Nothaunser

De 21 a 30 de novembre

Comença calmat, a dalt,
discret el cel,
amb rostolls de cotó grisós,
però ensenya els ullals,
del fred que vindrà,
discret com passejada
a la llera d’un riu urbà.

Passen els dies,
matí preciós com una avinguda esvelta,
entremig de sicòmors, melena hippie,
beatles de primera fornada,
migdia innocu com un passeig,
vora els plàtans de la diagonal despullada.

La neu bruta

Davant del mirall, esquerdat imperceptiblement en una vora, es deixava temptar amb mandra pel paquet de cigarretes. El fumerol blavós de la darrera,  s’emmotllava al sostre repintat amb pulcritud del camerino. Detestava el fum, a vegades, sobretot si sortia d’una xemeneia, dens, fosc, inacabable, gairebé humà, i amb una fortor que espantava els ocells. Ara no pensava en cap xemeneia.

Demà, l’estrena. Encara proper el ressò de la declamació ,  i del silenci posterior a l’escenari en l’assaig general. Es recreava amb el comentari que el  director  els havia regalat.  Sí, tal com havia resumit,  el full de l’últim acte agitant-se en les seves nerviüdes mans: – Beckett no arrufaria el nas, si sabés com ens l’hem fet nostre. I vosaltres tres, us vull amb aquest to, demà-. Coneixent-lo, aquells mots sonaven elogis formidables.

La versió no era trencadora, sinó  bastant a gust del públic berlinés que s’esperava tenir al Theater.  Només bastant, però. Perquè els talls,  punts i finals d’un paràgraf contundent, fos absurd o lògic , el director els musicava un, dos segons més, provocant un petit nerviosisme, petit, però incòmode que impedís als espectadors aburgesats aplaudir d’esma, satisfets i distants. Volia burxar  la memòria recent, mostrar la crueltat de l’autisme social i d’una certa covardia de la condició humana, amb contenció.

Ell es refeia de la  doble prèvia ordenada pel jove director, respirant a glops, sotjant amb parsimònia el tabac, exhaust,  orgullós i tèrbol.  A punt del primer gran paper gratificant, indigne per  la traició que imaginava.

La ciutat a fora era freda. Molt freda i blanca. Gèlidament la neu aplacaria la darrera alenada de tebior de cases i carrers. La gent, ara escassa, rica i semblantment vestida s’afanyava per entrar, on fós, cafeteries, tramvia,  o a la llar. Un hivern a centreuropa pacificada. Ara no pensava en cap neu bruta damunt el camp.

Demà l’estrena. La vida començava a ser , com podria definir-la, fluida. Potser  majoritàriament normal?.  Potser.  Poc abans ,  setmanes de repeticions avorrides. I abans, uns mesos de papers oficials i preocupacions domèstiques. I molt abans, un any de fam, fred i fum.

Ara si que pensava en  una xemeneia d’olor a carn cremada  i en una neu bruta cobrint el camp. I en el seu germà,  el més valent dels txecs  presoners , el brau imprudent company , que un dia inoblidable l’escoltà davant una tassa de cafè calent, amb l’ànima tèbia.

El seu germà ja no sentiria l’aire tallant de la capital vella  damunt les galtes, no li molestaria lliscar sobre la neu caiguda, mig fangosa als carrers de la ciutat.  S’havia quedat per sempre al camp de concentració. El brau germà petit. El recordava rabent cap al filat elèctric. A la part baixa del turonet  on s’havia aixecat la fortalesa de mort, al març s’hi acumulava l’aigua de la desglaça. Només  allà , en la fondalada, els calia , als botxins, enfortir la seguretat de l’escorxador, inexpugable la resta. Hi desplegaren una tanca de filferro amb corrent. Allà va decidir, -el van ajudar a decidir – que ja n’hi havia prou de turments. Acabava d’esberlar el cap d’un capità del camp, el Cocodril. Amb la culata de la seva pròpia  metralladora. Minuts abans el  militar, inalterable al patiment, sàdic entre els inhumans, l’havia descobert al barracó nord, amb el polonès esfilagarsat per la disenteria. En aquella zona pudent només s’hi apropaven, a cops, els suposats infermers. Ni les lleis del camp obraven en tal lloc, i la higiene depenia dels companys dels empestats amb febres tifoides o descomposicions terminals. Una tarda més visitava el seu amic incurable. En la foscor dels seus llagrimals hi veié la mort amant que el rondava, indecisa, ben segur, per fer-se seu aquell cos pútid. Set, vuit mesos de complicitat txeco-polonesa, haurien viscut en la freda, alemanya alcova de l’infern.

