Memorandum

Jaume Vall

Maridatges. De Rússia.

0

L’est. La tundra immensa. L’ànima russa malenconiosa. Una certa impossibilitat per a la pau duradora. Fascinació per  la cultura eslava, pels genets galopant sobre l’estepa inacabable per la ruta cap a l’orient, per l’exotisme.

Literatura:


Doctor Zhivago. Boris Pasternak. 1957. Un clàssic. Una història d’amor, conflictiva, entre un metge, la dona d’un ric autoritari, amb la revolució russa de 1917 com a teló de fons. Portat al cinema. La darrera vegada, amb Keira Knightley, el  2002  . Abans la versió de David Lean, el 1965 amb Omar Shariff de protagonista. Pasternak, el primer a refusar rebre el premi Nobel.

Guerra i Pau. Lev Tolstoi, 1865 . Ja fa  150 anys  d’aquesta obra culminant de la literatura russa, escrita pel mateix autor d’Anna Karénina. Una obra total, escrita des de la seva estada convalescent per una caiguda de cavall.

Miquel Strogoff. Juli Verne , 1876   L’autor d’aventures  per excel·lència , va tocar gairebé tots els territoris, tots els àmbits de viatge, risc, coneixement, superació. Àfrica, la volta al món, el viatge a la lluna, la subescorça terrestre, Rússia. Gairebé sense moure’s de casa seva. Un geni.

Arxipèlag Gulag.  Aleksandr Soljenitsin1973.  Per escriure-la, l’autor va entrevistar més de dues-centes persones que havien sofert desterrament als camps de “reeducació” a Sibèria, en condicions extremes de salubritat, tortura, alimentació, climatologia.  Premi Nobel 1970.

 

Cinema:

Oci neri. (Ulls negres).  Nikita Mikhalkov 1987 . Oscar a la millor pel·lícula de llengua no anglesa el 1994 per Cremat pel sol.  Ulls negres  és una deliciosa -i dramàtica- pel·lícula sobre un italià viatjant i entabanador, simpàtic i covard, que casat al seu país, s’enamora d’una noia russa, a la qual promet matrimoni. Després no complirà, i finalment… Bé finalment el món dona moltes voltes i els darrers fotogrames del film són d’una intensitat i d’una bellesa incommensurable.

 

Altres pel·lícules,  sobre la societat i la mentalitat russa : Stalker. Andrei Tarkovsky, 1979 ;                 Dersu Uzala. Akira Kurosawa, 1975 ; Stalingrad. Joseph Vilsmaier, 1993  ;  Enemy at the gates.  J.J.Annaud, 2001   ;   La caça de l’octubre roig.  John McTiernan, 1990   ; Reds. Warren Beatty, 1981  ;  Thirteen days. Roger Donaldson, 2000    ;   Tinker,tailor,soldier,spy. Tomas Alfredson, 2011   ;     L’ affaire Farewell.  Christian Carion, 2009 .

 

 

Música:

 

Nathalie.  Gilbert Bécaud, 1964  El tòpic de la noia russa, intel·lectual, cultivada, afrancesada. Intercanvi universitari  (Erasmus avant la lettre), enamorament i… Música que embolcalla aquesta història,  que perfecciona la relació continent-contingut. Ressons soviètics, èpica d’estar per casa i melodia molt arrodonida.

Altres :    Nadjeja.  G.Moustaki   ;        I  hope the russians love children,too. Sting   ;      Rasputin. BoneyM,1978 ;     RHe … Trud, 2012.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tot recordant l’11/S, tot esperant el 9/N

0

Més imatges de la comunió social entre els catalans,

per anar fent temps fins el 9N:

Dies divins per al seu futur.
Dies divins per al seu futur.

 

El cel imita l'estelada negra
El cel imita l’estelada negra
L'estelada negra imita la natura
L’estelada negra imita la natura
Amunt, amunt, amunt
Amunt, amunt, amunt
Tot a lloc
Tot a lloc
Canviem tot el que calgui
Canviem tot el que calgui

 

Canviem tot el que calgui per a millorar la societat.
Canviem tot el que calgui per a millorar la societat.

 

Al damunt damunt dels nostres cants...
Al damunt damunt dels nostres cants…

 

 

La moto i l'estelada, símbols de llibertat.
La moto i l’estelada, símbols de llibertat.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Maridatges.Dels EUA, segons els seus artistes més lliures.

