Memorandum

El segle de les llums, de la Revolució Francesa, de l’Enciclopèdia, de la Revolució Nordamericana, de les guerres europees, i de les idees que abocaran al segle següent, de la tecnologia. Molt s’ha rodat sobre aquests anys turbulents. També s’ha escrit en quantitat. Evidentment menys cançons s’han compost sobre dos-cents cinquanta anys enrere.
A més, no calia, ja hi havia la rècula de compositors de música clàssica amb tot el seu llegat immortal.
Victus, d’Albert Sánchez-Piñol i Senyoria, de Jaume Cabré. Les dues expliquen històries ocorregudes al s.XVIII. Victus narra la prèvia i els fets tràgics de la presa de Barcelona el 1714 per part de l’exèrcit borbònic.  
Senyoria, l’ascens, l’èxit i la caiguda d’un fiscal barcelonès, Rafel Masó, que assegura “La llei és un conjunt d’arbitrarietats reunides en un Codi i consagrades pel costum de cada època. Cosa de professionals.” De tant en tant , temps  de recordar l’Elvira, i don Rafel va perdre el somriure. De fet, va perdre molt més que el somriure, per culpa de la seva estimada. “Què passa, doncs, quan l’espatllem amb un error? Que hem de continuar vivint.[…] Don Rafel començava a adquirir mala consciència, ve’t’ho aquí; això que mai no havia perdut la son per les seves actuacions, llevat del cas de l’Elvira pobreta. Unes hores abans de perdre-ho tot, es distreia amb pensaments de culpabilitat. Segurament perquè no podia impedir que les coses passessin com estaven passant. Impotència absoluta. Orió, que tranquil que t’estàs aquí a dalt, presidint el fred de la nit. Qui pogués ser estrella.
[…] Don Rafel Massó formava part d’aquelles persones que se saben una excepció i a les quals, per tant, les regles del comú no els han d’afectar.
[…] Don Rafel Massó, des de la remor de la pluja, passà a comprendre de cop i volta el significat estricte del silenci.”
La roda de la vida, aventures en estat pur, ben explicades, ben contextualitzades. Dues petites, -o grans- obres d’art.
Podem maridar aquesta producció amb mitja dotzena de  films en que es conten vides i fets de personatges de l’època.
Per exemple, La nuit de Varennes, d’ Ettore Scola, els que van viure,  sense voler-ho els fets de juny de 1791, la Revolució Francesa, la fugida cap a Varennes, etcètera ;   o també , Barry Lindon d’Stanley Kubrick, l’exemple de l’arribista, perquè cal viure i sobreviure, i ho fa guanyant-se el cor de la vídua d’un aristòcrata;  
The draughtsman’s contract  (El contracte del dibuixant), de Peter Greenaway, altre cop el talent per escapar de la miseria, medrar, i sobreviure enmig dels que ja han nascut en la família correcta.
Dangerous liaisons(Les amistats perilloses) de Stephen Frears, sobre l’enginy seductor posat al servei d’una aposta, o bé la posterior i millorada Valmont,de Milos Forman basada en la mateixa novel·la.
Casanova de Fellini, sobre el llibertí i seductor venecià en els seus darrers anys, viatjant per Europa, fent el que sabia fer.
Danton d’Andrzej Vajda, sobre la revolució que es menja els seus fills. Aquí Danton, el sanguini i relativament empàtic devorat per la fredor totalitzadora de Robespierre, a la França postmonàrquica de 1793.
Quan a música no he trobat tant on triar, però la música  de les bandes sonores de Michael Nymann , la d’El contracte del dibuixant, i la de The Piano, són fascinants peces instrumentals que remeten dos-cents anys enrere.
Cabria completar la llista amb Queen, i el seu projecte d’òpera Bohemian Rhapsody, per alguna alusió que conté la lletra sobre Scaramouche, l’espadatxí noble francès.

Som-hi. 
La proposta és: 

Literatura:
Victus. Albert Sánchez-Piñol, 2013. La peripècia vital de Martí Zuviría, un noi que neix a Barcelona, en una família pobra, i que per sortir-se’n serà enviat a una escola on aprendre coses pràctiques, els coneixements sobre l’art bèlic d’assetjament i defensa d’una plaça militar o d’una població.
Segle XVIII. El marquès de Vauban, qui serà el seu mestre, excel·leix en la construcció de fortaleses en la seva França natal, i arreu de l’Europa en guerra. Estem en temps del conflicte per la successió espanyola, gairebé la primera de les conteses mundials, i que acabarà amb l’assalt i presa de Barcelona, l’11 de setembre de 1714. Entre els dos bàndols, Borbons i Austriacistes, en què Barcelona i Catalunya aposten pel bàndol de la coalició d’Austria-Anglaterra, contra l’aliança franco-espanyola, finalment vencedora. El setge  de tretze mesos, inhumà, heroic, suportat pels barcelonins. I la figura d’Antonio de Villarroel, militar espanyol que en esclatar la guerra servia el bàndol borbònic. Al 1710, va canviar de bàndol i es va incorporar a l’exèrcit austriacista amb el grau de general. Al 1713 va ser elegit comandant de Barcelona pel govern català. Pocs dies abans de l’assalt de 1714 dimiteix del càrrec perquè considera que la resistència a ultrança comportaria una massacre. Tot i això, i en comptes d’embarcar-se, en última instància opta per continuar capitanejant la defensa de la ciutat. Durant els combats va ser greument ferit i poc després, incomplint-se les clàusules de capitulació, va ser arrestat i empresonat. Va sofrir presidi en condicions atroces i no va ser alliberat fins poc abans de la seva mort. Relata, en Martí Zuviría : “Els borbònics estaven  perfectament formats a l’extrem oposat de la plaça. Les seves files denses i profundes, milers de fusells apuntant-nos als ulls. Ens cosien a trets. Una descàrrega darrere l’altra, perfectament coordinades.[…]Don Antonio anava al capdavant com els capitostos de l’antiguitat, quina bogeria, cavalcant amb el sabre enlaire. El van tocar, és clar.”

978-84-96735-80-4
http://www.victus1714.com/

Cinema:
Barry Lyndon, Stanley Kubrick, 1975  Una altra peripècia vital, d’un altre noi nascut pobre i que s’adona que per medrar a la vida, li caldrà tenir pocs escrúpols, rics companys de viatge, i molta sort. Sortirà del seu llogarret a la Irlanda natal, a corre-cuita després d’haver guanyat el duel amb un oficial. S’enrolarà a l’exèrcit britànic. Desertarà. Serà enrolat a l’exèrcit prussià. Salvarà la vida del seu superior. Tastarà la vida més fàcil i voldrà quedar-s’hi.  La guerra entre dels set anys  a l’Europa borbònica, prusiànica i pre-napoleònica. La narració en paratges naturals, amb il·luminació gens forçada, amb detallisme i perfecció en totes les escenes. La carnisseria de la guerra clàssica, amb soldats que caminen en formacions impassibles cap els canons de l’altre bàndol. La vida regalada, envoltat de luxe, en les corts europees, en els jardins anglesos.
Bellesa total al servei d’una història ben explicada.
Una altra classe magistral de cinema, i van… del mestre Kubrick. Talent transversal. Una pel·lícula en cadascun dels possibles gèneres cinematogràfics. I cadascuna d’elles, una obra mestra, referència immediata. The Killing, (lladres i serenos)  Paths of Glory, (antimilitarisme IGuerraMundial) ;  A clockwork orange,(futur assèptic,amb teràpies per a delinquents, ciència-ficció) ; The shining,(terror, a partir novel·la d’Stephen King);  Espartacus,(una de romans); Lolita, (sobre la novel·la de Nabokov) ; 2001 a space odissey,(ciència-ficció i transcendència);  Dr.Strangelove (la seva aportació a la bogeria de la Guerra Freda, còmica, traduïda per Telèfon vermell:volem cap a Moscou) ;  Full metal jacket,(antimilitarisme GuerraVietnam); Eyes wide shut,(pulsions eròtiques a la societat actual), i la proposada avui,  Barry Lyndon (supervivència i complot a l’Europa del s.XVIII, d’època).

http://www.imdb.com/title/tt0072684/?ref_=nv_sr_1

Música: 
The draughtsman’s contract  (El contracte del dibuixant) Banda Sonora Original de Michael Nyman, 1982, en aquesta pel·lícula del director P. Greenaway.  
Música instrumental, amb piano, primer en utilitzar el terme minimalisme,  amb una certa tirada cap a la repetició hipnòtica dels compassos, que s’ajusta, com un guant ben ajustat, a les imatges que ens ofereixen les diverses escenes, sovint d’èpoques passades, (s.XVIII en aquesta d’ El contracte del dibuixant ; s.XIX a El piano on ens deleita amb la música excelsa d’aquesta història sobre l’arribada a la feréstegaNova Zelanda dels 1850’s, d’una mare escocesa i la seva filla, a causa d’un matrimoni arranjat amb un propietari de l’illa).  
Concretament en aquest film sobre un dibuixant talentós que rep el contracte per part de la dona d’un noble anglès de fer dotze quadres o dibuixos dins de les seves propietats. Aparentment per a major glòria de la família, però amb un rerefons obscur per poder servir de prova inculpatòria d’un crim. La música acompanya meravellosament aquestes escenes de la campinya anglesa, dels prats verds, els estanys artificials  i d’edificis aristocràtics.
En aquesta pel·lícula que ha de reflectir l’època al voltant dels 1700’s , s’observen ressons del classicisme, es pot deduir que Nyman compòn sota una probable influència  de Henry Purcell, compositor anglès del Barroc, mort el 1695 en la meitat de la trentena.
Però també ha musicat la filmografia sobre el l’època contemporània (Drawning by numbers;  The Cook,the Thief,his Wife&her Lover) seguint un treball conjunt amb el director Peter Greenaway. Hi ha un parell de col·laboracions amb Hollywood, la més destacada per a la pel·lícula Gattaca, d’Andrew Niccol, 1997.

https://www.youtube.com/watch?v=XUMw5WZWYLo
http://ca.wikipedia.org/wiki/Michael_Nyman

BSO de The Piano
https://www.youtube.com/watch?v=jm-YYdNNmTg&list=PL06FD106E2966FA3B&index=16

https://www.youtube.com/watch?v=DXKWn538CQk&index=5&list=PL06FD106E2966FA3B
                           

Anem tancant la recopilació.

Gener 2013
Ferran Sáez Mateu. Ara 16.01.2013. ‘Frases fetes i preguntes sense fer’
[sobre la “deriva sobiranista” que alguns detecten avui en dia]: “[…] Pel cap baix, fa 120 anys que dura. Potser no han sentit a parlar d’Almirall, Francesc Macià o Joan Fuster. De quina deriva parlem, doncs? […] La principal objecció a aquesta sobtada ‘deriva’ que va començar fa més d’un segle és que pot acabar vulnerant la legislació vigent. Tota una altra novetat, escolti. El dia 14 d’abril del 1931 unes simples eleccions municipals van enderrocar, de facto però no de iure, de manera absolutament il·legal, la monarquia encarnada en Alfons XIII: allò no era cap referèndum. El 18 de juliol del 1936 el general Franco es va alçar en armes contra la República, cometent uns il·legalíssims delictes de sedició militar i d’alta traició. El 15 de desembre de 1976 es va aprovar en referèndum una estafa jurídica anomenada ley para la reforma política, que anul·lava la legislació franquista vigent, tot i que alhora en formava part en tant que vuitena llei fonamental de l’Estat, i generava milers i milers de perjurs: tots els que havien jurat lleialtat al Movimiento, entre ells el successor de Franco ‘a títol de rei’ Joan Carles de Borbó. Un any abans, el 18 de novembre del 1975, la província espanyola del Sàhara Occidental fou abandonada gràcies a un patètic frau de llei que afirmava que aquelles terres ‘mai havien format part d’Espanya’ i que, en conseqüència, aquella flagrant il·legalitat deixava de ser-ho màgicament. D’aquestes vergonyoses i, en general, sanguinolentes derives de la història d’Espanya se’n parla ben poc, fins i tot ara. Tampoc es parla de certes coses que va fer Martin Villa quan era ministre de Governació, i per això últimament es dedica a donar lliçons de democràcia als catalans. 
Doncs, sí: resulta que la història es mou a còpia de saltar la paret. Si no fos així, els Estats Units d’Amèrica serien avui territori de Sa Majestat la Reina d’Anglaterra, Madagascar continuaria sent francès, Califòrnia formaria part de Castella i Atenes seria una ciutat més de la Corona d’Aragó. […]”

Any 2014:

26.06.2014
Ramón Jáuregui 26.06.2014 a Els Matins de TV3
En aquesta entrevista, Jáuregui ha explicat una conversa que va tenir amb l’expresident Jordi Pujol arran d’uns articles en els que defensava que Espanya ha de ser conscient de la singularitat catalana. “Va ser una conversa molt grata i reconeguda”, ha compartit, “però em vaig quedar amb la sensació de que la voluntat conciliadora de CiU en aquest procés de conviure durant anys s’ha acabat.” “Em va fer molta pena adornar-me que el procés ja no el dirigia CiU”, ha conclòs.

30.06.2014
Els futuribles , candidats a Secretari General de  PSOE, Sánchez i Madina. Tots dos parlen clar: el poble català no té personalitat jurídica per a consultar pel seu futur en llibertat.
Val. Consta en acta.
Quanta volta lingüística per no acceptar la idea que la societat catalana ha canviat de parer !  Legítimament, democràticament i inexorablement.
Quanta volta semàntica per no acceptar la idea que si la UE, una estructura superior, fes amb Espanya,  el que Espanya fa amb Catalunya, Jáuregui mateix i tot l’estat espanyol es queixaria amargament, i ben probablement hi hauria un acabament de la voluntat conciliadora de PSOE i PP , una desafecció espanyola cap a Europa, vaja.

Ferran Mascarell, Ramon Espadaler. Al govern de Catalunya, l’un provinent de PSC, l’altre d’UDC.  Gent d’ordre. Els consideraríem transgressors, malparlats, arrauxats?
Jo tampoc. Bé, tot i això aquests darrers dies de juny han dit el següent, avaluant les actuacions del govern espanyol:
Ferran Mascarell: “El comportament del govern espanyol en l’afer del retorn, ara aturat, dels papers de Salamanca, està sent indigne.”
Ramon Espadaler: “Les declaracions del ministre Fernández Díaz, sobre l’increment terrorista en una futura Catalunya independent són immorals.” 
Afegim també Santi Vila, conseller de Territori. En assabentar-se del projecte del ministeri espanyol de Foment, de gravar el 50% dels beneficis del Port de Barcelona per finançar els altres ports deficitaris, ha parlat de “despropòsit”, i de “segrest dels beneficis”.  
Si tres consellers assenyats, equilibrats, conciliadors estan saturats de les actuacions dels seus homòlegs espanyols, imaginem-nos quines altres ofenses arriben periòdicament de les estructures extractores del govern de Madrid?
Què més estem disposats a entomar?
Quant de temps més aguantarem?
Quanta indignitat més? Quanta immoralitat més? Quin segrest més?
Què en diuen d’això, els partidaris de la tercera via, de l’entesa, del pacte amb Espanya?

Per cert, parlant dels folletsfederalistes, recanvi al capdavant del PSC.
Abans, al març, un article ‘renovador’  a l’Ara.
Col·lectiu En Canvi Permanent PSC  (Juli Fernàndez,Núria Parlon,Alícia Romero,Xavier Sabaté)
02.03.2014 al diari ARA
“Canvi per una nova Catalunya social. Les catalanes i els catalans ens enfrontem a dos grans reptes: la gravíssima crisi econòmica i social per una banda i la relació de Catalunya amb Espanya. […] Pel que fa a les relacions de Catalunya partim de la base que es farà la consulta que desitja la majoria del poble. Nosaltres també la volem i treballarem per dur-la a terme. La nostra opció és la de dotar-nos d’una nova Constitució que ha de consagrar una Espanya federal en què la personalitat nacional de Catalunya ha de quedar plenament reconeguda i respectada.Catalunya necessita un PSC fort, amb veu pròpia també a les Corts, generós, que sumi i eixampli, sensible als moviments socials més progressistes i transformadors[…] Un PSC amb alternatives valentes i clarament transformadores, catalanistes -que vol dir que afavoreixin les catalanes i catalans-, i que contribueixi a capgirar una Catalunya i un món injustos que requereixen d’una voluntat i actitud en canvi permanent.”

Déu n’hi dó amb el resultat d’aquesta valentia transformadora en canvi permanent: Nou líder polític PSC, Miquel Iceta. Molt nou.
Per cert, parlant del nou líder del PSC, de ben segur que sap qui va ser Rafael de Campalans. Segur que ho sap, perquè n’és el president de la fundació. Ho recordem:
Rafael de Campalans, enginyer, polític, professor universitari. En honor del qual, la fundació de les idees, el think tank, del PSC porta el seu nom.
El dia 11.02.1923 Rafael de Campalans va pronunciar una conferència, El socialisme i el problema de Catalunya, i va dir:
“Per sentir el fibló dolorós de la nostra opressió, per redreçar-nos davant les vergassades de l’Estat espanyol, per avergonyir-nos amb l’oprobi de la nostra condició de ciutadans d’un poble esclavitzat, cal que tinguem una plena consciència de la nostra voluntat d’homes lliures i dels atributs de la nostra dignitat d’éssers humans. I ens cal també un mínimum de finor espiritual[….] Que hi ha algun català que no sent encara l’opressió de Catalunya? Pitjor per a ell!!”
(dediquem aquesta cita al nou líder del PSC, Miquel Iceta, que suposem tant de respecte i honor deu professar a un dels mestres ideològics del seu partit) 

Juliol 2014
James Ostos, ambaixador dels EUA a Espanya.
Declaració sobre el procès sobiranista a Catalunya, 01.07.2014, fetes a Madrid!!!, esmorçar a Nueva Economia Fórum :
“Les coses canvien, i qualsevol empresa ha de pensar en el futur. Les empreses s’adaptaran a una Catalunya independent.”

Hem començat el desembre del 2013 i hem arribat a juliol de 2014.
Per acabar, viatgem en el temps. Una el·lipsi cap enrere.

Segle XVIII
Montesquieu: filòsof francès, -i polític : president del parlament de Bordeus-
Considerat precursor del liberalisme, i promotor de la teoria de separació de poders.
Escriptor, ingressa a l’Académie Française, 1727 i a la Royal Society d’Anglaterra el 1731.
Persona d’ordre, vaja. Doncs bé, va escriure:
“Una cosa no és justa pel fet que sigui llei. Ha de ser llei perquè és justa.”

Segle XIX
Victor Hugo, novel·lista, poeta, dramaturg francès. Va dir:
“Hi ha una cosa més forta i poderosa que tots els exèrcits del món, i aquesta cosa és una idea duta a terme a temps.”

Dicciorari: 
Avui també aportacions  de : El club de la comedia, (española) 

Títular de ElPuntAvui :  “Artilleria verbal. Rajoy i els seus ministres han intensificat des de principi d’any els atacs contra Catalunya. Negacionisme i amenaça, principals arguments.” 31.1.14

Abracadabrant: 1.Sorprenent en grau superlatiu.  2.Tan sorprenent com la xerrameca de dirigents polítics que, enlloc de gestionar bé  els recursos que administren en el seu ministeri, parlen.

