Vocabulari bàsic. Anglès. 775 paraules més utilitzades.

A continuació, per ordre alfabètic, hi ha la llista de les paraules angleses bàsiques, per la freqüència i ús, que convé saber.

Aquests mots són  substantius, verbs, adjectius, adverbis. Per consolidar la seva comprensió, no n’hi ha prou amb llegir-les, sinó que cal utilitzar-les fent frases. Si les categories anteriors representen les rajoles i les lloses amb que construir l’edifici lingüístic, cal cimentar-les i reforçar-les amb l’ús d’articles, pronoms, preposicions i conjuncions.

Basic English Words


 June/July  2019


Able, about, above, abroad, accept, ache, accuse,  action, add, address, admit, afford, afraid, after, again, against, age, ago, agree, air, alive, all, allow, almond,  almost, already, also, always, among,  angry, ankle, annoy, another, answer, ant,  ape,  apologize, apple,  apricot, arm, around, arrive,  ask, aunt, away.  45


Back, bad, bag, bake, ball,  basket, bath,  be, beach, bear, beard,  beat, beauty, because, become, bed, bee, beer, before, begin, behind, believe, below, belt, berry, between, big, bike,  bird, birth, bitter,   black, blood, blow, blue, boat, body, bone, book,  boot, boss, both, bottle, bow, box, boy, bread, break, breathe, brick, bridge, bring, brother, brown, burn, build, business, butter, buy, bye.  60


Cake, call,  candle, car, card, care, carpet, carrot, carry,  cash, castle, cat, celery, cell(phone), chain, chair, chance, change, cheap, cheek, cheese,  cherry, chess, chest, chicken, child,  choose, church, circle, citizen,  class, clean, clear, clever,  clock, close, clothes, cloud, coast, coat,  cold, comb, come, complain, computer, congratulations, cook, cool, corn, corner, cost, cotton, council, count, country, couple, cow, crash, crazy,  cross, crowd, cry, cub, cup, cut ,  65



Dance, danger, dark, date, daughter, day, deal,  dear, death*,  deep,  desk,  dessert, devil, die, difficult, dinner, dirty,  dish,  do, dog, door,   down,  draw, dream, dress, drink, drive, drop, duck,  dust. 30


Eagle,  ear, early, earn, earth, easy, eat, egg,   elbow, empty, end,  enjoy, enough,   even, evening,   every, evil,  expensive, explain, eye, 20


Face, fair(x2), faith,  fall, false, family, far, farm, fast, fat, father, fear, feel,  few, field, fight, fill, find, fine, finger, finish, fire, fish, flag, flat, fly, floor, flower, follow, food,  foot,  force, forest,  forget, forgive, fork, fox, free, freeze, fridge, friend,  frog,  fruit, full, fun, 45


Game,  garden, garlic, gate,  get,  girl, give,  glass, glasses, glove, go,  god, gold, good,  granddaughter, grandfather, grandmother, grandson, grass, great, greet, green, grey,  grow, gun, 25


Hair, half,  hand, happen, happy,  hard,  hat, hate, have,  head, health, hear, heart, heat, heaven, heavy, hell, help, here, hide, high,  hit, hold, hole, holiday, home, honey, hope, horse,  host, hot, hour, house, hug,  humble, hungry, hunt, hurry, hurt, husband, 40


Ice,  ill,   improve, in,  injury, ink,  inside,   into, iron, island, 10

Jam,  jaw, jelly,  jewel,  job, joke,  journey,   joy,   juice, jump, 10


Keep,  key, kick,  kid, kidney,  kind(x2), king, kill, kiss, kit,  kitchen, kite, knee, knife,  know, 15

Lake, land, large, last, late, laugh, law, lazy, lead,  leaf, learn, leave, left, leg, lemon,  let, letter, lettuce, level, lie, life, light, like, line, lion, lip, listen, little, live, liver,  long, look, lose, lot, loud, love, low, luck, lunch, lung,  40


Make, mail,  man, many, market, marry, match,  maybe, meal,  mean, meat, meet, melon*, middle, milk, mind(x2), mirror, miss, mistake,  money,  month, moon,  morning,  mother, mountain, mouse,  mouth, move, much, must, 30


Nail, naked, name,  narrow,  near*,  neck, need, needle,  neighbour,  nest,  net, never, new, news,  next, nice,  night, noise,  nose, nothing, now, number, nun, nurse, nut, 25


Oak, off, often, old,  on, once, one, onion, only, open, orange,  other,  oven, over, own, 15


Pain, paint, pair,  paper, park,  party, past, pay, pea, peace,  peach, pear, pearl, pen, pencil, people,  person,  picture, pig, pill, pillow,  pine*, pink, place,  plane, play, please, plenty, plum, pocket, polite, poor,   potato, power,  pretty, price,  pull, purple, push, put, 40


Queen, question, queue, quick,  quiet, 5


Rabbit, race(x2),  rain, rainbow, raise, read, ready, recipe, red,  relationship,  remember, remind, rescue, research, rest,  rice, rich, ride, right(x2), ring, rise, river, road, rob,  rock, roof,  room,  round, rule, run, 30


Sad, sail, salad, salt, same, sand, say, school,  sea,  search, season(X2), seat, see, seem,  self, sell, send,  set, several,  shadow, shake,  shame, shape, share, shark, sheep,  shine, ship, shirt, shoe, shoot, shop, short, shoulder, shout,  show, shower,  sick, side*,  sight, silk, silver, since, sing, single, sister, sit, size,  skin,  sky, sleep, sleeve, slow, small, smell, smile, smoke, smooth, snake, snow, soap, sock, soft, some, son, song, soon, sorry, soul, soup, souvenir,  speak, speech, spell, spend, spider,  sport, spoon, spot, square,  stand, stair, star, start,  stay, steal, steel, still, sting, stone, stop, storm, story, strawberry, street, strong, sugar,  sun,  sweet, swim, 100



Table, tail,  take, tale, tall, talk, taste, tea, teach, tear, tell, team,  thank, thick, thief, thin, thing, think, thirsty,  thought,  throw,  thunder,  tick, tide, tie, time,   tired,  today,  together, tomato,  tomorrow,  too(x2), tool, tooth, top, touch, towel, tower, town, toy, trade,  train, travel,  tree,  trouble, trousers, true, trust,  try,  turn, twist, 50


Ugly, umbrella,  uncle, under, understand, unless,   until, up,   upset, use, 10


Valley, vast, vegetable, veil, velvet, very,  view, village,  voice, vowel, 10


Wait, wake, walk, wall, want, war, warm,  wash,  watch, water, wave, way, weak, week, weapon, wear, weather, web, wedding,  welcome, well, wet,  whale, wheat, wheel,  white, whole, wide, wife, wild, will, win, wind, wine, wing, window, wise, wish, with/without, witness, wolf, woman, wonder, wood, word, work, world, worry,  write, wrong, 50


Yard,  year, yellow, yesterday, yet, yolk,  young,  youth, 8

Zebra,  zero,  zest, zigzag,  zip, zoo, zoom, 7



Total words :  775



A continuació,  elements de connexió de les paraules.



I, you, he/she/it, we, you, they

My, your, his/her/its, our, your, their

Me, you, him/her/it, us, you, them

Mine, yours, his/hers/its, ours, yours, theirs


(preposition & conjunctions)

A, and, any, as, at,  but, by,  for, from,   if, in,  into, of, or, out,  so,  to.


(W-words, for questions)

What, when, where, who, why, how, which


(Aquí, allà ;  aquest, aquell ;  aquests, aquells  /  Hi ha )

Here, there  /  This, that   /  These,  those  / There is,  there are


(Comparatius :   més  que …. /   menys  que)

More than…..   /   less  than ……


Spring, Summer, Autumn(Fall), Winter

January, February, March, April, May, June, July, August, September,    October, November, December.Christmas, Easter

Monday, Tuesday, Wednesday, Thursday, Friday, Saturday, Sunday.

Dawn, Morning,  Noon, Afternoon, Evening,  Night, Midnight.

East, South, West, North.

Zero(Nought), One, Two, Three, Four, Five, Six, Seven, Eight, Nine, Ten, Eleven, Twelve, Thirteen, Fourteen, Fifteen, Sixteen, Seventeen, Eighteen, Nineteen, Twenty. Thirty, Forty, Fifty, Sixty, Seventy, Eighty, Ninety, Hundred. Thousand. Million. Billion.

First, second, third, fourth, fifth, sixth, seventh, eight, ninth, tenth, eleventh…twentieth…

Yes  /  No (Not)  /

Indeed  :  (certament)

Maybe   /  Perhaps  :   (potser)

Not at all  :  (en absolut)

Anyway  :  (de totes maneres)

By the way : (per cert)

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _



Aproximació al tombant de segle XX i XXI. Literatura



Metal movable type cropped.jpg








(prevista actualització a  desembre de 2018)




títol,  autor, any

Comentaris /




Literatura llengües llatines

Literatura llengües anglosaxones

Literatura altres llengües



Si parlem de literatura, en general de novel·les,  alguna excepció en forma de poemari , d’assaig,  o d’autobiografia, podem constatar uns trets bàsics:

Generositat i/o exhibició pública  (a vegades púdica, alguns cops impúdica) de cada escriptor.  Però també molt de compromís, a cops vital, amb els seus conciutadans lectors. Especialment constatable entre els autors de països diguem-ne perifèrics, no europeus occidentals ni anglosaxos.  Xinesos, egipcis, sud-africans, txecs, polonesos, russos, nigerians, coreans. Bona part d’ells s’han jugat el confort, la tranquil·litat, el prestigi, la llibertat,…la vida.  Poca broma. Honor i reconeixement per aquests dignes seguidors de Prometeus, que ens han aportat el foc del coneixement.

La referència a la valentia dels creadors, i especialment a la dels escriptors, i especialment els escriptors no occidentals  és degut al fet que han prioritzat la seva consciència, la seva ètica, la seva coherència, a la comoditat oficial. Un nombre considerable d’entre ells han nascut en entorns més o menys acomodats . Aquest avantatge els ha permès d’educar-se i formar-se. Però lluny d’esdevenir  súbdits sotmesos , han fet el seu camí desenvolupant el seu talent literari i establint-se com a autoritat artística i referent ètic.  Cadascú de nosaltres pot sentir-se un nan –en proporció variable depenent dels mèrits propis- però que a l’espatlla d’aquests gegants que ens permeten veure, comprendre, gaudir amb molta més altura de mires la societat i el món que tenim al nostre voltant.

Estem parlant de molts d’ells. En particular :Bàbel, Bulgàkov, Márai, Dovlàtov, Mouawad, Sok-Yong, Pamuk, Mahfuz, Rushdie  i tants d’altres, que han escrit en països en què la democràcia i els drets bàsics no estaven garantits. Entre els que ho han tingut una mica més fàcil , només una mica, destaquem Grossman, Jelinek, Kerouac, Wallace, Kennedy O’Toole,  Maalouf, LeClézio, Liddell,  Coen, Porcel,Delibes, Monzó, Cabré.


Es diu sovint que després de la crisi de mitjan dels 2000’s la percepció social és que la propera generació, o properes generacions, viuran pitjor que els seus pares i avis.  Veurem si és incert o encertat.  En tot cas sembla ser que no és el primer cop que passa, aquesta sensació.  Sembla ser que el comic –i esmolat pensador Karl Valentin- ja va constatar fa una pila d’anys…..    “Hi va haver un temps en què el futur era millor.”



Recordem una anècdota que explica Claudio Magris, l’escriptor italià nascut i resident a Trieste, ciutat itàlica en territori eslovè.  Una vegada, un rector acostumat a votar en darrera posició en els claustres universitaris, per tal de no mullar-se, va haver de desempatar amb el seu vot.  Va adonar-se que no hi ha un món previ en el qual la persona només és observadora. És actora. Él món l’anem creant amb els nostres actes.







Jo confesso

Jaume Cabré  –  2011

Un relat amb voluntat memorialística del protagonista. Un individu d’intel·ligència superior que vol deixar constància del que ha fet i del que ha vist. El fil conductor d’un violí històric, que travessa els segles atorgant molt poca pau al seu posseïdor. Present i passat que flueixen i s’interpel·len. Argument i mestratge narratiu. La novel·la catalana total. Forma i fons, argument i estil, acció i reflexió. Els alemanys l’adoren. Nosaltres som mediterranis, i també.

Guionista per a programes i sèries de televisió  La Granja, Estació d’enllaç, Crims, Sara, La dama blanca, Havanera. També de l’adaptació de la seva novel·la La teranyina.

Com a escriptor es va donar a conèixer als 70’s :  Faules de mal desar,  Toquen a morts. Després vindrien Carn d’olla, La teranyina, Fra Junoy,Luvowski o la desraó, Llibre de preludis.  Als 90’s apareix una obra major, en què es basteix un món i uns personatges a la Barcelona del s.XVIII  :  Senyoria (1991).  L’ombra de l’eunuc (1996) sobre la devastació humana en el franquisme. Vindran dos assaigs  i una obra de teatre.  Finalment el 2004 publica la novel·la  Les veus del Pamano ambientada en un poble pirinenc durant la guerra civil,  i el 2009 Jo confesso.


Schwindel                           (Vertigen)

G.W. Sebald    –    1990

Escriptor alemany i teòric de la literatura, nascut el 1944.   La seva obra literària comença a partir dels 80’s, i té un cert reconeixement, sobretot al Regne Unit i als EUA.

Susan Sontag n’esdevé una difussora i defensora.  En canvi a Alemanya i a França  no se li presta atenció fins els anys 90’s.  Avui en dia és considerat un dels millors narradors en llengua alemanya.  Com no podia ser d’una altra manera, part important de la seva temàtica rau en les conflictives relacions alemano-jueves, i l’auge nazi.

Tot i que tampoc defuig una crítica als aliats pels seus bombardejos sobre la població civil de les ciutats alemanyes, amb Dresden com a lloc emblemàtic.

Es considera que l’obra mestra de Sebald segurament és Austerliz (2001), on narra el periple anglès de Jacques Austerlitz, tot fugint de l’Holocaust .

Vertigen és un exerici literari de màxima categoria.  Dividit en quatre parts. La primera és una curta biografia d’un artista que cal reconèixer com  l’escriptor Stendhal.

La segona part és un viatge als Alps on s’hi pot veure el mateix Sebald sota un nom fictici. La tercera tracta sobre un periode concret i difícil de la vida de Kafka. L’última és la visita d’un personatge, W.,  altre cop un sucedani de l’autor, que retorna al seu poble de naixement després de molts anys.  Aquest llibre, juntament amb  Els anells de Saturn i The emigrants, conformen una trilogia.


Jo he servit el rei d’Anglaterra

Bohumil  Hrabal   –   1970

El clàssic de la novel·la satírica amb qualitat , de Centreuropa. Un temps revisat al cinema amb Grand Hotel Budapest.

Nascut a Brno, encara ciutat de l’Imperi Austrohongarès el 1914, ell mateix va viure el període de canvi que suposà la I Guerra Mundial, la formació dels nous estats, Àustria, Txèquia,Hongria, els vint anys d’entreguerra, i la satel·lització com a estat comunista. La seva primera novel·la Trens rigorosament vigilats,(1965) ambientada a la Segona Guerra Mundial, i la seva darrera  Noces a casa(1990), autobiografia des del punt de vista femení.


American Pastoral

Philip Roth   –   1997

Llicenciat en literatura anglesa, Roth coneix Saul Below, comença a escriure, publica un primer volum de contes. Dos anys després,  el 1962, la primera novel·la  Letting go.  La fama comença a arribar-li amb el quart llibre Portnoy’s complaint (1969).  El 1991 assoleix escriure una obra mestra. Patrimony. A true story (1991). Segueixen dues històries sobre l’Amèrica dels 60’s, quan la societat va perdent la innocència , Sabbath’s Theater (1995) i  American Pastoral (1997), on assoleix el cim de la seva  creativitat narrativa . L’evolució d’una família a l’ensems que l’Amèrica dels 60’s va perdent la innocència.  La dècada dels 2000 comença amb The Stain,   i acaba amb The humbling (2009). El 2011 publica Nemesis.


La muntanya de l’ànima

Gao Xingjian    –   1990

La novel·la amb voluntat globalitzadora sobre Xina. Una visió panoràmica, històrica, total, del país-continent. Prolífic i multidisciplinar. Poesia, teatre, assaig i novel·la. També participació en cinema.  Aquesta  Muntanya de l’ànima suposa un viatge geogràfic i cultural a Xina.

Hi recull els mites, els contes tradicionals, les històries quotidianes de la Xina profonda.


Multitude sins

Richard Ford     –    2004

“Això va ser quan el nostre matrimoni era feliç.”  Introducció explicativa del que ens espera de la lectura. Estem avisats.

El 1986 havia publicat una bona colla d’obres rellevants.  En destaquem :  The Sportswriter (1986),  Independence Day ( la seqüela de l’anterior) , i els altres dos que,  amb el mateix protagonista, suposen una tetralogia sobre Nordamèrica :  The Lay of the Land (2005),  i el darrer  Let me be Frank with you (2014). Una disecció de la societat moderna al seu país.


Cavalls cap a la fosca

Baltasar Porcel     –             1975

Des de la distància física i temporal,  les vivències d’una nissaga mallorquina. L’escriptor recrea el món d’Andratx la seva petita pàtria, i dins d’ella s’hi aboquen totes les pulsions humanes.  Guanyador del premi Crítica Serra d’Or.Reflecteix  l’espai ancestral mallorquí, la força tel·lúrica d’Antrax, la la vitalitat sense comportes.

La plèiade de la producció de Porcel és extensa.  En novel·la destaquem,  des del llunyà  Solnegre (1961) , passant  per Els argonautes,  Les pomes d’or, Els dies immortals, Les primaveres i les  tardors, El cor del senglar,  Lola i els peixos morts,   L’emperador o l’ull de vent  fins a   Cada castell i totes les ombres (2008). Però la capacitat homèrica de l’escriptor  va excel·lir en el teatre, l’assaig,  la crònica periodística i el llibre de viatges. Menció a part, la fundació i direcció de l’Institut Català de la Mediterrània.

Una de les figures cabdals de la literatura catalana del segle XX.


Se una notte d’inverno un viaggiatore

Italo Calvino   –   1979

Molts ressons sociològics , polítics, com ja havia apuntat amb El baró rampant,  decepció del comunisme soviètic.  Aquesta és una de les obres amb influències del seu viatge a París i el contacte amb els escriptors de Oulipo. S’hi observa voluntat de pedagogia. Entre les darreres produccions, Palomar, experimentació amb una novel·la de història narrativa mínima, i tot de idees, reflexions metafísiques.


Si te dicen que caí

Juan Marsé  –      1977

Una de les novel·les de referència sobre la postguerra espanyola.  Dura, com dura va ser la vida  en aquell període.  Va ser editada a Mèxic, era difícil fer-ho aquí. Del mateix autor, Últimas tardes con Teresa,  La muchacha de la bragas de oro,  El amante bilingüe.  Versió cinematrogràfica dirigida per V.Aranta, una garantia.


Mirall trencat

Mercè Rodoreda  –  1974

La dona de les lletres catalanes de la llarga nit franquista. Des del seu admiradíssim llibre La plaça del diamant, fins aquest Mirall trencat.

Disecció de les misèries com a condició existencial: “haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida“,  tal com va dir Ma. Mercè Marçal.



Alessandro Baricco   –    2004

La capacitat de construir un univers de ficció en unes poques pàgines, i , reblant el clau, sovint repetint frases senceres. Tot i això, la descripció de la mentalitat de cadascun dels dos móns. Europa i Japó.


Los santos inocentes

Miguel Delibes    –            1981

Una de les fites de la literatura en castellà. Drama rural, social i polític. Un gegant de la literatura española, de matriu castellana. Amb lèxic i estil poderósos, equilibrats, gairebé perfectes.


A Confederacy of dunces

John Kennedy Toole    –     1980

Novel·la pòstuma de J.K.Toole. La conjura de los necios. La conxorxa dels enzes.Cal llegir-la, tant per gaudir de la lectura, com per constatar el que Einstein va assegurar:

“L’expansió de l’univers i l’estupidesa humana són les úniques dues coses infinites.”

En certa manera, i gairebé sarcàsticament, l’autor va patir també una comfabulació de necis, ja que les editorials van rebutjar el seu original, la decepció el va portar al suïcidi, la persistència de la seva mare aconseguí de publicar l’obra.  I avui en dia es considera una obra clau de la seva època, tant per la creativitat mostrada, com pel domini del llenguatge.



Jonathan Franzen    –     2010

Nèmesi literària de Wallace, a qui declara la seva veneració com a referent.

Conflicte entre el que s’hauria de fer i el que s’acaba fent. Es segueix una família americana, durant les últimes dècades.




La broma

Milan Kundera  –  1965

Bromes, acudits que poden canviar una vida?   El poc sentit de l’humor de les dictadures? Deixem-nos seduir per Kundera, que ens ho expliqui.

Quatre veus narren la novel·la,  que el mateix Kundera defineix com una història d’amor, malgrat que és fàcil descobrir-hi l’atac a la mentalitat totalitària que no suporta la broma ni el bon humor, per “antisocials”.  Kundera, nascut a Brno, va començar escrivint en txec, i es va passar  a la llengua francesa a partir de mitjan dels 90’s.



Bernardo Atxaga  –  1988

L’escriptor basc compromès amb la veritat, i amb la literatura. Monumental obra que dibuixa una terra, un temps. I la desgràcia d’un món tancat.  Adaptada per fer-ne una pel·lícula.

El fill de l’acordionista, Esos cielos, i la darrera   Días de Nevada


Time’s Arrow

Martin Amis   –    1991

Des de 1973 The Rachel Papers  fins a 2012 Lionel Asbo, la narrativa de Martin Amis és molt recomanable.

Escollim  Time’s Arrow, de 1991, pel que té de tour de force.

The Zone of Interest (2014). Provocació per fer humor dels camps de concentració.  Boutada, transgressió, assaig de rompre tabús, exercici literari onanista?