0

Hi ha una gran tradició de cantautors (crooners), que a l’igual que a casa nostra, amb una guitarra, una armònica, molt d’imaginació, força talent, i pocs instruments més, han sabut fer-nos espectadors privilegiats dels afers diaris d’uns protagonistes i uns territoris que no són els que surten en les cançons amb videoclips espasmòdics. Qui diu en música, també ho diu en literatura, en cinema, allunyats de grans superproduccions nordamericanes de Hollywood, o dels premis Emy,  o de Broadway.

Per exemple:

 

Literatura:

 The catcher in the rye. (El vigilant del camp de sègol) J.D.Salinger 1945, 1946,1951.   Un clàssic de literatura de joves i per a joves. L’adolescent en trànsit cap a la joventut i les vacil·lacions perpètues.  És jove i se li atorgarà una segona i tal vegada una tercera oportunitat…  Un autor “maleït”  per la seva volguda desaparició mediàtica.  Un to que potser ens resulta allunyat, és més l’entorn anglosaxó, però tot i així, referent.    Però també…unes constants universals que impliquen el trencament “placentari” amb la família, amb la zona de confort.  I l’enfrontament fred i ple de responsabilitats en llibertat que suposa el creixement, l’edat adulta.

978-84-96863-21-7

 

També:

In cold blood (A sang freda) Truman Capote, 1966.  Novel·la basada en fets reals ocorreguts a Kansas, el 1959. Dos delinqüents, perdedors desestructurats, assassinen una família després d’entrar a robar. L’autor entrevista els dos condemnats en el corredor de la mort. Hi reflecteix tant la misèria, com la injustícia de la pena capital. Va inaugurar un corrent de narrativa de no-ficció, també anomenat “nou periodisme”.

 

The Bonfire of the Vanities (La foguera de les vanitats)  Tom Wolfe,1987. Novel·la sobre els “masters de l’univers”, en paraules dels propis professionals de la borsa, de l’especulació, dels fons d’inversió. Un d’aquests brokers té un accident de cotxe amb víctima, en un barri pobre. Els fiscals, la prensa, els taurons mediàtics veuen un filó. I aleshores, els diners no li serveixen de gairebé res.

 

 

Cinema:

Inside Lewyn Davis,  Coen Brothers, 2013.  Qui , si no   Ethan i Joel Coen poden retratar l’Amèrica profunda, amb tocs narratius plens d’humor negre? Ja ho han fet amb Miller’s Crossing,(Mort entre les flors) , Fargo, O Brother, where are thou?, Cremar després de llegir, etc.  Però a Lewyn Davis diseccionen un perdedor,  i ho fan sense massa compassió. Un idiota que no n’aprèn. I recau. I el món que roda i continua rodant, i alguns que no rectifiquen. Normalment, la vida ens dóna una segona oportunitat.  Depèn de nosaltres d’aprofitar-la.  Enorme exercici narratiu.

També :

Thelma and Louise .  Ridley Scott ,1991 .   Una fugida de dues dones que es volen lliures. “El destí és com una tempesta de sorra[…] tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix.”  A Estats Units, en alguns estats és perillós que unes dones vulguin sentir-se lliures.   Un  selfie  avant la lettre.        

Mulholland Drive. David Lynch2001. El malson a la ciutat dels somnis meravellosos. Dues aspirants a actriu, que pagaran car el seu desig.  Del mateix director que Twin Peaks, Blue Velvet.

 

 

 

Música:

Like a rolling stone. Bob Dylan,  1965  . La considerada cançó més influent en la història del rock.  El narrador d’històries quotidianes per excel·lència, en l’àmbit nord-americà. L’equivalent nostre de la suma de Llach i Serrat i X.Baró i Jordi, tots concentrats en un de sol. Va ser candidat seriós a rebre el premi Nobel de literatura. Les seves cançons són històries versemblants, verídiques o no, de la nostra societat.  A la vora de 60 anys d’ofici. I encara hi és. Llarga vida al cronista!!  Com un còdol de riu , com una roca que dona tombs, like a rolling stone.  Els Rollings li deuen bastant d’influència, doncs. La cançó parla d’una persona , una dona, que va tocar el cel, i que ara és a la vora de l’infern. El que aquestos nord-americans anomenen un “has been”. Un que ha estat (però ja no és).       En fi, música i lletra , senyors.  Pert cert, és la cançó número 1 en el ranking de la revista Magazine Rolling Stone,  com a millor cançó, i la més influent de tota la història.

