Programa immigració ICV-EUiA

Pot sorprendre el redactat extremadament crític d’ICV amb la política d’immigració del PSOE i que titula així “Una legislatura perduda, pel fracàs en la gestió dels fluxos d’entrada i per no abordar les noves necessitats socials“, però per poc que un segueixi les propostes d’un i altre partit se n’adona que és segurament aquest un dels temes en els quals els dos partits estan més allunyats.

Certament el PSOE ha basat tota la seva política en la important regularització de treballadors immigrants de principis de legislatura, però no ha fet gran cosa més, i és això el que li recrimina ICV: no ha modificat l’obsoleta llei d’estrangeria, i no ha avançat en el reconeixement de drets socials fonamentals per als immigrants.

Més en positiu, ICV proposa:

1- Avançar en polítiques per a la igualtat de drets i contra l’exclusió social de les persones immigrades. Entre aquests drets, el dret al sufragi en qualsevol de les eleccions, a partir d’un any de permanència per a les municipals i de tres per a la resta. (modificant, es clar, l’article 13 de la Constitució que com ja vam comentar ho impedeix).

2- Regularització dels irregulars a partir de la normalització de les situacions laborals existents (tal com ja es feu en les anteriors regularitzacions). Evitar les expulsions per procediment sumari.

3- Millorar i reforçar l’Estat de Benestar per tal d’absorbir amb normalitat el creixement demogràfic present i futur i cohesionar el conjunt de la “classe treballadora”.

Les propostes d’ICV  no han variat gens pel que fa a les darreres eleccions (municipals, autonòmiques etc…) i aquesta coherència que fa que el missatge sigui fort i clar, és també la seva debilitat, en quan no tenen en consideració les noves variables (situació de reagrupament familiar, guettització d’alguns barris, crisi de la construcció …). Es fa necessari una renovació programàtica i de discurs, si no es vol caure en uns plantejaments que per manca tant de creativitat com de realisme, no responen ja a inquietuds fonamentals de la ciutadania (precisament potser d’aquella que cau dins aquest, cada vegada més ambigu, concepte de “classe treballadora”).

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Migracions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*