El 1943, l’un arrabassat del ghetto, jueu polonès de família comerciant, estudis d’enginyer i cor de pintor. L’altre -el seu germà jove- txec vençut cinc anys abans; humiliat per l’entrega incondicional de la regió dels Sudets al Führer,  -al fals preu de la pau futura-,territori que  el III Reich s’annexionà sense disparar un tret.

Al camp sí que s’en disparaven de  trets. De fet, no sempre. Al Cocodril li agradava matar, com si diguéssim amb les dents, sense pòlvora, directament contacte humà. Així li ho va fer saber al seu germà, a qui havien enxampat  -un confident lleparatlles, per dos o tres paquets de tabac, degué xerrar- abraçat, acariciant, potser besant el moribund putrefacte, parlant-li suaument com si l’estimés. En realitat eren paraules d’ànim, describint-li els quadres que el polonès mai podria pintar quan sortís d’allí, que serien tan especials com els  que deia haver vist a  l’exposició del seu admirat  Paul Klee a Berlin, el 1929,   formes difuses i els colors verds i rogencs, la primera individual de l’artista on brollaven les idees com un allau de neu neta. Aquella exposició que ara ell havia de recordar-li perquè morís mínimament en pau. Aixi doncs, ja que l’havien enxampat com si fos un marieta qualsevol, una flor de canó, havia de  demostrar-ho, que l’estimava. Per tant, si el veia patir hauria, ell mateix ,d’escurçar-li el sofriment. I tan fràgil com estava el seu amic, no caldria esmerçar-hi gaire energia. Un copet de culata al clatell, com la mort del tord, sense pòlvora, i ja estaria.  El Cocodril en persona li donà, -la munició descarregada- el subfusell. Ell el prengué . Mig segon dubtà. L’agonia del company era atroç, i estava doblement condemnat. Per la malaltia i  d’ara endavant per l’estigma de la imaginació burleta dels guàrdies. Temptejà l’idea, fer-ho ràpid. Mig segon de res, dubtà.  No. D’immediat, la decisió presa, els ulls enterbolits de sang vermella i ràbia negra, girà en rodó, agafat el canó amb les dues mans,  com un llançador de martell, i amb l’inèrcia provocada, abans que cap esbirro premés el gallet, esberlà amb la culata el cap del Cocodril.  Aquest  va caure amb parsimònia, i sense perdre el coneixement va poder  ordenar “el vull viu”, i imaginar-se un turment pel txec, donant-lo conscient als doberman perquè s’hi esmolessin els ullals. Murri com era, va voler afegir “apagueu el corrent del filat”, però la mandíbula trencada li ho impedí. Letal, la sort estava de costat del brau germà, ja rabent cap a la xarxa . L’impacte, la descàrrega, el fum, la pell negra. I fatalment viu. Però amb els pebrots d’un brau. Dèbil, agafà un filferro de les deixalles i mentre se’l clavava al pit , la seva ment s’expandí. Va  témer pel  seu germà estimat, què li passaria dins del camp. Va recordar la seva mare abraçant-lo un matí assolellat , sang al vestit en caure de la nova bicicleta;  també aquella rosseta amb la mà rude sobre el seu sexe mentre  deia paraules que li semblaren  llefiscoses; i el seu pare,  renyant-lo sever sense rancor perquè no evità la pallisa d’un amic seu, feble i solitari, pels fatxendes de l’escola;  i ara  el polonès que moriria aviat, company en la desgràcia, l’afecte del qual no hauria conegut en altres circumstàncies;  i  en el passat  aquella tarda, el cafè calent, l’ànima tèbia, la conversa amb al seu germà gran, sensible, que li confessava l’aversió als negocis, la ruptura de la tradició, la decepció paterna quan explicà el seu gust pel teatre i  el copet fraternal a la nuca per  consolar-lo , la complicitat , el suport balsàmic que li donà.  Tancà els ulls. El brau germà petit,  el txec més imprudent del camp, era mort quan les botes negres dels SS s’embrutaven als tolls vora la xarxa electrificada  donant-li una inútil última puntada.

La represàlia fou terrible per als deu desgraciats que pagaren amb l’inanició fins a la mort la cara destrossada del capità.  El caprici de la sort  va fer invisible al comandament la filiació del germà gran, que resistí fins la ja propera alliberació aliada.

I ara allí, passiu, davant el mirall, amb la contradicció traidora. Actuar per la mateixa corrua de caps quadrats, eficients en  l’holocaust,  la mateixa púrria criminal  i còmplice de la mort del seu germà. Nomès per la vanitat d’uns aplaudiments.  Esgotà ,finalment, una burilla. No, era la seva professió, es devia al jove jueu que els dirigiria, a l’escepticisme vital de Samuel Beckett, i a ell mateix. . Prou de paranoia. Cadascú, responsable del seu paper, damunt l’escenari i a la vida. Com algú havia escrit :

La mateixa neu, bruta o blanca,

es fonia, solcava el terra,

omplia rius, vivificava les ribes

i  abeurava al mar.

Ni les algues fosques ,

ni els taurons d’ulls petits,

ni tot l’aquari que hi nedava,

en sabia res,

del color de la neu al cim

del matís del blanc a la muntanya.

Ben mirat , la neu trepitjada i enfosquida  podia explicar més història que la quieta impoluta    blanca, fosa sense haver servit per a res.

Ara, allí, trepitjat, encara viu.

De fet, s’hagués sentit  encara menys culpable si hagués sabut que  el dia següent, entre els espectadors hi hauria  un septuagenari de nom Konrad, que en acabar l’estrena felicitaria, emocionat, el director. Si hagués endevinat que les paraules sinceres i resignades del dramaturg (en la  perfecta dicció d’ell,  el covard i inútil txec germà gran) haurien pessigat l’ànima d’aquell ancià.  L’haurien reforçat en el convenciment de purgar l’etern orgull belicós dels seus compatriotes. I en la seva obcecació: unir per sempre el destí d’Alemanya a la pau. I si hagués mai conegut que aquell vell polític de cognom Adenauer, seria el fundador, amb el francès Schuman d’una nova Europa.

Epíleg

Quan Mirozléz, l’actor, canós i reconegut visità  la casa natal, descobrí a dalt a les golfes  uns papers mig florits, segurament partides de terres en propietat, fotos esgrogueïdes, i el que devia ser el llibre de família.  No s’immutà gaire en veure que ell era fill únic. En realitat, de sempre, que ho sabia. Però fins feia ben poc, que no havia deixat  enrera aquella ficció del germà petit i brau,  paranoia provisional i protectora per suportar tant d’horror real. Ja no li calia cap mirall deformat del que també  hauria volgut ser, l’altre costat d’ell mateix.

POESIA.  .-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-

El retorn dels asiris

Més de tres mil ratlles no gosen cobrir

el lament inevitable al gest obscé;

l’edat enganyosa del desencís

al rostre, cap altra por que el desconcert.

Creuats estan els braços, amb l’angle humil

de dignitat i protectors, llavis closos,

fins, lineals, coll esvelt i femení,

tres mil crits d’esgarrifança són nombrosos.

Quanta llum enfosquida en pocs moments,

quantes olors s’han viciat dins el pou

quanta història retorna sense remei

quant sofriment repetit sense raó.

Zeljka, quanta paciència esqueixada

abans de temps, esberlada la poesia,

i sola i nua als xafarders i a les armes,

i nua i sola al misteri de la vida.

Molt més de tres mil ratlles per oblidar

els llefiscosos segons d’eternitat

estroncant el roig rebel dels seus setze anys;

el mirall amb més llums esbocinat.

Enfora l’udol, la força, el desig,

l’hivern glacial; penjant del fil, roba estesa;

endins el sopar escàs front el caliu,

al fons la impotència més soferta.

Molt més de tres mil anys d’edat del ferro

els nous mascles quan s’apropen fan la guerra,

renoven tàctiques pietat a zero,

plens d’odi i plom, els guerrers,  llur vellesa.

Cruels com els asiris t’han pres Zeljkca,

esquerdant-te el temple, i altre cop l’arrel.

Cap més bàlsam per redimir la ferida,

que no sigui el temps i tu, i tu amb el temps.

Paraules de macabra geografia,

fins que ja el pes del temps ens hi acostumi,

Sarajevo, Dubronik, Srebrenica,

dolor incomptable per a elles, diluvi.

Basilea

Adéu, paradís de repòs i estimació

que aculls el bronze de burgesos desesperats,

el pas d’un riu ample com frontera, com fistó,

i un gravat, ja etern, del meu jovent emmirallat.

Adéu, ciutat de sòbria tarda en dues rodes,

llambordes d’una Europa escrita pels germans Grimm,

d’equilibri exasperant, freda perfecció,

i d’engrunes de somnis purs que ja no tinc.

Instint

Gavina dòcil sobre les aigües

que reprens l’alè de dalt estant,

no cedeixes al cant sirè que et tempta,

quan es tracta de viure per volar.

No ets feta per a cap assenyat jou,

i ben pocs afalacs impediran

el teu mestreig segur, de fàcil ala

sobre aquest creuer que fondeja al port,

sobre desigs de foc de blancs pits càlids,

sobre el pesant diumenge d’una tarda.

Ocell que has fet sempre del teu mar, casa,

tens sempre l’elegància dels solitaris.

Benvolguts independentistes :

Cada dia sense un govern estable català és oxígen per al govern del PP, i per l’estat espanyol.

Segur que és això el que ens convé?

Benvolguts independentistes:

La virtud de la coherència està molt bé.
La virtud de la dignitat està molt bé.

Massa coherència pot ser un defecte : sectarisme ideològic, immobilitat de les posicions, inseguretat en la habilitat d’influir, inflexibilitat intolerant, por en les pròpies forces, ignorància en la complexitat de la política.

Massa dignitat no és possible. La dignitat és un valor -i una virtud- en sí mateixa.

És temps de coherència o de dignitat?

Supòsit  1.

Suposem que no hi ha acord entre Junts pel Sí i la CUP. Hi hauria eleccions al Parlament català. Quina seria la resposta dels ciutadans en el moment de tornar a significar-se sobre la composició del Parlament /Plebiscit sobre l’estat propi?
Des del desconeixement obvi del possible nou resultat electoral, el que s’intueix és  una desil·lusió col·lectiva. Tal com va passar durant el post 9/N de 2014, (en què després d’una feina immensa coordinada per la societat civil i amb un resultat òptim) amb una davallada de l’ànim sobiranista, en constatar la desconfiança mútua entre CDC i ERC. Aquest cop, desconfiança a tres bandes, incloent la CUP.

Altra vegada el distanciament entre  convergents, republicants, cupaires, i entre tots ells i la ciutadania. A més a més de la percepció general que els antisistema, rebels per definició, han prioritzat la coherència ideològica al sentit d’estat.

Què és sentit d’estat?  Doncs alguna cosa semblant a les motivacions que a l’altra banda de l’Ebre, els nostres adversaris fan servir per unir la força de Ciutadans i PSOE, amb el PP.  És a dir, els  “regeneradors” del partit taronja,  i els opositors socialistes, fent pinya amb els populars, malgrat que ells també, tenen el tresorer a la presó, i les sospites més que fundades d’haver permès molta corrupció.  I tot amb això, primer la defensa del comú.

A ningú li agrada que li aixequin la camisa. I potser alguns ciutadans tindrien la sensació que al llarg dels darrers anys , – set darrers anys si comptem des de les consultes populars iniciades el 2009-, la societat ha anat mobilitzant-se, coordinant-se, sacrificant-se i il·lusionant-se per tocar el cel de l’autodeterminació, i tot plegat és molt d’esforç, perquè ara els interessos partidistes, -o personals- i la falta de costum en el sentit d’estat, ho enviïn tot a pastar fang.  Cal ser coherents, senyors de JxS,  senyors de la CUP?   Sí, cal ser coherents. Però coherents en les coses importants.

Raons.

En favor de la CUP:

“A vegades és necessari i forçós que un home mori per tot un poble, però mai tot un poble no ha de morir per un sol home.”  Salvador Espriu.  Per tant, si un sol home, Artur Mas, ha de sacrificar la seva legítima ambició política perquè el procés no fracassi,  potser que ho faci. Haurà estat un polític amb visió d’estadista, treballador, competent, honorable i dissortat. Però tindrà el seu lloc d’honor en la història de Catalunya.

La coherència de les coordinadores  populars és lloable, en el sentit que van assegurar que no investirien el president Mas. En termes d’eleccions legislatives “normals”  és prou lloable.  Com a Parlament nacional, res a dir.  Ara bé, ara no estem actuant en termes legislatius “normals”, no es tracta d’un parlament nacional, es tracta d’un Parlament Estatal,  o d’un Parlament  Constituent per a un Estat, i això és tot menys “normal”.

En favor de Junts pel Sí:

“Si volem un tenir un estat,  hem d’actuar amb sentit d’estat.”  Cal aprofitar tots els actius que puguin mobilitzar-se en la batalla.  Junts pel Sí aporten la majoria d’efectius, amb talents molt diversos.  I al capdavant, el general que ha liderat el desafiament, que ha excel·lit sobre el tauler de joc, posant en escac més d’un cop l’adversari espanyol.

I a més, la cara visible internacionalment. El telèfon a qui caldrà  trucar quan des de Berlin, Brussel·les o Washington vulguin parlar amb el que mana  aquests “gals del nordest peninsular, orgullosos, perseverants, cívics, que han promogut un exercici de llibertat, un envit d’envergadura.”

Supòsit 2.

Hi ha un acord de legislatura. S’han trobat aquelles “solucions imaginatives” a què ja ens tenen acostumats.  D’una conseqüència lògica:  si l’important  és el  Què,  no el Qui,  i els dos actors  ja s’han posat d’acord en el Què, (els pactes fundacionals recullen  les demandes programàtiques de la CUP en termes socials i econòmics) ,  aleshores , TAMBÉ  s’han de posar d’acord en el Qui.  Per a  la CUP no hauria de ser tan important el nom de Mas, si aquest també, accepta  els dits pactes constituents. D’altra manera, pot donar la impressió que hi ha una fixació personal en contra  i  potser aquesta no és la millor manera de demostrar que l’important és el Què, i no el Qui.

 Junts pel Sí  ha cedit en la política econòmica, en el sentit que  ha d’estar dirigida per l’esquerra  i en això hi ha acord  perquè  ho faci ERC . També s’ha pactat en l’àmbit social,  en el sentit de què l’ha de dirigir una persona amb la sensibilitat reconeguda de Neus Munté. Finalment s’ha acordat una presència significativa de Raül Romeva en el vessant internacional i mediàtic. Potser la CUP  ha de cedir l’àmbit polític, en el sentit que el procés continuï liderant-lo Artur Mas.

Abans d’arribar a les conclusions  viatgem una mica lluny en el temps i en l’espai. De Catalunya 2016, cap a Nordamèrica 1770. Una ullada a la història.

Meitat del segle XVIII. Les colònies nord-americanes  del Sud eren eminentment agrícoles, mentre que les del Nord tenien una incipient indústria. L’actitud del govern monarquic anglès era diferente envers les dues. Protegia les  primeres, mentre que oprimia les segones, perquè  els grans mercaders capitalistes britànics temien que el desenvolupament industrial i comercial de les colònies  significaria  competència i menys negoci per a ells.

El 1750 grans industrials anglesos van aconseguir que el Parlament de Londres prohibís els colons d’establir fundicions de ferro, a fi de que s’haguessin de seguir comprant les manufactures metàl·liques a Anglaterra.

El 1765 el govern anglès que necessitava més ingressos va imposar un nou impost als colons americans, l’anomenat impost del timbre  que gravava llibres, diaris, cartes, tots els documents oficials. Immediatament els representants de nou colònies es van reunir al Congrés de Nova York per tal de declarar que el govern anglès no fixaria cap més contribució si no hi havia l’acord previ amb els representants de les colònies.  Hi havia un altre motiu de descontentament, la metròpoli impedia que els americans s’expandisin cap a l’Oest, on hi havia terres molt fèrtils, ocupat per tribus indies.

Finalment les colònies van fundar associacions patriòtiques (Els Fills de la Llibertat), per resistir  les escomeses britàniques. També van començar a boicotejar les mercaderies angleses. El govern anglès, enlloc de solucionar els problemes plantejats, va recòrrer  a l’opció militar.

El març de 1770 uns nens van provocar amb boles de neu uns sentinelles britànics apostats a Boston. Aquests van cridar la guàrdia, van encalçar els nens, els pares van defensar els seus fills, i els soldats van disparar i causar quatre morts.  La tensió s’havia instal·lat definitivament.

El 1773 un grup de colons van llençar al mar un carregament de tè. Com a represàlia el govern de Londres va tancar el port de Boston i la ciutat ocupada per regiments anglesos.

El 1776 un periodiste americà molt popular, Tomàs Payne, va publicar un llibre titulat Common Sense, en el que defensava que el govern americà no podria desenvolupar el que les colònies requerien mentre depenguessin del criteri de Londres. Va tenir gran repercussió. Fins aquell moment els colons no volien independitzar-se, sinó prosperar dins la monarquia britànica. L’obra acabava fent una crida a la insurrecció per tal d’expulsar l’exèrcit britànic.  Les reflexions de Payne van ser l’espurna per iniciar el procès d’independència.

El 4 de juliol de 1776 els representants de les tretze colònies es van reunir al  Consell de Filadelfia i van proclamar la separació política i legislativa respecte al parlament d’Anglaterra.  El text de la Declaració d’Independència, redactat per Jefferson recollia les idees de la Revolució Francesa en termes del dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat, com a drets intrínsecs de qualsevol persona.

El nou estat americà començava de zero, no tenia cap infraestructura. Va crear una força militar sota el comandament de Washington.  Les primeres accions bèliques van ser desastroses per las interessos de les colònies unides, l’exèrcit anglès era més organitzat.  Un cop de sort en forma dels rigors de la natura va permetre desmantellar els esgotats soldats anglesos. Va ser el començament de la victòria militar americana.

El 1783, el monarca anglès firmava el Tractat de Versalles pel qual reconeixia la independència colonial.

Per cert, 40 anys més tard,  el 1823, Estats Units era un actor internacional tan important que imposava a  Espanya  (en raó de la doctrina Monroe, Amèrica pels americans) el reconeixement de la independència de Xile, Perú, Argentina, Equador, Colòmbia, Veneçuela, Paraguai.

I ja que estem a Sudamèrica, i abans de traslladar-nos a l’Índia de 1930, amb Gandhi desafiant Londres,  aturem-nos un moment a l’època de descolonització dels territoris hispanoamericans.

1807. Caracas, Veneçuela. “Bolívar havia tornat a la ciutat absolutament convençut de la imperiosa necessitat da la independència. Les notícies d’Europa arribaven molt tard i amb pocs detalls, de manera que el públic s’assabentava de les esdeveniments només d’una forma general i inexacta i això limitava la seva capacitat per avaluar la situació. Però les coses van canviar sobtadament. A principis de juliol de 1808 el governador encarregat de Caracas, Juan de Cases, va rebre dos exemplars del diari londinenc  The Times que relataven la notícia de l’abdicació del tron d’Espanya en favor de Napoleó.

La reacció popular va ser de malestar i indignació. Llavors va sorgir un procés polític estrany entre el governador, L’Audiència i el Cabildo, que va acabar de soscavar l’ordre colonial vigent i això va fer que la commoció en la societat Caracas es va orientar en dues direccions: una representada per Bolívar que volia proclamar la Independència, i una altra representada per altres  criolls que volien mantenir la fidelitat a  Ferran VII.

Amb la revolta del 19 d’abril de 1810 es va obligar al llavors capità general de Veneçuela, Vicente Empara, a cedir els seus poders a la  Junta Conservadora de Drets, amb poders regents, que va portar com a resultat l’expulsió dels funcionaris espanyols dels seus llocs per embarcar rumb a Espanya.. Des de llavors el procés independentista seria imparable, i l’exemple de Caracas va ser seguit per la resta de les juntes americanes.

El 1823 es produeix la derrota decisiva de l’exèrcit espanyol va ser completada amb la batalla naval de Maracaibo.  D’aquesta manera Veneçuela es va independitzar definitivament.  El 9 de desembre de 1824 el general Sucre va eliminar l’últim baluard de l’exèrcit espanyol a la batalla d’Ayacucho, punt final del domini espanyol a Amèrica del Sud.

Però més enllà de la cronologia independentista, el punt clau és per què es va arribar a aquesta determinació ? Doncs bé, altre cop hi ha la presència  de dues constants  :  una primera ,  la percepció  d’un espoli fiscal continuat i en augment ; la  segona, la constatació del límit de autogestió política que aflora a la colònia  respecte del tracte legislatiu  rebut des de la metròpoli.

Tant en la descolonització i independència dels EUA, com dels països sudamericans, hi ha una similitud en la gradació històrica.  Malestar social envers la metròpoli, per l’ofec fiscal, el tracte discriminatori econòmic, i la prohibició de major autogestió.  Les elits dels territoris independitzats, (colons en el cas nordamericà, criolls en el cas hispanoamericà), no s’havien plantejat la sobirania total en un primer moment, sinó una administració pròpia. Davant la impossibilitat d’això, el sentiment d’injustícia els fa radicalitzar.

“Las  reformas introducidas por los Borbones provocaron un sentimiento de frustración entre ciertas élites criollas que creyeron amenazada su dominación social a causa de la pérdida del control de los cargos de la administración colonial a favor de funcionarios llegados de la península, además de tener que soportar una mayor presión fiscal y  la obligación de comerciar sólo con la metrópoli. Este sentimiento condujo a algunos de los miembros más ilustrados de las élites criollas, como el propio Simón Bolívar, a pensar que la solución a sus “agravios” era la independencia de la metrópoli (la misma solución que habían emprendido con éxito los criollos de las “13 colonias” británicas de América del Norte y que había dado nacimiento a los Estados Unidos.”  Viquipèdia, entrada “Carta de Jamaica.” actualitzada octubre 2015.

(La Carta de Jamaica, de 1815, juntament amb la Declaración de Angostura, de 1819, ambdues redactades per Simón Bolívar , el Libertador, són els elements teòrics i raonats sobre el procès per a constituir  una federació d’estats lliures sudamericans, una Gran Colombia, responsables autònoms de la seva política, independents del domini hispà.)

I ara sí,  viatgem en el temps fins a 1930, a la Índia. Altre cop Anglaterra i una de les seves colònies. Altre cop la prohibició de autogestionar els propis recursos per tal de no perjudicar els interessos de la metròpoli. Altre cop la ressistència, passiva i activa, dels que es volien lliures. Altre cop la victòria dels que volen la llibertat.

“A quarts de set del matí del 6 d’abril de 1930 Gandhi va trencar la legalitat britànica a la platja de Dandi, una petita ciutat del Gujarat, a la costa de la mar d’Aràbia. Va ser un acte senzill però rotund. El Mahatma simplement va entrar a la mar i va agafar una mica d’aigua per deixar-la assecar i produir sal. Il·legalment. Era la resposta al monopoli britànic de la sal i una manera poderosa de recordar als indis que ells eren, al capdavall de tot, els amos del seu país.”   Vicent Partal. Avui pot ser el dia de la sal. Vilaweb, 09 de novembre de 2015).

Lliçons de la història.  En treurem algun avantatge ?

Per a la Catalunya que es desvetllarà el 2016, en podem extreure alguna conclusió?

Una primera conclusió podria ser que en aquests processos hi ha una cara visible. Gandhi a l’Índia,  Simón Bolívar a Sudamèrica, Washington a EUA. Sense menystenir els actors principals que li donen suport, com ara el general Sucre en el cas de Bolívar,  o bé  l’ideòleg Jefferson i el pragmàtic Franklin en el cas de Washington.  Els moments fundacionals, històrics, necessiten un líder carismàtic que aglutini diverses sensibilitats, que hagi demostrat el seu compromís, la seva intel·ligència, el seu coratge.

Si el punt de mira el focalitzem més a prop, a Europa, en els moments fundacionals, constituents, veurem com identifiquem un fet històric amb un personatge:  Garibaldi com el líder en la unificació italiana ; Churchill com a resistent britànic contra els nazis ; De Gaulle, el seu homòleg francès;  Adenauer i Monet , en la fundació de la CEE, Jacques Delors en l’evolució cap a la UE;  Kohl i Miterrand com a líders que segellen la pax franco-alemana, enterrant discòrdies i cosint el destí europeu; Kennedy com a regenerador anti-autoritari als EUA ; Olof Palme , a Suècia, com a bastió de l’estat del benestar socialdemòcrata; Adolfo Suárez com a timó del pas del franquisme a la democràcia espanyola; Felipe González el líder europeïtzador de l’estat espanyol; Clinton donant esperança i redistribuïnt els recursos entre la classe mitjana a Nordamèrica, etcètera.

Després, quan el projecte ja està consolidat, pot arribar el moment de la invisibilitat dels gestors polítics, de la seva mancomunitat en virtud de l’eficiència i representativitat.  Per exemple, qui coneix ara el president o el primer ministre de Suècia? de Noruega? de Findlàndia? de Dinamarca? D’Àustria?  A Suïssa els ciutadans elegeixen els seus representants al Parlament de Berna. I aquests designen una direcció col·legiada de 7  “Bundesrat”.  Seran els set ministres. I un d’ells, per torns anuals, serà el primer ministre.

D’acord, ja arribarem en aquest estadi en el que ja no és important Qui  gestiona una societat democràtica, madura, consolidada, equitativa. Però ara  “som on som, més val saber-ho i dir-ho” que va dir el poeta. Potser encara necessitem un referent que ens desbrossi el camí.

Una segona conclusió podria ser  que és essencial aconseguir una societat cohesionada. Via educació, via benestar, via models exemplars. Per semblar-nos a aquests països en què no hi ha fractures entre sectors de la ciutadania, ni en termes polítics, -partits que s’alternen en el poder sense crispació, només modulant alguns aspectes, sense rebutjar la base del que l’antecessor ha aconseguit, sense caïnisme- . Ni tampoc hi ha fractures en termes econòmics: no hem de voler prioritzar el volum del PIB per sobre de la redistribució del mateix.

Estat del benestar significarà societat amb menys malestar.  I, per suposat, tampoc ha ha d’haver fractura social : les minories, els immigrants, els descamisats, tots els que estan en situació precària, han de poder tenir els drets garantits, i han de ser integrats en la societat. Tant des d’un punt de vista solidari, per ètica política.  Com des d’un punt de vista estrictament egoïsta. Si els que podrien provocar conflictes per sentir-se exclosos  són integrats per part del mainstream social, disminueix la probabilitat que s’esdevinguin dits conflictes.  (N’hi ha exemples en els països europeus)

Nublega
De l’11 al  20 de novembre
Núvols arreu, niquelats, aïllants,
com una mare absorbent,
a estones llampurna,
insidiosament,
pena, tristor, com la pròpia veritat,
com una percepció de fracàs futur,
sota els “-bon cap de setmana;
-que vagi bé; -igualment;
-em compres una participació per Nadal ?”
Com un rau-rau d’avorriment,
com un cuquet de gran vergonya,
com un tèrmit de covardia,
com una oruga d’autoodi,
com un fibló de lassitud.
Dissabte sol, càlid temperat,
diumenge descarrega,
amb ganes, alegrement,
remulla la ciutat,sense malícia,
dia a dia, gairebé
els núvols cometen nepotisme,
res de nou, excepte potser,
perquè no pari el xaragall de mort,
una tona d’horror  familiar  a Tarragona,
tragèdia immesurable, devastació.

Nodestrell

De l’1 a 10 de novembre

Boirós, feixuc amb mal de cap,

-tristor indefinida, grisosa,-

contra un món hostil, dificultós, amb pressa i guanys,

complicat, a cops, quan el riu i el curs, a cops,

quan la roda i el rall, quan la ment i la paraula, en desacord.

Maleït novembre forat negre,

engoleix l’estiu viscut, per oblidar-lo.

Al mig del túnel les flors de l’ametller ,

del mal i del bé, ni s’albiren,

odiós parèntesi; el rescabala,

l’evident voluntat de no perdurar,

mes curt que sembla llarg.

Maleïda tridesena, al bell mig de la tardor,

sortir de casa es fa feixuc,

sortir del llit es sent demolidor.

Malgrat tot, aquest primer cap de setmana

és excepcional, i lluminós , el sol , suau

com la platja arenosa de cambrils als peus.

Els núvols alts, cabells desbullats, esparsos,

sobre el decorat blau pur. Composició de blaus,

amb definició de llibre, blau cel, clar, perfecte celestial,

blau marí intens, fosc pur ones enllà.

El vol dels albatros que planegen de costat,

un parell d’hores a migdia de treva i calidesa,

de festa humil , tapes i paella,

dosi minsa de primavera,

i resistir aquest temps llòbrec que tot just recomença.

Demà tot s’haurà apagat,

núvols homèrics ens retrobaran,

mercès si no som aixafats,

si amb pindoles d’oxitocina, o amb tendresa

i carícies, resistim fins el nou any.