Memorandum

Continuem.
Les persones, i principalment les persones públiques,  siguin representants elegits o portaveus privats,  qualsevol emissor amb altaveu mediàtic,   hauria de tractar els destinataris dels seus missatges amb educació i concedint-los-hi el benefici de la intel·ligència.   Per exemple, un no pot dir blanc el 2014 si el 1975 deia negre. I si ho diu, ha de respectar un mínim d’honestedat intel·lectual,  vull dir,   abstenir-se de donar lliçons morals….  

Valgui aquesta premissa per les declaracions de lloança de la figura d’Adolfo Suárez amb motiu del seu traspàs.  Es pot focalitzar en la seva importància per conduir la transició raonablement bé.  Però si es focalitza en el tarannà dialogant i en la seva capacitat de consens, potser resulta  deshonest verbalitzar-ho ara,  si en aquella època s’era dels que li negaven el suport, el pa i la sal. Tots. Els del PP, AP en aquella època,  i els del PSOE. Uns per considerar-lo traidor al franquisme, els altres per considerar-lo hereu del règim.

Valgui també , pel procés sobiranista.  En aquest cas , trobo molt correcte algunes declaracions de polítics , periodistes, sindicalistes, que avui en dia es declaren partidaris d’un estat sobirà i que admeten haver  arribat recentment a aquesta conclusió.   Raül Romeva : “m’he sentit  més sobiranista després de ser eurodiputat ”  ;  Santi Vila  : “m’he sentit arrossegat cap al sobiranisme” ;   Rafel Nadal, Jordi Barbeta, Miquel Valls,Xavier Sardà, J.C.Gallego, Jordi Martí, Martínez-Sempere , Josep Ma.Álvarez i força més noms,  accepten, toleren, i/o recolzen la decisió de la societat catalana. Fantàstic. Res a dir.

Ara bé, hi ha polítics, periodistes, empresaris quina evolució  és més sinuosa , tortuosa  i inconfessada.  Ara són “molt” sobiranistes, en canvi  en els temps difícils no vaig pas sentir-los públicament preocupar-se més enllà del seu afany i la seva prosperitat personal. 
Per no dir  que  titllaven  d’ idealistes, en el pitjor sentit del terme,  els qui  en els 90’s ja ens associàvem per un COC ;  ja passàvem fred a finals de desembre per la  “inútil” exhibició de la selecció catalana  de futbol ;  ja gastàvem més en cultura en català ; ja miràvem les etiquetes dels envasos ; o ja votàvem partits minoritaris, “bohemis i ingenus”.
Evidentment no posarem pas noms. Segur que cadascú en té alguns en ment. I evidentment també, no critico la conversió al sobiranisme ;  tothom té dret a canviar d’opinió, és més, goso dir que tothom hauria de canviar d’opinió alguna vegada:  intel·lectualment és saludable , i ens serveix per evolucionar, si més no. No, la meva incomoditat  ve per  l’exposició pública , gairebé exagerada, amb un punt impostat , d’aquesta fe de convers.  Si es fa un procés de modificació d’un pensament, ha d’anar acompanyat d’una humilitat colossal, crec jo.

La paradoxa. Com bé diu un familiar meu:  “qui més parla, és qui més hauria de callar.”   Amén. 

P.S. El dia 18.3.2014, segons el CEO  60% dels ciutadans catalans votarien afirmativament per a la indepèndencia de Catalunya. Un 87% acceptaria el resultat del referèndum.  Si això és una mostra estadística ben feta, i reflecteix la realitat,  que cal dir?  Estic orgullós dels meus paisans.
Més si combinem aquestos percentatges amb una dada significativa:  els deu cognoms més freqüents a Catalunya són  :  García + els 9 acabats en -ez.  És una realitat brutal, estratosfèrica d’integració, de pacificació, de solidaritat, de projecció comuna, en fi, del que s’ha batejat com  “un sol poble”.
  
Però és que això ve de lluny. Recordem una enquesta de 2004:  “El 67,2% creuen que Catalunya ha de decidir el model de relació que ha de tenir amb l’Estat, una clara manifestació autodeterminista.”   Estudi d’opinió del govern tripartit, enquestes Instituto DYM, 19.10.2004 / 02.11.2004.     És a dir, l’imaginari català ja trobava insuficient l’autogovern català ,   abans de l’Estatut de Miravet, de 2005, raspallat pel Congreso, votat i ratificat el 2006 , i qüestionat pel TC el 2010.  Després de la sentència, la sal a la ferida ha fet desbocar la dignitat i l’orgull d’un poble.

I ara unes entrades més.

Dicciorari:

Autodeterminació : Tossuderia a l’hora d’adquirir un auto que ens permeti circular lliurement, i anar ben lluny.

Sobrianista :  Favorable a la independència que no li agrada anar begut.