‘Hi ha famílies que no s’han reunit per Nadal com feien sempre perquè els procés els ha dividit.’ Jorge Fernández Díaz,03.01.2014

‘Demanar el que és possible és sensat, demanar el que és impossible [la consulta] és altament perillós.’ J.M.García-Margallo , 08.01.2014

‘Als militars els preocupa que alguns partits catalans puguin posar en qüestió la unitat d’Espanya’ Pedro Morenés, 09.01.2014

‘Mentre jo sigui president, no hi haurà ni consulta ni independència.’ Mariano Rajoy,20.01.2014

‘Les balances han provocat enfrontament i se n’ha fet un ús indegut.’ Cristobal Montoro , 28.01.2014

‘[El procés català] No és un tema especialment important [per als mercats], perquè no hi haurà referèndum ni independència.’ Luis de Guindos, 30.01.2014

Xerrameca: 1.  Fet de parlar sense substància.  Per exemples, els anteriors. 2. Veure Abracadabrant.

i
Zeta : Miquel, epígon del cardenal Richelieu, matèria gris, cervell a l’ombra dels presidents, que finalment ha donat un pas endavant per posar-se sota els focus. Amb la seva capacitat, esperem que no li falti voluntat per honorar els seus antecessors, entre els quals en  Rafael de Campalans, i ser digne del seu llegat.
                                             – – – – – – – – – – –  

Hi ha una munió d’artistes que s’han près la molèstia de transformar part del que han deglutit a la vida, bo i dolent, en peces de gaudi per a l’espectador, l’oient, el lector. El mecanisme ha consistit a utilitzar l’eina, -la seva habilitat sobre imatge, so, i paraula-, per influir en el medi dins el qual viuen, -la realitat-, alterant la percepció que la societat pugui tenir sobre el que està/ens està passant.
Actuen com els enzims, els biocatalitzadors que intervenen modificant, sovint accelerant, les reaccions químiques entre les cèl·lules.  

Bé, el resultat d’aquesta seva interacció són les obres d’art. De ben segur, ha de resultar més fàcil plasmar la realitat amb una certa dosi de transcendència, ja que la majoria dels elements observats predisposen cap aquest reflex de seriositat.
Per tant, les infreqüents ocasions en que l’artista, amb un punt displicent, o bé amb una dosi d’energia proteica, es proposa i aconsegueix de ‘crear plaer’, de provocar gaudi, de convocar l’alegria de viure, sense oblidar la comunicació del seu missatge, han de ser celebrades a consciència. Sobretot si aconsegueixen l’objectiu d’esdevenir lleugeres sense resultar trivials.

Hi ha llibres que provoquen aquesta sensació que l’autor s’ho ha passat força bé escrivint i recreant el seu món. No sempre el resultat ha estat una obra còmica.
Per exemple Cercamón de Lluís Racionero, una mostra de novel·la ben escrita, documentada, entretinguda, històrica, ambientada en l’època dels càtars i la derivada dels trobadors, el bon-amor, la transcendència, i que sembla evidenciar el plaer del l’escriptor per construir la història.
També Setta (Seda), d’Alessandro Barico. L’aventura d’un comerciant francès quan descobreix l’exòtic Japó.
També Sin noticias de Gurb, d’Eduardo Mendoza. L’extraterrestre amb capacitat de adoptar l’aspecte de qualsevol humà, i amb la innocència de fer-ho en la persona inadequada en el lloc inadequat. En el seu moment, un llibre capaç de fer-me riure, tot obviant les probables mirades crítiques de l’entorn per l’ostentació sorollosa en llocs públics.
La ciudad de los prodigios, del mateix Eduardo Mendoza, fresc sobre Barcelona del tombant del segle XIX al XX, i l’auge d’alguns individus amb tendència innata a fer negocis, a la picaresca, i a prosperar, tot i el gruix i densitat de la novel·la, sembla indicar el plaer de la narració i de la creativitat de l’escriptor.
Hi ha pel·lícules que cerquen la comicitat, la satisfacció de l’espectador :
To be or not to be. E. Lubitsch
Els clàssics de Charlot. Totes les dels germans Marx.
Els musicals Un americà a París, de Vincent Minnelli ,  Cantant sota la pluja, de Stanley Donan.
Uf!, que lluny ens queden tots aquests!
Més recentment  The young Frankenstein,  Blazing saddles (Selles de muntar calentes) de Mel Brooks.
Però també Zelig, Bananas, La darrera nit de Boris Grushenko, i en general quasi totes les de Woody Allen. Com servir la tragèdia de tota relació humana, amb el punt de sal i pebre per fer-la ben digerible a l’espectador.
Avui en dia, les gamberrades dels joves que després d’una borratxera es desperten en llocs o en situacions inversemblants. O bé les peripècies dels postadolescents per descobrir l’espurna, i el sexe, de la vida.
Amb una mica més d’elegància, Crazy,stupid love ,  de Glenn Ficarra 
Paul, de Greg Mottola,  l’aventura d’un alien, amb poders extraterrestres, i una certa tendència a l’hedonisme.
Moulin Rouge, Baz Lurhmann, musical teatralitzat amb portes que s’obren i tanquen. La Nicole Kidman i l’Ewan McGregor , el seu  l’amor bohemi i impossible.
Sunshine on Leith. El sol que brilla a Edimburg, la més recent. Dos exsoldats escocesos retornen a casa. I recomença la seva vida d’adults.
I, envidentment hi ha música per alliberar endorfines.
Bon dia, Els Pets. Exemple d’himne a l’alegria definitiu.
Alegria d’Antònia Font, la beatífica felicitat que ens ve de Ses Illes.
Inventari de Pau Alabajos, amb tot el que ha incendiat amb l’estimada.
Vinyes verdes vora el mar , Lluís Llach, musicant poema de Josep Maria de Sagarra.
Here comes the sun, una de les millors cançons de la història, F.Sinatra dixit.
Walking on the sunshine, Katrina and the Waves, la felicitat neta dels diletants.
Shining light, Annie Lennox, tot el barroquisme kitsch que es vulgui.
Je veux  de l’emergent Zaz, a França.
Yellow submarine , The Beatles, no cal dir res més.
Hoy puede ser un gran dia, Joan M. Serrat, sempre la paraula precisa.
La isla bonita , Madonna.
Soul sister , Train, la joia de viure tot esperant/estimant  l’ànima bessona
Human, The killers. Es pregunten si som persones lliures, o titelles d’algú altre.
Viva la vida, Coldplay, la nostàlgia pels dies de vi i roses.
Proposem el maridatge següent, deixant-nos portar pels autors cap a la festa dels sentits,  per tal d’aconseguir uns minuts de benestar personal, -i de coneixement- altrament anomenat felicitat.

 

Literatura:
El cor del senglar. Baltasar Porcel,2000
No és exactament una novel·la d’humor, ans el contrari. La tragèdia familiar, les pulsions telúriques són un dels motors de la història. Però traspua gaudi personal en confeccionar la narrativa dels fets i dels personatges.
El cicle de la vida i la mort, com és habitual en l’autor. El narrador recorda la seva estirp. Prové d’Andratx, i van traslladar-se a Palma, a situar-se. Però la força de la terra, dels avantpassats, els vé del poble,  del mar, vora l’illot de Sa Dagronera.  Descriu la inclemència de la història, les lleis absurdes dels homes, les herències, les promiscuïtats, els moments heroics, la cruesa de les gents de l’illa, l’activitat conspiradora a l’illa, en temps de la postguerra espanyola. La vida, les vides, extrapolables al món sencer.
D’aquest microcosmos en sobresurt l’oncle, pletòric, Baltassar Guillem, geni i figura  en aquesta roda vital. El recorda, a penes  el va tractar, però és present la seva influència  en visitar la masia pairal, a Les Cases Velles.                                             S’entrevista amb personatges que el van conéixer bé. El descriuen com un home contradictori, reflexiu i al mateix temps visceral. l’activitat conspiradora a l’illa, en temps de la postguerra espanyola. Apunta la fatalitat amb sarcasme de la història: el 1492 els jueus de Palma, els xuetes, eren cremats o expulsats de l’illa, el 1942 els alemanys  assassinen  els jueus als camps de concentració.
Un torrent narratiu, amb descripcions dels indrets de l’illa, la vegetació, l’orografia, la fauna.
Com és costum en ell,  hi ha uns personatges marcats amb un deix especial, de retorn, d’eternitat, perquè representen passions innates a l’home, amb vitalitat  benefactora/cruel de la condició humana, entrelligada amb la influència de la geografia. Quan vol, també pot ser concís i explícit.
Fa aparéixer altres personatges reals, Llorenç Villalonga, Joan Miró, observats amb la mirada  dels coetanis.
Adient per lectors que es deixin portar per la veu rotunda, detallista d’una illa que coneix bé; per compartir l’explicació sobre  la natura de les persones, les  atàviques passions que dominen l’home, que provoquen el domini per part d’uns, que persisteixen com una herència  d’atzar gairebé inevitable. 

Gaudi pel lector, per tota la riuada de sentiments, emocions i pulsions que va llegint.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Baltasar_Porcel_i_Pujol

Cinema:
Proposem dues pel·lícules. Amb música.
Sunshine on Leith (Sortida de sol a Edimburg).  Dexter Fletcher, 2013.           Sobre la classe mitja-baixa escocesa. Dos amics tornen del seu servei militar a Afganistan. S’acabat la guerra i en canvi, els comença la batalla per la vida, i per l’amor. La vida és complexa, l’estimada d’un dels dos amics és la germana de l’altre, però ella no té clar que ja sigui l’hora de comprometre’s. La vida és més que una família treballadora amb l’horitzó d’Edimburg i Glasgow. L’altre amic, i potser futur cunyat, trobarà la mitja parella. Però aquesta li plantejarà un dilema. Què pensa fer, què pensa sacrificar ell per tal d’aconseguir-la i retenir-la al seu costat? 
En fi, la vida a la pantalla. Amb la sensació que tot parlant de coses serioses en format de comèdia musical, els artistes, i entre ells, el director, s’ho van passar força bé, van gaudir i aconsegueixen fer gaudir.
http://www.imdb.com/title/tt2481198/?ref_=nv_sr_6

Moulin Rouge. Baz Luhrmann, 2010
Només per gaudir de  la versió de Your song, d’Elton John, cantada damunt la teulada a dues veus entre Nicole Kidman i Ewan McGregor, ja valdria la pena veure-la. Però hi ha més. La història d’amor entre un escriptor, que viu la bohèmia francesa de finals del s.XIX, i la ballarina principal de l’espectacle burlesc, gairebé sortida d’un quadre de Toulouse Lautrec. El Can-Can, l’impressionisme, la incipient burgesia, París que es boulevarditza, les malalties venèries, la insalubritat, la vida que vol aparèixer entre els intersticis, i la mort, que també ho fa.
No és una obra d’art cinematogràfica? D’acord.  És un divertiment de factura impecable, sobre les tres o quatre qüestions de sempre: amor, desig, lluita vital, injustícia social  i mort? També d’acord.
http://www.imdb.com/title/tt0203009/?ref_=nv_sr_1

Costa molt en la pantalla de provocar el riure, el somriure, o un cert benestar emocional,  i aquests genis creatius ho han aconseguit.

Música:
Here comes the sun, George Harrison,1969. El tercer -si no el segon, o el primer- geni dels Beatles. Va manifestar, sobre la composició del tema: “Here comes the sun el vaig escriure quan Apple ens feia sentir com ser  a l’institut o comportar-nos com un home de negocis: ‘firma això, firma allò’. D’altra banda, l’hivern a Anglaterra sembla que ha de ser etern, i en arribar la primavera, realment cadascú ja se la mereix. Per tant, un dia vaig decidir que passaria d’Apple i vaig visitar  Eric Clapton. L’alleujament de no haver de veure tots aquells comptables carallots era meravellós, vaig passejar pel jardí de l’Eric, amb una de les seves guitarres acústiques, i vaig compondre Here comes the sun.”
Res, així de fàcil. Resulta que és una meravella, senzilla però no simple, considerada una de les millors melodies mai escrites. Amb una lletra que parla del passat hivernal que ja hem deixat enrere, i del sol que ens comença a escalfar el rostre i el cor. Lloada per Sinatra com una fita dins la música pop.
Juntament amb Something  i  While my guitar gently weeps, són les tres contribucions més reconegudes de Harrison als Beatles.
http://ca.wikipedia.org/wiki/George_Harrison
https://www.youtube.com/watch?v=n6j4TGqVl5g

Bon dia, Els Pets, 1997.   Oda a l’alegria 2.0 en català.
Voltants de Nadal, 1985, uns joves volen fer música. Són i viuen prop de Tarragona. Comença el rock agrícola, en paraules de Pep Blay. El 1991 prenen part en el concert massiu de Sant Jordi, amb ‘quasi-tots’ del rock català en l’escenari.  El 1997 surt Bondia. Gires i més gires, cançons  i més cançons. El 2007 fan  aparèixer Com anar al cel i tornar. Esdevenen referents.  El 2014 encara juguen. Ja són uns clàssics.

https://www.youtube.com/watch?v=XgwnYXOfIkk

 

Continuem amb frases intenses que concentren saviesa. Com haikús, però sense la voluntat de bellesa formal, sinó de perfecció essencial.
Som-hi:
 
(Les cites  han estat publicades el 23.04.2013, al diari ARA, i estan dedicades a la lectura)
 

P.S.  Aquesta primera desena de juliol fa tres mesos que vaig començar a llistar coses per recordar, Memorandum.  El primer, si no recordo malament, es va publicar el 2 d’abril. Un trimestre, una trentena d’aportacions, una mica més de 4.000 visites, una invitació a la trobada dels 10 anys de blocs de Vilaweb, un sentiment de pertànyer a un grup de persones que val la pena.
No està gens malament el balanç. Gràcies als qui em llegiu, i al mateix temps enhorabona a tots. Gràcies, Vicent.
Aquesta setmana enlloc de dos dies, publicaré cada dia fins divendres, quan m’agafaré unes setmanes de vacances. Per reemprendre el Memoradum durant la segona quinzena d’agost, si Déu vol.
Ens espera un final d’estiu i una tardor força apassionants. Aquest temps que ens toca, caldrà veure’l, viure’l i guanyar-nos-el.
 
 

“Quan resem parlem amb Déu, però quan llegim és Déu qui parla amb nosaltres.”
Sant Agustí

“Aprendre a llegir és el més important que m’ha passat a la vida”
Mario Vargas Llosa

“L’art de la lectura requereix temps, silenci i una certa disposició interior.”
Pedro Salinas

“No cal cremar llibres per destruir una cultura, n’hi ha prou fent que la gent deixi de llegir-los.”
Ray Bradbury

“Moltes vegades la lectura d’un llibre ha fet la fortuna d’un home, i ha decidit el curs de la seva vida.”
Ralph W. Emerson

“Llegiu molt, però no moltes coses.”
Plini el Jove

“Els llibres són molt més barats que la factura dels metges, dels psicòlegs i dels psicoanalistes, i fan molt més bon servei.”
Joseph Brodsky

“Interessar-se per un escriptor perquè ens agrada un llibre seu és com interessar-se pels ànecs perquè ens agrada el foie gras.”
Margaret Atwood

“He robat idees de tots els llibres que he llegit.”
Philip Pullman

“Estimar la lectura és canviar hores d’avorriment per hores d’inefable i deliciosa companyia.”
John F.Kennedy

“Senzillament, tu escrius com et sembla i els altres tenen el dret de llegir-te a la seva manera, de tantes maneres diferents com lectors.”
Josep M. Espinàs

“El plaer de llegir és doble quan vius amb algú amb qui pots compartir els llibres.”
Katherine Mansfield

“Escoltar o llegir sense reflexionar és una ocupació inútil.”
Confuci

“Un bon llibre ens ensenya molt més que parlar amb l’autor, perquè l’autor, quan escriu un llibre, hi ha posat els seus millors pensaments.”
René Descartes

“En la lectura cal tenir cura de dues coses: triar bé els llibres, i llegir-los bé.”
Jaume Balmes

“Llegiu Bertrand Russell. No és un filòsof, és un desinfectant.”
Joan Fuster

“La millor definició de pàtria és una biblioteca.”
Elias Canetti

“La lectura fa a l’home complet; la conversa, àgil, i l’escriptura, precís.”
Francis Bacon

“La lectura és a la intel·ligència el que l’exercici és al cos.”
Enrique Rojas

“Per viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre.”
Emily Dikinson

“Llegim per saber que no estem sols.”
William Nicholson

“Els llibres tenen moltes qualitats agradables als qui saben triar-los.”
Michel de Montaigne

“Els llibres ens donen consells que els nostres amics no s’atrevirien a donar-nos.”
Numa Pompili

“Qui llegeix molt i camina molt, veu molt i sap molt.”
Miguel de Cervantes

“Uns presumeixen de les pàgines que han escrit, jo em sento orgullós de les que he
llegit.”
Jorge Luis Borges

“Llegir sense reflexionar és com menjar sense digerir.”
Edmund Burke

“Tot escriptor sap que la veritat es troba en la ficció.”
Martin Amis

“Sabem que un imbècil ha entrat a casa quan, després de mirar les prestatgeries de llibres, ens demana si els hem llegit tots.”
Valentí Puig

“Fins i tot els llibres dolents són llibres i, per tant, sagrats.”
Günter Grass

Dicciorari:

Doblet: Somni impossible del president d’un important club de la capital espanyola, caracteritzat per tenir sort i ull, (flor n’ tino). Ni el seu equip de futbol, ni el seu equip de bàsquet , de valor comptable estratosfèrics, han pogut guanyar dos títols el mateix any.

Xema & Neia: Parella que s’avé molt bé, a qui els agrada quedar-se a casa, els dies tardorencs, hivernals, ben a prop de la llar de foc, potser rellegint alguna cosa, o ‘incandescents’, traient fum pels seus cossos.

Mondial: El meu dial de ràdio preferit, que em permet escoltar la millor música de tot el món.

Muntdial: El dial superior de la ràdio, especialitzat en retransmetre partits de fútbol.

PSCessió: Acció de separar-se d’una agrupació, per constituir-se en un corrent més favorable a la majoria sobiranista d’un poble. Fer-ho en una proporció tan alta que els que quedin del nucli antic siguin ja només una banda. De la A fins a la X, Y grega, Izeta.
                                              – – – – – –

Àfrica.El continent salvatge. La fascinació per la vida en estat primitiu. Tant per conèixer-lo, com per viatjar-hi. El paisatge imaginat al cor de les tenebres, on hi ha el nucli de l’horror, de la deshumanització, en la novel·la de J.Conrad.

S’ha escrit, filmat i cantat  força sobre aquest continent  que representa el passat, l’origen de la humanitat, i a la vegada, segons algunes veus, també significarà el futur de l’ésser humà. 

