Per l’endemà (2)
Som a temps per pensar-hi i establir-ho. Com vaig sentir dir a en Vicent Partal, en una de les presentacions de A un pam de la independència , cito de memòria: “[…] una de les coses bones d’un procés de construcció d’un nou estat, és el fet de tenir uns cinc anys davant nostre en què tot és possible, com un full en blanc on podrem escriure amb força llibertat les regles del joc, els drets i els deures que ens donarem a nosaltres mateixos; i després un marge per corregir i millorar.”
Participació ciutadana a la vida social i política.
Avaluació.
A l’administració, local i nacional. A semblança del que es fa a l’escola, institut, universitat, i a l’empresa on es treballa, es realitzaran unes avaluacions anuals.
Qui les farà? Tothom que vulgui. Qualsevol ciutadà que es connecti, que s’inscrigui i que puntuï els seus representants, i anoti algun aspecte que ell cregui que ha de fer constar pel coneixement dels seus gestors.
Quan es farà? Al llarg d’una setmana, durant el mes “d’exàmens”, el juny. Abans
que el Parlament i el Govern se’n vagi de vacances. Amb el compromís establert, que tant l’ajuntament local, com el govern nacional, hauran de debatre els resultats en seu consistorial, o en seu parlamentària.
Hauran de pronunciar-se sobre les demandes significatives dels conciutadans. Aquesta “accountability” com diria en Xavier Roig, aquest rendre comptes, s’haurà de fer en el darrer ple abans de vacances, o en el primer immediatament després de les mateixes. I el fet d’haver d’explicar i publicitar en seu oficial els afanys que tots nosaltres puguem tramete’ls, només per això, significarà una transparència extraordinària. A més, esdevindrà un compromís inèdit a casa nostra.
Proximitat.
Administració que sigui propera, i que el ciutadà la senti al seu costat, no a la seva contra. Un individu que veu una parella de mossos d’esquadra, que rep una carta de l’administració tributària,només ha d’inquietar-se si sap que té motius per inquietar-se.
Dins de la proximitat, cal referir-se a la descentralització. Amb la proposta ja coneguda de repartir seus de conselleries i direccions generals a l’ample del nostre petit país.
A les comarques gironines seria un reconeixement del que saben fer, el fet d’establir-hi les conselleries de economia, turisme. A les comarques centrals, pel pes històric i polític, la seu de l’Assemblea i Consell Assessor Ciutadà, i les conselleries d’Ensenyament i Universitats. A les comarques lleidatanes, establir-hi les conselleries referent a l’agricultura, ramaderia, medi ambient, paisatge i muntanya. A les comarques tarragonines caldrà compensar-les per les incomoditats de la indústria allà establerta, amb els avantatges de la seva autònoma gestió i dels rendiments econòmics.
En fi, ja varem llistar una distribució de les conselleries, en el bloc inicial de Per l’endemà de l’abril.
Solidaritat.
En la població maresmenca on visc. Unes entitats associatives que treballen en diversos suports als més necessitats. Hores incomptables sense retorn crematístic. Tan se val. Ens sentim igualment agraïts els que donem com els que reben.
Proposem una mena de carnet del ciutadà solidari que pugui tenir compensacions en serveis públics. No cal que rebi remuneració, per tant zero cost per l’administració. El que ajuda en una onegé no ho fa pels diners. Però una mena de prestigi social, -si és merescut- sí que dignificaria aquest voluntarisme. Voluntarisme imprescindible!!, tot cal dir-ho, per al conjunt de la societat.
Es podrien regular descomptes per accedir a certes programacions públiques, i a les que fan les empreses privades que exhibeixen ànima i dividend social.
Que menys que això !!
Integració de representants d’aquestes entitats solidàries, juntament amb representants cíviques, empresarials, sindicals, acadèmiques, etc. tal com ja vam especificar en l’anterior post “Per l’endemà”, de 4 d’abril passat.
S’ha de rendibilitzar socialment la força i la xarxa de tant de persones que participen en entitats sense ànim de lucre que vetllen per millorar la vida dels menys afortunats, i que de rebot milloren la qualitat vital del territori.
