Reconeixent de la feina dels advocats defensors, no només de Gonzalo Boye.
Nota: Aquest article vol complementar l’Editorial Vilaweb (28/08/2024)
Pròleg
Aquest estiu, immers en la lectura de la sèrie de llibres de The Lincoln Lawyer de Michael Connelly, he pogut submergir-me en el món complex i fascinant de Michael Haller, un advocat defensor que opera a la frontera entre la legalitat i la moralitat, en una Los Angeles plena de contradiccions. A través de les seves pàgines, Connelly ens mostra un retrat detallat i sovint cru de la realitat judicial nord-americana, on l’advocat defensor no només lluita per la llibertat del seu client, sinó que també es converteix en una figura clau per preservar els valors fonamentals de la justícia i la democràcia.
Michael Haller és un personatge que, amb totes les seves complexitats i defectes, encarna la importància del dret a una defensa justa en una societat democràtica. Al llarg dels cinc llibres que ja he devorat, Haller s’ha trobat davant d’un ventall de situacions que posen a prova la seva capacitat professional, la seva astúcia i el seu compromís amb el sistema de justícia. Cada cas representa un microcosmos de les tensions inherents al rol de l’advocat defensor: defensar els drets d’un individu enfront d’un sistema que, sovint, es mostra implacable i despersonalitzat.
La figura d’Haller ens recorda que, en una democràcia sana, la presència d’advocats defensors forts i dedicats és essencial per garantir que la justícia sigui realment accessible per a tots, independentment de la seva culpabilitat o innocència, de la seva classe social o ideologia. Ell exemplifica com l’advocat defensor actua com un guardià dels drets individuals, un paper que esdevé especialment crucial quan el sistema judicial es troba sota pressió política o social per obtenir determinats resultats.
A mesura que avançava en la lectura, es feia més evident que la història de Haller és una il·lustració viva de la funció vital que els advocats defensors tenen en qualsevol sistema democràtic que es vulgui mantenir just i equitatiu. El seu treball, sovint ingrat i controvertit, assegura que la balança de la justícia es mantingui equilibrada, i que ningú sigui condemnat sense haver tingut l’oportunitat de defensar-se plenament.
És amb aquesta comprensió renovada de la importància del paper de l’advocat defensor que he volgut escriu aquest article. En ell, exploro com aquesta figura no només protegeix els drets dels acusats, sinó que també sustenta l’estructura mateixa de la democràcia. En un context com el del Regne d’Espanya, on el sistema judicial ha estat recentment posat sota la lupa per la seva actuació en casos políticament sensibles com el desafiament de l’independentisme català, la reflexió sobre el paper de l’advocat defensor esdevé encara més pertinent.
Arran del debat generat a Catalunya dins l’electorat independentista, en la celebració de les eleccions municipals del 28 de maig i les eleccions a les Corts del Regne d’Espanya del 23 de juliol, on es promou l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul, com a tàctica política activa de sanció als partits independentistes, per manca de fidelitat al mandat de l’1 d’octubre i unitat d’acció. Han emergit diverses veus crítiques, a vegades de manera roïna, com les del candidat d’ERC Francesc Marc Alvaro, però també de respecte, com les de la cap de llista, Miriam Nogueras, de Junts o de representants de la CUP, que expressen la comprensió i respecte cap a la voluntat dels electors, i manifesten que treballaran captar aquest descontentament al seu projecte polític. Per això, aquest escrit té l’objectiu de fer entendre la relació entre la democràcia i el dret al vot, tenint en compte la totalitat d’aquesta prerrogativa ciutadana. Explorarem l’evolució del sufragi, els principis que s’oculten a la llibertat electoral, les repercussions de menysvalorar certes formes de vot, i la importància ètica de respectar-lo per part dels actors polítics. També reflexionarem sobre com aquests components interactuen per construir la trama democràtica. La línia argumental gira al voltant del reconeixement del vot com a expressió de la voluntat ciutadana i la seva rellevància per assegurar la salubritat de la nostra democràcia. Si anhelem la independència, és per construir una societat democràtica més justa, no per replicar les mancances de l’espanyola.
Com a independentista català, m’he passat anys intentant entendre perquè el sistema polític al Regne d’Espanya no dona resposta a les demandes que es fan des de Catalunya. I, per ser sincer, el que està passant d’ençà del Referèndum de l’1 d’octubre de 2017, no m’agrada. La política espanyola està embogida i s’encamina cap a un estat de caos, on l’extrema dreta està en ascens i el sistema polític cada vegada més polaritzat la blanqueja dia rere dia. Però, què hi ha darrere d’aquesta situació? Com hem arribat fins aquí? I, el més important, què podem fer per canviar-ho?
Els resultats de les eleccions municipals de 2023 al Principat han estat un toc d’atenció per als partits independentistes, en particular per a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). La caiguda generalitzada d’ERC, que fa quatre anys va guanyar les municipals en vots i en regidors, és un clar indicador del descontentament de l’electorat independentista.
Pocs ens podríem imaginar que un color fos perseguit a Espanya com li està passant al groc. Aquest color és el més alegre de l’espectre cromàtic, se l’associa a la calor, a l’optimisme i la diversió. El groc aporta vitalitat a altres colors. Cal recordar que al llarg de la història el groc se’l relaciona amb el sol, donant una aura lluminosa que evoca saviesa, intel·ligència i imaginació. En molts països, el color groc és testimoni d’èxit, prosperitat i poder. Al Japó, simbolitza la gràcia i la noblesa, per contra, a França se l’associa amb la covardia i la traïció.