Malgrat la temàtica referent a l’horror nazi, aquí descrit des de la quotidianeïtat de la vida dels botxins, amb les seves misèries i banalitats, la força crítica de denúncia hi és present, de manera implícita.





Ian McEwan    –     2005

Dissabte. Des dels seus primers novel·les de terror  passant per  Atonement (2001), Amsterdam (1998), fins aquest Saturday , una narrativa a cops macabra, a cops

més lluminosa. En tot cas, amb un domini superlatiu de la construcció literària. Ha estat considerat per The Times, “un dels  50 millors autors  de la literatura  anglesa durant la segona meitat del segle XX.  Forma, juntament amb Martin Amis i Julian Barnes, la tríada  de la generació nascuda en els 40’s, que ja no han viscut la guerra.

The children act  (2014).  Ficció , amb passatges versemblants de persones que dins de la seva aparent normalitat, trenquen algunes normes per anar sentint-se vives.


The sense of an ending

Julian Barnes    –     2011

Amb la seva tercera obra, El lloro de Flaubert va esdevenir mundialment conegut. Seleccionem El sentit d’un final, la darrera de les seves novel·les.

Com moralitzem la memòria?  El pas del temps, d’una manera com pocs autors han sabut narrar-ho.




La ciudad de los prodigios

Eduardo Mendoza    –   1986

Un  arribista  es fa amb el poder empresarial-polític de la ciutat comtal, ascens , apogeu i problemàtica. Una combinació de Barry Lyndon i Citizen Kane.

Fons i forma. Si ja  ha demostrat prou talent per retratar els personatges i les accions a La verdad sobre el caso Savolta, aquí el món que basteix,   l’encreuament  de les històries barcelonines el converteix en un déu narratiu.



Roberto Bolaño         –        2004

Una de les veus més interessants i potents de la primera dècada. Bona literatura amb ambició de novel·la total. Conté una investigació històrica, hi ha poesia èpica, reflexions filosòfiques. L’argument és l’estudi d’un escriptor enigmàtic, Von Archimboldi. Històries entrellaçades que es proposen explicar el món.  Obra pòstuma de Bolaño que s’ha convertit en l’hereu que dignifica la generació llatinoamericana anterior.  S’estroncà massa aviat, massa jove.



Miquel Bauçà     –   1990

La facilitat, la lucidesa  i frondositat literària que qualsevol escriptor  voldria posseir. Oceànic.  Premi Sant Joan, i Crítica Serra d’Or.

Un exemple del que sovint s’anomena  “artista maleït”, tot i que en certa manera, ell senzillament volia escriure i viure en tranquil·litat.  De ben segur ha estat molt més

apreciat i reconegut després del seu traspàs, sobre tot per la influència posterior en els autors que han prioritzat  l’ús adient de lèxic, vocabulari i diversitat lingüística més que no pas la narració íntrinseca. Té una dotzena de llibres de poemes, i una producció més reduïda de novel·la :  Carrer Marsala (1985), L’estuari (1990) , El vellard (1992).


Tota una vida

David Grossman   –   2014

Israel, el conflicte d’Israel, escrit amb autoritat moral. L’autor el va començar amb fill a l’exèrcit. I el va acabar orfe del seu estimat, que fins i tot l’havia ajudat en la confecció de la novel·la. La història d’una família israeliana, amb pares separats i fill en el servei militar, i la convivència normal , difícil amb els palestins Té una narració que pot fer-se dura en un inici. Troba la punt de realisme amb la descripció de multitud de detalls que van emmarcant el relat.


Memòria d’Hongria

Sandor Márai   –   1971

Una novel·la fortament  autobiogràfica. La memòria del seu país desprès d’haver-ne hagut de marxar.  Márai, nascut el 1900 en el si d’una família benestant, aviat té el neguit d’escriure, participa com a periodista en mitjans locals, ha de fugir del seu país per por del “terror blanc” anticomunista. Treballa al Frankfurter Zeitung.

Finalment , de retorn a Hongria i durant el període d’entreguerres escriu dues superbes obres   La Conversació  de Bolzano  i  Les brases.  Patirà la Segona Guerra  Mundial. Finalment es decidirà a escriure la seva vivència  des de l’exili en aquesta  Memòria d’Hongria.




Viatge amb Heròdot

Kapucinsky   –   2004

Periodista de raça. Dels llegits, cultivats, viatjats. Nascut a Bielorrúsia, el 1932. Llicenciat en història i en art a la universitat de Varsòvia, va ser corresponsal en molts processos de descolonització i guerres al llarg i ample de tot el món.  Des de 1962 compagina aquests treballs periodístics amb la literatura, novel·la i assaig.

Un dia més de vida. Al remolí de la història. He donat veu als pobres. I aquest viatge amb l’arquetip dels historiadors.


The tender bar

J.R.Moehringer      –  2005

Una trajectòria vital d’un personatge molt semblant a un avatar de l’escriptor. Un bar on refugiar-se, amb l’amic darrera la barra, que l’escoltarà  per anar cicatritzant totes les ferides que el protagonista va patint en la vida real, el ridícul, el desamor, l’esforç inútil, els límits. Un relat amb una fluïdesa  admirable i unes paraules senzilles i apropiades. També ha escrit  la novel·la  Sutton   i la biografia de André Agassi, Open.


Volverás a Región

Juan Benet    –    1967

L’èxit de qualsevol novel·lista. Crear un món, sentir-se déu;  ell ho ha aconseguit amb aquesta Región,  un indret ideal i idealitzat en el que la vida flueix, gairebé mai de manera idíl·lica. Considerat el més influent dels novel·listes de la seva generació, de la segona meitat del segle XX.  Un home de lletres, novelista, assagista, dramaturg, escriptor de contes. Entre la seva obra més rellevant : El aire de un crimen (1980),  En la penumbra (1989) , El caballero de Sajonia (1991). Entre les obres de no ficció, els assaigs   La inspiración y el estilo (1966)     i  La construcción de la torre de Babel (1990)


Les històries naturals

Joan Perucho      –    1960

Una de vampirs i història catalana. Aclamada, traduïda,guanyadora. El jutge que escrivia, i llegia, i prescrivia cultura. Altres exemples de literatura fantàstica i de terror :  La invasió  , Josep Albanell ;  Sang de violí, Jaume Cabré.  Emili Olcina, escriptor , traductor és responsable del llibre Antologia de narrativa fantàstica catalana.  Els contes  La xucladora i  La fi del món a Girona,  de Joaquim Ruyra.  És dins la mitja dotzena de títols  destacats sota l’epígraf Catalonia, en la llista de Harold Bloom.


El nom de la rosa

Umberto Eco   –   1980

Intrigues en un monestir, on moren massa monjos. Eco comparteix la seva saviesa. No oblidem El pèndul de Foucault, ni tota la seva producció assagística, i “semiòtica”.



Claudio Magris        –    1986

Un meravellós viatge sentimental pel riu des del seu naixement fins el Mar Negre recorregut que repassa la societat de l’Europa central i la seva.

Caldrà agrair-li acompanyar Steiner en la seva idea d’Europa. Caldrà agrair-li prologar el cànon de Monmany, sobre la literatura “a les  fronteres d’Europa”.
























Levels of life
Julian Barnes   2013

Llibre de no ficció. Assaig de transcriure el dolor que sofreix per la pèrdua de la seva companya vital. Mor la seva dona, i de manera tangencial a la que va fer Monet, utilitza la seva destresa, per fer-ne un retrat que al mateix temps que la recordarà, esdevindrà, sense estridencia, una catarsi individual. “You put together two things that have not been put together before. And the world is changed.’


Aproximació al tombant segle XX.XXI. Música


Resultat d'imatges de HISTORIA DE LA MUSICA

actualitzat a  27 d’agost  de 017

Unes prèvies. La modernitat del “nostre” mig segle XX comença musicalment amb la irrupció del rock-and-roll transgressor, per mitjà de les veus i la música de B.B.King,  Jerry Lee Lewis, Chuck Berry i la veu  que els sobrepassa tots,  Elvis Presley. Tots plegats superen , expandeixen i democratitzen el llegat dels pioners talents que anys abans  han capgirat  la música popular, tot incorporant-hi el jazz, el swing,  per extreure’n un ritme nou, el bebop. Aquesta progressiva substitució és aconseguida en clau festiva, sense renunciar a les moltes experiències -documentades- de gresca vital.  Estem parlant de  James Brown “The Godfather of Soul”,  a qui també es concedeix una altra paternitat:   “ell  és el funk”  amb la fundacional (Cold Sweat, 1967).  Òbviament cal ressenyar  la tríada del jazz  que conformen Duke Ellington, Louis Armstrong i Charlie Parker,  i la superba constel·lació d’acompanyants en aquesta aventura musical :    Dizzy Gillespie , Chet Baker,   Bud PowellThelonius MonkMiles DavisColeman , HawkinsJohn Coltrane , George Benson, Otis BlackwellStan Getz.   Han definit el bebop , el mestissatge del jazz cap al swing.  Trenquen amb una tradició musical de fons i forma ortodoxa, elegant, impostada, i interpreten les cançons tot deixant-se anar, lliscant per l’ambivalent espontaneïtat. Les lletres i el llenguatge no verbal s’apropen a l’auditori, compost de gent jove amb ganes de gaudi en el seu  incipient temps de lleure.   És una generació de  compositors / intèrprets / vocalistes excepcionals. Estableixen els fonaments del que esdevindrà la música popular, rock, soul, pop, rythm and blues,  al mateix temps que comencen a exercir una crítica cada cop més agosarada contra les mancances del sistema. L’exemple pioner és  el racisme denunciat amb la veu de Billie Holiday , “Strange Fruit” (1954).

El relleu és recollit, entre d’altres, per Aretha Franklin,   “Respect”  (1967),  per  -de nou- James Brown “Say It Loud, I’m Black & Proud”  (1968),  per Bob Marley  ” Soul Rebel (1970).  Els 1980’s no són anys per reivindicar res. L’eufòria del diner fàcil ha envaït els cors i les ànimes, i sense cap crisi fins el 1987, és moment per a l’entusiasme capitalista .El fil descabdellat travessa sis dècades i arriba fins  els temes rappers actuals (amb totes les prevencions de caire comercial que es vulgui) compostos per  Kendrik Lamar, d’ Angelo, FKA Twigs, John Legend, Kanye West , 50 Cent,  Eminem, Lil Wayne,  Neneh Cherry,  Pharrell_Williams, Mary J. BligeAlicia Keys , Ne-Yo . Curiosament  l’antecessor del rap,  tendència gairebé mainstream -derivada hip-hop– en la música que ens vé dels EUA, és el poeta, novelista, activista afroamericà  de Harlem Langston Hughes, (1902-1967). Va incorporar la cadència del jazz en la seva poesia, l’anomenada “jazz poetry” que pot considerar-se precursora del rap.   El swing més elegant  de Frank Sinatra, Bing Crosby anirà arraconant el jazz cap els reductes intel·lectuals. La societat que es refà de les penúries de la guerra necessita ritme alegre i ballable. Esclata el rock and roll de músics blancs, mentre que el rythm and blues queda etiquetat com a música negra -els anys 1950 la segregació racial està en un punt àlgid-. És el temps de Little RichardBill Haley, Buddy Holly, Fats Domino,  Muddy Waters, James Brown, Otis Redding, Nina Simone, Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald,  Sam Cooke,  Eddie Cochran, Jimmy Cotton o Gene Vincent. Tots ells seran eclipsats pel rei, Elvis Presley, que va posar a disposició  i a gust del públic blanc tota l’herència de música d’arrel negra. Va empoderar aquell incipient so purament rocker, i el va fer absolutament i total  endèmic.   Altres referents dels que esdevindran pioners en posar el seu talent musical al servei de transferir el món R&B clàssic i consolidat a un pop-rock en beceroles seran ,  Ritchie Valens, Pete SeegerJohnny Cash -ens aixequem i ens treiem el barret-, el felinament camaleònic Stevie Wonder, l’esfinx Roy Orbison i els avellutats  The Everly Brothers , els quals posaran la bellesa de  Let it be me,  una de les  melodies més  harmonioses  mai escoltades, al punt exacte de  la cruïlla  entre  R&B  i el country.  Al mateix temps resulten una influència definitiva per  The Beatles –tal com ells mateixos han confessat-  per una certa idea dels The Rolling Stones  -tal com Keith Richards ha explicitat- , i finalment  per a Simon and Garfunkel, -com Paul Simon ha dit al voltant del seu   disc Graceland-.  Finalment Bob Dylan,  especialment després de la fundacional  Like a Rolling Stone també és el responsable del trasbals cap a la modernitat. D’un costat el fons :  la crua història d’una has been, un personatge abans famós en hores baixes, transfigurada en rodamón. D’altra banda, la forma  : l’estil imposat per Bob  ( jester, bufó o joglar) Dylan , és a dir nou  ritme , nova durada, nova instrumentació-,  sacseja el folk-pop-rock de manera definitiva.

A partir d’aquests fonaments, s’anirà evolucionant amb els artistes que combinen talent i estructura comercial : Creedence Clearwater Revival, (quatre músics que van posar la base sonora contemporània tot fusionant el so californià hippy   amb el ritme de Nova Orleans. La seva influència sobre les bandes musicals posteriors supera de llarg el reconeixement mediàtic aconseguit) i els representants dels emergents i proteics anys 1960’s  que aniran encavalcant-se amb els temibles, però no temerosos 1970’s.          Hi ha  els precursors The Hollies , He Ain’t Heavy, He is my Brother,1969), i  la resta de la  plèiade:  The Who , Pink Floyd, Genesis, Yes ,Boston, The Drifters,  The Platters,   The Dells,  Crosby Stills & Nash,   Marvin Gaye, Barry White,  Steve Winwood , The Byrds,  The Band,  The Shadows,  Neil Diamond, Tom JonesThe Mamas and The PapasEaglesThe Clash, Sex Pistols,  The KinksJoy Division,  Elton John,   Barbra StreisandVan Morrison,  Leonard CohenBryan Ferry,  Cat Stevens,  Gordon LightfootDavid Allan Coe,  Canned HeatGeorge Benson, Paul Anka   ;

els deixebles talentosos  The Smiths, The Pogues,   Vangelis,  Mike Oldfield, Jean Michel Jarre,  The Police,   Kenny Rogers,  Rod Stewart,  Status QuoDire Straits , Al JarreauPeter Frampton  Lionel Richie,   Santana ;  els rebels The Doors, Neil Young,  Jimi HendrixB.J.Thomas, Janis Joplin,   Joan BaezPatti Smith,  Blondie, The Pretenders, Steppenwolf,   The Velvet Underground,  Joy Division ; el cronista  per excel·lència Bruce Springsteen, i les superbandes The Animals,  Kansas, Chicago, America,  Emerson,  Lake and  Palmer,  Supertramp,  Aerosmith,  Bon JoviThe Human LeagueBlack Sabbath , AC/DC, Led Zeppelin,  Procol Harum , The Jam , Dr. Feelgood ,  els interessantíssims esperits lliures  Billy Joel, Eric Clapton, Peter Gabriel, Robert PalmerTom WaitsLou ReedZappaCarly SimonJames TaylorJoe CockerDon McLean, Barry McGuire,  Chris Rea, Gerry Rafferty,  Alice Cooper,   Prince, Mungo Jerry,  Roxy Music,  The Alan Parsons Project,  Tina Turner,  Roxete.

Avancem per mitjà de   l’encomanadissa serendipity que anticipa els 1980’s : Bee Gees, Sonny & Cher,   AlphavilleChris de BurghFrankie Goes To HollywoodChaka Khan,  Donna Summer , Gloria Gaynor, Bonnie Tyler,  Whitney Houston,   Branigan,  Asia, Kim Karnes,   Sembello,  BerlinA-ha, Simply Red, James Blunt,  Mumford & Sons ; ens diluïm amb la fascinació experimental de  techno, new age , també del  punk, grunge, metal,  i altres derivats del pop-rock,   Talking Heads , Simple Minds,  Franz Ferdinand, Stereolab,  Kraftwerk, Alan Vega,Tears for FearsThe RamonesU2 , R.E.M.Guns N’ Roses, Nirvana,  Red Hot Chili Peppers,  NOFX, This Heat, The Afghan Whigs, Mark Lanegan,   Iron Maiden,  Metallica, Queen, Deep Purple, Pearl Jam,  The Sisters of MercyWhitesnakeVan Halen,  Rainbow,   Irene Cara,  Madness,  The Cure, The Libertines, Beastie Boys,  Radiohead, Pet Shop Boys,The Communards,  The FarmSpandau Ballet,  O.M.D. ,  Iggy Pop, Michael Jackson, UB40Grace JonesTrent d’ArbyMadonna, Culture ClubGloria Estefan,  George Michael.

Reprenem el missatge musicat , tot  divisant els 1990’s i  aproximant-nos al canvi de segle:  Tracy Chapman, Suzanne Vega,  Richard Hawley,   Keane,  Oasis, Blur,  New RadicalsSnow Patrol, Yo La Tengo, Beat  Happening, The Strokes,  Beck,  Björk, Texas, Arcade Fire, Joy DivisionMuse, Wilco ; marrem en una baixada a la zona fosca, a la cova:  Tanita TikaramGreen Day, The Jesus and Mary ChainZack Hemsey, DeadMaud5, The Last Days,  Cupelli,  Hammock, Pardus ,Diplo, Crystal Fighters,    i la global Audiomachine ;  i reprenem el pop-rock amb voluntat festiva , enèrgica : Teenage FanclubColdplayBrandon Flowers (The Killers), Mika, Bruno MarsThe Go-Betweens,  Artic Monkeys,Train,  Weezer,  Echosmith, She Drew The Gun ,  t.A.T.uThe Fray, ,  Ellie Goulding, Sia,  Lucie SilvasSt. Vincent,  M.I.A. , B.o.B, The Black Keys, Daft Punk,  The Fray,Imagine DragonsOneRepublicThe Zephyr Bones ,  Bon Iver,  DNCE,  Vandaveer,  Foals, Sturgill Simpson, The JayhawksBeirut, Molotov Jukebox,

Ens deixem fascinar pel classicisme divulgatiu de  Vangelis,  Nyman,  2Cellos, André Rieu,  Ara Malikian , Ricardo Andres Tomas, Ludovico Einaudi,  Bill Fay,  Wainwright, Sufjan Stevens,  Emile Parisien, per anar recuperant  una certa sobrietat – veu excepcional,  arranjaments  excelsos-  per mitjà de les grans dames – i cavallers-  : Amy WinehouseAdeleElle King,  RihannaBeyoncé, Lady GagaOceana, Nelly Furtado, Pink,  Kelly Clarkson,  Lorde,  Ala.ni,  Meghan  Trainor,  Seal McCoy Janet Jackson,  Emeli Sandé,  Heathers,  el malaguanyat Jeff Buckley,  Sam Smith,  Garbage, Olly Murs, LP,  Alan WalkerEster RadaEd Sheeran, Michael Bublé, Passenger,  Vintage Trouble,  Imany, Angel Olsen, Katy Perry , … i més, i més…i més.

Canviem sobrietat per espectacularitat i focs d’artifici: els dj  Avicii Felix JaehnDavid Guetta,  DJ ShadowThe WeekndJuicy M , Kungs,  Cooking on 3 Burners, ; la incorporació  en el mainstream comercial de  sons ètnics dels 60’s  esquitxats del pop-rock simfònic dels 70’s  per exemple :   Gotye,  Kimbra,  YallGabriela Richardson,  Alle Farben,  Sufjan Stevens, tots ells hereus  també,  cadascú amb els seus matisos, dels sons exòtics precedents:  el  doo-wop  de  The Turbans i de The Tokens,  el calipso caribenc de Belafonte, la banda sonora africanitzant de Born Free, de John Barry,  de l’aproximació exòtica de Paul Simon, (Graceland),  la simbiosi d’EurythmicsThe CorrsThe Cranberries, el afropop de Youssou N’Dour i de Fela Kuti  el reggae de Bob Marley. Del pop-rock simfònic dels 70’s  n’emergeix l’electromisticisme del duo Gnarls Barkley ;  i del misteri cèltic de Fleetwood Mac,  The DublinersThe Pogues,  en beu el new age d’ Enya , el rock instrumental de Tortoise,  l’indie pop-rock de Beach House, i de The Last Shadow Puppets,  l’africanisme light encomanadís de Jain, o els electroaustralians The Avalanches ,  els neosimfònics The Divine Comedy, Stereolab., l’antifolk de Harmaja, i The Missing Leech, la indefinició de Cass McCombs. Des de 1993 tenim la banda  britànica d’acid-jazz i funk, Jamiroquai, també  …..