Altres referents similars :  Crucify your mind, Sugar man, i d’altres  de Sixto Rodríguez .

I Bruce Springsteen, i Neil Diamond, i Kenny Rogers, i Neil Young, i Chris Isaack, ….i Frank Sinatra.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

He tingut un somni: Calendari electoral,una opció. (I una proposta lúdica)

0

 

A veure, una proposta per desencallar l’atzucac sobre el procés per assolir la independència.

 

1. Calendari:

1.1 Novembre / Desembre 2014 :

10/11/14 . Valoració del nombre de votants  ( i de sí/sí)  :

Inferior a  1.000.000  resulta un fracàs ,  ens fem mirar aquesta nostra condició de mesells acovardits ;

entre1.000.000 / 2.000.000, és fenòmen rellevant , sense pressa però sense pausa, anem pensant-hi ;

superior a 2.000.000,  suposa conseqüències polítiques  immediates.

Després del recompte de la votació alternativa del 9 Novembre, Mas, Junqueras, Fernàndez i qui més vulgui ser-hi es presenten davant els ciutadans.

El President convoca unes eleccions al Parlament Català amb l’objectiu de proclamar la sobirania de la nació catalana i com a conseqüència comença el procés de transició cap a l’estat propi. Amb dues condicions prèvies :

Primera :Si els partits que estableixin en el seu programa electoral la defensa d’un estat propi per a Catalunya guanyen  amb majoria absoluta, s’iniciaran les gestions oficials per separar-se institucionalment de l’estat espanyol.

Segona : Els dos líders , Artur Mas, i  Oriol Junqueras  es comprometen a abandonar la primera línia d’acció política, és a dir a cedir la presidència dels seus partits,  una vegada aconseguit el reconeixement internacional de la independència catalana i  el repartiment d’actius amb l’estat espanyol.

Es tracta de visualitzar que cap dels dos no té altre interès “partidista” superior al “nacional”.  És tracta de desactivar personalismes, i per una p… vegada pensar en termes d’estat, com fan en situacions transcendents els altres països, inclosos l’espanyol. El president Mas, i el líder d’oposició Junqueras, han d’immolar-se. Han de verbalitzar la seva dimissió una vegada hagin pilotat la transició nacional catalana cap a l’estat propi, màxim 2 anys.  Dos anys per proclamar independència, gestionar transició, demanar empara internacional, acordar  amb l’estat espanyol.

“A vegades és necessari i forçós / que un home mori per tot un poble / però mai tot un poble / ha de morir per un sol home.”   Salvador Espriu

Aquesta decisió, de ben segur injusta pels mèrits que hauran realitzat, ha de servir com a curtcircuit per evitar la temptació táctica, partidista i perdedora.Han de treballar a fons i després cedir el lloc prioritari a saba nova.

(Caldrà recordar que Churchill, després d’haver liderat la resistència británica contra el nazisme, va perdre les següents eleccions al Parlament?)

(Caldrà recordar que molts ciutadans anònims també han treballat voluntàriament i entusiasta a favor del procés, i quan s’aconsegueixi l’estat propi, difícilment rebran un reconeixement oficial?)

 

1.2 Febrer/Març 2015 : Eleccions catalanes de caràcter plebiscitari per encarar els propers dos anys amb un govern de concentració, d’unitat, de  transició nacional, com es vulgui anomenar. Es comprometen a confeccionar una llista unitària, amb presència de la societat civil, per regular i pilotar la transició nacional cap a l’estat propi. Juristes, enginyers, economistes, empresaris, tothom és convidat a sumar-s’hi si demostra la seva competència. Amb Artur Mas, Oriol Junqueras, els seus col·laboradors més propers, i afegint la societat civil i si convé polítics d’altres partits :

Carles Pi i Sunyer, Santi Vidal, Germà Bel, Montserrat Nebrera, Antoni Castells, Montserrat Tura, Quim Arrufat, Xavi Torrens, Xavier Sala i Martin , Miquel Calçada, etc.

 

1.3 Si hi ha majoria sobiranista CiU+ERC+PersonatgesSocietatCivil,  si els vots sumen més del 51%  (esperem que sigui 66%) , tenim març, abril ,maig  per començar els tràmits:  inici pactes amb estat espanyol per separació, inici empara Brussel·les.

