Memorandum

Comentaris sobre les darreres eleccions al parlament europeu.
Ja vaig avisar el passat post, que aquest seria menys optimista i més políticament incorrecte.

Per tant, qui no vulgui llegir opinions pessimistes o escèptiques sobre els resultats en les eleccions europees pasades, pot anar directament a l’eurodicciorari.   

 

Anem a aigualir el vi:

a) Al País Valencià, a les Illes, a Catalunya Nord. Em mostro bastant escèptic sobre la opinió positiva dels resultats en aquests territoris.
D’acord ERC ha tingut un bon grapat de vots, entre 8%-12%,  al País València i a les Illes Balears. 
Però són dues nacions amb massa dècades d’ascendència espanyola i dretana, on el PP malgrat casos condemnatoris de corrupció continua guanyant. Voten i quan voten voten el que volen, i no voten en favor de construir uns PPCC. Són lliures, no?
Des de la voluntat de crear l’equivalent a la francophonie, i enfortir relacions culturals, a més de socials i econòmiques, tot aprofitant la llengua comuna i la proximitat geogràfica, penso que les relacions polítiques s’han de limitar a les que bilateralment vulguin tenir els governs -la societat- de cadascuna d’elles. 
Al Principat, ja tindrem prou feina per sortir-nos-en, com per anar intentant ‘expandir-nos’.

b) A Catalunya el bloc més espanyolista  suma entre un 18%-20% ;  el bloc sí però no  Iniciativa + Podemos suma un 15% aproximadament, desconeixent què obtindria CUP (*) ; el bloc únicament sobiranista el que votarà sí-sí suma 46%-47%.  
Per tant el 9-N, ull viu, perquè guanyar obtenint el 51% o més dels vots favorables a la independència depèn dels votants de Iniciativa-Verds, dels votants de CUP, i d’actuals indecisos. Suposant que tothom de Convergència, i d’Unió voti sí-sí, i evidentment que ho faci tothom d’ERC.
Aquest milió de silenciosos respecte a les eleccions del Parlament Català seran claus, i no és segur que vulguin la independència. Millor dit, no és segur que votin per la independència.
A Catalunya estem massa acostumats a que la realitat ens sigui negativa i perdre, com perquè ara ens sentim tan eufòrics per una victòria parcial ajustada quan encara no s’ha acabat el partit.

c) Resultats: Mirem nombre de vots:  1.250.000. Això significa que  1.050.000 dels que van votar en les eleccions del  Parlament, no van votar ahir.  
Cens electoral català :  ~ 5.320.000 ciutadans amb dret a vot (en aquestes europees 5.317.900). No comptem els joves de 16 i 17 anys.
Descomptem una part tradicionalment abstencionista, entre 25% i 30%. Per tant, pel 9-N , assumint banda alta participació, per exemple 75% , suposa sobre els   5.320.000 censats,  uns probables votants reals  de 3.990.000. Considerem que siguin unes eleccions transcendents i polaritzades, com seràn el 9-N, o unes plebiscitàries.
Bé, el 51% d’aquestos 4,0M de votants que podrien acudir a les urnes  són 2.035.000, vot amunt, vot avall.  
D’on pensem treure’ls dos milions de votants sobiranistes davant del vertigen de decidir la construcció a nou d’un estat català, amb tots els riscos i les incerteses  i el vertigen que pot comportar?
D’on pensem estirar 835.000 votants nous independentistes que s’afegexin als 1.200.000 que sembla clar que ja n’estem convençuts?
Serà fàcil d’obtenir tants nous electors favorables, tot i comptar amb els 100.000 votants de catalans a l’estranger que probablement ja podran votar; la franja de joves entre 16-17 anys ; els de la CUP -certs dies em fan més por que un contenidor a Sants- ; i els  ques es puguin anar convencent a darrera hora -amb la col·laboració de la caverna espanyolista-?
Serem prous?

Compte, compte! Que ja sabem com les gasten els espanyols quan s’emprenyen. Aleshores, en cas de conflicte ‘seriós’, ja coneixem que els catalans apel·lem a la dignitat, a la justícia, als drets humans, a l’estètica, a la civilització. Però els altres apel·laran a la raó d’estat. I aleshores, què?
Ho podem dir en termes soviètics: Ja sabem que els ucraïnesos tenen raó, que són en general més pacífics, que han sofert el fet de ser el graner de Rússia, la zona nuclear de l’URSS, i la frontera occidental delereosa d’Europa. Ja sabem que són els bons del conflicte. Però, guanyaran?  De moment han perdut Crimea, i ja veurem Donetsk, i si se’n surten, a quin preu ho faran.
Ho podem dir en termes futbolístics: Ja sabem que el Barça ha jugat millor, que ha dignificat el joc de qualitat, que no compren favors arbitrals, que en general no té jugadors violents, que els davanters no acostumen a simular penaltis, que quan perden una lliga a casa no organitzen tanganes, i sí feliciten els rivals, que són molt bons nois. Però hem guanyat?  Vull dir, hem guanyat en situacions de màxima igualtat, quan un sol minut, una sola decisió de l’àrbitre condiciona un campionat, quan el rival s’hi juga tant?  (està clar que en temporades de domini aclaparador i frescor a les cames hem guanyat i convençut, però no em refereixo en dites condicions, sinó en condicions al límit, ajustadíssimes, en què el trofeu porta a situacions pseudo-bèliques).
De moment hem perdut una lliga per un gol anul·lat a Messi, i no cal recordar el que hem perdut abans   :  (di stefanos,gurucetes,undianos,…. tots ja ho tenim present).
Vull dir, nosaltres amb joc brut tenim poc a guanyar.

d) Encarem per elevació el tema, tot creuant els Pirineus. Els catalans ara i sempre hem aspirat a mirar els europeus de tu a tu. En tenim dret i no desentonarem.
Però la majoria dels governs de les ‘civilitzades i acollidores’ societats europees o bé no comprenen el cas dels catalans, o bé si el comprenen, miren cap a dintre de les fronteres i aleshores recorden que pel que fa als asumptes exteriors, no es tenen amics sinó interessos.
Catalunya ja és prou interessant pels estats de la UE?  
Espanya ja ha deixat de ser prou interessant pels estats de la UE?  
Tenim clar que no estem confonent els nostres lloables i legítims desitjos de reconeixement  internacional amb la realitat, una mica més prosaica i ‘dura’?

És cert que hi ha un degoteig de normalitat via inversions d’empreses alemanes, declaracions de candidats europeus, estudis d’acadèmics internacionals, del poder tou dels nostres catalans universals que estan fent d’ambaixadors. Hi ha un seguit d’inputs que ens permeten ser optimistes.
És cert que la confluència amb el cas escocès ajuda a contextualitzar el fet sobiranista i a no ser vistos únicament com una societat rica que es queixa perquè ha de pagar més impostos.

Tot això està molt bé, però serà suficient?

(*)Parlant de les CUP. És un moviment important. Són unitats populars coordinades. estan a favor del poble i de les classes necessitatdes. Ho subscric.
Han parlat contundentment en seu parlamentària contra els gestors irregularíssims de les caixes. Ho subscric.
Però…hi ha alguna cosa que no em convenç. Aquest punt de heroi assembleari que no vol aburgesar-se, d’antisistema en-qualsevol-cas. Han entrat en les institucions, ajuntaments, parlament, per millorar el sistema des de dins. Aleshores, què esperen per fer de mitjancers entre els okupes i l’administració, i millorar la ‘radicalitat democràtica’ -i pacífica- del moviment okupa des de dins,  enlloc de només fer-los de portaveu i/o suport?
Algú es pot creure que una societat que s’ha proposat un repte  de colossos, de titans, gairebé de déus del l’olimp, com és construir un nou estat, tot independitzar-nos d’Espanya ;  I fer-ho també ‘amb radicalitat democràtica’, amb radicalitat pacífica, amb voluntat inclusiva, constituent, per solucionar un tema de dignitat i al mateix temps de prosperitat (+16.000Meuros) ; Algú es pot creure que una societat que té aquest autocontrol per combatre gegants, i fer-ho bé, pot tenir simpatia per un moviment que no té autocontrol, i combat pseudo-gegants?
Algú pot creure que per un canvi estructural som capaços de treure vora  dos milions de ciutadans, (també els que viuen en crisi, i els emprenyats), i no s’ha cremat ni una burilla, i per un canvi puntual permetrem que uns centenars de persones cremin contenidors i destrossin locals?  (el canvi de l’immoble és puntual, no ens enganyem, ja que no es discuteix el moviment okupa en si, només els brètols que fan mal)
Amb tot el meu respecte pels moviments de base inclusius, democràtics, pacífics i molt útils que milloren l’entorn difícil on estan, però…què estan permetent?
Tota aquesta consideració per les CUP, també es podria aplicar d’esquitllentes a ICV-elsVerds, crec jo.

Bé, ja està. Havíem escrit que avui tocava posar el focus sobre les mancances i les dificultats. Ja havíem avisat que deixàvem el barret políticament correcte al penjador.
Avui no tocava celebrar les virtuts i els superàvits de diumenge, sinó preveure les mancances d’ara endavant.

Acabem fent un recorregut per la geografia irreal d’Europa.
Diccieuroanagramari:
Europa :  Pura, oe.  Precisament pura, no sé jo!
UE, paro ,  potser sí,  però menys que Spain is pain.
Ea, puro : endavant amb els montecristos, per la Lagarde, el Barrosso, el Rajoy, i tutti quanti. Però no són per fumar-los, són perquè se’ls posin pel c..!!!
Portugal :   tropu gal, què passa, que són els menys treballadors dels francesos?  Ah, no!  són una colla que venen d’una població gallega :  Tropa Lug(o)
Espanya:  y pana es,  bé ja ho sabem  que sempre està en avaria.  De fet, sovint fa mal: is pain.
Catalunya: taca y luna, en un sentit metafòric la lluna és la taca preciosa de la nit, i de fet es podria invitar a tastar aquest reflex nocturn: cata-la, nyu. Éssent els nyus, els que encara no ens coneixen. Els guiris, perdó, vull dir els senyors turistes.
França:  çafran . Oh là,là. Ja són aquí els aristòcrates de la taula, que no faltin les espècies orientals. Però compte, que pot haver-hi impostors, pot ser un poble farçan.
Itàlia:  ti laia. Ah, l’Amor Roma, ull viu, no nomès  a tu, Laia.  I Atila. També Atila.
Grècia: rica, ge.  Devia ser fa 2.500 anys, que eren rics, quan els clàssics. Practicant el grec van arribar a trobar el punt G. Vull dir de Geni filosòfic, és clar.
Austria:  tria sua,  bé  es veu que allà al mig d’Europa han triat que suin els altres, per prosperar ells. És el que té patentar molt i fer produir a la resta.
Eslovènia:  e vina sol, e? ; clar, si vénen massa acompanyats, no hi cabran en aquest país tan petit; lo ves, Enia?, ho veus clar, Enia, oi?
Txèquia:  xita, què?  Ep, compte no és una mona, és una xiqueta.
Eslovàquia: o qui la vesa. Doncs, mira qui la vessa, la paga (amb cervesa pilsen)
Bèlgica: cel gabi. És celestial, la xocolata negra per atots aquells que tenen la butxaca plena de diner, ¿negre?, es diguin Gabi o no.
Holanda: la dona, h(aaaa),  qui conegui una holandesa, m’entendrà; si la coneix en el sentit bíblic, xampany!
Luxemburg:  grebum lux , ni idea del que vol dir, però queda com un llatinassu culte.
Alemanya: la manya e,  sí,sí, són molt manyosos, per això exporten molt. I a sobre, la manyosa en cap, sí, sembla  la monyos. 
Dinamarca: marca dani, doncs va, que marqui i que guanyi (el premi, en nou mesos)
Polònia:   lo piano,  sí que hi ha molt de chopin per allà, al país de crackòvia.
Estònia:  i es tona, n’hi deu haver moltes de pesades, per allà.
Letònia:  i el tano , i la mare del tano, també deu ser-hi.
Lituània: la tina, ui. Doncs sí, a la que tasten  efluvis bàquics de la tina, ui,ui,ui.
Finlàndia:  fina-li dan. Anem a saber què i com li finarà, en Dan. Però que li vagi bé.  
Suècia:  seu aci,  que li diria un llevantí a una sueca, abans de ‘seure-hi’ ell mateix.
UK:  KU, que no caigui de gaire alt. En tot cas, ha de ploure molt per deixar-los KO.
Irlanda: dani ral. Bé ral, no ; precisament sense cap ral van quedar els danis gaèlics.

També:
Andorra: Ronda, ar. Una ronda per les tendes, per les pistes, pels bancs.  Ar !
Mónaco: Amo can. Blanco y en botella: no hasse  falta desssirrr nada masss!
Noruega: Noe grua.  Enlloc d’animals, han salvat dues llavors de totes les plantes.
Suïssa: Sa Susi.  La seva Susi?  o   Sus(h)i sà?  o  Us sisa?
Rússia: Àsia sur. Amb una mica de trampeta (a), però és que a tal senyor, tal honor.
Ucraïna: Nia crua.  Malauradament.

                                            – – – – – – – – – – – – – 

*Catalonia, ten points. Hem guanyat. Millor dit, hem superat un dels darrers obstacles per guanyar. 10 punts més de participació que en les darreres eleccions, per arribar al 47 % , superant Espanya i la mitjana global europea.

Catalonia : 10 points.  Spain : is pain.
(Catalunya 10 punts.  Espanya, és dolor,fa mal.)
L’estat espanyol és dolor i fa mal. En grau superlatiu si ens referim a un futur ben proper. Entre moltes veus autoritzades, ho assegura X.Bru de Sala a l’article La deriva d’Espanya,ElPeriódico,gener 2014. Ja comentat en un dels posts.
Però insistirem en un proper escrit. També posarem una mica d’aigua al vi. Que no ens emborratxem de felicitat abans d’hora.
Ara toca celebrar la victòria.
 

Tornem cap enrere.
És diumenge matí. Dia d’eleccions al Parlament Europeu. Tenim 10 hores davant nostre per comprovar si som mesells o som atrevits. Si hem après alguna cosa, o encara vivim amb la rosa a la mà massa dies l’any. Si a 2014  els catalans som inconscients i gasosos, o bé molt conscients i molt sòlids. Si el preu de la nostra llibertat el paguem només amb manifestacions semi-èpiques, festives, d’eufòria entre amics i familiars ben agafadets amb el del costat. O bé si estem disposats a pagar-lo anant a votar, cedint les nostres dades a la hisenda catalana, i no cedint a ofertes ni amenaces de qui ens vol submís. Si ja som un poc més valents. 
Aquest preu és segurament més costerut de pagar. Perquè és menys èpic, menys eufòric, menys diletant. Més avorrit, més frugal, més compromès, més contundent, més llest, més útil.
Veurem.

Diumenge a la nit.
Ja sabem els resultats dels comicis. Vots a Catalunya:
Esquerra ha guanyat amb 593.661 (23’6%dels vots emesos) ; CiU ha aconseguit 548.298 (21’8%); ICV ha tingut 258.375 (10’3%vots). Enhorabona a tots ells. La suma dels tres fa  1.400.000  (55% dels vots)
La suma de PSC,PP,C’s,UPyD fa 795.000 vots (33’%) 
La suma de Podemos,Escons en Blanc,Pacma i la resta, 231.000vots (12%)
Catalunya ha mudat de pell; s’ha despullat de velles pors i fa olor de llibertat. De Sant Jordi assolellat i de Diada definitiva. Potser la societat catalana està espavilant. Potser estem deixant de ser mesells.  Enhorabona a tots nosaltres. Anem bé.
“Ni un pas enrere”.  “La victòria al servei del país”.  “Es pot defensar el dret a decidir sense cedir en les retallades”.

Dilluns al matí.
De tot el que he sentit aquest matí per la ràdio,  -que no ha estat poc-  entre CatRadio i RAC1 indistintament, em quedo amb un tall de diàleg interessantíssim, deliciós pel que significa la pregunta, pel que significa la resposta, i sobretot si es pot sentir l’àudio, pel to de totes dues. 
El Món a RAC1 : 09:00h Jordi Basté té en línia Oriol Junqueras. Un dels tertulians és Màrius Carol, director de LaVanguardia. Aquest darrer pregunta al líder d’ERC:
“I a partir d’ara, sr.Junqueras que toca, xoc de trens entre Catalunya i Espanya, o precisament amb aquestos resultats en que han guanyat [a Espanya i Catalunya] els partits més allunyats en la qüestió catalana, toca seure i parlar?”    
Resposta de Junqueras: “A partir d’ara toca més democràcia. Toca votar el 9-N.”
Immillorable! Intel·ligent! Llest!  I indefectiblement compromès. No sé com, si per les bones o per les dolentes,  però el 9-N votarem.

 

Conseqüències del diumenge:
a) Déu-n’hi-do unes eleccions europees que ‘quasi no interessaven a ningú’! El que fa un parell de lustres eren unes eleccions per recol·locar els elefants blancs de cada partit, per enviar-los a practicar idiomes i a votar la mida dels cogombres, i ara resulta que són comicis amb resultats de fractura tectònica.
Ara resulta que els votants de la UE s’ho han cregut, han acceptat l’envit de poder votar un parlament europeu una mica més important. Resulta que són conscients que vora el 70% de la legislació que ens afecta en el dia a dia prové de Brusel·les, que ja estan farts de pagar impostos per rescatar bancs i no famílies.
Ara resulta que votant, converteixen els resultats en un moviment sísmic que de moment ja s’emporta el líder del PSOE; també  amenaça directament la liberté,égalité,fraternité francesa; desperta vells fantasmes de l’ultra-nacionalisme feixista-nazi en els països nòrdics, fa dimitir el primer ministre belga per l’auge dels independentistes flamencs… i reforça l’europeisme PRECISAMENT dels escocesos i catalans que tant emprenyen l’statu quo burocràtic.
Doncs, mira sí, potser sí que a la UE li toca fer una transició. Passar d’estats grans centralistes , a estats petits cohesionats. Sempre que es faci a petició de la ciutadania, i per descomptat democràticament i pacífica.
Que això suposa ingovernabilitat?  Si us plau!! que ja som grandets. La ingovernabilitat és l’excusa perfecta dels que no saben governar…la complexitat. Els Estats Units de Nord-amèrica són ingovernables? L’evidència ens fa pensar que no més que França, Espanya o el Regne Unit. No més que la UE actual amb vint-i-set estats.
Per tant, si n’hem d’afegir tres o quatre o deu més, tampoc no esdevindrà molt més caòtica, sinó tal vegada coherent amb la seva divisa “unida en la diversitat.”

b) El PP queda tocat, -però no enfonsat- i segurament el president Rajoy, una vegada hagi llegit el Marca de la dècima, es posarà a planificar (sic) alguna tàctica per aturar els-pesats-catalans-que-volen-votar-el-9-N. Que no ens sorprenguin en les properes setmanes declaracions unionistes (vull dir d’Unió, encara que també poden ser dels partits espanyolistes) i editorials de mitjans de comunicació comtals (vull dir del Comte, encara que també podrien ser de la ciutat de Barcelona), demanant seny, respecte a les lleis, prudència per part dels demòcrates i no espantar els inversors internacionals.
Tot això a canvi d’oferir … bé no sé si oferiran alguna cosa, però el que sabem els ciutadans és que el nostre president ha expressat solemnement que la Generalitat no acceptarà res sense abans consultar-nos-ho. Anem bé.

c) Si almenys serveix d’alguna cosa tot aquest sotrac. Si almenys les elits europees que a partir d’ara ens governaran per mitjà del Parlament, la Comissió i el Consell, se senten interpel·lades per la voluntat popular -per tots els votants que els hi paguem el sou-, i aconsegueixen reconduir la UE en la institució al servei de la prosperitat  dels ciutadans. Ja haurà pagat la pena, el sarau.
No cal que inventin res, només cal que rellegeixin els tractats fundacionals i actuïn semblantment als pares de la Unió : Jean Monet, Robert Schuman, Konrad Adenauer, Joseph Bech, J.W.Beyen i A.De Gasperi, vertaders titans polítics.

I ara, abans d’un eurodicciorari avui abreujat, una darrera consideració, esportiva.
Gràcies  Rijkaard, gràcies Ronaldinho, gràcies Eto’o, gràcies Belleti.
Gràcies Guardiola i gràcies Tito. Gràcies Xavi, Iniesta i Messi. Gràcies Pedro i Villa. Gràcies per les Champions aconseguides. Pel joc i les victòries del SambaTeam primer, i després del LegendTeam.
Gràcies a tots vosaltres que m’heu fet menys dolorosa la consecució de la décima pel RMadrid. Més mal em va fer la novena, amb el golàs de Zidane, i amb el Barça tenint l’única orelluda de Wembley 1992 a la vitrina.
La victòria del RMadrid m’ha molestat molt, d’acord. Però més enllà de l’emprenyamenta, què puc fer? Com ho puc assimilar?  
Crec que la resposta és agafar aire, comptar fins a deu i ser coherent amb el que penso. Aconseguir que les meves emocions siguin coherents amb els meus pensaments. Sé, -se sap- que si som amos dels nostres pensaments som amos de les nostres emocions, i si som amos de les nostres emocions  som amos dels nostres actes.
Per tant, vull pensar i penso que estan superades les urgències blaugranes via els trofeus de la dècada prodigiosa. Que el meu benestar emocional necessitava estar molt, -massa- lligat als resultats de futbol. Que havia delegat una part massa important del meu orgull, fins i tot de la meva dignitat als èxits del  Barça i de retruc als fracassos dels rivals del Barça.  Potser havia de ser així. Però ja no cal,ara.

He d’envejar els èxits dels equips espanyols? La resposta és a la pregunta : he d’envejar els èxits dels equips portuguesos, grecs, turcs i russos?  O m’ho prendré com els noruecs, suïssos, alemanys, austríacs i danesos quan s’enfronten i perden contra el Galatasaray, el Panathinaikòs, el CSKA Moscou, el Benfica, el RMadrid, o el Nàpols?
Què prefereixo, viure en un país català lliure, en una societat madura, pròspera, respectuosa i només de tant en tant victoriosa d’un trofeu esportiu? O bé viure en un país amb una societat immadura, escanyada, empobrida, deficitària en drets,  i tanmateix que celebra eufòrica, èxits esportius freqüents? 

I ara, – jo mai mai hauria imaginat dir-ho:  inspiraré profundament, parlaré fluix i ràpid, demanaré que no em surti un herpes a la boca, i per primer cop diré : enhorabona RMadrid, per haver desitjat tan aferrissadament la Champions.

Ja està. Ja he sabut perdre.
(he fet una petita trampa, ja que mentre els felicitava, he estat pensant en un paisà meu, català d’origen malagueny, membre local de l’ANC, devot de Lluís Companys, pare d’una noia independentista de pedra picada, col·laborador incansable en tots els actes d’Assamblea, …i seguidor del RMadrid; així ha estat menys dolorós)

Ara vull saber guanyar.
Guanyem el trofeu que més importància té. Un estat català lliure, pròsper i socialment just. 
Guanyem la llibertat nacional de Catalunya.
Guanyem-la per tots els qui ens van precedir.
Guanyem-la per tots nosaltres, els de sempre i els convençuts després de 2010, 2012 o 2014. 
Guanyem-la per tots els nostres petits, encara inconscients de la importància, que aprenen a fer-se grans, que ens acompanyen més o menys dòcils cada 11 setembre, que ens atabalen de veure’ls tan viciats amb els jocs d’ordinador, que encara mantenen la mirada neta i el cor noble…guanyem, si us plau, pels nostres fills i pels fills dels nostres fills.
 
Guanyem aquest trofeu, i celebrem la victòria com cal. Ho sabrem fer molt bé. Però guanyem de veritat en el moment definitiu.

*El títol Catalonia 10 points, havia d’haver estat Catalonia 12 points, per deixar clar que en aquesta Eurovisió electoral, Catalunya havia guanyat.
Està clar que 10 punts és la votació del segon, però bé, avui 10 és el percentatge d’increment de la participació a Catalunya, i això és important.

Si hagués fet el títol en castellà hagués triat :
Cataluña : Vamos, vamos, que nos vamos.  I és que realment ja ens n’estem anant. 
El títol en francès hauria estat penós: France, La Pen. 
El títol en anglès hauria estat esportiu : Ukip, Ukip , Ukiphurra!
El títol en alemany hauria estat contundent: Merkeln Alemanien vigilen Europen.
El títol en italià hauria estat musculós: Candidato Rezzio vitorioso.
El títol en Pscià hauria estat pscícola: Peix bullit surt escaldat.
[Per cert, hem tingut accès a un document intern de Barcelona-Nicaragua, de la direcció(!!??) del partit, adreçat als follets federalistes.] Ve-t’ho aquí:
‘Cautivo y desarmado nuestro propio partido, hemos de facilitar y facilitamos a nuestro compañero socialisto comandante general secretario su comportamiento anunciado en fecha de hoy tan señalada.
Os comunicamos que haciendo gala de nuestra proverbial autonomía y libertad para hacer lo contrario de lo que nos dicta el Psoe, no vamos a dimitir.  Ni los vamos a l’imitar, ni vamos a dimitrir, ni nos van a desplegar con agua caliente para hacer escaldarnos en una caldereta de pscdo bullido.  Nos pscexplicamos? Pensad que en nuestra contradirección nicaragüense hay un compañero que Bal molt, de hecho Bal- un-Mon, hay otro que es Psiceta hasta el tuértano, y el que os arenga, deriva con tozudez de Navarra.
Asimismo y para tranquilidad de nuestras huestes federa/listas nos hemos asegurado que en próximas contiendas nuestras bajas queden reducidísimas al mínimo posible, para que ningún otro pscez haya de sofrir como nosotros hemos sofrito.
 
Finalmente, exhortamos a todos vosotros, folletos federalistas, camarados socialistos y camaradas socialistas (véis, como somos feministras/os), a gritar conmigo /conmiga,  desde Barcelona Nicaragua : “Viva Honduuuuraaas!!!”

Firmado y rubralcabado/da desde cerca del incomparable marco de las ciudades hermanadas/dos Tarrasa y Cornellà de Llobregato.

Apa, ja està, prou de tantes valoracions i xerrameca, i molta felicitat pels resultats a Catalunya. 
                                             – – – – – – – – – 
 
 

Quatre coses escoltades en els darrers dies sobre les eleccions al Parlament Europeu. No són cites literals, sinó aproximades, de memòria. La interpretació que en faig.
Espero que veraç. 

1a.  Carme Forcadell:  El 25-M  suposarà el començament del 9-N. Cal anar a votar i omplir les urnes.

2a.  J.M.Terricabras: Per l’Europa social, pel dret a decidir. La nostra causa és més important que nosaltres mateixos. Cal votar massivament , cal votar un dels  partits que defensen la llibertat de Catalunya.

3a.  R.Tremosa: Els catalans votaran sàviament el proper diumenge. No abandonem el projecte europeu. Tan sols més Europa ens garanteix menys dependència d’Espanya, més respecte pels drets socials i nacionals de Catalunya. 

4a.  E.Urtasun: Podem  dir-li a Europa que els nostres drets són la nostra dignitat. Cal defensar la sanitat i l’educació públiques. Cal canviar el sistema europeu des de dins. S’ha d’acceptar el dret a decidir de Catalunya.

Hem dit que només quatre coses, per tant, ja està.

Va, vinga, posem-hi  la cinquena.  Aquesta és meva.  Aquesta és literal.   ; )
5a.  Jo mateix: “Si el diumenge votem sobiranisme a les eleccions europees, guanya Catalunya.
Si el diumenge votem molt, guanya Europa. 
Si el diumenge votem molt sobiranisme, guanyem tots.”

(Em sembla que el nostre vot estarà ben gestionat en qualsevol de les tres candidatures)

Ja està.

Avui no toca ni dicciorari, ni anagrames. Ho deixem per la setmana que vé.

‘Apa-li’, a votar. Intueixo que ens ho passarem bé.

Va, una cosa més.
Jo diria que fent un símil maratonià, les eleccions del 25-M, pel que signifiquen, pel risc d’abstenció, per la llarga travessia que ja portem, pels cinc mesos que ens queden fins el 9-N,  per tot això, podrien considerar-se  “el mur” ,  “la pàjara”,  el quilòmetre 31, el 32, o el  35 en el que cal serrar les dents , resistir els dubtes i continuar corrent.
Si s’aconsegueix superar-lo , la resta  fins a la meta es corre per  inèrcia física i mental.
I s’acaba la cursa, és a dir, es guanya.
Doncs això.

                                                  – – – – – – – – – 

*Prèvia. Més del 90% del bloc d’avui estava escrit abans de dissabte. Per tant, després d’haver perdut la lliga l’article pot resultar inadequat, i el dicciorari avorridament poc enginyós. D’acord.
Però, és culpa meva que l’equip hagi desaprofitat aquesta segona oportunitat del destí empatant els dos últims partits decisius de la temporada? És culpa meva que a la mitja part del darrer partit , que es juga a casa, es tingui la lliga guanyada i es sigui impotent per conservar-la?  La resposta és no.
Per tant, tot esborrant algun trosset que ara mateix seria sarcàstic, endavant amb la resta de l’article.

Postdata.
1r.El títol previst era : Enhorabona Barça. Moltes felicitats.Moltes gràcies.Adéu.
2n.Per un moment he oblidat que cal perdre bé. Així com hem sabut guanyar al llarg d’aquesta dècada prodigiosa,també sabrem perdre en aquest  maleït any.
Més, si crec que aviat començarà un nou cicle, i amb ell, tornaran poc a poc els títols. Per tant : Enhorabona, Atlético de Madrid. Heu guanyat merescudament la lliga perquè l’heu volguda guanyar aferrissadament. 
3r.He vist el partit amb la família i amb uns amics en un restaurant. Després hem sopat (no aferrissadament, ho puc ben assegurar). En el moment dels postres he demanat un gelat capuccino que m’han servit en un got de vidre on hi havia escrita una dita. Estava firmada per Paulo Coelho. Deia “Quan vols realment una cosa, tot l’Univers conspira per ajudart-te a aconseguir-la.”  Doncs això.