Altres veus contemporànies  , algunes que defugen  l’obsessió comercial i s’ocupen de gaudir fent  només música, sigui el blues-rock de les  Alabama Shakes,  la veu ancestral -i ja apagada- de Lhasa de Sela , el soul de   Myles Sanko, siguin els ritmes genuins de  Blick Bassy  .(Per cert, molt recomanable la pàgina Awesome Tapes from Africa , i la descoberta del “Sugarman ghanès ”  Ata Kak.). Creuem l’Atlàntic i ens fixem amb ….Inti-Illimani, Quilapayun, persistents llegataris d’una tradició ancestral que ha donat mestres  com  Victor Jara, Mercedes Sosa,  Violeta Parra, Margot Loyola,  Patrícia Chavarria, Daniel Viglietti,  …. Una mica més aprop nostre la cançó d’autor, la melodia popular, els ritmes banyats per la Mediterrània de  …Yanis Papaioannou , Areski Becamen, Daniele Sepe

A aquest llarg, inacabat i inacabable etcètera, hi afegirem alguna perla molt arrodonida que vol emergir aquí i allà, en el mar globalitzat de la música en anglès, però amb corrents submergides molt diverses. Per exemple:  l’interessantíssim pop enfosquit, indie, electrònic, parsimoniós, de  Cats on Trees, de Destroyer,  Teenage Fanclub,  el techno rugós de Flying Lotus,  Standstill. Els catalans Ramon Mirabet i Joana Serrat, amb les seves precioses balades pop.  La revifada del jazz com a música popular:   l’Avalon Jazz Band ; per exemple la redescoberta del Jazz amb majúscules, gràcies, entre d’altres al treball dels veterans  com Chick Corea  i els seus contemporanis Tete Montoliu ,  Al Di MeolaPaco de Lucía,  Ran Blake ,Stanley ClarkeKenny Garret, Carles Benavent , Stefano BollaniBrian Auger, Marc Ribot; l’aparició dels nous llegataris : Diana Krall,   Kamasi Washington (guanyador del premi John Coltrane1999, artista invitat  pel  seu jazz  èpic al  Primavera Sound 2016) ; d’ Ambrose Akinmusire,   també per  Gregory Porter;  Branford Marsalis, Michael Kiwanuka, Kate Tempest. No menystenim la incorporació d’un mediàtic com el director de cinema Woody Allen, clarinetista a New Orleans Jazz Band, que ajuda a exportar i difondre aquest estil, per la qualitat intrínseca del grup i per la seva presència.  Continua amb, per exemple,  InBalkon i d’altres bandes que, a partir d’una bona orquestració oscil·len entre el rythm and blues , el jazz ètnic  -gipsyjazz, jazz manouche-  i el pop-rock domesticat, foguejant-se en concerts populars a l’aire lliure. En concret,  el tercer cap de setmana d’agost a Basilea, en el  Em bebbi sy jazz que des de meitat dels 80’s incorpora vitalitat musical a la culta i tranquil·la capital del nordest de Suïssa. A destacar els interessantíssims  i enjogassats  Prekmurski, també  Bayou Street Beat, també ha tingut repercussió la banda  Opa Tsupa, qui entre 2001 i 2015 ha vivificat  aquest ritme que fusiona el jazz amb la música gitana, balcànica. Hereus tots ells del pioner  majestuós Django Reinhardt (1919-1953) veritable inductor de tota aquesta història. Noves veus  d’origen no anglosaxó que combinen l’idioma vernacular amb l’anglès, aportant-li matisos, entre ells, els mediterranis. Per exemple la cantant Maika MakovskiSara Pi,  Michael Olivera Group,  el  Quartet Brossa . El veterà  Francesc Burrull. També la Barcelona Gipsy Orchestra,  bé la incansable voluntat d’oferir noble bellugadissa al personal, i sota la batuta de Dani Nel·lo,  la banda Mambo Jambo  (que rico mambo), reducte rock, jazz i swing des de Barcelona (Jamboree, Plaça Reial) cap al món ; bé dins de les sales Apolo o Razzmatazz,  bé la irreductible fermesa en versionar els clàssics del jazz de la banda liderada pel músic  Joan Chamorro , la  Sant Andreu Jazz Band, i acompanyada del  talent d’ Andrea Motis.   La fidelitat al risc de Gorka Benítez. Afegim la música italocatalana Giulia Valle, la trompetista Mireia Farrés,  el blues d’ Emili Baleriola.

Com veiem no s’atura l’eclosió de noves manifestacions d’amor a la música, la de sempre i la recent, que a cops cristal·litzen en projectes tipus  PostmodernJukebox, en els quals es revisiten èxits , bé siguin vintage o moderns, amb la voluntat de donar-los-hi una textura orquestral a l’antiga, una vocalitat clàssica i al mateix temps un envoltori de producció rabiosament contemporània.

Què hi ha més?   Com veiem, a la capital comtal, el barris estant revitalitzant l’ànima cultural que com a gran ciutat, Barcelona encara ha d’incrementar: Sant Andreu, el Born, el Raval,  Gràcia, continuen donant -amb periodicitat guadianesca, i amb permisos administratius- algunes mostres de música combativa, mestissa. El flamenc en català , de la veu de Miguel Poveda .  La rumba catalana, abans representada per PeretEl PescaíllaLa Terremoto,  enllaçada a través de la baula mestissa de Gato Pérez, i exhibida olímpicament amb Los Amaya , Los Manolos, creua la dècada actual en bones -mínimes però notables- mans : Mano Negra (ja dissolts, Manu Chao, l’alma mater),  Ojos de Brujo,   Arrels de GràciaLa MalagaMaria CambrayMicu, Achilifunk, reprenen la procacitat d’un ritme innegociable i d’unes sensacions ancestrals, per tal de  garantir l’estil tot fusionant-to lliurement.

En tot cas, comiat  d’un temps i l’inici d’una altra era, ja plenament del s.XXI, que haurà de ser avaluada per unes altres persones.  Tots els anteriors  -tan de bo hi haguem representat, ni que sigui  la meitat de tots els que mereixen figurar-hi-  més els absents,  més  els que vindran,  conformen la  pedra de toc per entendre la música, -també l’època- que ens envolta i ens defineix. . Qui d’entre ells ha estat el millor? Quin període ha estat superior? És pertinent preguntar-nos-ho?

[Això és com preguntar quin és el millor jugador de futbol de la història ! (Messi, Pelé, Di Stefano, Maradona…?) Solemne ximpleria. No es pot comparar. El que cal és circumscriure el talent al temps que tot ho contextualitza. Així podem assegurar que Messi/Iniesta (després venen Xavi,CristianoRonaldo,Neymar, Pirlo) han estat els millors de la dècada 2006/2015;  com Ronaldinho/Raúl (també Ronaldo,  Eto’o, DelPiero, Gerrard, Lampard )  ho són  dels anys 2000/2005.  Zidane/Rivaldo (va, afegim Figo, Maldini, Hierro,  Beckham, ) regnen  la segona part dels 90’s  mentre que Baggio/Cantona (també Bergkamp, Laudrup, Koeman) resplendeixen  la primera meitat de la dècada. Abans ,  els holandesos VanBasten/Gullit  (amb permís de Rijkaard, Baresi, Pasarella,  Matthäus) dominen  1985/1990. Òbviament  els dos asos Maradona/Platini no tenen rival  durant els primers anys dels 80’s  ( però hi afegim Zico, Sócrates, Rummenigge,  Schuster, Butragueño) .  Cruyff/Beckembauer es reparteixen els 1970’s (un graó inferior tenim Jairzinho, Keegan, Kempes, Krol,  Rensenbrink, Deyna,). Anteriorment, ningú dubta de la preeminència de Pelé / Di Stefano, els millors, (alguns ja els hem de valorar només  d’oïda, tot afegint Rivellino, Garrincha, Didi,  Kubala, Suárez, Puskás, Eusebio, B.Charlton, G. Best).  Fem l’addenda a aquesta temporització el fet que és difícil per a un porter o un defensa competir amb l’espectacularitat de migcampista i davanter. Per tant, llistes i rànquings absoluts són intrínsecament injustos, mentre que parcialment organitzats ja comencen a donar-nos pistes de qui és qui.  Traslladem aquesta  qüestió irresoluble i fàcilment controvertible a l’àmbit musical]

Absurdament inútil de respondre. Limitem-nos a verbalitzar  allò que va caracteritzar una especialitat,  en una època. Coneixent-ho podrem apropar-nos a considerar el més rellevant de cadascuna. Constatem : Si els anys setantes van ser els atrevits , després d’uns seixantes majestuosos, i uns cinquantes fundacionals, els vuitantes van ser el clímax ( o, en paraules del pianista i escriptor James Rhodes:“Quina època més collonuda, Déu meu! Tant de bo fóssim als anys vuitanta, pel que fa a la música”. (Entrevista al diari ARA, desembre de 2015). Un comentarista musical ha dit  “La música de la primera dècada del segle XXI, en una ullada global, és innòcua.”  Tal vegada no calen hipèrboles. Ni cal exagerar especte a la magneficència dels 80’s, ni a la vacuïtat dels 00’s. És cert que a la darrera dècada  costa de trobar  cantant o grup que produeixi alguna cosa superior a un bon estàndar de qualitat tècnica -sovint embolcallant un  contingut mediocre-. Però que costi de trobar no significa que no n’hi hagi. Aquesta  dècada, ¿només serà recordada pel retorn dels vells incombustibles dels temps anteriors,els rockers incombustibles que encara monetaritzen el seu talent en concerts passats el seu temps de jubilació. Què fem amb els norantes? Els anomenem eclèctics, complexos i novament transgressors?  Tot plegat resulta limitador.  En qualsevol cas, coneixem-los, escoltem-los i gaudim-ne. I cadascú que anirà trobant la seva play-list, la seva banda sonora personal.  Però el món no s’acaba aquí. Més enllà de la recopilació de noms i peces de reconeixement global, una veritat sorgeix nítida: de la quantitat destil·len gotes de qualitat. Cal una massa crítica de bons elements perquè algun d’ells sobresurti. Després, entremig de l’excel·lència en lliscarà algun geni, que a la seva vegada serà mentor, imatge, mirall, ajut per renovar la base. I els oients espectadors ens tocarà escoltar-los, veure’ls.   Tots ells ens resulten de gran utilitat. Bé per gaudir-ne íntimament,  bé en un concert  gregari per tal d’oficiar una catarsi,  o  bé per falcar un temps i una atmosfera determinada.  Cal saber-los  dosificar  amb cura i  el context pertinent  per tal de treure’n un profit artístic i generacional.

Ara  ens toca també fer una aproximació a la  tradició cantant més propera. La que s’ha compost a la riba de la Mediterrània… I una mica enllà. És el  cas dels músics, intèrprets,  cantautors i bandes que  ho han fet en català, francès, castellà, italià. Si els  musics francesos tenen referents literaris en Prévert, Rimbaud, Baudelaire,  Verlaine,  Aragon, Eluard,  els catalans tenim  Espriu, Martí i Pol, Sagarra, Estellés,  Alcover,  Carner,  Salvat-PapasseitApel·les Mestres , Maragall,  Pere Quart,  Margarit, el molt  llunyà Llull i el molt proper Casasses Això quan no anem a buscar forasters com en Kavafis.  Aleshores emergeixen  els gegants com Llach i en fan adaptacions sublims. O com Moustaki, SerratBrel,  Aznavour, Bécaud.  Amb un punt macerat de lirisme, sociologia, reivindicació – social o política-, i la qualitat que en la immensa majoria dels artistes és condició necessària per a exposar-se públicament. I a les espatlles dels gegants es visualitzen els esplèndids , i ara ja clàssics, MontllorRaimon, Pau Riba, Baró, SisaPi de la Serra, Miquel Gil ,  Bonet, Rossell,  Motta, Núria FeliuXavier Ribalta, Joan Isaac, Toti Soler, Miquel Pujadó,  els germans  Batiste, Oriol TramviaFalsterbo 3, Xesco Boix, Tomeu Penya;  Josep  Tero ;   els francesos Léo FerréMontand,  PiafBourvil, Guy Béart,  Barbara,  HardyGrécoBirkin, GallStivell, Sylvestre,  GribouilleCristophe,  Dutronc,  Gainsbourg,  Dassin,  Brigitte Fontaine,  Hallyday,  Guichard , GoldmanFerrer , Cabrel, Bruni, Zaz, IndilaBaden- BadenDaphné, Alizée, Jenifer;

del seu llegat n’emergeixen els contemporanis: Antònia FontSangtraït, Gossos, Duble Buble, Skatalà,  Els Pets,Ja T’ho Diré, GlaucsSopa de Cabra, Umpah-pahLax’n Busto , Sau, Whiskyn’s , Puntí, Quimi Portet,  Brams,  la Dharma,  Obrint PasAl Tall,  Marc Parrot,  Miquel Abras,   RefreeCris Juanico, MazoniManel, (en cada disc, més d’un 70% de temes superlatius)  Mishima,  Aresté, Alabajos, Verdcel,  BremenEls Amics de les Arts , AspencatFeliu Ventura,  Dausà, Dolo Beltrán,  CosesSílvia Pérez CruzAnna Roig i L’ombre de ton chienBeth , Pep Lladó,  i l’aparició alternativa de  Pepet i MarietaProjecte Mut,  Els Catarres,  Gertrudis,  Txarango,   Ressonadors, i del radical Albert Pla;  els recents :  Guillamino, Branca Santa,  Blaumut,  La IaiaLa Gossa Sorda,  La Troba Kung-fuLa PegatinaOques Grasses, El Petit de Cal Eril,  Obeses,  Nyandú, Senior,  Eduard Iniesta,   i els  recentíssims:  Anímic, Mourn,  Maria Arnal & Marcel Bagés, Animal,  Trau,   Buhos,  Vàlius,  CyBeeDoctor Prats, Quart Primera, Clara Peya,  Ivette Nadal,  Les Sueques, Ran Ran Ran , Est Oest  Marcos Franz , Les Kol·lontai, Coet, Belda & SanJosex

La tradició castellana, també  la italiana,   les constatem més líriques, costumbristes,  romántiques. En algún cas recobertes d’una èpica  social o geográfica. A Espanya es musica el poema d’autors com ara Miguel Hernández, Antonio Machado,García Lorca, Rafael AlbertiPablo Neruda, Blas de Otero, Celaya,  Eduardo Galeano.   Noms rellevants que han elevat el llistó , des dels proteics : Serrat, De LucíaNino BravoSabina, Aute, Victor Manuel,  Cecília,  Miguel Ríos, (també J.L.PeralesRaphaelJulio Iglesias, malgrat l’obvi) ,  Paloma San Basilio, Los Diablos, Los Sírex,  Duo dinámicoLos Salvajes, Lone Star,   Los RebeldesRadio FuturaHéroes del Silencio,  Paoli,  CarosoneFontana, Dalla, Conte, Iva Zanicchi,  Donaggio, CelentanoCutugno, Mina, Patty Bravo, Ornella Vanoni, Rita Pavone,  MocedadesAna Belén, Rocío Jurado,   Camarón, Paco Ibáñez, Elisa Serna,  Kiko Veneno, Los Suaves, Triana;

els notables que han seguit els predecessors :  Raimundo Amador,  Bunbury,  Loquillo,  Leño, La Banda Trapera del RíoÚltimo Resorte Bella,  Giacobbe, Fausto Leali,  Tozzi, Cocciante, Testa, Battiato, Santercole,   Bosé ,HumetManzanitaDuncan DhuLa Unión,Danza InvisibleEl Último de la FilaAlejandro Sanz, Luz CasalMecano , Rocío Durcal, Julieta Venegas,  Los Enemigos, Quique González,  Alborán, Claudia Mori,  Pausini, Emma, Samuele Bersani, Fabrizio de André,  Bocelli,  Capossela , Battisti,  Fossati;  els actuals Amaral, Malú, Juanes, Calamaro, Vicente Amigo,  Delorean ,    Jairo “Muchachito” Perera,  Martirio,   Piero Ciampi,  Diego Cortés,  La Oreja de Van Gogh, Love of Lesbian , Standstill,  Las MigasMayte Martin,  Los ChichosSidonie,  Los Rodríguez, Manos de Topo,  EstopaDorian,  Leiva,  La Raíz,  Itaca BandEl Guincho, El Canto del Loco, Álex UbagoAntonio Orozco, Alberto Montero, Enric Montefusco,  Natalia Contesse,  Melange,  Lori Meyers, David Otero,  Alba MolinaRosalía, Elizabeth Morris, Coetus, …

Apuntem uns pocs noms de músics en llengua portuguesa : Caetano Veloso, Gilberto Gil,   Maria Bethânia, Toquinho, Buarque, Marisa MonteCesária ÉvoraMaria de Medeiros, Amalia Rodrigues,   Teófilo Chantre,  Virginia Rodrigues,  Tom Jobim, Elis ReginaRoberto CarlosNancy Vieira, Há lobos sem ser na serra ,  i més, i més…

Abans de tancar aquesta primera presentació, una consideració. Sobre la voluntat de transgredir , les normes, els costums, l’herència.  Òbviament l’art ha de cremar.  La producció i la contemplació d’una obra d’art no ha de deixar indiferent. O ens ha de fer més conscients, o més cultes, o més feliços. O les tres coses a la vegada, tot i que resulta molt complicat.  Per tant, sí, l’art ha de ser transgressor. Ha de provocar l’emoció i l’intel·lecte. La transgressió, però, ha de ser honesta. Cal que hi hagi un treball previ perquè la provocació no només sorprengui gratuïtament el gust corrent dels coetanis. Hi ha d’haver una dosi de veritat honesta i coherent per part de l’artista .Més que no pas buscada, ha de ser conseqüent . Sí, la ruptura formal en la història de l’art és una   derivada òbvia i essencial, que sovint prové de canvis pre-existents en la matriu de la societat, i en casos inusuals, per la genialitat inèdita de l’artista excepcional.  Especialment explícita  en música i en músics. Tan buscada avui en dia com a tàctica -impostada- de màrquèting, enlloc de la resulta, inevitable,   dels qui s’anticipen en una dècada al que esdevindrà hegèmonic. Transgressió, testimoni i visor a la vegada  dels canvis socials d’una  època, o bé provocació gratuïta per obtenir  un escàndol exprés i frívol.

Posem un exemple. La peça  biquini, vestit de bany reduït a dues petites peces, quan va ser lluïda per Brigitte Bardot, el 1953 a Canes -tres anys més tard repetiria indumentària a  I Déu creà la dona i seria imitada per Marilyn Monroe, Ava Gadner, Sofia Loren, Anita Eckberg, Jane Russell-, suposava transgressió a la vestimenta femenina del moment. Era un daltabaix a la moral rígida d’exposició del cos, però sobretot  millorava el confort personal, tot igualant el dret al seu cos respecte al cos masculí. Un cas diferent va ser  el biquini “tapamugrons” lluït per Carla Bruni en desfilada Chanel el 1996. L’exhibició significava provocació , evidenciava la voluntat  “d’épater les bourgeois”, i clarament no solucionava cap assumpte de dignitat/necessitat/igualtat femenina.

Sense oblidar , en els llunyans inicis dels 1970’s, l’escàndol provocat per “Je t’aime, moi non plus”, cançó d’acoplament i gemecs orgàsmics entre Serge Gainsbourg i Jane Birkin. Provocació –hi haurà qui opini que gratuïta o no- però arriscada i coherent amb la biografia personal de cadascú. En qualsevol cas,  ha aguantat bé el pas del temps, i manté a pesar de tot una certa elegancia que la continua inflamant com a tema eròtic sense caure en una obscenitat infumable.

Si generalitzem, de l’anècdota a la categoria,  en els casos en què l’escàndol provocat és un “dany col·lateral” a un bé superior en termes d’innovació artística, (o bé de millora del benestar individual o social) es pot parlar de transgressió. Aquesta novetat de ben segur, en un context de mobilitat social,  esdevindrà  paradigma normalitzat. Hi ha artistes  moguts per circumstàncies vitals  extraordinàries que efectivament s’han ofert a l’audiència tot despullant-se, físicament o emocionalment, i per tant encarant un tabú, transgredint la norma. Ho han fet de manera  coherent, compromesa, sincera amb allò que són i que volen mostrar.  Per contra, i seguint la mateixa lògica, qualsevol escàndol gratuït, que no suposi cap evolució o revolució per a un col·lectiu,  ni millori el benestar individual o social, tot cercant publicitat impúdica,  esdevé obscenitat. Si el discurs pretesament transgressor  ja  compta amb l’aprovació implícita de l’entorn, no és més que soroll innocu, trivial. I conseqüentment en confirmar el discurs a la moda, sabent que els beneficis seran segurs , s’esdevé la paradoxa que la provocació ja és “políticament correcte”, és a dir, demagogia. N’estalviem d’anomenar exemples. tots/es aquests artistes, que de la provocació fàcil,  sense risc, sense compromís sincer amb la seva transgressió, en fan  una mitjà per guanyar més popularitat.

És òbvia la valentia, com a mínim el risc,  que suposa en la història -artística, social- l’exhibició del cos per part de la cantant i vedette, Josephine Baker en la dècada de 1920. En aquell moment no era fàcil ni còmode la seva nuesa, i l’artista s’arriscava per un ideal superior. Un altre exemple,  These Boots Are Made For Walking, cantada per Nancy Sinatra el 1966,  i amb una coreografia de ballarines vestides de manera molt provocativa. No pas pornografia, sinó erotisme, encara avui molt explícit, i en el seu moment, impúdic i molt transgressor. Anys més tard,  el missatge reivindicatiu del dret del plaer físic en veu de Patti Smith  a Because the Night  resulta  també força trencador en la veu d’una dona. L’excentricitat andrògina de David Bowie, de Boy George,  suposa una radicalitat de lliurepensament contra tota una convenció molt conservadora a la Gran Bretanya des 1970’s/80’s.  Hi ha una rasa enorme que separa l’atreviment del ja mencionat  David Bowie, tot vestint-se i actuant  gairebé transgènere en els 70’s, amb el risc que això podia comportar-li, a  un pretès atreviment actual consistent a  moure els malucs amb roba mínima i simulant la sexualitat desenfrenada, tot tenint cura de no mostrar  cap part del cos íntima, tot preocupant-se de l’estilisme  mentre es pretén seduir a cop de provocació. Així mateix, hi ha una distància colossal entre la veritat del pianista  James Rodhes, abans esmentat,  que relata en el  seu llibre ‘Instrumental’,   quan reconeix abusos físics soferts en el passat, i ens fa partícips de la seva força de voluntat per tal que l’art curi les ferides. Assegura “no caldria trobar paraules per explicar una cosa tan bella i immortal com la música, i certament, quan era un nen, va ser quelcom que va arribar-me fins al més profund de l’ànima” ,  respecte de la correcció en el discurs de l’artista que , per exemple, crítica ferotgement una situació injusta,  amb la tranquil·litat de l’esquena coberta, i sense més compromís amb la societat que el seu discurs retòric. El que serveix per la música, per elevació també cal tenir-ho en compte en d’altres àmbits de la vida.


 I ara sí, ressenyem una cançó , una pel·lícula , rellevants,  de cada any, de cada època, que ens permetin visualitzar  el moment històric i social. 