D’entre la producció, proposem:

 

                                                 – – – – – – – –

No cal afegir res a les frases. Cap comentari. Són sentències de validesa universal, saviesa comprimida en unes poques paraules ben escrites, amb l’afegit de la bellesa de l’exposició o bé de l’autoritat moral de qui les ha dites. Són cites. Les compilem per fer-ne una llar. Casa de cites.
Són tesis. Amb una idea comprimida en poques paraules, amb la força de la brevetat. Per omplir-ne un bon sac. Saca de tesis.
Bé, moderem les expectatives : Cases de citetes. Casettes de cintenetes.
O bé , saques de tesines, millor  saquetes de tesinetes.
En tot cas, cintes i tesis , tesis i cintes, -perdó pel joc de paraules , a vegades me’ls faig a sobre- netes de pols i palla, que van a l’essència.
Som-hi.
 

Nota:
(La mala notícia, la majoria de sentències i la seva autoria,  no les he pogut comprovar personalment. La bona notícia, o bé me les han fet arribar  gent de confiança, o les he llegit publicades.)

 

“Pots arribar a tot arreu, sempre que estiguis disposat a caminar prou.“  Lewis Carroll

“Pots cometre molts errors, però mentre siguis generós, honest i valent no faràs cap mal al món, ni tan sols trasbalsar-lo” . Winston Churchill

“El que fou necessari i bastava, és que / uns homes sentissin  /  com no hi ha fast més dolç que ésser i  /  gustar-se un mateix :   /  simplement, subtilment, sabessin com / no hi ha inútil  /   cap esperit, si creix lliure en la seva /  virtut.”
Elegies de Bierville, Glòria de Salamina Vermella. Carles Riba

“La felicitat  consisteix a tenir alguna cosa a fer, alguna cosa a esperar , alguna persona a qui estimar.”  (No he trobat la referència de l’autor)

“La cultura és un adornament en la prosperitat i un refugi en l’adversitat.”
Diògenes Laerci

“La llibertat no és simplement un privilegi que s’atorga: és un hàbit que s’ha d’adquirir.”  David Lloyd George

Philip K. Dick

No hi ha cap absurditat tan òbvia que no pugui ser fermament plantada en el cap d’un home si simplement es comença a imposar-se-la abans dels cinc anys d’edat, repetint-se-la constantment amb una aparença de gran solemnitat. Artur Schopenhauer

Ubi dubium ibi libertas (“On hi ha dubte hi ha llibertat”)
Proverbi Llatí
 

Thomas Henry Huxel

Qui viu amb més tranquil·litat no és qui té més, sinó qui administra bé el molt o el poc que té. Angel Ganivet
  

Voltaire
 

John Stuard Mill
 

Umberto Eco
 

John Morley

Si allò que vas a dir no millora la bellesa del silenci, no ho diguis.
Proverbi àrab.

Aristòtil
 

Michel de Montaigne

George Santayana
 

Voltaire

Buda

 

Quan desitges aferrissadament una cosa, tot l’Univers conspira per ajudar-te a assolir-la.
Paulo Coelho.

Martin Seligman

Victor Frankl

 

Hi ha situacions , la mort entre elles, que no són agradables d’explicar en termes artístics. I tot i això, molts se n’han sortit prou bé. Mostrant la mort, també significa que s’està mostrant la vida.
Avui toca recollir la producció creada per explicar la vida  -i la mort-  a nois i joves. Deixem per una altra ocasió la proposta dirigida a adults. 

Proposem: 

Literatura:

El món de Sofia, Jostein Gaarder, Tom Sawyer de Mark Twain , i tots els centenars més de llibres d’aventures que vam llegir en format novel·la per adults, novel·la adaptada d’editorial Bruguera, còmic, etcètera:  20.000 llegües de viatge submarí, La volta al món en 80 dies, Cinc setmanes en globus, Viatge al centre de la Terra, tot de J.Verne. L’illa del tresor, de Robert L. Stevenson. Capitans intrèpids, de Rudyard Kipling. I més, i més, i més.
Perquè tots aquests llibres, parlant de l’aventura, també parlaven de la vida, de la lleialtat, de l’amistat, del sacrifici (del que ara en diem postposar la recompensa), i amb més o menys el·lipsis, de la mort.
Centrem-nos en el primer.

El món de Sofia. Jostein Gaarder, 1991. L’autor noruec ens proposa saber la història de  Sofie Amundsen, una  noia de 14 anys que viu amb la seva mare, un gat i altres mascotes. El seu pare passa molt de temps fora de casa per la professió que té. Un dia rep una correspondència en què se li proposa entrar en un joc, laberíntic, de coneixement. Algú anomenat Alberto Knox, un filòsof en la cinquantena, li va fent trameses d’escrits i llibres on se li parla des dels pre-socràtics fins a Sartre. Les postals que acompanyen dits escrits estan escrits per Albert Knag, un oficial dels cascs blaus a Líban. 
Accepta l’envit, i així, anirà informant-se i coneixent la història de la filosofia, del llegat que les anteriors generacions li han fet en forma de saviesa.
Llibre sobre la  curiositat, la voluntat de saber, de voler entendre. Que no ens farà més feliços, però si més conscients de la nostra capacitat/incapacitat  de ser feliços.
El 1994 va guanyar el premi de literatura per a joves, concedit a Alemanya. Es va traduir a més de cinquanta idiomes, i va vendre aproximadament trenta milions d’exemplars arreu del món. 
Va saber combinar divulgació per a joves amb un argument que seguia un fil de personalitats amagades que s’anaven descobrint al llarg de la trama.
Professor universitari de les idees fins a 1992. Escriptor publicat des de 1984, fins a 2008. 
http://ca.wikipedia.org/wiki/Jostein_Gaarder

Cinema :

The book thief. (La lladre de llibres). Brian Percival, 2013.  Curiosa, elegant i reexida adaptació cinematogràfia de la novel·la amb el mateix títol.  A l’Alemanya prebèlica de 1938, una noia fuig amb la seva mare i el seu germà. El petit morirà, i ella , la Liesel, serà donada  en adopció a una parella d’alemanys d’una certa edat. Aprendrà a viure estoicament  i pobre, però amb l’ajut  de Hans, el nou pare, continuarà conreant la curiositat i les ganes de saber, de llegir. Fins al punt que la lectura de llibres agafats de la biblioteca d’una burgesa que els dóna feina, serà una vàlvula d’escapament dels rigors de la guerra,  i una manera d’accedir a la maduresa com a persona. La parella, arriscant la pròpia vida, també acollirà d’amagat Max, un jueu fugitiu, fill d’una família amb estrets vincles i favors mutus  amb aquests pares encobridors. 
Coratge més enllà de les paraules. Dignitat enfront l’horror. Vitalitat enmig de la destrucció.
La mort, però, és qui ens fa la narració interessada de la història, amb el regust agredolç de la vida.
http://www.imdb.com/title/tt0816442/?ref_=nv_sr_1

També són molt interessants : Els descendants , d’Alexander Payne,  endolcida i acídula mostra de com viure el dol per la mort de la mare, això sí, en un indret paradisíac, ben acompanyat i sense problemes econòmics. Però dol per la mare, finalment. En G.Clooney interpreta un marit i pare, en aparença superat per les circumstàncies, però que gestionarà de manera progressivament impecable els afers familiars. Conflictes exposats amb bona dosi de credibilitat, de sinceritat, d’espontaneïtat ; en altres paraules, de guió ben fet.
Beginners , de Mike Mills, petita joia de cinema quasi independent. Morta l’esposa, el marit, i pare d’un jove encara insegur, surt de l’armari. Decideix que el compromís marital que va establir per constituir-se en una parella  socialment normal, i en un pare adequat, ja ha prescrit.  I,per tant, planificarà els darrers anys de la seva vida per viure-la en llibertat, en la seva condició d’homosexual. La situació hagués pogut suposar un drama per al fill, -i per a l’espectador-, i en canvi es converteix en una deliciosa elegia a la vida, a la sinceritat, i a l’amor paternal. Basada en aspectes biogràfics del director.
Moonrise Kingdom, de Wes Anderson, una pel·licula de nois i adolescents, de boy-scouts i d’adults, tots ells en permanent efervescència. Es  podria dir que és un film fet per a joves,  per joves amb esperit infantil, en el bon sentit de la paraula. Un univers Anderson, en el qual no s’hi entra a la primera. Esbojarrat en les formes, força serè en el fons de la qüestió.
Labor day, de Jason Reitman. Aquesta està en el límit de les recomanables per a joves, o bé ja directament per adults tot i el respecte formal per a la situació explicada sobre el fugitiu que troba en una mare separada, depressiva i el seu fill, sense la figura paterna, l’ajut que necessita per escapar de la policia.. Contra tota evidència, el fugitiu esdevindrà acompanyant per a tots dos, fins que finalment torni a ser conduït a la presó. Amb mitja sorpresa final inclosa. Sobre la vida, les segones oportunitats, la rugositat de l’existència.
Vivir es fácil con los ojos cerrados. La darrera de D.Trueba. Basada en la història real d’un professor d’anglès fan dels Beatles, en l’Espanya post-autàrquica. Viatge iniciàtic, -d’ell mateix, però també d’un noi i una noia amb situacions familiars conflictives-  cap a les terres d’Almeria on s’està rodant un film amb la presència de John Lennon, i l’hora de glòria que tindrà el professor, en poder conversar amb el cantant. Origen de la cançó  beatliana Strawberry fields forever.
An education, de Lone Scherfig, que mostra la inexistència de dreceres fàcils cap a la pròpia maduresa.
Easy A , de Will Gluck,  esbojarrada, simpàtica comèdia estudiantil amb la protagonista havent de demostrar, el que no necessita demostrar ;  amb uns pares ideals que saben posar distància, perquè ningú no s’ofegui en un got d’aigua.

Música:

All together now (in no man’s land). The Farm, 1994 . Fa posar la pell de gallina, el record dels besavis morts i dels que van sobreviure a Bèlgica. Quan? A la nit de Nadal de 1914.  Per què? Perquè van establir una treva improvisada en els camps de trinxeres i mines de la línia Maginot, a la primera guerra mundial.  Confraternització entre exèrcits enemics  -entre éssers humans-. Per a desesperació posterior, en saber-ho, dels alts comandaments que no podien tolerar el lliure pensament dels soldats que tenien en exclussiva, com a carn de canyó.
All together now, ara tots junts,  i l’himne, durant l’Eurocopa del 2004 de la selecció anglesa de futbol.

La seva història, les seves paraules, la cançó, haurien de ser de visió, d’oïda, de lectura, de comentari obligatori en totes les escoles d’Europa.
Això, i no tants discursos burocràtics de Barroso  i associats.
Tot just en aquests dies en què es commemoren els  fets de la gran guerra el 1914, i fa poc el desembarcament aliat el 1944. Els discursos honoren els soldats morts defensant la llibertat. Molt bé. Però i els que van defensar la humanitat de les persones, amb menys patriotisme i amb igual dignitat?
A més a més de lamentar els morts caiguts en honor de la pàtria, -això és fàcil de fer-, ¿no hi va haver, hi havia d’haver un honor també pels joves que van posar una mica d’humanitat, -tot contravenint les regles  imposades- durant el conflicte?
Soldats confraternitzant amb els enemics, seria motiu suficient per part dels representants actuals,  d’homenatjar els que prioritzaren la civilitat al belicisme?
Hem avançat?
https://www.youtube.com/watch?v=F7MwXniOD44

Canten també a la vida, i ens prevenen dels alts i baixos de la mateixa :  Go Gentle, Robbie Williams,  All you need is love, The Beatles, Viva la vida, Coldplay, You’re still young, Cat Stevens, Maggie May,Rod Stewart.
I més propers a nosaltres, A la taverna del mar, Lluís Llach sobre poema de Kavafis, revisió del ‘banc del si no fós’ i vacuna contra el comformisme i la covardia,  Roc, dels Whiskin’s o bé  Inventari de Pau Alabajos.

 

Encara m’han quedat algunes reflexions sobre les paradoxes que tenim. Si les voleu compartir:

La gran paradoxa actual: Que haguem d’explicar i justificar per què volem tenir un estat independent d’Espanya.
Són els que votaran a favor de continuar  depenent d’aquest país els que haurien de preguntar-se i justificar-nos per què accepten ser una regió subordinada dins d’Espanya.

a)Raons objectives econòmiques, no n’hi ha:  exportacions, pensions, dèficit fiscal, deute sobirà, rànquings diversos de productivitat, d’equitat en els estrats socials, d’excel·lència en  l’educació primària, en les universitats, de solvència en patents.
En tots, va deixem-ho en la majoria absoluta dels rànquings, l’estat espanyol sempre surt en les posicions més baixes i penoses pel que fa a qualitat econòmica i vital.
Per tant, raons econòmiques per dependre d’un estat en quasi-fallida, no n’hi ha.
b)Raons històriques, bé, n’hi ha a  favor, n’hi ha en contra.
c)Raons socials , és cert que hi haurà un trencament de la situació legal / administrativa actual. Però  els rius i els llacs no s’assecaran, el terra continuarà on és , els quilòmetres seran els mateixos, els mòbils funcionaran, les carreteres uniran indrets, i els trens continuaran circulant.
Aleshores, on és el problema?  No hi ha raons socials insuperables.
d)Raons emocionals, ha ha catalans que volen continuar sentint-se espanyols.  Com en López-Burniol, notari i tertulià que molt honestament va acceptar en un programa de 8aldia que ell havia nascut espanyol, se sentia català i espanyol i volia envellir sentint-se català i espanyol. Cap problema. Els sentiments, com els gustos, són particulars i millor no  enfrontar-s’hi. 
Però almenys deixem constància d’un fet:  Aleshores, sí que hi ha un sentiment nacional/nacionalista espanyol, de pertinença a uns referents en un terme mig entre la població natal de cadascú i l’europeïsme global. Els referents culturals, esportius, històrics, socials, nacionals continuen sent importants.
Però, no havien dit que els espanyols no eren nacionalistes?
Per tant, tot el dret a sentir-se com un vulgui. Però honestedat intel·lectual per no tractar el rival en termes pejoratius, amb definicions que un mateix no voldria per a ell, sobre pulsions que té tothom.
I finalment, dins d’aquest dret a sentir-se com cadascú vulgui, incorporem-hi el dret  -i el deure- a respectar com la majoria d’una població vol gestionar aquests sentiments, com vol administrar aquesta multiplicitat de pertinences.
Per tant, raons emocionals , tant per voler ser català, com per voler ser espanyol.
Aleshores, on és el problema d’exposar-ho, d’explicitar-ho i de decidir-ho?
No hi és, el problema.

Una paradoxa eclesiàstica.
Si el Papa de Roma fa de mediador entre jueus i palestins, -un conflicte major amb molt de violència sobre les pedres- ,  i amb l’ajut  molt eficient de laics , segons hem sabut en la darrera entrevista concedida per sa santedat, aleshores : ¿què esperen els altres subordinats jeràrquics (cardenals, arquebisbes, bisbes)  per mediar en conflictes més interns o menors: Catalunya-Espanya , per exemple?

Paradoxa solidària.
Donar, és un acte que provoca igual o més benestar que rebre. Tot i que aparentment el trasvassament material o immaterial va en favor de qui rep. Però, les coses no són tan senzilles, o en altres termes, a la vida hi ha moltes paradoxes.
Ja s’havia llegit en moltes entrevistes, articles, llibres fins i tot  -L’art d’estimar, del filòsof italià, per exemple-, per tant en teníem referències en tercera persona.
Actualment, en primera persona, classe d’anglès  en una ong de la població del Maresme, on donem suport acadèmic a adolescents que cursen eso, i que pel motiu que sigui, necessiten ajut que les seves famílies no poden sufragar en classes particulars.
Els voluntaris observem la millora dels estudiants  en la seva pròpia gestió, i en el fet de sentir-se acompanyats en l’estudi. Però som conscients que si els nois es senten millor, nosaltres els que teòricament donem, en el fons som els que més rebem en termes de benestar personal.
És el que té fer el pas  de retornar a la societat, una part del que has rebut.  I , si pot ser, fer-ho en llibertat, no com a tàctica personal/empresarial d’aparador.

Paradoxa pacifista, poder fort, poder tou.
Pacífic, el que menys ho proclama i el que més ho va demostrant en el dia a dia. Per exemple:  futbol infantil caps de setmana: molt de ritual de saludar abans, després del partit ; llençar la pilota fora quan algú pren mal. Tot molt bé, però sovint, per part de clubs i de pares, desfici exagerat per guanyar, importància enorme de la classificació: resultat, incoherència que els nois van captant.
Exemple : legisladors i ministres, fdez.díaz et altri que consideren un delicte molt greu portar una insígnia republicana pels carrers, o bé en la realitat virtual insultar a través del tuit, i esmercen molts esforços a lluitar-hi.
‘Aparentment’ no esmercen tant d’energia a  lluitar contra delictes molt greus en la realitat física, com ara desnonar una família pobre, com ara arruinar impunement estalviadors amb preferents, com ara no castigar actituds masclistes, agressives en general, si els provocadors són familiars o pertanyen a la seva casta ideològica.
Una societat aparentment cohesionada sota símbols, rígida. Amb poca flexibilitat per críticar, millorar. Resultat, aquesta societat és molt fràgil, té data caducitat.
La paradoxa:
Una societat aparentment desmenjada, amb poca suntuositat en les formes, amb tolerància cap a la crítica, cap a la discomformitat. Resultat, aquesta societat  és molt enfortida, duradora.
Exemples primers: Corea del Nord, Dictadures africanes, Xina,Rússia.
Exemples segons :  Democràcies occidentals.
On posaríem  la societat espanyola, on la catalana?
Per cert, dins d’aquesta paradoxa europea:
A la UE el perill no són les nacions històriques sense estat que reclamen la seva presència en els fòrums internacionals, que volen ser un estat dins dels Estats Units d’Europa. No.
El perill per a l’Europa que coneixem i que volem estimar vé dels qui no comparteixen els valors fundacionals, per tant vé dels xenòfobs, dels autoritaris, de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra. Vé de Orban a Hongria, de LePen a França, d’Alba Daurada a Grècia, i si ens posem filosòfics, vé del que representa la Troica, en el pitjor sentit, és a dir devoció pels números de la macroeconomia, abans que devoció pels ciutadans de la classe mitjana.
Per tant, no s’enteren  les elits europees del tren de la història que està circulant davant seu? 

Modernitat vestuari / tendència social
‘Hombreras’ dels 80’s / Armani et altri, dels 10’s
La paradoxa de vestuari : els polítics (Rajoy,Rubalcaba,DuranLleida,Navarro), periodistes i mediàtics (Vidal-Folch, MariusCarol, Marhuenda, ) i per elevació (reis, exreis i cort diversa) vesteixen modernament, llueixen peces de dissenyadors -cars?-  que per simplificar anomenarem Armanistyle.  Elegants, contemporanis.
Tot i això, en dos, tres anys, quan el procès sobiranista català hagi acabat, i tinguem un passaport català dins d’una UE una mica més federal, ens semblaran tan antics, tan vuitanteros com les espatlleres dels Mecano,dels Asia,dels Alphaville.
Ara mateix ens pot fer una mica tírria , de molèstia, tots aquests que no entenen ni volen entendre el que està passant a Catalunya. Però quan tinguem superada aquesta dependència envers les patums espanyolistes, crec que enlloc de revenja, el sentiment majoritari serà de condescendència, de pena, per aquesta gent amb mentalitat anticuada i dependent. 
En un símil familiar, quan el jove amb 19,20,21 anys obté -es guanya-  autonomia personal, veu en el seus pares, -aquells que fins fa poc admirava i/o temia- una parella de persones que viuen en un món que ja no és el d’ell. En el millor dels casos sentirà una mica de pena, fins i tot de nostàlgia pel temps viscut amb ells, i potser no s’explicarà com els tenia tan idolatrats.

Paradoxa políticament incorrecte:
Crec que ens convé revisar els prejudicis que automàticament salten com un ressort quan hi ha paraules tabús damunt la taula.
Per exemple, territori versus prosperitat.
Hem d’acceptar modificar el territori si això serveix perquè hi hagi una millora de la qualitat de vida a Catalunya?
Exemple 1 .Darrerament Ferran Adrià ha proposat d’establir on ara hi havia ElBulli, una construcció fundació sobre la seva experiència gastronòmica. Disjuntiva preservació medi natural / construcció artificial. A favor? En contra? Parlem-ne.
El discurs correcte, assenyat, amb grans paraules,  en aquest cas sobre el respecte al medi ambient, la lluita contra la especulació, la degradació del paisatge. Grans paraules. Políticament correcte. Lliscant cap a la demagogia de les posicions pures contra les impures. Miau, caldria fugir-ne.
Cal parlar-ne, escoltar-ne, i decidir. 

Exemple 2. Proposta del naturalista  Martí Boada, que segons titular al diari ElPuntAvui, diu sí a l’asfalt, sota certes condicions, per comunicar un camí forestal en el Montseny.  ICV i CUP ja s’ha llençat a criticar-ho. Sense estar-hi a favor o en contra, ja que no tenim dades suficients, sí que hauríem d’acostumar-nos a fer una segona consideració de les coses, i no deixar-nos portar pel primer prejudici.
Una relectura desapassionada dels temes, i escoltar arguments pro- i contra- d’una qüestió, ens farà menys manipulables. O dit d’una altra manera: ens farà més suïssos que espanyols.
Està clar que preservarem la natura i el respecte a la natura. Tots vam emocionar-nos amb la cançó de G.Moustaki,  Il y avait un jardin qu’on appellait la terre. ‘Hi havia un jardí que es deia la Terra, era bonic i acollidor i oferia tot el que es podia necessitar. Què se n’ha fet d’aquell paradís tot de portes obertes?’
L’ecologisme ha de ser una de les guies de l’acció política. El respecte al medi ambient, l’aposta real per les tecnologies menys contaminants.
Però sense mamar-nos el dit. Cal rellegir J.Lovelock, metge i científic anglès, creador de la idea de Gaia, en els ja llunyans 1960’s:  concepte de la la Terra com a ésser conscient que s’autoregula, com a consciència de la natura. Fins i tot aquest ecologista avant la lettre ha proposat en un dels seus darrers llibres l’actuació de l’home com a mal menor. I ara mateix el mal major és l’emissió  en excés dels gasos que provoquen un efecte hivernacle. I davant d’aquest problema a vint, trenta,quaranta anys vista, va proposar actuar contra el que és urgent, encara que sigui al preu  ‘d’oblidar-nos’ temporalment del que és important.
Per cert, en el mateix llibre suggereix que si hagués de donar un consell als seus néts, ara mateix seria comprar-se un terreny en el centre d’Europa, perquè així postposaran durant unes generacions el problema real -per a ell ja inevitable- de la pujada del nivell del mar, tant a la Mediterrània com a l’Atlàntic, en un període àlgid en els anys 2040-2050.  Catastrofista?  Es veurà. 
En tot cas, cal fer enrere la demagògia i tendir a una segona i a una tercera consideració de les coses. No brandar una primera consideració arquetípica, i lluir-la incansablement, com a bon prejudici.
En tot cas, confrontació de raons.
No pas autoritarisme per raons econòmiques com fa el govern espanyol en el cas de la plataforma Castor, que no s’ha de desmantellar perquè hi ha invertits més de mil milions d’euros.

Paradoxa relació de veïnatge.
Amb Espanya, quan siguem independents i hagi baixat el souflé de resentiment propi d’una separació, crec que hi haurà millor relació que l’actual. Com ha dit no sé quin polític, a ‘Madrit’ el que no toleren és la posició de parar l’altra galta després d’haver-ne rebut una. Fluixesa, covardia, resignació, no la gasten, no la suporten. Per tant ara  es van treient les màscares de bonhomia fingida, ara les coses es diuen més clares.
Se m’acut això,  quan recordo l’Alfred Bosch aprofitant el seu temps al Congrés, en el debat sobre l’abdicació reial, i ‘proclamant’ la república catalana. I setmanes abans, presentant un llibre sobre la futura i independent relació Catalunya-Espanya amb l’acompanyament de Rosa díez d’UPyD.  Probablement respecten més en Bosch que no pas el Duran i Lleida, tot i les llàgrimes de cocodril que vessen per l’abstenció de CiU.
La paradoxa és que després de despotricar -amb raó- de tots els defectes  castellans acumulats per segles d’autarquia i imperi, ara em trobo envejant una mica,   -ep, envejant, no admirant-, el punt de indifèrencia estètica que tenen sobre l’opinió dels altres en els seus afers interns.  Ja pot ser ridícul, pre-civilitzat, sub-cultural, decimonònic, pseudo-constitucional, anti-europeista, qualsevol adjectiu vàlid que defineixi el seu comportament. Si ells estàn per fer una cosa, se’ls en refot que tingui un mínim d’estètica, -fins i tot d’ètica-. Que una mirada objectiva consideri que fan el ridícul, els rellisca. No ho admiro, perquè defugir l’estètica provoca endinsar-se en territori primitiu. Només ho constato, i a voltes, en situacions en què els catalans s’haurien d’unir i donar un cop de puny sobre la taula en benefici de la majoria, aleshores ho envejo una mica. Nosaltres sempre tan pendents del que diran, de fer-ho tot, no només de manera correcta, sinó correctíssima i amb l’aprovació unànime del món mundial. De fer una truita gairebé sense trencar un ou, vaja.
En fi, com deia aquell, som com som.
Paradoxa deliciosa, 8aldia:  12.6.2014
En Cuní i en Marius Carol semblen els defensors del sobiranisme, enfrontant-se dialècticament amb  I.Vidal-Folch i G.Bernardos, quan han de valorar la presentació de la balança fiscal feta per Mas-Colell : -11.000Meur/-15.000Meur, en qualsevol dels dos criteris, una bestialitat.

La paradoxa realitat que s’imposa sobre els prejudicis, però els prejudicis continuen ocupant titulars periodístics.
Idees tòpiques   :  L’idioma català frena les inversions a Catalunya. L’idioma català frena l’excel·lència i el cosmopolitisme de la universitat i de la recerca a Catalunya. El procés cap a la sobirania nacional, iniciat per la societat i liderat pel govern espanta els inversors.
Realitats    :  “Catalunya concentra la meitat de la inversió industrial estrangera. La Cambra estima que l’economia creixerà un 1,2% aquest any, el doble que a Espanya.”
LaVanguardia,23.05.2014
La mateixa notícia té un gràfic aclaridor. “Sectors industrials que contribueixen al creixement de la inversió estrangera : A Catalunya, per ordre decreixent, Fabricació de productes farmacèutics (721 M eur), Telecomunicacions (379 M eur), Comerç gran i intermedi (224 M eur), Fabricació vehicles motor (216 M eur) i Activitats consultoria gestió (189 M eur). A Espanya sense Catalunya, per ordre decreixent, Activitats immobiliàries  (1.582 M eur) , Assegurances i reassegurances, fons de pensions (1.037 M eur), Activitats auxiliars al servei financer (959 M eur),  Activitats esportives i recreatives (949 M eur).”  Font Cambra de Barcelona.
Queda clar la potència del sector industrial i productiva catalana versus l’atracció financera i immobiliària espanyola.
N’hi ha a cabassos  de més exemples: port de Barcelona, aeroport del Prat,etcètera. Un dels darrers: ‘Swatch, l’empresa suïssa de rellotges, escull Barcelona com a plataforma de comercialització dels seus nous models’.
Però és que hi ha una derivada. Quan Catalunya sigui un estat independent, sense perdre la força industrial, ¿no és cert que també hi haurà inversió estrangera focalitzada en activitats financeres i fons de pensions, precisament perquè som un estat i es necessitaran gestionar diners estatals?
Però és que  la notícia continua: “La inversió estrangera a Catalunya en la indústria el 2013 va ser de 1.356M eur , un 12,9% més que l’any anterior. És el volum d’inversió més gran des del 2005 i multiplica per més de quatre els mínims registrats el 2009. Per contra, al conjunt d’Espanya els inversos estrangers van reduir un 38% les seves aportacions a les empreses industrials el 2013. Només a la Comunitat de Madrid, la segona amb més volum d’inversió estrangera, el descens comptabilitzat el 2013 va ser fins i tot superior, del 63%, fins als 916 M eur.”   Blanco i en botella: leche.
La realitat contradiu els prejudicis.
Mentre tot això passa, “l’estat espanyol continua generant un deute net  d’Espanya amb la resta del món proper al 100% del PIB, que triplica el límit aconsellable” , en paraules de Josep Oliver, a LaVanguardia 23.05.2014.

Per cert, parlant de LaVanguardia,8tv,ElPeriodico.  Normalment des d’aquest bloc els hem repartit bastant d’estopa. Són representants d’una tercera via, d’un model de voler estar bé amb les classes poderoses espanyoles que tenen lligams amb les classes poderoses catalanes. Amb el que suposa de menyspreu per les classes mitjanes, majoritàries a la societat i al Parlament.
D’acord. Però avui volem destacar una altra mirada.
Des de la discrepància profunda amb el missatge que expliciten, cal reconèixer-los dues virtuts;
1a. L’aposta per la llengua catalana. Primer ElPeriodico, i després el grup que edita LaVanguardia i 8tv, amb el seu suport a la nostra llengua, han normalitzat, i molt el panorama mediàtic.
2a. La presència transversal d’opinions. És fàcil de llegir opinions i articles, tant a ElPeriódico com a LaVanguardia, desacomplexadament sobiranistes. Sense ànim exhaustiu : F.M.Àlvaro, X.Bru de Sala, Xavier Sala-Martin, Patrícia Gabancho, Pilar Rahola, Jordi Graupera, Germà Bel, fins i tot les tires de T.Batllori, l’altre dia deliciosament autocrítica sobre ‘la premsa seriosa’ que sembla l’Hola amb motiu del reportatge reial, etcètera.
Tres quarts del mateix a 8aldia, amb en Cuní. Des de la seva pretesa/real neutralitat, dóna joc a les tres tendències majoritàries sobre ‘el procés’: la desacomplexadament unionista, la que diríem tercera via, la desacomplexadament sobiranista. 
Bon servei públic.

90/80/60 !!
90% catalans entenen el català, 80% catalans el poden llegir i el poden parlar, 60% el poden escriure.  Estadística recent de IDESCAT.  Realista, però optimista? pessimista?
Jo em decanto per optimista. Acceptant que l’ús actiu no arriba on hauria d’arribar : un 99% ideal,  prefereixo fixar-me en el context. No tant on hem d’arribar, sinó on som i d’on venim. I la persistència de molta gent ha fet del català una història d’èxit.
I les edicions en català de LaVanguardia i d’ElPeriodico, i l’aposta de 8tv, per procedir d’àmbits no sobiranistes, i per l’altaveu enorme que suposen,  en són una demostració, i un suport. Una conseqüència i una causa.
Anem bé.

Recull de tuits publicats, bàsicament al diari ara :

@CliveEfford, membre del Parlament britànic , Partit Laborista:
“Els patrocinadors de la FiFa finalment estan expressant preocupació sobre les denúncies de corrupció de #Qatar, però no diuen res sobre els abusos contra els drets humans dels treballadors immigrants.”

@cperezortiz, economista:
“Margallo fent servir el futbol com a ‘diplomàcia esportiva’ i per ‘reforçar la identitat nacional dels espanyols’. Déu n’hi do amb els NO nacionalistes.”

@dllobet , portaveu CCOO Catalunya
Reforma fiscal#PP: si ets mileurista pagaràs un 19%, si ets milioneurista pagaràs un 1%. Progressivitat? Equitat?
@gemmagaldon,  professora de polítiques i tecnologies de seguretat a la UB
Austeritat per a pobres:645 euros de salari mínim. Austeritat per a reis: recepció amb 3.200 convidats, Rolls Royce, 3.000 policies amb diners de tots.  #aha.

@eduardvoltas,  editor del ‘TimeOut’
Al final ha resultat que, anant-hi i no aplaudint, Artur Mas ha aconseguit plasmar en una foto el desacord de Catalunya. Bingo.

@ramonpardina, guionista
Un 90% de la població entén el català. Un 80% el sap parlar. I el rei Felip sap dir moltes gràcies.

Recordatori que surt en consultar la Viquipèdia, per tal conscienciar els usuaris de fer una aportació de suport a la independència d’aquesta enciclopèdia virtual: 
“Imagineu un món on cada persona del planeta tingui lliure accés a tot el coneixement de la humanitat.”   Jimmy Wales, Fundador de la Viquipèdia.

Dicciorari:

absèntcia : Falta de presència familiar i/o política clamorosa en un acte super-mega-macro-híper important. Hi ha vegades que la cura d’això es realitza aixecant el colze,  amb un licor molt fort, afrancesat, per oblidar.

corinació: Acte de coronació nacional del fill del teu amant.

diccidiotari:  Llista de paraules per recordar, per a  gent mentalment fluixeta.

degoteig  :  (de dimissions) gota europea amb ressonàncies malaies, que originada en unes eleccions recents, aparentment inòqües, va fent forat fins a esquerdar el petri funcionament dels partits polítics, provocant un seguit de renúncies, abdicacions i passos enrere de diversa índole.

devoteig: seguit de dimissions per devoció al líder més votat  que les ha iniciades.

contra dicció: manera de parlar contrària a la pròpia manera de parlar. Bucle. Manera d’actuar contrària a la pròpia manera d’actuar. Bucle.
Element criptonític  que pot anul·lar la carrera d’un polític que es creu superman. (Tot i que n’hi ha alguns que sublimen les contra-diccions fins a límits insospitats, i se’n surten ‘de rositas’ com si tinguessin una capa de protecció més gruixuda que la pell de rinoceront i no s’avergonyeixen quan l’humanament normal és avergonyir-se i tenir un cert sentit del ridícul.)

gastroenteraditis :  mal de panxa ocasionat per l’estrès d’haver de demostrar que un ho sap quasi tot, que està dins la pomada.

miccionari :  Llista de paraules que fan pixar.

posaderas:  Les dues protuberàncies carnoses que té el sr. Posadas, a la part inferior de l’esquena, no a les galtes. En una de les dates més importants per al seu càrrec, en què serà amfitrió d’un acte solemne,  i en rebre una visita institucional prèvia estrangera, i va i explica que estarà orgullós de que el seu nom passi a la història nacional per haver-ne estat ciceró.
No pas per si el seu discurs, el seu compromís, el seu comportament serà digne de la situació, no. És a dir no per meritocràcia. No.
Senzillament l’orgull serà perquè , estant en el lloc correcte, en el moment correcte, per designació política, el seu nom quedarà immortalitzat.
Ho explica en castellà, evidentment. Evidentment perquè no vol/no pot explicar-ho en anglès. Perquè evidentment l’hoste estranger ja tindrà els seus traductors.
Allò de la suficiència anti-estètica que dèiem.
En fi.
raflexionar:  Quan en Rafa, quin Rafa?, poseu la imatge que vulgueu,  es posa a fer gimnàstica, mental per pensar sobre alguna cosa, o física ,  i s’omple de flexions.

riflexionar:  Pam, pam, i ara seiem a pensar i a parlar. Una de les paraules preferides de Charlton Heston i  altres membres de la Associació Americana del Rifle.

shitcionari : Llista de paraules que fan cagar.
                                    – – – – – – – – – – – – – – –

 
 

Més exemples sobre l’encaix de Catalunya.
Ara, dins d’Espanya, per imperatiu legal.  Aviat, esperem, dins d’UE, per decisió lliure.

05.06.2014
Diari Ara informa :  Torres-Dulce diu que fora de la Constitució ‘no existeix res’.
Gallardón diu: que la Constitució és ‘susceptible a modificacions’ però ‘no a ser tergiversada, incomplerta ni vulnerada, perquè  vincula a tots els espanyols’
Tots dos obvien l’article 92 de la carta magna que preveu el dret a celebrar un referèndum consultiu sobre ‘decisions polítiques d’especial transcendència.’ Aquest ús de la llei de consultes s’ha fet servir dues vegades : per entrar a l’OTAN el 1986 i per votar el 2005 -Espanya va ser el primer estat a fer-ho- una Constitució europea que finalment no va prosperar.
Però és que a parer de persones que en saben més que un servidor, aquest govern està vulnerant la Constitució i tergiversant les lleis. És un govern amb pràctiques il·legals: vulnera el dret constitucional a la lliure expressió, l’últim exemple el fet de prohibir la bandera republicana a Madrid, i tergiversa les lleis, l`últim exemple el fet de bloquejar una llei sancionada, del retorn de documents catalans espoliats. 
Per no remuntar-nos a  tantes i tantes actuacions de força contra els dèbils i de debilitat davant dels forts, molt especialment en aquests anys de govern del PP, tot i que no exclusivament, oi Zapatero?
Gallardón va mofar-se de l’argument de l’argument que més del 60% dels votants d’avui no van escollir la Constitució de 1978. Va plantejar la hipòtesi que Barack Obama es negués a aplicar la primera esmena de la seva Constitució ‘perquè va ser aprovada al segle XVIII i ell no havia nascut’.  El ministre espanyol va obviar que durant els 223 anys constitucionals als EUA els nord-americans han fet fins a 27 esmenes a la carta magna. Sense aquests canvis, tant els negres com les dones no podrien avui votar.
Miau. Quan les paraules serveixen per justificar situacions d’immobilisme, i s’estiren els significats de les grans invocacions, i tot això és fum, malament. Exemples: quan els ministres i polítics del govern espanyol parlen de “los principios constitucionales”, de “la estabilidad econòmica” de “la historia enraizada de las diversas regiones españolas” “de una nación centenaria” “un futuro de progreso y bienestar”. Si hi ha coherència, va, una mica de exaltació lingüística la podem deixar passar.
Però quan aquestos mateixos  personatges són els que indulten delinquents només perquè són dels seus, impunement.
Quan són els mateixos que tenen fills  que transgredeixen normes de trànsit i es donen a la fuga, i pel moment, en surten ‘de rositas’. 
Quan són els mateixos que no diferencien entre diner públic i privat. Quan són els mateixos que bloquegen el compliment de  lleis promulgades, -retorn papers catalans de Salamanca, Estatut d’Autonomia refrendat pel Rei-  amb paranys burocràtics.
Quan són els mateixos que ‘controlen’ imputacions perquè afecten a persones pretesament inviolables.
Quan sents per la ràdio la nova falca publicitària en favor de pagar els impostos d’Hisenda, en que l’administració ens tuteja :”Si tu no cumples, lo pagamos todos”, sabent que el frau fiscal de les classes altes és vergonyosament alta, mentre que la pressió a les classes treballadores és excessiva, aleshores, què cal fer?
Quan veus que justifiquen el compliment de la llei quan els convé, i no la compleixen quan consideren que en surten perjudicats, què cal fer?
Quan veus tot això, aquest cinisme institucional, transversal, constant , anticatalà, però en el fons antisocial, què cal fer?

