Escoltant el carrer

Arran del debat generat a Catalunya dins l’electorat independentista, en la celebració de les eleccions municipals del 28 de maig i les eleccions a les Corts del Regne d’Espanya del 23 de juliol, on es promou l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul, com a tàctica política activa de sanció als partits independentistes, per manca de fidelitat al mandat de l’1 d’octubre i unitat d’acció. Han emergit diverses veus crítiques, a vegades de manera roïna, com les del candidat d’ERC Francesc Marc Alvaro, però també de respecte, com les de la cap de llista, Miriam Nogueras, de Junts o de representants de la CUP, que expressen la comprensió i respecte cap a la voluntat dels electors, i manifesten que treballaran captar aquest descontentament al seu projecte polític. Per això, aquest escrit té l’objectiu de fer entendre la relació entre la democràcia i el dret al vot, tenint en compte la totalitat d’aquesta prerrogativa ciutadana. Explorarem l’evolució del sufragi, els principis que s’oculten a la llibertat electoral, les repercussions de menysvalorar certes formes de vot, i la importància ètica de respectar-lo per part dels actors polítics. També reflexionarem sobre com aquests components interactuen per construir la trama democràtica. La línia argumental gira al voltant del reconeixement del vot com a expressió de la voluntat ciutadana i la seva rellevància per assegurar la salubritat de la nostra democràcia. Si anhelem la independència, és per construir una societat democràtica més justa, no per replicar les mancances de l’espanyola.

L’objectiu és defensar la tesi que el vot és propietat indiscutible de l’elector, una declaració directa de la seva voluntat política. En aquest context, l’elector té plena llibertat per expressar-se a través de diferents vies: triar una proposta política, escollir l’abstenció, optar pel vot en blanc, o fins i tot decidir un vot nul. La decisió de l’elector, en tots els seus matisos, és una reflexió de la seva interpretació de la realitat política i social. En aquesta lògica, totes les opcions són vàlides i constitueixen formes de participació democràtica. L’assumpte cabdal és que el dret a expressar-se lliurement a través del vot no només ha de ser preservat, sinó també respectat i valorat, independentment de la forma que prengui. Aquest respecte és un pilar bàsic per assegurar la qualitat d’una democràcia, que ha de saber interpretar i respondre adequadament a tots els missatges que emet la ciutadania a través del seu vot en la participació en processos electorals.

 

Context històric i teòric

El dret a vot, com a pilar bàsic de la democràcia, ha experimentat una notable evolució. Des dels primers processos democràtics en l’antiga Grècia, on el vot era un privilegi restringit a un grup petit de ciutadans, fins als nostres dies, on es reconeix com un dret fonamental de tots els individus adults en societats democràtiques.

La propietat del vot ha estat un concepte evolutiu. Inicialment, el vot era considerat més com una funció cívica, amb menys atenció a la individualitat de l’elector. No obstant això, amb l’ascens del liberalisme i l’èmfasi en els drets individuals, la noció de propietat del vot com a expressió de la voluntat personal ha guanyat importància. Així, s’ha consolidat la perspectiva que el vot és inherentment lliure i pertany a cada elector, establint el fonament de la nostra comprensió actual de la democràcia.

El vot en una democràcia té una funció dual, tant instrumental com expressiva. Instrumentalment, el vot és el mitjà pel qual els ciutadans exerceixen la seva sobirania, seleccionant representants i decidint sobre qüestions de política pública. Aquesta és l’essència de la democràcia representativa: la transferència de la voluntat popular als òrgans de govern a través del vot.

Expressivament, el vot permet als ciutadans expressar les seves preferències, valors i identitats. En aquest sentit, el vot és una declaració de qui som i què volem per a la nostra societat.Aquesta funció expressiva és on la propietat del vot adquireix un gran significat. Al ser considerat propietat de l’individu, el vot esdevé una eina de llibertat personal, un dret inviolable que pot ser utilitzat segons les mateixes conviccions de l’elector. Així, el vot reflecteix no només les preferències polítiques, sinó també el respecte per la dignitat i autonomia de cada ciutadà en una democràcia.

La concepció del vot com a propietat individual és una idea que s’arrela profundament en les teories liberals de la democràcia. John Locke, per exemple, va defensar la idea de la propietat com a dret inherent de l’individu, una idea que es pot extrapolar al dret al vot.

D’una altra banda, Jean-Jacques Rousseau va argumentar en favor de la sobirania popular, on la voluntat general es tradueix en l’acció política a través del vot. Tot i que no parla explícitament de la propietat del vot, la seva teoria reconeix implícitament el dret de l’individu a participar en la formació de la voluntat general.

Al segle XX, autors com Robert Dahl van profunditzar en la importància de la participació plena de la ciutadania en el sistema democràtic, implícitament afavorint la idea que el vot és propietat de cada ciutadà.

Pensadors contemporanis com Jürgen Habermas han posat èmfasi en la importància de la comunicació i el diàleg en la democràcia, vistes com a extensions del dret individual a votar. Aquesta perspectiva aprofundeix en la comprensió del vot com una eina per expressar la llibertat i l’autonomia individuals. Així, podem veure com la noció de propietat del vot, si bé no sempre explícitament articulada, ha estat una constant en la reflexió política.

L’elector i la seva llibertat

L’elector, com a subjecte central de la democràcia, ostenta una posició única i contundent. Com a propietari del seu vot, l’elector és una peça fonamental en l’exercici de la sobirania popular. La noció de l’elector com a propietari del seu vot no és només una afirmació de llibertat, sinó també una reivindicació de responsabilitat i compromís amb la comunitat política.

Aquesta perspectiva posa l’èmfasi en la llibertat individual d’elecció, però també subratlla que cada vot és una expressió de la personalitat, valors i conviccions de cada elector. És una declaració d’intencions, una expressió de l’esperança i desig d’un futur millor, i un reflex de la visió individual del món.

La llibertat de l’elector per utilitzar el seu vot segons cregui convenient és un principi fonamental de la democràcia. Implica el respecte a la diversitat d’opinions i la comprensió que, en una societat plural, cada persona pot tenir una visió diferent del bé comú.

Per tant, la noció de l’elector com a propietari del seu vot està intrínsecament lligada a la llibertat personal i col·lectiva. No només permet la lliure expressió de la voluntat individual, sinó que també s’aconsegueix una forma més profunda de democràcia: una democràcia que valora i respecta la llibertat i diversitat de cada ciutadà. És per això que la propietat del vot no només és un dret, sinó també un deure, una expressió de la nostra responsabilitat cívica i el nostre compromís amb la democràcia.

La llibertat de l’elector per fer servir el seu vot de la manera com cregui convenient és molt important per la salut democràtica de la nostra societat. Cada acció, ja sigui votar per un partit polític, abstenir-se, votar en blanc o fer un vot nul, és una expressió legítima de la voluntat política i personal de l’elector.

Quan l’elector decideix votar per un partit polític, està escollint representants que considera que reflecteixen millor les seves idees i aspiracions. El vot en aquest cas és un aval a una proposta política concreta, un suport a una visió particular del futur de la societat i en determinats casos un xec en blanc com a acte d’extrema confiança amb el projecte polític d’un partit determinat.

L’abstenció, per altra banda, pot ser interpretada de diverses maneres. Pot ser una expressió de descontentament, una manera de mostrar indiferència o una negativa a participar en un sistema que l’elector pot considerar injust o corrupte. Tot i que sovint es critica l’abstenció, és important recordar que també és una expressió de llibertat política.

El vot en blanc és una declaració de l’elector que, tot i voler participar en el procés electoral, no se sent representat per cap de les opcions disponibles. És una crítica al sistema i a les opcions polítiques que es presenten.Per contra, el vot nul, que pot ser intencionat o no, es pot entendre com una protesta política, una manera de mostrar el rebuig a les opcions oferides o una negativa a participar en el joc polític tal com està establert.

En tots aquests casos, la llibertat de l’elector de decidir com utilitzar el seu vot és una expressió vital de la seva autonomia i la seva dignitat com a ciutadà en una democràcia.

 

Casos de menyspreu del sentit del vot

Al llarg de la història, hi ha hagut casos lamentables en què s’ha menystingut el sentit del vot. Un clar exemple va ser el règim de l’apartheid a Sud-àfrica, on es va negar el dret a vot a la majoria negra de la població. En aquest cas, el vot va ser menyspreat en la seva forma més bàsica: la negació del dret a participar en la vida política.

Un altre cas va ser el del sufragi femení, que va ser negat durant molt de temps en moltes societats, incloent-hi molts països occidentals fins al segle XX. En aquest context, no només es va menystenir el dret de la dona a votar, sinó que també es va trivialitzar i ridiculitzar la idea que les dones podien tenir un paper polític.

Més recentment, hem vist casos en què la voluntat expressada a través del vot ha estat qüestionada o ignorada. Des de les acusacions infundades de frau electoral que van seguir les eleccions presidencials dels Estats Units del 2020, fins a la negació de resultats electorals en diversos països.

Si ens mirem cap a Catalunya, el cas més destacat van ser les eleccions convocades a través de l’art. 155 CE, el desembre de 2017, marcades per una situació política excepcional, amb el control de l’executiu espanyol sobre el legislatiu català. Els candidats que van ser proposats per a la presidència de la Generalitat, Carles Puigdemont, Jordi Sánchez i Jordi Turull, es van veure sotmesos a un procés judicial que va impedir que assumissin la presidència.

Carles Puigdemont, qui en aquell moment es trobava exiliat a Bèlgica per la persecució judicial del Regne d’Espanya, tal com es va comprometre en campanya va ser la primera proposta per assumir la presidència de la Generalitat. No obstant això, el Tribunal Constitucional espanyol va dictaminar que no podia ser investit a distància ni per delegació.

Posteriorment, Jordi Sànchez, líder de l’Assemblea Nacional Catalana i diputat electe, va ser proposat per a la presidència. Tot i que es trobava en presó preventiva, el Tribunal Suprem espanyol va denegar-li el permís per assistir al Parlament per ser investit.

I, Jordi Turull va ser la tercera alternativa a la presidència. No obstant això, el dia abans de la segona votació d’investidura, va ser empresonat preventivament també pel Tribunal Suprem.

Aquest cas és un clar exemple de lawfare, fer servir la justícia com a eina política per aconseguir objectius que no es poden aconseguir a través dels canals polítics convencionals. Que fins a tres candidats a la presidència de la Generalitat fossin sistemàticament incapacitats per fer efectiva la seva investidura, tot i no haver estat inhabilitats pel càrrec, va generar i encara existeix un debat profund sobre la separació de poders, la democràcia i l’estat de dret al Regne d’Espanya.

L’experiència dels electors catalans en aquestes eleccions de desembre de 2017 és un menyspreu total de l’estat espanyol cap a la voluntat expressada a les urnes pels electors catalans. Els electors van donar una majoria parlamentària a les forces independentistes, expressant clarament el seu albir de tenir un president amb aquesta orientació política. No obstant això, els candidats que es van presentar per aquesta presidència van ser incapacitats un rere l’altre.

Aquesta situació va crear una dissonància entre la voluntat expressada pels electors i l’acció política real. Els electors que havien votat per una opció política específica van veure com la seva elecció no es podia materialitzar a causa d’accions judicials. Aquesta percepció pot tenir un efecte profund sobre la confiança en el sistema democràtic i en el respecte per la voluntat popular. De facto significava que el vot de la minoria unionista amb el suport de l’estat tenia més valor que el vot expressat per uns electors amb majoria parlamentària.

Així, el cas català és un exemple prou il·lustratiu de com el menyspreu del sentit del vot no només afecta el dret individual a votar, sinó també el col·lectiu a veure reflectides les seves decisions polítiques. Aquesta circumstància ressalta la importància de garantir la plena expressió de la voluntat dels electors en tot procés democràtic, garantint que aquesta voluntat es respecti i es reflecteixi en l’acció política.

El menyspreu del sentit del vot, com s’ha vist en diversos contextos històrics i en casos més recents com el català, constitueix un problema fonamental per a la democràcia. En primer lloc, la democràcia es basa en la premissa que la ciutadania té el dret a participar en la presa de decisions polítiques a través del vot. Quan aquest dret és negat o els resultats del vot són ignorats o menystinguts, es contradiu un principi bàsic de la democràcia.

En segon lloc, el menyspreu del sentit del vot pot erosionar la confiança dels ciutadans en el sistema democràtic. Si els electors perceben que els seus vots no compten, que les seves decisions no es respecten o que el sistema està trucat en contra de determinades opcions polítiques, poden desconfiar en el procés democràtic d’aquesta societat i desconnectar-se d’ella.

En el cas català, la incapacitació de candidats a la presidència que havien rebut un suport electoral significatiu pot ser vista com una negació de la voluntat dels electors. Aquesta situació pot generar un sentiment de frustració i impotència entre la ciutadania que van donar suport a aquests candidats, minvant la seva confiança en la democràcia espanyola.

Per tant, el menyspreu del sentit del vot no només és un problema per als individus afectats, sinó que també representa un repte per a la salut i la viabilitat a llarg termini d’un sistema democràtic.

Per altra banda, quan els partits polítics no compleixen els seus compromisos electorals, aquesta situació també és vista per l’elector crític com un menyspreu del seu vot. El vot és una expressió de confiança en una proposta política i, quan aquesta confiança es trenca, l’elector pot sentir-se traït.

Davant d’aquesta situació, l’elector té diverses opcions. En primer lloc, pot optar per canviar el seu vot en les pròximes eleccions, donant suport a un altre partit que consideri més fiable o que estigui més alineat amb les seves idees. Aquesta és una forma directa de penar els partits que no compleixen els seus compromisos i de premiar aquells que sí que ho fan.

En segon lloc, l’elector pot optar per l’abstenció activa, com a forma de protesta davant la desconfiança generada per la falta de compliment dels compromisos. Aquesta opció pot tenir l’efecte desitjat o no de debilitar encara més la representativitat del sistema polític.

En tercer lloc, l’elector pot involucrar-se més activament en la política, per exemple, participant en moviments socials, organitzant-se amb altres ciutadans, o fins i tot fundant noves candidatures polítiques.

En qualsevol cas, és essencial que l’elector mantingui la seva consciència crítica i estigui disposat a fer servir el seu vot de manera estratègica per defensar els seus interessos i valors, i que ningú pugui increpar-lo per la seva elecció.

 

La importància de respectar el sentit del vot

El respecte al sentit del vot també és un dels pilars fonamental per al correcte funcionament i la salut d’una democràcia. Aquest respecte es tradueix en la presa en consideració de la voluntat expressada pels electors a través del seu vot i en la materialització d’aquesta voluntat en decisions polítiques concretes.

Cal respectar el sentit del vot perquè és un principi bàsic de legitimitat democràtica. Cada elector té dret a expressar la seva opinió a través del vot i a esperar que aquesta opinió tingui un impacte en la governança del seu país, de la seva regió o de la seva ciutat. Quan aquest dret és negat o menystingut, es contradiu un principi bàsic de la democràcia.

El respecte al sentit del vot també és cabdal per mantenir la confiança dels ciutadans en el sistema democràtic. Si els electors perceben que els seus vots no compten, que les seves decisions no es respecten o que el sistema està trucat en contra de determinades opcions polítiques, poden perdre la confiança en el procés democràtic i portar-los a una desafectació cap a ell. Això pot portar a una baixa participació en les eleccions, a un sentiment de desencantament amb la política i, en última instància, a l’erosió de la legitimitat democràtica.

Però respectar el sentit del vot també és essencial per garantir la representativitat del sistema polític. Un sistema en el qual els vots de certs grups de població són sistemàticament ignorats o menystinguts pot derivar en una democràcia deficient, en la qual només es tenen en compte les opinions i els interessos de determinades opcions o elits.

Sense aquest respecte, la democràcia pot convertir-se en una farsa, en la qual la voluntat popular se subordina a altres interessos. Per aquesta raó, és essencial que tots els actors del sistema polític —des de les institucions fins als partits polítics i els mitjans de comunicació— s’esforcin per garantir que cada vot compti i que la voluntat expressada a través dels vots sigui respectada i reflectida en l’acció política.

Individualment, cada elector ha de ser conscient de la importància del seu vot i del seu dret a què aquest vot sigui respectat. Això implica exercir el dret a vot amb responsabilitat, informant-se sobre les diferents opcions polítiques, reflexionant sobre els mateixos valors i interessos, i escollint de manera conscient l’opció que es consideri més adient.

A més, els individus contribueixen a respectar el sentit del vot a través de la seva participació en la vida política i social més enllà de l’acte propi de votar. Es pot participar en moviments socials o organitzacions de la societat civil, fins a l’activisme en xarxes socials o la discussió política amb amics i familiars.

La societat en conjunt, les institucions democràtiques, els partits polítics i els mitjans de comunicació han de fomentar aquest respecte del vot escollit pels electors. Les institucions democràtiques han de garantir que els processos electorals siguin justos i transparents, que tots els vots siguin comptats de manera correcta, i que els resultats electorals des de l’abstenció fins a l’opció política més votada siguin valorades pel que representen realment.

Els partits polítics, per la seva part, han de comprometre’s a respectar la voluntat dels electors, a complir els seus compromisos electorals i a actuar transparentment i responsablement davant la ciutadania.Els mitjans de comunicació tenen el paper de proporcionar informació verídica i equilibrada sobre les diferents opcions polítiques, de fomentar el debat democràtic i de fiscalitzar l’actuació dels partits i les institucions.

Respectar el vot per una opció política significa, en primer lloc, assumir els compromisos electorals. Els partits no només han de complir les seves promeses, sinó també actuar amb transparència, rendir comptes dels seus actes i demostrar que estan disposats a escoltar i respondre a les preocupacions dels seus electors.

Pel que fa a l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul, els partits han d’interpretar-los no com a signes d’apatia o indiferència, sinó com a missatges de descontentament o protesta. L’abstenció pot ser una expressió de desconfiança cap al sistema polític o cap als partits existents. El vot en blanc i el vot nul, per la seva banda, solen ser una crítica a les opcions polítiques oferides.

Per tant, en lloc d’ignorar aquests vots, els partits han de buscar entendre les raons darrere d’aquests gestos i de respondre a ells. Això pot requerir un esforç per apropar-se més als ciutadans, per entendre les seves preocupacions i necessitats, i per oferir propostes polítiques que responguin de manera més efectiva a aquests desafiaments.

A més, els grups polítics haurien d’assumir una postura humil i autocrítica davant l’augment de l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul. En comptes d’imputar als votants o d’esgrimir excuses, caldria admetre les seves pròpies deficiències i equivocacions, i comprometre’s a rectificar. Per exemple, a les eleccions locals del 28 de maig de 2023 a Catalunya, es va evidenciar un augment del vot crític, manifestat en l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul, provocant que els tres partits independentistes experimentessin una considerable pèrdua de suport electoral. ERC va ser el més perjudicat, perdent 300.000 vots, seguit de la CUP amb 56.000 i Junts amb 14.000. Analitzant els resultats, sembla que només la CUP i Junts han sabut interpretar l’advertència dels electors, mentre que ERC no ha mostrat cap reconeixement dels errors que haurien pogut conduir a una pèrdua tan gran de suport electoral.

 

Conclusió

En síntesi, el vot, tant en la seva forma activa com en les seves manifestacions de protesta, és un instrument vital de la democràcia que simbolitza la sobirania de l’elector. L’exercici lliure d’aquesta prerrogativa per part de la ciutadania, sense cap mena de pressió o desconsideració, és essencial per preservar la integritat d’un sistema democràtic. Els partits polítics, com a actors rellevants en l’escenari públic, han de procedir amb seny per assegurar que el vot de cada individu sigui apreciat, independentment de la seva naturalesa. L’increment de l’abstenció, vot en blanc o nul, no ha de ser interpretat com una deserció democràtica, sinó com una crida per entendre millor les necessitats dels ciutadans i perfeccionar la resposta política. El respecte cap al vot és una demanda ètica i democràtica que reforça la legitimitat del sistema polític i promou la implicació activa dels ciutadans.

El potencial del vot en una societat democràtica es concreta en la seva propietat intransferible per part de l’elector. La capacitat per determinar l’ús que es fa d’aquest dret – expressant una preferència, mostrant una protesta o declinant participar – és una exhibició de la llibertat individual i de la sobirania ciutadana. Si els partits polítics mostren una actitud sensible i responsable davant aquests senyals, es potencia la qualitat democràtica. No obstant això, ignorar o desvaloritzar certes expressions de vot pot crear desafecció, minar la confiança en les institucions i posar en perill els fonaments del sistema democràtic. El repte és entendre que totes les expressions de vot són missatges ciutadans que sol·liciten un diàleg constructiu. El compromís ha de ser amb una democràcia inclusiva, que accepti la diversitat de veus i ratifiqui la llibertat de l’elector com a pilar clau del sistema.