Sí, crec que va sent hora d’acomiadar-nos d’un cert Barça. D’un sentiment patriòtic envers el Barça. Ja no ens cal. Va arribant el moment de que ja no ens calgui. És la meva opinió que s’ha d’anar superant el binomi Barça-patriotisme.
Al llarg dels 115 anys d’història, hi ha hagut moltíssimes raons, i només en llistaré unes quantes, per haver-nos imbricat  com a germans de sang amb aquest club fins atorgar-li la quinta-essència de Catalunya.
La designació d’exèrcit no-armat del nostre país que conqueria Europa i el món.

En fi, què us he d’explicar als que teniu més de 45 anys?

Però afortunadament ja va sent l’hora que el FCB sigui només un club esportiu de la capital del nostre estat. Estimat pel que significa. Reverenciat pel que ha vençut  i exigit pel que ha de guanyar. I prou.
Que sigui per a nosaltres el que  BayernMünchen és pels bavaresos, ManU pels anglesos, ACMilan pels llombards,  el que ParísSaintGermain, Ajax, Juve, Liverpool, BorussiaDormunt, Chelsea  i sí  RMadrid  i Atlético (uff!!!) són pels seus seguidors.  
La referència esportiva i sentimental. I social, d’acord. Ja ens entenem.
Que aglutini la passió. Fins i tot delegant-hi una part del nostre orgull i dignitat. Que representi la rivalitat incruent de la tribu.  Val, fins aquí. I prou. 
Que deixi de ser el nostre referent polític, perquè ja no ens calgui guanyar als camps esportius el que ja anirem guanyant normalment en les institucions mundials. 
Per tant, que ens puguem conformar amb la selecció catalana. Que aquesta ens provoqui il·lusió per la victòria en competicions oficials, i emprenyament per la derrota. Així de discret, així de normal.
Parafrasejant una patum del Barça (“el dinero en el campo y no en el banco”), diríem: la dignitat personal i social en el benestar diari  i no en l’eufòria de l’esport.

Tot i així, no oblidem massa aviat:
Josep Sunyol, president del Barça i diputat d’ERC  és assassinat pels franquistes l’agost de 1936.
El 1940 canvi de nom a Club de Fútbol Barcelona, i canvi de la senyera per la rojigualda. Fins el 1949, noces d’or del club,  que és autoritzat a recuperar antic nom i bandera.
Assumpte fitxatge Di Stefano. 1953 el club tenia lligat el fitxatge de l’argentí, i el règim franquista dificulta i impedeix el contracte. La junta directiva dimiteix, i el RMadrid es queda amb el jugador.
No oblidem tampoc:
El gol de Marcelino eliminant per primer cop en la història de la  Copa d’Europa el RMadrid.  Permetent-nos jugar la final contra el Benfica. La dels pals i el gol en pròpia.
Algunes finals de la Copa mogudes i moltes de guanyades. (Amb procés biliós de qui ens les entregava, probablement de tots dos, el d’abans i el d’ara.)
Basilea,1979. Primera Recopa blaugrana. Krankl havent deixat a l’hospital la seva dona en recuperació d’un greu accident de trànsit,  per marcar a la final.
Unes botifarres catalanes amb condiments alemany i brasiler dedicades a Bernabéu & Sons.
Bakero. Kaiserlautern.
Wembley, 20 de maig de  1992.  Minut 111. Falta a favor del Barça. Treu Stoichkov, la para Bakero , xuta Koeman,  gol. Goooollll!!!  Primera Copa d’Europa del Barça. 
El centenari 1999. La samarreta bipartida suada per Guardiola, Rivaldo, etcètera.
La passió deliciosament anàrquica de Luis Enrique. (deliciosa quan marcava amb el Barça, és clar.)
El 0-3 de Ronaldinho.
El 2-6 de Messi.
El gol d’Iniesta contra el Chelsea.
El petó al braçalet quadribarrat d’en Pujol i la maneta de Piqué en els clàssics.
El partit perfecte de la final  copa Intercontinental.
El salt de Messi per flotar i marcar de cap davant Van der Sar a la final de la Champions.
I més, i més, i més, tots els fantàstics, fabulosos, estratosfèrics moments que ens ha regalat Messi, incloent els molts gols que ha marcat en els clàssics, provocant rictus desencaixats en les cares madridistes. Especialment la cara d’estaquirot en els porters rivals, menció especial quan perforava la xarxa del seu ‘amic’ Casillas.
Puyol cedint el darrer trofeu  de la Champions acabat de guanyar a l’Abidal.
Tito Vilanova havent ajudat Guardiola en el X6Team, en aquest persistim que tantes coses signifiquen: pressió i qualitat dels davanters, generositat incansable al mig del camp, responsabilitat exigida dels defenses, concentració constant del porter, és a dir, talent i treball, treball i talent.
I la devastadora notícia  de la seva mort que ens ha  aclaparat aquest 2014.

No ho oblidem.

Però quedem-nos en la importància ja passada que van tenir. Relativitzem la importància que a partir d’ara ha de tenir el club en la nostra futura estatalitat.

Postdata. Abans d’acabar, la notícia del fitxatge del nou entrenador, Luis Enrique, amb la tornada de Rafinha i Déulofeu. El porter Steger, algúna incorporació més, els millors del Barça B.  Saba nova, gana per guanyar.
Nova il·lusió…només futbolística,ja.

En fi, avui no podia ser d’altra manera, toca als jugadors del Barça ser presents en el nostre dicciorari.
Amb ‘bonus track’ inclòs, a major glòria del nostre anagramàtic català oficial el Sr. Serramiau.

Dicciorari / Abarçadari:
Val vés:  Porter que ja ha complert amb escreix la seva època en l’equip i que se’l deixa marxar.

Al(re)ves:  Jugador amb tant de potencia física que va corrent en un sentit i en un altre, molt revolucionat.

Alexist:  Jugador que a vegades sembla un acudit.

Bar tras :  A la part del darrera, és un forrellat.

Iniestandard:  Referent del joc excels per a imitació de futurs ‘peloteros’.
Marti,no: (ho he borrat, no fem massa sang del caigut; d’un Robson2 amb menys talent i més mala sort) 

Messileni:  Etapa de mil anys (més o menys, home!!), en què el millor jugador del món haurà estat en Leo. 

Messilent:  ¿?  ;   Paraula sense sentit  ;   < error de sistema> , almenys fins a dia d’avui (ehem,ehem).

Merssi:  Agraïment infinit cap el millor jugador del món, que hem gaudit nosaltres. (La tornarem a pronunciar, segur.)

Pèpoca:  Periode de l’equip entrenat pel Guardiola.

Neymare:  1.Malson que ha tingut la mare del crack brasiler, en el qual el jugador  falla en el llançament de penalti decisiu en la final de la copa del món.  2.Malson  de qualsevol fill de mare blaugrana, en què el jugador més car fitxat el club, resulta un bluff.

Tateam!! :  Equip d’aquesta temporada entrenat per Martino que com en el circ, ha fet el més difícil.   (personalment  d’acord, han hagut de fer acrobàcies sense xarxa,  però esportivament, molt malament, circ amb pallassos de segona i domadors de feres que es mosseguen ells mateixos)

Xaviondo:  Migcampista referent d’intel·ligència futbolística profunda, ja que té al cap tot el joc del   seu equip. 

X6Team:  Equip històric del Barça, entrenat per Pep Guardiola i Tito Vilanova, que es va caracteritzar per persistir molt en el joc de possessió i pressió,  i per guanyar en una temporada els  sis títols en joc. També conegut per LegendTeam, ja que alguna vegada s’ha dubtat de la seva existència;  sembla que va ser un mite, tanta perfecció. 

I ara, amb l’entonació d’en Màrius Serra (Sr.Serramiau) (¿l’home engatat de la muntanya ?)   diem:
Aaannnnaaagraaammmaaa  deeee:

Barsa   =  Brasa ,  la que ens donen els diaris esportius els dies que no “passa res”.

Què volem i què no volem, per a una Catalunya independent?
Som a temps per pensar-hi i establir-ho. Com vaig sentir dir a en Vicent Partal, en una de les presentacions de  A un pam de la independència , cito de memòria: “[…] una de les coses bones d’un procés de construcció d’un nou estat, és el fet de tenir uns cinc anys davant nostre en què tot és possible, com un full en blanc on podrem escriure amb força llibertat  les regles del joc, els drets i els deures que ens donarem a nosaltres mateixos; i després  un marge per corregir i millorar.”

 

Aconseguim un cercle virtuós.

Participació ciutadana a la vida social i política.
Avaluació.
A l’administració, local i nacional.  A semblança del que es fa a l’escola, institut, universitat, i a l’empresa on es treballa, es realitzaran unes avaluacions anuals.
Qui les farà? Tothom que vulgui. Qualsevol ciutadà que es connecti, que s’inscrigui i que puntuï els seus representants, i anoti algun aspecte que ell cregui que ha de fer constar pel coneixement dels seus gestors.
Quan es farà? Al llarg d’una setmana, durant el mes “d’exàmens”, el juny.  Abans
que el Parlament i el Govern se’n vagi de vacances.  Amb el compromís establert, que tant l’ajuntament local, com el govern nacional, hauran de debatre els resultats en seu consistorial, o en seu parlamentària.
Hauran  de pronunciar-se sobre les demandes significatives dels conciutadans. Aquesta “accountability” com diria en Xavier Roig, aquest rendre comptes, s’haurà de fer en el darrer ple abans de vacances, o en el primer immediatament després de les mateixes.  I el fet d’haver d’explicar i publicitar  en seu oficial els afanys que tots nosaltres puguem tramete’ls, només per això, significarà una transparència extraordinària. A més, esdevindrà un compromís inèdit a casa nostra.

Proximitat.
Administració que sigui propera, i  que el ciutadà la senti al seu costat, no a la seva contra. Un individu que veu una parella de mossos d’esquadra, que rep una carta de l’administració tributària,només ha d’inquietar-se si sap que té motius per inquietar-se.
Dins de la proximitat, cal referir-se a la descentralització. Amb la proposta ja coneguda de repartir seus de conselleries i direccions generals a l’ample del nostre petit país.
A les comarques gironines seria un reconeixement del que saben fer, el fet d’establir-hi les conselleries de economia, turisme. A les comarques centrals, pel pes històric i polític, la seu de l’Assemblea i Consell Assessor Ciutadà, i les conselleries d’Ensenyament i Universitats. A les comarques lleidatanes, establir-hi les conselleries referent a l’agricultura, ramaderia, medi ambient, paisatge i muntanya. A les comarques tarragonines caldrà compensar-les per les incomoditats de la indústria allà establerta, amb els avantatges de la seva autònoma gestió i  dels rendiments econòmics.
En fi, ja varem llistar una distribució de les conselleries, en el bloc inicial de  Per l’endemà de l’abril.

Solidaritat.
En la població maresmenca on visc. Unes entitats associatives que treballen en diversos suports als més necessitats. Hores incomptables sense retorn crematístic. Tan se val. Ens sentim igualment agraïts els que donem com els que reben.
Proposem una mena de carnet del ciutadà solidari que pugui tenir  compensacions en serveis públics. No cal que rebi remuneració, per tant zero cost per l’administració. El que ajuda en una onegé no ho fa pels diners. Però una mena de prestigi social, -si és merescut- sí que dignificaria aquest voluntarisme.  Voluntarisme imprescindible!!, tot cal dir-ho, per al conjunt de la societat.
Es podrien regular descomptes per accedir a certes programacions públiques, i a les que fan les empreses privades que exhibeixen ànima i  dividend social.
Que menys que això !!
Integració de representants d’aquestes entitats solidàries, juntament amb representants cíviques, empresarials, sindicals, acadèmiques, etc. tal com ja vam especificar en l’anterior post “Per l’endemà”, de 4 d’abril passat.
S’ha de rendibilitzar socialment la força i la xarxa de tant de persones que participen en entitats  sense ànim de lucre  que vetllen per millorar la vida dels menys afortunats, i que de rebot milloren la qualitat vital del territori.

Tolerància
Permetem -continuem permetent-  que els dissidents, els minoritaris siguin respetats, benvinguts, i admirats si mereixen ser-ho en el seu àmbit de treball.
Exemples? en la producció artística darrerament Raimon, Sidonie, Loquillo, Estopa, i abans  Mayte Martin, Joan Manel Serrat, i més. I tots els que per idioma o bé sentimentalment, ‘no són sants de la nostra devoció’. Fem-ho com a  tàctica per diferenciar-nos de l’espanyolisme curt de mires que tan hem criticat. I fem-ho sobretot,  com a estratègia per continuar sent un indret on es convida sempre el millor de cada casa.
Un ambient ‘art friendly’ a la llarga esdevindrà un territori ‘bussiness friendly’.
En aquest sentit i molt millor explicat del que jo ho faig,  hi ha l’article  recent d’en Salvador Cardús a l’Ara, abjurant de les unanimitats, també  de les es puguin congriar entre el sobiranisme. 
No som millors que d’altres  nacions, pel fet de ser catalans. Convé que ens ho gravem (no a foc, que ens cremarem, sinó a consciència). Allunyem el perill del nacionalisme excloent, el qual és molt sovint utilitzat com a arma pels que no s’adonen que són uns nacionalistes excloents.
Ara bé, pel fet de ser catalans, tenim una nostra història plena d’herois anònims -dels que l’endemà del triomf o de la desfeta s’arremanguen i apa, cap al taller, o a la indústria,  davant el mostrador,  o clicant l’ordinador i refent el projecte-.
Tenim una reconeguda resiliència davant les adversitats. I una continència davant els èxits. Envejables.
I, sense ser millors per obra de l’esperit sant,  sí que  hem demostrat que molt , molt, molt sovint  els catalans fem les coses millor  que d’altres nacions.
 

Evitem un cercle viciós
 
Justícia.
Per un tema  menor, un retrovisor trencat per un altre conductor, rebem citació oficial un any llarg més tard perquè ens dirigim a la Ciutat de la Justícia. El probable infractor no s’ha presentat. Decidim renunciar al cobrament (probablement molt difícil) dels 55 euros reclamats. No podem fer-ho, ens avisa l’oficial del jutjat. Per tant, en uns mesos, ens tornaran a convocar.
Cal?  Cal tornar a fer-nos perdre un matí que ens costarà bastant més de 55 euros, si ja ha quedat clara la gran dificultat de fer la vista, i la pràctica impossibilitat de recuperar els diners? Aquesta actuació de la justicia , a qui beneficia?  A la nostra família, innocent i perjudicada, en absolut.  Aleshores ?  
Quan la normativa legisladora s’enfronta al sentit comú, alguna cosa cal rectificar.

Interior:
No es pot acceptar una policia que provoqui malestar i/o inseguretat …entre els ciutadans pacífics i innocents. Quan hi hagi un error greu, i sense qüestionar la integritat del cos, cal exigir responsabilitats.      
Exemple, cas de l’agressió a Esther Quintana. No és de rebut que una ciutadana que no ha agredit un servidor públic sigui agredida per aquest. Amb una contundència que en el cas concret va provocar-li una lesió irremediable. I, finalment, per acabar-ho d’adobar rebent un menysteniment administratiu que ratllava en l’acusació. Sense conseqüències polítiques. No pot ser.  La senyora Quintana és la que paga impostos, és l’administrat al qual l’administrador ha de rendir comptes.  Si no ha fet res il·legal no ha de sofrir la força de l’administració. I si la sofreix, ha de ser compensada i dignificada. Podem comprendre la força dissuassòria dels membres de seguretat davant del delicte, però en l’Europa del segle XXI on ens emmirallem no podem acceptar dita força cap a l’administrat que no ha vulnerat cap norma de convivència.

Economia 
Evitem aparèixer en els rànquings europeus i mundials en posicions que denotin un menyspreu dels drets de la classe mitjana, guanyats des de fa dos cents-cinquanta anys, amb molt de dolor i suor pels qui hans han precedit. Particularment treballadors/es , funcionaris/es, sindicalistes, etc.
Reduïm l’excessiva diferència entre el 10% de la classe privilegiada  i el 80% de la classe mitjana. I que el 10% del la classe baixa, i dels que necessiten assistència siguin atesos amb mínims vitals dignes , amb els impostos que la agència tributària catalana haurà eficaçment i proporcionalment recaptat.

Evitem ser una societat on el talent no sigui recompensat generosament.  Molt especialment, intentem que l’excel·lència científica pugui romandre en el nostre país, amb pressupost suficient per a una bona xarxa d’investigadors.
I també el talent artístic, amb oportunitats per a transgredir i fracassar ; per tornar-ho a provar, arriscant, novament transgredint les convencions actuals,  fins a l’èxit, fins aconseguir el retorn econòmic.
Que els reconeixements institucionals dels que han triomfat en la cultura i en la creació no serveixin per tapar el menyspreu o l’oblit de l’època inicial quan estaven provant-ho.

Vaig acabant.
Acabo de veure l’emissió de .Cat, a TV3. I també vinc de llegir la notícia ‘El procés català irromp en el debat televisat dels candidats a presidir la CE’. 
I una conclusió ràpida que se m’acut en relligar les dues, és la següent: Quan aquest 2014 votem, podrem guanyar o perdre. Podrem tenir la majoria o no. Haurem de superar més o menys obstacles. Serà complicat  o molt complicat, el fet de construir un estat nou independent.
Però, deixant de banda que tenim la raó en aquest procés, el que intueixo és :       ‘ara mateix nosaltres representem el s.XXI.  I els altres, el segle XX’.  
Vull dir, el fet de no donar res per inamovible i qüestionar el que semblava immutable ;  el fet de provar de convèncer el contrincant sense rictus d’impostura ni ganyota ; el fet de viure la nostra empenta  amb voluntat de ser transversal i inclusiva ; el fet d’acceptar una identitat múltiple fent lloc als que volen acompanyar-nos;  i last but not least -no per últim menys important-,  fer-ho  amb una relaxació al rostre i una  brillantor als ulls , enfront del to crispat , negatiu vorejant tràgic  dels que veuen trontollar les seves estructures privilegiades ;  doncs bé,  tot aquest còctel difícil i llarg d’explicar, però sintetitzat mentalment en uns segons en funció del que acabo de veure, escoltar i llegir, tot això m’omple d’una placidesa exultant, si se’m permet la contradicció ‘literària’.
Sentir-me partícip com a individu i com a societat d’una manera de fer, potser no única però en tot cas pionera, tranquil·lament transgressora per millorar les coses. Adonar-me que aquesta forma de proposar canvis esdevindrà tendència en els llocs civilitzats durant aquest segle XXI, mentre que el remanent del segle passat s’està acabant d’emportar als magatzems de la història les  rigideses dels meus contrincants, em proporciona un plaer personal enorme.  Un plaer il·lús, però il·lusionant, temporal però amb voluntat de quedar-se, mental però gairebé físic.
Espero no ser l’únic  en viure-ho així. 

I ara, deixant enrere tota  transcendència, proposo que imaginem  per l’endemà la geografia que volem tenir. La geografia real.
La irreal ja se m’ha acudit a mi sol:
Un recull de poblacions maresmenques, fins ara desconegudes.

Dicciorari:

Alilla   :  Terreny proper a la costa, que va ser confós amb una illa quan la nau del visir Alí , que era un almogàver provinent de Lille , estava perduda enmig d’una tempesta mediterrània.   Veure el nou topònim de la població, Allella.

Allella  : Poble que està bastant afrancesat, degut a als mateixos  almogàvers de l’Alí, que  ja a terra ferma, es van tornar a perdre. Els habitants maresmencs els volien ajudar xapurrejant en gavatxo que anessin cap allà :  “allez-allà”, i clar es van quedar aquí. (no se sap si per portar la contrària, o perquè no van entendre l’accent)

Argent(a)tona  : Lloc on van descarregar mil quilos de plata, i que va elevar la riquesa dels residents.  Especialment a  ‘Ca la Tona’, veïna que pesava molt, i que en va treure profit.

Arengs de Munt/ de Dalt : Poblacions costaneres on  abunda la pesca d’un peix marí més gran que la sardina, de la família dels clupèids. Es veu que si els fots un bon discurs motivador amb molt de salero, esdevenen arengades.

Bocata : Població on es degusten entrepans, i  menjar ràpid en general, d’una qualitat excel·lent. Poden  ser  bocata d’arengs d’una població propera.

Calderetes : Municipi amb unes aigües termals amb rajolins molt fins. També fan la competència a Monells, -Menorca-, quant a la caldereta de peix i llagosta.

Cobri’ls : Poble en què l’amabilitat i el gust en que serveixen el consumidor té un retorn crematístic notable.

Cablela : Població on la comunitat xinesa, especialment la que està endollada, ha fet forat.

Dostrius: Poble ideal per a deixar-se anar, amb  dosxdos  d’elements del sexe contrari per fer-hi ‘virgueriues’. Es desaconsella portar-hi la ‘pròpia’ o el ‘propi’. 

Ermajnou : Amb entonació de J. Molinero, població  amb moltes masies que escolten l’emissora nova del Jaroteo.  Amb entonació de F.Adrià, restaurant en una masia on ha descobert una nova manera d’esferificar, molt maja.

Hillaneveres : Població amb un alt estatus econòmic, que sempre ha tingut més frigorífics que la resta.

Matarom : Planta que fa matolls d’on s’obté una beguda espirituosa. Si no té prou qualitat, resulta letal.

Masrenou : Casa pairal on hi ha molt d’agitació, bullícia.     No confondre amb Masremou, una petita masia on l’anterior junta barcelonista va arribar a proposar en Xose com a entrenador, i que finalment va ser rebutjat pel futur molt honorable.

Orcata :  Població del Maresme on el rei Jaume I  va menjar  uns maduixots que li van agradar tant, que es veu que va dir, “Això és or, xata”,  però  com el mot orxata ja estava patentat per un  viatge reial anterior en terres ‘de-la- comunidad- valenciana-no-del-país-valenciano-y-mucho-menos-de-los-países-catalanes-ecccsss!’ Bé aleshores van haver d’inventar-se un nom similar a or,xata.
I com  ‘lo rei en Jacme’  tenia un herald molt lleig, robust i violent, de nivell cata 1, va decidir recomanar : “això és per l’orc, cata ú , cata-ho al catau, catarra, catagradarà”.

Orrorius : Població en què les torrenteres, quan venen plenes són horrorosament temibles. Però en acabat,  deixen un solatge amb algunes palletes de metall noble.

Premiar de Dalt / de Mar: Recompensar els minundis, com acte benèvol i misericordiós  que fa la classe poderosa,  bé des del seu mirador supermaresmenc, bé des del seu iot pantagruèlic.

Osriu : Població on el  jugador que des de Valladolid ha fet als culers un servei tan gran  (Osorio) hi  tindrà garantida residència pagada per en Bartu, si finalment el Barça guanya (ui,ui,ui) aquesta lliga que no vol ningú.

Pineda delmar : Ciutat  costanera que abans era plena de pins, però que per construir habitatges de segona residència,  van haver de  ser talats en quantitats brutals.

Sent Vicisencèns de Muntà:  Població on el vici  per cavalcar les ‘eugues’ locals centenars de cops, va ser encès per un sant procliu a ‘cremar metxa’.

Sent ta Susanna : Població on es recomana tenir “una tendra afectuositat” per a les noies amb aquest nom.

Tiama : Poble que està bastant italianitzat , i que quan els turistes hi sojornen, han de reconèixer rebre una gran estima.

Toia : Població en què el primer conqueridor -almogàver , per no variar-  era d’arrels gaditoianes, de terres de Càdiz, vaja.  Es veu que, exhaust  de les darreres batalles, i escarxofant-se damunt les pells sota el seu tendal, va exclamar :  “toi ata lo mimmízimo” !! I van decidir abreujar-ho a “toia” pels amics.

Tongat : Poble en el que no s’accepta que les malifetes que provoquen disputes veïnals les hagi pogut fer mon gat , sinó el teu. (en veu baixa direm que molts anys enrere hi havia baralles organitzades de felins, que sovint acabaven en tongo, però millor no recordar-ho, és políticament incorrecte.)

Vilatzar de Dalt/de Mar: Poblacions  que sempre   han tingut  molta  tirada pel risc, per  temptar la sort,  amb resultats afortunats,  potser per allò de “…. no pispa.”

                                                 – – – – – – – – – –

M’ha agradat aquesta frase llegida a Francesc de Dalmases : “Ells fan tard i nosaltres tenim pressa.” 


Bé , comencem.
FG (inicials d’un gerro xinès incontinent) devastant la curosa campanya europea del candidat del PSC, i de fet, pel mateix preu es carrega la de Rubalcaba. Si cal enfrontar-se amb el problema català, -ve a dir- aleshores haurem d’unir-nos  (el PSOE) colze a colze amb el PP. Sensacional. O com diria l’Iu Forn:  S-e-n-s-a-c-i-o-n-a-l.  
És a dir, que són incapaços d’unir forces i sinergies per treure l’estat espanyol de la crisi, i aleshores tota crítica cainita s’hi val entre socialistes i populars. Ara bé, quan Catalunya treu el cap i suposa una amenaça per a les estructures de l’estat, aleshores sí,  aleshores fusió calenta per enfrontar-s’hi.
Em venen al cap tres reflexions :

1) que vagin a prendre pel c..!, però aquesta no l’escriuré  perquè no vull problemes.
2) que  els partidaris de la tercera via, de l’entesa, del seny, de l’encaix, del diàleg, amb l’estat espanyol,  de les bones maneres, els ‘cosmopolites’, en fi, tots aquestos que prefereixen quedar-se com estan, és que no tenen sentit de la vergonya (ni del ridícul)?  
no es consideren interpel·lats com a ciutadans de segona?
no es veuen a ells mateixos com persones subsidiàries sense llibertat per decidir, però amb obligació d’obeir i pagar? ;  què veuen quan es miren al mirall?
no es senten  com els tontos útils que tot adversari necessita?
3) silogisme:  
a) A la clase política centralista  li preocupa Catalunya quan vol ser lliure, per decidir per sí mateixa,  tot deixant de contribuir a les finances de l’estat espanyol ; 
b) Li  preocupa més Catalunya i reacciona més al seu envit, que no pas li preocupa   la crisi i el deute espanyols.
c) Per tant, els 16.000Meuros -el dèficit fiscal català- són essencials per al seu estat de 47 milions d’habitants. I els preocupa molt de perdre’ls.
d) No he estudiat econòmiques, però aquests números i el pavor que tenen els dirigents espanyols  a aquests números , ¿no vol dir tot això  que si 16.000Meuros,    són  capaços de preocupar tant i  de sostenir un estat quasi-fallit de 47 milions de persones,  no vol dir tot això que aquests diners, -impostos que ens pertanyen-  si fossin destinats a sostenir un estat dinàmic de 7 milions de ciutadans, no significaria tot això que  la nostra prosperitat, el nostre estat del benestar milloraria en un curt termini de temps?
e) No és tot aquest assumpte molt evident?  massa evident?  feridorament evident?

Com a resultat lògic de tot plegat, em pregunto:
Què esperem per marxar -educadament, civilitzadament, pacíficament, solidàriament, adequadament- d’Espanya?
Què esperem?   tic,tac,tic,tac,tic,tac,tic,tac,tic,tac.

Més fites:
Què tenen en comú les següents persones?:
Irene Martin
Jordi Martínez
Albert Martin
Carles Castellanos
Odette Viñas
Carles Puyuelo
Eusebi Carnicero
German Merino
Albert Papell-Sánchez ?
-Sí, ho heu endevinat. Han estat candidats a càrrecs representatius dins l’ANC. En concret, estan entre els 52 més votats en les eleccions a renovació dins Assemblea. Al costat de Carme Forcadell, Ferran Civit i tots els altres.  Enhorabona a tots!!
I sí, els he triat perquè tenen cognoms d’arrel castellana (perdó per si puntúa com a demagògia). Per tant,són catalans que volen participar en la construcció d’un estat català, millor, més just, més pròsper, i que venen de… És igual. 
Per tant, integració i normalitat.  I més normalitat, i encara molta més normalitat, com ja és normal al nostre país. I com cou molt als no-normals d’arreu. 

Més:
Arturo Sarukhán : ‘Catalunya té una gran capacitat d’atracció internacional’
10.5.2014

Més
“Donetsk i Lugansk desafien Kíev i Moscou amb dos referèndums sobre el seu estatus polític.” Doncs mira,  millor, ells ho fan de pressa i malament. I són els agressius. 11.05.2014

“Mireu si ha canviat la història. Fa cinquanta anys va tenir un lloc una campanya per reclamar bisbes catalans i ara ens tocaria reclamar progres espanyols. Tampoc caldrà. Ells fan tard i nosaltres tenim pressa.” Francesc de Dalmases. 09.05.2014

Perfecte. És així.  Ells, els espanyols, fan tard i tindràn urgències. I nosaltres, els catalans tenim pressa, però ja no tenim urgència. L’únic tempo ara mateix el marca l’èxit del procés ben fet. Sis mesos. O un any, o un any i mig, o trenta mesos. No ens vé d’aquí si això ha d’afermar el procés. Ha de quedar ben falcat. 
Govern, empresaris, treballadors. Jutges, esportistes i funcionaris. 
50% + 1  de vots favorables. 
Legitimitat catalana i suport internacional. 
I quan arribi el moment,  qui sigui Molt Honorable que anunciï: “Fins aquí hem arribat pactant amb els espanyols. A partir d’ara, sobirans, pactarem directament amb la UE”.  Quan digui això, que sigui irreversible. Per sempre més.

Es nota que m’ha agradat la frase de Francesc de Dalmases : “Ells fan tard i nosaltres tenim pressa.” Per això l’he posada com a subtítol de  Dites i Follons, perdó, Mites i Vollons, vull dir Tites i Collons, ai no, Cites i Llollons, perdó Tifes i Llomons.  
Fites i Mollons, volia dir.   😉

En fi, ens acomiadem amb unes entrades  al nostre 

Dicciorari / Fraserari

La vida de  un ni-mileurista.  Títol original de la pel·lícula  “La vida de Brian”

Contracte de merda:  1.El que ja es va fer  comptant amb netejar les femtes del nadó.   (avís pels futurs pares)
2.El que ja es va fer comptant que el contractat hauria d’aguantar les tifes del contractant. (avís pels futurs assalariats a països amb  drets laborals “xinesos”  ; avís a futurs assalariats espanyols)

Comorl? : la pregunta per saber si es menjarà, digne de Chiquito. Com es podrà passar tot el mes, amb aquest sou?

Assaig de clatellot en el temple : (en una litúrgia de comunió, pot ser una catedral, pot ser la de Terrassa): “…a vegades és necessari i forçós que un polític rebi una plantofada per tot un país, però mai un país ha de rebre una plantofada per un sol polític.” (agraeixo  la inestimable col·laboració dels artistes convidats,  Salvador Espriu i Pere Navarro)

Episodi de vertigen en carn pròpia:
-Estic preocupat, doctor,  és greu? : Resulta que estic bastant d’acord amb un discurs d’en J.A.Zarzalejos de la FAES.
-Àngel de capçalera:  La clau està en aquest ‘bastant’ , tranquil.  Cal rellegir bé el text ,  prendre’s una rectificació del  5% / 10% del que hi ha escrit, i veurà com es troba millor.
A veure com em prova la prescripció:
L’original:          “Sense independència no existeix l’Estat […] la unió amb Espanya ha sigut el millor negoci que ha fet Catalunya, i permetre la secessió […] perjudicaria els ciutadans a Espanya i a Catalunya.”
La rectificació:   “Sense independència no existeix l’Estat […] la unió amb Espanya ha sigut el pitjor negoci que ha fet Catalunya, i permetre la secessió […] perjudicaria  els ciutadans a Espanya i no a Catalunya.”
-Ara ja ho veu diferent, sí  o no ?  Fixi’s que només hem canviat dues paraules de trenta-una, un 6’5%. No era tan greu. La qüestió és la dosi ; bé de fet la qüestió és l’exactitud del que es diu.

Navarrotet: Nen que mostra maneres de futur líder de psc en crisis, que es limita a fer petits eructes. No confondre amb  Navarroteta.

Navarroteta: Galeta rebuda de mans d’una dona per part d’un polític que s’ho passa teta podent fer-ho servir mediàticament. Qui diu galeta, podria dir pinya, castanya, o qualsevol altra plantofada nutritiva. 

Platanet: Objecte d’argent en forma bananera,  lliure de brutícia.

Platinet : Joguina feta de metall noble,  amb mànec,plataforma i rodes amb el qual juguen els nens vip’s, i que lluu més que el sol.

Salmonet : Peix de carn exquisida, que ja et venen sense espines ni escates.

Sal monet : Expressió del mestre del pintor Claude Monet, quan aquest s’amagava per veure les models desvestir-se, i posar una mica de pebre i sal a la seva vida.

Selmonet  :  Peix xinès  amb ganes d’arengar  les arengades! (abans de cruspir-se-les?)
 

                                            – – – – – – – – – – 

 

Llista de referències per ser optimistes, mentre anem fent camí.
A veure, què ens ha portat de moment maig?  Doncs cada dia un raig (de bones notícies per a nosaltres) 

Maig 2014

04. The Times. Setmanari de referència en el món anglosaxó : sol·licitud de diàleg entre Espanya i Catalunya.

05.  Aeroport BCN. Primer vol AirChina. Airbus 330.  Una inauguració així significa que ho comencen per continuar. (També en el cas de l’empresa xinesa de gestió de contenidors Hutchinson, al port)

05. Nissan, furgoneta elèctrica, a BCN. Més del mateix, se suposa que les multinacionals continuen apostant per Barcelona/Catalunya com a lloc ideal per fer negocis.

05. IBEC  Roca-Cusachs, descobriment sobre desenvolupament, detecció cancer mama. Una bona notícia d’investigació que s’afegeix a les que hans han donat la resta de centres de recerca i hospitals catalans. En la lluita contra el càncer, el virus de la sida, alzheimer, malària, transplantaments, etc.

05. Chomsky, a favor de la consulta catalana i escocesa per defensar la identitat cultural.  Un referent progre nord-americà, i amb molt de solvència intel·lectual.

06. Financial Times, diari de lectura obligada pels governants i executius :  apel·lació al diàleg al govern espanyol respecte al procés català.
(en altres paraules: ‘Marianico, haz algo, c.ño!!’)

07.Presentació a Madrid del llibre Como amigos, de l’Alfred Bosch, acompanyat de la Rosa Díez, sense incidents, amb cordialitat. (en Bosch rebaixa amb fets de tolerància el discurs amb paraules d’agressivitat de la Díez)

08. Declaració de A.Abad, en una reunió de patronals catalanes: La democràcia no genera intranquil·litat entre els empresaris.  A veure, refreguem-nos els ulls, tornem a la notícia, i no ens posem nerviosos. A veure : ” representants de tretze cambres catalanes, de patronals i d’entitats empresarials han suscrit un manifest de suport incondicional al dret a decidir”  (coommoorrrl!!!! tu també brutus?)  😉
Aquesta gent tan conservadora, assenyada, benestant, tan ben encorbatada i enclentxinada,  encantada gairebé sempre amb els status quo, es manifesten a favor d’un procés contra la ‘tranquilitat social i/o econòmica’?  
A veure : 1. Que han menjat bolets per esmoçar?   Resposta probable: No
2. Que s’adonen que el procés no provocarà  ni intranquilitat social ni intranquilitat econòmica, i a més  aquesta voluntat democràtica/sobiranista ja és majoritària a la ciutadania i força ben gestionat políticament?  Resposta probable: Si.

08. Graham Avery, director general honorari de la Comissió Europea i assessor principal a l’European Policy Centre de Brussel·les, afirma que “la política implícita de la UE en relació amb l’independentisme a Europa consisteix en un rebuig inicial, seguit d’una acceptació pragmàtica. [En aquests casos…] la reacció de la UE ha estat la de tractar el problema i mirar de trobar solucions als problemes resultants.”
Mariano, eeeeoooo!  Que ho escoltes!!!!???

08. Premi Internacional de Catalunya a Desmond Tutu.  I primeres reflexions del premiat, amb molt d’autoritat moral guanyada tan a l’Africa com als fòrums internacionals, en favor d’una entesa entre governs quan hi ha un conflicte.   Mariano, eeeeoooo!  Que ho sents !!!!!!????

08. The Guardian: informe en què Barcelona surt en sisena posició mundial dintre de les ciutats amb més marca. Tercera entre les europees, per darrera de París i Londres  (capitals d’estat!!!).  Per davant de Roma, Berlín,Lisboa…Madrid (capitals d’estat!!!)

08. Acabo de veure el .Cat a tv3. Està molt bé que es vagin donant dades acadèmiques, legals, i econòmiques sobre el procés. I no sempre només opinions polítiques personals. Que a hores d’ara  encara són les que abunden.
De totes maneres, el que trobo genial pels interessos de país, en clau sobiranista, és la presència i les aportacions dels representants no-sobiranistes, dels que prefereixen continuar a Espanya.  Comooorl!!! que he menjat bolets, avui??  No. I m’explico. Ho trobo adient i fantàstic per una raó.  No pas pel fet  de donar una pàtina de pluralitat ideològica per fer-nos més “tolerants” de cara a Espanya o a Europa.
Tampoc  per no semblar una colla d’onanistes que s’ho passen d’allò més bé donant-se la raó i confirmant el que ha dit l’altre, i així tots contents.
No, és un tercer motiu. És perquè aquesta manera de tractar ara el procés, convidant “l’altre”, el discrepant, el minoritari, el rival,  a dir-hi la seva, a fer raonaments que no es agraden, està significant un bon entrenament en el futur, quan visquem normalment com a ciutadans normals  d’un estat normal. Estarem força acostumats a  debatre i discutir  les qüestions , els problemes, qualsevulla que siguin, amb predisposició per atendre les raons de l’altre.
O molt m’equivoco o la presència de les veus unionistes durant aquestos darrers anys a RAC1, CatRadio, 8tv, 3/24, TV3, i a la premsa escrita,  el que suposa de respecte al que discrepa, ens haurà quedat gravada a foc en l’imaginari, en els hàbits. Almenys una generació estarà acostumada a escoltar el contrincant minoritari, sense aquell menyspreu feréstec ambiental que en d’altres mitjans , i no val la pena recordar que sovint són espanyols, es respira. Per tant, tot i que sembli una paradoxa: benvinguts Girauta, Sardà, López Burniol, Foix, López, Porta Perales, Marhuenda, Bolaño, Ribera, Cañas, Sánchez-Camacho (ufff!!!), Navarro, Savalls, Bassets, Carol , i la resta de opositors i/o escèptics a la sobirania catalana. 

Finalment, per rebaixar tan d’optimisme i potser certa  eufòria, merescudes  per la feina ben feta, una reflexió (amb perdó):
I si finalment el 9-N votem -tal com ha assegurat el president Mas-  amb unes o altres urnes, amb una o altra legalitat, però si finalment votem, algú ens assegura que el resultat serà positiu?  Tenim la seguretat de que més del 50% dels votants volem la independència? No estem venent la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat? 
Una cosa és dir en una enquesta que vols un estat propi, i l’altra és  votar sí amb el possible vertigen davant l’urna després d’haver escoltat les virtuts, i sobretot els riscos, de la independència i d’un procés constituent desconegut en termes d’acolliment internacional.
Sabent que la psicologia humana ens confirma  que molt sovint  es tendeix a mantenir l’status quo, tot i saber-lo dolent, davant el pànic a l’inconegut, tot i intuir-lo millor,  no estem massa convençuts que la meitat més ú votarà sí?

Apa, lamento el dubte mal-rollista final.
I ara unes entrades en el  dicciorari, avui dedicat a les bestioles.

Zoorari:
Dromerari: Camell  estrany i estranyat per sortir en el dicciorari. No confondre amb el dronerari, que és un animalet que pot volar i que permet filmar i escopir “sipiajus-obusos”.

Garça: Au amb tonalitats blaugranes, que emet un so en una cadència semblant a : “arça,arça,aaarrrça!”

K-mell:  Animal que viu al desert amb dues gepes per guardar-hi “cosetes”,  i que va de guai.

Guimeu: Mamífer que enlloc de viure a la neu, viu a prop de casa nostra.

Ós bru : Si us plau, què té a veure aquest enorme i pelut plantígrad amb el líder d’erc?

Paó real:  Un exemplar vanitós, que li agrada deixar-se veure i ser admirat. Qui ha dit que  s’ha de pensar automàticament en un nostre molt honorable repentinat?

Peix pallasso : Per què heu de pensar automàticament amb el peix bullit del psc? , pobre peix pallasso!!!

Pelucà: Ocell que menja peixos amb la seva bocassa, i per tant no sé què té a veure amb un gos que porta perruca.

Rhinosaronc: Animal unicorni amb problemes respiratòris que fa que perdi la veu.

Singlopòtam: Gran mamífer que viu en rius,  amb ullals enormes que quan li entra aire a l’esòfag arriba a vomitar.

Soplal: Mamífer semblant al búfal, la probable mascota dels polis de trànsit.

Sucricata: Animalet simpàtic que viu al desert, mira cap a dalt i sembla despistat, però  és un llépol de “cuidado”.

Tombafa: Mamífer amb el coll molt alt, però que no gira,  sinó que tomba.

Trigue: Felí que sempre arriba més tard.

Valena: Enorme mamífer aqüàtic, un exemplar dels quals, va ser adoptada per l’aquari, i devia ser bellíssim perquè els cuidadors la van anomenar com la princesa de Troia.

Ximpplenzé :  Mona que fa el mico. I el ximple.  Amb un llavi superior… singular.  Ningú no ha dit que s’hagi de pensar automàticament en una líder ppera catalana.

Zebrea:  Mamífer de la savana, a ratlles blanques i negres, aquestes li pengen com tirabuixons sota barrets de copa, oscil·lant endavant i enrera, com en un moviment de pregària. 

                                                       – – –

 

En principi , la llista d’invectives d’ells, s’havia d’haver acabat.  Però, com que ens ho serveixen en safata, farem alguna excepció.
Res, només el titular.

 

Però abans  una reflexió molt adient  sobre aquesta època  de relacions veïnals tempestuoses, i les seves importants conseqüències.
Xavier Bru de Sala. Del seu article a ElPeriódico  31.01.2014,  La deriva de Espanya. 
 
“Quan s’acabi la crisi, la societat espanyola haurà baixat uns quants graons en el seu nivell de benestar i comptarà amb escasses perspectives de tornar-los a pujar. […]
Alguns en diuen, del país que es prepara, la petita Xina del sud d’Europa.  Per mantenir un país així, no cal millorar els índexs de corrupció ni el sistema de partits, ni l’escàs pluralisme dels mitjans de comunicació de Madrid. […]
De la mateixa manera que a Catalunya no és possible separar el sobiranisme de l’aspiració al benestar i la justícia social, a Espanya l’antisobiranisme és la millor de les excuses per consolidar sense oposició audible l’autoritarisme que afavoreixi el camí de creixents desigualtats.”

M’ho sembla a mi,  o no es pot ser més clar amb menys espai?
Què hi fem, encara, a Espanya?  
Què ens amaguen , per a nosaltres,  els partidaris de la tercera via?  
Què esperem per  donar als nostres fills el millor dels regals  que mai els podrem fer? Unes urnes ben plenes de paperetes resplendents amb el  doble sí  =  Un futur en llibertat.
 

En fi, tot això -i més-  ens han dit, darrerament: (esperem que no se’ls cremi la llengua, si se’ls calenta tant la boca) 

Ministre Margallo : “Una Catalunya independente seria pobre, muy pobre.”

Francesc de Carreras: “Molts catalans no s’han adonat de la manipulació a la que han estat sotmesos.”

Jordi Cañas: “A Catalunya hi ha un discurs d‘odi contra Espanya.”

González Pons: “Els polítics catalans estan excloent els que no pensen com ells.”

Inocencio Arias : “Me acojona el separatismo.”

Isabel San Sebastián: “Los que vivimos el proceso de radicalización en el País Vasco […] vemos que en Cataluña está pasando lo mismo. Y esto es muy peligroso porque se sabe como empieza pero no se sabe como termina.”
 
Loquillo :  “Hi ha massa converses  entre famílies que acaben amb una bufetada.” 

J.Fernández Díaz :  “Les discussions entre famílies, veïns i companys de feina pel procés sobiranista són una realitat.” “No es pot triar entre el pare o la mare, que és el que significa escollir entre Catalunya i Espanya. Això només provoca confrontacions.”   

M.A.Rodríguez : “Hace muchos años que los independentistas son gente que agreden.”

…i ho resumeix magistralment en un tuit  @angcastineira, Director de la càtedra de lideratges d’Esade:  “Quan Goliat diu que David l’intimida té raó, no pot suportar que algú -per petit que sigui- el qüestioni.”    
Genial!!!

Va, i una dotzena més al dicciorari.

Dicciorari:

Antillop:  Cèrvid amb mala bava que és utilitzat pels ramaders per enfrontar-se als llops afamats.

Catlàntic:  Nom proposat per denominar l’oceà entre Europa i Amèrica, en descobrir els documents del barceloní Cristòfor Colom.

Anem acabant.  (O no, perquè es possible que al llarg de l’any reculli més “perles”.)

Es curiós que a 2014, dins la UE, amb un procès democràtic i pacífic, la independència pot ser alguna cosa tan suau com ara que les lleis del Parlament siguin irrecusables per tribunals no catalans,  com ara que els impostos recaptats per la Generalitat siguin inaprensibles per agències tributàries no catalanes, que la nostra llengua sigui llengua vehicular a l’escola irremediablement,i que els esportistes catalans siguin irreprensibles quan decideixin jugar amb la selecció quadribarrada. I ja està.  No cal cap tragèdia, ni dolor , ni èxode , ni aranzels, ni tanques frontereres. No calen trens a mitja nit plens de deportats. No calen signes excloents en la vestimenta.  No calen prohibicions lingüístiques, enlloc.  No calen murs , ni filferrats, ni concertinas. No calen ruptures familiars ni professionals.
Com ha dit en Quim Torras “la independència és una qüestió de bon humor”, parafrasejant la frase del malaguanyat Ramon Barnils: “La independència és una qüestió de bon gust.”
Clar com un got d’aigua clara. Però…(*)
En fi, aquí hi ha unes cites  aclaridores, dels darrers anys.
“Gaudiu-les”:

 

2014:
J.L.Rodríguez-Ibarra: “El proceso independentista  es una estafa y una canallada”.
ElSingular.Cat ,  ahir mateix.
Van Rompuy : “Prefereixo una Catalunya dintre d’Espanya.” aquesta setmana.
Javier Solana : “Siempre hay tragedia cuando se cambian las fronteras”  Declaracions abril de 2014.
Núria Espert : “La independència portarà molt de dolor i èxode”  declaració abril de 2014.

(És curiós, es parla de tragèdia, dolor, èxode, violència, agressivitat des de la posició dels que ja estan bé en l’status quo, en la situació de Catalunya com a comunitat autònoma d’Espanya. Dels immobilistes. Dels que de tant en tant han demostrat utilitzar l’insult , el menyspreu i la força, amb bastant d’impunitat.  
En canvi es parla de renovació, d’il·lusió, de inclusió, d’integració, de bon veïnatge, des de la posició dels que volen fer una “revolució”, dels que volen canviar l’status quo i igualar la situació de Catalunya com a estat, en igualtat amb Espanya.
Dels no-immobilistes. Dels que mobilitzen centenars de milers de persones, sense incidents.
És curiosa, la paradoxa, no?  Normalment el que està en situació guanyadora, en una posició de força,  pot ser més benevolent, i estendre la mà. Mentre que el que està en situació inferior és el que s’ha de mostrar més agressiu.
No serà, que més enllà de la força que té Espanya per ser un estat, s’està reconeixent que la posició guanyadora la té el sobiranisme català? 
Ara em vé a la memòria , que un periodista molt competent, director d’un diari digital, quan estava presentant el seu llibre, devia ser el primer semestre de 2013, va dir: “En un símil esportiu, si el conflicte Catalunya-Espanya fós un partit de futbol, ara estaríem a la mitja part amb un resultat favorable , poseu-hi 3-0, potser 4-0.”  
Jo vaig pensar que potser barrejava desig amb realitat, massa bo per ser cert.  El que passava és que devia tenir molta  més informació d’aquest procés, i a més experiència en d’altres processos similiars que havia cobert,  que no pas nosaltres, l’auditori. Anava molt ben encaminat.)  
(**)

Carlos Martínez:
“I què fara el CGPJ amb els 33 jutges catalans que afirmen que la consulta de Mas és legal? Això no és opinar, és mentir i prevaricar.”
Carlos Martínez, professor i cofundador d’UPyD. 15.02.2014

2013:
Llegit al twitter. Diari ARA:
“L’obligació d’austeritat és per Canal9, per IB3, per TV3: però no per TVE (pèrdues de 2013: 113Meuros i acumulat en tres anys  254Meuros.)
I sense aconseguir cap lideratge.  Això és nacionalisme. Espanyol.”

2012:
La Razón:
“La crua realitat és que Espanya no es pot permetre el luxe de mantenir 17 sistemes educatius diferents.”  Editorial  La Razón, 3.10.2012

“Per fer-ho possible [el dret a ser escolaritzat en castellà] cal un règim sancionador que prevegi que els directors dels centres que facin inviable aquest dret siguin inhabilitats.”  José Domingo, La Razón 3.10.2012

Rosa Díez:
“Pretendre calmar el nacionalisme amb propostes de federalisme és una sobirana ximpleria.” Rosa Díez, Libertad Digital 3.10.2012

ElMundo:
“L’himne [espanyol] sona només excepcionalment a Catalunya, i aquesta raresa hauria de portar-nos a reflexionar.”  Editorial, ElMundo 3.10.2012

Tribunal Suprem espanyol:
[La convocatòria d’oposicions del Departament de Governació per funcionaris als ajuntaments, tot i ser organitzada per la Generalitat]  “era per elegir funcionaris estatals, i no hi ha justificació raonable per incorporar en el procés de selecció el coneixement del català.”  “És una exigència desproporcionada que col·locaria en injustificada desigualtat les persones de la resta de l’Estat que es presentessin a les oposicions.”
 Tribunal Suprem, sentència d’octubre de 2012, que anul·la una convocatòria d’oposicions, l’any 2009.

(**) D’acord, la legitimitat democràtica, la força calma de la gent, la il·lusió de benestar ens dona la raó, i anem molt ben encaminats, i guanyem per golejada. Però… sóc jo o d’altres també penseu que l’estat espanyol es guarda algun as a la maniga per fer fracassar el projecte?
Perquè no pot  ser que fins el moment, a part de detalls crispadors i malèvols (sentència 25% castellà, pallissa “aleatòria-dissuassòria” perquè faci por exhibir l’estelada; acusacions i represàlies contra persones amb situació fràgil, per exemple, marroquins, pakistanesos massa propers als sobiranistes ;  més inspecció fiscal a empresaris  del CCN ; “escrache” al jutge / als jutges que s’impliquen en el dret a decidir i en la futura constitució catalana…), fins al moment, repeteixo, no veiem cap mena d’artilleria pesant contra el procès.
O se la guarden, o no en tenen, o jo no l’he vista.

(*)… clar que nosaltres som els bons, i els que ens revoltem contra una opressió, però…estic veient les notícies del que passa a Ucraïna, als territoris de l’est veïns de Rússia. Estic llegint les envestides dels russòfons, dels que prefereixen apropar-se a Putin que a la UE. Estic veient fotos de ucraïnesos golpejats amb barres de ferro per prorussos.  I penso. Penso, què diuen  (i que fan) en Solana, en Van Rompuy, en Junker, en Barroso, què diuen en FGonzález, en Rajoy, n’Aznar, en Navarro, en Duran Lleida, en Gabilondo, ElMundo, ElPaís?  Què diuen de la violència als carrers d’un país d’Europa de l’Est que vol apropar-se a la UE, i que ha caigut en les urpes del president rus? Putin no està crispant la societat? No provoca ruptura social? No hi ha violència?
Ah!  que Rússia té gas, és una potència, i no podem enemistar-nos perquè els estats no tenen amics , ni ètica, ni moralitat,  ni legitimitat, només interessos en política exterior.
Aleshores, continuo pensant (amb perdó) , aleshores, què fan tots aquestos que he mencionat parlant de legalitat, de constitució, de crispació política, de ruptura social, de moralitat i ètica en el cas de Catalunya? 
Ah! que Catalunya no té gas, ni és una potència, per tant si que se la pot atacar amb les paraules de legalitat, crispació, ruptura, etc… perquè al ser més dèbil haurà de creure.
Aleshores, a part de posar-me de mala llet, penso(perdoneu) : Deixem de portar un lliri a la mà. Amb el dia de Sant Jordi i la rosa n’hi ha prou. I posem-nos a vetllar pels nostres interessos.  I, sentint-ho molt pels receptors actuals de la nostra solidaritat, dels nostres 16.000Meuros, pensem en els set milions de catalans que necessiten la nostra solidaritat.
I, com diu el mestre J.M.Puyal,  no fem més el ruc, que la palla va cara.
Jo, la propera vegada que senti tot aquesta patuleia de nacionalistes espanyols i/o de buròcrates europeus apel·lant al seny i a la solidaritat de Catalunya, pensaré en els interessos d’estat, els nostres.  I en els que necessiten la nostra solidaritat i viuen en el nostre país. Les vídues, els pensionistes, els afectats per les preferents, els fills de famílies desestructurades, els que van a serveis socials dels nostres ajuntaments,  els peatges, les connexions entre autopistes no fetes, l’aeroport que depèn d’Aena, el corredor mediterrani encara en bragues, … i en la meva família.
I aleshores, ja sense pensar, proposo  que Solana, Van Rompuy, Barroso, la Susana Díaz de la maneta amb el peix bullit, la Rosa Díez, el Rajoy, el Duran Lleida l’Ibarra i la mare que els va…., es preocupin dels ucraïnesos, dels húngars, dels bosnians, dels grecs i dels xipriotes.
De fer d’Europa, uns Estats Units Europeus justos, democràtics i pròspers, que prou feina tenen.
I que ens deixin votar, als catalans, que ja sabrem espavilar-nos.

I per acabar, relaxem-nos una mica, amb  unes entrades més en el nostre diccionari particular :

Dicciorari:

 

Petits successos, petits incidents, petites aportacions, petites declaracions,petits indicadors, petits fets. O no tan petits.
Anècdotes individuals. Categoria per acumulació.
Referències que van desbrossant el camí, per tenir clar què ens convé en el moment decisiu.

Lloc : Estadi de Mestalla , final de copa  Barça-RealMadrid
Data : 16.4.2014
Fet :  Pallissa de la policia nacional a un aficionat barcelonista. Duia l’estelada.No es va resistir.Van insultar-lo i pegar-li. Presuntament. Nom del jove culer : Rafel Martin.
Nom Rafel, cognom Martin. No pas Carbonell, ni Serret, ni Pujol, ni Moliner, ni Rubió, ni Forcadell, ni Valls, ni… No, Martin.  L’anècdota. La categoria.
Derivades: Reaccions del Ministerio del Interior : Defensar l’actuació dels policies.
Ara esperem les reaccions de condemna  de les veus progres del país, i del país veí: tic,tac,tic,tac,tic,tac…

Lloc: Barcelona i tot Catalunya
Data: 23.4.2014
Fet: Arreu dels carrers de Barcelona, i altres pobles, ciutats del país.  Felicitat, benestar, diversitat, tranquilitat. Compres de llibres, de roses, regals mutus, carrers plens de gom a gom de catalans. 
Derivades: No hi ha hagut ni ruptura familiar ni crispació, tot i que es podien comprar llibres pro-sobiranistes, llibres en català, llibres en castellà, escriptors espanyols , escriptors en d’altres llengües, llibres de tota mena. 

Lloc:Barcelona (delegació espanyola a Catalunya) 
Data: 23.4.2014
Fet: Reunió de la vicepresidenta espanyola (mig d’estranquis!) amb els editors catalans.
Per què es tanca en el seu palauet? Per què no va a auscultar als carrers les impressions de la gent d’aquí? Per què en la torre d’ivori? Per què amb maneres colonials?

Data: 23.4.2014
Lloc:  vistaltwitter, diari Ara 
Fet: Piulada de Ramon Pardina, guionista: “Avui els diaris catalans obren amb Sant Jordi i els espanyols amb el procés.  ¿Segur que els diaris obsessionats amb el tema són els d’aquí?”
Normalitat, normalitat, i més normalitat.  El que perdem en la dilació del procés i l’allargament de les actuacions institucionals fins el moment de declarar l’estat propi, ho estem guanyant amb normalitat, amb una pluja fina de fets i declaracions “com si” el procés fós irreversible. I ja se sap, que moltes vegades les profecies s’autocompleixen. Anem bé.

Data: 23.4.2014
Lloc: Sala de premsa de l’estadi Bernabéu
Fet: En la roda de premsa de Guardiola, amb motiu del partit R.Madrid-BayernMunich, l’exentrenador del Barça rectifica un periodista (de fet rectifica la Uefa), dient que pot preguntar en català, i que ell respondrà en català.  Què més cal afegir? Normalitat, normalitat, normalitat.

Data: 26.4.2014
Lloc: Munic (web Bayern München)
Fet: En el trist moment de la mort de Tito Vilanova, el club bavarès dóna el condol al FCB en català i alemany. (No hauria de ser notícia, potser aquest fet luctuós jo no l’hauria d’haver seleccionat com a notícia,mea culpa, però és una evidència més de la normalitat en l’ús quotidià de la nostra llengua). Una normalitat que és encara fràgil, i al mateix temps constant , vull creure que irreversible.

Data:26.4.2014
Lloc: No ho sé, tampoc és molt important.
Fet: Suport explícit de la Internacional Liberal, a favor de la consulta a Catalunya. És el tercer partit en importància en el parlament de Brusel·les. Poca broma que “els assenyats” liberals, gent d’ordre i prosperitat recolzin que serà acceptada qualsevol decisió que prengui la ciutadania de Catalunya. (Això, en un programa de l’APM, vindria acompanyat d’una imatge d’un cop de puny o d’una plantofada. Directe a la cara de l’establishment espanyol.)

Data 27.4.2014
Lloc : Terrassa, celebració familiar de Pere Navarro.
Fet: Agressió, amb insult i cop de puny d’una senyora al líder del PSC. L’agressora fuig, se’n desconeix l’identitat i la motivació. En qüestió de minuts, aportació de l’ínclit Jordi Cañas condemnant el procès sobiranista, perquè ha sembrat la llavor d’aquests odis que ara floreixen. (Ha interpretat la motivació “clatelladora” de la dona, abans i tot que l’agressora i/o l’agredit ho afirmin o ho desmenteixin!!!  Riu-te’n dels endevins de la tele!! En Cañas té visions clarividents…o informació confidencial. 
En tot cas PSC, PP, i C’s polititzen l’agressió. I ho condemnen. Ah! que són els mateixos que amb puntualitat i pulcritud també van condemnar una agressió, aquesta sí amb motivació política, de la policia nacional amb llicència per estomacar, contra un noi català, que brandava un arma tan perillosa com una estelada a l’esquena?  
Vaja, no me’n recordo de les declaracions de condemna del PSC, PP i C’s!!! Algú se’n recorda, de la seva rapidíssima manifestació de condemna de la brutalitat policial?   Què?  Que l’actuació de la policia va ser la resposta a un insult del noi?  A veure, imaginem la situació: Un noi de vint anys, de vint-i-pocs, en un partit de futbol, va al servei, porta una estelada lligada al coll, passa pel costat de un, dos, tres, o més policies amb porra… i els insulta??!!! Homeeeee!! Aquest jove és un temerari i/o carn d’heroi!!!  Però segur que els va insultar?  O els polis es van sentir insultats per l’aspecte català independentista del noi?  En fi, cautelarment, i amb la pulcritud de PSC,PP,C’s espero la seva condemna similar als fets de Terrassa.  Tic,tac,tic,tac,tic,tac…
Per cert, si més enllà d’una persona eixelebrada, hi ha una conspiració , uns insults, una animadversió contra el líder del PSC, a qui beneficia mediàticament,  Quid prodest?  A qui va bé que els sobiranistes (probablement amb molt per guanyar) siguin  i apareixin com agressius davant d’uns federalistes (amb molt per perdre)? Reflexionem-hi.
Reflexionem també per què és tan fàcil de veure una palla a l’ull aliè, i tan difícil de veure un tronc en el propi.  Per què una agressió condemnable és tan ràpidament condemnada per PSC,PP,C’s, i una agressió falangista el dia 11 de setembre a Madrid contra representants catalans també condemnable no és tan ràpidament condemnada pels mateixos? 
Per què no condemnen el racisme sofert per Alves, el feixisme sofert per Piqué i el sexisme sofert per Shakira?

Data :27.04.2013
Lloc: Ara, article a la contraportada.
Fet: Josep Ramoneda. Filòsof, exdirector del CCCB. Fa uns anys pròxim al PSC. Actualment escriu articles amb reflexions com aquesta:
“Mariano Rajoy, altre cop a Barcelona, ha tornat a desplegar els seus tòpics preferits: voler aixecar fronteres al segle XXI és anar contra corrent. Afirmació discutible perquè les fronteres no han deixat de multiplicar-se des que va caure el Mur de Berlín fa 25 anys. I per exemple, Espanya ha construït reixes ben bèsties a Ceuta i Melilla. Però, ¿algú creu sensatament que es puguin posar barreres entre Catalunya i Espanya? ¿Algú creu que Catalunya, que exporta més que ningú, que té un milió i mig de ciutadans estrangers i milers de joves estudiant o treballant fora del país girarà l’esquena al món? ¿Ens està dien el president Rajoy que abans de pactar una sortida negociada seria capaç de posar barreres i de demanar a Europa represàlies contra Catalunya?  Estranya manera de seduir els catalans.

Va, unes accepcions més al diccionari rar.

Dicciorari:

Restahurrant!!!:  Exclamació de joia  a El Celler de Can Roca, per la distinció com a segon millor restaurant mundial. Continuar en el top-3 mundial, poca broma. 

Oui’n-Oui’n:  Doble afirmació afrancesada, que significa un sí a la independència, i que per tant , guanyem.  (d’acord, els direm que empatem).

Vint-Vint : Amb motiu del procès, (en el qual el president Mas vol guanyar però no per golejada a Rajoy, sinó amb un marcador ajustat  -però que “ells” creguin que han empatat-),  el MoltHonorable li recorda al Marianico presshhi, que l’economia catalana és el vint per cent del PIB espanyol, i més del vint per cent de les exportacions.  
(I, afegim, que comencin a pintar-s’ho a l’oli, que es quedaran sense.)

Wind-Wind: Vent del nord-est de la península, que bufa i bufarà sobre la Moncloa, i que impedeix al presshhi sentir les veus del diàleg. I no hi guanyarà.

Es corta , Espanya: 1r. Clam “sui generis” que fan en J.Molinero i en F.Adrià, perquè Espanya escolti. (cal imaginar la seva pronunciació.)    2n. Clam que fa un espanyol federalista o un progressista , queixant-se  de que Espanya és una mica curta.  3r. Clam que Joan Maragall va fer fa cent anys a favor de que  Sepharad escoltes les diverses parles, però que al traduir-ho al xinès, es va modificar  la “r” per una “l ” :   “es colta, Espanya”. 4t. La condició de segurata de l’estat espanyol. Però que en lloc de vetllar per la nostra seguretat, resulta ser una “lapa” que no hi ha manera de treure’s del damunt.(Tampoc cal afegir una quinta accepció en el sentit de acompanyant sexual de luxe, escort, per no provocar….i perquè de seducció i de glamour, Espanya, res de res.)

 

Avui escriuré sobre uns privilegiats: Nosaltres.
Sí, sí, no m’he begut l’enteniment.  Considero que les persones que ara mateix som adultes, que hem viscut el tombant de segle, que vivim a Catalunya, que pertanyem a la classe mitjana,  que no estem massa malament de salut, i que tenim una il·lusió col·lectiva, som uns privilegiats.
M’explicaré.

Estem visquent dos canvis històrics , en paral·lel.
D’un costat el més proper, el canvi de paradigma de la societat catalana sobre ella mateixa i el futur cap a on es vol dirigir.
D’altra costat  el canvi històric, que m’atreveixo a classificar de substitució d’una època per una altra: és a dir, en els llibres d’història de les properes generacions, s’afegirà una època nova, datada en aquest període que estem visquent.

Comencem per aquest darrer.
L’era contemporànea la que en els llibres de text comença amb la revolució francesa el 1789 canviarà de nom(per definició ja no serà contemporànea) i podria anomenar-se era tecnològica.
L’actual, ara sí contemporània, haurà de ser l’era espacial o digital,o qualsevol altre nom que se li assigni , que tindrà l’inici entre 1957 amb el primer satèl·lit espacial, l’Sputnik i  el 1969 amb l’arribada de l’home a la Lluna.
Hi haurà la subera digital, ha començat el 1995, amb la expansió de internet.
Ben probablement  en unes dècades la subera nanomèdica, amb l’ús de microtecnologia per prevenir, curar i restaurar-nos. I, en la segona meitat del s.XXI d’altres etapes que encara estan per imaginar.
En consonància amb aquests canvis de paradigma en la modernització global, hi ha trasbalsos socials i polítics que van consolidant-se, fins a formar nous marcs de referència ja definitius.
En el segle XVIII  i amb tots els vaivens avant, i enrera,  els ideals d’una ciutadania francesa, i de la i nord-americana, no ho oblidem, que ja no volia ser súbdita, van fer rodar caps reials  i independitzar colònies  d’imperis poderosos, que a la seva vegada esdevingueren potències mundials. Van ser canvis irreversibles.
Després de la primera guerra mundial 1914-1918, el nou món ja  sense classe aristocràtica indolent, i  amb la creixent importància de les dones en la vida pública , i també amb oscil·lacions cap endavant, cap enrera, va configurar-se irreversible.

Doncs bé, crec jo, que després de la fundació de la CEE, convertida en UE, i garant de la més llarga prosperitat i pacificació del continent europeu, l’anhel d’una classe mitjana proactiva políticament és irreversible.
Recordem la revolució del 68 a París, les revolucions  dels 60’s i 70’s contra el racisme a Estats Units, les revolucions anti-colonials en les mateixes dècades,  contra les metròpolis francesa, anglesa, espanyola, belga. Pas endavant, pas enrera, però els resultats vingueren per quedar-se.
A Europa, amb la convicció i l’experiència de tres generacions sense guerres intraeuropees, amb un estat del benestar inèdit i durador (esperem que  actualment no en perill, sinó només en revisió) van fer obsoletes  les paraules , crec que del canceller Von Birsmarck, (*) sobre la guerra “aquesta diplomàcia per altres viaranys”.
Hi ha hagut una substitució dels actes bèlics per la dominació econòmica i energètica.

I ara relacionem tot això  amb el primer canvi exposat, el nostre país, Catalunya. També el nostre procès , sobretot si acaba bé,  haurà jugat un rol protagonista en aquest canvi social i polític.
Com va dir l’expresident Clinton, el futur de les societats serà català o talibà.  O bé la nostra nació, juntament amb Escòcia, i uns anys enrera Txèquia i Eslovàquia, i Eslovènia, i tal vegada en uns anys  Flandes i … som exemples d’unes modificacions pacífiques  que esdevinguin fites històriques a seguir, o bé  la violència d’arrels ètniques o de lògiques militars continuarà imposant-se.

Veurem.  En tot cas, com diuen que es diu a Xina per desitjar malastrugança : “que visquis temps interessants”, perquè ho són tot menys tranquils.
Doncs aquí estem,  visquent temps molt interessants, vertiginosos, intranquils, que si acaben amb èxit per a nosaltres, els pacífics, podrien ser exemple de nou de paradigma político-social :  quasi res canviar les fronteres estatals només amb la convicció d’una majoria de ciutadans de classe mitjana, contra l’evidència dels interessos preexistents,  contra la recomanació de l’status quo local i global, només amb la il·lusió dels ciutadans i les armes democràtiques. 

Aquest cap de setmana he llegit una entrevista a un historiador que presenta un llibre sobre períodes que van canviar el món. Coincideix amb mi, o jo coincideixo amb ell, que aquesta era digital que acaba de començar serà un altre punt d’inflexió, una fita, en la història de la humanitat.

I l’estem visquent/gaudint/sofrint en el nostre dia a dia. Privilegiats de primera fila.
Espectadors de luxe i a la vegada, actors (la majoria secundaris i figurants, però actors.)
I sent capaços de fer dues coses a la vegada. Fer una revolució europea, i  gaudir d’un temps de llibres i flors; de complicitat i somriures a la cara,  que tot plegat fa un goig immens. 

(L’únic “però” que se m’acut és que fins el moment el que s’ha aconseguit ha estat amb bona voluntat,  manifestacions, pressió ciutadana, vots.  
No sé si hi haurà la mateixa predisposició majoritària quan es tracti d’entomar algun sacrifici personal de caire més punitiu per les forces estatals quan vinguin els moments crítics. Vull creure que els ciutadans ja tindrem un paraigües legislatiu i polític  que ens cobreixi l’esquena en termes de butxaca i de drets.)

(*)Correcció: La frase “la guerra és la continuació de la diplomàcia per altres mitjans” pertany a Von Clausewitz.  Von Bismarck és autor de la frase : “un polític actúa pensant en les properes eleccions, un estadista actúa pensant en les properes generacions.” 
Disculpeu l’errada.

Unes entrades més del nostre vocabulari particular.

Dicciorari:

Rouco Verola : Cardenal que emet missatges infecciosos-contagiosos. Afortunadament, sembla que al Vaticà n’han trobat l’antídot.

Vocavulvari:  Lèxic especialitzat en pràctiques sexuals. 

 

 

Bé, avui obviarem tota aquella rècula de perversions que ens arriben de “Madrit” , no ciutat, sinó concepte, que diu l’Iu Forn. 
No val la pena començar uns dies festius, primaverals i encisadors, amb retrets d’amargor. No pas avui.
Tot el contrari. Faré un mini-micro-memorandum de les situacions i dels motius  pels quals  em desitjo, i us desitjo un molt bon cap de setmana, uns llargs dies de festa per qui ho tingui, en els quals  farem Rams  i farem Pasqua. En l’ordre adequat !  😉

 

1r. (i no és cinisme)  el Barça ha quedat eliminat als quarts de final de la Champions, i no passa res.  Bé si que passa, però ja se m’entén, no s’enfonsa el món. En perspectiva, fa menys d’una dècada, una eliminació així sempre era una tragèdia, una esperança desfeta, un sant grial inaccessible. Ara és una cabrejada puntual, i la constatació que no sempre es guanya…i que hem de millorar en intensitat, en gana de nous títols.
Ah, i així ens concentrarem en la Lliga i en la Copa.   😉
2n. en la vespra d’uns dies festius per Setmana Santa, la previsió meteorològica és d’anticicló, sol, i temperatures tèbies. Doncs, això, a gaudir-ne. A veure si a casa repetirem una sortida que vam fer l’octubre passat a Sant Martí d’Empúries, i més enllà del pes secular d’Emporion, també en recordo un suquet de rap, gairebé immillorable, en un restaurant de la plaça.  A un preu de menú força contingut.  😉
3r. aquest cap de setmana no hi ha partits de futbol de categories inferiors. Els pares que es trobin en aquesta tesitura m’entendran.  (Per cert, i perquè tot sigui dit,  en alevins anem primers!!)   😉
4t. Sant Jordi, i els dies anteriors i posteriors s’apropen. Des de mitjan abril fins a darrers de maig, hi ha un mes i mig en què l’alineació de temperatura, humitat, i insolació és estratosfèricament perfecte. 25ºC, 50% i 14 hores. I és que Catalunya pot arribar a ser el més semblant al paradís!  😉
I ja només quedarà  just un any  fins el 23.4.2015 en què declararem al món la nostra independència!!   😉  😉
5è. Per tot això, i alguna cosa més que segur que em deixo,  sursum corda,  elevem els esperits; carpe diem,  gaudim del moment ;  alea jacta est,  la sort  ja està decidida.
 I, per la meva part, donat que no sé cap altre llatinisme, fins d’aquí deu dies !!  😉 
6è. Per acabar amb bon gust de boca,  i abans de les entrades en el dicciorari,  un altre mini-micro-memorandum, aquest cop de cites literàries amables, poètiques o en prosa, tan se val, una mostra dels nostres heroics guardians dels mots. D’aquells resistents cultivats que ens van servar els mots perquè nosaltres no els oblidèssim.
En una època on més enllà dels fulls en blanc lluminós,  només hi havia un cel rúfol i gris,  un aire espès i negre. 

Amb gratitud infinita:

Carles Riba :   “… uns homes sentissin com no hi ha fast més dolç , que ésser i gustar-se un mateix, simplement, subtilment sabessin, com no hi ha inútil cap esperit, si creix lliure en la seva virtut…”

Molt bona Setmana Santa a tots i a totes!!       😉 😉 😉

Dicciorari

Alienació:  1)Disposició  en el camp dels jugadors del Barça, de manera forassenyada.
                2)Nació que si s’independitza  vagarà com un extraterrestre per l’espai                        sideral, Margallo dixit. 

DUD: Declaració Unilateral de Dependència.  La que van  fer  els líders espanyols.

DUI : Declaració Unilateral Inevitable. La que hauran de fer els líders catalans.

DUI  (MI) : Declaració  “d’Uvaris”  Inflats.  Molt Inflats.

DAP :  Declaració Amb “un Parell”.

“Harreru roitxer” :  Transcripció fonètica  xava-gervasiana,  per part d’una delegada espanyola (digueu-li primera ambaixadora “pleniputanciària”) del nom d’uns bombons daurats típics de les recepcions  diplomàtiques.

Planos de Tuna : Primera ambaixadora espanyola  a Catalunya.  Veure “harreru roitxer”

Prostiputa :  Ramera per duplicat.

Reaccion.ari: Acció reactiva amb connotacions ètniques-germàniques que fan alguns polítics espanyols, curiosament els que no són progressistes ; curiosament els fills dels que feien “divisions en blau”.

Tata.no: Secció futbolística en una revista germana de CavallFort, en què s’avisa a l’entrenador barcelonista que així no, no anem enlloc.

Tata,tiki-taka,no. Toca teka,tio. Tokem títols, titu: Segon avís a l’entrenador. Així no anem enlloc. Ara toca guanyar lliga i copa . I si no pot ser amb  joc bonic,   xutem!!!

Valls  : Català universal, branca francesa. Segon president de govern d’un estat veí que  parla la nostra llengua en la intimitat.  😉

Hi ha una sèrie de dates, i de dades, que en el procés d’emancipació mental, social i finalment política dels ciutadans de Catalunya, tenen, al nostre  parer, molta importància, però que poden ser engolits per l’enorme quantitat notícies que es generen sense  aturador.
Per tant, intentarem anar llistant , no només  aquests mollons  referencials obvis , sinó també dades , i dates, de les que van sorgint, que van aportant persona a persona, motiu a motiu, idea a idea, informació a informació, la evidència que el camí cap a un estat català propi és  acceptat, és majoritari, és convenient,  és alliberador, és històric, és definitiu ; i , amb tots els matisos dels adjectius, ha esdevingut : irreprensible,  irreductible,  irresistible,  irrefutable, irretractable, irrevocable , irrecusable , i en definitiva,    irreversible.  Fins i tot, i Déu no ho vulgui, en el cas que l’opció d’estat independent, el segon sí, es plantés  en un 49,99% dels vots, i  ens quedéssim a un pam de la glòria.
No crec que sigui el cas, perquè com ha dit la Carme Forcadell aquest dissabte a l’assemblea, “és un camí de no retorn, perquè no tenim on tornar”  [no tenim un estat que ens sentim nostre, garant de la nostra protecció i prosperitat a on retornar], i per tant, els tebis, els indecisos, els qui es maregin amb el vertigen d’allò desconegut, hauran de triar el mal menor. I per a ells el mal menor serà indefectiblement la incertesa del camí desconegut, però capaç portar-nos a una  prosperitat homologable a les regions riques d’Europa; mentre que el mal major serà  la certesa del camí ja conegut que porta al menysteniment dels drets socials, a l’encongiment de la classe mitjana, homologable a les regions europees  més  empobrides.

  

Cronològicament:
Al gener:
 1) Declaració de sobirania al  parlament  diputats voten una resolució concloent i solemne que afirma que Catalunya és una nació , amb personalitat jurídica i amb voluntat de decidir el seu futur.
2) Súmate, una plataforma de catalans castellano-parlants que es declara favorable al dret a decidir de Catalunya.
Al febrer:
 1)  Sala-Martin  a Davos, manté una picabaralla dialèctica amb Durao-Barroso, sobre la metodologia per obtenir un seient a Brusel·les, si la guerra o la urna. 
Al març:
 1) Shakira canta en català, i degut als insults que rep, la polèmica arriba a 
tot el món.  WallSreetJournal  se’n fa ressò.
 2) Continua el degoteig de polítics que es tornen sobiranistes per falta d’alternativa : Santi Vila, Ernest Maragall, Raül Romeva. Declaracions de personatges espanyols que no veuen més remei que acceptar l’envit: Iñaki Gabilondo, Suso de Toro, Cayo Lara.
A l’abril:
1) Assemblea de l’ANC a Tarragona. 
2) Sol.licitud del parlament català al Congreso de Diputados. Avui tres representants dels tres partits catalans, CiU,ERC,IC explicaran el procés als representants espanyols.
3) Declaració del president de l’empresa Grífols, una de les tres-centes estratègiques pel govern nord-americà, demanant al president Mas que sigui fort, persistent, en la defensa dels drets dels catalans.
4) Detalls de mala praxi, Esperanza Aguirre, J. Fernández-Díaz, Gallardón, que confirmarien  la necessitat per higiene social de construir un país nou, independent, pròsper…i autoexigent.
5) President a Europa de Panasonic, Laurent Abadie : “La independencia de Catalunya no ens representa cap problema”.

I  6) continua el silenci diplomàtic de les institucions europees , de l’ambaixador nord-americà, de la santa seu : la millor notícia.  

Alguna paraula més al nostre diccionari especial.

Dicciorari: 

Dignicat: Qualitat moral que prové de l’autoestima del poble català.

Europeinstes: Persones que insten un  major europeisme.

Independoncia:  Voluntat per ser lliure per fer el cràpula. 

Portugall: Territori de la península ibèrica, independent també gràcies a Catalunya, i que va enviant-nos periòdicament personatges especials, per tal que no l’oblidem: són personatges viatgers,  Fills de la Gran Ruta com ara Luis Figo, Cristiano Ronaldo, José Mourinho, i Durao Barroso,  que els agrada gallejar.

Opinador: Tertulià amb tendència a l’adicció a substàncies opiàcies.

Ordi: Cereal amb tendència a tramar alguna cosa.

Ordinadó: Aparell electrònic per a nou-nats.

PSeCessió: Voluntat  sobiranista en el partit socialista català.

Sibada:  Cereal  amb tendència a despistar-se , i que ràpidament es floreix al més mínim descuit.

 

Bé, amb el procés cap a la sobirania ben encarrilat,  no serà ja el moment de començar a plantejar-nos què volem en la quotidianeïtat del dia a dia, una vegada tinguem l’estat propi?

Avui ens agradaria destacar dues característiques  o virtuts que voldrem per al nostre país.
Estructura administrativa descentralitzada.
Participació ciutadania.

 

La primera, una descentralització real.  Un territori en xarxa que faci que des de qualsevol indret de qualsevol vegueria, hom se senti recolzat per l’administració, i proper a les estructures de l’estat.
Hi ha dos models a seguir. Un que seria el francès, centralitzat, radial amb origen a París.  I  un segon model, l’alemany (o el suís), on les ciutats demogràficament importants esdevenen “capitals”  parcials en algún aspecte. D’aquesta manera la riquesa pel factor seu d’un ministeri o d’una conselleria és repartit entre tot el territori. Recordem que a Alemanya, Berlín és la capital, però Hamburg, Frankfurt, Munich, Stuttgart són ciutats més especialitzades i igualment pròsperes i seus d’aconteixements automobilístics, editorials, esportius, portuaris, etc.
A Suïssa, Berna és la capital administrativa. Peró  Basilea és la ciutat important quant a la indústria química- farmacèutica, Zurich ho és en referència als serveis financers, Ginebra és la capital diplomàtica, Lausanne és seu del COI i  Luzern és una referència turística de la Suïssa central, juntament amb la propera Interlaken.

Entenem que aquest segon model de capil·laritat beneficia a més ciutadans, i evita aglomeracions demogràfiques excessives en uns pocs indrets.

Per imitar aquesta diversificació, proposem la següent territorialització:

6 vegueries:  Girona,  Barcelona,  Tarragona,  Lleida,  Central Osona-Bages-Berguedà i   Penedès. 
2 regions autònomes:  Val d’Aran ,  Terres de l’ Ebre.

Val d’Aran i Terres de l’Ebre, tindran un executiu propi,  i un consell parlamentari. També seran representades en el Parlament Català, donat que no cadrà una segona cambra territorial , Senat, que serà substituïda per una Assemblea de Representants de la Ciutadania que explicarem més endavant.

Les capitals de cada vegueria seran seus de conselleries.  Les ciutats demogràficament importants seran seu d’alguna direcció general.  Per exemple:

Barcelona

Barcelona:
Banc Central Català
Parlament
Generalitat
Conselleria Esports
Conselleria de Cultura
Conselleria d’Afers Exteriors

Badalona:
Conselleria de Sanitat

Santa Coloma de Gramenet:
Direcció General de Migració i Afers Socials

Hospitalet de Llobregat:
Conselleria d’Interior

Mataró:
Direcció General de l’Habitatge
Direcció General de Telecomunicacions

Sabadell / Terrassa:
Direcció General Indústria  Tèxtil
Direcció General Indústria Automobilística

Catalunya Central Bages-Osona

Manresa:
Conselleria Educació
Seu  Assemblea Representants Ciutadania
Vic:
Conselleria Universitats i Recerca

Penedès
Vilafranca del Penedès:
Direcció General Alimentació
Vilanova i la Geltrú:
Direcció General Ports

Tarragona
Reus:
Direcció General Comerç
Tarragona:
Conselleria de Indústria

Lleida
Lleida:
Conselleria d’Agricultura
Conselleria de Medi Ambient

Girona
Girona:
Conselleria d’Economia i Hisenda
Conselleria de Turisme

Amb aquesta distribució s’aconsegueix apropar l’administració  i  l’efecte prosperitat de les seus públiques. Segons dades Idescat,  la suma dels habitants d’aquestes ciutats 1,8Mbcn + 2,1Mcapitals  = 3,9M. habitants propers i beneficiats de l’efecte capitalitat.

Una segona característica d’aquest nou estat hauria  de ser la participació real i constant de la ciutadania en els afers públics.  Tota la força de les associacións que teixeixen la societat civil,  i tota l’energia transformadora d’aquests darrers anys  representada (tot i que no és l’única) en l’ANC, hauria de ser aprofitada pel nou estat per tal de continuar “recolzant  i controlant” la política.

Ja no pot ser que el ciutadà només voti cada quatre anys i prou. Proposem entre altres mesures que cada any, els ciutadans votin i avaluin els governants , municipals i nacionals, abans de les vacances parlamentàries d’estiu, per exemple durant un cap de setmana en el mes de juny.
Amb mitjans informàtics, aquesta votació/avaluació no ha de significar ni un sobrecost ni una dificultat.
Amb el compromís per part dels evaluats, regidors, alcalde ;  consellers, president,  de portar  en seu municipal i  parlamentària  les inquietuds i les notes dels representats.

Aquesta Assemblea o Consell  tindrà una composició semblant a la següent:

15% representació entitats culturals i artístiques: Omnium,Patronat Museus,Ateneus ; i sectorials: Associacions amics astronomia, gastronòmiques,geogràfiques/històriques.
15% representació entitats socials:  Càritas, Banc dels Aliments, Creu Roja, Amnistia Internacional, IntermonOxfan, Defensor del Ciutadà, i entitats més territorials.

10% representació entitats esportives: Clubs, Associacions Esportives, Inef.

10 % representació sindical.

10% representació empresarial. 

20% representació acadèmica:  Universitats i Centres de Recerca.

20% representació ciutadana / institucional:  Persones amb mèrits provats per voluntarietat, per experiència professional. Persones que han tingut càrrecs públics:  exconsellers, exjutges.

Les persones i associacions  que participen en aquesta institució no tindran una retribució salarial, i per tant el cost resultarà mínim.

S’ha d’ “oficialitzar” aquesta força i energia de la societat civil,  i aquesta mostra d’institucions, associacions, i ciutadans,  aquest  “consell de cent” podria substituir  la càmara alta territorial.  Enlloc de Senat,  Assemblea Civil.

Un parell d’opinions nostres per a l’endemà.

 
Acabem.

Sento amb cert apreci  en els mitjans de comunicació televisius i radiofònics del nostre país,   les opinions de  tertulians, catalanistes, que de ben segur desitgen una millor i més gran autonomia per al nostre país. Que són gent d’ordre, assenyada, dialogant. Que no els agradar fer coses il·legals.  Que són molt més cultivats  i experimentats que jo, que han triomfat en la seva professió, demostrant capacitat i voluntat. Tot el meu respecte.

 

Ara bé, quan  toca parlar del tema sobiranista, ara que el TC mig ha obert la porta al diàleg, a la política, aquests  polítics, empresaris, professionals,  comunicadors , ràpidament  paren l’orella  als cants de sirena que ens arriben de l’estat  espanyol. Opinen sobre la disposició, la conveniència  catalana d’atendre  dita oferta de millora de  finançament, o d’increment d’autogovern.
Amb puntualitat i pressa conclouen que cal seure’s a negociar, i que parlant la gent s’entèn.

 I aleshores és quan em pregunto :
quantes vegades ens han d’enredar més perquè assumim que no ens volen pròspers?   
I, escoltant i llegint algunes d’aquestes figures qualificades que justifiquen que cal atendre les propostes de l’estat espanyol, penso:  Tan intel·ligents , tan llestos, tan viatjats, tan exitosos,  i no s’adonen que l’oferta té trampa?
Que per què té trampa?
Hoooommmmeeeee, que diria aquella.

Doncs té trampa perquè : 1r. Si s’ofereix alguna cosa més a Catalunya quant a disminució de dèficit fiscal, automàticament alguna autonomia de les més subsidiades,  en sortirà malparada.  De debò algú creu que el govern espanyol pot enfrontar-se a la queixa i les invectives mediàtiques d’haver  “privilegiat” Catalunya? Precisament ara?   Com afrontarà la pressió ?
2n.  El govern i les estructures dominants de l’estat espanyol tenen un currículum impresentable en el moment de legislar bé i  de complir allò promès.
Tant  si observem  les  decisions  i lleis que han estat recorregudes per instàncies judicials europees  (Tribunal d’Estrasburg, Comissió Europea, etc.)
Com també les promeses electorals  no complertes en l’àmbit del benestar dels espanyols  :   (pujada d’impostos negada durant les eleccions i realitzada immediatament en el poder;  legislació per restringir la llibertat dels ciutadans, en manifestacions, en maternitat).
 I, finalment , d’incumpliment de disposicions estatutàries, i per tant, d’obligat acatament,  quant a transferències i liquidacions financeres a la Generalitat, com del compliment de les infraestructures pressupostades, precisament les corresponents al territori català.
 De debò algú creu que ara  el govern del PP, els poders estructurals espanyols s’hauran capgirat com un mitjó,  i quan  des de Catalunya se’ls està fent un pols, (un órdago, un desafío, com diuen allà) ,  resulta que precisament ara ens  podrem assegurar que  legislaran adequadament, i que compliran  unes promeses fetes, no per convicció, sinó per tàctica, per tal de desunir el sobiranisme?  
Hooommmmmeeeee!!!!

Tots aquestos  catalanistes assenyats, dialogants i partidaris de terceres vies, que són intel·ligents i qualificats,  van amb el lliri a la mà?   
D’adolescent   vaig escoltar com un germà salesià raonava que a la vida s’ha de ser bona persona, fins i tot s’ha de voler ser una persona bona,  però sense arribar a ser un gamarús :  “Cadascú de vosaltres ha de ser bo. Però si ets bo dues vegades bo,bo, amb qui no s’ho mereix , aleshores arribaràs a ser bobo.”   Que es una manera de confirmar la dita aquella ” si algú t’enganya una vegada és culpa seva. Però si el mateix t’enganya una segona vegada, aleshores és culpa teva”.

Quantes vegades volem ser “bons”?  Quantes vegades deixarem que ens enganyin els mateixos? 

P.S. Per qui llegeixi  tot l’anterior com una exageració, per qui vulgui més detalls (feridors, humiliants, sagnants, repetitius, escandalosos, definitius) sobre el que ens han fet els governs espanyols al llarg del temps i  sobre el que ens estan fent en aquests moments,  recomano  “Delenda est Hispania” d’Albert Pont. Se li acabaran les ganes de voler trobar un encaix en un puzzle on no hi cap la nostra peça. Se li acabaran les ganes de voler pactar amb qui només incompleix els tractes.  Se li acabaran les ganes de dialogar amb qui només vol imposar.
O almenys, aquesta és la meva opinió.

I ara destensem el rictus d’emprenyament, amb unes entrades més en el dicciorari.

Dicciorari:

Autodeterminació :  Voluntat incansable  d’adquirir  un vehicle i conduir-lo  per la carretera de la llibertat.

Derbis: Segon enfrontament entre els dos equips de la ciutat comtal, amb un cert regust de “déjà vu”.

Junquer.as: Candidat a president català que és un as.

Mastorbar: Pràctica espanyola consistent en posar nerviós el president català, intentant aïllar-lo , i fent-li veure que s’ho haurà de fer tot sol.

Planos de Tuna :  Cognoms d’una delegada governamental que demostren:
a) aristocràcia , b) caspositat. 

Resputin : Personatge sinistre que no cedeix davant de res , quan vol aconseguir expandir l’imperi rus.

Psoeïtis: Inflamació muscular del primo zumosol, que el deixa inútil per defensar el cosí català, que esdevé despesecejat en pesecetes irrisòries.