Mesos enrere comentava en aquest mateix Bloc la pel·lícula “Mystic River”, de Clint Eastwood, i lamentava que el magnífic treball desenvolupat pel director i els actors al llarg de tota la cinta quedés deslluït per un final pamfletari, carrincló i, potser el pitjor, al meu parer absolutament innecessari. Aquesta vegada, però, puc dir amb alegria que Clint Eastwood l’ha encertada de ple: “Million dollar baby” és una pel·lícula memorable. Una història el record de la qual m’acompanyarà durant molt temps. (n’hi ha més)
A cavall d’un guió que és un prodigi de precisió, que suggereix el necessari i que explica just el que li cal a l’espectador per entrar en la història i fer-se-la seva, i amb el talent interpretatiu del mateix Eastwood (fugiu del doblatge -per molt que el faci el Tino Romero- i no us perdeu la seva veu original, sisplau) i de Morgan Freeman i Hilary Swank (immensos) el vell Clint es capbussa en el món sòrdid i implacable de la boxa per desplegar davant dels nostres ulls meravellats el commovedor retrat d’una relació pare-filla entre dos personatges als quals no els uneix cap parentiu: un vell entrenador de boxa que ja està de tornada de tot i una noia que aspira a pujar al ring per tocar la glòria amb la punteta dels dits.
Si algú, però, us diu que “Million dollar baby” és una pel·lícula de boxa digueu-li que s’equivoca ja que el seu argument va molt més enllà. Molt més perquè cap a mitja hora del final la història fa un tomb inesperat i s’endinsa en el món de l’eutanàsia. En aquest punt just és quan la pel·lícula -que ja circulava a una considerable altura qualitativa- es dispara encara més amunt i demostra que no cal fer contes de fades per tractar de manera competent i seriosa en el cinema el sempre abrupte tema de l’eutanàsia.
Però si fa un moment lloava la perfecció del guió que sustenta “Million dollar baby” és perquè, com en els millors contes de Monzó, la història flueix amb força fins a l’última seqüència, fins a l’últim fotograma, fins a la darrera frase de la veu narradora en off. No faig cap figura retòrica: senzillament us demano que no us perdeu els darrers trenta segons ja que en aquest petit període de temps la frase final del narrador dóna sentit a tot el que hem vist fins a aquell moment mentre a la pantalla veiem una imatge que ens resulta familiar: el parador de carretera que serveix els millors pastissos de llimona de la rodalia. Un lloc perdut entre carreteres i en el qual haurem sentit Clint Eastwood confessant a la seva pupil·la que era la cosa més similar al paradís que havia pogut conèixer en aquest món.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!