De solanes i obagues

Digueu-me ingenu però notícies com la destitució fulminant de Rumsfeld després de la debacle electoral de Bush, em retornen a una certa confiança en això que anomenem democràcia. Avui el món respira una mica més tranquil, encara que caldrà veure si el canvi de rumb no és més que una cosa puntual o una tendència que es consolida.

El que queda clar, mirant els resultats de les eleccions nord-americanes és la duresa amb què ha estat castigada l’administració Bush i
amb ella un dels períodes més tristos, foscos i indecents de la
història dels EUA.

Recordo que en una de les múltiples conferències que he escoltat a Arcadi Oliveres, el president de Justícia i Pau va glossar l’entramat econòmic i polític que hi havia darrere personatges com Rumsfeld o Cheney. La conclusió que en vaig treure llavors, i que amb el temps he confirmat, és que el problema no estava tant en el conservadorisme d’aquests personatges sinó en què aquest conservadorisme era només excusa per cobrir uns interessos econòmics familiars que de fet era l’única fe que professaven. Accionistes i propietaris ells mateixos de companyies com Hulliburton que tant s’encarregaven de vendre armes com de la posterior reconstrucció d’allò que s’havia destruït. El conservadorisme quan es sustenta en valors polítics o religiosos, marca amb aquests valors els seus propis límits. En canvi el conservadorisme que ells mateixos van batejar com neocon, no té més límits que els del benefici empresarial.

Sembla que les urnes han dit prou. Caldrà veure fins a quin punt es pot reconstruir un nou plantejament de les relacions internacionals que es basi de nou en conceptes que semblaven ja donats per suposat (el dret, la multilateralitat …)

De moment ens n’hem d’alegrar de la substitució de Rumsfeld, a aquest pas l’únic que continuarà creient que la invasió d’Iraq era necessària serà l’Aznar.