Escoltant el carrer

El terme “cordó sanitari” es refereix a una estratègia política que busca aïllar un partit o grup polític específic per evitar que influeixi en la política governamental. Aquesta estratègia s’ha utilitzat a Europa com a resposta a l’auge de l’extrema dreta, amb l’objectiu de limitar la seva influència en la política mainstream. No obstant això, la seva eficàcia i les seves conseqüències han estat objecte de debat.

 

Definició i origen del “cordó sanitari”

El concepte de “cordó sanitari” té les seves arrels en la política belga, on es va utilitzar per primera vegada per aïllar el partit d’extrema dreta Vlaams Blok. Des de llavors, el terme s’ha utilitzat per descriure una estratègia política que busca aïllar un partit o grup polític específic.

 

Aplicació del “cordó sanitari” a Europa

La implementació del “cordó sanitari” ha variat considerablement a tot Europa, amb diferents graus d’èxit. A França, per exemple, el “cordó sanitari” ha estat una estratègia efectiva per limitar l’influència del Front National (ara anomenat Rassemblement National). En les eleccions presidencials franceses de 2002, el candidat del Front National, Jean-Marie Le Pen, va aconseguir arribar a la segona volta, però va ser derrotat de manera aclaparadora pel candidat conservador Jacques Chirac, gràcies en gran part a l’aplicació d’un “cordó sanitari”. Aquesta estratègia es va repetir en les eleccions de 2017 i 2022, quan Marine Le Pen, filla de Jean-Marie, va arribar a la segona volta però va ser derrotada per Emmanuel Macron.

No obstant això, l’eficàcia del “cordó sanitari” ha estat qüestionada en altres contextos. A Alemanya, per exemple, l’estratègia ha estat menys efectiva per contenir l’alça de l’Alternativa per a Alemanya (AfD), un partit d’extrema dreta que ha aconseguit guanyar representació significativa en el Bundestag, el parlament alemany. A Espanya, la situació és encara més complexa, amb el partit d’extrema dreta Vox guanyant terreny en les diferents eleccions i participant en coalicions de govern, com és el cas d’Andalusia, Castella i Lleó, País Valencià, les Illes Belears i a un bon grapat d’ajuntaments on Vox ha entrat per primera vegada en un govern.

 

El “cordó sanitari” i la seva eficàcia

La eficàcia del “cordó sanitari” com a estratègia per contenir l’extrema dreta és objecte de debat. D’una banda, hi ha qui argumenten que aquesta estratègia ha estat efectiva per limitar l’influència de l’extrema dreta en la política mainstream, com és el cas de França. D’altra banda, hi ha qui creu que el “cordó sanitari” pot tenir l’efecte contrari, donant a l’extrema dreta una excusa per presentar-se com a víctimes d’un sistema polític elitista i exclouent.

A més, hi ha preocupacions sobre si el “cordó sanitari” pot ser utilitzat de manera selectiva per aïllar no només l’extrema dreta, sinó també altres grups polítics que desafien l’establiment com en el cas d’impedir aliances entre partits independentistes catalans. L’exemple més recent, el de l’Ajuntament de Barcelona on el PSC i Barcelona en Comú acceptent el suport del PP per impedir un govern municipal de Junts amb ERC. Aquesta preocupació es basa en la idea que el “cordó sanitari” pot ser utilitzat com una eina per mantenir l’estatus quo polític i limitar la diversitat de veus en el debat polític.

 

Exemples de l’aplicació del “cordó sanitari” a Europa

Sis països europeus en particular mereixen atenció en aquest front: Hongria, Polònia, Itàlia, Suècia, Alemanya i França. En tots aquests països, els partits d’extrema dreta tenen èxit electoral i poder polític, encara que la seva capacitat per debilitar la democràcia liberal varia.

A Hongria, el líder de Fidesz, Viktor Orbán, ha estat un dels polítics de l’Europa de l’Est més improbables que es convertiria en una amenaça per a la democràcia liberal. Després d’unes eleccions decebedores el 1990 i el 1994, Orbán va transformar Fidesz en un partit conservador, guanyant les eleccions de 1998. Després de tornar al poder el 2010, Orbán va utilitzar aquesta infraestructura, i la majoria constitucional del seu partit, per implementar ràpidament una transformació ben dissenyada del sistema polític.

A Polònia, la història és similar a la d’Hongria, però menys pronunciada. El partit governant actual, Llei i Justícia (PiS), té les seves arrels en l’oposició anticomunista i es va moure des del centre cap a l’extrema dreta durant dues dècades.

A Itàlia, Giorgia Meloni és la primera dona primera ministra d’Itàlia i la primera primera ministra d’extrema dreta d’un país de l’Europa occidental en l’era posterior a la Segona Guerra Mundial. Meloni és la líder de la Fratelli d’Italia (FdI), un partit que es considera l’hereu del Moviment Social Italià, un partit neofeixista fundat per antics membres del partit feixista de Benito Mussolini. La FdI ha estat capaç de guanyar suport a tot el país, i Meloni ha estat capaç de capitalitzar aquest suport per convertir-se en primera ministra.