16.06.2014
El conseller Mas-Collell, aportant les dades del dèficit fiscal català que es va repetint històricament afirma: Espanya ens frena.  
El polític i professor universitari s’ha guanyat l’autoritat moral perquè ningú no posi en dubte els seus números i les seves declaracions.
Francesc Sanuy, exconseller de Comerç, exdiputat a les Corts, exdirector de Fira de Barcelona  ho explica així : “El conseller Mas-Collell, en lloc de discutir si la balança fiscal demostra o no un espoli, tenint en compte que l’última i única disponible és del 2005 i publicada el 2008, el que ha fet és elaborar-ne una nova i donar-la a conèixer. Resulta , doncs, que ara ja podem parlar de  xifres concretes i que, en qualsevol cas o amb independència del mètode escollit -tant si és el dels fluxes monetaris o com si és el de càrrega/benefici- supera àmpliament el nivell màxim de solidaritat del 4% del PIB que autoritza el Tribunal Constitucional de Karlsruhe a l’Alemanya federal. Aquí, el dèficit oscil·la entre els 11.000 i els 15.000 Meuros anuals. A part d’això hi ha també el model de finançament que ningú no preveu que s’aprovi ni aquest any ni el que vé. I, en aquest sentit, Mas-Collell, sense parlar de robatoria, sí que fa referència a l’actitud del govern del PP que practica de manera sistemàtica la frenada contra l’economia catalana pel procediment del tracte discriminatori, la recentralització i l’asfíxia financera.”

18.06.2014
El port de Barcelona, amb superàvit, haurà de destinar el 50% dels seus beneficis a finançar les pèrdues dels altres ports espanyols.
El president Sixte Cambra, s’ha queixat d’aquest espoli que perjudica tant una infraestructura competitiva.

Pregunta inocent:  
Què tenen a dir els empresaris i portaveus de la tercera via, la que aposta per l’enteniment i el pacte amb l’estat espanyol?
Quan senten aquestes dades objectives, aquestos menyspreus a l’economia catalana, aquests campions del diàleg i del respecte, com ara directors de diaris , presidents d’institucions financeres, polítics d’Unió i també d’Iniciativa i PSC , (ja donem per impossibles els del PP, perquè ells ja ni demostren una equitat que almenys sí volen demostrar Unió,Iniciativa,PSC), què pensen? Què tenen a dir? Tenen alguna cosa a dir?
Per què si reclamen que ‘el procès’ s’ajusti tan a la legalitat, al diàleg, al pacte, a no trencar els ponts d’entesa, sembla que nomès ho reclamen a una de les parts? La part més perjudicada per l’actuació de l’estat espanyol?  L’altra part, la que perjudica, no cal que vulgui pactar? En té prou amb la força?
a) No ho saben, que l’actuació de l’estat espanyol va en contra de la nostra economia?
b)No els importa, que l’actuació de l’estat espanyol vagi en contra de la nostra economia?
c)Potser no és cert que l’actuació de l’estat espanyol va en contra de la nostra economia?  (Esperem  que aportin dades concretes que demostrin que l’actuació central no va a favor de l’economia catalana)
d)No els afecta particularment, o empresarialment que l’actuació de l’estat espanyol vagi en contra de la nostra economia?
e) Els compensa tant una trobada i una fotografia al costat del rei espanyol abdicat, aviat al costat del nou rei espanyol, del president del govern espanyol o d’algún dels seus ministres, en els fòrums empresarials, o socials o en una recepció privada, o en un iot?
Els compensa tant aquests ‘privilegis’ , questes trenta monedes d’or , que aleshores es posen a  convèncer la societat perjudicada, que si no accepta l’estatus quo actual, aquesta societat en sortirà encara més perjudicada, quan tots els indicadors demostren que aquesta societat, plenament lliure , sobirana i autogovernada, no acceptant l’estatus quo actual, en sortirà beneficiada en un termini relativament curt?

En fi, ja vaig dir fa uns mesos, que amb les dades que anem coneixent:
1.dèficit fiscal sostingut que dobla el raonable segons sentències tribunal constitucional alemany, i que triplica l’acceptat en els estats rics nord-americans
2.proporció catalans en altes institucions estatals, diplomàcia:  percentatge de catalans com alts càrrecs, secretaris d’estat, ministres, ambaixadors, molt per sota de la població catalana a l’estat espanyol (vegis Delenda est Hispania)
3.recentralització administrativa òbvia (tema oficina telecomunicacions, etc.)
4.dèficit d’infraestructures (línia metro, línia corredor mediterrani,etc),
5.bloqueig al desenvolupament autònom de infraestructures (aeroports catalans)
6.atacs a la llengua i a la dignitat (sentència sobre ensenyament en català, bloqueig retorn papers catalans / botí  de guerra espanyol, nul interès recolzar català UE),
7. i el darrer: el port de Barcelona que té beneficis , -se suposa que per treballar diligentment- ha de finançar altres ports espanyols que no tenen beneficis, -se suposa que per no treballar tan diligentment-,
ja vaig dir fa uns mesos que amb aquestes dades, i moltes més que ens afecten en negatiu, que ens frenen el nostre desenvolupament social, que  els qui encara aposten per trobar un encaix dins d’aquest sistema injust, o bé són ignorants de la realitat , o bé són cínics interessats. Hi ha una altra explicació?  
En termes de ciutadans corrents, sí. Els qui emocionalment se senten espanyols a gust, que no volen renunciar-hi, malgrat la possibilitat de viure millor. Respectable. Jo també voldria ser només català, tot i poder viure millor com a francès, si això suposés la meva desaparició nacional.  Aquesta posició la trobo respectable.
Però no és d’aquests ciutadans corrents de qui parlem. És dels representants elegits nostres que tenen informació i poder, els polítics, que cobren per servir-nos. És dels professionals qui,voluntàriament, s’erigeixen en portaveus de terceres vies que no porten enlloc sinó a la pervivència de l’estatus quo injust que patim actualment. Aleshores, no. No crec que hi hagi una altra explicació a l’alternativa explicitada.

Què ens està passant, què més cal que passi, quant més cal que ens menyspreïn?
O ni així?
Tan poca dignitat tenen aquests que llepen la part baixa de l’esquena dels nostres espoliadors,  com a súbdits avantatjats? Però és clar, fer-ho amb corbata i brillantina i la butxaca plena endolceix molt la llengua que tant ha de llepar els baixos.
En fi.
Hi ha un mur en el patí interior de l’Ajuntament de Basilea, on hi ha escrita la següent llegenda, entre d’altres. No recordo si en lletra gòtica o no, però amb voluntat de ser llegida i recordada :   “Freiheit ist besser als Gold und Silber”.     La llibertat és millor que l’or i la plata.
D’acord, venint de la Confederació Helvètica, precisament d’allí, pot sonar amb un punt de ironia, vorejant el sarcasme. Però posem-ho en context.
La frase, tal com l’ajuntament, té centenars d’anys d’història, i es refereix  als dies fundacionals de la Confederació, quan uns cantons es van unir lliurement  per ser ‘més forts units, en el respecte de la llibertat’. Per tant, probablement sí que està esculpida en un temps en què decidir voluntàriament com s’organitzaven per defensar-se de possibles enemics exteriors era un bé molt preuat.

En segon lloc, quant a Suïssa, malgrat tot el que no funciona amb la transparència adequada, i amb tot el que té d’èticament-necessita-millorar, i el tema del secret bancari que llisca fàcilment cap al frau i evasió d’impostos. D’acord, no són perfectes, però ¿qui som nosaltres per donar lliçons a un estat on la democràcia se la creuen i l’exerceixen, el respecte a la minoria és superior a la mitjana de la UE, la demagògia no acostuma a triomfar i el benestar social és evident i palpable?
Doncs això,  “La llibertat és millor que l’or i la plata”, diuen.
Jo afegeixo:  Des de la llibertat tens la possibilitat digna d’aconseguir or i plata.
Amb l’or i plata aconseguides indignament, és impossible que tinguis llibertat.

18.6.2014
Del resultat entre Xile i Espanya, l’únic que m’interessa és : primer constatar que poc a poc els xilens van fent neteja del seu passat, la seva memòria històrica emprèn un viatge cap a la veritat i per tant cap a la reconciliació -segueix l’estela de Sudàfrica-, mentre que l’estat espanyol refusa donar aquest consol als perdedors, republicans i catalans, i es manté en la postura dels guanyadors. Allà ells. 
I  segon, que s’està legislant la nova llei sobre l’avortament a Xile, que reconeix casos universalment reconeguts com a motius per la intervenció. Val la pena, encara fer-ne la comparació amb la llei ppera espanyola?

18.06.2014
Article en ElPuntAvui d’Hèctor López Bofill.
Critica el president Mas per assistir a la coronació del nou rei Felip VI.
Aquest noi, encara està en fase post-adolescent?  Vol aparèixer com a campió sobiranista tractant d’inconsistent el president català que s’està jugant el prestigi polític i segurament la tranquil·litat personal amb el procés que està portant, de moment amb força intel·ligència i eficàcia?
Confon la seguretat en les conviccions, la fermesa en les actuacions, amb el menyspreu diplomàtic cap el govern veí? No ha llegit mai que cal pactar amb l’altra part, digues-li rival, digues-li contrincant, digues-li enemic? No sap que amb l’amic ja no cal pactar, que s’ha de pactar amb ‘l’altre’? No sap que es pot ser ferm i educat a la vegada?

19.09.2014
Notícia a la poc-sospitosa-de-sobiranista LaVanguardia: “España, a la cabeza de los países de la OCDE donde ha aumentado la desigualdad social  entre 2007 y 2011.
Se incrementó en ocho puntos porcentuales, frente a los cinco puntos en Irlanda y Grecia o los tres en Estonia.”
En fi.
Ja no sé que ha de passar més. A veure, per una banda Catalunya rep hòsties espanyoles per totes les bandes, i avui n’hem fet un bon recull.
D’altra banda Espanya continua lliscant per un pendent que el portarà a esdevenir la petita Xina del sud d’Europa, quant a drets laborals i socials.
I mentre tant, Duran Lleida i associats, Iceta i associats, LaVanguardia i associats, la Caixa i associats, Gay de Montellà i associats, López-Burniol i associats, en fi, el millor de cada casa, estan-provant-de-trobar-un-encaix-dins-de-l’estat espanyol perquè-aquest-reconegui-una-especificitat-catalana. Uf ! són “inasequibles al desaliento”, aquests partidaris de la tercera via.
La veritat dels fets els pot portar la contrària, però, per ells que no quedi de provar-ho! Caram, caram.  Curiós aquest desfici per no defensar aferrissadament ni la societat de la qual en treuen els beneficis ni el president democràtic del país on estan establerts.
Molt curiós.
En quina categoria els posem:  ignorants? segur que tenen informació ; cínics? haurien de respondre ells mateixos  ;  ingenus? segur que costa de ser on són, amb ingenuïtat.
Molt curiós, tot plegat.

Per si faltaven notícies de la capacitat catalana de sortir-se’n malgrat l’Espanya que ens frena, n’afegeixo la més recent. (Que confirma la sentència de Voltaire -crec recordar-  : “Catalunya sobresurt en l’àmbit de totes les nacions. Perquè si els seus veïns no poden viure sense Catalunya, Catalunya pot viure sense els seus veïns.”)  :

19.06.2014
L’aeroport de Barcelona ha estat premiat per segona vegada com la millor instal·lació d’Europa de més de 25 milions de passatgers en la desena edició dels premis ACI Europe 2014, que es van celebrar aquest dimarts a la nit a Frankfurt.
I així anem fent les coses. Bé, amb qualitat,  amb reconeixement internacional.

Però amb la sensació que sense un estat que ens freni, ens en sortiríem millor.
Europa reconeix el saber fer d’una empresa/infraestructura catalana, l’aeroport de Barcelona??  Tranquils, ja vindrà una AENA espanyola qualsevol per munyir-la una mica més!!
Sembla un conte, tot això.
Com la ventafocs, que sense l’ombra esclavitzant de la dolenta possessiva que la necessita i la menysprea, donarà una vegada un pas endavant ,  per viure plenament la seva vàlua.
Com l’aneguet lleig, que diferent en la colla on ha crescut, suportant amb humiliació aquesta diferència i derrotat, es desperta quan li arriba el temps, amb tota l’esplendor de la seva condició de cigne bell i adult.
I mentrestant havent de suportar les crides al seny dels qui ens volen submisos, i dels portaveus -súbdits enriquits- que tenen escampats entre nosaltres.
Com si a tots ens agradés llepar les natges dels amos, vinclats, vestits amb corbata i clenxinats amb brillantina, se suposa que perfumats amb colònia cara, (per dissipar l’olor a femta) o agenollats perquè els amos facin una nova conquesta via rectal.
En fi.
La llibertat és millor que l’or i la plata.

I unes noves entrades al diccionari rar:

Dicciorari:

Cràcssic: Partit de la màxima rivalitat, per exemple entre Barça i RMadrid, per exemple la final de la lliga ACB, en el qual les ‘vaques sagrades’, els líders de l’equip han de resoldre els instants calents de cada quart. 

Dictad’or : 1.Individu que ha arribat al poder de manera dubtosa, que quan el reté, no hi ha manera de treure’l, ja que la situació li ha permès guanyar un fotimer de pasta. 2. Veure Franqueista
Franqueista: Relatiu, pertanyent al franquistme. Patològicament  enquistat, tancat , aïllat en un quist d’on ja no es vol sortir. Veure Dictad’or.

Mamma da: En alemany, Mami, posat ‘allà’,…( se suposa que per fer ‘allò’ )  

Pneumòmia :  Malaltia que s’agafa per l’exposició mil·lenària a l’aire sec del desert.

Succiomada:  Efecte produït per part de la màquina succiomadora, que fa escórrer els teixits a l’ample. (o al llarg!)

Suc cessió: Sistema pel qual es regeix l’herència d’una corona, que com indica el seu nom, es cedeix per mitjà d’un suc (blanquinós, espès, que es diposita gemegant dins de  la mare del beneficiari).

Successorri :  Relatiu a una successió monàrquica que se’n va en orris , mal aconduïda, desordenada. 
 
                                              – – – – – – – – – – –  

 
 

Al llarg del temps tant de persones han esdevingut artistes.  Quin preu han pagat?
Aquesta no és la pregunta. La qüestió important és : Sabien quin preu pagarien? Sent-ne conscients, el volien pagar?
Una manera d’entendre la creació en les diverses formes de l’art està en les obres que parlen de l’artista. I n’hi ha força.  
N’hem recollit una mostra. En la majoria de llibres, pel·lícules,cançons, es repeteix una pauta. L’artista és lliure en la seva creativitat però és esclau de la mateixa. No és que l’artista tria ser-ne. Quasi sempre és l’art que ha triat la persona. Tant és. En el 99’99% dels casos no vol escollir. Vol expressar-se. Però tot té un preu.
Per això és molt significativa la conversa que tenen els dos protagonistes del darrer film de Jim Jarmusch, -ell un artista etern (per vampir) de la música- quan en veure i escoltar una cantant a Tanger, d’hipnòtica recreació, estant ambdós d’acord que l’espectacle és excepcional, ella diu: “aviat serà famosa” i ell que replica: “millor li anirà si no ho és”. 
En tot cas, avís per a navegants:  Dalí, amb la seva Vida secreta de Salvador Dalí ; Thomas Mann, amb Tónio Kröger ;  Rainer M. Rilke amb les Cartes a un jove poeta ;  Henry James amb La lliçó del mestre, per no anomenar la patum Goethe amb Faust.  En cinema entre d’altres,  els germans Coen, amb la seva darrera  Inside Lewyn Davis , i Aronofsky amb  Black Swan (Cigne negre). També, indirectament Claude Lelouch amb  Les uns et les autres.
En música es pot triar,  The best, Tina Turner ;  We are the Champions, amb Queen ; Aquarel·la, Toquinho ;  Souvenir, Orquestral Manoeuvres in the Dark, Basket Case de Greenday; Lemon Tree, de  Fool’s Garden ; i el santcristo gros Frank Sinatra amb  My way. Tots ells  ja s’han pronunciat al respecte: Si ho agafes, prens tot el ‘paquet’.
 
La meva proposta de maridatge:
 

Literatura:

Vida secreta de Salvador Dalí. Salvador Dalí, 1942.  Té la gosadia, la imprudència i la vanitat d’exhibir-se al lector. En fer-ho, exposa tota la seva capacitat intel·lectual conscient del seu do, de la seva diferència, del context del que prové i del context on es troba, de la seva voluntat de transcendir.
Però també es despulla davant nostre, explicant anècdotes de la infantesa / juventud i de la majoria d’edat com artista, amb els moments de fracàs rotund -i vergonyós- que la gran majoria de nosaltres intentaríem d’amagar. Ell els exhibeix, potser com a teràpia, potser com a esgraons de la seva evolució, potser perquè li’n dóna la gana.
En tot cas moltes ombres en la seva peripècia vital com a persona, per assolir molta llum en la seva condició d’artista.
Recomanable lectura, tot i l’atracció-repulsió que pot exercir el personatge, tot i un cert estil passat de moda (es va publicar el 1942).
Sabia pintar bé, sabia escriure bé. Hi ha alguns moments delirants, per riure a gust, i d’altres estrafolaris, que defineixen la mentalitat del personatge. Per exemple, quan a dos dies de tenir la seva primera exposició, a París!, com tant havia desitjat, va i marxa amb la seva Gala de vacances: ” I jo, el més ambiciós de tots els pintors contemporanis, vaig decidir emprendre amb Gala, un viatge d’amor dos dies abans d’inagurar-se la meva primera exposició de pintura a París, capital artística del món. Així, ni tan sols vaig veure com es penjaven les pintures en aquesta primera exposició de la meva obra, i confesso que en el nostre viatge, Gala i jo, estàvem tan enfeinats amb els nostres cossos, que a penes vam tenir un moment per pensar en la meva exposició, que ho considerava ja com a ‘nostra’.”

http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Dal%C3%AD_i_Dom%C3%A8nech

Cinema:

Black Swan (Cigne negre). Darren Aronofsky, 2010.  Tota una vida per arribar a la sublimació de la dansa. Tota la vida.
Natalie Portman ens ofereix un recital d’interpretació. Va guanyar tot el que l’any 2011 es podia guanyar, Globus d’Or, BAFTA, Oscar. La ballarina que ha de lluitar contra el seu propi físic, contra el temps, contra les rivals, per esdevenir la primera dama del ballet. Costi el que costi. L’art i la vida real, un joc de miralls. Tràgica i bella.
El director també va ser nominat al millor realitzador en els Oscars.

http://www.imdb.com/title/tt0947798/?ref_=nv_sr_1

Però també Les uns et les autres. Claude Lelouch, 1981. Pel·lícula coral, amb molts protagonistes que viuen la prèvia de la segona guerra mundial, els anys del conflicte, i el temps de la recuperació. Com a film, va passar força desapercebut. Vol ser cinema històric, drama, d’amor, i musical. Potser no excel·leix en cap dels propòsits, però és un retrat transversal d’històries humanes diverses, i potser repetides eternament, amb matisos. I també hi ha el sacrifici de l’artista. El ballarí que gràcies al seu esforç assoleix la perfecció i …la llibertat. 
The draughtsman’s contract (El contracte del dibuixant). Peter Greenaway, 1982, amb música preciosa de Michael Nymman (The piano).  Faula sobre els avantatges del talent, que després de fer el cim, quan ve la baixada del pendent es poden tornar tràgics desavantatges, si s’havien fet massa enemics pel camí.

També  Inside Lewyn Davis, Germans Coen, 2013. Disecció sobre la estupidesa humana, aquí encarnada en un artista talentós, que no sap discernir quan és moment d’agafar les oportunitats de la vida, i quan és millor deixar-les passar.

Música:

Help ! The Beatles, 1965.  Són una colla de joves de vint-i-pocs, acabats de sortir de l’ou a Liverpool però s’atreveixen a cantar : “quan era jove, molt més jove del que sóc avui, aleshores….”
com si ja haguessin viscut prou per explicar-nos les seves experiències.
Bé, a part d’això, la qüestió és que Help,-ajut-, a part d’una molt bona i alegre melodia, es pot llegir en clau del famós que demana ajut, perquè des de la torre d’ivori on ara està, no viu la vida a ran de terra, a flor de pell, que recorda haver viscut. De fet la peça es titula Help! I’m Down -Ajuda’m, estic enfonsat-.
Un dels desavantatges del triomf i de l’exposició constant en públic. Per tant, sí, eren molt joves, però ja havien viscut/intuït, de què va això de la vida del famós.

Però també , Queen, The Beatles, Turner, Abba, OMD, Llach,Sabina,Serrat. Aquestos han cantat sobre el fet artístic.  Després hi ha els que l’han ‘viscut’ en tota la seva cruesa : Jim Morrison, J.Hendrix,James Dean, F.Mercury, Amy Winehouse, -tots els del club dels ’27- ; i els encara vius, sense posar-ne noms, que estan pagant un preu molt alt, excessiu personalment, per tenir els seus dies de glòria.
Lady Gaga potser entraria en un altre club. Els que posen distància en les seves pròpies extravagàncies, i de moment, suren.
I després hi hauria uns contraexemples, Adèle, entre molts d’altres, que s’han limitat a ser excel·lents en el seu art, sense cultivar el personatge, i respectant  la seva pròpia vida privada.
Tenir èxit sense ser malaltissament famosos.  

https://www.youtube.com/watch?v=yWP6Qki8mWc
http://ca.wikipedia.org/wiki/The_Beatles 

                                     – – – – – – – – – – – – –
 

Més mollons amb els que anem fitant el camí. 
De les anècdotes a la categoria, per acumulació.

11.6.2014
 L’Ajuntament de Seva respon a Espanya que no en vol ‘cap ni un’, de retrat de Felipe VI.
El govern espanyol havia demanat als ajuntaments quantes fotos del nou rei havien de menester. “És convenient que es desglossin segons els tipus i mida”. Aquest és el piulet que va fer Vila, l’alcalde, explicant-ho: M’acaben d’enviar un correu demanant quantes fotos del nou rei necessitem a l’Ajuntament. ‘Cap ni una’  
I els retuits posteriors:
-Jo en demanaria 400 milions, que s’acosta Sant Joan.
-Una carta oficial tractant de tu els alcaldes. És una broma?
-La Casa Reial concedeix el dret a decidir : Els Ajuntaments poden escollir entre Felip en vestit de gala, de militar o de civil

És una anécdota que per a mi té un significat de categoria. Els subordinats no accepten les formes ni els fons dels superiors. Si es falta al respecte, i el poder només ens provoca hilaritat, l’autoritat ha desaparescut. Només queden  tres opcions: Canvi radical de les formes i dels fons per reconduir-ho, qui ha de fer un pas endavant que el faci ; Censura acompanyada de cop de bastó perquè no es repeteixi aquesta desafecció humiliant, pas enrera ;  Desitjar-los que millorin, i posar-hi distància, molta distància, distància definitiva. Pas al costat.

En tot cas, dos detalls que es complementen : 
primer el detall assenyat del gabinet Roca ;   després el detall arrauxat de l’Ajuntament de Seva.   Tots dos conflueixen. Ja n’hi ha prou d’aquest color !! Això ha de canviar !!
Massa indicis de que el procès ja és una bola de neu no gaire fàcil d’aturar.

12.06.2014
Aval judicial a una adhesió a l’AMI, davant els recursos de Llanos de Luna.      Una jutgessa de Girona desestima els contenciós de la Delegació del Govern espanyol contra la incorporació de Mont-ras. Condemna l’Estat a pagar els costos del litigi.
12.06.2014
Gallego demana al Govern que desobeeixi la llei Wert. El secretari general de CCOO demana a Rigau que blindi l’escola catalana. Recorda que el model d’immersió lingüística té el suport majoritari. Manté que la Generalitat ha d’aturar les retallades. 

15.06.2014   El prestigiós diari londinenc Financial Times dedica un article a la possible intervenció del nou rei espanyol, Felipe VI, en el procés d’independència de Catalunya. El corresponsal a Madrid, Tobias Buck, explica que a l’estat espanyol hi ha l’expectativa  ‘que el nou monarca afavoreixi un acord entre Barcelona i Madrid’ per aturar la secessió. Però, un cop analitzada la situació, i comparant la possible intervenció de Felipe amb el paper del seu pare el 23-F, el diari acaba concloent que no s’hi hauri de ficar, que ‘aquesta crisi l’han de resoldre els polítics, i no els reis’.
[és el que té ser un estat intervingut amb nocturnitat i sigilosament, que et quedes   sense autoritat moral,  ni poder real: i els més llestos t’han de dir el que has de fer!]

16.06.2014
El principal ‘think-tank’ de Brussel·les suspèn un debat sobre Catalunya. Amb el títol ‘In or Out? Catalonia and the EU’,  el debat del CEPS [Centre Estudis Polítics Europeus] havia d’analitzar l’encaix a la UE d’una Catalunya independent i ja s’hi havien registrat una seixantena de persones, entre diplomàtics i representants d’ambaixades a Brussel·les, funcionaris de les institucions europees, lobbistes i membres de ‘think-tanks’ i fundacions. Steven Blockmans, investigador responsable de Política Internacional del CEPS i professor de les universitats d’Amsterdam i Lovaina, havia de moderar el debat i Pi-Sunyer havia de presentar l’informe del CATN.

16.06.2014
Personalitats conegudes del món de la comunicació i de la política han participat en el documental  ‘Un país normal’ que aborda el debat sobre la necessitat que Catalunya pugui votar el seu futur polític. els comunicadors Andreu Buenafuente, Àngel Llàcer i Juan Luis Cano, els periodistes Karmele Marchante, Martí Galindo i Antonio Baños, l’humorista Berto Romero, l’actriu Míriam Tortosa, l’economista Xavier Sala i Martín, l’empresari Josep Ma. Mainat, la jutgessa Sílvia Ventura i el catedràtic de Ciència Política Ramon Cotarelo són els protagonistes d’un documental, produït per la Policampanya ‘Un país normal’, impulsada per Òmnium, i fet amb la col·laboració d’El Terrat.
Fins aquí la notícia. El meu comentari: Això ja està fet.
Per què ho tinc tan clar? 
A veure pensem en persones conegudes i reconegudes que hagin passat d’una posició contrària / escèptica al dret a decidir de Catalunya, i ara es posicionin en favor de la consulta. A tothom ens vé  al cap un grapat de periodistes, jutges, economistes, artistes, esportistes, i evidentment, polítics. I evidentment milers de ciutadans anònims.
Ara pensem en persones conegudes i reconegudes que hagin passat d’una posició favorable al dret a decidir de Catalunya, i ara es posicionin en contra de la consulta. Ens en venen al cap una, potser dues , rascant molt. I no sabria dir quans ciutadans anònims, però intueixo que no massa.
Altra vegada l’acumulació de detalls, de persones que conflueixen per un objectiu legítim comú.

17.06.2014
Un recorregut en cotxe per la C-31, des de Barcelona fins al Maresme. Em fixo en els edificis al voltant de l’autopista, des del pont  sobre el Besòs fins a Montgat, és a dir els blocs de Sant Adrià, i Badalona. Compto les banderes que pengen de finestres i balcons. Les que veig sense forçar massa el coll. N’hi ha quatre d’espanyoles i una del rmadrid. N’hi ha déu, onze, entre catalanes i independentistes.

Més senyeres que no pas rojigualdes. És un fet objectiu. N’hi ha un altre de més subjectiu : em dóna la impressió que les espanyoles, almenys tres d’elles,  estan en els blocs més desgavellats. Anècdota? Categoria?  S’accepten apostes.

Dicciorari:

Cap Wert :  1.Selecció amb la qual va jugar l’equip de Catalunya en el darrer partit amistós de la selecció catalana. 2. Testa poc madura.  3.Destí improbable d’un ministre hispànic,  ja que les autoritats d’allí estan esgarrifades, que si l’acceptessin com a resident, cònsul o ambaixador,  dit ministre de testa verda, els volgués espanyolitzar. 

Coñas, Jorge :  Ciutadà català /espanyol, a qui el darrer tuit que va escriure sobre el tema defensa de l’escola en català, se li va fer curt, cosa del màxim de cent quaranta paraules.  Si hagués pogut, hauria continuat :  “…. y lo digo yo que soy un ejemplo de excelencia intelectual, de honestidad moral y  …por el mismo precio, de ciudadano no nacionalista!!!. ”   Coño ! , que te ‘lo diu’ en Coñas !
L’original deia :  “El eslògan ‘Per un país de tots, l’escola en català’  es un ejemplo de indigencia intelectual del nacionalismo y de su perversidad moral.”

Flor&Tino :  Qualitats que ha de tenir un president de club de futbol, per guanyar la dècima: Molta sort, però molta, molta, gairebé un jardí,  i  ‘tino’ (encert, lluc).  Bé, l’encert es pot compensar amb 900Meuros , -diners ‘dubtosos’-  gastats en quasi una dècada , i els ‘extres’ que no sabem.

Fri can do:  1.Convenciment de que  en llibertat, ho podem fer.   2. Plat amb un filet de carn, que en restaurants americans es pot  fer de qualsevol manera, en el bon sentit volem suposar.

Fricardó:  Lliurement és va tirar un bon filet, per a més inri, al massís de la serralada pre-litoral, al Baix Ebre.  ( i ja per arrodonir-ho, amb el filet mirant cap al Mediterrani! )

Marinatges:  1. Paradisos ideals per a un home, si s’imagina el mar i unes natges ben rodonetes. 2. Paradisos ideals per a una dona, si s’imagina el mar i unes natges ben ufanoses.  3. Lligams que algú s’ha empescat per establir relacions entre llibres, cançons, cinema, gastronomia, viatges, etcètera, de tal manera que sembli un expert, quan en realitat el que té, és només una mica de cultureta general, com a bon diletant.  😉
Total, un pot proposar qualsevol cosa per maridar. Una peli d’acció amb una novel·la negra, amb una cançó misteriosa, i apa , ja està. Fins i tot es pot maridar amb un formatge emmental -foradat a trets- , i amb un vi rosat, o blanc, o negre. I la pel·li pot ser sexi, i proposar de fer-s’ho amb una rossa platí o una morena femme-fatale.    (O una negra exòtica, o una oriental karateka, o bé amb una pèl-roja) (Ui, perdó, pot maridar-se amb qualsevol altra espècimen del sexe contrari, no siguem masclistes!) , (Ui, perdó, també amb els/les del propi sexe, no siguem homòfobs!) (Bé, també amb el tercer sexe ! ,  no siguem sexistes ! ) (D’acord, també amb els asexuats! , no siguem folletsfederalistes !!)
Bé, que cadascú s’ho maridi com bonament pugui i  vulgui , i via fora, que tot està per fer, i tot és possible!!   😉  !!     (Ui, perdó! , no siguem uniemoticonistes !! :  ^_^ )
 

Wert : Amic fals  :  False friend.  El false friend perfecte. D’un costat com a bon false friend, es tracta d’una mateixa paraula d’us en dos idiomes però amb significat diferent.  Per exemple :  ‘Son’ en català és el desig de dormir, i en anglès vol dir  fill.  ‘Rape’, en castellà expressa el nom d’un peix, en anglès és una violació.  ‘Once’ en castellà és el número anterior a dotze, en anglès vol dir, una vegada.  ‘Cent’ en català és el número següent a noranta-nou, en anglès és una fracció d’un dòlar, un cèntim. ‘Contestant’ en anglès vol dir un concursant, un participant ; no vol dir com en català, responent. I així. 
Doncs bé, ‘Wert’ és el false friend perfecte, ja que en un idioma vol dir una cosa, i en un altre…el contrari!   En alemany  ‘wert’ és un adjectiu que vol dir ,  digne, valuós, apreciat, mereixedor, benvolgut, i dóna el verb ‘werten’, avaluar, preuar, apreciar, estimar. 
En canvi, en català wert vol dir indigne, sense valor, gens apreciat, no mereixedor, no benvolgut, persona non-grata. (Són accepcions que wert s’ha guanyat en l’ús periodístic i quotidià)
Això se’n diu justícia poètica. Per tant, un fals amic perfecte.  De manual.
S-u-b-l-i-m ,  e-x-c-e-l-s, que diria el nostre benvolgut Jordi !!!

                                                        – – – – – – – – – – – 

Estem a punt d’entrar en època de vacances. El cos, i sobretot  les neurones necessiten endorfines, serotonia, dopamina i descans. Qualsevol  cosa que ens serveixi per gaudir una mica més dels moments de lleure guanyats a pols.
Opció número ú, el dolce far niente, d’acord. Però també s’ha de tenir un pla B. Un bon viatge cultural acompanyat per bons guies. De persones sàvies, que ens expliquen de que va això de la vida. 

Per tant, cada setmana proposarem gaudir d’un llibre, d’una cançó, d’una pel·lícula en els quals haguem trobat vincles. Geogràfics, històrics, argumentals, generacionals, etcètera. Finalment es tracta d’arrodonir el plaer de la lectura amb  possibles vinculacions del llibre amb una música, un paisatge, una pel·lícula, una gastronomia. 
Aquest viatge ho farem de la mà de creadors rellevants, alguns vertaders titans de la cultura. Com canta en Lluís Llach, Viatge a Ítaca:   “….i aprendre dels que saben.”

Ja posats, treiem el sant cristo gros per començar:  Jaume Cabré, i amb ell Clint Eastwood i Leonard Cohen. Els tres ens proposen uns protagonistes que ja ho han vist/viscut  gairebé tot.  I que malgrat això, estimen la vida, el saber, l’honor, la bellesa.
Cadascú que combini aquests elements en proporcions variables. I que  gaudeixi del còctel final.

Literatura
Jo confesso. Jaume Cabré, 2011. Línies de vida que s’entrellacen a través d’un violí. Un rastre de violència, d’injustícia i de complexitats familiars  al llarg d’anys, de segles, amb l’instrument com a testimoni en sentit doble. El protagonista actual no ha d’expiar pecats cruents però la seva trajectòria també té punts foscos. I ho confessa literàriament. A major glòria de qui ho llegeixi. Que som nosaltres.
Coneixerem Adrià Ardèvol caminant per Vallcarca, i avaluant la dissort d’haver nascut en la seva família.
Vol explicar la seva vida, explicar-se a ell mateix. Però no sap com començar ni com evitar la exposició autocomplaent :
“En aquest  gènere tan procliu a la mentida com és el record escrit per a un sol lector[…] faré un esforç per no inventar gaire.”
I resulta que la frase següent ens remet cinc-cents anys al monestir de Sant Pere del Burgal, “quan aquell home turmentat va decidir demanar-ne l’ingrés.”
I la següent frase torna a situar-se al segle XX, quan a la biblioteca paterna fulleja un llibre i afirma: “-Jo vull aprendre alemany-.  Fèlix Ardèvol es va mirar amb orgull el seu fill i li va dir ben aviat podràs començar a aprendre’n, fill meu […] -Qui és Stefan Zweig?-.  El pare, en comptes de dir-me un escriptor, fill meu, només em va comentar doncs mira, un paio que es va suïcidar al Brasil fa deu o dotze anys.”

I així. Salts temporals i geogràfics constantment, que amb la perícia de Cabré, estalvien un mareig al lector i ens endinsen en el plaer pur de la literatura. Recomanable. Amb voluntat de novel·la total.
Els alemanys l’adoren. Amb raó, produeix qualitat.

Edicions Proa. A tot vent.
978-84-7588-253-6
http://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Cabr%C3%A9_i_Fabr%C3%A9

Cinema
Gran Torino. Clint Eastwood , 2008.  L’ex soldat a Corea sí ha de purgar algunes morts del conflicte bèlic. La seva maduresa ha estat apacible, però quan enviuda, i gairebé sense voler-ho, els seus veïns  orientals esdevindran una possible família, una ineludible raó per viure i per morir. La segona oportunitat, les giragonses que dóna la vida. Eastwood continúa donant lliçons de cinema darrera la càmera. Quant a actor, el personatge rugós, cansat i crepuscular, li escau com un guant.
Warner Bross Productions
www.imdb.com/title/tt1205489/
http://ca.wikipedia.org/wiki/Clint_Eastwood

Música
The Captain (El Capità) .  Leonard Cohen , 1984
“… there’s no decent place to stand in a massacre / but if  a woman take your hand, then go and stand with her.” (…no hi ha cap lloc decent en una massacre / però si una dona t’agafa per la mà, aleshores ves i queda’t amb ella.)
Això és el que li diu el capità, endurit, probablement ferit de mort,  a un soldat que l’acompanya. Per acabar confessant-li que ha llegit la Carta dels Drets Humans, i “alguns dels articles estan força bé”.  M’agafen calfreds només de pensar l’atzar malparit que significa per a una persona sana, honesta, pacífica, trobar-se en l’armaggedon d’una guerra, on el cinisme és la millor cuirassa, i la pitjor condemna. 
I el gran Cohen l’ha clavat. L’únic sorprenent d’aquesta cançó amb una de les lletres més devastadores que he escoltat, és la melodia. El fons no s’avé amb la forma. Una música lleugera, gairebé simpàtica, i una lletra amb la fortor pudent de la guerra i de la  mort.

Various positions. Columbia Records
http://youtu.be/epENc6uu7Uc
http://ca.wikipedia.org/wiki/Leonard_Cohen

                                                – – – – – – – – – – 

05.06.2024
I vinga declaracions en favor de la monarquia per part de catalans acomodaticis. Raons dels botiflers -descripció, no insult- :
constitució, respecte a la llei, estabilitat, prevenció davant del caos, por al desconegut, a la turba revolucionària.
Raons dels anti-monàrquics:
De fet, potser amb una sola reflexió n’hi hauria prou. La voluntat d’una nació per escollir el seu cap d’estat passa per damunt de tots els riscos que això pugui comportar.
Un rei és un cap d’estat que aconsegueix aquesta responsabilitat per herència. Segur que tenia sentit fer-ho així en èpoques pretèrites. En el s.XXI, tothom, tothom que vulgui una alta responsabilitat ha hagut de demostrar una alta preparació, o mèrits o suport dels representats,  sense tenir assegurat cap distinció prèvia.
Ni el príncep actual ha demostrat cap competència prèvia al seu coronament, ni el rei abdicat ha demostrat un balanç de la seva responsabilitat d’acord amb la seva altíssima retribució. Un rei que no ha fet bé la seva feina. Potser la va fer en un moment de la història.
Però des de fa anys ha perdut el contacte amb la veracitat : “nunca fue el castellano lengua de imposición” ; amb l’equitat: -no actuar com àrbitre neutral  en favor del benestar de tots els ‘espanyols’ (en el procès de l’estatut, menyspreant per omissió, el 16% dels seus “súbdits” i el 20% de la seva riquesa) ; amb l’honestedat : és afirmació d’experts i historiadors, que va entrar a regnar en condicions econòmiques personals prècaries, i quaranta anys després té un patrimoni calculat d’algun miler de milions d’euros.”
Quina capacitat d’estalvi, noi!!!

Si els ciutadans som responsables per pagar un 20%, un 30% un 40% dels nostres guanys a la Hisenda Pública, també hem de ser responsables d’escollir qui ho gestionarà. Sense turbes revolucionàries, sense ruptura. Amb seny i coratge.

06.06.2014
Conmemoració 70è aniversari desembarcament d’aliats a Normandia.
Hi ha hagut una trobada dels presidents dels països implicats en la contesa. Gairebé els màxims dignataris mundials. Sembla que un cert esperit de concòrdia ha permès un cara a cara entre el president Putin i el president d’Ucraïna. Sembla que Obama,Hollande, -Merkel-,Cameron han tingut oportunitat d’emmirallar-se en els seus predecessors i compatriotes que van lluitar contra la barbàrie. A veure què han vist en el mirall, només xifres de macroeconomia, tàctica política. Esperem que no, que hagin vist persones, milions de ciutadans que els paguen el sou perquè treballin pel benestar de la societat. Que tinguin faiçó d’estadistes.

07.06.2014
Jueus i Palestins, Palestins i Jueus escenifiquen una altra actuació en favor de la pau. Abbas i Peres, juntament amb el papa Francesc es comprometen a treballar per a la fi de la violència a Terra Santa. Planten una olivera. Sembla un detall més. Però hi ha un punt de solemnitat, no civil, sinó religiosa, que podria fer més durador el compromís. Veurem.

Si aquestes dues tensions territorials, entre Rússia i Ucraïna, i entre Israel i Palestina entressin en vies de pacificació i reconeixement mutu, una certa pau mundial estaria força a prop.  Posem un punt d’escepticisme i no invoquem només la bona voluntat. També hi ha un factor d’hegemonia econòmica, avui en dia la nova modalitat         no-bèlica  del poder. Sigui el que sigui, que tiri endavant la pau.
Cas a part de l’Àfrica, on malauradament la violència no cessarà durant dècades, ja només quedarien dos focus calents al món. Pakistàn-India, dues potències nuclears, però que tenen molt a perdre si esclata la tensió, i el segon, de moment latent, però segons alguns analistes el vertader problema bèlic del s.XXI, la hegemonia al Pacífic , és a dir, l’expansionisme de Xina i Japó, de Japó i Xina.
Seria d’agrair que cap d’aquests conflictes entrés en una fase de descontrol diplomàtic.

08.06.2014
UKIP, no entra al Parlament de Westminster. Si es confirma, convalida la idea que en les eleccions europees, arreu, el vot de càstig és freqüent, però a l’hora de votar en clau domèstica, no es fan tans ‘experiments’.

UPyD a ALDE. Les joventuts liberals europees intenten vetar que el partit espanyolista s’integri en una coalició europea liberal i tolerant. Ja veurem què pesa més, si els diputats que pugui aportar Rosa Díez a Juncker,  si la coherència ideològica i programàtica.

L’enlairament de castells amb clam #CatalansWantToVote. Festivitat, compromís, força, equilibri, transversalitat, amb un lema insuperable. Els catalans volem votar. el fet de no reclamar una de les dues opcions, de no encaparrar-se pel sí, ans el contrari, limitar-se a sol·licitar l’exercici democràtic tan comprensible a Europa, és un marquèting guanyador.
Si a més a més, ambaixadors qualificats com Pep Guardiola, Paul Preston, Jordi Savall, Sergi López,  en porten la batuta, l’èxit està assegurat.

09.06.2014
“La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha explicat avui que l’executiu prepara una resolució transitòria per desenvolupar aquells articles de la LOMCE que ‘per imperatiu legal s’han de desplegar’, però que es farà ‘de manera que s’assembli més al que ens havíem proposat a la LEC’.” Notícia Vilaweb

La consellera Rigau, i els funcionaris compromesos d’Ensenyament, veritables estructures d’estat. Tot el suport per a ells. L’èxit de la cohesió social catalana ve donat per l’escola. Ho sabem nosaltres i ho saben els espanyols.

Continuarem.

Avui no em ve de gust escriure cap divertiment amb paraules. 
Ha passat que he llegit unes notícies. De les que produeixen ràbia, tristesa, incredulitat, calfreds. De les que encongeixen el cor. 
Llegir-les m’ha provocat basques.
Escriure-les ara m’ha provocat tremolor als dits. 
 

Al Pakistan i a l’Índia:
Assassinat , per lapidació, d’una dona pakistanesa, Farzana Iqbal, embarassada de tres mesos, en mans dels seus familiars. Un crim d’honor, linxament a la ciutat de Lahore, comès per una vintena de parents que esperaven la dona quan aquesta anava a prestar declaració. 
Violació de dues cosides de 14 i 15 anys en mans de cinc homes a Katra, al nord de l’Índia. Els seus cossos, penjats d’un mango. Pertanyents a la casta pària, la polícia no va prendre denúncia quan els seus pares, hores abans n’havien denunciat la desaparició. 
La Vanguardia, 30 de maig de 2014.

A Itàlia:
Anna Maria Scarfò, violada durant anys per un grup dels seus veïns, alguns lligats a la màfia,  a Sant Martino di Taurianova, a Calàbria. La seva devastadora història: abril 1999, amb 13 anys coneix Domenico Cuciontta, de 21, qui amb l’excusa de parlar amb ella, la convenç perquè pugi al cotxe. La porta als afores del poble on l’esperen tres amics de Domenico. Per torns la violen, li peguen. Horrible? Només és el començament del calvari de la pobra noia.
Explica l’agressió al capellà del poble que li demana de no muntar un escàndol, que es calmi. “La vergonya , la venjança i l’honor són els pilars que permeten la reproducció del poder. I l’honor d’una família passa en primer lloc pel comportament de les dones”, explica Sabrina Garofalo, sociòloga calabresa experta en qüestions de gènere i màfia. Resultat, es sent desvalguda davant família i institucions.
Resultat: als quatre violadors de la primera nit s’hi van sumant altres amics, i després amics dels amics. En total dotze violadors fixos. Aviat se sap al poble. Resultat: els seus companys de clase la tracten de ‘la puta del poble’.
Així durant tres anys: “Més d’una vegada he tingut por de morir, he cridat i ningú m’ha sentit. He pregat a Déu i els he suplicat a ells, però no servia de res, eren unes bèsties”, explica. 
Amb el suport de la seva germana, decideix  entre 2002 i 2003 denunciar 12 homes del seu poble. Tant el pare,carrosser, com la mare, dona de fer feines es queden sense feina. Ningú les vol perquè eren els pares de la infame. 
Avui en dia, Anna Maria té 28 anys, viu amb la seva germana en una localitat secreta. És la primera persona a Itàlia a rebre protecció per assetjament.
La seva història es coneix gràcies al llibre Malanova de Cristina Zagaria, periodista a La Repubblica.
(Dels onze condemnats per violència sexual de grup, cinc estan lliures a l’espera de l’últim recurs. Les condemnes definitives als altres sis, que no van superar els quatre anys de presó, les han complert en la seva gran majoria en arrest domiciliari.)
Ara, 08 de juny de 2014

A Catalunya:
De la província pobra de Galati , a Romania, prové  la Luna, nom fictici, una noia de 19 anys comprada a Figueres per 1.500 euros, per una parella de proxenetes a finals de 2013, i sotmesa a vexacions, coaccions i agressions sexuals per part dels seus compradors, fins al punt de voler llevar-se la vida.
Els compradors, també romanesos l’obligaven a exercir la prostitució tant al club de Hostalets de Llers, com al pis de Figueres. Quan la dona del proxeneta va donar a llum i va marxar a Romania,  ell va començar a violar-la analment, ‘com a entrenament’.
“Tant al pis com al club es va convertir en una esclava sexual les 24 hores del dia”, explica l’inspector Martínez,  cap del grup primer d’UCRIF, de la Policia Nacional.
La Vanguardia, 4 de maig de 2014

Fa prou mal llegir que a milers de quilòmetres d’Europa l’horror entre les persones no cessa, la perversió, que l’home continua essent un llop per l’home, -i qui sigui pare entendrà encara més íntimament aquest encongiment del cor-.
Ara bé,  la constatació del mal , d’aquest mal endimoniat a la vora de casa nostra, a la culta i civilitzada Europa, té un plus de devastació.
Mentre la classe mitjana europea té una feinada per sortir-se’n de la crisi quotidiana, mentre les classes dirigents  europees es preocupen molt del creixement macroeconòmic i poc dels ciutadans que el produeixen ;  mentre ens permetem tots plegats exercicis de  lleure inofensius com ara el futbol, l’eurovisió, el turisme , distraccions que ens permeten ‘tirar endavant’ ;  mentre això passa, subterràniament, nocturnament, insidiosament, hi ha una realitat terroríficament real que embolcalla els més desgraciats d’entre nosaltres.
Alguna cosa estem fent molt malament.
El problema ja el sabem. Té més d’un nom : cobdícia, egoïsme, falta d’empatia, individualització del benestar, retràs cultural.
La solució també deu ser múltiple.
Una engruna de la solució és a l’escola, educació i més educació. Educació ferma i amorosa, tolerant i estricte, de  coneixement i d’humanitat.
Educació, educació i més educació.

Potser una notícia horrible com aquestes enmig de totes les polítiques, esportives, culturals, pot ser absorbida per la meva ment, i tot esgarrifant-me per  la maldat humana, puc continuar llegint. Ja sabem de les desgràcies, gairebé medievals, en alguns llocs d’Àfrica, d’Indostàn, de llocs on encara l’educació en la tolerància no ha pogut fer el seu treball damunt dues o tres generacions. Ja tenim la pell endurida per llegir-ho, lamentar-ho, i continuar avançant.
Però si en poc temps de diferència en llegeixo una segona, i una tercera, la meva capacitat queda saturada. I aleshores, en les profunditats del meu cervell reptilià, sense les convencions socials, sense el bàlsam del còrtex prefontal, desitjo fermament que la roda de la vida sigui implacable (dieu-li venjança) contra els que han causat tant de dolor i  els botxins pateixin una part d’aquest dolor en els seus propis cossos, i si pot ser, aviat.

 

Continuem recull de dites i fets, sobre el procès. Sobre aquests anys interessants que ens toquen viure, amb l’esperança que per una vegada, els temps de la història bufin a favor nostre.

De totes maneres, aviat caldrà començar a plantejar-nos si s’ha de  parlar i només parlar, sobre les notícies ; analitzar i més analitzar les declaracions. Potser cal reduir tant de soroll, especialment per part dels que ja comencem a repetir-nos.
I posar-nos a treballar, parafrasejant la frase cèlebre de Kennedy, en el que cadascú pot fer pel seu país, per la seva gent.
En el meu cas, modestament estic compilant una base de dades de llibres, cançons i pel·lícules, en una franja temporal de mitjan 60’s  fins a mitjan 2010’s, mig segle més o menys. Per incloure les obres que ens defineixen culturalment, que val la pena llegar a la nova generació. Dels analògics del tombant de segle per als nadius digitals del XXI. Proposant-ne un maridatge més o menys temàtic. Una mirada catalana, mediterrània, europea. Amb voluntat de persistir perquè sigui una referència.
Així, els posts dels divendres es focalitzaran a revisitar llibre,cançó,pel·lícula, per gaudir-ne, per pensar-hi.    
Avui continuem amb frases, declaracions i actuacions que van fitant els límits del nostre procès d’autogestió nacional.

A mitjan de maig:
“Hem pogut llegir com una de les capçaleres de referència de les cancelleries de mig món, el Financial Times, reconeixia Catalunya com una realitat política diferenciada d’Espanya. En paral·lel, un Margallo orgullós dels raonaments mononeuronals repetia que la independència de Catalunya és impossible, i que la consulta no es farà mai.” Francesc de Dalmases.

Segona quinzena de maig:
L’agència de notícies francesa  ‘France-Press’, destaca la figura de l’expresident de la Generalitat  Jordi Pujol com el símbol del gir independentista a Catalunya. Veu en el canvi d’ideologia de Pujol, del pactisme a l’independentisme, el signe que demostra
“el profund canvi que viu Catalunya.”

Finals de maig
El secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Josep Ma.Pelegrí, no descarta la reforma de la Constitució, però diu que primer han de ser els catalans els que escullin el camí que volen seguir en la consulta del proper 9 de novembre. “No descarto res, el que demano és que el poble de Catalunya pugui dir quin ha de ser el seu futur, i això es fa a través del vot i les urnes.” , ha assenyalat Pelegrí.
 
31.05.2014  Rajoy a Sitges, cercle d’economia.
Aquests empresaris i professionals plens d’èxits i de màsters que rodegen el president espanyol. Alguna cosa no quadra. Se suposa que són gent emprenedora, competent, viatjada. Exigent i exigida. Decidida en els projectes malgrat els riscos inherents. Valenta. Liberal en el sentit de confiar en les seves pròpies forces i en els clústers que puguin provocar, sense repenjar-se massa en el papà estat.
Fins aquí, la descripció d’un empresari tipus.
A veure hi ha dos presidents de govern. Un del govern català, un del govern espanyol.  Un dels dos presidents sap parlar en anglès, -també en francès, que haguem comprovat-,  l’altre no sap parlar en altra llengua que no sigui la seva materna. Seguim. Un president l’hem sentit en altres països amb un to solemne i cosmopolita dignificant el càrrec, i per tant dignificant el país. (per exemple a Itàlia, a França, a Bèlgica, amb els diaris importants reflectint l’endemà el seu discurs. L’altre ha anat a visitar el govern de l’estat més poderós del món, i al costat del president Obama ha balbucejat,en castellà,respostes òbvies i mitges veritats sobre tot en general i sobre Catalunya en particular. Amb una mediocritat que feia avorrir el cap d’estat de ‘l’imperi’.  
Un dels dos presidents ha demostrat que sap acceptar l’envit de ser preguntat per periodistes de caire polític divers, no defugir les qüestions incòmodes i se’n sap sortir raonablement bé. L’altre necessita sempre unes notes escrites, i se l’ha vist fugint de la premsa. Un president ha estat conseller d’economia. No se li retreu massa actuacions. L’altre ha estat ministre d’interior. No s’oblida la seva  gestió del Prestige.
En fi, vull arribar al punt següent. Crec que és objectiu dir que hi ha un dels dos presidents que està molt millor preparat per liderar un govern. En canvi, aquells empresaris als que ens referíem al començament, segueixen d’una manera acrítica i aduladora,-si més no públicament- l’actuació del ‘menys dotat’.
On és l’esperit emprenedor d’apostar per l’òptim encara que s’hagin de córrer riscos?
On és l’esperit inconformista de no conformar-se amb l’statu quo conegut i mediocre, i aspirar a l’excel·lència que tot sovint en les reunions internes / externes proclamen?
Ah, que el diner i l’empresari és conservador de mena i no li agraden les incerteses!!.
Aleshores el discurs de la valentia, de la innovació, del gust pel risc, sempre que es vagi a la recerca de progresar…,  on queda tot això?
No m’agrada. No m’agrada un discurs incoherent amb els fets.
I en el meu entorn professional he vist i viscut aquesta incoherència entre les pressions que rebien els empleats per treballar en l’excel·lència, l’eficàcia, l’eficiència. Es rebia de boca d’uns dirigents que finalment, malgrat aquests discursos d’oratòria lloable, però contradictoris amb la gestió efectuada, malgrat tots els títols i tota la parafernàlia de poder executiu, resulta que només van ser uns aprenents de bruixot, que van recollir empreses centenàries, solvents, sanejades, amb experiència de servei al client, per convertir-les en empreses fallides, i la major part d’elles absorbides per la competència. I no vull detallar més, perquè la prudència em reté. I no vull dir que em fan fàstic, perquè millor lliscar suaument cap a la indiferència que encetar-se la pell sobre un ressentiment inútil. 
En tot cas, relligant aquesta contradicció entre el discurs empresarial de suposada valentia en el risc, de lideratges des d’una autoritat guanyada amb fets, amb el seguidisme a un líder polític que no lidera, que té poder però no té autoritat, i que únicament garanteix un repartiment tranquil del pastís econòmic, continuo afirmant:
No vull ser súbdit d’un estat en què les proclames oficials no es corresponen amb la realitat.
No vull un estat en què un barroquisme d’exhibició mediàtica complau la poca educació dels súbdits. 
No vull un estat, una societat, que permet que uns jugadors de futbol, ni que sigui per guanyar tot un mundial, s’embutxaquin 700.000 euros de diner públic,  en època de sofriment pressupostari general. I que un possible triomf i l’eufòria posterior faci emmudir l’escàndol.
Refuso exuberància en les formes i mediocritat en el fons.
Rebutjo un estat en què es menysprea la comunicació de qualitat -penso amb tancament repetidors TV3 perquè no es pugui sentir català al País Valencià-,  i en canvi en una televisió pública TV1, en ple 2014 un dissabte en horari infantil, retransmeten un programa de toros.
Considero que un proper estat català, imperfecte, tindrà una societat acostumada a ser exigent, que procurarà resoldre les propies imperfeccions del sistema.
Vull apostar per tenir un  estat català, en exigència constant cap al progrés, que vetlli pel benestar dels ciutadans, i que aquestos participin, no tan sols cada quatre anys, sinó de manera quotidiana en els afers públics.
Admiro modestia en les formes, excel·lència en el fons.
Tampoc no siguem ingenus, està clar que tots els empresaris arribistes ho fan perquè el líder, encara que no lideri, té el BOE del seu costat; però tot i així, mostren una falta de coherència esfereïdora, -encara no he fet servir el terme cinisme-,  entre el que reclamen als seus executius, als seus treballadors, al seu esperit corporatiu,  i el que accepten del seu governant polític.
No siguem ingenus, també en la nostra propera Catalunya independent hi haurà un reducte de persones i societats que, ostentant el poder, intentaran no amollar-lo fàcilment. D’acord. Però hi haurà un control social,polític i judicial que decidirà si és legal i/o legítim. No cal inventar res. Només cal imitar qui ho fa millor,com sempre.
Hi ha prou països, –quina casualitat, els que mantenen una classe mitjana pròspera i un estat de benestar- que ens poden ensenyar a fer-ho.