Declaració DUS, (declaració unilateral de sobirania), Es comprometen a que aquest període de transició no s’allargui més de 18/24 mesos, i ser capaços de finalitzar tota la xarxa d’aliances internacionals, de reconeixements, d’ambaixadors, de presència en organismes supranacionals, aspectes energètics, de finançament, d’activació de totes les estructures d’estat, de negociació amb l’estat espanyol amb la mediació de la Unió Europea.

 

1.4 Maig 2015.  Si es confirmen les majories sobiranistes, també en l’elecció dels d’alcaldes majoritàriament ERC, CiU, CUP,  doncs apa,   el 26 de maig,  cap al balcó, a declarar, ara sí, la DUI la declaració unilateral de la independència.

Visualitzem-ho : A les 20’00 hores del dilluns 26 de maig. Els alcaldes electes  de CiU, d’ERC, d’altres formacions en favor de la sobirania catalana, demanen  al president de la Generalitat que proclami la independència. Un alcalde d’una  població significativa per comarca, a través de pantalles televisives,són qaranta-una dues comarques,  una hora més o menys.

A les 21’00 hores el President , amb la força democràtica de les eleccions de  gener/febrer, i amb la força municipal, recull l’envit i  proclama la indepèndencia de la república catalana.

“Gallina de piel”  plors, emoció pels presents, il·lusió pels que ho gaudiran  i records pels que no ho hauran vist !!  A veure si ja ens anirem de vacances  amb un nou passaport català a la boca!!!!    😉          A veure si ja animarem els esportistes catalans als JJOO de Rio de Janeiro del 2016 !!!!                 😉

 

 

2.  Diada

11 setembre de 2015.  S’han acabat les diades de protesta, de reivindicació, les manifestacions d’autoafirmació. Ja  ho hem fet. Hem jugat l’aposta. Hem guanyat.

Tenim uns ciutadans lliures, responsables i compromesos. Ens hem sacrificat, cadascú al seu lloc i a la seva manera. Ara toca donar-nos el temps de gaudir la recompensa per aquests esforços. Com?

Una proposta:

L’11 de setembre vinent farem un macro-mega-gigaconcert. En la línia del Concert per la Llibertat de juny de 2013.  Però encara millor . Hi haurà quatre seus. No un sol escenari,  sinó  quatre, repartits pel territori  -comencem a descentralitzar de veritat-

Al Camp Nou de Barcelona ;  al Camp d’Esports de Lleida ; a l’estadi del Nàstic de Tarragona ; a l’estadi Montilivi de Girona.   Els camps , a vessar d’espectadors. Els artistes, repartits per tot el Principat. I el concert, simultàniament,  donant pas alternatiu als cantants, poetes, màgics, d’una seu a una altra. Amb pantalles gegants, i retransmès per la televisió nacional. 

Actuacions, però també agraïments a tots els que ens han aplanat el camí. Tot el territori cosit amb l’art, amb la cultura, amb la cohesió social. Com va dir Francesc Ribera,  tenim “soldats repartits per tota la nació : els artistes, els ciutadans corrents que treballen per la justícia i per la llibertat, aquest és el nostre exèrcit.”

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tot recordant l’11S, tot esperant el 9N.

0

Des del rovell de l’ou de la capital del futur estat català:

IMG_8618 IMG_8664                        Totes les edats, tots els colors del blau, …i del vermell, i del groc.

 

IMG_8671 IMG_8662                      Al damunt dels nostres cants,  onejarem una estelada     .    Les quatre barres al cel.

Catalunya i el Canada, davant els focus.         L’estelada, també.                                     IMG_8728 IMG_8746

IMG_8691 IMG_8704                      La mirada més neta.                                                                                                                                             La comunió cuina basca – tossuderia catalana. O era la cuina catalana i la tossuderia basca?

IMG_8718 IMG_8719              Queda clar,  Plaça Catalunya.

IMG_8797                                                                                                  Els ciutadans establiran les condicions històriques, no  els bancs.

IMG_8830                                                                                            L’aplec dels pobles de cultura catalana.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Maridatges. De l’Espanya profunda, rural.

0

Hem estat maridant música, cinema, literatura d’alguns països, o regions europees.

També toca fer-ho dels nostres veïns més… bé dels nostres veïns. Des de la nostra ja tan propera llibertat, caldrà considerar la cultura espanyola com una cultura a valorar, igual com ho fem amb les altres, francesa, italiana, portuguesa, alemanya. Res a dir.

