Memorandum

Occèlia
21 a 31 d’octubre
Tones de tresors líquids,
han desbarrat reiteradament
visible la imprudència humana,
vora les rieres del maresme;
fanegues d’aigua convergents
suposen afront pels ingeniers,
converteixen en fèrtils, els dies tardorals,
(la realitat rebaixa l’eufòria,
no plou als cims, nomès a la costa).

Ahir cel per enderroc,
es lleva avui blau i núvols alts,
diumenge matí com ha de ser,
la gent als temples, els uns
a esglèsia , tradició i sentiment,
agombolats per un verb reparador,
els altres , a l’ofici de l’estadi,
onze herois precipiten les emocions,
se’ls delega rauxa i honor.

Acabats els rituals,
en grups, ben integrats,
patates torres, olives i vermut,
i salsa espinaler,
menut oasi setmanal,
teràpia presencial, saber-se escoltats,
semblantment,
continuar ser necessaris, contingents,
temporalment.

Octrellós
11 a 20  d’octubre
Unes quantes coses fàcils,

migdia de circ de cric de crac al parc, el sol festeja,

unes quantes coses fàcils , i simples,

una menja quan hi ha gana, una pell bruna quan hi ha zel,

una sombra amb gespa neta, i mirar de lluny, plaer excèls.
Ahir sol tarragoní, net, blau , sec, deslliurat,

avui núvols irlandesos, compte s’esfondra el cel,

en tot cas, tebior tardorenca, migdies primaverals,

són les quatre, vint-i-vuit, trenta per cent;

realment caldrien d’altres paradisos, a-naturals?,

„hi hagué un jardí anomenat la terra“ se n’és conscient?

„lluïa sota el sol com una fruita prohibida“, que n’estem fent?

„on és ara aquesta casa, portes obertes de bat a bat“?

Graciès Moustaqui, per compartir els teus pecats,

i fer-nos menys mesells d’un franquisme negre,

de proclamar-nos lliures , xarnegos i no engabiats,

per somniar-nos parís, la bohemia, i alguns métèques.

Octedrís

De l’1 a 10 octubre

Primers d’octubre, ahir plovisquejà
avui escalfa el sol,
50 d’humitat i 27 graus,
són les cinc de la tarda,
el cel és blau-blanc, divendres,
el decorat perfecte, res més a desitjar,
tebior carícia quan la pell ho necessiti,
ajagut al llit les fixacions vant donant voltes,
circulen com carrussel, cruel com atzucac,
la vergonya per la pròpia incompetència;
l’alçada enorme de l’odiat pare,
la dispersió repetida sense sentits,
el temps enemic fins a les set,
l’ansietat, la por, la depressió;
però avui no és temps , sinó de tendre,
de l’octubre tendre que ens han regalat,
davallada molt suau agombolada,
per dir adéu a l’estiu poc a poc.