Sopiranista :  Favorable a la independència, que li agrada menjar amb cullera.

Sopianista :   Favorable a la independència que  toca un instrument musical (i no és la gralla).

Continuem. Des de 1976 fins a  2006 . Des de l’inici de la democràcia  fins a l’Estatut de Miravet.
No només les “perles” que ens enviaven des de la meseta.  També  exposem aportacions  espanyoles i internacionals   de persones que entenien una mica millor  això “nostre” i on la majoria d’elles confirmen la difícil  sinó impossible  solubilitat entre  el tarannà espanyol i el català.  
Finalment hi ha alguna enquesta  entre elles una promoguda pel govern tripartit,  que reforça lla constatació de la duradora  i llarga idea que hi ha al nostre país conforme la millor solució per a Catalunya és la màxima autonomia possible. La independència, o com algunes veus han nomenat, la interdependència entre els estats europeus.

 

P.S. La  major part de les referències i les cites d’aquestos articles de   Perdonar no és oblidar    són  extretes del llibre de  Francesc Ferrer i  Gironès: El gran llibre per la independència.
 

De 1976  a 2000

Leopoldo Calvo Sotelo, expresident de govern espanyol, el 1983:

“Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta.”

Julio Feo, secretari general de la presidència en el govern de Felipe González diu al  1983. “Aquí [a Madrid] el presidente de la Generalitat no pinta nada”.

“Un 54,7% dels catalans votarien “sí” en un hipotètic referèndum sobre la autodeterminació de Catalunya, segons un sondeig d’urgència encarregat per Set Dies a Market. Quan se’ls demana si estan d’acord amb la proposició no de llei feta al Parlament de Catalunya, un 44,5% diu que sí, totalment, mentre que un 23,9% no n’ha tingut coneixement.”

Enquesta del setmanari Set Dies , 22 desembre de 1989

De 2001 a 2005
“Las paradojas de la libertad política.  Se dice que un cuerpo político es libre si y sólo si no está sujeto a restricciones externas. Al igual que un individuo libre, un Estado libre es aquel capaz de actuar según su propia voluntad, en pos de sus propios fines.”
 Nuevas ideas republicanas. Félix Ovejero, 2003

“La Catalogne se rêve en region européenne indépendante de Madrid.[…] Fiers de leur identité nationale, de leur culture, de leur langue, de leur passé antifranquiste et de leurs succès économiques, les catalans supportent mal l’ingérence du gouvernement central et l’autoritarisme du PP. […]
Fragments de l’article de Martine Silber, a Le Monde, 15.11.2003.

“Tout est perfectible. Je n’ai jamais été indépendentiste ni violent. Être pleinement catalan, c’était ma façon d’être espagnol: affirmer otre difference, celle de contribuer à la stabilité du pays. […] Ce qui compte n’est pas ce que je pense, moi qui pars, mais ce que ressentent les catalans.”
Opinió de Jordi Pujol al diari francès  Le Monde, 16.11.2003.

“Pro-catalan party turns kingmaker. A small pro-independence party will play a key role in determining the next government of Catalonia after a massive boost in support at regional elections. […] Rather, in Catalonia, it is seen as part of a determined effort to remain culturally distinct from the rest of Spain.”
Opinió de Katya Adler, corresponsal de BBC News a Madrid, emesa el 17.11.2003-
 
“El 67,2% creuen que Catalunya ha de decidir el model de relació que ha de tenir amb l’Estat, una clara manifestació autodeterminista.”
Primer estudi d’opinió promogut pel govern català, realitzat per Instituto DYM, entre 19.10.2004  i  02.11.2004. (Avui, 11 novembre de 2004)
 

“Mal andamos si un presidente autonòmico [Pasqual Maragall] que ansía la independencia de España tiene que ir defendiendo a los españoles fuera de sus fronteras.”
Paraules de Rajoy quan va saber que Zapatero permetria a Maragall participar en la política exterior de l’Estat.  El Setmanal Digital,  22.7.2004.

I ara unes entrades més a :
Dicciorari

Austericidi:  Violència  exercida pels que tenen molts de diners contra els que ja en tenen menys, en nom de el no malbaratement.

Annaxció: Presa de un territori nacional, per part d’un estat veí.

Burrei: 1.Càrrec de confiança del monarca per vigilar els súbdits d’un territori, que no entén massa coses. 2.Monarca ruc.

Marianico el corto :  Mariano,  presshi.

Maria,no:  President de govern que continua refusant la proposta de la seva secretària de partit, que vol tenir més influència.

Sevastopol:  Ciutat   (i ciutat-estat) de Crimea,  que “se nos va” des del punt de vista ucraïnès.

Sorraya:  Vicepresidenta  amb aspecte de monja “cañón”, que ja es va fent pesada.

Wertificadors internacionals :  Observadors espanyols  que venen a comprovar el desarmament  de la immersió lingüística  a les escoles catalanes.
 

Catalan Land
           Aquesta terra nostra, this  Catalonia land,

            ha viscut per ésser lliure i fer lliure els ciutadans,

            ha estat una cruïlla d’àrabs,grecs,romans, i gals,

            amb benvinguda a voltes, i a cops pacte de sang.

 

            Anys seixanta, terra promesa, i anhelar el 75,

            amnistia i llibertat, i baixes a mig camí,

            als camps,  l’obra,  i polígons, la Seat i Nissan,

            l’èxit com castellers,  la força de moltes mans.

 

            “Hasta nunca  señoritos”,  i moltes ganes d’emigrar,

            fardell, maleta  amb vímet i pressa per menjar,

            trens pleníssims que ara arriben a Hospitalet i Cornellà,

            un país nou i una terra, per créixer-hi i estimar.

 

            D’un país amb quatre planes, tres carenes i cinc ports,

            enfortit per els  García, pels Fuentes i Llauradós,

            pels Xiulong, pels Bergamasco, pels Ahmed, pels Stoikhov,

            pel  treball, pels seus els  impostos,  l’accent i la suor.

 

            La Xina i l’Indostàn, tenda oberta fins a la nit,

            hi ha riscos a la bastida, hi ha homes del Magrib,

            suportar ties Carmetes, són braços d’Equador,

            i són tantes amanides, amb Subsahara color.

 

            Sigueu els de cor noble i durícies a les mans,

            sigueu pròspers, i feliços, fecundeu la nostra terra,

            i afegiu-vos en la lluita quan ens calgui defensar,

            la llengua, el dret,  la bossa,  la història i la senyera.

 

            Estem a la cruïlla,  la paciència s’ha acabat,

            aquest segle que comença el volem amb pàtria plena,

            pels que encara ens volen tòrcer, i ens volen fracassats,

            al damunt dels nostres cants, (lliures), onejarem una senyera.

 

            “Adiós España una y grande , adiós toritos bravos”,

            ara s’obre la finestra,  ara és temps de respirar,

            ja mai més volem  tutel·les , tenim seny i som ben macos 

            arriscarem en llibertat, guanyarem i serem grans.

 

            Aquesta terra nostra, this Catalonia land,

            ha viscut per ésser lliure, i fer lliure els ciutadans,

            ja mai més volem tutel·les , tenim seny i ja som grans,

            freedom is what we want, for our  Catalonia land.

 

           Cançó adaptada d’ “American Land” de Bruce Springsteen            

Here is a little homage to the people who work together and peacefully for a better country, Catalonia. To the ordinary people that spend time, energy, and some money to make possible a referendum next November 9th.  Because catalans want to vote, to decide their future. Let’s do it.

The  english lyrics of a  catalan version  of Springsteen’s song  American Land:

 

Adapted from de song  “American Land”  by  Bruce Springsteen 

Cites de l’altre bàndol desde de 1901 fins a la “mai prou ponderada transició.” Perquè anem recordant  l’estima  (la poca) que ens tenen.

Aquí , mentrestant, recordem entre 1904/1914 , Prat de la Riba i Pompeu Fabra, entre els dos construint el més semblant a estructures d’estat, via xarxa de biblioteques, carreteres locals,comarcals, agrupacions professionals, diputacions, i l’altre savi, establint  la normativa, i  modernitzant la llengua.
Després l’època d’acotar el cap:1923 fins 1975. Molts anys de dictadura,i tot i així,temps de resistència,   -que algun dia haurem de celebrar i agrair públicament-   i de treball, molt de treball per salvar-nos els mots , i la dignitat. 

Pío Baroja, escriptor, declarava el 1907 : “Los catalanes han tenido la habilidad de lanzar el sambenito de judíos a los demás españoles, cuando precisamente los judíos son ellos. […] El aspecto, las aptitudes, la clase de arte que se hace en Cataluña, todo tiene caràcter marcadamente semita.”

 

Correspondencia Militar, 1907 :   El problema catalán no se resuelve , pues, por la libertad, sino con la restricción, no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”

 

Manuel Azaña en les seves Memorias: “Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.”

  “En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente “forasters” y en Menorca “espanyols”. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España.”    El Heraldo, diari madrileny, article de 1918  compilat per Bartomeu Mestre, en el seu llibre La identitat reeixida, edit.Perifèrics, 2002.

Ara, unes entrades més al dicciorari.

Dicciorari

Aspana:  1.País veí que ha perdut  algun signe d’identitat i s’ha de focalitzar en els residents que volen ser  lliures. 2.País veí en què el motor ha gripat, on hi ha una avaria de cal seixanta. 3.País veí on fins i tot un expresident  que va ser progressista, molt professional, europeísta, i que havia vestit amb la humilitat del vellut, se’ls ha tornat “conseller àulic” de les energètiques de l’Ibex.
 

Aspanyap: País veí que no fa les coses bé.

Birrei:  Càrrec de confiança de l’estat, que ha de vigilar el correcte compliment de les lleis en “el procés”. (el procés de fabricació de la cervesa del regne, és clar.)
No confondre amb borborratxo, monarca d’una dinastia etílica.

Canvi de cicle : Veure canvi de segle.
Canvi de segle : Veure canvi de sigla.
Canvi de sigla : Veure canvi de cicle.              (bé per no marejar més, veure PSC, sense la C en aquest nou segle en què hi ha un canvi de cicle i de paradigma català.)

Preputint: Arrogant rus que es posa molt de cremia als pectorals quan ha de annexionar-se la península crimea.

Putinejar: Manipular barrosoerament, ai, perdó,  barroerament unes eleccions amb presència “disuasòria” perquè el resultat sigui el que convé.
Verb que excita el president espanyol en els seu somnis humits:  enviar els caces torrejón i els tancs brunetes a la vora del penyal, i convocar un referèndum “arregladet” perquè els gibraltarencs votin ser annexats a la madre patria. 

 

Com ja vàrem dir, avui no farem un memoràndum de paradoxes. Hi haurà més dies. Avui  farem un inventari (en certa manera , també un memoràndum) de cites que des de més enllà de l’Ebre, s’han pronunciat en referència a Catalunya i els catalans.
Està clar que davant una posició de victòria com la que dia a dia, vot a vot, s’està assolint, arribat el dia de recollir el trofeu, haurem de ser generosos. I perdonar. Perquè al llarg del temps “nosaltres” també hem pogut ser uns cabronassos. Recordem Neopàtria i els almogàvers. Bé doncs, quan guanyem l’estat propi, perdonem.  Però ara de moment,  no oblidem.
Som-hi :

 

De 1601 a 1800

Comte-duc d’Olivares, memorial adreçat al seu rei Felip IV (1625), en què exposava la seva voluntat de sotmetre Catalunya i la resta d’entitats sobiranes d’Espanya a la sobirania de Castella: “Reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna difrerencia […] introduciéndoles en Castilla, casándolos en ella de tal modo que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen sus corazones .[…]

Comte Marcin, diplòmatic francès enviat a la Cort de Barcelona per assistir a la jura de les constitucions catalanes per part de Felip d’Anjou   (3.10.1701) descriu l’antagonisme entre catalans i castellans:“Los catalanes […] piden siempre el máximo de ventajas que pueden, entre las que se hallan muchas cosas razonables que no procuran otra cosa que el bien del gobierno y de la policia del país. […] Los castellanos, por su parte, tienen una aversión insuperable hacia los catalanes. Creen ser los únicos buenos súbditos del rey de España y se imaginan que cuando su Majestad tiene motivo para estar contenta con los otros es en perjuicio suyo, porque quieren ser los únicos poseedores de todos los empleos y dignidades de los países dependientes de la monarquía española”

Jesús Patiño president de la Real Junta Superior de Justicia y de Gobierno, màxima institució de l’Estat ocupant español sobre el monolingüisme dels catalans a l’arribada de les tropes de Felip V el 1714:“son apasionados de su patria, con tal exceso que las hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan en lengua nativa”.

El succesor , Felip V, aprofitant aquell  memorial del comte-duc, instrueix  els seus corregidors a Catalunya, especificant en la seva ja famosa manifestació  de 1712  “pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas, para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.” 

El 1715, una consulta del Consejo de Castilla va establir “que en las aulas no ha de haber ningún libro en catalán, como tampoco se hablará ni se escribirá esta lengua, debiendo ser transmitida la doctrina de la Iglesia en castellano.” 

No tot es llengua. També en el s.XVIII hi havia consciència de l’espoli fiscal.  Periodista  Francisco Mariano Nipho, escriu  el 1779 : “No se duda que Cataluña paga en tributos, aún fuera de las leyes de la proporción, más que cualquier otra província[…]”

De 1801 a 1900

General Prim, convenç les corts espanyoles perquè designin Amadeu I de Savoia com a rei d’Espanya,  tot i que això li costarà la vida.  Els dos anys i escaig de regnat de l’italià van precedir la primera república. El rei va abdicar i va tornar al seu Piemont natal, abans que cedir a les pressions i participar en una conjura militar.  En el seu discurs d’abdicació, 11.2.1873, escriu:

“Dos años largos ha que ciño la corona de España, y España  vive en constante lucha, viendo cada día más lejana la era de paz y de ventura que tan ardientemente anhelo. Si fueran extranjeros los enemigos de su dicha, entonces, al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra agravan y perpetúan los males de la nación son españoles; todos invocan el dulce nombre de la patria; todos pelean y se agitan por su bien, y entre el fragor del combate, entre el confuso, atronador y contradictorio clamor de los partidos, entre tantas y tan opuestas manifestaciones de la opinión pública, es imposible afirmar cuál es la verdadera, y más imposible todavía hallar remedio para tamaños males. Los he buscado ávidamente dentro de la ley y no los he hallado. Fuera de la ley no ha de buscarlo quien ha prometido observarla.”

