Memorandum

Ah, l’edat difícil. Quan es deix enrera el paradís perdut que només esdevindrà record, i es consolida -amb turgències i turbulències- el que es convertirà amb fonament definitiu.

Com s’ha anat exposant aquest temps entre els 12,13 anys i els 16,17?

Literatura:

 La solitud del corredor de fons.  Allan Sillitoe , 1959    L’atletisme com a fugida, com a vàlvula d’escapament d’una infància dura en un reformatori. I com a opció valenta de contestació i protesta davant un sistema social que és molt injust.

També:

El guardià del camp de sègol . J.D. Salinger , 1951   Un jove amb agudesa mental i l’energia dels seus anys adolescents, qüestiona tot el seu entorn de tradicions i immobilismes. Novel·la referencial nord-americana.

Lolita. Nabokov , 1955  El desig provocat per l’adolescència femenina, que ha aconseguit  esdevenir arquetip. Anomenar un espècimen de joves seductores amb comportament de femme fatale

 Marathon man.  William Goldman ,  1975.  Un jove universitari descobreix que el  secret del seu germà recentment mort suposa també un perill vital per a ell.

Cinema:
Dead Poet Society (El club dels poetes morts) .  Peter Weir, 1989.

Un col·legi privat a la costa est d’EUA. Una colla d’alumnes, gràcies a un  professor empàtic -Robbie Williams- descobreix el valor de la poesia com a catalitzador de l’emoció del grup i del gaudi vital. El carpe diem ensenyat amb la teoria i la pràctica. El motivador professor, veritable àngel guardià dels joves topa amb la jerarquia, i no tots els adolescents poden superar la distància entre els somnis i l’entorn real.

Oh , capità, el meu capità !    Com d’important és a l’adolescència, -bé, de fet sempre-, tenir un bon líder, que tingui coratge, saviesa i moral.  Aquest grup d’estudiants el troben en el seu professor, i al mateix temps que els donarà valentia, també qüestionarà dramàticament l’entorn que cadascú té.

També:

Monsieur Lazhar.  Philippe Falardeau,  2011  Un professor àrab en un institut canadenc.   La saviesa vestida d’humilitat.                                                                                                                                     L’enfant du vélo.  Un noi amb mala sort, com milers, amb pares separats i entorn difícil.

Les roseaux sauvages. Techiné, 1994 ;  Juliette et l’air du temps, Gilson, 1977 ; Ordinary People Redford, 1980  ; Fucking Amal . 1998   ; Au revoir, les enfants . Malle, 1986 ; 

Las bicicletas son para el verano, Jaime Chávarri, 1984

The suicide virgins  Coppola , 1999   Cinc germanes tenen una complicitat més gran que no  pas l’amor a la vida.

Rebel·lió a les aules , James Clavell , 1967  Un clàssic del conflicte entre professor, ètica i alumnes difícils.

Cançons:

 Another brick in the wall.  Pink Floyd, 1979  Revolta dels joves que no volen limitar-se a ser un engranatge dins una societat impersonal. No volen ser  “another brick in the wall”,  un altre maó de la paret.

17 ans.  Moustaki , 1989    La descripció de la tendresa del jove que encara no ha tastat la maldat, la duresa de la vida adulta. Un plaer.

Paraules d’amor. Joan Manel Serrat, 1968    No cal afegir gaire cosa a aquest clàssic català. El record del primer amor fet cançó.

Com un arbre nu Lluis Llach, 1972 La consciència del que som, de la nostra posició al món, vist amb els ulls encara no contaminats per les necessitats adultes.

Està molt bé això de voler la independència de Catalunya per fer un país més net, més endreçat, més transparent, més just, més pròsper, més lliure.
Tothom signa. Bé , tothom que sigui sobiranista i/o que tingui seny.
Ara bé.
Per viure en un país que sigui més net, més endreçat, etc. no n’hi ha prou a voler-ho, votar-ho, i demanar responsabilitats als càrrecs electes.
Cal guanyar-se aquesta qualitat nacional. Com? Utilitzant altre cop el seny, el nostre sentit comú particular. I imitant qui ho està fent millor.
Proposem mitja dotzena  de preguntes, a respondre amb la màxima sinceritat possible, per concretar , no pas “quant” de sobiranista s’és, sinó “com” de partidari d’un país millor es pot considerar.
Per exemple:

1.- Sóc capaç de guardar-me un paper / paquet de tabac buit / llauna de beguda , a la mà o a la butxaca, durant els minuts que calgui, fins a trobar una paperera on deixar-ho?

