Escoltant el carrer

Arran del debat generat a Catalunya dins l’electorat independentista, en la celebració de les eleccions municipals del 28 de maig i les eleccions a les Corts del Regne d’Espanya del 23 de juliol, on es promou l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul, com a tàctica política activa de sanció als partits independentistes, per manca de fidelitat al mandat de l’1 d’octubre i unitat d’acció. Han emergit diverses veus crítiques, a vegades de manera roïna, com les del candidat d’ERC Francesc Marc Alvaro, però també de respecte, com les de la cap de llista, Miriam Nogueras, de Junts o de representants de la CUP, que expressen la comprensió i respecte cap a la voluntat dels electors, i manifesten que treballaran captar aquest descontentament al seu projecte polític. Per això, aquest escrit té l’objectiu de fer entendre la relació entre la democràcia i el dret al vot, tenint en compte la totalitat d’aquesta prerrogativa ciutadana. Explorarem l’evolució del sufragi, els principis que s’oculten a la llibertat electoral, les repercussions de menysvalorar certes formes de vot, i la importància ètica de respectar-lo per part dels actors polítics. També reflexionarem sobre com aquests components interactuen per construir la trama democràtica. La línia argumental gira al voltant del reconeixement del vot com a expressió de la voluntat ciutadana i la seva rellevància per assegurar la salubritat de la nostra democràcia. Si anhelem la independència, és per construir una societat democràtica més justa, no per replicar les mancances de l’espanyola.

L’objectiu és defensar la tesi que el vot és propietat indiscutible de l’elector, una declaració directa de la seva voluntat política. En aquest context, l’elector té plena llibertat per expressar-se a través de diferents vies: triar una proposta política, escollir l’abstenció, optar pel vot en blanc, o fins i tot decidir un vot nul. La decisió de l’elector, en tots els seus matisos, és una reflexió de la seva interpretació de la realitat política i social. En aquesta lògica, totes les opcions són vàlides i constitueixen formes de participació democràtica. L’assumpte cabdal és que el dret a expressar-se lliurement a través del vot no només ha de ser preservat, sinó també respectat i valorat, independentment de la forma que prengui. Aquest respecte és un pilar bàsic per assegurar la qualitat d’una democràcia, que ha de saber interpretar i respondre adequadament a tots els missatges que emet la ciutadania a través del seu vot en la participació en processos electorals. (més…)

[Temps de lectura: 3 minuts]
Versió reduïda i amb opinió personal de l’article: La dinàmica política del PP i Vox:
Com el PP “externalitza” el vot de l’extrema dreta a Espanya

Com a independentista català, m’he passat anys intentant entendre perquè el sistema polític al Regne d’Espanya no dona resposta a les demandes que es fan des de Catalunya. I, per ser sincer, el que està passant d’ençà del Referèndum de l’1 d’octubre de 2017, no m’agrada. La política espanyola està embogida i s’encamina cap a un estat de caos, on l’extrema dreta està en ascens i el sistema polític cada vegada més polaritzat la blanqueja dia rere dia. Però, què hi ha darrere d’aquesta situació? Com hem arribat fins aquí? I, el més important, què podem fer per canviar-ho?

Per entendre la situació actual, hem de remuntar-nos a la transició del 78. Des de llavors, el sistema polític espanyol ha estat dominat per dos grans partits: el Partit Popular (PP) a la dreta i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) a l’esquerra. Però aquest sistema bipartidista ha estat sacsejat en l’última dècada per l’aparició de nous partits, com Ciutadans i Vox que han desafiat el domini del PP i Podemos el PSOE.

Centrant-nos a la dreta, avui el segon partit parlamentari és Vox, un partit clarament d’extrema dreta fundat el 2013 per exmembres del PP. Vox ha aconseguit atraure una part significativa de l’electorat més ultra que anteriorment votava al PP, provocant una fragmentació del vot tradicionalment de dretes. Aquesta fragmentació semblaria que podria debilitar la posició del PP com a principal partit de la dreta, facilitant la formació de governs de coalició amb l’extrema dreta. (més…)

Els resultats de les eleccions municipals de 2023 al Principat han estat un toc d’atenció per als partits independentistes, en particular per a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). La caiguda generalitzada d’ERC, que fa quatre anys va guanyar les municipals en vots i en regidors, és un clar indicador del descontentament de l’electorat independentista.

El partit d’Oriol Junqueras ha estat la quarta força a Barcelona, on ha perdut la meitat dels regidors que va obtenir fa quatre anys. A més, ha perdut les seves principals batllies: Lleida i Tarragona, que passaran a mans del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Aquesta situació és un reflex de l’abstenció de l’electorat independentista, que ha decidit no donar suport als partits que, segons la seva percepció, no han estat capaços de complir les seves promeses.

Aquesta abstenció és un càstic clar i contundent. L’electorat independentista ha decidit no participar en el joc polític com a forma de protesta. Aquesta situació posa de manifest la desconnexió entre els partits independentistes i la seva base electoral. Si aquesta tendència continua, els partits independentistes podrien veure’s seriament afectats en futures convocatòries electorals. (més…)

Després d’assistir a la presentació a Brussel·les, el passat 8 de desembre, del Consell de la República he notat que estic bastant més optimista que unes quantes setmanes enrere. En l’editorial d’avui d’en Vicent Partal escriu que: “Els catalans tenim una mirada hipercrítica sobre nosaltres mateixos. Personalment, crec que això és molt bo, però a voltes ens emboira la vista. Tots els problemes que té al davant el moviment independentista no són res comparats amb els que té l’estat espanyol per culpa de l’acció del moviment independentista” i estic molt d’acord i en molts grups que pertanyo, de WhatsApp, Telegram, missatges de Twitter, tertulians, etc. els independentistes sempre tenim alguna cosa de queixa, d’aclariment, de desacords amb alguna declaració o fets d’en Torra, Puigdemont, Comin, Junqueras o el “Sursumcorda”. Moltes vegades, carreguem gratuïtament o sense pensar-ho massa, contra persones totalment compromeses amb la llibertat nacional de Catalunya, però que tenen entre mans la gestió del dia a dia d’una autonomia catalana agònica i no poden fer més del que ja estan fent. I com diu en Partal, el que no som capaços de veure és que l’estat espanyol té un paper en aquesta auca més complexa que la nostra.

Cal tenir una actitud més proactiva, més optimista, si no, no avançarem si a cada nou escenari dubtem! I dubtem de tot i de tothom!

Cal recordar que només s’equivoca qui actua, qui fa coses; l’immobilista, el que es queda parat esperant que passin les coses mai s’equivoca però tampoc avança, es queda ancorat en el passat amb cara de pomes agres.

Voldria acabar dient-vos que ja som a la VIA ESLOVENA, Sèrbia va enviar l’exèrcit a Ljubljana i Espanya ens va enviar el CNP i GC (cos militaritzat) perquè sap molt bé que no pot treure els tancs al carrer, contra un moviment pacífic, formant part de la UE i l’OTAN. I encara que ara vingui La Vanguardia com la salvapatries espanyola que sempre ha estat, per dir que la Via Eslovena va ser violenta i no és convenient fer aquests paral·lelismes, jo opino tot el contrari. Allà van tenir la “Guerra dels 10 dies” però nosaltres, amb el nostre pacifisme com a estendard, estem patint una acció hiperrepressora espanyola des de fa més d’un any, amb ferits, exiliats, dissidents a la presó i presoners amb vaga de fam. Però ara toca als ciutadans sortir al carrer per donar la darrera empenta per fer efectiu que “Catalunya sigui un estat independent en forma de república”. I tenint la perspectiva que l’executiu espanyol vingui a Barcelona, com ho faria qualsevol govern d’una metròpoli anant a la colònia per celebrar unes eleccions autoimposades que van perdre, és una finestra d’oportunitat d’aquelles que fa uns mesos en parlava el MH president Torra.

Vinga! Companys! Aixequem els ànims, i fem que el 21D sigui una bona traca final per assolir els nostres objectius!!!

Moral ben alta i fins a la victòria!

Fa setmanes que em ronda pel cap una idea que no m’atrevia a posar-la sobre la taula per por de ser titllat d’insensible i insolidari, però després de veure com ens estem comportant tots plegats m’he atrevit a fer-ho.

Mireu, ras i curt, si volem avançar cap a la llibertat plena de Catalunya, no podem ser ostatges emocionals dels presoners i exiliats.

Sempre hem dit que el procés d’independència iniciat a Catalunya volíem que fos democràtic i pacífic, però això no significa que no podem fer un paral·lelisme en les “batalles” i “guerres” d’independència d’altres temps i llocs del món.

Com l’estat espanyol coneix molt bé el nostre tarannà, el primer que va fer va ser engarjolar els líders socials (Cuixart i Sanchez), posteriorment els polítics (Bassas, Forn, Forcadell, Junqueras, Romeva, Rull i Turull) i anant amenaçant de presó a la direcció dels Mossos, Alcaldes i membres dels CDR. Amb aquesta estratègia els catalans vam caure de quatre grapes amb la solidaritat ben entesa dels nostres compatriotes. Però heus aquí el parany, mentre estem entretinguts amb els nostres companys de lluita no avancem cap a la independència.

Algú es pot imaginar en mig d’una batalla que un dels bàndols aturés tota la seva activitat per intentar negociar els seus presoners? L’intercanvi de presoners, o la seva llibertat o amnistia es negocia quan tens res a negociar, o fas una missió de rescat o t’esperes al final de la guerra, mai en mig d’una batalla.

Companys crec que els nostres presoners i exiliats ho haurien d’haver sabut això, perquè si no ho sabien, van ser uns inconscients i si n’eren conscients, van ser la peça clau per posar un gran fre cap a la llibertat nacional i poder seguir jugant a l’autonomisme amb pell d’independentistes.

Tothom sabem que els judicis contra els nostres presos seran una farsa, llavors perquè perdre el temps amb un hedonisme malaltís per canviar una cosa que tenim clara que no podem? Per tant, perquè no avancem llavors en fer efectiva la República, no una república dins dels pobles ibèrics de l’estil de Company, sinó una república a l’estil de la portuguesa, lliure i independent.

I si tots els nostres esforços els dediquem a la causa justa, a recollir més suports internacionals, en crear la primera administració electrònica de la República, etc. i finalment saltem al buit, l’èxit és possible. Llavors com a un actor més reconegut internacionalment podrem començar a negociar el repartiment d’actius i passius del que significa una escissió d’aquesta magnitud (ho estem veient amb el Brèxit) i com no, la llibertat dels nostres presoners i el retorn dels nostres exiliats.

Tradición i reivindicación.

Pocs ens podríem imaginar que un color fos perseguit a Espanya com li està passant al groc. Aquest color és el més alegre de l’espectre cromàtic, se l’associa a la calor, a l’optimisme i la diversió. El groc aporta vitalitat a altres colors. Cal recordar que al llarg de la història el groc se’l relaciona amb el sol, donant una aura lluminosa que evoca saviesa, intel·ligència i imaginació. En molts països, el color groc és testimoni d’èxit, prosperitat i poder. Al Japó, simbolitza la gràcia i la noblesa, per contra, a França se l’associa amb la covardia i la traïció.

El que us m’agradaria que reflexionéssim avui deriva del significat que ha agafat aquest color en la fase actual del procés. Davant l’empresonament despòtic per part de la justícia espanyola de persones vinculades en la lluita per la República catalana, el moviment sobiranista va català va decidir visibilitzar el rebuig d’aquesta reacció politicojudicial interpel·lant a la ciutadania a posar-se un llaç groc.

L’enginy de la gent per fer accions el menys costoses possibles econòmicament parlant de suport a les candidatures republicanes de cara a les eleccions del 21 de desembre de 2017, imposades pel govern espanyol a través de l’aplicació del 155 després d’haver destituït il·legalment el govern legítim de Catalunya i dissolt el Parlament, va popularitzar el GROC.

Ja no et trobaves llaços de color grocs, sinó pintades, murals, pancartes, bufades, mocadors, qualsevol cosa que fos de color groc es va intentar que fos un recordatori que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueres i Joaquim Forn en aquest període estaven a presó provisional amb mesures cautelars febles i assumit més com una revenja que no pas una acció de la Justícia. En aquella campanya electoral, els partits que donaven suport a l’aplicació del 155 van començar a posar denúncies davant la Junta Electoral per fer fora de l’esfera pública aquest color per intentar amagar la vergonya que suposava tenir presos polítics que ells no reconeixien. A portes de les festes nadalenques, es van posar denúncies per llums de Nadal de color groc als carrers de molts municipis, de lluminàries de fonts d’aigua de color groc, etc. feia que tot allò que era de color groc començava a ser perseguit.

Aquesta persecució que es va iniciar a la campanya electoral del 21 de desembre ja no s’ha aturat, ans el contrari, s’ha anat agreujant fins a arribar a límits ridículs que demostra la mesquina mentalitat del persecutor. Unes “tietes” fent bufandes de mitja al carrer, pel sols fet d’estar prop d’alguna autoritat espanyola, eren desallotjades dels llocs per la policia perquè el color de la llana era groc.

…s’ha anat agreujant fins a arribar a límits ridículs que demostra la mesquina mentalitat del persecutor.

L’encert de trobar un color que acaba significant una cosa tan potent que desestatitza a l’adversari arribant-lo a irritar tant que l’intenta eliminar per no haver-se d’enfrontar cada dia davant del mirall, és espectacularment brillant. Només cal recordar la resposta tant d’airada del Ministre Català en seu parlamentària a una pregunta de Carles Campuzano.

La persecució més recent ha estat amb motiu de la celebració de la final de Copa del Rei que organitza la Federació Espanyola de Futbol i la Lliga de Futbol Professional, que setmanes abans del dia del partit la majoria dels dirigents polítics espanyols i d’aquestes associacions ja estaven preocupats pels xiulets al monarca i perquè la grada no es convertís en un escenari de fons groc.

Ahir es va requisar pancartes polítiques i altres de color groc, samarretes de l’ANC de les diades de 2015 i 2016, fins i tot bufandes, només perquè eren de color groc.

Això ha passat avui. A Espanya. El 2018. Han requisat una bufanda groga. Una bufanda groga. pic.twitter.com/hbJCYxgwZt

— Jofre Llombart (@jofrellombart) April 21, 2018