Memorandum

 
Acabem.

Sento amb cert apreci  en els mitjans de comunicació televisius i radiofònics del nostre país,   les opinions de  tertulians, catalanistes, que de ben segur desitgen una millor i més gran autonomia per al nostre país. Que són gent d’ordre, assenyada, dialogant. Que no els agradar fer coses il·legals.  Que són molt més cultivats  i experimentats que jo, que han triomfat en la seva professió, demostrant capacitat i voluntat. Tot el meu respecte.

 

Ara bé, quan  toca parlar del tema sobiranista, ara que el TC mig ha obert la porta al diàleg, a la política, aquests  polítics, empresaris, professionals,  comunicadors , ràpidament  paren l’orella  als cants de sirena que ens arriben de l’estat  espanyol. Opinen sobre la disposició, la conveniència  catalana d’atendre  dita oferta de millora de  finançament, o d’increment d’autogovern.
Amb puntualitat i pressa conclouen que cal seure’s a negociar, i que parlant la gent s’entèn.

 I aleshores és quan em pregunto :
quantes vegades ens han d’enredar més perquè assumim que no ens volen pròspers?   
I, escoltant i llegint algunes d’aquestes figures qualificades que justifiquen que cal atendre les propostes de l’estat espanyol, penso:  Tan intel·ligents , tan llestos, tan viatjats, tan exitosos,  i no s’adonen que l’oferta té trampa?
Que per què té trampa?
Hoooommmmeeeee, que diria aquella.

Doncs té trampa perquè : 1r. Si s’ofereix alguna cosa més a Catalunya quant a disminució de dèficit fiscal, automàticament alguna autonomia de les més subsidiades,  en sortirà malparada.  De debò algú creu que el govern espanyol pot enfrontar-se a la queixa i les invectives mediàtiques d’haver  “privilegiat” Catalunya? Precisament ara?   Com afrontarà la pressió ?
2n.  El govern i les estructures dominants de l’estat espanyol tenen un currículum impresentable en el moment de legislar bé i  de complir allò promès.
Tant  si observem  les  decisions  i lleis que han estat recorregudes per instàncies judicials europees  (Tribunal d’Estrasburg, Comissió Europea, etc.)
Com també les promeses electorals  no complertes en l’àmbit del benestar dels espanyols  :   (pujada d’impostos negada durant les eleccions i realitzada immediatament en el poder;  legislació per restringir la llibertat dels ciutadans, en manifestacions, en maternitat).
 I, finalment , d’incumpliment de disposicions estatutàries, i per tant, d’obligat acatament,  quant a transferències i liquidacions financeres a la Generalitat, com del compliment de les infraestructures pressupostades, precisament les corresponents al territori català.
 De debò algú creu que ara  el govern del PP, els poders estructurals espanyols s’hauran capgirat com un mitjó,  i quan  des de Catalunya se’ls està fent un pols, (un órdago, un desafío, com diuen allà) ,  resulta que precisament ara ens  podrem assegurar que  legislaran adequadament, i que compliran  unes promeses fetes, no per convicció, sinó per tàctica, per tal de desunir el sobiranisme?  
Hooommmmmeeeee!!!!

Tots aquestos  catalanistes assenyats, dialogants i partidaris de terceres vies, que són intel·ligents i qualificats,  van amb el lliri a la mà?   
D’adolescent   vaig escoltar com un germà salesià raonava que a la vida s’ha de ser bona persona, fins i tot s’ha de voler ser una persona bona,  però sense arribar a ser un gamarús :  “Cadascú de vosaltres ha de ser bo. Però si ets bo dues vegades bo,bo, amb qui no s’ho mereix , aleshores arribaràs a ser bobo.”   Que es una manera de confirmar la dita aquella ” si algú t’enganya una vegada és culpa seva. Però si el mateix t’enganya una segona vegada, aleshores és culpa teva”.

Quantes vegades volem ser “bons”?  Quantes vegades deixarem que ens enganyin els mateixos? 

P.S. Per qui llegeixi  tot l’anterior com una exageració, per qui vulgui més detalls (feridors, humiliants, sagnants, repetitius, escandalosos, definitius) sobre el que ens han fet els governs espanyols al llarg del temps i  sobre el que ens estan fent en aquests moments,  recomano  “Delenda est Hispania” d’Albert Pont. Se li acabaran les ganes de voler trobar un encaix en un puzzle on no hi cap la nostra peça. Se li acabaran les ganes de voler pactar amb qui només incompleix els tractes.  Se li acabaran les ganes de dialogar amb qui només vol imposar.
O almenys, aquesta és la meva opinió.

I ara destensem el rictus d’emprenyament, amb unes entrades més en el dicciorari.

Dicciorari:

Autodeterminació :  Voluntat incansable  d’adquirir  un vehicle i conduir-lo  per la carretera de la llibertat.

Derbis: Segon enfrontament entre els dos equips de la ciutat comtal, amb un cert regust de “déjà vu”.

Junquer.as: Candidat a president català que és un as.

Mastorbar: Pràctica espanyola consistent en posar nerviós el president català, intentant aïllar-lo , i fent-li veure que s’ho haurà de fer tot sol.

Planos de Tuna :  Cognoms d’una delegada governamental que demostren:
a) aristocràcia , b) caspositat. 

Resputin : Personatge sinistre que no cedeix davant de res , quan vol aconseguir expandir l’imperi rus.

Psoeïtis: Inflamació muscular del primo zumosol, que el deixa inútil per defensar el cosí català, que esdevé despesecejat en pesecetes irrisòries.