Escoltant el carrer

El context polític actual del Regne d’Espanya es caracteritza per una creixent polarització discursiva i semifragmentació del sistema de partits polítics. Des de la transició del 78, el sistema polític espanyol ha estat dominat per dos grans partits: el Partit Popular (PP) a la dreta i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) a l’esquerra. No obstant això, en l’última dècada, aquest sistema bipartidista ha estat sacsejat per l’aparició de nous partits que han desafiat el domini del PP i del PSOE.

A la dreta, el segon partit parlamentari ha estat Vox, un partit d’extrema dreta fundat el 2013 per exmembres del PP. Vox ha aconseguit atraure una part significativa de l’electorat d’extrema dreta que anteriorment votava al PP, provocant una fragmentació del vot tradicionalment de dretes. Aquesta fragmentació semblaria que podria debilitar la posició del PP com a principal partit de la dreta, facilitant la formació de governs de coalició amb l’extrema dreta espanyola.

Aquesta situació m’ha portat a argumentar que el PP ha “externalitzat” el vot de l’extrema dreta amb Vox. Segons aquesta visió, el PP ha permès que Vox esdevingui el vehicle principal per a l’electorat d’extrema dreta. Aquesta “externalització” ha permès al PP distanciar-se formalment de l’extrema dreta i presentar-se com un partit més moderat. No obstant això, també ha dividit el vot de la dreta i ha debilitat la posició del PP.

Aquesta tesi serà l’objecte principal d’aquest article. A través d’una petita anàlisi de l’origen i evolució del PP, l’origen i ascens de Vox, i la dinàmica de l'”externalització” del vot de l’extrema dreta. També vull explorar com el PP ha promogut aquesta externalització del vot de l’extrema dreta amb Vox i quines són les conseqüències d’aquesta estratègia per a la política espanyola.

En aquest context, intentaré que aquells interessats en la dinàmica de l’extrema dreta en la política europea tinguin un text on s’explica l’auge de Vox i la influència d’aquest en el sistema de partits espanyol.

També intento aportar una mirada més economicista de la política espanyola i europea, proporcionant una anàlisi de la dinàmica de la dreta tradicional amb la ultradreta i la seva influència en el panorama polític. A través d’aquesta anàlisi, aquest article busca proporcionar una visió crítica en un moment de canvi i incertesa enfront de l’ascens de l’extrema dreta.

 

L’origen i evolució del PP

El Partit Popular (PP) és en l’actualitat un dels principals actors de la política espanyola, amb una història que es remunta a la transició democràtica després de la dictadura franquista. La seva creació es va produir en un moment de canvi i incertesa, i va ser l’esforç per consolidar les forces conservadores i de dreta en un únic partit polític.

Quan parlem del PP, formalment es va fundar el 1989, però les seves arrels es remunten a l’Alianza Popular (AP), un partit polític fundat el 1976 per Manuel Fraga Iribarne, exministre del govern del dictador Francisco Franco, màxim exponent del feixisme i l’extrema dreta espanyola. Fraga, amb aquest passat franquista, va ser una figura clau en la formació de l’AP i, posteriorment, del PP.

Fraga, que havia estat ministre d’Informació i Turisme durant el règim franquista, va ser un dels set fundadors de l’AP, tots ells exministres de Franco. Aquesta connexió amb el passat franquista va ser una característica definidora de l’AP en els seus primers anys, i ha continuat sent una part important de la identitat del PP.

L’Alianza Popular (AP), fundada el 1976, va ser inicialment una coalició de set partits de dreta. La Federación de Democracia Cristiana, Acción Democrática Española, Unión del Pueblo Español, Democracia Social, Regeneración Democrática, Acción Democrática Independiente i Reforma Social Española; amb l’objectiu de contrarestar la influència del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i del Partit Comunista d’Espanya (PCE) en el nou sistema democràtic. No obstant això, l’AP va tenir problemes per atraure suport electoral en les primeres eleccions democràtiques de 1977 i 1979, en part a causa de la seva associació amb el règim franquista.

