De solanes i obagues

Acostumo a caminar la ciutat, i la pluja no em fa pas por. És més, em sembla que torna Barcelona a les seves justes dimensions de vulnerabilitat: plena de bassals, de metro amb goteres, de semàfors espatllats … Fins i tot gaudeixo, i reconec en això un punt de sàdica revenja, amb el desconcert dels turistes davant un imprevist no calculat ni per ells ni per l’agència que els va vendre l’estada.

Camino doncs de tornada a casa, i em trobo davant el cinema Coliseum, una catifa vermella, tot de focus i una cua quilomètrica que abraça gairebé tota l’illa. Sense necessitat de dir un mot m’assabento del que hi passa. Hi ha estrena, una pel.lícula que es diu La Cosecha, i hi ve la Hillary Swank, aquella noia que ens va fer plorar a Million dollar baby juntament amb aquell parell de durs estovats per l’edat com són el Clint Eastwood i el Morgan Freeman. Avui no tinc pressa, i em quedo a veure el que passa.

La llarga espera em fa notar el poc al dia que estic de les novetats televisives. Mentre esperem els autèntics protagonistes son els periodistes. N’hi ha un de Caiga quien caiga, que es aclamat i que es fa fotos amb tothom. Em diuen que també hi ha una reportera dels programes del cor bastant coneguda per la seva "espontaneïtat". Els periodistes, penso, han passat de ser mitjà a ser protagonistes. De ser el dit que assenyala la lluna, a ser ells mateixos la lluna. Continuo pensant però que l’únic que està a la lluna allà és un servidor.

Al final arriba la Hillary, que tot i el fred, porta un vestit més aviat breu i carrincló. Signa autògrafs, reparteix somriures… Sóc un desastre amb això de les mitomanies… la tinc a un metre i no puc deixar-la de veure com una noia més aviat lletja i escarransida, a qui recomanaries que es tapés perquè plou i té tots els números de refredar-se. Tanmateix per manera de dirigir-se a la gent, per la manera de somriure hi veus una persona que és possible que ni els de Caiga quien caiga, ni els d’Aquí hay tomate sabran transmetre amb quatre preguntes fetes a correcuita. L’espectacle tot ho deforma sota les llums dels focus una persona es converteix en un objecte de pur consum.

Amb un tast de Hollywood ja n’he tingut ben bé prou, me’n torno a aquesta Barcelona que per un dia es mostra amb una poc acostumada vulnerabilitat. És qüestió d’aprofitar-ho.