  1877.  Valentí Almirall, advocat, polític català, federalista i catalanista.“Obsérvese  que el origen de la mayoría de las grandes fortunas, si no es turbio , por lo menos no es claro. […] España que es uno de los paises de Europa en que hay menos movimiento comercial e industrial y en que menos se inventa, es sin duda el país en que se ven más fortunas improvisadas o reunidas en pocos años. […] Si se quiere, pues, rebajar la inmoralidad de España al nivel de la de otras naciones europeas, no hay más camino que fomentar el negocio decente.”
 

1896 , pedagog Francesc Flos i Calcat ja denunciava a  “Geografia de Catalunya” que segons els seus estudis, entre 1888 i 1891 l’aportació catalana a la hisenda reial espanyola va arribar al 56% en l’àmbit del comerç i de la indústria.

Ferran Alsina, “Criteri econòmic general catalanista, 1893. :[… ]i d’aquesta manera van pervertint i arruïnant lo pais tot apanyant-se be ells a expensas del Tresor públic, que mancat d’ingressos i aclaparat per gastos exorbitants salda cada any amb un déficit espantós que’s ve afegint a la de sobras feixuga càrrega del Deute Nacional; Deute que tart o d’hora, los quins escoltéu i nosaltres mateixos i tots quants constituheixen lo pais contribuyent, l’haurem  de pagar. I per cert que no ha de ser pas la més petita, la part que a la regió catalana li correspondrá satisfer. En las proporcions mateixas amb que avans havem trobat a Catalunya contribuhint al pago dels tributs del Estat espanyol, haurà també de contribuhir a saldar l’enorme Deute del mateix Estat.”

Finals del s.XIX,  president de govern  espanyol entre 1903 i 1904  Antonio Maura:“el problema catalán sólo es cuestión de cincuenta años de administración honrada”. 
 

Dic jo, que conseqüentment Espanya no ha ofert mai 50 anys d’administració honrada. Ni  25.  Ni 2,5, probablement.
Demostrarem, hem de demostrar, que l’estat català que es constituirà en uns dos, tres anys a partir de la consulta/referèndum/plebiscitàries tindrà una administració equiparable a Dinamarca,Nova Zelanda, o Noruega, en termes de honradesa, honestedat i ètica.  Si no, el procès no haurà valgut la pena.

Proper post, unes cites del segle XX.

I ara afegim unes entrades més al dicciorari.

Dicciorari 

Ca Lasogra:  Restaurant on el client mai no té la raó. No pot queixarse si el menjar no és bo ; no pot repetir  d’aquella ampolla de vi especial ; no pot fer el ximple sense rebre un comentari àcid; la visita li surt força cara, sinó en el mateix dia, sí a mig termini; i si no espavila, encara  ha de recollir taula i rentar els plats.

Cala Manida :  Restaurant a peu de platja, especialitzat en enciams, escaroles, pebrots, cebes, tomàquets i similars.

Ca la Mar: Restaurant  prop de la costa, especialitzat en  sèpies, pops i …calamars, gestionat per la Maria del Mar.

Obladí-Oblidà:  No, encara  no és el temps de perdre la memòria, encara no és temps de passar pàgina, de les malifetes rebudes -tot i ser a ritme pop- dels anys seixantes, setantes, i transicions vàries.

Perdonar:  I per vendre.  Raons per no perdonar en tenim per donar i per vendre. Tant és. Renunciem a imposar un càstig per una falta comesa.  Amb una condició:  La nostra dignitat i la nostra llibertat.

 

Per què des de l’estat espanyol  s’entesten a pronosticar la decadència de Catalunya fora de Espanya, i la realitat s’entesta a portar-los la contrària?
(Penso en les pensions, en Mobile World Congress, en Ferrari a PortAventura,en Amazo al Llobregat, en Apple a Plaça Catalunya, en H&M) ( y en la negativa de Iberdrola a voler invertir més a Espanya)

Per què hem de els catalans hem de suportar invectives en nom de la llibertat d’expressió o de la unitat de la pàtria, (penso en 13tve, Intereconomia, RoucoVarela, o Rosa Díez) ,  que si les emetíssim nosaltres, en nom de la democràcia i de la llibertat d’expressió es fan insuportables pels espanyols?(Penso en Oleguer Preses, en Daniel Fernández, en Toni Albà, en Carme Forcadell)
<El proper post editaré una llista de cites de ” l’altre costat”. Algunes fan posar els pèls de punta.>

Per qué  costa tant de fugir de les idees preconcebudes i dels tòpics, encara que la realitat els desmenteixi?

a)Si les expectatives electorals no són favorables: “l’enquesta important és el dia de les eleccions”

b)Si un mateix està en minoria, i l’adversari actúa sense pactar : “es falta trobar diàleg, el rival imposa les seves majories.”

c)Si un mateix està en majoria, i l’adversari no és important : “tenim el mandat de actuar segons la voluntat  del poble.”