Títol / intèrpret /  any/

RSM / :  (Rolling Stone Magazine, lloc en el seu rànquing de les millors 500 cançons. Àmbit anglosaxó.)



Anys  1961/ 70


Stand By Me

Ben. E. King


Superba versió original,  a la que han seguit superbes versions.  Juntament amb Yesterday,  de The Beatles, és una de les cançons més versionades de tots els temps.   La lletra és ridiculament real, en casos d’enamorament agut :  el desig , la súplica de suport mutu incondicional.  També té un altre nivell de lectura  més dirigit al l’ajut incondicional que es pressuposa en l’amistat. Una inextricable xarxa de favors que amics o familiars basteixen com a resultat de la condició humana tendent a la cooperació, ni que sigui per raons egoïstes. En un altre rànquing,  Songs of the Century, apareix en el lloc #25 , amb la veu  de  The Drifters

També aquest 1961 :

Moon River , d’ Andy Williams , Audrey Hepburn rascant la guitarra a la finestra, música de cine  per excel·lència. L’atmosfera glamurosa dels 60’s: Collars de perles i guants llargs.  A inicis del segle XXI,  encara continúa sent recordada com l’actriu elegant, guapa, seductora, -i solidària, representant d’Unicef-  que va ser.  Però no oblidem els qui van ser autor ,  H. Mancini, i  el cantant,  A. Williams.

What I would say, de Ray Charles. Tot i que ja interpretada en directe el 1959, la versió definitiva,  gravada amb  un millor acompanyament és posterior. Després vindria Hit the road, Jack ;  You Don’t Know Me, i força més.



Tous les garçons et les filles

Françoise Hardy

Una dama de la música francesa. Amb una infància en què patí l’absència paternal i es refugià en la lectura, i en l’audició de música a la ràdio.  Va anar persistint  per obrir-se camí  fins que el 1961, amb 17 anys signar un contracte amb la discogràfica  de Johnny Halliday.  El 1962 canta a la televisió aquesta peça, i el seu èxit esdevé total.  Representa Mónaco a Eurovisió el 1963 amb   L’amour se’n va.  La popularitat encara augmenta en ser model d’Yves Saint-Laurent  i Paco Rabanne.   El músic Serge Gainsbourg composta  per a ella  Comme te dire adieu.  És una icona de la dona francesa de l’època.

També :  Et maintenant, de Gilbert Bécaud ;




If you wanna be happy

Jimmy Soul

Potser a ulls actuals la cançó peca d’innocent, de repetitiva, però si ens posem en la pell dels creadors i espectadors de primers dels 1960’s,  de ben segur desprenia suficient energia positiva per fer-se un lloc en les llistes de  temes predilectes. Va vendre 1 milió de còpies i aconseguí un disc d’or i pujar al capdamunt del Billboard Hot 100 rànquing. Malauradament Soul no va tenir èxits posteriors i personalment entrà en decadència i adiccions fins a la seva prematura mort amb 45 anys.



Garota de Ipanema, de Stanz Getz

És una de les superbes versions del clàssic d’Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes. Una veu supercàlida i un acompanyament acústic lleuger puntejant la cadència de la música que fàcilment remet a la cadència de la jove “garota” que passeja per la platja. El paradigma d’una bellesa carioca.  El primer enregistrament comercial va ser en la veu de Pery Ribeiro el 1962.  L’èxit i la fama se la va emportar  Stanz Getz l’any següent.


Sapore di sale,  de Gino Paoli ;  Una lacrima sul viso , de Bobby Solo



The House of the Raising Sun

The Animals


També: The Sound of Silence,  de Simon and Garfunkel ;  Downtown,  de Petula Clark ;  Crying, de Roy Orbison ; I can’t get no satisfaction , de The Rolling Stones ;My Generation, de The Who    ; The Times They Are A Changin’ , de Bob Dylan ; You Really Got Me, de The Kinks ; I Want To Hold Your Hand, de The Beatles;




D’un temps , d’un país


El text esdevingut clàssic, un cant a l’esperança per construir una millor societat expressat en els foscos temps de la dictadura. La música amb una simplicitat acústica, gairebé ferèstega, invita a esdevenir himne. Anys més tard Joan Manel Serrat, acompanyat de coral infantil  i orquestra simfònica en farà una versió superlativa, inspiradora, amb una melodia  sense arestes, complexa. La banda sonora per recordar els fonaments construïts, per acompanyar les  columnes i les finestres en construcció.



Non ho l’età , de Gigliola Cinquetti  ;  Capri, c’est fini , de Herve Vilard; Dans le Port d’Amsterdam, de Jacques Brell ;





 Like a rolling stone

Bob Dylan


Encara no és premi Nobel de Literatura, en Dylan?* Què esperen els acadèmics escandinaus per atorgar un premi conjunt  a  Dylan / Cohen/ Llach / Aznavour /  – també  Springsteen i Serrat?-,  que malgrat no ser escriptors, han elevat el llistó dels continguts literaris en la música popular, expandint el llenguatge amb imatges metàforiques pròpies de genis narratius?

* Sí, finalment, l’octubre de 2016  els acadèmics del Nobel  s’han decidit:  “knock, knock, knocking on Dylan’s door” !!

Aquest tros de tema del bard Dylan és en el primer lloc  en la revista musical de referencia, Rolling Stone Magazine.  Va suposar un d’aquells momentums,  una fita fundacional en la història de la música popular.  La combinació de la seva estructura musical, el tema tractat, i l’època adequada , la van convertir en un referent absolut. Transgressora en forma i fons, i al mateix temps que conté una qualitat innegable, va obtener ben aviat el suport comercial i el fervor dels contemporanis. No envelleix malament,  caldria  només remoure la instrumentació polint els matisos sonors. Trista història d’una “has been”. La rumorología proposa  que està basada en una amiga de l’artista Andy Warhol. Per a l’anecdotari cal fer esment de que una de les versions més difoses és el directe de l’any següent, al Royal Albert Hall de Londres, amb tota la polémica per l’ús freqüent per part de Dylan de la guitarra eléctrica, i la ferotge reacció d’alguns dels seus seguidors que el consideraren un traïdor a la “puresa” de la guitarra acústica.

També  durant 1965:

In My Life,  de The Beatles ;   Suzanne, de Leonard Cohen ; The Track of my Tears de  The Miracles; California Dreamin‘ , The Mamas and The Papas ;  I Feel a Whole  Lot Better de   The Byrds ;



Gilbert Bécaud


La fascinació imperecedera entre França i Rússia. Una el·lipsi elegant , festivament eròtica, culta i contemporània.  Una visita d’agermanament cultural, universitari, finalitza amb el coneixement entre el visitant francès i l’amfitriona eslava. En el clip s’hi barreja una imatge documentalista del cantant en un entorn real, amb les ficcions d’un curt.

També  aquest 1965:

Aline, de  Christophe ;  Poupée de cire, poupée de son,  de  France Gall  ;Il mondo, de  Jimmy FontanaIo che non vivo senza te,  de Pino Donaggio




 My Generation

The Who


Una de les bandes més influents en la música de rock, en les dècades 60’s i 70’s. Poca broma.  Actius des de 1963 fins a 1982. Després irregularment units. Finalment, des de 1999 fins a 2015 han continuat tocant. Se’ls categoritza en els estils hard rock, art rock, pop.   Més enllà de la seva producció en quantitat d’àlbums, la seva importància rau en el fet d’haver servit de referent en grups posteriors, i no només a la Gran Bretanya.  A destacar :  Tommy Who is the nextQuadrophenia.

També aquest 1966  :

Eleanor Rigby,  Yesterday, de  The Beatles ;  I feel good, de  James Brown;  Good Vibrations,  de  The Beach Boys ; When a man loves a woman, de   Percy Sledge ;  The sun  ain’t going to shine anymore,  de   The Walker Brothers   ;    Unchained Melody ,  de The Righteous Brothers;  Strangers in the Night, de  Frank Sinatra.



La Bohème

Charles Aznavour  –  1966


L’armeni d’ànima francesa, mirada trista i veu excelsa.No només cantant, sinó intèrpret sobri i apassionat damunt l’escenari, Aznavour  explica la vida d’un pintor al París de la postguerra. Gana, fred,  il·lusió i talent, i la companyia que tot ho endolça. Simplement un mocador blanc i els gestos de la seva mà, ens fem càrrec de la història. Gran artista, el fill d’immigrants armenis, enamorat del teatre, i músic persistent. Talent creador per a d’altres cantants (GrécoPiaf), fins que el 1957 aconsegueix triomfar també interpretant el seu repertori (La MammaLa BohèmeQue c’est triste Venise , Comme ils disant).  Gran a la manera del seu temps. Clàssic per a nosaltres, rabiosament modern per els seus coetanis.

També aquest  1966 :

Deixa, de Vinicius de Moraes,




The end

The Doors 


Molt fosca, resulta  inquietant, sobretot si recordes  el  film Apocalypse Now, de  Coppola  (1979)  sobre la guerra de Vietnam.  Època de profunda desesperació, la guerra al sudest asiàtic fa estralls entre la fins aleshores benestant societat de l’America Way of Life. Films com PlatoonThe Deer Hunterr, mostren una cara gens heroica sobre els militars, -la joventut ha estat cridada a files, perquè no hi ha prou militars professionals-. La petjada sobre la mentalitat i l’art de l’època és terrible.  The end va d’això, d’un final de trajecte. Un dels grups amb més vendes.  Després,  hi ha hagut altres cançons amb acords plens de misteri : Fleetwod Mac ;   U2, Snow Patrol, Cats on trees, Joana Serrat. Aquestes notes dissonants, més baixes, que atorguen una complexitat, sovint ombrívola. Morrison, el primer dels artistes de rock detinguts en una actuació,  per relaxar-se  tot prenent substàncies ben diferents de  l’aigua.  Esbojarrats 70’s. La seva música també perdurarà amb Light my fire, People are strange,Touch me, Tell all the people, etcetera. La vida excessiva li va passar factura i s’incorporà al club dels 27 :  els artistes que han mort en aquesta edat, com ara Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin,  entre 1969 i 1971. Anys més tard també es s’hi reuniren Cecilia, Basquiat,  Kurt Cobain, i recentment Amy Winehouse.

També durant 1967 :

A Whiter Shade of Pale, de Procol Harum  ;  Fortunate Son,  de Creedence Clearwater RevivalAin’t Mountain High Enough,  de    ,Marvin Gaye ;  Sittin’ on the Dock of the Bay, d’Otis Redding ;



Cançó de matinada

Joan Manuel Serrat


Aquest any Serrat va compondré una superba cançó i va dignificar el català amb versos de qualitat sobre la vida  quotidiana al camp. Mitjan anys 1967, molt de mèrit. Representant la televisió espanyola a Eurovisió amb una cançó en català (La,la,la finalment cantada per Massiel en castellà.) El “noi del Poble Sec” , també ens va salvar els mots, quan era molt difícil. El perfecte trobador. També cal revisitar-lo en la llista de les més importants cançons en castellà. Molt de mèrit.   En els dos idiomes sap cantar molt a prop de la pell. “Una cançó et dóna un cop de puny, et sacseja, aquella olor…i et transporta al lloc on vas créixer, al lloc on et va passar una cosa, on et vas deixar alguna cosa.”    

 També  durant 1967:  

Me’n vaig a peu,  de Joan Manuel Serrat ;  Comme d’habitude, de Claude François;




Hey Jude 

The Beatles


Va madurant com el bon vi, a mesura que el vas escoltant una vegada i una altra. Es beatletiana, però no és el pop inconscient i alegre, als que estàvem acostumats. És un contrapunt a l’exuberància desenfadada, gairebé  ostentosament trivial que normalment ens aportaven. Un punt  més enfosquit.  La veu d’un adult que  tranquil·litza un jove quan està passant per mals moments. Paul McCartney consolant  el fill de John Lennon, Julian “Jude”, quant les circumstàncies familiars que vivia eren prou decebedores. És obvi que en triar Hey Jude, hem de descartar  com a buc insígnia Let it be, Get back, Eleanor Rigby, Love me do, Wanna hold your hand, Across the universe, Strawberries forever, Yesterday …

També durant 1968:

Aquarius. Let the Sunshine in , de  The 5th Dimension ;  Sweet Caroline, de Neil Diamond;  Sympathy for the Devil, de  The Rolling Stones;  Hooked on a Feeling, de   B. J. Thomas



Què volen aquesta gent?

Maria del Mar Bonet


També coneguda per De matinada,  per A trenc d’alba, títols per enganyar la censura franquista. La història basada en un fet real. Tal com expliquen : “composta per  Maria del Mar Bonet, amb la lletra d’un poema de  Lluís Serrahima. El poema i la cançó foren escrits com a denúncia de la repressió política franquista.  La presentaren en un concert a la  Cova del Drac, on   la cantant i el poeta decidiren de fer conèixer la mort de Rafael Guijarro, només apareguda en una breu notícia als diaris, però que -segons es deia- havia estat provocada per la policia en llançar-lo per una finestra de casa seva per encobrir un cas de violència policial. Colpits pel silenci públic sobre la qüestió, Bonet i Serrahima optaren per fer una cançó a tall de  romanço seguint l’esperit de , per exemple La presó de Lleida.”  La pregunta de la mare que té el fill  detingut, a punt de ser  represaliat per la policia de la dictadura, de la franquista, de qualsevol altra dictadura que s’arroga el poder de privar de llibertat un ciutadà. L’origen concret de la cançó va ser  en conèixer el fet de la mort del jove Rafael Guijarro,  per part de la policia espanyola. Militant d’un grup maoísta escindit del PCE, la policia el va portar a casa seva per fer un escorcoll. Davant la seva mare,  hauria estat llançat des del sisè pis , morint a l’acte.  Per a vergonya dels franquistes, un fet semblant es repetí:  el 20 de gener de 1969, Enrique Ruano, un jove acusat de pertànyer al Frente de Liberación Popular, i de distribuir octavilles de CCOO, és detingut, i mor a les  dependències policials, també per una caiguda des de la finestra.

També :  Noia de porcellana, de  Pau Riba ; Ma liberté, de  Georges Moustaki; Azzurro   d’Adriano Celentano.



Brown Eyed Girl

Van Morrison


Segurament el primer dels grans temes que va rugir el Lleó. En vindrien molts més.  Quanta música  encara corre  per les seves venes. Un plaer. Incombustible, incansable, -tireless-,  ja que en data  2015 encara va anant fent les seves gires. De 1969 hi ha una altre estil, a  Whenever God shines his light, abandona per un moment l’amor terrenal, prosaic, i es posa místic amb el Senyor. I el resultat continua estant a l’alçada.  Música i lletra inspiradores. Duet amb Cliff Richard, single de Avalon Sunset.


També aquest 1969 :

Here comes the sun , de George Harrison ;  The boxer  i Bridge over troubled water, de Simon & Garfunkel ; The long and winding road,  de The Beatles;  Raindrops keep fallin’ on my head. de B.J. Thomas; Everybody is talkin’ de Harry Nilsson.  ¡Bona anyada!


Le temps de vivre

Georges Moustaki


Viens, je n’attends que toi, tout est possible,tout est permis”   Quina deliciosa  -i trista, per la consciència de finitud- declaració d’intencions. Viure ara, conscientment, integrat en l’entorn, i actuant per canviar allò que cal canviar. Junts. Magnífica proposta. Amb la saviesa de l’artista multicultural. Nascut a Alexandria, Egipte, descendent de grecs. Criat en un ambient on fluidament sent l’àrab, l’hebreu, l’italià, el francès. Apassionat per la literatura i la música. Intèrpret de cançons pròpies i autor per a d’altres grans de la cançó francesa, entre ells destaca  Édith Piaf (Milord) , però també per a Henri Salvador, Yves Montand, Juliette Gréco, Serge Reggiani.


També  aquest 1969:

Tu nombre me sabe a hierba, de Joan Manuel Serrat ;  Je t’aime , moi non plus, de   Serge Gainsbourg.





Your song

Elton John      


Esplèndida, la millor que ens ha donat. La recordarem a Mouling Rouge  amb Kidman i McGregor, damunt la teulada, sota el cel de París,  a capella. Una composició excel·lent del mestre Elton. Giragonses ben treballades. Coescrit amb Taupin.  El conjunt de pop de qualitat que també té molt d’èxit comercial. Potser es pot assegurar que aquesta cançó , i un parell més d’excelses,  ja justifiquen tota una carrera.  Estem parlant de Song for GuyRocket Man, Crocodrile, Candle in the wind… 

D’aquest mateix any :

Paranoid de Black Sabbath   ;  Me and Bobby McGee, de Janes Joplin ; I’ll be there, de The Jackson 5 ; Cecilia, de Simon & Garfunkel  ; He Ain’t Heavy, He’s My Brother, de The Hollies ; Crucify your mind,   Sixto Rodríguez;  Lady D’Ambarville de Cat Stevens ;  Let It Be, de  The Beatles.





Joan Manuel Serrat


Quina gran cançó,  Joan Manel. La perfecció entre la melodia i les paraules. Magistral. Música gairebé visual, tangible.   Un himne a la nostra condició de  veïns  del Mediterrani. Tot i que  encara, massa sovint, només el tenim per  convertir-lo en frontera de confrontació i aïllament, enlloc de pont de mar blava i de comunicació.

“… Llevo tu luz y color por donde quiera que vaya…”…desde Algeciras a Estambul para que pintes de azul, tus largas noches de invierno…”.

Del seu disc del mateix nom, també s’inclou  Aquellas pequeñas cosas.  Ana Belén versionà  Mediterráneo amb la seva meravellosa veu habitual.


També del mateix any :

Gigi l’amoroso ,  de Dalida;   Tu verras,  de Claude Nougaro;  Toi et moi, de Mireille Mathieu.







# 1971

Maggie May

Rod Stewart  –          1971


Bona veu de canya badada, que diríem. Rod Stewart  pot representar el galtes pocavergonya simpatic  que és incapaç de caure malament. T’anima la festa. I , musicalment, sempre millora els temes que interpreta. Aquí explica la història de la seva primera relació en temps escolars.  Ho fa amb la seva particular vocalització, i amb una melodia heterodoxa respecte al pop i també allunyada d’un rock a l´ús. Segurament que per això, esdevé intemporal. Ai ! ,  els rockers que saben cantar lentes i ballables, i al final se les emporten totes ells!  Do you think I’m sexy?(1978) Tantes monedes posades al juke-box per sentir-la i viatjar en el temps, trenta-cinc anys enrere!


També aquest  1971:

Ain’t Sunshine When She Is Gone de  Bill Withers ;  Roundabout , de Yes ; Heart of Gold, de Neil Young ; A Horse With No Name,  de America ; Imagine, de John Lennon ; Locomotive Breath, Jethro Tull ;  September,  d’ Earth, Wind and Fire  ;  Simple Man, de Lynyrd Skynyrd ;  Stairway To Heaven,  de Led Zeppelin.



L’àguila negre

Maria del Mar Bonet

Un poder evocador immens. Música -i veu-  que fixa una època, una olor, un paisatge, unes persones. Versió superlativa del tema de Barbara, amb l’espectacular força tel·lúrica que li dona Maria del Mar  des de la seva terra balear i mediterrània.





# 1972

American Pie

Don McLean

Llums i ombres de la societat nordamericana després de les dues dècades de creixement feliç i desaforat. Sobretot, diari musicat del record del “dia que va morir la música”, el 3 de febrer de 1959, quan s’estavellà l’avioneta on hi anaven Ritchie Valens, Buddy Holly i The Big Bopper. Tres estrelles que mereixien i eren en el camí d’esdevenir més lluminoses i que, per un cúmul de circumstàncies, com acostuma a passar en aquests casos, van agafar un avió que no tenien previst, amb el desenllaç letal conegut.

També el 1972 : Always On My Mind, de Willie Nelson;  A Horse With No Name, d’ America; Rocket Man d’ Elton John; Satellite Of Love,  Walk on the wild side, de Lou Reed   ; Do it again, de  Steely Dan



Que tinguem sort

Lluís Llach


També el 1972 :  Un beso y una flor, i Libre , de Nino BravoUne belle histoire, de  Michel Fugain    ; Com un arbre nu,  de Lluís Llach ;  Que será,  José Feliciano  ; Questo piccolo grande amore, de Claudio Baglioni;


# 1973


Stevie Wonder


Una de les peces funky fundacionals.  Ja està clar que l’Stevie és  un  meravellós músic.  I dotat pel ritme.  Potser és força  més engrescadora . Time part lover, més  fàcil, rítmica, comercial potser, i igualment melòdica. Però aquesta Superstition  és realment la clau de volta, no només d’Stevie Wonder, sinó del funky – disco. Un geni.



Angie,  de The Rolling Stones ;   Long Train Running, de The Doobie Brothers  ;  Martha de Tom Waits ;   Shine on you crazy diamond, de Pink Floyd  ; The town that I loved so well, de The Dubliners; The way we were, de Barbra Streisand ; Tubular Bells, de  Mike Oldfield;  de  The Piano Man, de  Billy Joel .  Reserva  inmillorable !


1973, més a prop

Eres tú  , de Mocedades

Aquest any  la representació espanyola a Eurovisió va ser aquesta cançó que dignificava un cert pop fàcil. La poderosa i cristal·lina veu d’Amaya, els vocalistes que l’acompanyen, la revisió de la cançó d’amor incorporant imatges i mots rurals, de connotació ancestral, i la producció sonora de qualitat habitual, en van fer un èxit popular, tot obtenint la segona posició en el festival europeu. Altres temes referencials d’aquesta època, tot un temps d’aprenentatge personal i social per a la classe mitja del país, són   Tómame o déjame, Amor de hombre, Secretaria, Desde que tu te has ido.