Hi ha una Espanya democràtica, urbana, tolerant, més viatjada des de la democràcia i l’esdeveniment d’una classe mitjana homologable – més o menys, menys que més-.  Tot i que ara està en hores baixes, degut a la falta de pedagogia durant la transició, degut a la inconsciència del diner fàcil d’aquests anys de les vaques grasses immobiliàries.  Però avui no és el cas. També hi ha una Espanya negra, pre-democràtica, desigual, negra, que ha estat molt i ben reflectida en obres d’art.

En cinema, Cría Cuervos, El espíritu de la colmena, Furtivos. I les més modernes però que reflecteixen aquell temps,  La escopeta nacional, Amantes, Belle Époque, Ay Carmela, El Sur, El sol del membrillo.

En literatura,  El Jarama, Nada, Tiempo de silencio, La colmena, i més recentment ,Soldados de Salamina, La sombra del viento, Últimas tardes con Teresa, Mañana en la batalla piensa en mí.

En la música les cançons de Jeannette, Mocedades,  Cecília i en certa manera Joan Manuel Serrat, Nino Bravo, reflectirien aquest ambient pre-modern…

Altres referents que ja serien a partir dels setantes :  Pongamos que hablo de Madrid, Joaquín Sabina ;  Eres tú , Mocedades  ;   Ramito de violetas, Cecilia ; Cuatro Rosas, Camino Soria,  ambdues de Gabinete Caligari ; Escuela de Calor, Radio Futura ;  Soy un corazón tendido al sol, Víctor Manuel;  España camisa blanca, La puerta de Alcalá, ambdues d’ Ana Belén, Un velero llamado libertad, de J.L.Perales.  Sempre amb el rerefons d’un Joan Manel Serrat que va picar molt de gel per obrir-los camí  en els aires d’una nova cançó  en castella , moderna, polititzada, social, simultàneament a fer-ho en català.

 

Literatura:

Los Santos InocentesMiguel Delibes.   La postguerra en un latifundi, amb normes neofeudals en els camps feréstecs, rústics, durs, i  només líricament lliures de l’Espanya profunda, injusta i negra. L’argument, una família de camperols, humils, analfabets, treballen  en un cortijo, al servei del senyorito, amo i senyor de béns i vides dels seus vassalls.  Un día, en una cacería, el propietari mata la mascota d’un dels membres de la  pobra família. La resposta que provocarà aquest fet serà brutal.

I gairebé totes les de Delibes, les de C.J.Cela.  El Jarama  de Rafael Sánchez Ferlosio, també un clàssic contingut sobre els temps grisos ; NadaCarmen Laforet, guanyadora del primer premi Nadal, amb una jove ofegada per el buit total del seu entorn.

Miguel Delibes

 

Música :

Por qué te vas,  Jeannette , 1975.  Cançó extremadament melodiosa i melosa. Sempre lligada a la cara dolça i tendra de Jeannette, nascuda Jannette Anne Dimech el 1951 a  Londres, i  també banda sonora de  la pel·lícula de Carlos Saura, Cría Cuervos.  L’Espanya profunda. Bàsicament rural fins els 60’s. Sol i sombra. Moderna a partir de la dècada dels 80. A punt d’haver aprofitat tres dècades de pertinença a la UE. La cantant anglesa, resident a l’estat espanyol des de la seva infantesa, va començar a gravar encara en època estudiantil, amb un barceloní anomenat Pic-Nic. Hi havia Toti Soler………  Eren els primers anys amb influència europeista, d’obertura social i en l’àmbit d’art i cultura. La cançó que va supusar un hit pel grup havia estat escrita per la pròpia Jeannette. Eren lletres molt innocents, bàsiques, però amb música fàcil que enganxava. A partir d’aquell moment, la carrera es va anar consolidant. Un dels  temes,  Soy Rebelde.  Quan Carlos Saura a Cría Cuervos, típica pel·lícula molt compromesa, de cinema veritat espanyol, amb arestes, i finalment comercial; quan va escollir Por qué te vas, va suposar l’empenta definitiva per a la cantant.

Por qué te vas?