(aquesta és fàcil)

2.- Si trobo en un lloc públic un telèfon mòbil d’última generació, el portaré a l’ajuntament perquè se li entregui al seu propietari?

(qui diu un mòbil, diu una càmera de fotos, diu una cartera amb diners)

3.- La propera reparació domèstica que hagi de pagar (cotxe, rentadora, il·luminació, pintura, cuina) la pagaré amb impost sobre el valor afegit, o lliscaré per la temptació de fer-ho “sense”?

(aquesta ja comença a picar, no?)

4.- Acceptaré no comprar-me un 4×4, o un cotxe de gamma super-alta, encara que financerament podria fer-ho sense problema, renunciant-hi senzillament per ecologisme, ja que utilitzo més combustible, més espai públic, només pel meu plaer  personal, sense que necessiti un vehicle així?  

(sí home, ningú em pot prohibir la llibertat personal de comprar el que es vulgui!!)

5.- Picaré el crostó del meu fill si ha caigut en la temptació “pandillera”  de escarnir algú diferent pel color de la pell, orientació sexual, capacitat econòmica, o donat que ell  és sang de la meva sang, faré els ulls grossos?

(el meu fill és intocable!!, i si juga a bàsquet o a futbol, cada diumenge l’animaré  cridant com em passi pels c….!!)

6.- Parlant de fills. Visc amb la família en una població amb un percentatge baix d’immigrants extracomunitaris (posem 4%-8%). Enviaré els meus fills en un col·legi concertat, o acceptaré d’enviar-lo a estudiar a l’escola pública?

(si puc, per què no?, vull el millor pels meus fills !!)

Se’n poden fer més, sobre qüestions puntuals, pràctiques, però la idea és :

Intentaré que  la meva actuació s’assembli més a la que admirem dels països centreeuropeus, aquells que el poeta definia com a  “nord enllà, on la gent és neta, culta, rica , lliure, desvetllada i feliç” ?  (On es renuncia a una part de la pròpia comoditat per tal que la comunitat estigui cohesionada)

O bé lliscaré per la indolència, per l’egoïsme còmode, que em fa evitar qualsevol esforç privat que em priva d’algun privilegi en benefici del bé comú?

Fesbrullat

21 a 28 de febrer

Neva flocs ínfims tres minuts
damunt l’asfalt platí / plumbós
ni el sol es pren el temps d’eixir
i rere els núvols safrà, a les set en punt
pot veure’s un bocí de mar, blau terròs
abans que el vespre en xucli mandrós, la llum.

Cap gregal, ni tamborinada; no és fred intens,
res és extrem ni peculiar,
però a fora no hi ha quarts acollidors,
i ressona el respecte humà ancestral
tan punt el sol ja no hi és, just mateix que és fos/fosc.

Rúfol, fred emboscat dos dies,
després un altre de clar i fred,
i l’endemà altre cop espai pels núvols,
l’aire és com la mirada d’un ver amic,
clar, punyent, indòmit i sincer.

Frescot, assolellat, esbullat,
nou graus a les quatre de la tarda,
quasi un risc , ser prop de les espenyes,
impetuós embut quan les ràfegues no amainen;
si és així en els camins de laietània,
deu ser fesbrullat desfermat empordanès.

El sol va insistint diari un minut més,
i a cops de tebior pentina el blau marí,
negres neoprens malden a Mongat,
damunt la taula, rèpliques casolanes
dels surfers feréstecs hawaians.

Avui he rebut aquest correu / comentari en el meu article Sobre la coherència.

L’adjunto :

Demanem als catalans de contribuir a la independència de Catalunya tot fent cadascú petits gestos:

Uns professors i professionals de l’empresa estem unint forçes per tenir un Banc de Reconstrucció i re-industrialització de la Catalunya independent.