Tolerància
Permetem -continuem permetent- que els dissidents, els minoritaris siguin respetats, benvinguts, i admirats si mereixen ser-ho en el seu àmbit de treball.
Exemples? en la producció artística darrerament Raimon, Sidonie, Loquillo, Estopa, i abans Mayte Martin, Joan Manel Serrat, i més. I tots els que per idioma o bé sentimentalment, ‘no són sants de la nostra devoció’. Fem-ho com a tàctica per diferenciar-nos de l’espanyolisme curt de mires que tan hem criticat. I fem-ho sobretot, com a estratègia per continuar sent un indret on es convida sempre el millor de cada casa.
Un ambient ‘art friendly’ a la llarga esdevindrà un territori ‘bussiness friendly’.
En aquest sentit i molt millor explicat del que jo ho faig, hi ha l’article recent d’en Salvador Cardús a l’Ara, abjurant de les unanimitats, també de les es puguin congriar entre el sobiranisme.
No som millors que d’altres nacions, pel fet de ser catalans. Convé que ens ho gravem (no a foc, que ens cremarem, sinó a consciència). Allunyem el perill del nacionalisme excloent, el qual és molt sovint utilitzat com a arma pels que no s’adonen que són uns nacionalistes excloents.
Ara bé, pel fet de ser catalans, tenim una nostra història plena d’herois anònims -dels que l’endemà del triomf o de la desfeta s’arremanguen i apa, cap al taller, o a la indústria, davant el mostrador, o clicant l’ordinador i refent el projecte-.
Tenim una reconeguda resiliència davant les adversitats. I una continència davant els èxits. Envejables.
I, sense ser millors per obra de l’esperit sant, sí que hem demostrat que molt , molt, molt sovint els catalans fem les coses millor que d’altres nacions.
Evitem un cercle viciós
Justícia.
Per un tema menor, un retrovisor trencat per un altre conductor, rebem citació oficial un any llarg més tard perquè ens dirigim a la Ciutat de la Justícia. El probable infractor no s’ha presentat. Decidim renunciar al cobrament (probablement molt difícil) dels 55 euros reclamats. No podem fer-ho, ens avisa l’oficial del jutjat. Per tant, en uns mesos, ens tornaran a convocar.
Cal? Cal tornar a fer-nos perdre un matí que ens costarà bastant més de 55 euros, si ja ha quedat clara la gran dificultat de fer la vista, i la pràctica impossibilitat de recuperar els diners? Aquesta actuació de la justicia , a qui beneficia? A la nostra família, innocent i perjudicada, en absolut. Aleshores ?
Quan la normativa legisladora s’enfronta al sentit comú, alguna cosa cal rectificar.
Interior:
No es pot acceptar una policia que provoqui malestar i/o inseguretat …entre els ciutadans pacífics i innocents. Quan hi hagi un error greu, i sense qüestionar la integritat del cos, cal exigir responsabilitats.
Exemple, cas de l’agressió a Esther Quintana. No és de rebut que una ciutadana que no ha agredit un servidor públic sigui agredida per aquest. Amb una contundència que en el cas concret va provocar-li una lesió irremediable. I, finalment, per acabar-ho d’adobar rebent un menysteniment administratiu que ratllava en l’acusació. Sense conseqüències polítiques. No pot ser. La senyora Quintana és la que paga impostos, és l’administrat al qual l’administrador ha de rendir comptes. Si no ha fet res il·legal no ha de sofrir la força de l’administració. I si la sofreix, ha de ser compensada i dignificada. Podem comprendre la força dissuassòria dels membres de seguretat davant del delicte, però en l’Europa del segle XXI on ens emmirallem no podem acceptar dita força cap a l’administrat que no ha vulnerat cap norma de convivència.
Economia
Evitem aparèixer en els rànquings europeus i mundials en posicions que denotin un menyspreu dels drets de la classe mitjana, guanyats des de fa dos cents-cinquanta anys, amb molt de dolor i suor pels qui hans han precedit. Particularment treballadors/es , funcionaris/es, sindicalistes, etc.
