Libia, estat en fallida

Fins 2011, Líbia tenia l’esperança de vida més alta d’Àfrica (només per darrere de les ciutats i illes espanyoles de Ceuta, Melilla i les illes Canàries, i de l’illa britànica de Santa Elena), amb 77 anys. posseïa el PIB (nominal) per càpita més alt del continent africà, i el segon lloc considerant el PIB per càpita en paritat de poder adquisitiu (PPA). També tenia un dels registres més alts d’Àfrica en l’índex de desenvolupament humà (IDH), però des de la caiguda del règim del general Muhammar el-Gaddafi tots els indicadors han caigut en picat.

Sent un règim dictatorial, des del Cop d’Estat de 1969, Líbia en ser un estat ric en gas i petroli, li va permetre tenir els índexs econòmics més alts de la zona, gràcies a la redistribució que es feia d’aquesta. Els libis, per exemple, gaudien d’educació i tractament sanitari gratuïts. Es calcula que al voltant de 2 milions de treballadors d’altres parts d’Àfrica i del món treballaven per a les empreses extractores de petroli i gas abans de la intervenció militar estrangera del 2011.

Seguint l’estela de la Primavera Àrab que va fer caure els règims de Tunísia o Egipte, a Líbia va començar a principis de 2011 uns moviments de rebels en contra de Gaddafi amb la intenció de deposar-lo. Molts analistes vinculen aquests moviments amb agents de la CIA de la zona que van donar suport a grupuscles islamistes radicals per aconseguir desestabilitzar el govern libi. Amb l’excusa de la creixent inestabilitat de Líbia, l’ONU va aprovar una resolució d’exclusió aèria de la zona en conflicte. Aquest acte de Nacions Unides va encoratjar als Estats Units i els seus aliats recurrents de l’OTAN a iniciar uns atacs aeris. El més destacable va ser que l’operació militar que inicialment era per donar compliment a la resolució de l’ONU aviat es va convertir en una caça al General Gaddafi. Es van bombardejar tots els complexos governamentals i residències conegudes, on podia estar amagat, fins que se’l va posar setge a Sirte. Després de diverses setmanes assetjat, Gaddafi va ser ferit i després de la seva captura pels rebels, va ser executat per aquests al mig del carrer el 20 d’octubre de 2011. Cal destacar que des de la intervenció militar internacional fins a la mort de Gaddafi, que va devastar el país, provocà la mort d’entre 50.000 i 100.000 persones i derivà en més d’1 milió de desplaçats.

En absència d’un poder legítim, Líbia entra en un caos generalitzat. Durant mesos hi va haver dos governs i el 2016 va arribar a tenir-ne 3. Trípoli és la seu del format per un grup de partits en la seva major part islamistes, Tobruk acull el Parlament oficial i el govern que gaudia fins a març de 2016 amb tot el reconeixement de la comunitat internacional, però l’ONU va impulsar, amb les principals potències d’Occident, un Govern anomenat d'”unitat nacional” amb una força sobre el terreny libi molt limitada ja que residia a Tunísia. La creació d’aquest tercer govern era el que la comunitat internacional estava esperant per intentar una intervenció a Líbia contra l’Estat Islàmic, cada vegada amb més presència al país i més amenaçant sobre el control de la indústria petroliera.

El gran problema de legitimitat de cadascun dels tres governs resideix en què cap garantia la seguretat a les zones on suposadament controlaven. Tots els elements descrits, amb un descontrol efectiu del territori i absència de cap servei bàsic als seus habitants serveix per definir Líbia com un estat fallit. Hi ha un territori absent d’estat, d’estructura institucional que faci possible tenir un interlocutor vàlid internacionalment.