Jeanette

 

 

Cinema:

Los Santos Inocentes, Mario Camús  1984 .  Imatges perfectes que resumeixen un llibre, una vida, un món. Que descriuen  un passat i  expliquen un present. La llàstima és que si la societat espanyola no aprofita una generació viscuda dins la UE,  aquesta història també explicarà un futur.  Una família rústica, gent humil i empobrida , una població rural espanyola indeterminada, que ha de esclavitzar-se treballant pel terratinent. El que passa que no és la edat mitjana, sinó són  els anys 60’s del  segle XX.

Los Santos Inocentes   Mario Camus

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Maridatges. De la França més arrauxada, menys cartesiana.

0
Hi ha l’art francès exquisit, culte, acadèmic.
Però també hi ha una producció artística francesa més esqueixada. No és la lògica d’un país centralista, ben endreçat, cartesià.  No és l’alta literatura de l’Académie, ni el Goncourt, ni el classicisme de Yourcenar, ni la transcendència de Camus o Sartre, ni l’escriptura enciclopèdica de Cohen, no són els que sortirien fàcilment en els programes de Bernat Pivot, per entendren’s.
En el setè art, tampoc no són els referents Truffaut, ni Rohmer, evidentment nous i trencadors, però seguint una voluntat seriosa dins la seva producció.
En la cançó tampoc ens referirem als clàssics Aznavour, ni Piaf,  Bécaud, ni  tan sols Holliday, perquè tot i rocker rebel, en el fons no sembla pas que jugués amb el seu art, sinó que se’l prenia massa seriosament.   Més aviat s’hauria d’anomenar Moustaqui, amb petites joies lúdiques, o l’ambivalent Brel, amb cançons canòniques com Ne me quitte pas, o Quand on n’a que l’amour, que no fan el cas,  però també l’exaltat i suador intèrpret d’ Amsterdam himne a la disbauxa portuària.
Continua sent la creació pròpia d’artistes cultes, cultivats, però que es tornen juganers, transgressors, experimentals.
 Exemples n’hi ha força. N’he escollit els segúents:
Literatura
ParolesJacques Prévert,1972 . En la meva opinió Prévert agafa el relleu dels surrealistes d’abans de la guerra, se’ls fa seus, i aleshores, digerits, es permet d’incorporar dosis del mateix , (o de realisme màgic) en els seus poemes sobre la quotidianeïtat, i sobretot en els que aporten una falsa èpica referits a  les gestes dels militars francesos. En això enllaçaria amb el sarcasme del cantautor francès amb pipa. Llegint Prévert és fàcil imaginar-se arquetips dels anys de la recuperació francesa: Louis de Funes, Jacques Tati, Robert Doisneau, continuant amb Claude Lelouch, Boris Vian, i els contemporanis Queneau i Pérec.   
“A l’enterrement d’une feuille morte, deux escargots s’en vont…”  . O bé la supersintètica declaració d’una passió incipient:  Alicante : “Une orange sur la table, ta robe sur le tapis, et toi dans mon lit. Doux présent du présent, fraîcheur de la nuit, chaleur de ma vie.” Que poques paraules es necessiten per descriure una nit llarga d’amor físic i turgent!
 2-07-036762-2
L’herbe rouge. Boris Vian. 1950  Uns joves, i les seves cabòries, i el seu desconcert, i els seus somnis i els seus malsons.
Cinema:
 Les amants du Pont Neuf, Leos Carax,1991    París,  les nits gens turístiques. L’esprit bohemi, transgressor d’uns amants parisencs.  Després encara vindria un altre film impactant, espiritual de Carax, amb l’àngel de la limousina .
  
  imdb.com/title/tt0101318/?ref_=nv_sr_1 
 També Danton. Andrzej Wajda,1983 .  Classicista en el format, però trencador en la forma. La descripció del sanguini i bon vivant, tolerant revolucionari, que com és sabut, finalment és aclaparat per els més radicals dels radicals, els més intolerants dels revoltats.
També el poder. Tenir-lo, utilitzar-lo i perdre’l.  Aparentment, i segons en sabem Danton va ser un home més integre i amb les seves contradiccions…..Robespierre va ser integrista, conspirador, sanguinari.  Els dos van arribar a través de la Revolució Francesa al domini de la població.  Es van fer rodar caps, alguna testa reial. Però després la Revolució es va menjar els seus fills, com Saturn, com ja és habitual en aquests casos. Danton va ser sacrificat primer, i posteriorment Robespierre també caigué.          
   imdb.com/title/tt0083789/?ref_=nv_sr_2 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tot recordant l’ 11S, tot esperant el 9N

0

Més testimonis gràfics de la Diada V baixa.