Es tracta de tornar a tenir, el més aviat millor, una nova Caixa de Pensions, amb el masteix esperit original, de servei a les classes baixa i mitja del país. Evidentment, si la volem, ens la hem de fer nosaltres mateixos, amb les nostres forces, estalvis i capacitats.

Estem agrupant ja voluntats de ciutadans per presionar a la Generalitat, tot just després de les eleccions del 27 de Setembre del 2015 per que doni la llicència bancària a la nova Caixa Catalana Cooperativa de Crèdit

Essent optimistes en el temps, aquesta nova entitat podria obrir la seva primera oficina el dia 4 de Gener del 2016.

Els criteris bàsic de la nova entitat han de ser la transparència en la seva gestió, amb tots els sous i despeses visibles a la web. Austeritat en les despeses i funcionament, limitació de sous màxims, dedicació total a donar petits crèdits a aturats que necessitin auto-emplearse, a autònoms, comerciants, petites empreses, emprenedors de tota mena. Cap activitat en el sector immobiliàri especulatiu.

Al Febrer de 2015 necessitem recaptar una primera financiació per fer uns estudis de viabilitat, per part de reconeguts economistes del país. Si el projecte pot anar avançant, els promotors tenim la voluntat de que totes les aportacions econòmiques esdevinguin al seu moment, un capital social, de manera que en seria reconegut un rendiment d’interèssos per totes les aportacions.

Esperem doncs les vostres adhesions per la nova Caixa d’Estalvis

http://www.CaixaCatalana.cat
projecte@caixacatalana.cat
Telfs: 902 362 066 / 651 686 500   “

1. El President Mas, fins el moment ha anat complint el que s’ha compromès a complir. Si això continua així i continua sent coherent amb el pas endavant cap el sobiranisme que va fer a partir de 2010, resolució TC , i sobretot 2012 amb el cop de porta al pacte fiscal, aleshores, el veritable TIC-TAC, TIC-TAC, TIC-TAC, que ha de preocupar a l’estat espanyol és el que prové de Catalunya.

Ahir, amb la conferència i roda de premsa de Mas, i la designació del comissionat per a la transició nacional, tot i que no tenen l’espectacularitat d’altres declaracions solemnes, resulta que s’està posant una pedra ,-una altra- d’aquest edifici que és l’estat català. I el CATN resulta una pedra de les que suporten les parets mestres. És un desafiament , per ratificació, per acumulació, que significa que l’amenaça penal al president no l’ha fet retrocedir en el seu projecte.

No se li pot negar coherència, persistència, coratge. I intel·ligència.

Em sembla que el millor pel nostre país, seria que a les eleccions municipals de maig, guanyi ERC, i lideri una renovació territorial potent. I al mateix temps que al setembre , a les eleccions constituents del Parlament , les guanyi Artur Mas, i lideri la resta del procés cap a la constitució d’un estat propi.

Es presenten mesos apassionants. Que no ens falti saviesa ni coratge.

2.La Fundació Rafael Campalans, que té com a finalitat la difusió del pensament socialista democràtic està presidida per Miquel Iceta.

Miquel Iceta: ´”Pacte amb l’estat espanyol, per no trencar la legalitat espanyola, per continuar estant dins d’Espanya.”

Rafael Campalans: “Per sentir el fibló dolorós de la nostra opressió, per avergonyir-nos amb l’oprobi de la nostra condició de ciutadans d’un poble esclavitzat, cal que tinguem una plena consciència de la nostra condició d’homes lliures, i dels atributs de la nostra dignitat d’éssers humans. I ens cal també un mínimum de finor espiritual […] Que hi ha algun català que no sent encara l’opressió de Catalunya? Pitjor per a ells!”

Potser el sr. Iceta, bon orador, té finor dialèctica, però segons el seu referent ideològic no té finor espiritual !!!

Sr. Iceta, deixi de ser president de la Fundació Rafael Campalans, si n’ha de trair les idees del seu referent. Coherència, per l’amor de Déu !!!!!!!!!!!!