Com s’arriba a aquesta situació?, Quin paper juga EUA en els principals conflictes bèl·lics repartits pel planeta?, Actuen només en pro de l’establiment de la democràcia i la lluita contra el terrorisme internacional, o hi ha altres interessos? Fa dècades que administració rere administració, sigui republicana o demòcrata, Estats Units entra en guerra en societats que tot i tenir absència de democràcia (tal com l’entenem a Occident) enderroquen els sistemes polítics i destrueixen les societats que estaven funcionant relativament bé en el seu entorn geopolític. Els casos més inqüestionables són les actuacions bèl·liques dutes a terme a l’Orient Mitjà, l’Afganistan, l’Iraq, Líban, Síria, etc. S’executen unes guerres fins a la destrucció dels estats, s’instauren governs de palla, sense cap acceptació per part de la població local, aflorant a la llum pública l’inexistent Pla de reconstrucció sociopolític real i realista per a cada cas. Que fer en el post Saddam Hussein, el post Taliban, el post Baixar al-Assad, o el post-Gaddafi. Sembla més que l’objectiu sigui apoderar-se de la producció del petroli i gas abans que no caiguin en mans de Rússia, que no pas establir un sistema polític més proper a una democràcia occidental.

Una altra dada que no se’ns pot escapar és conèixer quins són els grans productors d’armes, a part d’EUA i Rússia, els segueixen la Xina, França, Alemanya i el Regne Unit. Sembla clar que la indústria armamentística d’aquests estats té una gran incidència en el seu PIB. En una economia capitalista, si produeixes un producte aquest s’ha de consumir. L’economia no és sostenible si no es consumeix el produït i s’originen grans acumulacions d’estoc. Per tant, si es vol seguir produint armes i municions cal gastar-los, i ¿que millor lloc que en guerres? A més conflictes bèl·lics, més consum de “armes” i més compra/venda d’aquestes. Per tant, no en va Estats Units lidera aquests conflictes, i recentment, després de resituar-se internacionalment després de la Guerra Freda, s’ha incorporat amb força Rússia.

Una darrera reflexió, a la Líbia de Gaddafi la defensa dels drets humans era molt miserable però res comparable amb la situació actual en què cada dia els libis viuen sota l’amenaça de ser bombardejats, tirotejats o simplement executats. Des dels països del nord, quina superioritat moral podem sostenir davant la societat internacional si actuem destruint estats no “democràtics” però viables, per acabar com carronyers sobre les riqueses naturals dels territoris que es van assolant?, no estarem alimentant, sense adonar-nos, la bulímia dels moviments extremistes de caràcter islàmic?

Publicat el 17 de juny de 2018 a www.lanuevaeuropa.com
Publicat dins de Líbia, Mediterrania | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Mediterrani, el cementiri dels refugiats

Amb l’arribada del bon temps es torna a intensificar l’empresa titànica de milers de persones, fugint de la guerra i la fam, de creuar la Mediterrània del sud cap al nord.

Les últimes dècades els punts “calents” dels grans moviments migratoris de la Mediterrània, eren Marroc cap a les costes d’Andalusia i Líbia cap a Lampedusa, Malta i Itàlia. Aquests primers moviments migratoris del sud d’Àfrica cap a Europa tenien una base majoritàriament d’escapament dels llocs d’origen per motius econòmics, manca d’aliments i recerca d’un nou futur. És cert que alguns conflictes bèl·lics d’Àfrica central desplaçaven i empenyien a certa població a recórrer milers de quilòmetres fins arribar a les costes del Marroc o de Líbia, on màfies locals els facilitaven “embarcacions” que no aguantaven un mínim d’onatge, a canvi de les seves pertinences.

Les influències del govern i la monarquia espanyola sobre la monarquia “absolutista” marroquina semblaven haver desembocat en acords per reduir en tot el possible la partida de tantes pasteres, però estèrils en la pràctica. L’arribada d’immigrants a Espanya per mar, en el primer trimestre de 2018, gairebé s’ha duplicat, i ja són 8.162 les persones, que han arribat a embarcacions per les costes peninsulars i les Balears, Canàries, Ceuta i Melilla, 1 94,1 % més respecte al mateix període de 2017, segons l’últim informe del Ministeri de l’Interior. Per la seva banda, el govern italià va fer el mateix amb el “dictador” Gaddafi per frenar la sortida des de Líbia de persones subsaharianes que tenien com a destinació Europa, però amb la mateixa sort que Espanya.

Aquesta primera onada de migracions que creuaven la Mediterrània a la recerca de la possibilitat d’un futur millor del que deixaven al seu país d’origen, s’ha aguditzat en els últims anys amb la guerra a Síria, i des de la mort de Gaddafi que ha deixat un buit de govern i institucions a Líbia escenari propici per a noves màfies.

Després de 7 anys de guerra a Síria s’ha elevat a la màxima potència el patiment, la desesperació i la violència dels seus habitants. No entrem avui en el conflicte, sinó en les conseqüències d’aquest. Segons dades d’UNICEF, a Síria i als països veïns, 13,1 milions de persones necessiten ajuda humanitària, inclosos 5,3 milions de nenes i nens, dels quals 1,2 milions viuen en zones de difícil accés i 170.000 en zones assetjades de Síria. A més, 2,6 milions de persones es troben refugiades al Líban, Jordània, l’Iraq, Turquia i Egipte. Des de principis de 2018 uns 1.000 nens van morir o han resultat ferits. Molts altres han estat torturats, segrestats, han estat víctimes de violència sexual o han estat reclutats per grups armats.

La UE es va comprometre a acollir 98.255 refugiats, aprovant uns contingents per a cada estat de la Unió que no s’ha complert.

Davant un panorama com aquest, gairebé 6,1 milions de persones s’han vist desplaçades dins de Síria i 5,5 milions viuen com a refugiats en els països veïns. Aquestes xifres ens fan obrir els ulls al fet que molts refugiats vulguin marxar dels camps de la zona habilitats per a ells i buscar fortuna creuant la Mediterrània. Moltes ONG relaten com un gran nombre d’ells han fugit fins a 7 vegades per esquivar l’horror de la guerra i sobreviure.

Avançant en el setè any de conflicte bèl·lic, la UE no ha sabut donar resposta a l’intent d’entrada massiva de refugiats per via marítima, i menys resoldre el conflicte bèl·lic. Ha deixat com una política “domèstica” dels estats del sud d’Europa, Espanya, Itàlia, Malta, Grècia o Xipre, posar frens als intents de milers de persones que fugen de l’horror de les guerres de trepitjar el continent.

Amb l’inici del conflicte a Síria, la UE es va comprometre a acollir 98.255 refugiats, aprovant uns contingents per a cada estat de la Unió. Un incompliment que s’ha generalitzat a tot Europa. En el cas d’Espanya només han arribat 1.212 dels 17.387 refugiats sense que, pel que sembla, hi hagi hagut cap conseqüència.

L’actualitat no cessa. Aquesta primera setmana del mes de juny ja hem pogut veure com a un vaixell, l’Aquarius, amb més de mil refugiats se li ha denegat l’amarratge en ports italians i maltesos, veient-se obligat a vagar per la Mediterrània a la recerca d’un port on ser acollit. Malauradament aquesta serà la tònica general d’aquest estiu de 2018, com ho ha estat els estius anteriors, més encara després del recent nomenament del govern populista italià de Giuseppe Conte amb un programa polític “antimigració” clar. Per la seva banda, el president espanyol Pedro Sánchez, guiat per un afany de distanciar-se de la política que duia a terme, en aquests temes, l’executiu de M. Rajoy, s’ha afanyat a fer unes declaracions on apuntava poder acollir a uns 900 refugiats d’aquest vaixell. Però, què farà quan sorgeixin més casos com aquest? I a les tanques de les fronteres de Ceuta i Melilla ¿se seguirà disparant a tot aquell que vulgui saltar per entrar en territori europeu?

Publicat el 12 de juny de 2018 a www.lanuevaeuropa.com
Publicat dins de Mediterrania | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Italia al rastre de Polonia, Hungría i Austria

La política italiana des del final de la II Guerra Mundial sempre ha estat particular. La constitució italiana aprovada en1948 va establir una república parlamentària amb un sistema polític que estimulava que, generalment, tots els governs eren fruit de la negociació entre partits per aconseguir majories que s’apartessin dels espais de poder als sectors més crítics amb el sistema.