A Suècia, els Demòcrates de Suècia (SD) han passat de ser un partit marginal a ser el partit més encorat a la dreta més gran del país. El SD va ser fundat el 1988 per antics membres de la Moviment de Resistència Suec, un grup neonazi. Tot i això, el partit ha estat capaç de guanyar suport a tot el país i ha esdevingut un suport crucial per a la nova coalició dels partits de dreta.

A Alemanya, l’estratègia del “cordó sanitari” ha estat menys efectiva. L’Alternativa per a Alemanya (AfD) ha aconseguit guanyar representació significativa en el Bundestag, malgrat els esforços per aïllar el partit. Aquesta situació ha plantejat preguntes sobre si el “cordó sanitari” és una estratègia efectiva per contenir l’auge de l’extrema dreta, o si simplement serveix per reforçar la seva narrativa de ser víctimes d’un sistema polític exclouent.

A França, el “cordó sanitari” ha estat una estratègia efectiva per limitar l’influència del Front National. En les eleccions presidencials de 2002, 2017 i 2022, aquesta estratègia va permetre als candidats mainstream derrotar els candidats del Front National en la segona volta. No obstant això, aquesta victòria no ha estat sense controvèrsia, ja que alguns han argumentat que el “cordó sanitari” ha permès als candidats mainstream evitar el debat sobre temes importants i ha reforçat la percepció que l’extrema dreta és l’única alternativa al sistema polític existent.

 

L’extrema dreta al Regne d’Espanya

L’ascens de l’extrema dreta al Regne d’Espanya representat per VOX és un fenomen que, com hem vist, ha estat observat en molts altres països europeus, on aquests partits han guanyat terreny en els últims anys. Aquesta tendència pot ser atribuïda a una varietat de factors, incloent la insatisfacció amb els partits tradicionals, les preocupacions sobre la immigració i la identitat nacional, i la percepció de que els governs establerts no estan abordant adequadament aquests temes.

En el cas de VOX, el seu augment pot ser vist com una resposta a la crisi catalana amb el procés d’indepñendència i a la percepció de que els partits tradicionals no estan defensant adequadament la unitat d’Espanya. També ha estat beneficiat per la caiguda de Ciutadans, que anteriorment havia aconseguit atraure a alguns dels votants més radicals de dreta.

Pel que fa a l’impacte d’aquesta tendència en la política espanyola, és probable que es vegi un enduriment de les polítiques en les àrees com la immigració i la seguretat, així com un augment de la polarització política. També pot haver-hi conseqüències en termes de les relacions d’Espanya amb la resta de la Unió Europea, donat que els partits d’extrema dreta sovint són més escèptics envers la integració europea degut a la pérdua de sobirania nacional cap aquesta.

L’augment de VOX no nomérs s’ha de veure com un risc per si sols, sinó també perquè ha estat capaç de formar coalicions de govern amb el Partit Popular (PP), un partit que es vol presentar com la dreta més tradicional i conservadora.

Aquesta aliança ha permès a VOX d’influir en l’agenda política a través dels seus socis de coalició. En lloc de ser un partit aïllat amb idees radicals, ha aconseguit incorporar les seves propostes en els programes dels governs en els quals participa. Això significa que, tot i que VOX pot no tenir la majoria absoluta necessària per implementar les seves polítiques, influeix en l’agenda política a través de la seva relació amb el PP.

Aquesta situació pot ser vista com una arma de doble fil. Per una banda, permet a VOX influir en la política més enllà de la seva representació parlamentària. Per altra banda, també radicalitza algunes de les propostes dels seus socis de govern, ja que han de treballar per competir per un electorat que pot fer creixer els suport del PP com ja ha passat en la Comunitat de Madrid.

 

El PP “externalitza” en VOX l’èlectorat d’extrema dreta

Aquesta visió sosté que el PP, en lloc de tractar d’incorporar aquest electorat dins del seu propi partit, ha permès que VOX esdevingui el vehicle principal per a aquestes veus polítiques.

Aquesta estratègia pot tenir diversos avantatges per al PP. En primer lloc, permet al PP mantenir una imatge més moderada, evitant associar-se directament amb les posicions més radicals de l’extrema dreta. Això pot ser particularment important en un context en què els partits d’extrema dreta estan sovint sota escrutini tant a nivell nacional com internacional.

En segon lloc, aquesta “externalització” pot permetre al PP influir en l’agenda política sense haver de portar aquestes posicions dins del seu propi programa de partit. A través de la formació de coalicions amb VOX, el PP pot incorporar elements de l’agenda de l’extrema dreta en el seu programa de govern.

Aquesta estratègia permet al PP atraure un espectre més ampli d’electorat. En lloc de limitar-se a l’electorat de dreta més tradicional, el PP pot atraure tant els votants més moderats com aquells que es decanten per posicions més radicals.

No obstant això, aquesta estratègia també té riscos. Legitima i normalitza les posicions de l’extrema dreta, i fa que el PP depengui de VOX per formar governs de coalició. A més, aliena als votants més moderats del PP, que poden veure amb preocupació l’associació del seu partit amb l’extrema dreta.

La “externalització” de l’electorat d’extrema dreta per part del PP sembla ser una estratègia eficaç per influir en l’agenda política i atraure un espectre més ampli d’electorat. No obstant això, també comporta riscos i desafiaments que el PP haurà de gestionar amb cura per no ser percebut encara més com un partit d’extrema dreta.

 

Com afecta l’auge de l’extrema dreta als partits d’esquerra

L’augment de l’extrema dreta a Europa ha tingut un impacte significatiu en la política en general i, en particular, en les polítiques i l’agenda política dels partits socialdemòcrates i d’esquerres. Aquest impacte es pot veure tant als partits d’esquerres europeus com espanyols.

Reorientació de l’agenda política: L’ascens de l’extrema dreta ha portat temes com la immigració, la seguretat i la identitat nacional al centre de l’agenda política. Això ha obligat els partits socialdemòcrates i d’esquerres a respondre a aquests temes, sovint en detriment de les seves pròpies agendes centrades en la justícia social, la igualtat i la protecció del medi ambient.

Polarització política: L’augment de representació de l’extrema dreta ha contribuït a la polarització política, amb un augment de la retòrica divisiva i confrontacional. Això ha posat els partits socialdemòcrates i d’esquerres en una posició difícil, ja que han de trobar una manera de respondre a aquesta retòrica sense caure en la trampa de la polarització.

Pressió per a la moderació: L’auge de l’extrema dreta ha posat pressió sobre els partits socialdemòcrates i d’esquerres per moderar les seves posicions i buscar un “centre” polític. Això pot portar a una dilució de les seves agendes progressistes i a una pèrdua de suport entre els seus electorats més radicals.

Desafiaments per a la formació de coalicions: Amb l’ascens de l’extrema dreta ha complicat la formació de coalicions. En molts països, els partits socialdemòcrates i d’esquerres han hagut de formar coalicions amb partits de centre-dreta per evitar que l’extrema dreta arribi al poder. Això pot portar a compromisos polítics que poden ser impopulars entre els seus electorats.

 

Conclusions

El “cordó sanitari” és una estratègia política que ha estat utilitzada a Europa amb l’objectiu de limitar l’influència de l’extrema dreta en les polítiques públiques. No obstant això, la seva eficàcia ha estat variable, amb exemples de països on ha estat una estratègia efectiva, com França, i altres on ha estat menys així, com Alemanya i Espanya.

A més, el “cordó sanitari” planteja preguntes importants sobre la naturalesa de la democràcia i la diversitat de veus en el debat polític. Si bé pot ser una eina útil per limitar l’influència de grups polítics considerats perjudicials per la societat, també pot ser utilitzada per mantenir l’estatus quo polític i limitar la diversitat de veus en el debat polític.

En última instància, l’eficàcia del “cordó sanitari” depèn de la seva aplicació i del context polític específic. En alguns casos, pot ser una estratègia efectiva per limitar l’influència de l’extrema dreta.

Per tant, l’auge de l’extrema dreta a Europa, i en particular al Regne d’Espanya amb VOX, és un fenomen que ha reconfigurat l’escenari polític i ha tingut un impacte significatiu en la política en general. Aquesta tendència ha estat alimentada per una varietat de factors, incloent la insatisfacció amb els partits tradicionals, les preocupacions sobre la immigració i la identitat nacional, i la percepció que els governs establerts no estan abordant adequadament aquests temes.

A Espanya, l’ascens de VOX pot ser interpretat com un éxit de l'”externalització” de l’electorat d’extrema dreta per part del PP. Aquesta estratègia ha permès al PP influir en l’agenda política a través de la seva relació amb VOX, tot mantenint una imatge més moderada.

Però l’ascens de l’extrema dreta també ha tingut un impacte significatiu en els partits socialdemòcrates i d’esquerres, reorientant l’agenda política, augmentant la polarització, pressionant per a la moderació i plantejant desafiaments per a la formació de coalicions.

En resum, l’auge de l’extrema dreta és un fenomen complex que requereix una resposta política equilibrada. Més enllà de les estratègies com el “cordó sanitari”, és crucial abordar les causes subjacents d’aquest augment de suport social als partits de l’extrema dreta i promoure una democràcia vibrant i inclusiva que pugui respondre de manera efectiva als desafiaments del segle XXI.