3.Unió Democràtic de Catalunya és un partit fundat el 1931, i al 1932 s’hi afilià Manuel Carrasco i Formiguera. La ideologia , d’inspiració cristiana, democràtica i catalanista. Carrasco i Formiguera va ser afusellat a petició expressa de Franco, tot i les peticions de clemència del Vaticà. Carrasco i Formiguera: “No vaig amagar ni un bri del meu radicalisme nacionalista, però no és cert, com ha estat dit, que reclamés la independència de Catalunya. El que vaig reclamar fou el dret de l’autodeterminació, el dret de Catalunya a manifestar la seva voluntat, i el dret a que aquesta expressió de la voluntat catalana fos respectada[…] els catalans seran separatistes sempre que hagin de deixar d’ésser catalans per a ésser espanyols.”

Duran i Lleida : “Pacte amb l’estat espanyol, per no trencar la legalitat espanyola, per continuar estant dins d’Espanya.”
Potser el sr. Duran Lleida, bon orador, té finor dialèctica, però segons un dels seus referents ideològics no té finor espiritual !!

Sr. Duran i Lleida, deixi de ser president d’Unió Democràtica de Catalunya, si n’ha de trair la memòria dels seus fundadors. Coherència, per l’amor de Déu!!!

Exemples i contraexemples.

1.  El President Mas, fins el moment ha anat complint el que s’ha compromès a complir.  Si això continua així i continua sent coherent amb el pas endavant cap el sobiranisme que va fer a partir de 2010, resolució TC ,  i sobretot 2012 amb el cop de porta al pacte fiscal, aleshores, el veritable TIC-TAC, TIC-TAC, TIC-TAC, que ha de preocupar a l’estat espanyol és el que prové de Catalunya.

Ahir, amb la conferència i roda de premsa de Mas, i la designació del comissionat per a la transició nacional, tot i que no tenen l’espectacularitat d’altres declaracions solemnes, resulta que s’està posant una pedra ,-una altra-  d’aquest edifici que és l’estat català.  I el CATN  resulta  una pedra de les que suporten les parets mestres.  És un desafiament , per ratificació, per acumulació, que significa que l’amenaça penal al president  no l’ha fet retrocedir en el seu projecte.

No se li pot negar coherència, persistència, coratge. I intel·ligència.

Em sembla que el millor  pel nostre país, seria que  a les eleccions municipals de maig,  guanyi ERC, i lideri una renovació territorial potent. I al mateix temps que al setembre , a les eleccions constituents del Parlament , les guanyi Artur Mas, i lideri la resta del procés cap a la constitució d’un estat propi.

Es presenten mesos apassionants. Que no ens falti saviesa ni coratge.

2.La Fundació Rafael Campalans, que té com a finalitat la difusió del pensament socialista democràtic està presidida per Miquel Iceta.

Miquel Iceta: ´”Pacte amb l’estat espanyol, per no trencar la legalitat espanyola, per continuar estant dins d’Espanya.”

Rafael Campalans: “Per sentir el fibló dolorós de la nostra opressió, per avergonyir-nos amb l’oprobi de la nostra condició de ciutadans d’un poble esclavitzat, cal que tinguem una plena consciència de la nostra condició d’homes lliures, i dels atributs de la nostra dignitat d’éssers humans. I ens cal també un mínimum de finor espiritual […] Que hi ha algun català que no sent encara l’opressió de Catalunya? Pitjor per a ells!”

Potser el sr. Iceta, bon orador, té finor dialèctica, però segons el seu referent ideològic no té finor espiritual !!!

Sr. Iceta, deixi de ser president de la Fundació Rafael Campalans, si n’ha de trair les idees del seu referent.  Coherència, per l’amor de Déu !!!!!!!!!!!!

3.Unió Democràtic de Catalunya és un partit fundat el 1931, i al 1932 s’hi afilià Manuel Carrasco i Formiguera. La ideologia , d’inspiració cristiana, democràtica i catalanista. Carrasco i Formiguera va ser afusellat a petició expressa de Franco, tot i les peticions de clemència del Vaticà.                                          Carrasco i Formiguera: “No vaig amagar ni un bri del meu radicalisme nacionalista, però no és cert, com ha estat dit, que reclamés la independència de Catalunya. El que vaig reclamar fou el dret de l’autodeterminació, el dret de Catalunya a manifestar la seva voluntat, i el dret a que aquesta expressió de la voluntat catalana fos respectada[…] els catalans seran separatistes sempre que hagin de deixar d’ésser catalans per a ésser espanyols.”

