Itàlia (1): el país

Com deia ahir, en el preludi-esquela, he fet una escapadeta de cinc dies al nord d’Itàlia. Heus aquí, en còmodes fascicles, les meves impressions personals i les petites incidències del viatge.

Jo ja coneixia Itàlia. Concretament havia estat a Roma fa més de vint anys, però Roma, més que italiana, és romana, i jo el que volia conèixer és aquella part d’Itàlia en la qual més ens emmirallem els catalans, sigui per proximitat, per referents culturals o per clima, és a dir el nord.

Sospitava que em trobaria un feliç mestisatge entre l’alegria de viure mediterrània i la serietat centreuropea, i així va ser, almenys a Milà, ciutat on vaig passar més hores. Milà fa a Itàlia, aproximadament, el paper que hauria de fer Barcelona a l’estat espanyol mentre hi pertanyés: motor econòmic i potència cultural, contrapunt a la capitalitat político-institucional de Roma-Madrid. L’actualitat s’encarrega de recordar-nos, dia sí, dia també, que això no és així.

El tros d’Itàlia que vaig veure és envejable en molts aspectes. És llastimós que cada vegada que sortim del nostre país en direcció nord surtin inevitablement les comparacions, odioses, pel que fa a urbanisme, neteja, eficàcia dels serveis, tarannà de la gent… Doncs no cal anar a Alemanya o a Escandinàvia: el nord italià també té una societat que funciona. És una regió agradable, ben governada, pròspera, amb una gent educada i sociable. Té els seus defectes, naturalment, però em va semblar un país molt habitable i, tenint en compte que els paràmetres geogràfics són similars als nostres, no entenc perquè no podem ser com ells (deixo de banda la situació política respectiva: allí també hi ha algun marrameu).

En propers capítols ens passejarem per Milà, Torí i Gènova. M’acompanyeu?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *