Amb tot el paper venut i davant d’un públic d’incondicionals el grup mallorquí Antònia Font va presentar divendres passat a Barcelona “Taxi”, al meu parer un dels millors discos catalans de 2004. “Taxi” és un treball dels que en altres èpoques es catalogaven com “conceptuals”, un CD ple de magnífiques cançons que parlen de la lluna, d’astronautes, de robots i de viatjes estratosfèrics. Uns temes, per cert, presents també en bastants de les lletres dels tres anteriors discos del grup. Per tot això, no es pot negar que el fet que el concert tingués lloc a la sala L’Espai entrava dintre de la més absoluta coherència. (n’hi ha més)
Hi havia força interès per veure com se les desempallegava la banda de Pau Debon damunt d’un escenari. Sobretot després del semifracàs de l’estiu passat en el concert que varen fer en allò que es va dir (ho recordeu?) Fòrum de les Cultures. Aquella ensopegada va fer córrer la brama que Antònia Font era un grup molt competent en estudi però que en directe feia figa. I la veritat és que a mi el començament del concert a L’Espai em va fer témer que hauríem d’acabar donant la raó als pessimistes. Les quatre o cinc primeres cançons -pertanyents totes a “Taxi”- em varen sonar fredes, distants i maquinals. Com si la banda toqués d’esma, sense implicar-s’hi a fons. El mateix Pau Debon, el cantant, feia la impressió que no acabava de trobar el seu lloc darrere del micròfon ni la gestualitat més adequada.
La cosa, però, va fer un gir copernicà quan van interpretar “Alegria”, el tema estrella del seu anterior disc, amb el qual varen obrir una tanda de vuit o nou temes retrospectius. Aquí va ser quan el concert va remuntar fins arribar a alts nivells de comunicació en la fase final, quan Antònia Font va reprendre la part de “Taxi” que faltava per tocar. I sobretot quan li va arribar el torn a “Astronauta rimador”, un dels temes magnes del disc servit a L’Espai a través d’una versió potentíssima que va acabar de soldar els lligams entre la penya que érem al pati de butaques i la banda.
A l’hora dels bisos vàrem haver de passar pel tràngol previ d’empassar-nos una infumable sessió de video domèstic horrorosament enregistrat -no era modernitat, aquesta vegada; era simple matusseria- que va durar cosa de cinc minuts. En resum -i oblidant pietosament la pel·liculeta dels collons, la tendència excessiva a envair la sala amb fum artificial i alguns deliris de l’encarregat de les llums- puc dir que, al meu parer, Antònia Font és un grup que es defensa bé en directe. Tant per les seves virtuts interpretatives com pel fet de ser capaços d’omplir una hora i mitja de concert amb un grapat de cançons la qualitat de les quals està bastant pel damunt de la mitjana que estem sentint per aquests barris.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!