Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012)

En la mort de l’il·lustre historiador i polític Josep Maria Ainaud de Lasarte, se m’acut fullejar una de les seves obres, que està més d’actualitat que mai: El llibre negre de Catalunya (1996). Des del decret de dissolució de la Generalitat (del 16 de setembre de 1714, no van tardar ni una setmana) fins a un poema de Jaime Capmany, publicat a Abc, ple d’insults pel fet de servir les llengües peninsulars al Senat espanyol: es tracta d’un autèntic museu dels horrors que ens recorda amb qui ens les hem d’heure. Com deia l’autor al pròleg, “desitgem que el coneixement d’aquesta veritat ajudi a fer possible la convivència pacífica i lliure dels diversos pobles que n’han estat protagonistes”. Home contemporitzador, doncs, però també ple de fermesa en la seva lluita pel país que el va veure néixer i que l’ha vist morir, i incansable en la seva tasca pedagògica, historiogràfica i política.

En homenatge i agraïment. Descansi en pau.

[Imatge: www.ara.cat]

2 pensaments a “Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012)

  1. Un ultranacionalista, de dretes, al servei del conservadorisme catòlic catalanista que ens deixa. Folklorista i propagandista del nacionalcatolicisme més que historiador. Li explico una anècdota: tarda grisa, població del Baix Llobregat, teatre municipal, època pujolista…. nens avorrits a les butaques i un senyor explicant les bondats medievals dels reis catalans i la llegenda de Sant Jordi. Li explico altra… un pare i un fill cada primavera en època de bodes esperant fora l’església; el pare explicant al fill com tots els parroquians i el cura humiliaven els perdedors. Aquí a casa nostra, i tot protagonitzat per catalans… no a Villanueva del Trabuco. última “anècdota” els Fets del Palau… de Millet i les families del nacionalisme. Ara toca l’hora dels adeus.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *