Escoltant el carrer

Els resultats de les eleccions municipals de 2023 al Principat han estat un toc d’atenció per als partits independentistes, en particular per a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). La caiguda generalitzada d’ERC, que fa quatre anys va guanyar les municipals en vots i en regidors, és un clar indicador del descontentament de l’electorat independentista.

El partit d’Oriol Junqueras ha estat la quarta força a Barcelona, on ha perdut la meitat dels regidors que va obtenir fa quatre anys. A més, ha perdut les seves principals batllies: Lleida i Tarragona, que passaran a mans del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Aquesta situació és un reflex de l’abstenció de l’electorat independentista, que ha decidit no donar suport als partits que, segons la seva percepció, no han estat capaços de complir les seves promeses.

Aquesta abstenció és un càstic clar i contundent. L’electorat independentista ha decidit no participar en el joc polític com a forma de protesta. Aquesta situació posa de manifest la desconnexió entre els partits independentistes i la seva base electoral. Si aquesta tendència continua, els partits independentistes podrien veure’s seriament afectats en futures convocatòries electorals. (més…)

El 24 de febrer del 2022 es commemora el primer aniversari de la invasió russa a Ucraïna, un esdeveniment que ha tingut un gran impacte en la política internacional i ha generat un conflicte armat amb conseqüències tràgiques per a la població civil i l’economia dels dos països.

Incompliment d’acords internacionals

La invasió russa a Ucraïna va ser una clara violació de la sobirania i la integritat territorial d’un estat independent. Els acords internacionals, com el Tractat de Budapest del 1994, establien garanties de seguretat per a Ucraïna, que Rússia va incomplir amb la seva agressió. A més a més, la invasió va ser considerada una violació del dret internacional per la majoria de la comunitat internacional.

Efectes de la guerra

El conflicte armat ha tingut un impacte significatiu en la població civil i l’economia dels dos països. Les estimacions indiquen que més de 13.000 persones han mort en els enfrontaments entre les forces armades ucraïneses i les tropes russes. A més, desenes de milers de persones han estat ferides i més de dos milions han hagut de desplaçar-se de les seves llars.

La guerra també ha afectat l’economia dels dos països. Ucraïna és un important proveïdor de cereals i altres productes agrícoles a Europa, però la guerra ha afectat greument la seva capacitat per a produir i exportar. Rússia, per la seva banda, ha sofert sancions internacionals i ha vist disminuir les seves exportacions de petroli i gas.

Proposta de pau de la Xina

En el context d’aquesta crisi, la Xina ha proposat una solució diplomàtica al conflicte. La seva proposta consisteix en una cessació de les hostilitats, la retirada de les tropes russes d’Ucraïna i la creació d’un fòrum internacional per a abordar les qüestions de seguretat en la regió.

Tot i que aquesta proposta ha estat rebuda amb escepticisme per part de molts països, és important que la comunitat internacional segueixi buscant solucions pacífiques per a aquest conflicte.

Amenaça nuclear

Darrerament amb el procés d’independència que s’impulsa des de Catalunya, molts i sobretot el Govern català a l’exili s’ha fixat amb el model de nació digital d’Estònia. Una de les finalitats del Consell de la República és construir la nació digital de Catalunya per intentar escapar del caduc entramat jurídic-polític espanyol.

El model de govern electrònic d’Estònia es considera el més avançat del món en l’ús de les TIC. Cal recordar que Estònia és una de les 3 repúbliques bàltiques que es van independitzar el 1991 de la Unió Soviètica. Amb poc menys de 30 anys con estat independent i amb poc més d’1,3 milions d’habitants s’està convertint en un referent tant amb la digitalització de l’administració pública com del mateix govern.

No hem de passar per alt que en el seu entorn existeixen estats avançats tecnològicament i amb índex de desenvolupament humà capdavanters, com a exemple Finlàndia. És precisament aquest estat que va veure una possibilitat d’invertir a Estònia després de la seva independència, oferint-li implementar una xarxa analògica a través de l’empresa finesa Nokia, que el govern estonià va refusar perquè apostava ja per una tecnologia digital.

En aquell moment, a finals del segle XX i començament del XXI, gràcies que els presidents estonians apostaven per les potencialitats de les noves TIC van avaluar que la implementació d’una administració electrònica era la manera més econòmica i eficaç perquè un país pobre i amb una densitat de població molt baixa fes el salt cap a una ciutadania digitalitzada.

Amb aquesta petita introducció he volgut situar-nos per poder argumentar el seu èxit en tan poc temps enfront d’altres estats amb moltes més potencialitats econòmiques.

Primer.- És un estat jove, el model d’administració i govern que coneixien era el model soviètic i gràcies a la independència van poder optar per un canvi radical en el model.

Segon.- Els governants creien en les potencialitats reals de les NTIC.

Tercer.- Si des del govern i els directius públics de la nova administració van albirar que les tecnologies ben aplicades serien beneficioses per la ciutadania i la societat estona en general, aquesta no oposaria resistència a la seva implementació.

Aquests 3 punts són importants perquè si el comparem amb estats de més d’un segle d’existència, amb estructures burocràtiques molt institucionalitzades i governs democràtics nascuts de l’evolució de monarquies absolutistes, o de guerres de secessió d’estats totalitaris, etc. Fa que la introducció de models innovadors tant en la presa de decisions com amb l’administració sigui percebuda com un atac a l’statu quo existent, a la manera tradicional de fer i es troben moltes reticències internes.

Toomas Hendrik Ilves, president d’Estònia entre el 2006 i el 2016 deia: “No he tingut mai por de la tecnologia, i el problema que tenim en molts països és que la gent que hi ha en política no hi entén gens, de tecnologia.”. En el nostre cas el MHP Carles Puigdemont se li assembla, ja que ell quan només era diputat, va ser dels primers polítics en fer servir les TIC per tenir una interacció digital amb l’electorat.

En casos on existeix una institucionalització burocràtica de segles, les “revolucions” digitals a l’administració i govern, per molt que existeixin dirigents que creguin amb les virtuts del nou model a implementar xoquen amb el gran gruix del funcionariat/treballadors públics tradicionals que finalment són els encarregats de portar el dia a dia la possible administració electrònica.

Un fet molt important a Estònia i que va lligat al punt primer citat, és que va ser el primer estat del món en declarar la connexió a internet com a dret bàsic de tots els ciutadans. Com poden sorgir reserves en la implementació de l’e-Estònia si tots els ciutadans se’ls hi reconeix com a dret bàsic disposar de connexió a internet? Tot i que el reconeixement d’aquest dret era primordial per poder reeixir la digitalització que es volia portar a terme, és gràcies a aquest reconeixent el que va fer que la societat estona s’obrís completament a la xarxa i a les TIC. Allà van nàixer iniciatives com Skype, Transferwise, Cleveron, etc. el que suposa que en l’actualitat sigui l’estat amb més ‘startups’ per càpita del mon.

Mentre en la majoria de les democràcies consolidades recelen del vot electrònic a Estònia es pot votar per internet des de 2005. Llavors el problema no és disposar de tecnologia de seguretat per a l’identificador digital a cada ciutadà sinó la cultura existent al darrere. Un estat jove es pot permetre i crec que la ciutadania li reclama innovació democràtica i sobretot en participació digital, mentre altres estats més tradicionals burocràticament parlant són més conservadors davant la tecnologia actual.

Us imagineu estats com Espanya, Regne Unit, Itàlia, França, etc. amb un índex semblant a Estònia d’ús dels seus ciutadans de la xarxa per comunicar-se amb l’administració? Els estonians disposen de més de 4.000 serveis digitals, quants en disposem nosaltres? Fins i tot disposa d’una criptomoneda, ‘estcoin’ (tot i no ser moneda oficial) té la missió d’atreure inversions, sense passar per l’euro.

La conclusió que podem extreure és que apostar per una societat o nació digital es pot dur a terme i acceptada pels ciutadans si disposem d’un nou estat que no vulgui seguir en el vell model de burocràcia espanyola i implantar un nou model de govern electrònic que trenqui radicalment amb tot el nostre passat.

Després d’assistir a la presentació a Brussel·les, el passat 8 de desembre, del Consell de la República he notat que estic bastant més optimista que unes quantes setmanes enrere. En l’editorial d’avui d’en Vicent Partal escriu que: “Els catalans tenim una mirada hipercrítica sobre nosaltres mateixos. Personalment, crec que això és molt bo, però a voltes ens emboira la vista. Tots els problemes que té al davant el moviment independentista no són res comparats amb els que té l’estat espanyol per culpa de l’acció del moviment independentista” i estic molt d’acord i en molts grups que pertanyo, de WhatsApp, Telegram, missatges de Twitter, tertulians, etc. els independentistes sempre tenim alguna cosa de queixa, d’aclariment, de desacords amb alguna declaració o fets d’en Torra, Puigdemont, Comin, Junqueras o el “Sursumcorda”. Moltes vegades, carreguem gratuïtament o sense pensar-ho massa, contra persones totalment compromeses amb la llibertat nacional de Catalunya, però que tenen entre mans la gestió del dia a dia d’una autonomia catalana agònica i no poden fer més del que ja estan fent. I com diu en Partal, el que no som capaços de veure és que l’estat espanyol té un paper en aquesta auca més complexa que la nostra.

Cal tenir una actitud més proactiva, més optimista, si no, no avançarem si a cada nou escenari dubtem! I dubtem de tot i de tothom!

Cal recordar que només s’equivoca qui actua, qui fa coses; l’immobilista, el que es queda parat esperant que passin les coses mai s’equivoca però tampoc avança, es queda ancorat en el passat amb cara de pomes agres.

Voldria acabar dient-vos que ja som a la VIA ESLOVENA, Sèrbia va enviar l’exèrcit a Ljubljana i Espanya ens va enviar el CNP i GC (cos militaritzat) perquè sap molt bé que no pot treure els tancs al carrer, contra un moviment pacífic, formant part de la UE i l’OTAN. I encara que ara vingui La Vanguardia com la salvapatries espanyola que sempre ha estat, per dir que la Via Eslovena va ser violenta i no és convenient fer aquests paral·lelismes, jo opino tot el contrari. Allà van tenir la “Guerra dels 10 dies” però nosaltres, amb el nostre pacifisme com a estendard, estem patint una acció hiperrepressora espanyola des de fa més d’un any, amb ferits, exiliats, dissidents a la presó i presoners amb vaga de fam. Però ara toca als ciutadans sortir al carrer per donar la darrera empenta per fer efectiu que “Catalunya sigui un estat independent en forma de república”. I tenint la perspectiva que l’executiu espanyol vingui a Barcelona, com ho faria qualsevol govern d’una metròpoli anant a la colònia per celebrar unes eleccions autoimposades que van perdre, és una finestra d’oportunitat d’aquelles que fa uns mesos en parlava el MH president Torra.

Vinga! Companys! Aixequem els ànims, i fem que el 21D sigui una bona traca final per assolir els nostres objectius!!!

Moral ben alta i fins a la victòria!

Fa setmanes que em ronda pel cap una idea que no m’atrevia a posar-la sobre la taula per por de ser titllat d’insensible i insolidari, però després de veure com ens estem comportant tots plegats m’he atrevit a fer-ho.

Mireu, ras i curt, si volem avançar cap a la llibertat plena de Catalunya, no podem ser ostatges emocionals dels presoners i exiliats.

Sempre hem dit que el procés d’independència iniciat a Catalunya volíem que fos democràtic i pacífic, però això no significa que no podem fer un paral·lelisme en les “batalles” i “guerres” d’independència d’altres temps i llocs del món.

Com l’estat espanyol coneix molt bé el nostre tarannà, el primer que va fer va ser engarjolar els líders socials (Cuixart i Sanchez), posteriorment els polítics (Bassas, Forn, Forcadell, Junqueras, Romeva, Rull i Turull) i anant amenaçant de presó a la direcció dels Mossos, Alcaldes i membres dels CDR. Amb aquesta estratègia els catalans vam caure de quatre grapes amb la solidaritat ben entesa dels nostres compatriotes. Però heus aquí el parany, mentre estem entretinguts amb els nostres companys de lluita no avancem cap a la independència.

Algú es pot imaginar en mig d’una batalla que un dels bàndols aturés tota la seva activitat per intentar negociar els seus presoners? L’intercanvi de presoners, o la seva llibertat o amnistia es negocia quan tens res a negociar, o fas una missió de rescat o t’esperes al final de la guerra, mai en mig d’una batalla.

Companys crec que els nostres presoners i exiliats ho haurien d’haver sabut això, perquè si no ho sabien, van ser uns inconscients i si n’eren conscients, van ser la peça clau per posar un gran fre cap a la llibertat nacional i poder seguir jugant a l’autonomisme amb pell d’independentistes.

Tothom sabem que els judicis contra els nostres presos seran una farsa, llavors perquè perdre el temps amb un hedonisme malaltís per canviar una cosa que tenim clara que no podem? Per tant, perquè no avancem llavors en fer efectiva la República, no una república dins dels pobles ibèrics de l’estil de Company, sinó una república a l’estil de la portuguesa, lliure i independent.

I si tots els nostres esforços els dediquem a la causa justa, a recollir més suports internacionals, en crear la primera administració electrònica de la República, etc. i finalment saltem al buit, l’èxit és possible. Llavors com a un actor més reconegut internacionalment podrem començar a negociar el repartiment d’actius i passius del que significa una escissió d’aquesta magnitud (ho estem veient amb el Brèxit) i com no, la llibertat dels nostres presoners i el retorn dels nostres exiliats.

Fins 2011, Líbia tenia l’esperança de vida més alta d’Àfrica (només per darrere de les ciutats i illes espanyoles de Ceuta, Melilla i les illes Canàries, i de l’illa britànica de Santa Elena), amb 77 anys. posseïa el PIB (nominal) per càpita més alt del continent africà, i el segon lloc considerant el PIB per càpita en paritat de poder adquisitiu (PPA). També tenia un dels registres més alts d’Àfrica en l’índex de desenvolupament humà (IDH), però des de la caiguda del règim del general Muhammar el-Gaddafi tots els indicadors han caigut en picat.

Sent un règim dictatorial, des del Cop d’Estat de 1969, Líbia en ser un estat ric en gas i petroli, li va permetre tenir els índexs econòmics més alts de la zona, gràcies a la redistribució que es feia d’aquesta. Els libis, per exemple, gaudien d’educació i tractament sanitari gratuïts. Es calcula que al voltant de 2 milions de treballadors d’altres parts d’Àfrica i del món treballaven per a les empreses extractores de petroli i gas abans de la intervenció militar estrangera del 2011.

Seguint l’estela de la Primavera Àrab que va fer caure els règims de Tunísia o Egipte, a Líbia va començar a principis de 2011 uns moviments de rebels en contra de Gaddafi amb la intenció de deposar-lo. Molts analistes vinculen aquests moviments amb agents de la CIA de la zona que van donar suport a grupuscles islamistes radicals per aconseguir desestabilitzar el govern libi. Amb l’excusa de la creixent inestabilitat de Líbia, l’ONU va aprovar una resolució d’exclusió aèria de la zona en conflicte. Aquest acte de Nacions Unides va encoratjar als Estats Units i els seus aliats recurrents de l’OTAN a iniciar uns atacs aeris. El més destacable va ser que l’operació militar que inicialment era per donar compliment a la resolució de l’ONU aviat es va convertir en una caça al General Gaddafi. Es van bombardejar tots els complexos governamentals i residències conegudes, on podia estar amagat, fins que se’l va posar setge a Sirte. Després de diverses setmanes assetjat, Gaddafi va ser ferit i després de la seva captura pels rebels, va ser executat per aquests al mig del carrer el 20 d’octubre de 2011. Cal destacar que des de la intervenció militar internacional fins a la mort de Gaddafi, que va devastar el país, provocà la mort d’entre 50.000 i 100.000 persones i derivà en més d’1 milió de desplaçats.

En absència d’un poder legítim, Líbia entra en un caos generalitzat. Durant mesos hi va haver dos governs i el 2016 va arribar a tenir-ne 3. Trípoli és la seu del format per un grup de partits en la seva major part islamistes, Tobruk acull el Parlament oficial i el govern que gaudia fins a març de 2016 amb tot el reconeixement de la comunitat internacional, però l’ONU va impulsar, amb les principals potències d’Occident, un Govern anomenat d'”unitat nacional” amb una força sobre el terreny libi molt limitada ja que residia a Tunísia. La creació d’aquest tercer govern era el que la comunitat internacional estava esperant per intentar una intervenció a Líbia contra l’Estat Islàmic, cada vegada amb més presència al país i més amenaçant sobre el control de la indústria petroliera.

El gran problema de legitimitat de cadascun dels tres governs resideix en què cap garantia la seguretat a les zones on suposadament controlaven. Tots els elements descrits, amb un descontrol efectiu del territori i absència de cap servei bàsic als seus habitants serveix per definir Líbia com un estat fallit. Hi ha un territori absent d’estat, d’estructura institucional que faci possible tenir un interlocutor vàlid internacionalment.

Com s’arriba a aquesta situació?, Quin paper juga EUA en els principals conflictes bèl·lics repartits pel planeta?, Actuen només en pro de l’establiment de la democràcia i la lluita contra el terrorisme internacional, o hi ha altres interessos? Fa dècades que administració rere administració, sigui republicana o demòcrata, Estats Units entra en guerra en societats que tot i tenir absència de democràcia (tal com l’entenem a Occident) enderroquen els sistemes polítics i destrueixen les societats que estaven funcionant relativament bé en el seu entorn geopolític. Els casos més inqüestionables són les actuacions bèl·liques dutes a terme a l’Orient Mitjà, l’Afganistan, l’Iraq, Líban, Síria, etc. S’executen unes guerres fins a la destrucció dels estats, s’instauren governs de palla, sense cap acceptació per part de la població local, aflorant a la llum pública l’inexistent Pla de reconstrucció sociopolític real i realista per a cada cas. Que fer en el post Saddam Hussein, el post Taliban, el post Baixar al-Assad, o el post-Gaddafi. Sembla més que l’objectiu sigui apoderar-se de la producció del petroli i gas abans que no caiguin en mans de Rússia, que no pas establir un sistema polític més proper a una democràcia occidental.

Una altra dada que no se’ns pot escapar és conèixer quins són els grans productors d’armes, a part d’EUA i Rússia, els segueixen la Xina, França, Alemanya i el Regne Unit. Sembla clar que la indústria armamentística d’aquests estats té una gran incidència en el seu PIB. En una economia capitalista, si produeixes un producte aquest s’ha de consumir. L’economia no és sostenible si no es consumeix el produït i s’originen grans acumulacions d’estoc. Per tant, si es vol seguir produint armes i municions cal gastar-los, i ¿que millor lloc que en guerres? A més conflictes bèl·lics, més consum de “armes” i més compra/venda d’aquestes. Per tant, no en va Estats Units lidera aquests conflictes, i recentment, després de resituar-se internacionalment després de la Guerra Freda, s’ha incorporat amb força Rússia.

Una darrera reflexió, a la Líbia de Gaddafi la defensa dels drets humans era molt miserable però res comparable amb la situació actual en què cada dia els libis viuen sota l’amenaça de ser bombardejats, tirotejats o simplement executats. Des dels països del nord, quina superioritat moral podem sostenir davant la societat internacional si actuem destruint estats no “democràtics” però viables, per acabar com carronyers sobre les riqueses naturals dels territoris que es van assolant?, no estarem alimentant, sense adonar-nos, la bulímia dels moviments extremistes de caràcter islàmic?

Publicat el 17 de juny de 2018 a www.lanuevaeuropa.com

Amb l’arribada del bon temps es torna a intensificar l’empresa titànica de milers de persones, fugint de la guerra i la fam, de creuar la Mediterrània del sud cap al nord.

Les últimes dècades els punts “calents” dels grans moviments migratoris de la Mediterrània, eren Marroc cap a les costes d’Andalusia i Líbia cap a Lampedusa, Malta i Itàlia. Aquests primers moviments migratoris del sud d’Àfrica cap a Europa tenien una base majoritàriament d’escapament dels llocs d’origen per motius econòmics, manca d’aliments i recerca d’un nou futur. És cert que alguns conflictes bèl·lics d’Àfrica central desplaçaven i empenyien a certa població a recórrer milers de quilòmetres fins arribar a les costes del Marroc o de Líbia, on màfies locals els facilitaven “embarcacions” que no aguantaven un mínim d’onatge, a canvi de les seves pertinences.

Les influències del govern i la monarquia espanyola sobre la monarquia “absolutista” marroquina semblaven haver desembocat en acords per reduir en tot el possible la partida de tantes pasteres, però estèrils en la pràctica. L’arribada d’immigrants a Espanya per mar, en el primer trimestre de 2018, gairebé s’ha duplicat, i ja són 8.162 les persones, que han arribat a embarcacions per les costes peninsulars i les Balears, Canàries, Ceuta i Melilla, 1 94,1 % més respecte al mateix període de 2017, segons l’últim informe del Ministeri de l’Interior. Per la seva banda, el govern italià va fer el mateix amb el “dictador” Gaddafi per frenar la sortida des de Líbia de persones subsaharianes que tenien com a destinació Europa, però amb la mateixa sort que Espanya.

Aquesta primera onada de migracions que creuaven la Mediterrània a la recerca de la possibilitat d’un futur millor del que deixaven al seu país d’origen, s’ha aguditzat en els últims anys amb la guerra a Síria, i des de la mort de Gaddafi que ha deixat un buit de govern i institucions a Líbia escenari propici per a noves màfies.

Després de 7 anys de guerra a Síria s’ha elevat a la màxima potència el patiment, la desesperació i la violència dels seus habitants. No entrem avui en el conflicte, sinó en les conseqüències d’aquest. Segons dades d’UNICEF, a Síria i als països veïns, 13,1 milions de persones necessiten ajuda humanitària, inclosos 5,3 milions de nenes i nens, dels quals 1,2 milions viuen en zones de difícil accés i 170.000 en zones assetjades de Síria. A més, 2,6 milions de persones es troben refugiades al Líban, Jordània, l’Iraq, Turquia i Egipte. Des de principis de 2018 uns 1.000 nens van morir o han resultat ferits. Molts altres han estat torturats, segrestats, han estat víctimes de violència sexual o han estat reclutats per grups armats.

La UE es va comprometre a acollir 98.255 refugiats, aprovant uns contingents per a cada estat de la Unió que no s’ha complert.

Davant un panorama com aquest, gairebé 6,1 milions de persones s’han vist desplaçades dins de Síria i 5,5 milions viuen com a refugiats en els països veïns. Aquestes xifres ens fan obrir els ulls al fet que molts refugiats vulguin marxar dels camps de la zona habilitats per a ells i buscar fortuna creuant la Mediterrània. Moltes ONG relaten com un gran nombre d’ells han fugit fins a 7 vegades per esquivar l’horror de la guerra i sobreviure.

Avançant en el setè any de conflicte bèl·lic, la UE no ha sabut donar resposta a l’intent d’entrada massiva de refugiats per via marítima, i menys resoldre el conflicte bèl·lic. Ha deixat com una política “domèstica” dels estats del sud d’Europa, Espanya, Itàlia, Malta, Grècia o Xipre, posar frens als intents de milers de persones que fugen de l’horror de les guerres de trepitjar el continent.

Amb l’inici del conflicte a Síria, la UE es va comprometre a acollir 98.255 refugiats, aprovant uns contingents per a cada estat de la Unió. Un incompliment que s’ha generalitzat a tot Europa. En el cas d’Espanya només han arribat 1.212 dels 17.387 refugiats sense que, pel que sembla, hi hagi hagut cap conseqüència.

L’actualitat no cessa. Aquesta primera setmana del mes de juny ja hem pogut veure com a un vaixell, l’Aquarius, amb més de mil refugiats se li ha denegat l’amarratge en ports italians i maltesos, veient-se obligat a vagar per la Mediterrània a la recerca d’un port on ser acollit. Malauradament aquesta serà la tònica general d’aquest estiu de 2018, com ho ha estat els estius anteriors, més encara després del recent nomenament del govern populista italià de Giuseppe Conte amb un programa polític “antimigració” clar. Per la seva banda, el president espanyol Pedro Sánchez, guiat per un afany de distanciar-se de la política que duia a terme, en aquests temes, l’executiu de M. Rajoy, s’ha afanyat a fer unes declaracions on apuntava poder acollir a uns 900 refugiats d’aquest vaixell. Però, què farà quan sorgeixin més casos com aquest? I a les tanques de les fronteres de Ceuta i Melilla ¿se seguirà disparant a tot aquell que vulgui saltar per entrar en territori europeu?

Publicat el 12 de juny de 2018 a www.lanuevaeuropa.com

La política italiana des del final de la II Guerra Mundial sempre ha estat particular. La constitució italiana aprovada en1948 va establir una república parlamentària amb un sistema polític que estimulava que, generalment, tots els governs eren fruit de la negociació entre partits per aconseguir majories que s’apartessin dels espais de poder als sectors més crítics amb el sistema.

És ben sabut que a Itàlia van dominar durant dècades 2 blocs antagònics, la Democrazia Cristiana (DC) i el Partit Comunista Italià (PCI); l’espai del centre polític era gairebé inexistent. Recordem que, als anys 70, després del Cop d’Estat a Xile Enrico Berlinguer del PCI justifica els acords amb els governs de la DC per donar una major estabilitat institucional, conegut com el “compromís històric italià” molt semblant als governs de concentració d’Alemanya entre la CDU i l’SPD.

L’assassinat d’Aldo Moro, la màfia, la corrupció, entre altres factors, van fer arribar a la fi del segle XX a la major crisi de credibilitat dels partits italians viscuda fins llavors. L’aterratge del “carismàtic” Silvio Berlusconi a l’arena política italiana, amb un partit tan poc convencional com Forza Italia, juntament amb les coalicions electorals creades pels seus opositors van començar un cicle d’eleccions italianes marcades per un incipient populisme i uns moviments polítics tan allunyats de les estructures de partits tradicionals com dels programes electorals.

Fa 10 o 15 anys, algú s’hagués imaginat que el “caos” de la política italiana podria derivar en algun govern amb una visió clara de recuperació de la sobirania cedida a la UE i crític cap a la llibertat de mercats?, o que es volgués liquidar l’estat del benestar que amb èxit es va establir al continent com a motor social de la postguerra i com a fre de l’avanç dels tentacles soviètics? Desapareguda l’amenaça del comunisme, el canvi de mil·lenni es caracteritza per un liberalisme bel·ligerant on els neoconsevadors intenten desmantellar tot model d’estat social. Gràcies al govern de Giuseppe Conte sorgit de l’acord entre Matteo Salvini, líder de la xenófoba Lega Nord, i Luigi di Maio, del Movimento 5 Stelle (M5S), referent dels “indignats” italians i que refusen que els cataloguin com dreta o com esquerres, Itàlia serà el primer gran estat de la UE que:  advoqui per l’expulsió massiva de immigrants sense papers, pretén elaborar una nova llei sobre legítima defensa que en la pràctica significa una ampliació per a la tinença d’armes, revisi el salari de desocupació només per als ciutadans italians, porti a la pràctica una reforma fiscal regressiva, reexamini les obligacions derivades dels tractats internacionals signats per la República italiana, així com augmentar el control a les fronteres. Tot això, al pur estil de Donald Trump que estarà salivant en veure com un alma mater de la UE s’acosta als seus postulats polítics de la dreta alternativa populista.

Donald Trump… estarà salivant en veure com un alma mater de la UE s’acosta als seus postulats polítics de la dreta alternativa populista.

La idea dels anys 90 d’una UE forta gràcies a la unió monetària, al lliure comerç i circulació de mercaderies i persones, i amb una constitució que atorga una “ciutadania” europea seria capaç de superar els estats és avui, gairebé 30 anys després, una utopia. L’ambició dels poders econòmics de liberalitzar els mercats i augmentar els seus beneficis a costa de l’esforç de la ciutadania ha fet que aquesta busqui respostes en aquells cants de sirena que potser dècades enrere no hagués fet cas. Els moviments populistes, tant de l’esquerra com de la dreta alternativa tenen receptes perilloses per superar l’Europa neoliberal de Merkel, Rajoy i Renzi. Però els temors econòmics no són els únics, la por a l’expansió del terrorisme d’arrel islàmica en la nostra societat, la maldestra política exterior comuna de la UE, els canvis en els models socials tradicionals com el matrimoni homosexual, fan ressorgir avui moviments ultraconservadors i populistes. Són forces tradicionalistes, de defensa de la uniformitat identitària, del rebuig frontal al canvi multicultural, i també del menyspreu a les elits. Els xenòfobs, populistes, antisistema i euroescèptics s’han convertit en opció de poder a Polònia, Hongria, Àustria, República Txeca i ara Itàlia. Les seves polítiques són clares, el grau d’adhesió a la UE, ha de ser un compromís voluntari dels estats a sotmetre-s’hi, però sempre imperarà els interessos interns, cada Estat té el dret i l’obligació de prioritzar les seves necessitats domèstiques. El Brexit és un bon exemple.

Coneixem ja les prioritats del nou govern de Giuseppe Conte, com la lluita contra la immigració, l’emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets, són els eixos centrals del seu programa polític i la gran amenaça per a la Unió Europea i els seus ciutadans.

Publicat el 7 de juny de 2018 a www.lanuevaeuropa.com

Tradición i reivindicación.

Pocs ens podríem imaginar que un color fos perseguit a Espanya com li està passant al groc. Aquest color és el més alegre de l’espectre cromàtic, se l’associa a la calor, a l’optimisme i la diversió. El groc aporta vitalitat a altres colors. Cal recordar que al llarg de la història el groc se’l relaciona amb el sol, donant una aura lluminosa que evoca saviesa, intel·ligència i imaginació. En molts països, el color groc és testimoni d’èxit, prosperitat i poder. Al Japó, simbolitza la gràcia i la noblesa, per contra, a França se l’associa amb la covardia i la traïció.

El que us m’agradaria que reflexionéssim avui deriva del significat que ha agafat aquest color en la fase actual del procés. Davant l’empresonament despòtic per part de la justícia espanyola de persones vinculades en la lluita per la República catalana, el moviment sobiranista va català va decidir visibilitzar el rebuig d’aquesta reacció politicojudicial interpel·lant a la ciutadania a posar-se un llaç groc.

L’enginy de la gent per fer accions el menys costoses possibles econòmicament parlant de suport a les candidatures republicanes de cara a les eleccions del 21 de desembre de 2017, imposades pel govern espanyol a través de l’aplicació del 155 després d’haver destituït il·legalment el govern legítim de Catalunya i dissolt el Parlament, va popularitzar el GROC.

Ja no et trobaves llaços de color grocs, sinó pintades, murals, pancartes, bufades, mocadors, qualsevol cosa que fos de color groc es va intentar que fos un recordatori que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueres i Joaquim Forn en aquest període estaven a presó provisional amb mesures cautelars febles i assumit més com una revenja que no pas una acció de la Justícia. En aquella campanya electoral, els partits que donaven suport a l’aplicació del 155 van començar a posar denúncies davant la Junta Electoral per fer fora de l’esfera pública aquest color per intentar amagar la vergonya que suposava tenir presos polítics que ells no reconeixien. A portes de les festes nadalenques, es van posar denúncies per llums de Nadal de color groc als carrers de molts municipis, de lluminàries de fonts d’aigua de color groc, etc. feia que tot allò que era de color groc començava a ser perseguit.

Aquesta persecució que es va iniciar a la campanya electoral del 21 de desembre ja no s’ha aturat, ans el contrari, s’ha anat agreujant fins a arribar a límits ridículs que demostra la mesquina mentalitat del persecutor. Unes “tietes” fent bufandes de mitja al carrer, pel sols fet d’estar prop d’alguna autoritat espanyola, eren desallotjades dels llocs per la policia perquè el color de la llana era groc.

…s’ha anat agreujant fins a arribar a límits ridículs que demostra la mesquina mentalitat del persecutor.

L’encert de trobar un color que acaba significant una cosa tan potent que desestatitza a l’adversari arribant-lo a irritar tant que l’intenta eliminar per no haver-se d’enfrontar cada dia davant del mirall, és espectacularment brillant. Només cal recordar la resposta tant d’airada del Ministre Català en seu parlamentària a una pregunta de Carles Campuzano.

La persecució més recent ha estat amb motiu de la celebració de la final de Copa del Rei que organitza la Federació Espanyola de Futbol i la Lliga de Futbol Professional, que setmanes abans del dia del partit la majoria dels dirigents polítics espanyols i d’aquestes associacions ja estaven preocupats pels xiulets al monarca i perquè la grada no es convertís en un escenari de fons groc.

Ahir es va requisar pancartes polítiques i altres de color groc, samarretes de l’ANC de les diades de 2015 i 2016, fins i tot bufandes, només perquè eren de color groc.

Això ha passat avui. A Espanya. El 2018. Han requisat una bufanda groga. Una bufanda groga. pic.twitter.com/hbJCYxgwZt

— Jofre Llombart (@jofrellombart) April 21, 2018