Memorandum

Avui escriuré sobre uns privilegiats: Nosaltres.
Sí, sí, no m’he begut l’enteniment.  Considero que les persones que ara mateix som adultes, que hem viscut el tombant de segle, que vivim a Catalunya, que pertanyem a la classe mitjana,  que no estem massa malament de salut, i que tenim una il·lusió col·lectiva, som uns privilegiats.
M’explicaré.

Estem visquent dos canvis històrics , en paral·lel.
D’un costat el més proper, el canvi de paradigma de la societat catalana sobre ella mateixa i el futur cap a on es vol dirigir.
D’altra costat  el canvi històric, que m’atreveixo a classificar de substitució d’una època per una altra: és a dir, en els llibres d’història de les properes generacions, s’afegirà una època nova, datada en aquest període que estem visquent.

Comencem per aquest darrer.
L’era contemporànea la que en els llibres de text comença amb la revolució francesa el 1789 canviarà de nom(per definició ja no serà contemporànea) i podria anomenar-se era tecnològica.
L’actual, ara sí contemporània, haurà de ser l’era espacial o digital,o qualsevol altre nom que se li assigni , que tindrà l’inici entre 1957 amb el primer satèl·lit espacial, l’Sputnik i  el 1969 amb l’arribada de l’home a la Lluna.
Hi haurà la subera digital, ha començat el 1995, amb la expansió de internet.
Ben probablement  en unes dècades la subera nanomèdica, amb l’ús de microtecnologia per prevenir, curar i restaurar-nos. I, en la segona meitat del s.XXI d’altres etapes que encara estan per imaginar.
En consonància amb aquests canvis de paradigma en la modernització global, hi ha trasbalsos socials i polítics que van consolidant-se, fins a formar nous marcs de referència ja definitius.
En el segle XVIII  i amb tots els vaivens avant, i enrera,  els ideals d’una ciutadania francesa, i de la i nord-americana, no ho oblidem, que ja no volia ser súbdita, van fer rodar caps reials  i independitzar colònies  d’imperis poderosos, que a la seva vegada esdevingueren potències mundials. Van ser canvis irreversibles.
Després de la primera guerra mundial 1914-1918, el nou món ja  sense classe aristocràtica indolent, i  amb la creixent importància de les dones en la vida pública , i també amb oscil·lacions cap endavant, cap enrera, va configurar-se irreversible.

Doncs bé, crec jo, que després de la fundació de la CEE, convertida en UE, i garant de la més llarga prosperitat i pacificació del continent europeu, l’anhel d’una classe mitjana proactiva políticament és irreversible.
Recordem la revolució del 68 a París, les revolucions  dels 60’s i 70’s contra el racisme a Estats Units, les revolucions anti-colonials en les mateixes dècades,  contra les metròpolis francesa, anglesa, espanyola, belga. Pas endavant, pas enrera, però els resultats vingueren per quedar-se.
A Europa, amb la convicció i l’experiència de tres generacions sense guerres intraeuropees, amb un estat del benestar inèdit i durador (esperem que  actualment no en perill, sinó només en revisió) van fer obsoletes  les paraules , crec que del canceller Von Birsmarck, (*) sobre la guerra “aquesta diplomàcia per altres viaranys”.
Hi ha hagut una substitució dels actes bèlics per la dominació econòmica i energètica.

I ara relacionem tot això  amb el primer canvi exposat, el nostre país, Catalunya. També el nostre procès , sobretot si acaba bé,  haurà jugat un rol protagonista en aquest canvi social i polític.
Com va dir l’expresident Clinton, el futur de les societats serà català o talibà.  O bé la nostra nació, juntament amb Escòcia, i uns anys enrera Txèquia i Eslovàquia, i Eslovènia, i tal vegada en uns anys  Flandes i … som exemples d’unes modificacions pacífiques  que esdevinguin fites històriques a seguir, o bé  la violència d’arrels ètniques o de lògiques militars continuarà imposant-se.

Veurem.  En tot cas, com diuen que es diu a Xina per desitjar malastrugança : “que visquis temps interessants”, perquè ho són tot menys tranquils.
Doncs aquí estem,  visquent temps molt interessants, vertiginosos, intranquils, que si acaben amb èxit per a nosaltres, els pacífics, podrien ser exemple de nou de paradigma político-social :  quasi res canviar les fronteres estatals només amb la convicció d’una majoria de ciutadans de classe mitjana, contra l’evidència dels interessos preexistents,  contra la recomanació de l’status quo local i global, només amb la il·lusió dels ciutadans i les armes democràtiques. 

Aquest cap de setmana he llegit una entrevista a un historiador que presenta un llibre sobre períodes que van canviar el món. Coincideix amb mi, o jo coincideixo amb ell, que aquesta era digital que acaba de començar serà un altre punt d’inflexió, una fita, en la història de la humanitat.

I l’estem visquent/gaudint/sofrint en el nostre dia a dia. Privilegiats de primera fila.
Espectadors de luxe i a la vegada, actors (la majoria secundaris i figurants, però actors.)
I sent capaços de fer dues coses a la vegada. Fer una revolució europea, i  gaudir d’un temps de llibres i flors; de complicitat i somriures a la cara,  que tot plegat fa un goig immens. 

(L’únic “però” que se m’acut és que fins el moment el que s’ha aconseguit ha estat amb bona voluntat,  manifestacions, pressió ciutadana, vots.  
No sé si hi haurà la mateixa predisposició majoritària quan es tracti d’entomar algun sacrifici personal de caire més punitiu per les forces estatals quan vinguin els moments crítics. Vull creure que els ciutadans ja tindrem un paraigües legislatiu i polític  que ens cobreixi l’esquena en termes de butxaca i de drets.)

(*)Correcció: La frase “la guerra és la continuació de la diplomàcia per altres mitjans” pertany a Von Clausewitz.  Von Bismarck és autor de la frase : “un polític actúa pensant en les properes eleccions, un estadista actúa pensant en les properes generacions.” 
Disculpeu l’errada.

Unes entrades més del nostre vocabulari particular.

Dicciorari:

Rouco Verola : Cardenal que emet missatges infecciosos-contagiosos. Afortunadament, sembla que al Vaticà n’han trobat l’antídot.

Vocavulvari:  Lèxic especialitzat en pràctiques sexuals.