Duran i Lleida : “Pacte amb l’estat espanyol, per no trencar la legalitat espanyola, per continuar estant dins d’Espanya.”
Potser el sr. Duran Lleida, bon orador, té finor dialèctica, però segons un dels seus referents ideològics no té finor espiritual !!

Sr. Duran i Lleida, deixi de ser president d’Unió Democràtica de Catalunya, si n’ha de trair la memòria dels seus fundadors.  Coherència, per l’amor de Déu!!!

ferbresser

De l’11 al 20

S’està blanquejant , com va ser previst,
cant de cigne d’aquest llarg hivern,
ametllers i mimoses eleven els sentits,
un febrer arrapat a la pell,
-tot esperant qui ens absolgui per dins-
o amb fred rúfol o amb sol de rovell
-tot esperant qui ens rescati amb els dits ,
amb complicitat suau, tendresa,..ell?

Es va gebrant , va ser anunciat,
confirma el canyís onejant els penells,
vigilant que sigui madur el brollador,
l’ull esmolat de pagès, escrutant el cel.
La mà invisible que ha preparat l’eclosió,
darrers compassos d’un vals hivernal,
comiat dels dies que enyoren el sol,
l’ànima submisa s’ha deixat amarar,
quan s’acabi febrer tot serà tebior.

Ara sí ve a quedar-se,
ple de llum i fins a les sis,
innocu, vigoritzant, incansable,
pot provocar melangia als esperits,
que no tingueren en la infància, on amagar-se.

Un recull d’algunes pel·lícules, -llibres i cançons- que han generat controvèrsia, discussió entre faccions, arran del seu argument narratiu, o bé de la seva posada en escena. Escàndol,  polèmica,  pel fons o per la forma.
N’hi ha una mostra a LaVanguardia de 25-26 de desembre 2014.

Per exemple:

Sobre religió:
 L’última temptació de Jesucrist . Martin Scorsese , 1987 .  Una visió menys ortodoxa sobre la vida de Jesucrist. Últims moments i la temptació final de Crist a la Creu. Humanitzar el mite.  Amb la qualitat garantida de Scorsese.
La vida de Brian.  Terry Jones, 1979.   Una paròdia sobre un jueu que és seguit per una massa ingent de fervents acòlits.
Je vous salue, Marie.   Jean Luc Godard, 1985      La Verge Maria , actualitzada.

Afegim un llibre :

Versos satànics   Salman Rushdie , 1989.  Poca broma. A l’autor li va costar una condemna religiosa -a mort-, per part de les autoritats iranianes, fàtua, que encara és vigent, i que l’obliga  a viure molt protegit, i en l’anonimat.

Sobre política:
La pelota vasca .  Julio Medem, 2003   Un documental exhibit als cinemes. Entrevistes, dades, paisatges per provar d’entendre el conflicte basc-espanyol.

D’altres
La batalla de Argel , Gillo Pontecorbo , 1966  La crueltat d’un procés de descolonització durant els anys 60’s
El crimen de Cuenca. Pilar Miró, 1979  Un episodi de l’Espanya negra, amb imatges contundents.

Afegim una cançó:

  La marxa de Sacco et Vanzetti.   George Moustaki, 1969  Sobre la condemna a mort als EUA de dos anarquistes acusats en un judici que va ser titllat de poc just.

Sobre moral:

L’imperi dels sentits.  Nagisa Oshima, 1976   El desig arriba al punt extrem.