En resposta a aquestes dificultats, Fraga va iniciar un procés de moderació i renovació del partit. El 1982, l’AP es va convertir en un partit únic, i Fraga va ser elegit com a líder. Aquesta transformació va marcar l’inici d’una nova etapa en la història del partit, amb un esforç per desfer-se de la seva imatge franquista i presentar-se com un partit conservador modern i democràtic.

El 1989, l’AP es va fusionar amb altres partits de dreta per formar el Partit Popular, amb Fraga com a líder. Aquesta fusió va ser amb el Partido Demócrata Popular (PDP), fundat el 1982 per Óscar Alzaga, un exmembre de la Unión de Centro Democrático (UCD). El PDP era un partit de centre-dreta amb una orientació cristiana democràtica, i la Unión Liberal (UL), fundada el 1983 per Pedro Schwartz, era un partit liberal que defensava el lliure mercat i la reducció del paper de l’estat en l’economia; amb un intent de consolidar les forces de dreta i crear un partit capaç de competir amb el PSOE.

Durant els anys 90, el PP va continuar el seu procés per ser percebut com un partit moderat i renovat. El 1990, José María Aznar va ser escollit com a líder del partit, substituint a Fraga. Sota el lideratge d’Aznar, el PP va guanyar les eleccions generals del 1996, marcant l’inici d’una nova etapa pel partit.

Des de llavors, el PP ha estat un dels dos principals partits de la política espanyola, consolidant un sistema bipartidista alternant el poder amb el PSOE, on no és possible que cap altre partit que no sigui algun d’ells dos pugui encapçalar el Govern espanyol. En les darreres dècades ha continuat evolucionant i adaptant-se als canvis en el paisatge polític espanyol, tot i que la seva identitat com a partit de dreta i la seva connexió amb el passat franquista, tant per destacats líders del passat com presents, han continuat sent elements clau de la seva història i identitat de partit.

La relació del PP amb l’extrema dreta ha estat complexa i ha canviat al llarg del temps. En els seus primers anys, l’AP i després el PP van ser vistos com a refugis per a l’extrema dreta, amb figures com Fraga que mantenien vincles amb el passat franquista. No obstant això, amb el temps, el PP ha intentat distanciar-se d’aquesta imatge i presentar-se com un partit conservador moderat.

Aquesta evolució s’ha vist influenciada per diversos factors, incloent-hi els canvis en l’ecosistema polític espanyol i europeu, les pressions internes i externes, i les estratègies dels seus líders. Per exemple, sota el lideratge d’Aznar, el PP va adoptar una postura més liberal en temes econòmics, tot mantenint una postura molt conservadora en temes socials i culturals.

No obstant això, la relació del PP amb l’extrema dreta ha estat un tema de debat i controvèrsia. Alguns crítics han argumentat que el partit no ha fet prou per distanciar-se del seu passat franquista, mentre que altres han suggerit que ha utilitzat aquesta connexió per atraure l’electorat d’extrema dreta.

La història del PP està marcada per l’equilibri entre la conservació de la seva identitat de dreta i la necessitat d’adaptar-se a un entorn polític canviant. Aquesta dinàmica ha estat particularment evident en la seva relació amb l’extrema dreta, un tema que intentaré desenvolupar més endavant.

 

L’origen i ascens de Vox

Vox és un partit polític d’extrema dreta que va irrompre en l’escena política el 2014. La seva aparició i ascens han marcat un canvi significatiu en el paisatge polític de l’estat, introduint una nova dinàmica en la relació entre el Partit Popular (PP) i l’extrema dreta.

Vox va ser fundat el 17 de desembre de 2013 per un grup d’exmembres del PP, inclòs Santiago Abascal, José Antonio Ortega Lara i Iván Espinosa de los Monteros. Els fundadors de Vox es van separar del PP perquè creien que el partit s’havia desviat dels seus principis conservadors, que no estava fent prou per defensar la unitat de l’Espanya i els drets dels espanyols davant dels desafiaments de l’independentisme català, el terrorisme de l’ETA i les propostes de drets socials de part de l’esquerra espanyola.