Aquesta manera de justificar és un insult a la intel·ligència del ciutadà.

Avui al Matí de CatRadio:
Pere Navarro. ” El  President Mas no em demana de parlar amb ell”
Mónica Terribas: ” Però vostè també podria demanar-li a ell”
Pere Navarro: “Escolti ell és el President. Té el meu mòbil. I jo sóc el cap de l’oposició, i tinc propostes de diàleg per fer-li. Que em truqui.”

M’ho sembla a mi o  la classe política,-en uns casos més que en d’altres-, té un cert autisme onanista: Es redacten una sèrie de proclames, i van repetint-les, sigui quina sigui la pregunta o la rèplica. Entre un dels llocs comuns és que el propi partit es preocupa del que importa als ciutadans, i els partits rivals, no.   (Osti !, ja ho constatem, ja)
Tenen el seu guió, i no saben improvisar. Diuen coses que sonen bé, però que no s’ajusten a la realitat. 
Pere Navarro: “No em sento sol, sinó molt acompanyat. Som un partit catalanista,federalista, d’esquerres.  Y ERC potser  és republicà, independentista, però no és d’esquerres. Perquè vota amb CiU”
Que ens prenen per estúpids??!!

Margallo: “Es momento de dejar el rosario de improperios y empezar a dialogar sobre números y hechos ciertos.”
Que vol dir que fins ara la tàctica era  “no diàleg, i només improperis”?
Que ens prenen per imbècils??!!

La paradoxa: Quan més correcte vol resultar  el discurs i més  utilitza grans paraules de valors universals,  més innocu i sovint fals acostuma a ser.  Sobre tot si no va acompanyat d’alguna concreció.
Per contra, una declaració més detallista, quantificable, fins i tot més descordada, pot resultar menys agradable a l’oïda, però probablement serà més certa.
És la meva opinió.

(Notícia recent: El diari ABC demana la prohibició de les activitats de l’ANC,  en concret s’atreveix a  sol·licitar la “dissolució immediata d’aquest entramat que ja té data i procediment per a subvertir l’ordre constitucional.’)

La paradoxa: Són les mateixes veus que quan ETA estava activa, reclamava que primer deixés de matar, que en pau es podia parlar de tot. Bé doncs, a Catalunya sempre s’ha viscut en pau, i pel que sembla no es pot parlar de tot, ni es pot legislar sobre tot, pacíficament i democràtica. O el Parlament no és sobirà? Si la majoria dels nostres representants decideixen una llei o una actuació que no vulnera els drets humans, qui els pot rectificar? Només un altre Parlament elegit, i que tingui una altra majoria. Ningú més.

I ara, unes entrades noves, que destensin una mica:

Dicciorari:
Bastard :  Arribes fora d’hora per reconèixer la paternitat del nascut. (gentilesa de Fonalleras a CatRadio)

Crimmea :  Crim consistent en pixar fora de test , barrejant el procés de Crimea, amb d’altres com el català, on no hi ha cap crim.

Dignicat:  A Catalunya,  sentit d’estimació cap els valors ètics que una persona o una societat  lliures  tenen.

Premissa:  Trofeu  saludable que es dóna al cristia que observa els preceptes reals de l’esglèsia, no els  d’en Rouco.

Rotonta: Rodona per modular el trànsit que no entèn la seva funció i ho complica tot.

Tito,toca TikiTaka;Tata Martino, no, toca teca:  El Barça ara, que jugui més directe i guanyi!!

 

“Les lleis són com les teranyines, serveixen per caçar insectes petits, però són trencades pels ocells més grans.”
Per a la moral pública potser és una paradoxa difícil de digerir la repetició de algunes decisions judicials. 