D’altres

Instint Bàsic.  Paul Verhoeven, 1992
9 setmanes i mitja.  Adrian Lyne, 1986
Malícia.  Salvatore Samperi, 1973
The last tango in Paris.  B. Bertolucci, 1972
La trastienda. Jorge Grau, 1975
Gilda. Charles Vidor, 1947
Viridiana.   Buñuel, 1961 

Afegim un llibre:

L’amant de Lady Chatterley.  D.H. Lawerence  1955

També:   Lolita.  Nabokov, 1955

Afegim una cançó:

 Je t’aime, moi non plus.  Serge Gainsbbourg/Jane Birkin ,  1969

També

Blurred lines . Robin Thicke, 2013

Febredís

De l’1 al 10 de febrer

Benvinguda aquesta pluja tímida,
lenta, continental,
ditades rítmiques damunt la galeria,
nocturn punteig musical,
-händel aquàtic , xipolleig en harmonia-
al nostre clau intens reconciliat,
llençols radiants i nets, ànsies humides,
pells netes, to beige vellutat
buidor,olors,turgència, dins el meu cap;
fora els murs, tongades líquides,
de temperades benaurances,
de fertilitat per als bancals.

Dotze, tretze graus la tarda festiva,
núvols ascètics, discrets, descomunals,
sol perfecte de febrer,
la nit mullada, tebior durant el dia,
horitzons alleugerits,
-èpics van ser-, van ser adolescents,
-lírics quan siguin recordats-;
cau i net, en endavant els presents,
seran per a mi, més calmats,
càlids, familiars, rics de plors
i de rialles ,
èpica escassa, serenor,
plenitud, rutina i petonets, i a cops,
de tant en tant, felicitat.

Obres d’art que ajuden a tenir sentiments que ens fan sentir millor. Sembla que després de comprovar la peripècia vital del protagonista del llibre, de la pel·lícula, haguem après alguna cosa il·lusionant sobre la condició humana.  La música d’algunes cançons  hi ajuda  molt.

Cal activar les neurones mirall i adonar-nos que es pot ser raonablement feliç. Encara que no existeixi la felicitat plena. Aconseguir unes espurnes de benestar psicològic, físic, material. Sentir la unicitat del nostre entorn, i atorgar un sentit a la nostra existència.

Només això. Tan fàcil. Tan difícil. “Ho he après / però encara no sé/ com és de difícil/ trobar l’alba cada matí.”

Sobre elevar l’esperit, intentar d’asserenar la ment. Inspiracional, com ara es diu.

Música: 

Trepitja fort.  Lax ‘ n ‘Busto . 2000   “Sigues més valent del que he estàt jo / doblegaràs la vida com un vaixell de paper” . Consell, desig i llegat que cedeixen els pares al fill. Perquè pugi sà, fort, segur.  No està gens malament. Potser millor i tot que alguna llibreta d’estalvi. Del seu disc “Llença’t” .

També Here comes the sun, George Harrison, 1969.  S’acaba l’hivern que s’eternitzava. Ve el sol, que ens donarà tebior al rostre i al cor. Una de les cançons que poden emocionar profundament. Una genialitat del beatl més estoic.

També: Over the Rainbow,  Lemon Tree, Bon dia,  Je veux, Hoy puede ser un buen día, Alegria, Shining Light.

Cinema:

Sunshine on Leith.   Dexter Fletcher 2013 .  Noi coneix noia. Noi està colat per ella i comencen a relacionar-se. Conflicte entre noi i noia. Resolució de conflicte. Final raonablement feliç.

Quants films no s’ajusten a aquesta trama? En el fons, com fa Woody Allen,  un artista sempre dóna volta als assumptes que el preocupen. I només hi ha una desena d’arguments que es trobin en una obra d’art. Tot són variacions, derivades d’això. I en això està la gràcia.

Musical que transita entre la ingenuïtat kitsch, i la  comèdia optimista malgrat el costat fosc de la vida. I es fa molt agradable de veure.

També : Take shelter, Forrest Gump, Labor Day, Serendipity.

Literatura:  

Essais.   Michel de Montaigne, 1558  , que té unes coincidències  amb Alain de Bottom , que té unes coincidències amb David Goleman, que té unes coincidències  amb Eduard Punset.  Acceptar la vida, les condicions físiques que ens envolten. Ser conscients que podem triar la llibertat de fer el que creiem més just. Viure plenament.

Potser no és el millor exemple d’elevar l’esperit per mitjà d’una obra de ficció en què el protagonista supera les dificultats per arribar a l’objectiu.  Però la lectura de les seves reflexions, de les seves acceptacions humanes, eleven la nostra ment fins a l’alçada d’una tolerància vital, que s’apropa molt al que podríem anomenar felicitat.