Darrerame
nt amb el procés d’independència que s’impulsa des de Catalunya, molts i sobretot el Govern català a l’exili s’ha fixat amb el model de nació digital d’Estònia. Una de les finalitats del Consell de la República és construir la nació digital de Catalunya per intentar escapar del caduc entramat jurídic-polític espanyol.
El model de govern electrònic d’Estònia es considera el més avançat del món en l’ús de les TIC. Cal recordar que Estònia és una de les 3 repúbliques bàltiques que es van independitzar el 1991 de la Unió Soviètica. Amb poc menys de 30 anys con estat independent i amb poc més d’1,3 milions d’habitants s’està convertint en un referent tant amb la digitalització de l’administració pública com del mateix govern.
No hem de passar per alt que en el seu entorn existeixen estats avançats tecnològicament i amb índex de desenvolupament humà capdavanters, com a exemple Finlàndia. És precisament aquest estat que va veure una possibilitat d’invertir a Estònia després de la seva independència, oferint-li implementar una xarxa analògica a través de l’empresa finesa Nokia, que el govern estonià va refusar perquè apostava ja per una tecnologia digital.
En aquell moment, a finals del segle XX i començament del XXI, gràcies que els presidents estonians apostaven per les potencialitats de les noves TIC van avaluar que la implementació d’una administració electrònica era la manera més econòmica i eficaç perquè un país pobre i amb una densitat de població molt baixa fes el salt cap a una ciutadania digitalitzada.
Amb aquesta petita introducció he volgut situar-nos per poder argumentar el seu èxit en tan poc temps enfront d’altres estats amb moltes més potencialitats econòmiques.
Primer.- És un estat jove, el model d’administració i govern que coneixien era el model soviètic i gràcies a la independència van poder optar per un canvi radical en el model.
Segon.- Els governants creien en les potencialitats reals de les NTIC.
Tercer.- Si des del govern i els directius públics de la nova administració van albirar que les tecnologies ben aplicades serien beneficioses per la ciutadania i la societat estona en general, aquesta no oposaria resistència a la seva implementació.
Aquests 3 punts són importants perquè si el comparem amb estats de més d’un segle d’existència, amb estructures burocràtiques molt institucionalitzades i governs democràtics nascuts de l’evolució de monarquies absolutistes, o de guerres de secessió d’estats totalitaris, etc. Fa que la introducció de models innovadors tant en la presa de decisions com amb l’administració sigui percebuda com un atac a l’statu quo existent, a la manera tradicional de fer i es troben moltes reticències internes.
Toomas Hendrik Ilves, president d’Estònia entre el 2006 i el 2016 deia: “No he tingut mai por de la tecnologia, i el problema que tenim en molts països és que la gent que hi ha en política no hi entén gens, de tecnologia.”. En el nostre cas el MHP Carles Puigdemont se li assembla, ja que ell quan només era diputat, va ser dels primers polítics en fer servir les TIC per tenir una interacció digital amb l’electorat.
En casos on existeix una institucionalització burocràtica de segles, les “revolucions” digitals a l’administració i govern, per molt que existeixin dirigents que creguin amb les virtuts del nou model a implementar xoquen amb el gran gruix del funcionariat/treballadors públics tradicionals que finalment són els encarregats de portar el dia a dia la possible administració electrònica.
Un fet molt important a Estònia i que va lligat al punt primer citat, és que va ser el primer estat del món en declarar la connexió a internet com a dret bàsic de tots els ciutadans. Com poden sorgir reserves en la implementació de l’e-Estònia si tots els ciutadans se’ls hi reconeix com a dret bàsic disposar de connexió a internet? Tot i que el reconeixement d’aquest dret era primordial per poder reeixir la digitalització que es volia portar a terme, és gràcies a aquest reconeixent el que va fer que la societat estona s’obrís completament a la xarxa i a les TIC. Allà van nàixer iniciatives com Skype, Transferwise, Cleveron, etc. el que suposa que en l’actualitat sigui l’estat amb més ‘startups’ per càpita del mon.
Mentre en la majoria de les democràcies consolidades recelen del vot electrònic a Estònia es pot votar per internet des de 2005. Llavors el problema no és disposar de tecnologia de seguretat per a l’identificador digital a cada ciutadà sinó la cultura existent al darrere. Un estat jove es pot permetre i crec que la ciutadania li reclama innovació democràtica i sobretot en participació digital, mentre altres estats més tradicionals burocràticament parlant són més conservadors davant la tecnologia actual.
Us imagineu estats com Espanya, Regne Unit, Itàlia, França, etc. amb un índex semblant a Estònia d’ús dels seus ciutadans de la xarxa per comunicar-se amb l’administració? Els estonians disposen de més de 4.000 serveis digitals, quants en disposem nosaltres? Fins i tot disposa d’una criptomoneda, ‘estcoin’ (tot i no ser moneda oficial) té la missió d’atreure inversions, sense passar per l’euro.
La conclusió que podem extreure és que apostar per una societat o nació digital es pot dur a terme i acceptada pels ciutadans si disposem d’un nou estat que no vulgui seguir en el vell model de burocràcia espanyola i implantar un nou model de govern electrònic que trenqui radicalment amb tot el nostre passat.
La salut mental dels adolescents és un tema de creixent importància en la societat actual. En aquesta etapa de ràpid creixement i canvi, els adolescents s’enfronten a una sèrie de reptes únics que poden afectar la seva salut mental. Aquests reptes inclouen la pressió acadèmica, els canvis físics i emocionals, l’acceptació social, i la formació de la seva identitat. Aquests factors, juntament amb l’augment de l’ús de les xarxes socials i la pandèmia, han contribuït a l’augment de la prevalença de problemes de salut mental entre els adolescents.