Reduïm l’excessiva diferència entre el 10% de la classe privilegiada i el 80% de la classe mitjana. I que el 10% del la classe baixa, i dels que necessiten assistència siguin atesos amb mínims vitals dignes , amb els impostos que la agència tributària catalana haurà eficaçment i proporcionalment recaptat.
Evitem ser una societat on el talent no sigui recompensat generosament. Molt especialment, intentem que l’excel·lència científica pugui romandre en el nostre país, amb pressupost suficient per a una bona xarxa d’investigadors.
I també el talent artístic, amb oportunitats per a transgredir i fracassar ; per tornar-ho a provar, arriscant, novament transgredint les convencions actuals, fins a l’èxit, fins aconseguir el retorn econòmic.
Que els reconeixements institucionals dels que han triomfat en la cultura i en la creació no serveixin per tapar el menyspreu o l’oblit de l’època inicial quan estaven provant-ho.
Vaig acabant.
Acabo de veure l’emissió de .Cat, a TV3. I també vinc de llegir la notícia ‘El procés català irromp en el debat televisat dels candidats a presidir la CE’.
I una conclusió ràpida que se m’acut en relligar les dues, és la següent: Quan aquest 2014 votem, podrem guanyar o perdre. Podrem tenir la majoria o no. Haurem de superar més o menys obstacles. Serà complicat o molt complicat, el fet de construir un estat nou independent.
Però, deixant de banda que tenim la raó en aquest procés, el que intueixo és : ‘ara mateix nosaltres representem el s.XXI. I els altres, el segle XX’.
Vull dir, el fet de no donar res per inamovible i qüestionar el que semblava immutable ; el fet de provar de convèncer el contrincant sense rictus d’impostura ni ganyota ; el fet de viure la nostra empenta amb voluntat de ser transversal i inclusiva ; el fet d’acceptar una identitat múltiple fent lloc als que volen acompanyar-nos; i last but not least -no per últim menys important-, fer-ho amb una relaxació al rostre i una brillantor als ulls , enfront del to crispat , negatiu vorejant tràgic dels que veuen trontollar les seves estructures privilegiades ; doncs bé, tot aquest còctel difícil i llarg d’explicar, però sintetitzat mentalment en uns segons en funció del que acabo de veure, escoltar i llegir, tot això m’omple d’una placidesa exultant, si se’m permet la contradicció ‘literària’.
Sentir-me partícip com a individu i com a societat d’una manera de fer, potser no única però en tot cas pionera, tranquil·lament transgressora per millorar les coses. Adonar-me que aquesta forma de proposar canvis esdevindrà tendència en els llocs civilitzats durant aquest segle XXI, mentre que el remanent del segle passat s’està acabant d’emportar als magatzems de la història les rigideses dels meus contrincants, em proporciona un plaer personal enorme. Un plaer il·lús, però il·lusionant, temporal però amb voluntat de quedar-se, mental però gairebé físic.
Espero no ser l’únic en viure-ho així.
I ara, deixant enrere tota transcendència, proposo que imaginem per l’endemà la geografia que volem tenir. La geografia real.
La irreal ja se m’ha acudit a mi sol:
Un recull de poblacions maresmenques, fins ara desconegudes.
Dicciorari:
Alilla : Terreny proper a la costa, que va ser confós amb una illa quan la nau del visir Alí , que era un almogàver provinent de Lille , estava perduda enmig d’una tempesta mediterrània. Veure el nou topònim de la població, Allella.
Allella : Poble que està bastant afrancesat, degut a als mateixos almogàvers de l’Alí, que ja a terra ferma, es van tornar a perdre. Els habitants maresmencs els volien ajudar xapurrejant en gavatxo que anessin cap allà : “allez-allà”, i clar es van quedar aquí. (no se sap si per portar la contrària, o perquè no van entendre l’accent)
Argent(a)tona : Lloc on van descarregar mil quilos de plata, i que va elevar la riquesa dels residents. Especialment a ‘Ca la Tona’, veïna que pesava molt, i que en va treure profit.
Arengs de Munt/ de Dalt : Poblacions costaneres on abunda la pesca d’un peix marí més gran que la sardina, de la família dels clupèids. Es veu que si els fots un bon discurs motivador amb molt de salero, esdevenen arengades.
Bocata : Població on es degusten entrepans, i menjar ràpid en general, d’una qualitat excel·lent. Poden ser bocata d’arengs d’una població propera.
Calderetes : Municipi amb unes aigües termals amb rajolins molt fins. També fan la competència a Monells, -Menorca-, quant a la caldereta de peix i llagosta.
Cobri’ls : Poble en què l’amabilitat i el gust en que serveixen el consumidor té un retorn crematístic notable.
Cablela : Població on la comunitat xinesa, especialment la que està endollada, ha fet forat.
Dostrius: Poble ideal per a deixar-se anar, amb dosxdos d’elements del sexe contrari per fer-hi ‘virgueriues’. Es desaconsella portar-hi la ‘pròpia’ o el ‘propi’.
Ermajnou : Amb entonació de J. Molinero, població amb moltes masies que escolten l’emissora nova del Jaroteo. Amb entonació de F.Adrià, restaurant en una masia on ha descobert una nova manera d’esferificar, molt maja.
Hillaneveres : Població amb un alt estatus econòmic, que sempre ha tingut més frigorífics que la resta.
Matarom : Planta que fa matolls d’on s’obté una beguda espirituosa. Si no té prou qualitat, resulta letal.
Masrenou : Casa pairal on hi ha molt d’agitació, bullícia. No confondre amb Masremou, una petita masia on l’anterior junta barcelonista va arribar a proposar en Xose com a entrenador, i que finalment va ser rebutjat pel futur molt honorable.
Orcata : Població del Maresme on el rei Jaume I va menjar uns maduixots que li van agradar tant, que es veu que va dir, “Això és or, xata”, però com el mot orxata ja estava patentat per un viatge reial anterior en terres ‘de-la- comunidad- valenciana-no-del-país-valenciano-y-mucho-menos-de-los-países-catalanes-ecccsss!’ Bé aleshores van haver d’inventar-se un nom similar a or,xata.
I com ‘lo rei en Jacme’ tenia un herald molt lleig, robust i violent, de nivell cata 1, va decidir recomanar : “això és per l’orc, cata ú , cata-ho al catau, catarra, catagradarà”.
Orrorius : Població en què les torrenteres, quan venen plenes són horrorosament temibles. Però en acabat, deixen un solatge amb algunes palletes de metall noble.
Premiar de Dalt / de Mar: Recompensar els minundis, com acte benèvol i misericordiós que fa la classe poderosa, bé des del seu mirador supermaresmenc, bé des del seu iot pantagruèlic.
Osriu : Població on el jugador que des de Valladolid ha fet als culers un servei tan gran (Osorio) hi tindrà garantida residència pagada per en Bartu, si finalment el Barça guanya (ui,ui,ui) aquesta lliga que no vol ningú.
Pineda delmar : Ciutat costanera que abans era plena de pins, però que per construir habitatges de segona residència, van haver de ser talats en quantitats brutals.
Sent Vicisencèns de Muntà: Població on el vici per cavalcar les ‘eugues’ locals centenars de cops, va ser encès per un sant procliu a ‘cremar metxa’.
Sent ta Susanna : Població on es recomana tenir “una tendra afectuositat” per a les noies amb aquest nom.
Tiama : Poble que està bastant italianitzat , i que quan els turistes hi sojornen, han de reconèixer rebre una gran estima.
Toia : Població en què el primer conqueridor -almogàver , per no variar- era d’arrels gaditoianes, de terres de Càdiz, vaja. Es veu que, exhaust de les darreres batalles, i escarxofant-se damunt les pells sota el seu tendal, va exclamar : “toi ata lo mimmízimo” !! I van decidir abreujar-ho a “toia” pels amics.
Tongat : Poble en el que no s’accepta que les malifetes que provoquen disputes veïnals les hagi pogut fer mon gat , sinó el teu. (en veu baixa direm que molts anys enrere hi havia baralles organitzades de felins, que sovint acabaven en tongo, però millor no recordar-ho, és políticament incorrecte.)
Vilatzar de Dalt/de Mar: Poblacions que sempre han tingut molta tirada pel risc, per temptar la sort, amb resultats afortunats, potser per allò de “…. no pispa.”
– – – – – – – – – –