03.06.2014
Sobre l’abdicació del rei espanyol en data 2 de juny, article a LaVanguardia de l’Enric Juliana, periodista contemporitzador, amb facilitat per metàfores i conceptes aclaridors, fi analista. La seva tesi és que Madrid, Rajoy estan esperant que Mas s’esfonsi, i aleshores la maquinària estatal tindrà fàcil cruspir-se  ERC. 
Estiguem o no  d’acord amb el diagnòstic que aporta, l’anàlisi és bona.  El govern de Rajoy, i les estructures que realment manen a Espanya, anhelen una esquerda entre CiU i ERC, entre Mas i Junqueras. Ell ho anomena la tàctica del ragoût (guisat,sofregit). En el sentit que els aconteixements aniran ‘cuinant’, cremant el president Mas.
Estic convençut que la unió de tots dos partits és la garantia, l’única garantia de que ens en sortim. L’un hi posa l’experiència de govern, i una certa imatge institucional. L’altre hi posa la força emergent dels ciutadans, la força tranquil·la, per cert, eslògan de Miterrand quan guanyà la presidència francesa.
Tots dos hi posen molt de seny i un punt de rauxa. També hi posen  1.140.000 vots, el 45’50% dels que van exercir el dret aquest darrer 25-M.
La meva conclusió. Si no es trenca el pacte CiU-ERC, Mas-Junqueras, el referèndum és una realitat, i una realitat engrescadora. Si es trenca aquest pacte, no hi haurà consulta, i l’estat espanyol ens farà pagar molt car l’envit que hem protagonitzat.

03.06.2014
Desmond Tutu recull el Premi Internacional Catalunya. L’arquebisbe sudafricà, figura icònica de la lluita anti-apartheid, juntament amb el president Nelson Mandela. Tota l’autoritat moral del món.
Avisa de la necessitat de dialogar amb el contrincant. Exposa l’experiència sudafricana, molt dura, d’un racisme odiós i d’alguna revenja igualment odiosa. Però d’una actuació global admirable, molt ben conduïda, amb un propòsit: Si el vençut quan venç oprimeix l’antic opressor, és qüestió de temps que torni el conflicte i la revenja. Si el vençut quan venç trenca el cercle viciós de la represàlia i busca l’entesa, és més probable que la estabilitat social es consolidi.
Aposta per una consulta pactada, a l’escocesa com a millor opció. Accepta la segona millor opció, la DUI, si l’altra part no vol asseure’s a pactar.
Paraula d’arquebisbe. Amén.
Per cert, més enllà de la foto puntual i dels quinze minuts de glòria que suposi tenir aquest herald de pau entre nosaltres, intueixo que la seva  positiva influència en favor del nostre dret a decidir, en els àmbits on ha de produir-se, serà com pluja fina i duradora, discreta, fèrtil.
 
04.06.2014
Pablo Iglesias, líder del partit Podemos, emergent formació amb quatre mesos de vida i 1,250 milions de vots a Espanya (8%): “Yo no soy nadie para decir a los catalanes que no pueden votar.”  Evidentment vol Catalunya i País Basc dintre d’Espanya, però se’n pot parlar. Bé, no mana, però té autoritat.

06.06.2013
Si la notícia és certa,  un jugador de… !! l’Espanyol ¡¡  declara que el poble té dret a ser consultat.  
El que dèiem, una pluja fina de fets, de dades, que fan convèncer una societat que el moment és aquí, a tocar. Què depèn de nosaltres.

I ara, greixem les neurones un poc i engreixem el diccionari rar un xic.

Dicciorari:

Anècdota: Petit fet particular, més o menys curiós, d’història o de la vida íntima d’algú. Veure Malparit.

Drets a Decidir :  Moviment que dempeus, amb gent de filiació política transversal, planta cara a les dificultats, per tal de poder votar ben aviat i poder  escollir lliurement el propi futur.

Duraçao:  Polític de raça que dura molt. Pel seu aspecte alguns l’anomenen ‘cerillo’ tot i que es manté com un ‘pinzell’, per tant no deu abusar d’un licor fet a base de pell de taronja amarga, aiguardent i sucre.
 No val fer-ne broma perquè la setmana que ve s’haurà d’empassar un ‘sapo’ remugant, fent-li un petonet perquè esdevingui príncep, ui, vull dir rei, tot votant , abstenint-se de ser sincer.

Final de Tapa:  S’ha acabat el bròquil : Menú amb plats més saludables: Abdicació rei ; Dimissió diferida Rubalcaba; Encongiment ¿definitiu? del bipartidisme ; Diàleg entre institucions i okupes ; Revolució electoral europea ; Declaracions favorables d’UDC a favor del Dret a Decidir, de posar urnes a Catalunya abans d’ocupar-se de la reforma constitucional; Declaracions favorables a la consulta per part de Pablo Iglesias, líder emergent de Podemos ; Justícia que comença a reclamar ‘accountability’ als gerents de les Caixes Catalanes arruïnades ; BCE  que rebaixa el preu del diner fins a 0,15% i que aportarà liquiditat per 400.000Meuros  reactivant l’economia.   Mare de Déu!!
Què està passant?  Tenien raó els maies/asteques, amb allò de l’era Aquarius? Entrem en una nova era?  Què va detallar-ne en Nostradamus?
Pot ser tant de bones notícies en tan poc temps?  Ho resistirem?
En fi, ja ho diuen els francesos: “Qui vivra, verra” , el que viurà, veurà.
(ens hem de fer els simpàtics amb els gavatxos, ui perdó, amb els veïns-del-nord-una-miqueta-jacobins-però-no-és-tan-greu-si-ens-reconeixen-com-a-estat-independent  per si el Barça ha de jugar La Ligue i , per suposat, perquè l’Elisi mogui fitxa a favor ‘des voisins catalans du sud’)

FutuR(e)ible : Príncep amb moltes probabilitats de ser coronat rei, que enlloc de dedicar la seva primera intervenció a arbitrar la classe política perquè resolguin els problemes -molt greus- dels seus súbdits, ‘avisa’ en les seves primeres paraules que li preocupa molt la unitat del seu regne. “Facilitats, noi” -que deuen pensar les castes extractives de la seva cort-, “benvingut a bord, borbó”.
Que ningú vulgui llegir bribó, on està escrit borbó. Bribó no existeix en català, si un cas, brivall. En tot cas, el futur no fa gens de riure. 

Majestàtic: Que posseeix o mostra majestat. Que posseeix o mostra dignitat o autoritat , grandesa que inspira respecte o veneració.
D’aquí vindria Inmajestàtic: que no posseeix ni mostra dignitat ni autoritat, ni posseeix grandesa i no inspira ni respecte ni veneració. (Com a conseqüència, en el moment d’abdicar, els mitjans de comunicació s’afanyen a informar sobre reglamentació que els mantingui aforats i protegits de possibles acusacions en seu judicial.) 

Malparit: Vulgarment, malnat.
Malnat: 1.Despectivament dit d’una persona de mala índole. 2.En castellà malnacido, dit d’una persona desagraïda: “Es de mal nacidos, el no ser agradecidos.”   Veure Valentia i Dignitat.

PSCaldat: Partit polític curull de peixos bullits, que s’han cremat. 

Robalacalba: Dirigent que s’apodera d’allò que fins ara gestionava el calb.

Rosario de improperios: 1. ¿Llista de rius impropis que passen per una ciutat argentina futbolera?
2. ¡¡ Ppoppularment, llista de ‘xorrades’ dites per un ministre d’exteriors, suposadament el més llegit del govern, que fan referència al ‘problema catalán.’ !!

Terratrèmul:  Sacsejada de la superfície de la Terra perceptibles en grau variable, i que fan tremolar tothom, també les monarquies poc consolidades socialment a causa de les seves ‘opacitats subterrànies’.

Tron: Seient, generalment amb grades i dosser, en què seuen els sobirans i altres persones d’alta dignitat. 
Tronat : Gastat, deteriorat , per l’ús. 

Valentia i dignitat: Virtuts destacables que tenen la qualitat de coratge, de respectabilitat, de correcció. Vé a tomb amb l’anècdota que darrerament s’està escoltant i llegint.
‘Hi havia una vegada un príncep hereu que  havent-se fet mal esquiant, va ser visitat per una eminència mèdica en traumatologia en un hospital prop d’Oxford, Anglaterra. Després de ser curat, el príncep, coneixedor de que la regió oriunda del traumatòleg era desafecta amb el règim dictatorial, i tal vegada amb la subsegüent monarquia, va demanar-li un consell per tal de fer-se una mica més amic d’aquells habitants, per tal d’agrair-li el seu bon servei mèdic.
El doctor, amb valentia i dignitat, va respondre-li: “Majestat, us diré una cosa que mai, mai, heu de fer si voleu apropar-vos als habitants de la meva nació, si voleu ser agraït amb qui us ha curat: No poseu mai al vostre fill, quan el tingueu, el mateix nom que el que tenia el vostre avantpassat, fa tres-cents anys, qui va esdevenir un rei odiós i odiat per la seva animadversió contra el nostre poble.”
La llegenda diu que molts anys més tard, el doctor traumàtoleg va tenir honors sincers, per tota la seva trajectòria vital plena de valentia i dignitat, al servei dels ciutadans.
La llegenda afegeix que el príncep hereu va esdevenir rei, i alternant d’inici actuacions en favor del poble, amb altres que no tant, va anar lliscant cap a la injustícia reial de qui es sap irresponsable i inviolable davant la llei. La seva trajectòria vital de covardia i indignitat envers els seus súbdits acabà en la seva abdicació’.

Consultant algunes dades de participació i resultats de les eleccions de diumenge 25 de maig, he remarcat quatre números, per a mi ben significatius.

Estava recopilant dades electorals, i llegeixo la notícia : Rajoy anuncia l’abdicació de Juan Carlos I.
Bé, això canvia, i no sé si a millor, la nostra situació.
Quant a anàlisi,  jo cap ni una. Prefereixo escoltar  per la ràdio els que en saben. Entre ells,el professor Jordi Graupera a RAC1, en directe des de USA. Avui programa especial d’El món a RAC1 amb Jordi Basté que s’allarga fins a les 14’00h.
Faig meva tota l’exposició del filòsof. Unes reflexions òptimes amb el segell aclaridor-contundent d’en Graupera.
Impecable, demolidor, fascinant,  i malauradament d’un realisme poc engrescador pel nostre procès. El recomano fervorosament per la seva clarividència.
2 de juny de 2014 , entre 12:45h i les 13:30h.
Un tast del que diu:  “Curiós, cada vegada que ERC guanya unes eleccions, un Borbó abdica a Espanya.”  
Fantàstic. No deixem que ens vulguin tornar a fer súbdits. Som ciutadans. Volem ser ciutadans lliures, i arriscar en llibertat. Que no ens vulguin vendre un nou rei borbò modern i fotogènic que ens intento de  convèncer graciosament del que a ells, -els nostres espoliadors-, els interessa.
No vull ser un súbdit. Vull decidir.
Volem ser ciutadans lliures. Volem ser amos del nostre destí.

Nosaltres anem fent.
Bon discurs dels president Mas. Institucional, educat, solemne, molt honorable. Boníssim editorial de Vicent Partal.
Siguem conscients, estem alerta.

 
Bé, com dèiem, algunes consideracions més sobre el mapa electoral resultant del 25M2014.

Resultats en les següents demarcacions / poblacions:
Barcelona:
ERC:   414.600 (21,80%)
CiU  :  376.000 (19,80%)
PSC  : 288.573 (15,20%)
ICV :  214.600  (11,30%)
vots 1.910.000  abstenció 2.050.000

Girona :
ERC :  77.500 (32,80%)
CiU :   72.500 (30,75%)
PSC:   23.600 (10,00%)
ICV  : 16.300 (  6,90%)
vots 238.000  abstenció 265.400

Tarragona :
ERC :  61.600  (25,30%)
CiU :   56.900  (23,30%)
PSC:   32.900  (13,50%)
ICV  :  18.400 (  7,50%)
vots 247.100  abstenció  304.800
és juntament amb Lleida, on el PP supera ICV i es situa en quarta força. Amb un minso 10,60%.

Lleida :
ERC :  40.200 (29,60%)
CiU :   43.100 (31,70%)
PSC  : 13.300 (  9,80%)
ICV :    9.100 (  6,75%)
vots  137.400  ;  abstenció 164.600
és juntament amb Tarragona,  on el PP supera ICV i es situa quarta força. Amb un minso 9,30% vots. 

Barcelona ciutat:
ERC :  126.300 (21,70%)      fa  cinc anys     39.100  (  8,30%)
CiU  :  121.000 (20,80%)      fa cinc anys    101.400  (21,70%)
PSC :    70.900 (12,20%)      fa cinc anys    152.900  (32,70%)

Mataró:  
ERC :  8.300 (20,90%)         fa cinc anys   2.300 (  7,40%)
CiU  :  8.000 (20,20%)         fa cinc anys   6.800 (21,40%)  
PSC  :  6.300 (16,10%)        fa cinc anys 12.300 (38,50%) 
Granollers:
ERC  :  4.300 (21,00%)        fa cinc anys   1.200 (  7,70%)
CiU   :  4.800 (23,80%)        fa cinc anys   3.900 (24,60%)
PSC  :  3.200 (15,90%)        fa cinc anys   6.000 (37,30%)
Sabadell:
ERC  :  15.000 (20,60%)      fa cinc anys   4.400 ( 7,70%)
CiU  :   13.700 (18,80%)      fa cinc anys 11.100 (19,30%)
PSC  :  12.400 (17,00%)      fa cincanys  24.200 (42,00%)
Terrassa:
ERC :  14.300  (20,20%)     fa cinc anys    3.800 ( 7,10%)
CiU :   12.500  (17,60%)     fa cinc anys  10.500 (19,50%)
PSC :  12.700  (17,90%)     fa cinc anys  22.700 (41,90%)

Vielha:
CiU :  310(21,50%)        fa cinc anys  290(24,70%)
PSC : 240(16,60%)        fa cinc anys  360(30,50%)
ERC : 160(11,30%)        fa cinc anys   40(  3,30%)

Tortosa:
ERC : 2.800 (28,10%)     fa cinc anys     700 (  9,50%)
CiU :  2.500 (24,30%)     fa cinc anys  2.000 (24,60%)
PSC : 1.300 (13,00%)     fa cinc anys  3.000 (37,30%)
Amposta:
ERC :  1.900 (32,50%)   fa cinc anys     540 (10,90%)
CiU :   1.500 (26,50%)   fa cinc anys  1.590 (32,30%)
PSC :     800 (13,40%)   fa cinc anys  1.770 (35,90%)

Sant Boi Ll.:
PSC :  6.600 (24,60%)   fa cinc anys   10.900 (50,20%)
ERC :  3.800 (14,30%)   fa cinc anys     1.100 (  5,10%)
CiU :   2.400 (  9,10%)   fa cinc anys     2.600 (12,00%)
Sant Feliu Ll.:
PSC :  2.900 (18,40%)   fa cinc anys    5.300 (42,50%)
ERC :  2.600 (16,80%)   fa cinc anys       740 (  5,80%)
CiU :   2.200 (13,90%)   fa cinc anys    2.000 (16,20%)
Esplugues Ll.:
PSC :  3.700 (22,20%)   fa cinc anys   6.600 (45,60%)
ERC :  2.400 (14,20%)   fa cinc anys      710 (  4,80%)
CiU :   2.100 (12,70%)   fa cinc anys   1.900 (13,10%)
Cornellà Ll.:
PSC :  8.000 (28,40%)   fa cinc anys   13.100 (53,70%)
ERC :  3.200 (11,40%)   fa cinc anys        900 (  3,70%)
CiU  :  1.900 (  6,90%)   fa  cinc anys    2.100 (  8,60%)  
L’Hospitalet Ll.:
PSC : 20.000 (26,20%)     fa cinc anys   34.600 (51,80%)
ERC :   9.600 (12,60%)     fa cinc anys     2.700 ( 4,00%)
CiU  :   6.500 (  8,50%)     fa cinc anys     6.600 ( 9,90%)
Badalona:
PSC :  13.300 (20,30%)    fa cinc anys    24.300 (46,00%)
ERC :  11.200 (17,10%)    fa cinc anys      3.000 (  5,80%)
CiU  :    8.100 (12,40%)    fa cinc anys      7.500 (14,30%)

Gelida:
ERC :  730 (29,70%)     fa cinc anys  235 (12,90%)
CiU  :  510 (20,50%)     fa cinc anys  375 (20,60%)
PSC :  340 (13,70%)     fa cinc anys  670 (36,50%)
Molins de Rei:
ERC : 2.700 (28,10%)    fa cinc anys    900 (12,10%)
CiU  : 2.100 (22,10%)    fa cinc anys 1.700 (23,10%)
PSC : 1.300 (13,30%)    fa cinc anys 2.600 (35,70%)

Quatre consideracions:
Tria de les poblacions:  he triat les quatre demarcacions provincials, evidentment per una perspectiva global; després la capital del país, molt significativa ; capitals de comarca com  ara Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, representants d’una esquerra hegemònica tradicional, entremig de l’àrea metropolitana i la Catalunya més rural.
També la perifèria, Vielha, i Terres de l’Ebre. (Continuo pensant que en la futura Catalunya independent haurien de tenir estatus de regió singular, amb parlament propi, a part de les sis vegueries. Ho vaig exposar a  Per l’endemà.)
He triat també ciutats metropolitanes i territori baixllobregatí, per veure’n l’evolució. Incloent dues de petites com ara Gelida i Molins de Rei, que representen les noves poblacions d’acollida de les parelles joves, filles de catalans d’origen espanyol, si se’m permet el reduccionisme.
En la majoria de poblacions ‘socialistes’ de la corona de Barcelona, fa cinc anys la suma de vots PSC-PP representava 66% ,dues terceres parts, o fins i tot més, a  Cornellà /L’Hospitalet/Esplugues 75%-80%.
Actualment, entre els dos partits sumen 33% en una aproximació global.

1a.L’anàlisi és molt fàcil, és evident, és força favorable. Anem bé, però vigilem molt.
2a.ERC:  Nois, esteu surfejant l’onada, gaudiu-ne, però continueu entrenant bé, per quan vingui “the big one”.
3a.CiU:  Nois, malgrat tot el desgast, teniu una gent fidel, no la podeu decebre, “keep on running”.
4a.PSC : Nois, a la vida normalment es recull allò que se sembra. “Don’t blame the Mom”

Retrats al natural:
Líder ERC: Omnipresent, però controlant tot en un segon terme. Dret o assegut, indistintament, en plan Buda tranquil, mig endormiscat o mig meditant,  veient desfilar els enemics en fila, molts amb els peus per endavant.
Líder CiU: El reclenxinat jovenívol  se li va tornant canós-madur-sofert-interessant. La seva fermesa en la lluita contra gairebé tots, li dóna fruits, però que semblen derrotes.
Líder(sic) PSC:  Es confirma: hi ha cops en que un peix bullit en surt escaldat.
Lideressa PP :  Davant de certs resultats de certes poblacions, i de la lectura que ella en fa, és difícil d’entendre com no li cau el llavi de vergonya. Ui,perdó, volia dir la cara de vergonya.

 

I ara, unes entrades força actuals pel nostre diccionari rar.