE a Catalunya, i no han assegurat la seua participació!— en dues
pancartes que portaran membres d’Òmnium: a l’extrem dret «som una nació»
i a l’extrem esquerre «nosaltres decidim», i al mig una gran bandera
paral·lela al terra portada per nens darrere la qual s’arrenglerarien
els actuals i els antics presidents de la Generalitat de Dalt i del
Parlament del Parc;
3r) els caps dels partits i sindicats, al mig dels quals els de
l’Òmnium;
4t) el més nombrós, format per dues-centes persones: els directius de
les entitats adherides a la manifestació.
enricborras |
divendres, 18 de juny de 2010 | 14:14h
La periodista Montse Bassa («Política», TVE3)
entrevistà en Marc Belzunces dimecres 16 de juny a l’Espai VilaWeb
El patriota Marc Belzunces a la banqueta dels acusats —com si fos un criminal— per la seua objecció de consciència a Espanya
El proper dilluns 21 de juny, a tres quarts d’onze del matí en
punt, ens trobarem a la porta del «Palau de Justícia» (Passeig de
Lluís Companys, 14, Barcelona) per fer costat a en Marc Belzunces i
entrar tots junts al judici que li faran a la Secció V de l’Audiència
Provincial de Barcelona (primera planta). No hi podeu mancar!
Davall us copio el Dossier que repartim per assabentar dels
fets a l’opinió catalana i lliurat també el migdia del passat dimecres,
16 de juny, durant la Roda de
Premsa celebrada a l’Espai VilaWeb de Barcelona, amb la
participació del mateix Marc, d’en Miquel Strubell en nom de la Fundació
Catalunya-Fons i qui sotasigna (encara que m’hagin
silenciat… tot i haver afirmat, entre d’altres qüestions, que la
campanya de suport va nàixer de dos blocaires de MésVilaWeb!). Després, i sota el títol «Activitat social…» us he posat només a tall de
mostra la relació d’algunes de les accions d’en Marc Belzunces —en
ordre invers en el temps, començant per la més actual—, prova
evident que és una persona altruista i compromesa amb Catalunya i amb la
societat on viu.
Detall de la «Carte de France
– Argelès sur Mer nos.5-6».
El rectangle roig emmarca la situació del Priorat de Santa Maria del
Vilar
Al Priorat de Santa Maria del
Vilar
Prèvia
obligada per l’entremaliada, malastruga casualitat. En l’apunt del 24 d’abril us
comentava com havia fet coneixença, quaranta anys enrere, d’en Ricard Ballester.
Ell mateix tres dies després em telefonà per a donar-me la mala nova de la mort
a noranta anys de la seua mare, na Teresa Bayà Giró, vídua d’en Joan Ballester
Canals. Na Teresa, potser per deformació professional de mare de quatre nois i
una noia, afillava amb facilitat als fill d’altri, i en tenia conseqüent cura:
«Enric, ja has esmorzat?» em demanava en veure’m entrar a la Llibreria Públia
quan els duia alguna comanda llibresca. Recordo més d’un agraït berenar ofert
per l’amatent Teresa al pis familiar dels Ballester al barceloní Carrer de
Sepúlveda, núm. 95: una altra casualitat (o no?), el pis on també hi visqué el
president màrtir, en Lluís Companys… Na Teresa de jove era cantaire de l’Orfeó
Gracienc i al juliol del 1936 assajaria al Palau de la Música Catalana sota la
direcció del mestre Pau Casals, per última vegada abans ell no marxés a l’exili.
Una gernació de parents i d’amics la vam acomiadar dijous passat al Tanatori de
Granollers, on fou incinerada; ara na Teresa Bayà és al nostre
pensament.
enricborras |
dissabte, 24 d'abril de 2010 | 21:04h
Un llibre esperat i
necessari
L’apressada lectura del llibre d’en Blai Manté publicat
per Editorial Base sobre el Front d’Alliberament Català [FAC] que duu el
subtítol amb què encapçalo aquest apunt i em van regalar ahir, diada de sant
Jordi gloriós, m’ha fet reviure, arran d’uns comentaris del mateix Carles Gracia
Solé, un episodi molt llunyà el qual marcaria indeleblement la meua existència
fins a aspectes potser encara avui no reconeguts.
L’estiu del 1970
tenia 14 anys i vaig passar uns dies inoblidables a la comarca del Rosselló, a
l’Albera, en un camp de treball organitzat pel motiu «oficial» de reconstruir un
priorat l’origen del qual es remuntava al segle IX —si més no era tot el què en
sabíem la majoria dels quins hi participaríem—.
Homenatge als maulets valencians de nació catalana que junt amb el general Basset defensaren la capital de Catalunya fins al darrer alè l'Onze de setembre del 1714
Informació esbiaixada? sí. Discurs sectari? sí. Aleshores, si és com la resta de mitjans, per què m'interessa? Dóna veu als més desvalguts, als sense-poder; això ho valoro. I és útil per a contrastar