La creació de Vox va ser, per una part, com una resposta de la dreta al Moviment 15M, i per altre per la percepció que el PP s’havia mogut cap al centre sota el lideratge de Mariano Rajoy. Com va dir Abascal en una entrevista amb El Mundo el 2014, “Vox neix perquè el PP ha abandonat la defensa dels principis i valors que van fer que molts espanyols confiessin en aquest partit”.

Aquesta ruptura amb el PP va ser significativa, ja que va marcar la primera vegada des de la transició del 78 que un partit d’extrema dreta aconseguia una presència significativa en la política espanyola. Abans de la creació de Vox, l’electorat ultra dretà estava aixoplugat en gran part dins el PP, un partit que, malgrat les seves arrels en l’Alianza Popular de Manuel Fraga havia intentat presentar-se com un partit conservador moderat.

Des de la seva fundació, Vox ha experimentat un ascens electoral ràpid. En les eleccions generals del 2019, el partit va obtenir el 10,3% dels vots, convertint-se en la tercera força política a l’estat espanyol. Aquest resultat va ser un gran canvi respecte a les eleccions del 2016, quan Vox no va arribar a assolir l’1% dels vots.

L’ascens de Vox ha estat impulsat per diversos factors. Un d’ells és la crisi catalana, que va intensificar el sentiment nacionalista espanyol i va donar a Vox una plataforma per defensar la unitat d’Espanya exercint l’acusació particular en el judici als líders independentistes catalans davant el Tribunal Suprem. Com va dir Espinosa de los Monteros en una entrevista amb El País el 2018, “La crisi catalana ha despertat un sentiment nacional que estava adormit”.

Un altre factor és la insatisfacció amb els partits tradicionals, inclòs el PP. Molts votants de Vox són exvotants del PP que estan descontents amb el que perceben com una deriva cap al centre del partit. Com va dir Abascal en una entrevista a l’ABC el 2018, “Molts dels nostres votants són gent que se sentia orfe de partit, que no se sentia representada pel PP”.

Però la insatisfacció no es limita al PP. Molts votants de Vox també estan descontents amb les propostes dels partits d’esquerra. Per exemple, Vox ha criticat durament el que considera polítiques d’identitat excessives i divisives promogudes per partits d’esquerra, com les polítiques de gènere i les polítiques d’immigració. Vox argumenta que aquestes polítiques són contraproduents i que divideixen més que uneixen la societat espanyola.

A més, Vox ha aprofitat la percepció que els partits d’esquerra són massa tolerants amb el separatisme català, utilitzant aquesta qüestió per mobilitzar el sentiment nacionalista espanyol i presentar-se com el defensor de la unitat d’Espanya.Per altra banda, també ha aprofitat la insatisfacció amb la corrupció política, que ha afectat tant a partits de dreta com d’esquerra, per presentar-se com una alternativa als partits tradicionals, que segons ells estan massa arrelats en el sistema polític i són part del problema.

Però el que ha encès totes les alarmes entre els sectors més radicalment demòcrates ha estat els resultats de Vox en les eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2023, on ha aconseguit un avanç molt significatiu respecte a les eleccions de 2019. El partit ha assolit representació en tots els parlaments autonòmics i s’ha convertit en la força clau per a pactar amb el PP en sis comunitats, incloent-hi algunes de les places més desitjades des de la nit electoral, com la del País Valencià o Aragó. Vox ha entrat per primera vegada en les càmeres autonòmiques de Navarra, Canàries, Extremadura i La Rioja.

A escala municipal, Vox ha passat de ser la cinquena força a la tercera, amb 1,5 milions de vots, doblant el seu percentatge de vot, del 3,5% al 7%, i triplicant els seus regidors, passant de 500 a més de 1.700. També ha pogut donar el govern municipal al PP en algunes de les ciutats més poblades, com València, Sevilla o Saragossa, i ser decisiu en 18 capitals de província. El PP ha necessitat a Vox també a les Illes Balears, Múrcia, Cantàbria i Extremadura.

L’únic parlament autonòmic on Vox ha empitjorat el seu resultat ha estat a la Comunitat de Madrid, passant de 13 a 10 diputats, i sense possibilitat d’influir en el futur Govern autonòmic d’Isabel Díaz Ayuso, que va arrasar i va aconseguir la majoria absoluta. Una cosa similar ha passat a la ciutat de Madrid, on la majoria absoluta del PP de José Luis Martínez-Almeida va deixar sense marge a Vox, encara que els de Javier Ortega Smith haguessin guanyat un regidor respecte al 2019.

Santiago Abascal, va afirmar que “Vox es converteix en un partit absolutament decisiu per a l’alternativa”, i va destacar l’avanç de Vox a Catalunya, on va entrar en les quatre capitals de província i les principals ciutats, passant de tres regidors a més de 130, gràcies a l’enfrondrament de Ciutadans. També va celebrar la seva entrada per primera vegada en un òrgan provincial basc, en les Juntas Generales d’Àlaba, la “pàtria petita” d’Abascal, segons va assenyalar.

 

La “externalització” del vot de l’extrema dreta

Faig servir el concepte d’“externalització” del vot de l’extrema dreta per referir-me al procés pel qual el Partit Popular (PP) ha permès, de manera intencionada o no, que Vox esdevingui el vehicle principal per a l’electorat d’extrema dreta al Regne d’ Espanya. Aquesta “externalització” ha tingut conseqüències significatives tant per al PP com per al panorama polític en general.

El PP, des de la seva fundació com a Alianza Popular, ha esdevingut el principal partit de la dreta a Espanya. No obstant això, en els últims anys, el PP ha intentat moderar la seva imatge i presentar-se com un partit conservador centrista. Aquesta estratègia ha tingut èxit en termes electorals, però també va deixar un espai polític buit per a un nou partit d’extrema dreta.

Com he citat anteriorment, la creació de Vox el 2013 per exmembres del PP va ser en part una resposta a aquesta moderació. Vox va aprofitar la insatisfacció de la part més dretana de la dreta de l’electorat del PP que se sentia abandonada pel partit i buscava una alternativa més ancorada a la dreta.

Des de la seva creació, Vox ha aconseguit atraure la gran part de l’electorat d’extrema dreta que anteriorment votava al PP. Aquesta “externalització” del vot de l’extrema dreta ha permès al PP distanciar-se de l’extrema dreta i presentar-se com un partit més moderat fora de les fronteres espanyoles. No obstant això, també ha dividit el vot de dreta, però no ha perdut l’hegemonia i continua sent l’únic partit d’aquest espai ideològic amb possibilitat real de liderar un Executiu espanyol.

Aquesta estratègia d’“externalització” té avantatges i desavantatges per al PP. Per una banda, permet al PP distanciar-se de l’extrema dreta i atraure votants més moderats. Aquesta estratègia pot ser particularment útil en un context en què els partits d’extrema dreta estan sota escrutini a tota Europa.

Podem dir que l'”externalització” del vot de l’extrema dreta és una estratègia arriscada per al PP. Tot i que pot permetre al PP que es distancia de l’extrema dreta i atraure votants més moderats, també pot debilitar la seva posició i fer que depengui en excés de Vox per formar governs. Com evolucionarà aquesta dinàmica en el futur és una qüestió oberta, però la dinàmica d’un sistema electoral com l’espanyol que propicia l’establiment i manteniment d’un sistema de facto bipartidista, hauríem de parar atenció als resultats del PP a la Comunitat de Madrid de 2023 després del pacte amb Vox. Però també observar que està passant a l’esquerra, on el PSOE després de fer coalició de Govern amb Podemos ha aconseguit que aquest explosionés i que els socialistes tornin a ser percebuts com el vot útil de l’esquerra espanyola.

Per acabar d’entendre millor aquesta dinàmica, podem recórrer a l’anàlisi d’experts com Pablo Simón, professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid, “el PP ha intentat una estratègia de moderació per atraure l’electorat de centre, però això ha deixat un espai a la seva dreta que Vox ha aprofitat”. Aquesta anàlisi suggereix que la moderació del PP ha estat un factor clau en l’ascens de Vox.

Per altra banda, José Ignacio Torreblanca, professor de Ciència Política a la UNED, argumenta que “la dependència del PP de Vox per formar governs podria ser un problema a llarg termini per al PP”. Segons Torreblanca, aquesta dependència podria debilitar la posició del PP i fer que sigui més difícil per al partit atraure votants moderats.

Finalment, Berta Barbet, investigadora a la Universitat Autònoma de Barcelona, sosté que “la divisió del vot de dreta podria beneficiar els partits d’esquerra a llarg termini”. Segons Barbet, la divisió del vot de dreta entre el PP i Vox podria facilitar la formació de governs de coalició d’esquerra.

D’aquests tres punt de vista, personalment no estic gaire d’acord, perquè tot i entendre el risc del PP, com a gran partit present i dominant directament o indirectament la majoria de les institucions polítiques, administratives o judicials el fan posicionar a la davantera per tornar a reagrupar un cert electorat d’extrema dreta que convisqui en la dreta tradicional i conservadora, permetent-li assolir una majoria absoluta en les eleccions que vindran després de les de juny de 2023 que li faci no dependre del suport de Vox, com ja ha passat a la ciutat o la Comunitat de Madrid.

 

Conseqüències polítiques

L'”externalització” del vot de l’extrema dreta per part del PP des de fa uns anys ja ha tingut conseqüències significatives per a la política. Aquesta estratègia ha reconfigurat l’ecosistema polític de dreta, alterant les dinàmiques de coalició i influint en el discurs polític a escala estatal. A més, aquesta estratègia ha de ser entesa dins d’un context més ampli de canvis en el panorama polític espanyol, incloent-hi la caiguda i gairebé desaparició del mapa polític de Ciutadans.

Una de les conseqüències més immediates ha estat la fragmentació del vot de dreta. Abans de l’aparició de Vox, el PP era el principal – i sovint l’únic, o compartint primer amb UPyD i més tard amb Ciutadans – partit de dreta amb una presència significativa en la política espanyola. No obstant això, amb l’ascens de Vox, el vot de dreta s’ha dividit. Això semblaria haver debilitat la posició del PP com a principal partit de dreta, però, per contra, li ha permès, gràcies als acords amb Vox, recuperar Governs que havia perdut.

Aquesta fragmentació del vot de la dreta ha estat encara més pronunciada a causa de la caiguda total del suport electoral de Ciutadans. Ciutadans, que en el seu moment va ser vist com una alternativa centrista al PP, ha perdut gairebé tota la seva representació en les últimes eleccions. Aquesta pèrdua de suport ha estat aprofitada no només per Vox, sinó també pel PP i, encara menys, pel PSOE.

Aquesta redistribució de l’electorat de Ciutadans ha tingut conseqüències significatives per a la política espanyola. Per una banda, ha reforçat la posició de Vox com a principal partit d’extrema dreta al Regne d’Espanya. Per altra banda, ha posat pressió sobre el PP per atraure els exvotants de Ciutadans, molts dels quals són moderats que podrien estar incòmodes amb l’associació del PP amb Vox.

A més, la caiguda de Ciutadans ha complicat encara més la formació de governs de coalició. Amb Ciutadans fora de joc, el PP ha hagut de dependre encara més de Vox per formar governs de coalició, augmentant així la influència de Vox en l’agenda política.

A més, l'”externalització” del vot de l’extrema dreta ha influït en el discurs polític a escala espanyola. Vox ha introduït temes i retòrica d’extrema dreta en el debat polític que anteriorment eren marginals. Això ha obligat a altres partits, inclòs el PP, a respondre a aquests temes i, en alguns casos, a adaptar el seu propi discurs.

Les conseqüències a llarg termini per a la política tal com assenyala Pablo Simón, professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid, la trobaríem en el fet que “la presència d’un partit d’extrema dreta com Vox en el parlament pot normalitzar la retòrica i les polítiques d’extrema dreta”, el que popularment es denomina “blanqueig de l’extrema dreta”. Això podria tenir conseqüències significatives per una democràcia espanyola, ja per si amb una imatge deteriorada i de baix nivell quan es compara amb estandars europeus.

La conseqüència més notable de l’ascens de Vox ha estat la seva influència en la formació de governs de coalició en l’àmbit autonòmic i local. En diverses comunitats autònomes i municipis, el PP ha necessitat el suport de Vox per formar govern. Aquesta dependència de Vox ha posat al PP en una posició que semblaria de feblesa, ja que ha hagut de negociar i fer concessions a un partit que és més dretà i que té una agenda política més radical.

La desaparició de Ciutadans, ha tingut conseqüències significatives per a la política de coalició en els partits de la dreta. Com assenyala José Fernández-Albertos, investigador del CSIC, “la dependència del PP de Vox ha canviat la dinàmica de les negociacions de coalició i ha fet que sigui més difícil per al PP formar governs sense el suport de Vox”.

Però l’ascens de Vox i la seva agenda política no només han tingut un impacte significatiu en el PP sinó a tot el panorama polític espanyol, inclosos els partits d’esquerra. La pressió exercida per Vox pot influir en la manera en què altres partits formulen i implementen les seves polítiques, incloent-hi temes tan diversos com les polítiques progressistes i la visió de l’Estat.

En primer lloc, l’agenda política de Vox posa pressió sobre els partits d’esquerra per moderar les seves polítiques progressistes. Vox ha criticat durament el que considera polítiques d’identitat i divisives excessives promogudes per partits d’esquerra, com les polítiques de gènere i les polítiques d’immigració. Aquesta crítica està començant a influir en el discurs del PSOE tement que la implementació d’algunes polítiques més progressistes puguin alienar una part de l’electorat que potser veu aquestes polítiques com massa radicals o divisives.

Recordem que les “polítiques divisives” són aquelles que tendeixen a provocar desacord o conflicte entre diferents grups de persones. Aquestes polítiques solen girar entorn de temes controvertits o sensibles que generen opinions fortes i sovint polaritzades. Per exemple, en el context de la política espanyola, temes com l’autonomia regional, la llengua, la immigració o les polítiques de gènere poden ser considerades “divisives” perquè generen opinions fortes i divergents entre diferents grups de la societat.

Això no vol dir que els partits d’esquerra hagin de renunciar a les seves polítiques progressistes. No obstant això, sí que poden sentir la necessitat de comunicar i implementar aquestes polítiques d’una manera que no foragiti els votants moderats. Això pot implicar, per exemple, posar més èmfasi en la necessitat d’aquestes polítiques per a la igualtat i la justícia social, en lloc de presentar-les com a part d’una agenda política més àmplia.

En segon lloc, l’agenda política de Vox també ha posat pressió sobre els partits d’esquerra per renunciar a la idea d’un estat plurinacional. Vox ha defensat vehementment la unitat nacional i ha criticat el que considera concessions excessives als moviments independentistes, en particular a Catalunya. Aquesta posició pot fer que els partits d’esquerra temin que la defensa d’un estat plurinacional pugui ser vista com una traïció a la unitat d’Espanya i alienar els votants que tenen una visió més unitària de l’Estat.

Aquesta pressió pot ser particularment intensa en qüestions de llengua. Vox ha defensat la supremacia de la llengua espanyola i ha criticat el que considera privilegis excessius per a altres llengües de l’Estat, com el català. Aquesta posició pot fer que els partits d’esquerra temin que la defensa de la diversitat lingüística pugui ser vista com una amenaça a la unitat d’Espanya i alienar els votants que tenen una visió més unitària de l’Estat.

Aquesta pressió de Vox també pot tenir un efecte paradoxal. En lloc de fer que els partits d’esquerra renunciïn a les seves polítiques progressistes o a la idea d’un estat plurinacional, podrien reforçar la seva determinació per defensar aquests principis. Com assenyala José Fernández-Albertos, investigador del CSIC, “la pressió de Vox pot fer que els partits d’esquerra es reafirmen en la seva defensa de les polítiques progressistes i d’un estat plurinacional”.

A més, la pressió de Vox pot fer que els partits d’esquerra busquin aliances més estretes amb altres forces progressistes i nacionalistes per contrarestar la influència de Vox. Tot i que el cas recent a l’Ajuntament de Barcelona, semblaria desmentir aquesta tesi perquè la realitat ha fet que partits d’esquerra com el PSC o Barcelona en Comú han pactat amb el PP abans que en les forces nacionalistes i/o independentistes.

 

Conclusions

Aquest article ha explorat la tesi que el PP ha “externalitzat” el vot de l’extrema dreta a Espanya amb l’ascens de Vox. A través d’una anàlisi de l’origen i evolució del PP, l’origen i ascens de Vox, i la dinàmica de l'”externalització” del vot de l’extrema dreta, he intentat proporcionar una comprensió més profunda de la dinàmica política actual al Regne d’Espanya.

Les principals conclusions d’aquesta anàlisi són les següents:

1. El PP ha experimentat una evolució significativa des de la seva fundació. Originalment creat com una coalició de partits de dreta per contrarestar la influència del PSOE i del PCE, el PP s’ha convertit en el principal partit de la dreta.

2. Vox, fundat el 2013 per exmembres del PP, ha aconseguit atraure una part significativa de l’electorat d’extrema dreta que anteriorment votava al PP. Aquesta situació ha provocat una fragmentació del vot a la dreta.

3. El PP ha permès, de manera intencionada o no, que Vox esdevingui el vehicle principal per a l’electorat d’extrema dreta. Aquesta “externalització” ha permès al PP distanciar-se formalment de l’extrema dreta i presentar-se com un partit més moderat. No obstant això, també ha dividit el vot a la dreta.

Aquestes conclusions tenen implicacions significatives per a la política espanyola. L'”externalització” del vot de l’extrema dreta per part del PP ha reconfigurat el paisatge polític de la dreta alterant les dinàmiques de coalició i influïnt en el discurs polític.

No obstant això, aquesta estratègia també presenta desafiaments per al PP. La dependència del PP de Vox per formar governs de coalició podria debilitar la posició del PP i fer que sigui més difícil per al partit atraure votants moderats. A més, la presència d’un partit d’extrema dreta com Vox en el parlament pot normalitzar la retòrica i les polítiques d’extrema dreta, amb conseqüències potencialment negatives per a la democràcia espanyola.

En resum, mentre que l'”externalització” del vot de l’extrema dreta per part del PP ha tingut conseqüències significatives per a la política espanyola, també presenta desafiaments per al PP. La viabilitat d’aquesta estratègia a llarg termini i les seves conseqüències futures per a la política encara estan per veure’s.

La viabilitat d’aquesta estratègia a llarg termini depèn de diversos factors. Un d’ells és la capacitat del PP per mantenir un equilibri delicat: per una banda, necessita el suport de Vox per formar governs de coalició; per l’altra, ha d’evitar que la seva associació amb Vox faci que votants moderats figin del PP. Aquest equilibri pot ser difícil de mantenir, especialment si Vox continua radicalitzant-se o si els votants moderats comencen a veure el PP com massa depenent de  l’extrema dreta.

Un altre factor és l’evolució de l’electorat espanyol. Si l’electorat espanyol es desplaça cap a la dreta, aquesta estratègia podria resultar beneficiosa per al PP. No obstant això, si l’electorat espanyol es desplaça cap a l’esquerra o si els votants moderats es desencanten amb la polarització política, aquesta estratègia podria resultar perjudicial per al PP.

En resum, mentre que l'”externalització” del vot de l’extrema dreta per part del PP ha tingut conseqüències significatives per a la política, la viabilitat d’aquesta estratègia a llarg termini i les seves conseqüències futures encara estan per veure’s. Aquesta situació requereix un seguiment constant dels esdeveniments polítics futurs del sistema de partits espanyol.