Per exemple.  Sentència del tribunal en el cas dels dos màxims directius de CatalunyaCaixa, en què dóna la raó al director i sots-director generals , acomiadats pel FROB. I per tant, hauran de ser indeminitzats amb 600.000 euros. Tenint en compte els desmesurats sous  i aportacions a plans de pensions que ja tenien, i el full de serveis (van ajudar a ensorrar l’entitat d’estalvis), sembla vergonyós.
La paradoxa és que els damnificats per algunes de les decisions dels directius i els seus subordinats, bàsicament impositors que van invertir en preferents,  i hipotecats que van signar clàusules draconianes, aquestos clients estan en una situació molt pitjor de cara a ser indemnitzats.
Qui diu Catalunya Caixa, diu Bankia, i qui diu Bankia diu Caja Castilla la Mancha, o diu les caixes gallegues, etc.
Josep Curto a ElMatídeCatalunyaRàdio: “El rescat de la banca espanyola ha costat 216.000Meuros. Quatre vegades el pressupost de la Generalitat.” Potser no costaria massa posar 216Meuros, (0,1%) a disposició de paliar els danys col·laterals del rescat, de les preferents, dels desnonaments.

I ara un petit joc polític malèvol, sobre les paradoxes dels nostres representants:

Manjón: “En la comisión sobre el 11-M ,  Acebes leía el periódico, J.A.Labordeta se emocionaba”
Proposo una classificació de polítics i persones amb gestió pública. Res, una quinzena per a cada grup. I reflexionem.

En un grup hi posem: Aguirre, Aznar, Acebes, Bono, Cañas, Cospedal, Fernández Día, Gallardón, Mayor Oreja, Navarro, Rodríguez Ibarra, Mayor Oreja, Rajoy, RoucoVarela, Rubalcaba, Sánchez Camacho, 

En un grup hi posem:  Labordeta, Cayo Lara, Daniel Fernández, Junqueras, Comin, Joaquim Nadal, Forcadell, Casals, Santi Vila , Ramon Tremosa, Terricabras, Mas, Rigau, Forcades, Oliveras.

M’ho sembla a mi o hi ha un comú denominador en cadascun dels grups que fa impossible que un element pugui ser  intercanviat? Amb qui deixaríem passar una tarda el nostre  fill adolescent (o fins i tot la nostra filla)? A qui li compraríem un cotxe de segona mà?   Quins valors d’un grup són insolubles en l’altre grup? 

La paradoxa:  En quin grup hi ha més declaracions amb grans paraules  “dret a la vida” “acatament de les lleis” “societat democràtica unida” “respecte a la constitució” i amb personatges més encorbatats , empolainats?  En quin grup hi ha algunes paraulotes, declaracions contundents, frases des de l’emoció, gestos revolucionaris, i personatges més descordats, més de carrer?

Una mica demagògic? Potser. Però la reflexió és amb fonament, o no?

I afegim, per desengreixar, algunes entrades més en el nostre dicciorari. 

Bitllet i Bontull : Duo de “gestors culturals” amb certa tirada als bitllets de 500eur., i que  s’assemblen cada cop més als Dupond i Dupont. L’un: “Jo no sóc jo, ara mateix”. L’altre: “Jo encara diria més: Ara mateix, jo no sóc jo.”
 
Copa de la reina : mida de la teta reial.

Indem(o)nització : 30 monedes de plata per els dos àngels caiguts d’una caixa d’estalvis pels serveis prestats (traició)  a l’ànima social de les entitats. 

Menges Tescalces: Pràctica sexual/gastronòmica, que no té res a veure amb l’orde religiós de les monges descalces.

No ens toqueu el vora_riu: Avís dels habitants de l’Ebre, per recordar  que el riu també és seu, que no els emprenyin massa.

…ens llegim més  d’aquí a uns dies.

 

Avui no escriurem cap paradoxa, tot i que n’hi ha tantes que nomès cal girar el cap per veure’n.  Bé, n’apuntaré una, per no deixar els bons costums:
El temps, perdre i guanyar el temps. 

 

Tenim per socialment cert que en el dia a dia, quan estudiem, treballem, ens relacionem,  en la majoria dels moments en que estem ocupats en la nostra quotidianeïtat, aprofitem el temps. I quan no fem res, quan badem, quan vagaregem  sense altra raó que el propi gaudi, estem desaprofitant-lo. Però també tenim una íntima intuició de certesa, que molts dels projectes, de les idees i de les decisions que han estat importants per a nosaltres, han estat preses i desenvolupades en moments d’indolència, de descans, de lliurament al pas tranquil del temps.  Per tant, no tot es quantificable, tampoc la nostra felicitat.  O dit una mica millor, en paraules de Robert Skidelsky a l’article  “Economistes que parlen d’amor” :  “El problema és que pensar el benestar en termes monetaris ens pot portar també a pensar que passar temps amb els amics (o amb la parella) suposa un  cost d’oportunitat (diners que es deixen de guanyar).”

– . – . – . – . – . – . – . – . – . – . 

Dicciorari

 Egologistes:  Dirigents de partits verds amb un ego polític  tan enorme que  no poden inscriure’s discretament en la via catalana, o subscriure un manifeste per la unitat, sense una rebequeria,  i han de promoure’n d’altres.