Emmanuelle, de Pierre Bachelet ;  Pare, de Joan Manuel Serrat ;   Parole parole, de Dalida,  La tendresse, de Daniel Guichard





No woman no cry

Bob Marley

En plena fase de felicitat, gairebé d’eufòria  , la creativitat insaciable que va fent espirals sobre l’amor, el sexe, la injustícia davant els blancs, i la dignitat afrocaribenya, ens va donant obres notables. I  de tant en tant excel·lents, com aquesta destil·lació de nostàlgia (reggae que recorda quan els joves no necessiten gaire per ser feliços, bé, no tenen massa i van a l’essència, nostàlgia que no amaga privacions)  i de  ritme ( ritme negre per a oïdes blanques) que aconsegueix trencar barreres generacionals i esdevenir un himne. D’altres peces ,  One love (1970) , Is this love (1978) ,  de nou la brisa del Carib es mou per les venes,  sempre lluita per la dignitat al cor i als ulls .


També :

Kashmir,de Led Zeppelin   ;  Blitzkrieg bop, de The Ramones ;


1974 més a prop:

Porque te vas


Cançó lleugera, sí, de J.L.Perales, amb una interpretació dolça, fins i tot pot resultar empalagosa. Dit això, la melodia és elegantment bella. Va ser triada com a part de la banda sonora de la pel·lícula Cría cuervos , de Carlos Saura. El contrast entre la tendresa vocal de Jeanette i l’aspror del film, i el valor intrínsec de la peça va suposar una empenta comercial definitiva.



Bohemian Rhapsody



No pot faltar el rock de Queen. Hi ha un parell de parts del tema  que justifiquen tot un disc, són excelses. El va escriure el 1975 Freddy Mercury.  Ells mateixos van editar-ne una segona versió, el 1991. Del seu àlbum A night at the Opera. Un experiment , sense tornada, un conte fosc.



Hotel California, dels  Eagles; Gonna get along without you,  de Viola Wills ;   Never can say goodbye, Gloria Gaynor;  Rock and Roll All Night, de   Kiss  ; Wish You Were Here de , Pink Floyd;





 Blitzkrieg Bop

The Ramones



Altres del mateix 1976 :   Dancing Queen,  d’ABBA ;



Entre dos aguas

Paco de Lucía

Genuí so mediterrani, andalús, espanyol. Evocador superlatiu d’un temps mític, dels nostres avis, o besavis, d’un món més simple, d’un entorn més humanitzat. Però mític, falsament millor. Amb les seves carències i amb les seves injustícies. Reduïm el nivell de nostàlgia i de prejudicis, augmentem l’atenció, i la percepció dels sentits, i gaudim-ne. Tan sols deixem-nos portar per la sabiduria del músic.

Del mateix any :  Et si tu n’existais pas, de Joe Dassin; Je vais t’aimer, de Michel Sardou; Margherita, de Riccardo Cocciante    ; Non si puore morire dentro, de Gianni Bella



Moonflower/Magic Woman

Santana la música ètnica.


Peça inconfusible sortida del gresol on s’ha diluït el pop-rock,


També :

Stay,    de Jackson Browne  ; Lust for life  , d’Iggy Pop ;   It’s alive  , de Ramones ;   God save the Queen  de  Sex Pistols ;    Dust in the wind,  de Kansas  ;




I will survive

Gloria Gaynor






Another brick on the wall, de Pink Floyd;

També   Don’t stop me now, de Queen.



Tunnel of  Love

Dire Straits


També :  Another bites the dust,    Call me ,  Johnny and Mary,  In the air tonight , Woman in love,  Going home (local hero)


Més aprop nostre :


Santa Lucía

Miguel Rios

També  :   Divina,  Pongamos que hablo de Madrid, Tu frialdad,  No dudaría,  L’encre de tes yeux.



Cinema. Aproximació al tombant del segle XX a XXI. Cinema

actualitzat a  juny de 2019 

1. La pel·lícula  de la setmana 

Juny 2019.

Toy Story 4. Dirigida per  Josh Cooley.

El responsable d’aquesta nova entrega de les joguines conscients, Josh Cooley, s’estrena com a director. Ara bé, no fa un salt en el buit. John Lasseter,  juntament amb Andrew Stanton,  li posen una xarxa de protecció. El primer,  creador de la saga Toy Story, Toy Story2 (1995, 1999) i ubic responsable   sigui com a guionista, director, o productor executiu a la majoria d’obres mestres d’animació d’aquest segle, i finals de l’anterior, des de  Cars , Cars2, Inside out, Brave, Up, Wall-E, Ratatouille,  o la ja llunyana Buscant a Nemo (2003), aporten tota la seva sabiduria cinèfila per tal de que els 100 minuts d’aquesta darrera aventura del cowboy Woody i la seva colla sigui un festival d’acció i d’emoció.

El primer quart d’hora, a la manera dels films de James Bond, i que va immortalitzar  Spielberg a  En busca de l’arca perduda, és una narració, prèvia als crèdits inicials, amb un contingut especial, amb argument desvinculat directament de la trama posterior. En aquest cas els serveix de pròleg per  recordar  la nit plujosa en la qual el nen propietari del vaquer es mudava de casa,  tot deixant enrere, entre altres coses, les seves joguines. Després comença la pel·lícula,  pròpiament, en la nova família, i Bonnie, la  nena de qui en Woody haurà de tenir cura. Costi el que costi, fins i tot malgrat la lògica irresponsabilitat de la petita. Comença un viatge que esdevindrà una prova de fidelitat en dues direccions, entre les joguines que conduiran -literalment en l’escena exhilarant en que guien la conducció del pare- els adults perquè en el camí no falti de res a Bonnie, però  també de la  lleialtat que cadascun dels personatges de fusta, metall i roba, es regalen perquè tots són conscients del seu lloc al món.

A partir d’aquí, els creadors de la història saben espargir moments de sentimentalisme -la joguina abandonada, l’esperança de ser útil per a l’infant necessitat-,  l’èpica, l’ensurt, l’humor. Un s’arriba a preguntar com pot ser que una història de la qual n’intueixes els elements, òbviament prosaics, amb  girs que ja s’han vist milers de cops, amb una  motivació i uns  personatges repetits,  que està destinada als nens, pugui convertir-se en una petita meravella d’obra d’art cinematogràfica. La conclusió és que, a la manera tarantiniana, els responsables s’han alimentat de cinema, l’han sabut digerir bé, i els ha donat energia renovada per plasmar la seva imaginació a la pantalla.

Dues raons per anar a veure-la ja:  Emocionar-se, de nou, amb una història inversemblant, anticipada, i paradoxalment, de gaudi majúscul. És a dir, saber que estàs en bones mans, i que quan et posis còmode a la butaca, el director i el muntador, i la resta de l’equip, et sabran portar per revolts agraïts i referencials. Un llargmetratge que no és excessiu, optimitzat, sintètic, on cada pla i cada seqüència, són necessaris, són bells, i esdevenen retaules visuals. Alguns serveixen per homenatjar referents del passat  –ET, Chucky-  d’altres són collita pròpia, inèdits, alguns d’ells per tenir  situar-se com a referència en el futur.  Per tant, també és adient per entendre els camins que van marcant el present de l’espectacle. Sense renunciar a uns valors morals que tracten del deure, de l’amistat, de la persistència en la tasca que a cadascú -a cada nino- li es encomanada, exposar el que tan bé saben fer els millors directors. Mostrar una aventura vital, com cap altre art pot dur a terme, amb la qual l’espectador pugui sentir-se identificat, mentre gaudeix de la intel·ligència cinematogràfica del realitzador.

Una raó per posposar-ne el visionat.  La sensació d’assistir a una seqüela més, de ser utilitzat com a  carn de canó que aporta recursos a una indústria que va plagiant-se a sí mateixa. Sense posar en dubte l’excel·lència de cada producció, la percepció és que costa trobar idees plenament originals.


La biblioteca dels llibres refusats (Le mystère Henri Pick), de Rémi Bezançon.

Aparentment un film menor. Francès, localitzat a la Bretanya, sobre llibres, literatura i biblioteca. Un crim a província, on no hi ha víctima mortal. Malgrat el devessall d’indicis per a una pel·lícula avorrida  i/o inerme, i precisament perquè no hi ha grans expectatives, el resultat és notable. Un improbable crític televisiu de llibres s’obsessiona per esbrinar si el darrer èxit novel·lístic ha estat escrit, com s’afirma, per un pizzer en les seves hores lliures. Tenint en compte que fa un parell d’anys que s’ha mort, i que el manuscrit  va anar a parar a la  secció de Biblioteca de Llibres Refusats d’un poblet bretó, la recerca de la veracitat o no de l’autoria esdevé un petit crim a resoldre com si es tractés d’una Mrs. Marple francesa.

El divertiment del director es una comèdia costumista, on de nou la locuacitat dels  protagonistes llegits queda palesa, i plana una crítica sobre l’acceptació de qualsevol història emotiva que toqui la fibra del consumidor. El cinisme per escèptic inicial, que resulta impopular, servirà per posar en dubte el relat exitós oficial, i es descabdellarà una història de talent literari, de complicitat conjugal, de publicitat editorial. L’originalitat de la proposta, la frescor d’actors i paisatge, la pretensió d’obra artesana sense ambicions gal·làctiques fan molt recomenable de gaudir d’una petita perla, rara avis en el panorama cinematogràfic.

Dues raons per anar-la a veure. El fet de poder aclofar-se a la butaca i no ser neguitejat per excessos digitals, ni embolcalls sonors estrepitosos, ni la violència de rigor, ni tan sols una escena eròtica, sinó una narrativa  feta de diàleg i moviment continus, vigència  històrica dels clàssics del setè art  es motiu d’agraïment. També la sorpresa final, quan el relat pren la versemblança que s’estava construïnt durant tot el metratge, ajuda a acabar la pel·lícula amb un molt gustós sabor,

Una raó per posposar-ne la visió. Tot i la originalitat de l’argument, pot haver-hi una sensació reiterativa de protagonistes-del-sector-editorial-que-han-d’exhibir-el-seu-nivell-de-vida-i-les-seves-lectures-a-través-de-continus-referents-meta-literaris. 





El venedor de tabac,   dirigiga per Nikolaus Leytner.

Una de les darreres pel·lícules on apareix l’actor Bruno Ganz, recentment traspassat, aquí fent de Sigmund Freud. El metratge és ple de detalls de qualitat que decoren una pel·lícula notable, reflexiva, acadèmica, i altament recomanable. Com en una bona obra de ficció, quan s’acaba, l’espectador en surt una mica més savi, perquè el creador ha sabut transmetre uns retalls de vida, de veritat, encara que provinguin de la imaginació i parcialment de l’experiència.  Es tracta d’això, de viure altres vides a través de la vivència de referents, inventats o històrics, que han deixat la seva emprempta, que serveixen com a punts de referència, per imitar, per refusar.

A nivell formal, li falta una espurna de contundència, d’emoció, d’embolcall, per tal situar-se en el grup de films excel·lents de l’any.  En qualsevol cas, el contingut, el missatge, la peripècia vital dels protagonistes, formen un conjunt coherent, versemblant, en fan una obra en la qual som testimonis de com  el personatge creix i aprèn, des de la seva dramàtica infantesa pastoral  -el llac i la muntanya com a símbols de l’aïllament que el manté més o menys pur, més o menys inútil-  fins a la seva tràgica consciència d’adult, a Viena, on la seva vida pren sentit malauradament en un temps i en un espai que fa olor a violència i mort.

Aquesta evolució, inserida en l’auge del nazisme a Àustria, juntament amb l’actuació de Bruno Ganz serien les dues raons per anar a gaudir d’aquesta discreta perla europea. La raó per postposar-ne el visionat estaria en la manca de producció des del punt de vista visual més que narratiu, que la fa estar un graó per sota d’altres pel·lícules que tractin els anys trenta a la zona d’influència germànica. “Cabaret”, per exemple, és igual d’il·lustradora sobre l’ascens de la maldat i del totalitarisme  en les classes mitjanes, i al mateix temps resulta molt més efectiva pel que fa a la producció que vesteix el film, com ara actors secundaris, música, fils argumentals, i contundència estètica.



Les dècades del s.XX.








La dècada de 1960’s

També anomenada la dècada prodigiosa. Certament en alguns aspectes ho va ser, però com podrem apreciar, també va estar plena de clarobscurs.

Abans, repassem el context previ dels anys anteriors. A partir dels 1950’s  i fins a inicis de la dècada dels 70’s es gaudeix d’ un increment ininterrumput en el benestar material i social, almenys en els països capitalistes , com mai s’ha concentrat en la història humana. Medicina,  comunicació, tecnologia, arquitectura, es desenvolupen en progressió espectacular. Aquesta evolució cap a una evident riquesa no  significa l’absència de conflicte. La guerra freda entre els mons capitalista i comunista; les tensions entre les colònies i les metròpolis i l’ulterior procés de descolonització;  les rivalitats religioses.  La pau no és ni total, ni perenne, ni uniforme. La  construcció del Mur de Berlin el 1961  ha de recordar que el drama estava continuant dins d’Europa. La tensió entre societats colonials i metròpoli  recorda que el drama continuava arreu del món. Hi ha uns certs equilibris de forces, una certa contènció militar degut a la consciència que una tercera guerra mundial, amb armes atòmiques amb tota seguretat contemplava  la devastació absoluta. En tot cas es poden observar uns passos homogenis en la massificació i socialització de les riqueses materials , la qual cosa conforma una classe mitjana que millora a cada generació.

A Europa, la consciència que cal no tornar a devastar el continent. I la millor manera és fer-ho compartint benestar econòmic i recursos naturals, enlloc de barallar-se pels mateixos. Els “pares fundadors”, R.Schumman, J.Monnet, A. De Gasperi, K.Adenauer, s’adonen que primer de tot cal suavitzar la relació franco-alemanya, històrica llavor dels conflictes armats. Desprès cal visualitzar una entitat supranacional. I , cohesionant-ho tot, és necessari estendre democràcia, drets humans, benestar econòmic a la classe mitjana europea. En paraules de Schumman : “Europa no es construirà a base d’uns pocs i magnífics projectes, sinó que el seu èxit s’assolirà a partir de l’adició de moltes petites victòries sobre els problemes quotidians .”  Així, la CEE amb els seus primers origens a   l’abril de 1951 a Paris, entre RFA, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica i Luxemburg,  per tal de comerciar sense aranzels el carbó i l’acer del Ruhr. La seva concreció el 25 de març de 1957 amb la firma del Tractat de Roma fundacional. És   l’embrió d’una futura Unió Europea, que amb tot de progressos i retrocessos, permet   gaudir d’una pau continental i un grau de benestar material i social mai viscut fins aleshores.  Tampoc cal idealitzar la condició humana: conflictes, els latents i els explícits, han mantingut la vigència en les diferents etapes històriques. La voluntat idealitzada d’incorporar les virtuts en les regles que ens autoimposem, per tal de minimitzar els danys en qualsevol circumstància conflictiva ha significat redactar lleis i declaracions en favor de la dignitat de l’ésser humà. A la vegada, també ha donat motiu per afegir un punt de sarcasme el moment de confrontar el desig amb la realitat . Escoltem, si no, el que anuncia el militar , ja vell i acabat, quan es dirigeix al jove a qui pretén cedir el relleu. Leonard Cohen fa dir a The Captain“I read the Bill of Human Rights / and some of them were true”. Exemple de la quota de malícia  que incorporem els  sàpiens en el nostre adn. I malgrat tot…és àmpliament acceptat que intentem – i efectivament aconseguim –  de progressar a cada generació. Els darrers anys de la desena veuen el triomf de Fidel Castro a Cuba, i el de Mao Zedong a la Xina, així com la preeminència de la URSS en la cursa aeroespacial. Vist en perspectiva va ser el punt àlgid d’una ideologia, que pocs anys després exhibiria el cant del cigne previ al seu ocàs i a la hegemonia de l’economia de mercat.













Midnight cowboy

John Schlesinger          –           1969

La duresa de Nova York a la pell d’un vilatà, xapero, i d’un minusvalid mental.

No recomanable per a estòmacs sensibles.  Narrativament impecable, i amb interpretacions d’alçada,  uns joveníssims John Voigt  i Dustin Hoffman.  Va ser premiada amb l’Oscar a la millor pel·lícula, director i guió. Cinema crític gairebé documental.




Brown eyed girl

Van Morrison      –    1969


Potser el primer dels grans temes que va rugir el Lleó.  És el que s’anomena “signature song”, la seva cançó franquicia. Amb polémiques incloses: pel canvi de nom (prèviament era Brown-skinned girl), per alguna part de la lletra, poc radiable en algunes emissores (“making love in the green grass”), i principalment pel contracte draconià, signat sense assessorament legal, que li ha impedit  poder cobrar els ingressos pertinents en concepte de royalties. Potser per això, Morrison ha declarat més d’un cop que no és una de les seves cançons predilectes.

En tot cas, quanta bona música  encara corre  per les seves venes, que va compartint en gires recents,  complaent els seus fidels seguidors.

A 2011 havia arribat als  10 milions  d’emissions radiofòniques, un nombre limitat a una vintena de peces musicals. A 2015, encara roman la cançó de la dècada de 1960’s més descarregada , més radiada segons els registres britànics (BMI)



Here comes the sun

George Harrison         –       1969

Una de les més boniques melodies, -segons  publicada opinió de Frank Sinatra-  plena d’optimisme. El mal temps,  la tristor i les tardes curtes deixats  enrere. Fora foscor. Benvinguda benedicció solar.   Inspiradora per quan s’acaba febrer.   Qui pot negar el valor d’un dia fent “campana”?  La va compondre tot quedant-se a la casa del seu amic Eric Clapton, quan estava previst de reunir-se amb la resta del grup a la seu de la seva editora musical. Entre les curiositats i meravelles de la cançó, la repetició del canvi de temps en la tornada “Sun, sun, sun, here it comes. Gravat durant quatre dies a meitat de juliol de 1969, té diverses capes instrumentals, i la veu d’acompanyament de Paul McCartney, a més a més del cor, per tal de donar-li profunditat. Es diu que va ser proposada per Carl Sagan per tal d’incloure-la  en el disc que la nau espaial Voyager en òrbita des de 1977. Apareix en el disc  Abbey Road, encara sota el paraigües comú dels Beatles, a l’igual com While my guitar gently weeps. Després ja vindria la seva carrera en solitari. Un geni musical a l’ombra dels gegants McCartney i Lennon.








Robert Altman          –                 1970

La bogeria de la guerra, vist des del punt de vista mèdic, i presentat per uns epítoms dels Monty Python.    Hi ha la sèrie amb Alan Alda de protagonista, que vam veure a la televisió en els setante’s. The long goodbye (1973), adaptació  de la novel·la negra  amb el mateix títol de R.Chandler.  Versió  heterodoxa, com s’espera d’un director que ha fet  Short Cuts (1993),  per cert amb el guió treballat també per Raymond Chandler, i amb uns joves  Tim Robbins, Julianne Moore, Andie McDowell . Una visió menys tenebrosa de la  presencia nordamericana al sudest asiàtic.  Com anava això de despertar-se i posar la ràdio al campament, enmig d’un nou dia al caire de l’infern?  Amb  Good Morning Vietnam (1987) de Barry Levinson, , el contrapunt a les bèliques violentes de Vietnam i Corea retratades a  Platoon,  Full metallic jacket,  Apocalypse now, The deer hunter.




Simon & Garfunkel    –  1970

Preciosa. Fins aquí estem d’acord.  Per a qui es va fer?  Qui és  Cecilia? Qui es mereix aquesta alegria enamoradissa? Una dona fàcilment enamorable? Una dona fàcilment enamorada? Probablement la resposta és més prosaïca.   La versió oficial és que amb el títol  van homenatjar Santa Cecilia, la patrona de la música en la tradició católica. La joia traspua en el  ritme (la novetat  va ser alinear la base rítmica amb la reverberació de la primera presa gravada en un cassette). La lletra, més aviat simple  .   Esbossada per Paul Simon en una festa, envoltat d’amics , marcant el ritme, gravant-t’ho de manera casolana, i afegint després la línea de guitarra i la lletra, va suposar en una festa,  apareix en el disc  Bridge over troubled water, i va arribar al quart lloc en la llista Billboard Hot 100.  Paul Simon explica que la frase “making love in the afternoon” , escoltada pels soldats de Vietnam, es va convertir en un signe de que els costums al seu país estaven canviant.


Crucify your mind

Sixto Rodriguez     –   1970

Mundialment conegut  a través del film biogràfic  “Searching for Sugar Man”  (guanyador de l’Oscar 2012 al millor documental). Tema especial, senzill,  colpidor, i amb una sonoritat gairebé intemporal, difícil de classificar.

La cançó té valor intrínsec per si mateix. Però qui ha vist la pel·lícula i ha seguit mínimament la seva  història, no pot sinó quedar-se fascinadament embadalit per la cançó.

Sugarman , també del 1970.  Ara ja tot un fenòmen degut al bio-document ja citat. Pop-folk singer de protesta, a Detroit, seguint l’ estela  Dylan.

Més : I wonder,  Only good for conversation. Si es te en compte que no va esdevenir un professional de la música, cal reconèixer-li molt de merit amb el que destil·là. Vivència, intuició i imaginació ben dirigida per retratar alguna de les contradiccions del sistema social on vivia, conscient del seu lloc , fill d’emigrants Mexicans.  Tant a Cold fact , com a Coming from reality es mostra brillant  de ment i hàbil amb la guitarra. Al servei de l’art , prosaic, i en aquell moment, no reconegut. Inexplicablent,  les seves cançons triomfen a Sudàfrica, Austràlia i Nova Zelanda, malgrat l’absència de promoció. Un recopilatori All his best, es va converir en disc de platí, sense que ell ho sabés. Finalment una investigació periodística permet retrobar Sixto Rodríguez, i recuperar-lo per als concerts –i fer-li justícia-, reeditant el 2009 els dos albums,  Cold fact, Coming from reality.


Let it  be

The Beatles     –        1970


Simple, emotiva, quasi perfecta. Depèn del moment i de la versió, mereix estar en el Top10.  En tot cas, molt, molt bona. .. “quan la nit està ennuvolada”…sniff

Una de les icones dels Beatles. Preciosa cançó, sobretot la melodia, amb una lletra que l’acompanya bé.   Li falta complexitat musical, profunditat narrativa.

Li sobra bellesa melòdica, en té per donar i per vendre. Tant en la seva versió original com en la multiplicitat de versions que s’han realitzat.

L’altra cançó icònica de The Beatles :   Yesterday (1966)  Quina és millor?   Alguns són més de  Let it be,  (Let it bleed,  en rèplica de ses satàniques majestats ,

The Rolling Stones).  D’altres són més de Yesterday /13/   Quina?   Tant és,  no discutirem. Les dues evoquen una època, una sensibilitat, unes gens.   Un estat d’ànim.

Hi ho fan senzillament, i si se’ns permet la paradoxa, majestuosament.



Black Sabbath     –   1970


Rock del dur, amb la bateria a tot drap, els missatges incandescents.  És molt atrevit dir que ha esdevingut un clàssic, ara ? . Que, en comparació al txumba-txumba de la música

disco-techno-grunge,  aquest rock dur és  melodic per a la nostra oïda, i  que es entra al olimp dels referents que cal escoltar?


Your Song

Elton John        –           1970


Esplèndida, la millor que ens ha donat. La recordarem a Mouling Rouge  amb Kidman i McGregor, damunt la teulada, sota el cel de París,  a capella.

Una composició excel·lent del mestre Elton. Giragonses ben treballades. Coescrit amb Taupin.  El conjunt de pop de qualitat que també té molt d’èxit comercial.

Potser es pot assegurar que aquesta cançó , i un parell més d’excelses,  ja justifiquen tota una carrera.  Estem parlant de Song for GuyRocket Man, Crocodrile, Candle in the wind…

I’ll be there

The Jacksons 5       –      1970

Magnífica cançó, i la veu de Michael, encara nen, cantant “estaré allí, només cal que cridis el meu nom, si em necessites,” fa posar la pell de gallina, coneixent

el desenvolupament dels fets en la vida personal de l’artista.

Tota la carrera glamurosa, brillant, influent, exitosa del rei del pop destil·la d’aquestes llavors primeres,  encara sota l’abric  familiar del grup. Aquí, la cançó no  és d’ell, està escrita per Gordy, Davis, Hutch. Més endavant, alliberat de la cotilla amb aires circenses, volant sol, les seves composicions,  macerades amb el talent innegable, les desgràcies personals,   i una producción acuradíssima, farien la resta.



















































2. Breu resum històric d’allò més rellev-ant sobre el setè art.



“El cinema, el nostre batxillerat d’Humanitats.Gràcies a la qualitat que es feia en la dècada dels cinquanta i al programa doble que possibilitava la projecció d’antics films es va poder veure un cinema molt interessant […] rebérem una agraïda informació i formació humanistíca […] ja rebíem lliçons de literatura i conixíem molts dels autorsclàssics universals i de les seves obres cabdals.” Si el cinema pogués parlar . Cristòfol-Miquel Sbert.(2014).  Diu  Alfonso Sánchez: “El hombre de hoy no pude desconocer el cine y lo debe integrar dentro de su cultura. Si se llama inculto de la persona que no sabe quien es Beethoven o Leonardo, igualmente debe ser considerado inculto el que ignora quién es Griffith o Bergman.



Posem exemples de pel·lícules que inicien el temps clarivident i pessimista postbèlic. The Fountainhead (El manantial) de King Vidor (1949), i High Noon (Sólo ante el peligro),de Fred Zinnemann juntament amb The Third Man d’Orson Welles(1949) i Strangers on a Train, d’ Alfred Hitchcock (1951) són bons exemples del canvi de perspectiva. El setè art entra en el nostre temps durant aquests anys. en la modernitat. Vindran els 60’s i es permetrà alguna comèdia lleugera, cosmopolita, elegant, i sòbriament sensual. Però l’escepticisme sobre la condició humana ha vingut per romandre com una llosa real. La dècada dels 70’s és molt complexa, i segurament la que conté uns episodis més definitius per entendre la situació actual, aquests primers anys del segle XXI. Anteriorment ja hem llistat una desena de pel·lícules que mostren aquesta inseguretat i por que va creixent en la societat occidental: cinema Midnight Cowboy (1969), A Clockwork Orange (1971),Deliverance (1972), Chinatown1974), One flew over the Cuckoo’s Nest (1975), Jaws (1975),Alien (1979), Stalker(1979). El pitjor de la condició humana en cadascuna d’elles. La misèria física o psicològica.Midnight cowboy és la descripció de la duresa inserida fins i tot en l’Amèrica urbana i desenvolupada dels anys seixantes. Sempre hi ha un pòsit de marginalitat, degut a factors biològics, econòmics, culturals, principalment. Hi aquesta pel·lícula ho exposa cruament.A clockwork orange , de Kubrick, una distopia tenebrosa en una futura Gran Bretanya on es fan teràpies extremes per resoldre l’increment de la criminalitat.Deliverance, més enllà de l’escàndol per certes imatges de violència sexual, té una tensió social que va esdevenint insuportable. Alien, Stalker, revisions de móns paral·lels, futuristes, en què el mal s’ha anat solidificant. Jaws, de valors cinematogràfics correctes, però superlativa en el doble vessant comercial que capgira la tendència a la baixa d’espectadors, i fenòmen icònic per sempre més. Lliurement per damunt d’elles sobrevola l’ombra deThe Godfather (1972) i The Godfather : Part II (1974), de Francis Ford Coppola una història de la saga familiar de mafiosos d’origen italià, en el context històric del desenvolupament americà durant i després de la II Guerra Mundial. Un mosaic tenebrós i lúcid sobre el poder, la riquesa i la corrupció. Anys més tard tindria una seqüela,The Godfather : Part III,  que manté una notable vàlua artística. De fet, tant els 70’s com els 80’s es presenten durs, quirúrgics . Visualitzem grans obres mestres de temes polèmics, contundents, que esdevindran fites, referents en la història del cinema. Narrativa poderosa i missatge ombrívol de normal. A part dels que acabem de ressenyar, sobresurten Taxi Driver (1976) de Martin Scorsese l’estrès postraumàtic del combat en un nivell personal, i The Deer Hunter (1978), de Michael Cimino, la mateixa devastació i els seus efectes a nivell comunitari. Juntament amb la excessiva Apocalypse Now (1979), de F.F.Coppola, adaptant lliurement la novel·la Heart of Darkness , de Joseph Conrad (1902), formen la tríada de films indispensables per entendre l’obscenitat de Vietnam. Què va significar el conflicte bèlic i els traumes globals que se’n derivaren. Els directors ja s’atreveixen a encarar el malson devastador de la guerra de Vietnam. Un any abans, 1978, Coming Home de Hal Ashby, drama del retorn dels ferits. Fins a meitat dels 70’s la visió de la guerra havia estat , bé alleugerida per l’humor : M.A.S.H. , de Robert Altman (1970) sobre metges de campanya a la guerra Corea (1955), però fent l’ullet a la de Vietnam), bé mitificada per l’heroïsme : The Green Berets (1968). Seguint aquesta dinàmica fosca, es filmen The Texas Chain Saw Massacre (1974), El último tango en París (1972) ,Cabaret (1972), Network, (1974), i apareix el pols ambidextre de Woody Allen, capaç tant de ser incisiu mentre fa riure, com de provocar més d’un somriure mentre disecciona les misèries humanes. La proteica Annie Hall , (1977), significa un canvi de registre formal, però no essencial en la seva carrera. Els 80’s el cinema augmenta en qualitat tecnològica, i hi ha diversitat d’opinions sobre si la qualitat narrativa es manté. Sigui com sigui, hi ha vertaderes obres cinematogràfiques que excel·leixen en l’art de narrar visualment , tot creant un món únic, que al mateix temps esdevé icònic des del punt de vista cultural o social. Ordinary people (1980), Ran (1985), Oci Ciornie (1987),Barry Lyndon (1975), Blade Runner (1982) Wall Street (1987) , fins i tot pot considerar-se una mirada profundament pessimista sobre les relacions sentimentals, malgrat el to de comèdia. Al costat d’ells, comença a notar-se la recuperació econòmica, i conseqüentment les ganes de diversió més lleugera que trobem a Raiders of the Lost Ark, (1981), Something wild (1986). Es constata que la indústria de Hollywood té la facilitat per mostrar les situacions conflictives del seu país gairebé de manera immediata als esdeveniments. En alguns casos poc temps després de que s’hagin produït. Evidentment també es dona la circumstància de que certes situacions no són tractades fins força temps d’ençà que van donar-se. Seria el cas d’Argo (2012) sobre la crisi diplomàtica a l’Iran del recentment elegit Khomenini (1979) ; American Psycho (2000), sobre els excessos criminals dels yuppies de Wall Street (1987) durant la dècada ultraliberal reaganiana de 1980, tangencialment exposada també, en l’adaptació del llibre de Tom Wolfe, mateix títol, The bonfire of vanities (1990) . Invictus (2009) sobre el final del règim sudafricà de l’apartheid, i l’arribada al poder de Mandela (1991).Així mateix l’aparició del virus de la SIDA, (1984) , transportat al cinema a Philadelphia (1993). A Europa l’equivalent de cinema que exposa la misèria social la tenim amb Full Monty (1997) sobre el tatcherisme. Bon representant del cinema britànic menys acadèmic i més crític social, com Stephen Frears My beautiful laundrette, 1985; Sammy and Rosie Get Laid (1987). Durant la dècada dels noranta tot esdevé més fosc, més complex, més recargolat. L’herència dels caiguts masters de l’univers, sense escrúpols, de Wall Street. Un llenguatge propi, pesimista, i tangencialment social , tècnicament molt elaborat: The Silence of the Lambs (1991). Titanic, The Sixth Sense, Pulp Fiction, Forrest Gump, 1994, Unforgiven, 1992, Fight Club,1999, The Shawshank Redemption,1994, Saving Private Ryan,1998,Seven, 1995, Todo sobre mi madre,1999, Face/Off,1997, LA Confidential, Absolute power. La dècada següent vé marcada per la gran tragèdia nordamericana, l’11/S de 2001, amb l’atac terrorista contra les Torres Bessones de Nova York, que ha tractat el reportatge 11 09’’01’ September 11 (2002) amb direcció coral, World Trade Center (2006), United 93 (2006). El començament de segle, on encara regnen els directors “nostres”, també ens aporta una certa frescor i originalitat, es torna a prendre un cert risc per innovar en el llenguatge cinematogràfic. Des de 2000 fins a 2015, falta encara perspectiva per definir aquests anys, però hi ha algun denominador constant. Cal un director, talent, coratge. A la dècada dels 2000’s , l’esclat digitali l’incipient meravella dels dibuixos animats “infantils per adults”. Busquen l’espectacle pels menuts, la complicitat dels pares. Els reportarem més endavant.

Cap on va el cinema del segle XXI ? Hem anat donant pistes. Però encara ningú no ho sap. Ho anirem descobrint a mesura que vegem les novetats que es vagin rodant i exhibint. Tot i que, a cops, l’evolució passa discretament davant dels nostres ulls, i necessitem temps per adonar-nos compte de que allò, el que sigui, ha suposat un canvi irreversible. En tot cas la corporació britànica audiovisual, BBC s’ha ocupat del tema. En adonar-se el 2015 que només sis de les cent millors (millor valorades) pel·lícules pertanyien al segle XXI, van proposar a crítics d’arreu del món que avaluessin aquesta centúria cinematogràficament. El resultat, aquest rànquing de films actuals. Afegim que hi ha tres característiques singulars d’aquesta primera dècada del nou segle. El llenguatge animat ha excel·lit en els guions i la narrativa visual fins a igualar les pel·lícules de dibuixos animats a les de carn i ossos, o gairebé. La segona particularitat és l’emergència del cinema d’Orient. Kurosawa ja no és l’únic. Els seus seguidors són nombrosos i notables. La tercera és la irrupció del documental. Pur, o barrejat amb la ficció. Les imatges històriques es van filtrant en els documentals i també en les pel·lícules de ficció. L’auge dels documentals: falsos, verídics, crítics. Impecablement cinematogràfics. Purs reportatges en pantalla gran, mestissos i ficticis, però narrativament verídics : Balseros, La pelota vasca. La piel contra la piedra, Bowling for Columbine, Calabria, Red Army, Senna, Citizenfour, Amy, Inside Job, The Salt of the Earth, Searching for Sugarman, En tierra extraña, Steve McQueen: The Man & Le Mans, Hitchcock/Truffaut, Rush Miles ahead, The Program , les recents The Beatles, Singing Revolution, Oleg y las raras artes,  Fuego en el mar De Palma, The Eagle Huntress, Gleason, Life Animated y Miss Sharon Jones! Una nova manera de cinema -també de denúncia-, amb la ficció més reconeixible sobre les elits financeres extractives . Han mostrat els budells de la maquinària especulativa I de les causes i conseqüències de la caiguda dels grans fons d’inversió de 2007/2008, I ho han fet amb ficció i considerable immediatesa : Wall Street, Le Capital, I la brillant Margin Call, The big short.

Finalment, sense haver-les vist, sense valoració qualitativa, enumerem algunes de les setanta pel·lícules que es podran veure en el festival d’autor que té lloc aquest 2016 en seus diverses, Aribau Club cinema, Teatre CCCB , Filmoteca de Catalunya. Potser ens ajudaran a copsar els camins immediats que ens esperen per ser transitats: Cegados por el sol, de Luca Guadagnino, remake de La piscine de Deray. La propera pell, d’Isaki Lacuesta, sobri i misteriós relat amb mare i fill reunits en un poble pirenenc. Nos parecía importante, de Marc Ferrer, on juga al llenguatge de cinema dins del cinema per explicar una relació amorosa. Sangue del mio sangue, de Marco Bellocchio, on aborda l’Itàlia fantasmal al s.XVII ; Sunset song, Terence Davies adapta un clàssic escocès. Nasty baby, dirigit per Sebastián Silva, una recargolada història derivada de l’adopció per part d’una parella gai d’un fill ; L’hombre des femmes, del francès Philippe Garrel, una mirada sobre el deixant del maig del 68. Trois souvenirs de ma jeunesse, dirigit per Arnaud Desplechin, amb els records juvenils d’un antropòleg; Les deux amis, del director debutant Lous Garrel. Bang gang (Une historie d’amour moderne) amb orgia instrumental. El tresor, de Corneliu Porumboiu amb una capa d’absurditat en la recerca d’un tresor per part de dos veïns. Much loved, amb vicis privats i públics ambientats al Marroc. Ahora sí, antes no, del coreà Hong Sang-soo, comèdia romàntica entre una pintora i un director de cine ; Mountain, descoberta vital heterodoxa, d’una jove jueva ortodoxa.

Tanquem el cercle amb les propostes més espectaculars, agosarades, meravellosos focs d’artificis amb l’ordinador i la virtualitat com a referent. Algunes d’elles, amb narració consistent, i ús de la tecnologia al servei de la consistència del relat : Interstellar, -forats negres-, prodigi de narració sci-fi. També The Martian, Matrix, Elysium , Birdman, V for Vendetta, The life of Pi, d’altres , simplement meravelles tècniques, habitualment al servei de distopies, amb narrativa millorable: la saga de Jocs de la fam, In time, Loop, El senyor dels anells, Transformers, Avatar , la posada al dia dels herois aventurers James Bond, Mission Impossible, Batman, Spiderman, , de les precursores Star Wars, Star Trek que han perfeccionat el ja llunyà efecte digital de 1978 quan Richard Bartle juntament amb Roy Thrubshaw va idear MUD (Multi-User Dungeon) al laboratori d’informàtica a la Universitat d’Esexx, G.B.

L’altre extrem, els experiments més radicalment senzills, Still Alice, Boyhood, Les combattants, My old lady, Frances Ha, Oh, boy…. La maduresa dels tenaços directors incansables : Midnight in Paris, Shutter Island, The tree of life , Gone Girl, Nymphomaniac, The ghost writer , Mystic River, Lust Caution, The departed, Eastern Promises, Zodiac, Grand Torino, Inside Lewyn Davis, fins i tot , La vida d’Adèle, La grande belleza, Youth . Cinema senzill, aparentment senzill, al servei de la història i de l’emoció bàsica , humana, que aquesta conté. Llarga vida als creadors.

En resum, llarga vida -i encert- als directors. Siguin els clàssics : John Ford,  John Huston,   Sturges, Stanley Kubrick,  Alfred Hitchcock, A. Kurosawa,Truffaut, Tourneur, Resnais,  Renoir, Buñuel, Hawks, Lean, Wyler,  Curtiz,  Kazan,  Lang, Wilder, Bergman,   Fellini,  Visconti , De Sica,  Minnelli,   F.F. Coppola ;

els deixebles avantatjats, David Lean, Robert Altman, Ridley Scott , Clint Eastwood, Woody Allen, Milos Forman,  Mankiewicht, Cuckor, Tarkoski, Alan J. Pakula, Peckimpah, Carlos Saura, Wajda,  David Mamet, Spielberg, Scorsese, Fincher , Godard, Rohmer, Malle, J.J.Annaud, Techiné, Kieslowski, Rossellini,  Polanski, Miyazaki,  Mike Nichols, Arthur Penn, D.Lynch, L. Kasdan, M. Haneke, els germans Taviani, Darío Argento, Park Chan Wook;

els alliberats inclassificables: Antonioni,   Aranda, Audiard, Bertolucci,  D. Boyle,  Bigas Luna, Leo Carax, D.Cronemberg, John Carpenter, V. Erice,  De la Iglesia, Del Toro, Lelouch, J.J.Annaud, Costa-Gravas, Yann Arthus Bertrand, Losey, Loach,  J. Schlesinger, Oliver Stone,   L.V. Trier, Greenaway,  Soderbergh, Zemeckis,  Portabella,  Pontecorvo,  Ventura Pons,Piquer-Simón, T. Malick, Wong Kar-wai, Kiarostami,  Haydnes, Wes Craven, Kim ki-duk, Techiné,  J.L.Guerín , Albert Serra, Winterbottom ;

els notables -i excel·lents-: Spike Lee, Nolan, Demme,  Peter Jackson, John Cassavetes,  Steven Frears, Shyamalan, Baz Luhrman, Cameron, Wes Anderson,  Paul T. Anderson, Ang Lee, F. Meirelles,  C. Chabrol, D.Villeneuve, L.Besson, G.Miller, Radford, Terence Davies, R.Linklater ,  Bigas Luna, Trueba (s) , Michael Gondry,  Tim Burton, Kaye, Woo, Greengrass,  T.McCarthy, P.T.Anderson, Ira Sachs, A.  Fuqua, A. Payne;

les acuradíssimes -i numéricament minoritàries-  : L. Cavani, Pilar Miró, Agnès Varda , Bigelow, Isabel Coixet, Sarah Polley, Sofia Coppola, Laura Poitras,  Claudia Llosa, Bollaín, Maren Arde, Neus Ballús, Gemma Ferraté, Elena Martí,  Isa Campo,  Rebecca Miller,  Julia Ducournau,  Catherine Corsini, Maria Shrader, Meritxell Colell, Roser Aguilar, Carla Simón;

els màgics insustituïbles :  Ron Clemens i  John Musker (Aladdin, 1992) ;  Roger Allers   (The Lion King,1994 ), John Lasseter (Tory Story, 1995 i Toy Story 2, 1999) , Pete Docter (Monsters, SA, 2001 ,  Up,2009)  ; Inside Out, 2015) ;  Chris Sanders (Lilo & Stich, 2002 i How to train your dragon, 2010), Andrew Stanton (Finding Nemo, 2003 i Wall-E, 2008, Finding Dory, 2016) ; Brad Bird (The Incredibles, 2004 iRatatouille ,2007)  Conrad Vernon (Sausage Party, 2016);

els contemporanis, -i normalment desencadenats-Tarantino, Fincher, Mendes, Jarmush, Audiard, A. Kechiche,  J. Balagueró, Albert Serra, Collet-Serra, Affleck, Yeon Sang-ho, Na Hong-Jin, Park chan-wook,  Marc Recha,  Pedro Costa,  Kike Maíllo,  el malaguanyat Bendjelloul, Todd Philips , D. Aronofsky , Todd Haynes, Nicholas W. Refn, Jan Ole Gerster , Tornatore,   Noah Baumbach, I.Lacuesta, M.A. Vivas, Sorogoyen ;

els també contemporanis -i generalment integrats- David O. Russell, G.Clooney, Vilallonga, Cesc Gay,  J.A. Bayona,  Amenábar, León de Aranoa, De la Torre, Ruiz Caldera, Monzón, Rodríguez, Ozon, Galliene, Lafosse, Scott Derrickson, Lluís Galter, Mauro Herce,  Jia Zhangke, Hammon, Webber, Kurtzman,…

Un cop més , és imprescindible una bona història que faci creïble el conflicte. I uns personatges/ actors / intèrprets que enamorin l’audiència. Tan fàcil, tan difícil. Els creadors que aporten espurnes de novetat, de nova mirada, de camins no trepitjats, de sinceritat aliena a la moda, que ens fa, bé més savis, bé més informats, bé més feliços. En algunes divines ocasions, les tres coses alhora. “La cultura potser no cura, però cicatritza”

Si inserim les obres artístiques, de les tres disciplines, en el context històric i social de les dècades que estem explicant, tot embolicant-les amb els fets rellevants, servirà per aproximar-nos encara més a “l’aire” de l’època, i es podrà entendre el seu temps.

Quant al cinema, després d’haver vist i gaudit del darrer títol de W.Allen Café Society, i d’haver constatat la certesa sobre la senzillesa -aparent- dels grans mestres en proporció a la seva essència , en punyent contrast amb el soroll dels grans impostors que necessiten l’artifici, no pas com a complement, sinó com a raó última de la pròpia banalitat, (aquells que simplement cauen del cavall, són els millors genets), tan sols resta l’evidència de que el gran director determinarà la fi cinematogràfica del segle XX. En efecte, si es pot assegurar que el segle XXI , en termes cinèfils, comença amb la tríada composta per l’esclat de l’animació , més els documentals en format de pel·lícula, més la tecnologia virtual al servei de les grans produccions per a adolescents, -el nou no acaba de néixer del tot, el vell no acaba de morir del tot-, el tancament definitiu del segle esdevindrà en apagar-se la càmara del trinomi Allen, Scorsese, Coppola, com a paradigmes d’una manera analògica de narrar en imatges, d’un intel·ligència artística -i cadascú amb la seva dosi de risc i d’originalitat-. Spielberg esdevindrà una baula reforçada de la cadena que unirà tants de directors en l’interregne. Quan s’acaba culturalment, cinematogràficament aquest segle XX? Si en l’apartat de música podem concretar que  el 2016 ha estat un punt d’inflexió si tenim en compte que :  ens ha deixat David Bowie;   Bob Dylan ha estat reconegut com escriptor de talent en atorgar-li el premi Nobel de Literatura ; Leonard Cohen publica darrer disc i confessa que ja s’està consciencant per al viatge final ; i que Bruce Springsteen presenta una biografia en la que explica que darrera de la seva energia contagiosa també hi ha hagut moments paorosament grisos de depressió. D’altra banda , l’excepció de The Rolling Stones  i Van Morrison, presentant encara novetats. Tot en ordre. Una certa catarsi de final d’etapa. Anirem veient.  Semblantment, en termes cinematogràfics podem afirmar que quan Woody Allen, Scorsese, F.F.Coppola, i algun altre decideixin de penjar la càmera, podrem confirmar que el cinema pren una nova dimensió. De moment, aturem-nos a valorar el que ha valgut la pena de 2016 (i aquí ens haurem d’aturar, ja que 2015 i 2016 seran la nostra particular línia divisòria entre els dos segles, pels motius apuntats…….07.01.017)


Darrers anys :

Call me by your name


The shape of water



La donzella

La La Land



The Infiltrator



Fins al darrer home


Land of Mine



Com tot art, en general com tota expressió humana, suposa l’existència de subjectivitat i de valoracions diverses. El gust personal no pot ser criticat. Per tant , l’avaluació de la qualitat de les pel·lícules també és objecte de discrepància. A tall d’exemple proposem la comparació entre diferents rànquings que han llistat les millors pel·lícules.

L’Institut de Cinema Americà                                       La pàgina web  IMDb

2001. A Space Odissey                                                 Shawshank  redemption

Centaures del desert                                                     The Godfather

Lawrence of Arabia                                                        The Dark Knight

The Lord of the Rings                                                     Schlinder’s List

The Godfather                                                                 12 Angry Men

Sol davant el perill                                                           Pulp Fiction

North by Northest                                                            The Lord of the Rings

Toro Salvatge                                                                  El bo, el lleig i el dolent

To Kill a Nightingale                                                        Fight Club

Spartacus                                                                       The Empire Strikes Back

Schlinder’s List                                                                Forrest Gum

E.T.                                                                                  Inception

Rocky                                                                              One flew over  Cuckoo’s Nest


Anys 2001 a 2010

Mike Mills
Das Ende ist mein Anfang
Jo Baier
Christopher Nolan
Les petits mouchoirs
Guillaume Canet
Let me in
Matt Reeves
Pa negre
Agustí Villaronga
Shutter Island
Martin Scorsese
The American
Anton Corbijn
The ghost writer
Roman Polanski
The social network
David Fincher
Toy Story
Lee Unkrich


An education
Lone Scherfig
Lars von Trier
James Cameron
Brooklin’s   Finest
Antoine Fuqua
Grand Torino
Clint Eastwood
L Hallström
Le prophete
Jacques Audiard
Mr Fox
Wes Anderson
Penya-segat vermell
John Woo
P.Docter, B.Peterson
Whatever works
Woody Allen
Baz Luhrmann
Grand Torino
Clint Eastwood
The Dark Knight
Christopher Nolan
The Reader
Stephen Daldry
The 39 steps
James  Hawes
Two lovers
James Gray
Andrew Stanton
David Fincher
Before the devil knows you are …
Sidney Lumet
 Bourne’s trilogy
Liman, Greengrass
Die Stille vor Bach
Pere Portabella
Eastern promises
David Cronenberg
Gone baby, gone
Ben Affleck
Lions for lambs
Robert Redford
Lust,  Caution
Ang Lee
No country for old men
Coen , brothers
Brad Bird &  Jan Pinkava
There will be blood
Paul T. Andersonn
Zack Snyder
Alejandro G. Iñarritu
Das Leben des Anderen
Florian H. Donnersmarck
Der lezte Zug
Joseph Vilsmaier
El laberinto del fauno
Guillermo del Toro
Inside Man
Spike Lee
Maria Antonieta
Sofia Coppola
The departed
Martin Scorsese
Tu vida en 65′
Maria Ripoll
Roland Joffé
Good night, and good luck
George Clooney
Kingdom of Heaven
Ridley Scott
Erik Darnell
Woody Allen
Montxo Armendáriz
Stephen Gaghan
V de Vendetta
James McTeigue
House of flying daggers
Yimou Zhang
I , robot
Alex Proyas
Les choristes
Christopher Barratier
Melinda and Melinda
Woody Allen
Shane Carruth
The incredibles
Brad Bird
Finding Nemo
A.Stanton/L. Unkrich
Good bye, Lenin
Wolfgang Becker
Lost in translation
Sofia Coppola
Mi vida sin mi
Isabel Coixet
Mystic River
Clint Eastwood
Runaway jury
Gary Fleder
Song for a raggy boy
Aisling Walsh
 Bourne’s trilogy
P.  Greengrass,  D.Liman (2002/04/07)
Ciudad de Dios
F. Meirelles, K.Lund
Être et avoir
Nicolas Philibert
Gangs of New York
Martin Scorsese
Christopher Nolan
Lilo & Stich
C.Sanders , D.Deblois
Minority report
Steven Spielberg
My great greek wedding
Joel Zwick
Mystic River
Clint Eastwood
J.P. Jeunet
Marc Foster
Moulin Rouge
Baz Luhrmann
Mullholand Drive
David Lynch
Training Day
A Fucqua


Anys 1991 / 2000


Billy Elliot
Stephen Daldry
Finding Forrester
G Van Sant
Ridley Scott
High Fidelity
Stephen  Frears
Les rivières  porpres
Mathieu Kassovitz
Christopher Nolan
O Brother, where are thou?
Coen brothers
Guy Ritchie
Tigre i dragó
Ang Lee
S. Soderbergh
American Beauty
Sam Mendes
Analyze this
Harold Ramis
Els sense nom
Jaume   Balagueró
Benito Zambrano
The cider house rules
Lasse Hallstrom
The fight club
David   Fincher
The green mile
Frank Darabont
The Matrix
The Wachowski Brothers
The sixth sense
M. Night Shyamalan
Todo sobre mi madre
Pedro Almodóvar
American History X
Tony Kaye
Cinema Paradiso
G Tornatore
Deconstructing Harry
Woody Allen
El abuelo
J L Garci
Gregory Hoblit
Festen (Celebració)
Thomas Vinterberg
Saving private Ryan
Steven  Spielberg
The thin red line
Terrence Malick
The Truman Show
Peter Weir
As good as it gets
James L.  Brooks
Absolute power
Clint Eastwood
Donnie Brasco
Mike Newell
John Woo
Full Monthy
Peter Cattaneo
Andrew Niccol
Jackie Brown
L.A.  Confidential
Curtis Hanson
La vita e bella
Roberto Benigni
James Cameron
The fifth element
Luc Besson
Coen    Brothers
Kenneth Branagh
Marvin’s room
Jerry Zacks
Moll Flanders, el coratge
Pen Densham
Romeo + Juliet
Baz Luhrmann
Wes Craven
Barry Levinson
The english pacient
Anthony  Minghella
Danny Boyle
Before Midnight/Sunset/Dawn
R. Linklater
Martin Campbell
Michael Mann
La mirada d’Ulisses
Theo   Angelopoulos
Leaving Las Vegas
Mike Figgis
David Fincher
Wayne Wang
Richard III
Richard Locraine
The Brothers McMullan
Edward Burns
Usual suspects
Bryan Singer
A través de les oliveres
A. Kiarostami
Death and the Maiden
Roman Polanski
Ed Wood
Tim Burton
Atom Egoyan
Forrest Gump
Robert Zemeckis
Interwiew with the vampire
Neil Jordan
Léon, the professional
Luc Besson
Muriel’s wedding
Pulp fiction
Quentin  Tarantino
Shawshank redemption
Frank Darabont
Johnatan Demme
Schlinder’s List
Steven Spielberg
The firm
Sidney Pollack
The Piano
Jane Campion
Trois couleurs,blanc,bleu,rouge.
K Kielowski
What’s eating Gilbert Grape?
Lasse Hallström
The remains of the day
James Ivory
A few good men
Rob Reiner
Bad lieutenant
Abel Ferrara
Basic Instint
Paul Verhoeven
Belle époque
Fernando Trueba
F F  Coppola
Husbands and wives
Woody Allen
Le journal de Lady M.
Alain Tanner
O dia de desespero
Manuel de Oliveira
Reservoir Dogs
Quentin Tarantino
Thelma and Louise
Ridley  Scott
Pilar Miró
Caro & Jeunet
Les amants du Pont-Neuf
Leo Carax
Les millors intencions
Bille August
The silence of the lambs
Jonathan Demme

Anys  1981 / 1990 :



Dances  with wolves
Kevin Costner
Das schreckliche Mädchen
Michael Verhoeven
Finding Forrester
P. Marshall
Martin Scorsese
José Luís Guerín
Jacob’s Ladder
Adrian Lyne
Miller’s crossing
Coen Brothers
Postcards from the Edge
Mike Nichols
Total recall
Paul Verhoeven
Crimes and Misdemeanours
Woody Allen
Dead Poet Society
Peter Weir
Eat a Bowl of Tea
Wayne Wang
Henry V
K. Branagh
Sex, lies and videotape
Steven Soderberg
Milos Forman
Drowning by Numbers
Peter Greenaway
Roman Polanski
Le grand bleu
Luc Besson
Miracle mile
Steve de Jarnatt
Mississipi Burning
Alan Parker
Rain Man
Barry Levinson
The Last Temptation of Jesucrist
 M . Scorsese
Aur revoir , les enfants
Louis Malle
Der Himmel uber berlin
Wim Wenders
Dirty Dancing
Emile Ardolino
Good Morning Vietnam
Barry Levinson
Oci ciornie
Nikita Mikhalkov
Red sorghum
Yimou Zhang
The Dead
John Huston
The last emperor
B.  Bertolucci
The unbearable lightness of being
Philip Kaufman
The untouchables
Brian De Palma
Blue velvet
David Lynch
Down by law
Jim Jarmusch
El castell al cel
Hayao Miyazaki
El viaje a ninguna parte
Fernando  F.  Gomez
Hannah and her sisters
Woody Allen
La mitad del cielo
Manuel Gutiérrez Aragón
Le déclin de l’empire americain
Denys Arcand
Le rayon vert
Eric Rohmer
Oliver Stone
A Tarkovski
A room with a view
James Ivory
Back to the future
Robert Zemeckis
Terry Gilliam
La vaquilla
Luis G. Berlanga
La vieja música
Mario Camus
1984 1984
Milos Forman
Cuerpo a cuerpo
Paulino Viota
Gonzalo Suárez
Los santos inocentes
Mario Camus
Once upon a time in America
Sergio Leone
Paris, Texas
Wim Wenders
Sota el volcà
John Huston
The Terminator
James Cameron
Jaime Chávarri
Crimes of passion  (China Blue)
Ken Russell
Andrzej  Vajda
El sur
Victor Erice
Et la nave va
Federico Fellini
Adrian Lyne
Rumble fish
The Dead Zone
David Cronenberg
Brian de Palma
Woody Allen
Blade Runner
Ridley Scott
Dans la ville blanche
Alain Tanner
Fanny i Alexander
Ingmar Bergman
R. Attemborough
La nuit de Varennes
Ettore Scola
La plaça del diamant
Francesc Bertriu
The draughtsman’s contract
Peter Greenway
Absence of malice
Sydney Pollack
A la recherche du feu
J. J.Annaud
Chariots of fire
Hugh Hudson
Deprisa, deprisa
Carlos Saura
Fire in the body
Lawrence Kasdan
Peter Weir
La femme de l’aviateur  (Proverbes)
Eric Rohmer
Les uns et les autres
Claude Lelouch
Mad Max II : el guerrer a la carretera
Raiders of the  lost Arc
Steven Spielberg




Anys 1971//80

Stuart Rosenberg
Dressed to kill
Brian  De Palma
Alan Parker
Darío Argento
Akira Kurosawa
Ordinary people
Robert Redford
Pepi, Luci, Bom y otras chicas…
Pedro Almodóvar
Raging Bull
Martin Scorsese
The Blues Brothers
John Landis
Ridley Scott
Ivan Zulueta
Apocalypse Now
Escape from Alcatraz
Don Siegel
L’amour en fuite (*)
François Truffaut
Life of Brian
Terry Jones
Woody Allen
Andrei Tarkovsky
39 steps
Don Sharp
Dawn of the dead
George  A. Romero
Adolfo Arrieta
Randal Kleiser
La escopeta nacional
Luís G. Berlanga
La ràbia
Eugeni Anglada
Francesc Bellmunt
Midnight express
Alan Parker
Ocaña, retrat intermitent
Ventura Pons
The Deer Hunter
Michael Cimino
The Last Walzt
M Scorsese
Annie Hall
Woody Allen
Close encounters of the third …
Steven Spielberg
Cross of Iron
Sam Peckinpah
Jesus de Natzaret
F. Zeffirelli
L’ou de la serp
Ingmar Bergman
Padre Padrone
P.  i  V.Taviani
Perros callejeros
José Antonio de la Loma
Star Wars   (saga)
George Lucas   –
Tigres de paper
Fernando Colomo
Una giornata particolare
Ettore Scola
All the President’s Men
A. J. Pakula
Cria cuervos
Carlos Saura
Jonas, qui aura 25 ans en l’an 2000
Alain Tanner
La ciutat cremada
Antoni Ribas
Sidney Lumet
Bernardo Bertolucci
Barry Lyndon
Stanley Kubrick
Dersu Uzala
Akira Kurosawa
French Connection II
John Frankenheimer
José  Luís Borau
Histoire d’O
Just Jaeckin
Steven Spielberg
La trastienda
Jordi Grau
Les intrigues de Sylvia Couski
Adolfo Arrieta
Le vieux fusil
R. Enrico
Night moves
Arthur Penn
Roman Polanski
Dersu Uzala
A. Kurosawa
Just Jaeckin
Murder on the Orient Expres
Sidney Lumet
The Conversation
F F Coppola
The Front Page
Billy Wilder
The Texas chainsaw massacre
Tobe Hopper
The young Frankenstein
Mel Brooks
American Graffiti
George Lucas
Dirty Harry
Clint Eastwood
Jesucrist Superstar
Norman Jewison
El espíritu de la colmena
Victor Erice
Secrets d’un matrimoni
Ingmar Bergman
Sidney Lumet
The Duel
Steven Spielberg
The Exorcist
William Friedkin
The long goodbye
Robert Altman
The Sting
George Roy Hill
The way we were
Sydney Pollack
Turks fruit
Paul Verhoeven
Aguirre , wrath of God
Werner Herzog
Bob Fosse
Crits i murmuris
Ingmar Bergman
Deep Throat
Gerard Damiano
John Boorman
Vicente Lluch
The Godfather I / II/III
F.F.Coppola  –
The last tango in Paris
Bernardo Bertolucci
The last house on the left
Wes Craven
The Poseidon Adventure
Roland Neame
Dirty Harry
Clint Eastwood
Fiddler on the roof
Norman Jewison
French Connection
William Friedkin
Harold and Maude
Hal  Ashby
Karate a mort a Bankok
Wei  Lo
Karnal Knowledge
Miche Nichols
J. Pakula
Johnny  Got his Gun
Dalton Trumbo
La Salamandre
Alain Tanner
Straw Dogs
Sam Peckimpah
Summer of  ’42.
Robert Mulligan
Domicile conjugal *
François Truffaut
Robert Altman
Rio Lobo
The private  life of Sherlock Holmes
Billy Wilder
Bob, Carol, Ted & Alice
Paul Mazursky
Midnight cowboy
John Schlesinger
They shoot horses, don’t they?
Sydney Pollack  (Danzad, danzad,…)
2001 : a space odissey
Stanley Kubrick
Night of the living dead
George A. Romero
Rosemary’s Baby
Roman Polanski
The lion in winter
Anthony Harvey
Bonnie and Clyde
Arthur Penn
The Graduate
Mike Nichols
El Dorado
Nueve cartas a Berta
Basilio Martin Patino
The good, the bad, the ugly
Sergio Leone
Born free
James Hill
La caza
Carlos Saura
Ingmar Bergman
Chimes at midnight. Falstaff
Orson Welles
Fail Safe
Sidney Lumet
La historia més gran mai explicada
George Stevens
Mister Arkadin
Orson Welles
Roman Polanski
The naked prey
Cornel Wilde
The sons of Katie Elder
Henry  Hathaway
The war game
Peter Watkins
Dr. Strangelove
Stanley Kubrick
L’evangeli segons S.Mateu
Pier  P. Pasolini
The Night of the Iguana
John Huston
Zorba  , the Greek
Michael  Cacoyannis
Stanley Donan
Fellini’s     8 1/2
F. Fellini
The pink panther
Blake Edwards
The  servant
Joseph Losey
Days of wine and roses
Blake Edwards
Jules et Jim
François  Truffaut
Lawerence of Arabia
David Lean
Stanley Kubrick
The man who shot Liberty Balance
John Ford
Rocco e i suoi frattelli
L. Visconti
The manchurian candidate
John Frankeheimer
Splendor in the grass
Elia Kazan
Luís Buñuel
West Side Story
J. Robbins & R. Wise


Aproximació al segle XX i tombant del XXI. Cinema, música i literatura.

Síntesi  visual de les darreres dècades  del segle XX  i  del tombant de segle XXI.

Resultat d'imatges de basilica de san pedro El 8 de desembre de 1965 clou el  Concili Vaticà II, impulsat tres anys abans  pel Papa  Joan XXIII , i que havia de suposar una reforma substancial de doctrina eclesiàstica, renovació, amb efectes immediats sobre la litúrgia. A mig termini s’imposa  el paradigma de “l’esperit del Vaticà II”,  que permet interpretar certs textos cristians més enllà de la literalitat: “la lletra pot matar, l’esperit dona vida”, atribuït a Sant Pau.

 L’astronauta Aldrin camina sobre la superfície de la Lluna, 21 de juliol de 1969. Punt d’inflexió en la història científica  del segle XX. Desprès de quatre dies de viatge espacial, la nau  Apollo XI  arriba al satèl·lit.  S’estima que un total de cinc-cents milions d’espectadors  d’arreu veuen en directe, a les 2:51 del 21 de juliol com Neil Amstrong baixa les escales i trepitja per primer cop en la història, la superfície lunar. La tripulació consta d’ Amstrong, Aldrin, Collins, aquest darrer l’oficial encarregat de quedar-se al mòdul.


Anticonceptivo La píndola anticonceptiva comença a utilitzar-se massivament a inicis dels 1960’s a USA, G.B., Alemania. A finals de la dècada a França, Canadà. A inicis dels 1970’s a Itàlia.  Per primer cop  en la societat  es permet separar clarament la pràctica sexual i la procreació. S’instaura el concepte de planificació familiar.  Suposa la gairebé total autonomia  de la dona en àmbits diversos de la seva  vida.


Resultat d'imatges de crisis del petroleo 1973 La crisi del petroli de 1973 va significar adonar-se de la dependència d’Occident envers els  països productors de l’Orient Mitjà. A les causes de fons, com ara la constatació que les reserves petrolieres als EUA no garantien  40/50 anys previstos, sinó únicament els següents 10 anys, i a la devaluació del dòlar que disminuïa considerablement els ingressos de l’OPEP , si va afegir la causa política per castigar els estats occidentals que havien donat suport a Israel, en la guerra del Iom Kippur.

 Mur de Berlin davant la Porta de Brandemburg , 10 de novembre de 1989.  El règim comunista implosiona.  Alemanya es reunifica , la URSS desapareix. El contrapès de la social-democràcia  a Europa comença a trontollar. Hi ha veus que qualifiquen aquest període com “el final de la història”. Finalment, el que sembla que acaba – en termes reals, més que cronològics- és el segle XX.  El segle XX curt, és la denominació acadèmica per al període  1914-1989.


  El jove Pu Zhigiang, actualment advocat defensor dels drets humans, durant les protestes de 10 de maig de 1989, plaça de Tiananmen. Poc s’ha mogut en les estructures hermètiques del poder xinès.


Resultat d'imatges de imatges cerimonia inauguracio barcelona 1992

1992. Cerimònia d’inauguració dels JJOO de Barcelona.  A les 20’00 h en punt del 25 de juliol de 1992,  i gràcies al treball de 35.000 voluntaris, la màgia  incorpòria de la ciutat es va fer present a l’Estadi Companys, tot permetent l’accès  definitiu de Barcelona a la modernitat.

Des dels 1990’s s’ha anat estenent la tècnica de la Ressonància Magnètica per obtenir imatges de l’interior  del cos humà. Les primeres proves  en éssers humans va ser daten de finals dels 70’s.



Resultat d'imatges de free images 11 S attacks

L’11 de setembre de 2001, amb l’atac d’Al-Qaeda a les Torres Bessones de Nova York, datava l’acabament del segle XX, i l’inici d’una nova centúria amb moltes inseguretats globals. Per primera vegada en la història -per segona, si tenim en compte un incident d’un kamikaze japonès a la costa oest, previ en el context de la segona guerra mundial-  els EUA veuen la fragilitat d’un estat quan s’ha d’enfrontar amb un escamot terrorista. A part del segrest i colisió dels dos avions contra el World Trade Center, va haver-hi coordinació per tal de repetir-ho contra el Pentàgon i contra el Capitoli, aquest darrer, fallit. Un atac que canvia la geoestratègia mundial, i desferma més guerres a l’Orient Mitjà.

Resultat d'imatges de 11 setembre 2015 meridianaMultitudinària manifestació  en favor de la plena sobirania política  que cada 11 de setembre  des de 2012 -la imatge és de la Via Meridiana de 2015-  s’ha anat repetint a Catalunya. El 2016 l’afluència ha estat menor del milió de persones que s’acostumava a aplegar sota l’organització de l’ANC i d’Òmnium Cultural. Tot i això, una demostració de força indubtable i resilient.

Resultat d'imatges de dia del refugiado 2016

Muntanyes d’armilles salvavides  a les costes gregues, utilitzades pels refugiats que escapant de la guerra , la misèria i  l’horror de Síria, d’Afganistan, de Líbia i d’altres territoris en conflicte bèlic. Sovint la  seva vida i el seu futur  és en mans de màfies que els proporcionen una embarcació per creuar molt precariament el Mediterrani. Quan arriben els espera la indiferència de la UE.  Una tragèdia de proporcions enormes , de nou a les portes d’Europa.


Philae over a comet (crop).jpg

El modul  Philae de la sonda espacial Rosetta ha facilitat imatges i informació valuosísima a la comunitat astronòmica sobre processos  en la formació dels cometes, i conseqüentment, ajudar a desxifrar l’origen de l’univers. Després de més d’una dècada de viatge (març 2004 – setembre 2016), una vegada les inclemències i el desgast han provocat la seva obsolescència, s’ha redirigit a l’asteroid 67P/Churyumov-Gerasimenko on romandrà per sempre. Ha significat un esgraó superlatiu en la tecnologia aeroespacial.


Més enllà de les imatges, queda una pregunta. Es pot comprendre una època viscuda per mitjà de les cançons escoltades, les pel·lícules vistes i els llibres llegits?  Sigui quina sigui la resposta, podem  si més no intentar-ho. Una compilació d’abast. Un cànon raonat. Un context explicatiu. Provar d’entendre el “nostre” temps. La segona meitat del segle XX i els primers anys del segle XXI. Entendre’l, recuperar-lo, divulgar-lo. Per què tenim el que tenim ?  Què va passar? Quan va succeir? Qui ho va protagonitzar? Com va influir ? Les històries rellevants que conflueixen en l’inici de la nova centúria. Una mirada sobre el present, a partir d’allò viscut. Una visió catalana, mediterrània, europea i occidental, feta a través de la producció artística en les disciplines de repercussió massiva . Música, Cinema i Literatura. Amb la intenció d’esdevenir un llegat per als que ens segueixin. Conèixer per entendre, entendre per estimar,  i estimar  per gaudir del temps contemporani que ens ha anat modelant.

actualitzat a 30 07  2017





Resultat d'imatges de tocadiscos antiguo










Introducció al cinema

(actualitzat a 01 08 017)






Metal movable type cropped.jpg


(“in progress”  fins a  desembre  de 2017)






















De 21 a 31 de desembre

Pel quinze, sant valerià,
el joc és fet, ja es manté la tarda,
i pel vint-i-cinc, pas de pardal,
fred i sol estimats, d’olives curulles les saques;
sant esteve radiant de blau crisàlid,
com ahir; ja és miracle i tradició,
matí de sexe i mandra, passeig amb avis,
barceloneta o bogatell, la platja, i la remor,
xips torres, escopinyes,  canya o bitter i bon humor.

I abans que vingui l’home del darrer nas,
temps encara per sentir calfreds, les pors,
la pell, el cos, i els desitjos desnonats
l’any que va ser , el que no fou, el buit,  i tot allò
que el 20XX encertarem a demanar.

I quasi res va ser mesquí, gairebé
a batzegades vam encertar-la,
fent moltes esses ,  recaient
i perfeccionant els errors i les marrades.

Si ens lliuréssim de la culpa ancestral,
si destil.lèssim un gotim de compassió,
aleshores, al cor de la nostra divinitat,
la majoria vam lluitar/-nos,  molt o poc, bé o no,
vàrem ser imperfectes humans, en arriscar,
vam merèixer infinitat de petits triomfs,
per haver fet,  malgrat tot , sí , malgrat tot,  a les palpentes,  malgrat tot, del lloc viscut, un de millor.



De l’11 al  20 de desembre

Hem sabut el treball amb les olives,
plaer físic del cansament,
què importa, festa, atur, o vacances,
si ara l’amo sóc jo, ni amb despit, ni exigent.

Compte amb la boira de desembre
si el dia ja s’allarga, el sol tendreja,
si el núvol tapa i mandreja,
desfermerà el garbí que porta al ventre.

Divendres calella, damunt la sorra,
amb la parella compartim la fideuà,
com de buida la platja, com d’immòbil el mar,
penso un port llunyà, una parla distinta, una aroma.

El sol acompanya, el joven s’emmiralla,
el grup i la hormona posen a lloc,
un xic de nostàlgia, ai, inventada,
però ni un retret, ja vam passar el pitjor.


I instants, també, per greixar l’ànima,

meandres del temps i del consol:

hem gaudit com a gínjols dels gols,

de l’excel.lència, de la màgia messiniana,

esdevingut mite, sí recordarem el seu nom,

ha trencat rècords, ens ha encalçat els ors;

confort i èxtasi de la gent blaugrana.



De l’1 al 10 de desembre

Migdia immòbil, suau d’eternitat,

al cel esquitxos de blanc borrissol,

fantasia llisa, meravella d’honors

l’ànima levita, la ment de felicitat;

traspuen de lila les oliveres,

a penes una glopada de vent,

escàs càstig a pagès ; quarteres al tros,

collita a pleret, però , ai las ! : botí

massa minso al rebost, per a tant de gent.


I amb tot, ara és sobrer cap mot de queixa,

ni cal remoure el passat adolescent,

l’ofici i el sou  prou menen venjança,

freda, dolça i sensible, i ascendent.

Repensar cançons que m’acompanyaren,

crits del pare, la tarda a flor de pell,

reviure l’arbre , l’escorça , la mare,

el pa amb tomàquet, i  llonza calent.

Sentir només, respirar, penetrar,
absort, la fredor i la llum, absent,
meditant, afuat per transmigrar,
pletòric, blau i net el firmament.





CUP, felicitats per la ferma coherència exhibida !

Potser la posició de força demostrada per la CUP, tot negant-se a un acord amb Junts pel Sí, -en les proporcions que els electors van promulgar- aturi el procés sobiranista.

Potser, fins i tot, signifiqui una victòria provisional per a l’estat espanyol i aire per al Partit Popular. Tal vegada disminueixi la credibilitat internacional de la majoria sobiranista al Parlament com a moviment creïble, impecablement gestionat -exuberant al carrer , discret a les cancelleries- fins al moment.

Potser suposi una aturada perdedora , un recès inoportú en la travessia.

Tant és. La ferma coherència exhibida per la CUP suposa una doble entrada ja segura en els annals de la història. Atorga un momentum homologable a d’altres moments cabdals en les transicions polítiques. I en les sotragades històrico-socials.
D’una banda, a partir d’ara, la CUP ja té un lloc en la història de la -futura?- República Catalana. (Possiblement també tindrà lloc  destacat en la història de l’estat espanyol,  això no ens pertoca, aquí). I d’altra banda, el procés constituent català, ja és homologable a situacions històriques de conflicte intern entre els més coherents d’una revolució i els més incoherents.

O no recordem altres moments crítics viscuts en d’altres països, en d’altres èpoques?

1. Per exemple, no recordem la Revolució Francesa?  El cas de la dialèctica   Danton vs. Robespierre? Danton, líder revolucionari, primer president del Comitè de Salvació Pública. Defensor de la sobirania popular, radicalment en contra de la monarquia que representava l’opressió de les classes humils.El 1792 va ser ministre de Justícia. Dimití per poder estar a la Convenció Nacional fins a 1794 , amb Marat, Robespierre, Desmoulins. No era massa partidari del Terror per tal de governar la República, i estava entre els anomenats indulgents,  enfront dels  enragés (enrabiats), defensors del solucions extremes per fer triomfar els seus ideals.

Robespierre, en canvi,  va decidir que la fi del Terror significaria la pèrdua del poder polític que esperava usar per crear la República de la Virtut. Aleshores, va trencar amb Danton, a causa de les seves postures moderades, i s’uní als atacs contra els dantonistes  acusant-los  de tenir tractes amb les potències estrangeres; de contemporitzadors amb els rivals, i traidors a la coherència revolucionària.  El 30 de març Danton, Desmoulins i els seus seguidors foren arrestats, jutjats el 2 d’abril  i guillotinats el dia 5.  (Per cert, Robespierre ,  l’Incorruptible per a uns, el Sanguinari per a d’altres,  també va ser guillotinat posteriorment).


2. Per exemple, recordem també que ara farà dos-cents anys, a Alemanya, entre els partidaris de la revolució marxista, hi va haver la discussió sobre el moment i la tàctica a seguir. El gener de 1919 , Rosa Luxemburg va mostrar-se partidària  de que el partit comunista alemany acabat de fundar , KPD, s’involucrés en la recentment constituïda Assemblea Constitucional Nacional alemanya, embrió de la futura república de Weimar. Però la majoria dels seus companys de partit ho refusaren.  Van prioritzar afegir-se a una segona onada revolucionària al carrer.  En resposta a l’aixecament, el partit socialista alemany es va unir a les milícies  nacionalistes del Freikorps (Cos  lliure), i a l’exèrcit. Van sufocar la rebel·lió. Els dirigents comunistes van ser apressats, colpejats; la majoria  assassinats (Rosa Luxemburg), d’altres empresonats. Els comitès van ser suprimits. La revolució havia perdut.

Luxemburg havia dit :  “La Història és l’única mestra infalible.  No hem d’oblidar que no es fa Història, sense grandesa d’esperit, sense  alçada moral, sense gestos nobles.”


3. Cent anys més tard, en els anys de la lluita per la independència d’Irlanda els dos líders naturals del procés d’emancipació respecte de la Gran Bretanya van ser  De Valera, i Collins. “El gener de  1919 , 73 dels 106 parlamentaris que havien estat votats eren membres de  Sinn Féin. Es negaren a prendre els escons a la  Cambra dels Comuns britànica. Enlloc d’això varen crear un parlament irlandès propi, el qual va signar un document de  Declaració d’Independència Unilateral, que no suscità cap reconeixement internacional fora de la República Russa. Acabada la revolta militar,  els insurgents irlandesos i el govern britànic signaren un tractat segons el qual el Regne Unit reconeixia la independència d’Irlanda,  (Estat Lliure Irlandès) però amb la figura del monarca britànic encara amb poder sobre l’illa. El Parlament irlandès  acceptà les condicions.

Després del tractat , el conflicte civil intern irlandès, fou la conseqüència directa de la creació d’aquest estat. Les forces contràries al tractat, liderades per Eamon de Valera s’oposaven al fet que aquest estat hagués abolit la República d’Irlanda per aquesta nova forma de govern que encara formava part de la Commonwealth  britànica.

Michael Collins, líder protractat,  digué que aquest tractat no atorgava el poder que totes les nacions aspiren a aconseguir per desenvolupar-se, però sí la llibertat per poder assolir-lo. Després del conflicte i la derrota dels que s’oposaven al tractat, prop de 4000 homes van perdre la vida i l’economia de l’Estat Lliure Irlandès  va patir un cop brutal. Michael Collins va ser assassinat en una emboscada. Els radicalment coherents no li perdonaren el seu diàleg possibilista.


4. A l’Índia, Gandhi esdevé el polític que fa un procés personal des de  súbdit anglès, universitari de universitat anglesa, fins a la figura honesta i pacífica  hindú  que s’atreveix a  desacatar la llei de l’Imperi metropolità, i aconsegueix la independència del subcontinent.

Però serà assassinat.  Per qui? Pels seus enemics polítics?  No, pels seus companys polítics!  Pels més radicalment coherents i insubornablement immobilistes !!  :   “Gandhi va intentar de reformar la societat índia apostant per integrar les castes més baixes i per desenvolupar les zones rurals. Va desaprovar els conflictes religiosos que van seguir la independència de l’Índia i va defensar els musulmans al territori  hindú per la qual cosa va ser assassinat per un fanàtic integrista indi, el 1948″ (Viquipèdia  “Gandhi”)


5. Més a prop nostre, al País Basc també es va donar un procés de conflicte entre coherències. El 10 de setembre de 1986, l’exdirigent etarra Maria Dolores González Cataráin, va decidir deixar l’organització armada perquè els seus postulats i  objectius ja no coincidien.  Davant d’aquesta mostra d’incoherència política respecte a la ideologia compartida fins aquell moment, els activistes  del moviment d’alliberament basc van  considerar que  calia donar una mostra de fermesa i coherència sense fissures, i la van assassinar. Maria Dolores (Yoyes) havia estat la primera dona dirigent dins d’ETA. La seva dissidència era una mostra d’incoherència respecte a la ideologia fins aquell moment compartida,  la coherència ortodoxa etarra no ho devia poder suportar.

6. El papa Joan Pau II,  va ser co-artífex del desballestament del comunisme, i de la implosió de la Unió Soviètica, amb un pensament ortodox i molt conservador. Aquestes i d’altres actuacions, el podien fer semblar coherent amb la dreta mundial. Però una organització turca , d’extrema dreta, es va encarregar de recordar-li que tenia comportaments incoherents amb la ideologia realment reaccionària.  I al maig de 1981 un llop gris turc,  Ali Agca li disparà un tret a l’abdomen que gairebé el mata. Consideraven que Joan Pau II  era massa  “progressista”!!!  No era  prou  coherent !!!!!

7. A Espanya, el 1978, Adolfo Suárez, polític de talent i d’ambició, crescut a l’ombra del franquisme,(Secretariat General del Movimiento) rep l’encàrrec de modernitzar l’estat espanyol i pilotar la tan lloada transició cap a la democràcia.  Com pot suposar-se ha d’establir pactes amb els rivals polítics,  comunistes, nacionalistes catalans i bascos, per tal de que l’equilibri institucional meni cap a una pau ,vigilada, però pau a la fi.  Però “els seus”,  els cavernícolament coherents amb el passat immediat franquista no li perdonen que juntament amb Tarradelles restableixi la Generalitat, ni que juntament amb Carrillo legalitzi el PC, ni que  juntament amb Gutiérrez Mellado ,intenti de democratitzar l’exèrcit. Resultat,  la branca més dura dels seus correligionaris li fan la vida impossible, conspiren per treure’l del poder, (Emilio Romero) i finalment ell, dimiteix.

8. A Israel, el 1985   Yitshaq (Isaac) Rabbín, heroi militar i polític de prestigi, compromès vitalment amb l’estat sionista des de la seva fundació, va considerar que era el moment de trobar una pau amb el seu enemic acèrrim, la OAP d’Arafat. Un cop garantida la supervivència i el desenvolupament d’Israel, va acceptar la incoherència de negociar i pactar amb els enemics vitals, que també havien demostrat voluntat de pacte. Al novembre ,un jove radical jueu es va encarregar de recordar-li que hi ha coherències que no es poden obviar.

I qui era  Rabbín? Era un colom covard? Era un falcó implacable? Potser només era un home compromès amb el seu país, i amb la pau.

Fou el setè cap d’Estat Major de l’Exèrcit d’Israel (Tsàhal) entre 1964 i 1967, ambaixador d’Israel als Estats Units entre 1968 i 1973, primer ministre entre 1974 i 1977, i novament des de 1992 fins al seu assassinat el 1995.A ls 32 anys esdevingué el general més jove de la història de l’exèrcit israelià. Va participar en la segona guerra araboisraeliana. Nomenat cap de l’Estat Major, càrrec des del qual reorganitzà l’exèrcit. Sota el seu comandament, i sota el govern del ministre de Defensa  Moshe Dayan,  Israel assolí la seva victòria a la  Guerra dels Sis Dies (1967) . En finalitzar aquesta tercera guerra, Rabbín canvià la carrera militar per la diplomàtica (i ulteriorment per la política).

Peres va aconseguir convèncer Rabbín per superar la seva natural aversió al líder de l’OAP, Arafat  a qui considerava cap d’una banda terrorista.  Amb gran dosi de pragmatisme i amb l’aval dels Estats Units, va acceptar les negociacions secretes d’Oslo, que conduïren als  acords d’Oslo,  signats a Washington el 1993. Fou el setè cap d’Estat Major de l’Exèrcit d’Israel (Tsàhal) entre 1964 i 1967, ambaixador d’Israel als Estats Units entre 1968 i 1973, primer ministre entre 1974 i 1977, i novament des de 1992 fins al seu assassinat el 1995.

Durant el segon i crucial període de govern, Rabbín experimentà una profunda metamorfosi, per passar d’una concepció purament militar del conflicte entre israelians i palestins, mantinguda fins a la seva ferma lluita contra la intifada com a ministre de Defensa, fins a un convençut promotor del difícil apropament als palestins en recerca de la pau a la regió. La seva fórmula “pau a canvi de territoris” aspirava a proporcionar a Israel fronteres segures, una normalitat en les relacions amb els països veïns i una acceptació per la comunitat internacional, a canvi de cedir als àrabs part dels territoris ocupats en els successius enfrontaments bèl·lics.

El clima d’exaltació i revolta viscuda a Israel l’any 1995 fou fomentat per la dreta nacionalista i certs rabins, tots ells oposats a la política del govern. Rabbín va patir una campanya de deslegitimació dirigida personalment contra ell, i se l’acusà de “traïdor” per l’entrega de terres als palestins.

El 4 de novembre de 1995 es convocà un míting multitudinari a la Plaça dels Reis , a Jerusalem amb la finalitat d’enfortir als partidaris del procés de pau. Hi participaren artistes i polítics de centreesquerra i d’esquerra. En culminar l’assemblea i abans que Rabbín pogués pujar al seu cotxe oficial, un fanàtic li disparà dos trets per l’esquena. Als pocs minuts, Yitshaq Rabbín va morir.


Què tenen en comú,  tots aquests exemples ?

Poden servir per recordar que la tensió entre els revolucionaris ha existit sempre. Hi ha hagut partidaris de l’ortodòxia, de la puresa ideològica, incorruptibles a qualsevol veleïtat que pugui significar “abraçar” el rival. Per principi. El pragmatisme no és revolucionari. No s’ha de cedir res,  cal ser coherent amb la pròpia ideologia. Sobretot si s’està en possessió de la veritat. De la veritat pura i innegociable. Això pot tenir danys col·laterals, com ara que la societat que espera la concreció de la revolució hagi d’esperar encara un temps fins a veure la millora en les condicions de vida.

Però tant se val. Primer és la coherència revolucionària, fins i tot abans que la revolució quotidiana.  Els ciutadans s’ho passaran malament, però tindran la tranquil·la seguretat, que la minoria que vetlla per la puresa revolucionària, i especialment les ments que redacten el discurs, sense les mans brutes de la gestió en la complexitat diària, no permetran abaratir el somni ideal.

I la història ja emetrà el seu judici.



Mare meva !    Haver après tan poc  de la Història !!!!



L’editorial d’avui

Gràcies Sr. Partal per haver escrit un text com el d’avui : Els dels últims cinc anys. Molts  hem viscut en els nostres pobles i ciutats el que s’hi explica. Tots els nous sobiranistes han estat benvinguts. Tots  s’hi han incorporat  amb un somriure generós  i, al mateix temps, amb una determinació envejable.

El corrent del riu principal i tant d’afluents que s’hi han incorporat amb força nova no es mereixen que ara hi hagi una presa que contingui una energia tan gran.




D’alguna manera, la propaganda electoral d’Unió era certa. A Catalunya som gent de seny. De rauxa , també. Però habitualment som gent de seny.
El que ja resulta més discutible és si la definició de seny que tenen els d’Unió és la mateixa que la definició de la resta dels catalans.
En cada moment històric actuar amb seny significa comportar-se de maneres diverses. Per exemple:

El 1711 l’assenyat va ser revoltar-se contra el fet de tenir un rei borbó, i aliar-se amb els austriacistes.
El 1714 l’assenyat lluitar per la llibertat, sabent que potser es perdria. Després de l’11 de setembre, l’assenyat va ser persistir en el treball, la indústria i el comerç i a reedificar la ciutat.
(El 1789 aquí al costat, a França, l’assenyat va ser fer la revolució.)

El 1808 l’assenyat va ser lluitar contra la invasió francesa.
El 1848 l’assenyat va ser imitar la industrialització de la G.Bretanya, i arriscar-se com a bons emprenedors i posar vies de tren.
El 1890 l’assenyat va ser fundar ateneus i lluitar per la classe obrera.
El 1914 l’assenyat va ser tirar pel dret i anar creant “estructures d’estat” per mitjà de la Mancomunitat.
El 1931 l’assenyat va ser recolzar l'”avi” Macià per deslliurar-se del nacionalcatolicisme espanyol.
El 1936 l’assenyat va ser lluitar contra el feixisme.
A partir de 1939 el seny va ser lluitar clandestinament per a la supervivència cultural.
(El 1991 l’assenyat va ser declarar la independència d’Eslovènia i les 3 repúbliques bàltiques).
El 2009 l’assenyat va ser veure i viure com la gent d’Arenys de Munt desafiava la Delegación de Gobierno, i celebrava la consulta perquè Catalunya sigui un estat independent.
El 2014 l’assenyat va ser començar a comptar-nos sense por a un estat de democràcia afeblida.
El 2016 el seny és comprometre’s a complir el mandat de les urnes i redactar una Constitució Catalana, i organitzar-se per votar-la el 2017.

Sí, els catalans som gent de seny, i acostumem a fer el que toca fer.