La poesia de Margarit és directa, entenedora i profundament humana. Vull dir que no cal ser gaire sofisticat per aconseguir que el que aquest home diu t’arribi molt a dins, que et doni la impressió que ho ha escrit pensant exclusivament en tu. I aquesta virtut crec que s’ha accentuat en els seus dos darrers llibres: “Joana”, escrit arran de la mort de la seva filla, i “Càlcul d’estructures”, que acaba de sortir ara mateix i que des de fa dos dies m’acompanya, dintre de la cartera de la feina, allà on vaig.
A part d’un bon grapat de poemes memorables, a “Càlcul d’estructures” Margarit ha escrit un epíleg de tres pàgines i mitja que ara mateix no tinc temps de reproduir íntegrament però que -amenaço ja- molt aviat copiaré. A tall d’aperitiu quedeu-vos amb això: “Pel que fa a com ha de ser la poesia, jo diria que un poema s’ha d’entendre. El que no pot ser és que a una persona que porta anys llegint (…) se li digui que no podrà entendre un poema perquè la poesia és difícil. (…) A mi em sembla que només és vàlida la poesia que s’entén (…): les persones que han llegit un bon poema ja no són les mateixes que abans de llegir-lo”.
Continuarà (i, promès, en versió íntegra) aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!