Maria Dolores de Con pedal : Senyora amb dolors que ha de pedalar continuament per no caure de la mentida.

Matadona  : sucedani de droga, que mal dosificat és letal per a les fémines

Reaneymar: Reactivar  amb ritme brasiler un equip quan està en passant moments de feblesa.

SubTIL:  Decret que revela una gran agudesa mental per carregar-se la immersió , fent veure que es promou el trilingüisme.

Terribastall: Daltabaix amb  estrèpit per declaracions  espectaculars d’un personatge a la presentadora dels matins de catradio. (p.exemple el Zarzalejos, negant la major)

Zarza(de)lejos : Secretari del think tank  faes,  fundació  encarregada de pensar (sic) del partit popular , que potser valdria la pena que es mantingués lluny,  per si punxa.
 

Quadern  en què hom s’apunta allò que vol recordar.
De les moltes coses que jo voldria recordar, n’hi ha alguna per compartir amb els lectors.
Molt sovint observo paradoxes, de tant en tant alguna cançó o una pel·lícula, i esporàdicament una idea escrita en un llibre.  
I per alleugerir aquesta amalgama ,  un toc d’humor que esquitxi tant de paper blanc.

 

Un moviment pacífic, integrador de sensibilitats socials, lingüístiques diverses, transversal políticament, i amb el sentit democràtic arrelat dins del projecte, és acusat de promoure la fractura social, de trencar les famílies, de dividir en blocs insolubles les persones. 
La finalitat d’aquest projecte és dialogar, preguntar  i, finalment decidir quina estructura política es vol per a la ciutadania de la nació catalana. 
La negació d’aquesta proposta vé per part de qui desitja mantenir l’estructura actual del país, sense modificacions importants,  dins de l’estat espanyol.
Els qui impulsen aquest projecte  reformista beuen de diverses històriques fonts del moviment ciutadà: associacionisme civil apartidista però involucrat,  esquerra feta amb el gresol dels residents de generacions, mesclats amb els nouvinguts del segle XX, i segueix el fil de fusions culturals en aquesta terra de frontera.
Els que prefereixen no modificar  el statu quo actual, si n’observem  el lideratge, beuen de la tradició dretana, més immobilista, i amb complicitat entre les contrareformes  i contrarevolucions que s’han succeït en les terres catalanes i espanyoles, i que no han menyspreat  l’ús de les armes. 
La paradoxa : qui acusa , amb la disfressa de víctima,  és qui al llarg del temps ha estat el botxí (i no cal detalls)  Qui és acusat, amb la disfressa d’intolerant agressiu, és qui al llarg del temps ha estat víctima. 

– – – –  – – – – – – – – – – – – – – –  . – – – – – – – – – – – – – – – – . – – – – – – – – – – – – – – .

Dicciorari:

Bolt Air :  Companyia aèria jamaicana que vola molt de pressa i garanteix sempre                 arribar primera.

Boltaire :  Filòsof obsedit amb la pressa.

Cadasfalc: Bastida per ajusticiar els criminals de delictes econòmics, en desús, 
                 substituïda per amenaça de cop de sandàlia, en seu parlamentària.

Dependentistes:  1.Dependents per a la independència.  2. Unionistes per a la
                  independència. (sic)    3. Dubitatius per a la independència.

Fel.lnació  : Pràctica sexual que excita els sobiranistes.

Independentistes:  Dentistes per a la independència.

Malmelada :  Confitura mal preparada.

Maredona:  Futbolista de l’equip femení, que després de casar-se, tingué fills.

Matadona: Succedani de la droga que, mal administrada, és letal per a les 
                  senyores. 
Opuslència : Mostra de la riquesa d’un moviment religiós, darrerament  vista
                    amb motiu d’una  beatificació massiva.

Terribastall : Daltabaix produït per les manifestacions d’un polític , en el                                  programa del matí de catradio.

Via Gra Catalana :  Estímul que fa trempar la gent sobiranista d’aquest país,                          que va al gra.

– – – – – – – – – . – – – – – –  -. – – – – – – – – – . – – – – – – – – – -.  
26.02.2014

Cap Wert : Testa que no està madura.  Possible destí per a ministres de cultura incompetents.

Conversgent : Militant d’un partit català que s’ha tornat independentista.

Duran a Lleida : Portaran a la capital del Segrià en Josep Antoni, perquè participi en  “el procés”  (des de lluny).

 Impsoeible:  No assumible per a un partit polític espanyol d’esquerres(sic). Adjectiu molt utilitzat per alguns expresidents, p.ex., en processos de diàleg amb els catalans.

Margallarada :  Declaració imprevisible del ministre d’exteriors espanyol, sovint sobre Catalunya, que sembla voler imitar  les de l’antic alcalde  olímpic barcelonès.

. – . – . – . – . – . – . – . – . – . – . – . – . – .