És ben sabut que a Itàlia van dominar durant dècades 2 blocs antagònics, la Democrazia Cristiana (DC) i el Partit Comunista Italià (PCI); l’espai del centre polític era gairebé inexistent. Recordem que, als anys 70, després del Cop d’Estat a Xile Enrico Berlinguer del PCI justifica els acords amb els governs de la DC per donar una major estabilitat institucional, conegut com el “compromís històric italià” molt semblant als governs de concentració d’Alemanya entre la CDU i l’SPD.

L’assassinat d’Aldo Moro, la màfia, la corrupció, entre altres factors, van fer arribar a la fi del segle XX a la major crisi de credibilitat dels partits italians viscuda fins llavors. L’aterratge del “carismàtic” Silvio Berlusconi a l’arena política italiana, amb un partit tan poc convencional com Forza Italia, juntament amb les coalicions electorals creades pels seus opositors van començar un cicle d’eleccions italianes marcades per un incipient populisme i uns moviments polítics tan allunyats de les estructures de partits tradicionals com dels programes electorals.

Fa 10 o 15 anys, algú s’hagués imaginat que el “caos” de la política italiana podria derivar en algun govern amb una visió clara de recuperació de la sobirania cedida a la UE i crític cap a la llibertat de mercats?, o que es volgués liquidar l’estat del benestar que amb èxit es va establir al continent com a motor social de la postguerra i com a fre de l’avanç dels tentacles soviètics? Desapareguda l’amenaça del comunisme, el canvi de mil·lenni es caracteritza per un liberalisme bel·ligerant on els neoconsevadors intenten desmantellar tot model d’estat social. Gràcies al govern de Giuseppe Conte sorgit de l’acord entre Matteo Salvini, líder de la xenófoba Lega Nord, i Luigi di Maio, del Movimento 5 Stelle (M5S), referent dels “indignats” italians i que refusen que els cataloguin com dreta o com esquerres, Itàlia serà el primer gran estat de la UE que:  advoqui per l’expulsió massiva de immigrants sense papers, pretén elaborar una nova llei sobre legítima defensa que en la pràctica significa una ampliació per a la tinença d’armes, revisi el salari de desocupació només per als ciutadans italians, porti a la pràctica una reforma fiscal regressiva, reexamini les obligacions derivades dels tractats internacionals signats per la República italiana, així com augmentar el control a les fronteres. Tot això, al pur estil de Donald Trump que estarà salivant en veure com un alma mater de la UE s’acosta als seus postulats polítics de la dreta alternativa populista.

Donald Trump… estarà salivant en veure com un alma mater de la UE s’acosta als seus postulats polítics de la dreta alternativa populista.

La idea dels anys 90 d’una UE forta gràcies a la unió monetària, al lliure comerç i circulació de mercaderies i persones, i amb una constitució que atorga una “ciutadania” europea seria capaç de superar els estats és avui, gairebé 30 anys després, una utopia. L’ambició dels poders econòmics de liberalitzar els mercats i augmentar els seus beneficis a costa de l’esforç de la ciutadania ha fet que aquesta busqui respostes en aquells cants de sirena que potser dècades enrere no hagués fet cas. Els moviments populistes, tant de l’esquerra com de la dreta alternativa tenen receptes perilloses per superar l’Europa neoliberal de Merkel, Rajoy i Renzi. Però els temors econòmics no són els únics, la por a l’expansió del terrorisme d’arrel islàmica en la nostra societat, la maldestra política exterior comuna de la UE, els canvis en els models socials tradicionals com el matrimoni homosexual, fan ressorgir avui moviments ultraconservadors i populistes. Són forces tradicionalistes, de defensa de la uniformitat identitària, del rebuig frontal al canvi multicultural, i també del menyspreu a les elits. Els xenòfobs, populistes, antisistema i euroescèptics s’han convertit en opció de poder a Polònia, Hongria, Àustria, República Txeca i ara Itàlia. Les seves polítiques són clares, el grau d’adhesió a la UE, ha de ser un compromís voluntari dels estats a sotmetre-s’hi, però sempre imperarà els interessos interns, cada Estat té el dret i l’obligació de prioritzar les seves necessitats domèstiques. El Brexit és un bon exemple.

Coneixem ja les prioritats del nou govern de Giuseppe Conte, com la lluita contra la immigració, l’emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets, són els eixos centrals del seu programa polític i la gran amenaça per a la Unió Europea i els seus ciutadans.

Publicat el 7 de juny de 2018 a www.lanuevaeuropa.com
Publicat dins de Mediterrania | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Per Sant Jordi 2018, roses grogues

Tradición i reivindicación.

Publicat dins de Política catalana | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El groc perseguit

Pocs ens podríem imaginar que un color fos perseguit a Espanya com li està passant al groc. Aquest color és el més alegre de l’espectre cromàtic, se l’associa a la calor, a l’optimisme i la diversió. El groc aporta vitalitat a altres colors. Cal recordar que al llarg de la història el groc se’l relaciona amb el sol, donant una aura lluminosa que evoca saviesa, intel·ligència i imaginació. En molts països, el color groc és testimoni d’èxit, prosperitat i poder. Al Japó, simbolitza la gràcia i la noblesa, per contra, a França se l’associa amb la covardia i la traïció.

El que us m’agradaria que reflexionéssim avui deriva del significat que ha agafat aquest color en la fase actual del procés. Davant l’empresonament despòtic per part de la justícia espanyola de persones vinculades en la lluita per la República catalana, el moviment sobiranista va català va decidir visibilitzar el rebuig d’aquesta reacció politicojudicial interpel·lant a la ciutadania a posar-se un llaç groc.

L’enginy de la gent per fer accions el menys costoses possibles econòmicament parlant de suport a les candidatures republicanes de cara a les eleccions del 21 de desembre de 2017, imposades pel govern espanyol a través de l’aplicació del 155 després d’haver destituït il·legalment el govern legítim de Catalunya i dissolt el Parlament, va popularitzar el GROC.

Ja no et trobaves llaços de color grocs, sinó pintades, murals, pancartes, bufades, mocadors, qualsevol cosa que fos de color groc es va intentar que fos un recordatori que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueres i Joaquim Forn en aquest període estaven a presó provisional amb mesures cautelars febles i assumit més com una revenja que no pas una acció de la Justícia. En aquella campanya electoral, els partits que donaven suport a l’aplicació del 155 van començar a posar denúncies davant la Junta Electoral per fer fora de l’esfera pública aquest color per intentar amagar la vergonya que suposava tenir presos polítics que ells no reconeixien. A portes de les festes nadalenques, es van posar denúncies per llums de Nadal de color groc als carrers de molts municipis, de lluminàries de fonts d’aigua de color groc, etc. feia que tot allò que era de color groc començava a ser perseguit.

Aquesta persecució que es va iniciar a la campanya electoral del 21 de desembre ja no s’ha aturat, ans el contrari, s’ha anat agreujant fins a arribar a límits ridículs que demostra la mesquina mentalitat del persecutor. Unes “tietes” fent bufandes de mitja al carrer, pel sols fet d’estar prop d’alguna autoritat espanyola, eren desallotjades dels llocs per la policia perquè el color de la llana era groc.

…s’ha anat agreujant fins a arribar a límits ridículs que demostra la mesquina mentalitat del persecutor.

L’encert de trobar un color que acaba significant una cosa tan potent que desestatitza a l’adversari arribant-lo a irritar tant que l’intenta eliminar per no haver-se d’enfrontar cada dia davant del mirall, és espectacularment brillant. Només cal recordar la resposta tant d’airada del Ministre Català en seu parlamentària a una pregunta de Carles Campuzano.

La persecució més recent ha estat amb motiu de la celebració de la final de Copa del Rei que organitza la Federació Espanyola de Futbol i la Lliga de Futbol Professional, que setmanes abans del dia del partit la majoria dels dirigents polítics espanyols i d’aquestes associacions ja estaven preocupats pels xiulets al monarca i perquè la grada no es convertís en un escenari de fons groc.

Ahir es va requisar pancartes polítiques i altres de color groc, samarretes de l’ANC de les diades de 2015 i 2016, fins i tot bufandes, només perquè eren de color groc.

Publicat dins de Política catalana | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari