Catalonia : Ten points.
Catalonia : 10 points. Spain : is pain.
(Catalunya 10 punts. Espanya, és dolor,fa mal.)
L’estat espanyol és dolor i fa mal. En grau superlatiu si ens referim a un futur ben proper. Entre moltes veus autoritzades, ho assegura X.Bru de Sala a l’article La deriva d’Espanya,ElPeriódico,gener 2014. Ja comentat en un dels posts.
Però insistirem en un proper escrit. També posarem una mica d’aigua al vi. Que no ens emborratxem de felicitat abans d’hora.
Ara toca celebrar la victòria.
És diumenge matí. Dia d’eleccions al Parlament Europeu. Tenim 10 hores davant nostre per comprovar si som mesells o som atrevits. Si hem après alguna cosa, o encara vivim amb la rosa a la mà massa dies l’any. Si a 2014 els catalans som inconscients i gasosos, o bé molt conscients i molt sòlids. Si el preu de la nostra llibertat el paguem només amb manifestacions semi-èpiques, festives, d’eufòria entre amics i familiars ben agafadets amb el del costat. O bé si estem disposats a pagar-lo anant a votar, cedint les nostres dades a la hisenda catalana, i no cedint a ofertes ni amenaces de qui ens vol submís. Si ja som un poc més valents.
Aquest preu és segurament més costerut de pagar. Perquè és menys èpic, menys eufòric, menys diletant. Més avorrit, més frugal, més compromès, més contundent, més llest, més útil.
Veurem.
Diumenge a la nit.
Ja sabem els resultats dels comicis. Vots a Catalunya:
Esquerra ha guanyat amb 593.661 (23’6%dels vots emesos) ; CiU ha aconseguit 548.298 (21’8%); ICV ha tingut 258.375 (10’3%vots). Enhorabona a tots ells. La suma dels tres fa 1.400.000 (55% dels vots)
La suma de PSC,PP,C’s,UPyD fa 795.000 vots (33’%)
La suma de Podemos,Escons en Blanc,Pacma i la resta, 231.000vots (12%)
Catalunya ha mudat de pell; s’ha despullat de velles pors i fa olor de llibertat. De Sant Jordi assolellat i de Diada definitiva. Potser la societat catalana està espavilant. Potser estem deixant de ser mesells. Enhorabona a tots nosaltres. Anem bé.
“Ni un pas enrere”. “La victòria al servei del país”. “Es pot defensar el dret a decidir sense cedir en les retallades”.
Dilluns al matí.
De tot el que he sentit aquest matí per la ràdio, -que no ha estat poc- entre CatRadio i RAC1 indistintament, em quedo amb un tall de diàleg interessantíssim, deliciós pel que significa la pregunta, pel que significa la resposta, i sobretot si es pot sentir l’àudio, pel to de totes dues.
El Món a RAC1 : 09:00h Jordi Basté té en línia Oriol Junqueras. Un dels tertulians és Màrius Carol, director de LaVanguardia. Aquest darrer pregunta al líder d’ERC:
“I a partir d’ara, sr.Junqueras que toca, xoc de trens entre Catalunya i Espanya, o precisament amb aquestos resultats en que han guanyat [a Espanya i Catalunya] els partits més allunyats en la qüestió catalana, toca seure i parlar?”
Resposta de Junqueras: “A partir d’ara toca més democràcia. Toca votar el 9-N.”
Immillorable! Intel·ligent! Llest! I indefectiblement compromès. No sé com, si per les bones o per les dolentes, però el 9-N votarem.
a) Déu-n’hi-do unes eleccions europees que ‘quasi no interessaven a ningú’! El que fa un parell de lustres eren unes eleccions per recol·locar els elefants blancs de cada partit, per enviar-los a practicar idiomes i a votar la mida dels cogombres, i ara resulta que són comicis amb resultats de fractura tectònica.
Ara resulta que els votants de la UE s’ho han cregut, han acceptat l’envit de poder votar un parlament europeu una mica més important. Resulta que són conscients que vora el 70% de la legislació que ens afecta en el dia a dia prové de Brusel·les, que ja estan farts de pagar impostos per rescatar bancs i no famílies.
Ara resulta que votant, converteixen els resultats en un moviment sísmic que de moment ja s’emporta el líder del PSOE; també amenaça directament la liberté,égalité,fraternité francesa; desperta vells fantasmes de l’ultra-nacionalisme feixista-nazi en els països nòrdics, fa dimitir el primer ministre belga per l’auge dels independentistes flamencs… i reforça l’europeisme PRECISAMENT dels escocesos i catalans que tant emprenyen l’statu quo burocràtic.
Doncs, mira sí, potser sí que a la UE li toca fer una transició. Passar d’estats grans centralistes , a estats petits cohesionats. Sempre que es faci a petició de la ciutadania, i per descomptat democràticament i pacífica.
Que això suposa ingovernabilitat? Si us plau!! que ja som grandets. La ingovernabilitat és l’excusa perfecta dels que no saben governar…la complexitat. Els Estats Units de Nord-amèrica són ingovernables? L’evidència ens fa pensar que no més que França, Espanya o el Regne Unit. No més que la UE actual amb vint-i-set estats.
Per tant, si n’hem d’afegir tres o quatre o deu més, tampoc no esdevindrà molt més caòtica, sinó tal vegada coherent amb la seva divisa “unida en la diversitat.”
b) El PP queda tocat, -però no enfonsat- i segurament el president Rajoy, una vegada hagi llegit el Marca de la dècima, es posarà a planificar (sic) alguna tàctica per aturar els-pesats-catalans-que-volen-votar-el-9-N. Que no ens sorprenguin en les properes setmanes declaracions unionistes (vull dir d’Unió, encara que també poden ser dels partits espanyolistes) i editorials de mitjans de comunicació comtals (vull dir del Comte, encara que també podrien ser de la ciutat de Barcelona), demanant seny, respecte a les lleis, prudència per part dels demòcrates i no espantar els inversors internacionals.
Tot això a canvi d’oferir … bé no sé si oferiran alguna cosa, però el que sabem els ciutadans és que el nostre president ha expressat solemnement que la Generalitat no acceptarà res sense abans consultar-nos-ho. Anem bé.
c) Si almenys serveix d’alguna cosa tot aquest sotrac. Si almenys les elits europees que a partir d’ara ens governaran per mitjà del Parlament, la Comissió i el Consell, se senten interpel·lades per la voluntat popular -per tots els votants que els hi paguem el sou-, i aconsegueixen reconduir la UE en la institució al servei de la prosperitat dels ciutadans. Ja haurà pagat la pena, el sarau.
No cal que inventin res, només cal que rellegeixin els tractats fundacionals i actuïn semblantment als pares de la Unió : Jean Monet, Robert Schuman, Konrad Adenauer, Joseph Bech, J.W.Beyen i A.De Gasperi, vertaders titans polítics.
I ara, abans d’un eurodicciorari avui abreujat, una darrera consideració, esportiva.
Gràcies Rijkaard, gràcies Ronaldinho, gràcies Eto’o, gràcies Belleti.
Gràcies Guardiola i gràcies Tito. Gràcies Xavi, Iniesta i Messi. Gràcies Pedro i Villa. Gràcies per les Champions aconseguides. Pel joc i les victòries del SambaTeam primer, i després del LegendTeam.
Gràcies a tots vosaltres que m’heu fet menys dolorosa la consecució de la décima pel RMadrid. Més mal em va fer la novena, amb el golàs de Zidane, i amb el Barça tenint l’única orelluda de Wembley 1992 a la vitrina.
La victòria del RMadrid m’ha molestat molt, d’acord. Però més enllà de l’emprenyamenta, què puc fer? Com ho puc assimilar?
Crec que la resposta és agafar aire, comptar fins a deu i ser coherent amb el que penso. Aconseguir que les meves emocions siguin coherents amb els meus pensaments. Sé, -se sap- que si som amos dels nostres pensaments som amos de les nostres emocions, i si som amos de les nostres emocions som amos dels nostres actes.
Per tant, vull pensar i penso que estan superades les urgències blaugranes via els trofeus de la dècada prodigiosa. Que el meu benestar emocional necessitava estar molt, -massa- lligat als resultats de futbol. Que havia delegat una part massa important del meu orgull, fins i tot de la meva dignitat als èxits del Barça i de retruc als fracassos dels rivals del Barça. Potser havia de ser així. Però ja no cal,ara.
He d’envejar els èxits dels equips espanyols? La resposta és a la pregunta : he d’envejar els èxits dels equips portuguesos, grecs, turcs i russos? O m’ho prendré com els noruecs, suïssos, alemanys, austríacs i danesos quan s’enfronten i perden contra el Galatasaray, el Panathinaikòs, el CSKA Moscou, el Benfica, el RMadrid, o el Nàpols?
Què prefereixo, viure en un país català lliure, en una societat madura, pròspera, respectuosa i només de tant en tant victoriosa d’un trofeu esportiu? O bé viure en un país amb una societat immadura, escanyada, empobrida, deficitària en drets, i tanmateix que celebra eufòrica, èxits esportius freqüents?
I ara, – jo mai mai hauria imaginat dir-ho: inspiraré profundament, parlaré fluix i ràpid, demanaré que no em surti un herpes a la boca, i per primer cop diré : enhorabona RMadrid, per haver desitjat tan aferrissadament la Champions.
Ja està. Ja he sabut perdre.
(he fet una petita trampa, ja que mentre els felicitava, he estat pensant en un paisà meu, català d’origen malagueny, membre local de l’ANC, devot de Lluís Companys, pare d’una noia independentista de pedra picada, col·laborador incansable en tots els actes d’Assamblea, …i seguidor del RMadrid; així ha estat menys dolorós)
Ara vull saber guanyar.
Guanyem el trofeu que més importància té. Un estat català lliure, pròsper i socialment just.
Guanyem la llibertat nacional de Catalunya.
Guanyem-la per tots els qui ens van precedir.
Guanyem-la per tots nosaltres, els de sempre i els convençuts després de 2010, 2012 o 2014.
Guanyem-la per tots els nostres petits, encara inconscients de la importància, que aprenen a fer-se grans, que ens acompanyen més o menys dòcils cada 11 setembre, que ens atabalen de veure’ls tan viciats amb els jocs d’ordinador, que encara mantenen la mirada neta i el cor noble…guanyem, si us plau, pels nostres fills i pels fills dels nostres fills.
Guanyem aquest trofeu, i celebrem la victòria com cal. Ho sabrem fer molt bé. Però guanyem de veritat en el moment definitiu.
*El títol Catalonia 10 points, havia d’haver estat Catalonia 12 points, per deixar clar que en aquesta Eurovisió electoral, Catalunya havia guanyat.
Està clar que 10 punts és la votació del segon, però bé, avui 10 és el percentatge d’increment de la participació a Catalunya, i això és important.
Si hagués fet el títol en castellà hagués triat :
Cataluña : Vamos, vamos, que nos vamos. I és que realment ja ens n’estem anant.
El títol en francès hauria estat penós: France, La Pen.
El títol en anglès hauria estat esportiu : Ukip, Ukip , Ukiphurra!
El títol en alemany hauria estat contundent: Merkeln Alemanien vigilen Europen.
El títol en italià hauria estat musculós: Candidato Rezzio vitorioso.
El títol en Pscià hauria estat pscícola: Peix bullit surt escaldat.
[Per cert, hem tingut accès a un document intern de Barcelona-Nicaragua, de la direcció(!!??) del partit, adreçat als follets federalistes.] Ve-t’ho aquí:
‘Cautivo y desarmado nuestro propio partido, hemos de facilitar y facilitamos a nuestro compañero socialisto comandante general secretario su comportamiento anunciado en fecha de hoy tan señalada.
Os comunicamos que haciendo gala de nuestra proverbial autonomía y libertad para hacer lo contrario de lo que nos dicta el Psoe, no vamos a dimitir. Ni los vamos a l’imitar, ni vamos a dimitrir, ni nos van a desplegar con agua caliente para hacer escaldarnos en una caldereta de pscdo bullido. Nos pscexplicamos? Pensad que en nuestra contradirección nicaragüense hay un compañero que Bal molt, de hecho Bal- un-Mon, hay otro que es Psiceta hasta el tuértano, y el que os arenga, deriva con tozudez de Navarra.
Asimismo y para tranquilidad de nuestras huestes federa/listas nos hemos asegurado que en próximas contiendas nuestras bajas queden reducidísimas al mínimo posible, para que ningún otro pscez haya de sofrir como nosotros hemos sofrito.
Finalmente, exhortamos a todos vosotros, folletos federalistas, camarados socialistos y camaradas socialistas (véis, como somos feministras/os), a gritar conmigo /conmiga, desde Barcelona Nicaragua : “Viva Honduuuuraaas!!!”
Firmado y rubralcabado/da desde cerca del incomparable marco de las ciudades hermanadas/dos Tarrasa y Cornellà de Llobregato.
Apa, ja està, prou de tantes valoracions i xerrameca, i molta felicitat pels resultats a Catalunya.
– – – – – – – – –