El País de Groc. Els voluntaris, tresor indispensable.
El País de Groc.
Els voluntaris, tresor indispensable.
Selfie per a la posteritat. Tots els colors de la llibertat.
Selfie per a la posteritat.
Tots els colors de la llibertat.
Els pobles, per la independència
Els pobles, per la independència
Per vosaltres ens mobilitzem, pel vostre futur.
Per vosaltres ens mobilitzem, pel vostre futur.
La curiositat.
La curiositat.
Tots els matisos són benvinguts.
Tots els matisos són benvinguts.
Va, amunt, som-hi. Entre tots hi arribarem!
Va, amunt, som-hi. Entre tots hi arribarem!
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Maridatges. D’Anglaterra i altres nacions britàniques.

0

Literatura :

Night train .  Martin Amis, 1997. El detectiu Mike Hoolihan confessa haver vist centenars d’ homicidis. S’ha trobat amb l’espectacle posterior a l’assassinat, el suïcidi, l’accident. Té el cervell saturat d’aquest tipus d’imatges. Però cap ha quedat fixada en el seu interior com el cos de Jennifer Rockwell. Hi explica per què.  El setmanari Time en va assegurar ‘empeny el llindar del gènere negre fins a la frontera amb l’obscuritat total.’  I el NewYorkTimes en va dir ‘Martin Amis ha creat una mercurial narrativa que agafa el  lector i no el deix anar.’

Altres referents. La solitud del corredor de fons.  Allan Sillitoe .La lluita per la dignitat d’un noi que comença a córrer.    També  Trainspotting  , precisament la novel·la original i extremadament transgressora de l’escriptor escocès Irving Welsh.  D’on es basà el film del mateix títol, i on “el millor de cada casa” s’obre pas  en la perifèria urbana.  Va resultar que propulsava, sense  haver-ho previst,  el marginat  fins a elevar-lo a una  figura de  pseudo-heroi. No hi ha ni visió condescendent ni pedagògica, sinó gairebé  una  mirada d’entomòleg.

 Martin Amis

ISBN     0-099-744871-1

 

 

 

 

Cinema :

A Clockwork orangeStanley Kubrick, 1971  Estem a mitjan del s.XXI. En una societat mol tecnificada, un carismatic delincuent britanic  és apresat. Accepta un programa de rehabilitació novedós. Però no tot  surt com estava previst.  Una pel·lícula de cinema realitzada per  l’Stanley Kubrick? Aleshores anem a veure-la. O és una obra mestra, o té molts elements interessants per reflexionar-hi.

Altres referents :  Full Monty,  Snatch and Diamonds, també  Trainspotting. La maduresa d’una societat britànica que permet els seus artistes que esmolin ganivet i ullals  al moment de diseccionar els elements tèrbols de la mateixa societat. Són molt crítics amb ells mateixos. Gairebé donen una visió sòrdida de les seves gents. Llibertat creativa. Resultat: Un lloc on s’acull raonablement bé els ciutadans, on la llibertat és envejable, malgrat tot.

 O’clok Orange, de Stanley Kubrick

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Música:

London Calling. The Clash,1976  Anglaterra anys  setantes.  Llibertat de dir les coses als escenaris, però el poder continua tirant pel dret. Tampoc no hem avançat tant. O sí. Poc a poc, estrofa a estrofa, paràgraf a paràgraf, escena a escena la cultura és evolució civilitzada. I es  fent solatge. I sí, arriba un temps en què la societat ja reclama una altra cosa. Però són canvis lents, que potser no es mesuren en anys, sinó en dècades o generacions. En tot cas, els britànics The Clash cridaven contra les elits, l’statu quo, i avisaven d’un possible incident nuclear.                                                                                        Particularment no són els músics que m’acostumen a agradar, però els reconec força, originalitat, …i segons els entesos molta influència posterior.

Altres referents:  The Who, Sex Pistols, Queen, Morrisey, Van Morrison, Status Quo , The Police, Fletwood Mac , Pink Floyd, Mike Oldfield,  i evidentment  The Rolling Stones i The Beatles, aquests dos darrers ,  tenint ja la  millor feina feta en els setantes. Després,  dins d’aquest món urbà britànic, en els 80’s David Bowie, Culture Club,  els U2 ; en els 90’s han vingut els Oasis , Blur. Aquest segle, Amy Winehouse, Adele.

The Clash

London Calling

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari