Memorandum

Jaume Vall

Publicat el 20 de maig de 2014

Barça.Felicitats per la dècada prodigiosa.Moltes gràcies.Adéu.

*Prèvia. Més del 90% del bloc d’avui estava escrit abans de dissabte. Per tant, després d’haver perdut la lliga l’article pot resultar inadequat, i el dicciorari avorridament poc enginyós. D’acord.
Però, és culpa meva que l’equip hagi desaprofitat aquesta segona oportunitat del destí empatant els dos últims partits decisius de la temporada? És culpa meva que a la mitja part del darrer partit , que es juga a casa, es tingui la lliga guanyada i es sigui impotent per conservar-la?  La resposta és no.
Per tant, tot esborrant algun trosset que ara mateix seria sarcàstic, endavant amb la resta de l’article.

Postdata.
1r.El títol previst era : Enhorabona Barça. Moltes felicitats.Moltes gràcies.Adéu.
2n.Per un moment he oblidat que cal perdre bé. Així com hem sabut guanyar al llarg d’aquesta dècada prodigiosa,també sabrem perdre en aquest  maleït any.
Més, si crec que aviat començarà un nou cicle, i amb ell, tornaran poc a poc els títols. Per tant : Enhorabona, Atlético de Madrid. Heu guanyat merescudament la lliga perquè l’heu volguda guanyar aferrissadament. 
3r.He vist el partit amb la família i amb uns amics en un restaurant. Després hem sopat (no aferrissadament, ho puc ben assegurar). En el moment dels postres he demanat un gelat capuccino que m’han servit en un got de vidre on hi havia escrita una dita. Estava firmada per Paulo Coelho. Deia “Quan vols realment una cosa, tot l’Univers conspira per ajudart-te a aconseguir-la.”  Doncs això.

Sí, crec que va sent hora d’acomiadar-nos d’un cert Barça. D’un sentiment patriòtic envers el Barça. Ja no ens cal. Va arribant el moment de que ja no ens calgui. És la meva opinió que s’ha d’anar superant el binomi Barça-patriotisme.
Al llarg dels 115 anys d’història, hi ha hagut moltíssimes raons, i només en llistaré unes quantes, per haver-nos imbricat  com a germans de sang amb aquest club fins atorgar-li la quinta-essència de Catalunya.
La designació d’exèrcit no-armat del nostre país que conqueria Europa i el món.

En fi, què us he d’explicar als que teniu més de 45 anys?

Però afortunadament ja va sent l’hora que el FCB sigui només un club esportiu de la capital del nostre estat. Estimat pel que significa. Reverenciat pel que ha vençut  i exigit pel que ha de guanyar. I prou.
Que sigui per a nosaltres el que  BayernMünchen és pels bavaresos, ManU pels anglesos, ACMilan pels llombards,  el que ParísSaintGermain, Ajax, Juve, Liverpool, BorussiaDormunt, Chelsea  i sí  RMadrid  i Atlético (uff!!!) són pels seus seguidors.  
La referència esportiva i sentimental. I social, d’acord. Ja ens entenem.
Que aglutini la passió. Fins i tot delegant-hi una part del nostre orgull i dignitat. Que representi la rivalitat incruent de la tribu.  Val, fins aquí. I prou. 
Que deixi de ser el nostre referent polític, perquè ja no ens calgui guanyar als camps esportius el que ja anirem guanyant normalment en les institucions mundials. 
Per tant, que ens puguem conformar amb la selecció catalana. Que aquesta ens provoqui il·lusió per la victòria en competicions oficials, i emprenyament per la derrota. Així de discret, així de normal.
Parafrasejant una patum del Barça (“el dinero en el campo y no en el banco”), diríem: la dignitat personal i social en el benestar diari  i no en l’eufòria de l’esport.

Tot i així, no oblidem massa aviat:
Josep Sunyol, president del Barça i diputat d’ERC  és assassinat pels franquistes l’agost de 1936.
El 1940 canvi de nom a Club de Fútbol Barcelona, i canvi de la senyera per la rojigualda. Fins el 1949, noces d’or del club,  que és autoritzat a recuperar antic nom i bandera.
Assumpte fitxatge Di Stefano. 1953 el club tenia lligat el fitxatge de l’argentí, i el règim franquista dificulta i impedeix el contracte. La junta directiva dimiteix, i el RMadrid es queda amb el jugador.
No oblidem tampoc:
El gol de Marcelino eliminant per primer cop en la història de la  Copa d’Europa el RMadrid.  Permetent-nos jugar la final contra el Benfica. La dels pals i el gol en pròpia.
Algunes finals de la Copa mogudes i moltes de guanyades. (Amb procés biliós de qui ens les entregava, probablement de tots dos, el d’abans i el d’ara.)
Basilea,1979. Primera Recopa blaugrana. Krankl havent deixat a l’hospital la seva dona en recuperació d’un greu accident de trànsit,  per marcar a la final.
Unes botifarres catalanes amb condiments alemany i brasiler dedicades a Bernabéu & Sons.
Bakero. Kaiserlautern.
Wembley, 20 de maig de  1992.  Minut 111. Falta a favor del Barça. Treu Stoichkov, la para Bakero , xuta Koeman,  gol. Goooollll!!!  Primera Copa d’Europa del Barça. 
El centenari 1999. La samarreta bipartida suada per Guardiola, Rivaldo, etcètera.
La passió deliciosament anàrquica de Luis Enrique. (deliciosa quan marcava amb el Barça, és clar.)
El 0-3 de Ronaldinho.
El 2-6 de Messi.
El gol d’Iniesta contra el Chelsea.
El petó al braçalet quadribarrat d’en Pujol i la maneta de Piqué en els clàssics.
El partit perfecte de la final  copa Intercontinental.
El salt de Messi per flotar i marcar de cap davant Van der Sar a la final de la Champions.
I més, i més, i més, tots els fantàstics, fabulosos, estratosfèrics moments que ens ha regalat Messi, incloent els molts gols que ha marcat en els clàssics, provocant rictus desencaixats en les cares madridistes. Especialment la cara d’estaquirot en els porters rivals, menció especial quan perforava la xarxa del seu ‘amic’ Casillas.
Puyol cedint el darrer trofeu  de la Champions acabat de guanyar a l’Abidal.
Tito Vilanova havent ajudat Guardiola en el X6Team, en aquest persistim que tantes coses signifiquen: pressió i qualitat dels davanters, generositat incansable al mig del camp, responsabilitat exigida dels defenses, concentració constant del porter, és a dir, talent i treball, treball i talent.
I la devastadora notícia  de la seva mort que ens ha  aclaparat aquest 2014.

No ho oblidem.

Però quedem-nos en la importància ja passada que van tenir. Relativitzem la importància que a partir d’ara ha de tenir el club en la nostra futura estatalitat.

Postdata. Abans d’acabar, la notícia del fitxatge del nou entrenador, Luis Enrique, amb la tornada de Rafinha i Déulofeu. El porter Steger, algúna incorporació més, els millors del Barça B.  Saba nova, gana per guanyar.
Nova il·lusió…només futbolística,ja.

En fi, avui no podia ser d’altra manera, toca als jugadors del Barça ser presents en el nostre dicciorari.
Amb ‘bonus track’ inclòs, a major glòria del nostre anagramàtic català oficial el Sr. Serramiau.

Dicciorari / Abarçadari:
Val vés:  Porter que ja ha complert amb escreix la seva època en l’equip i que se’l deixa marxar.

Al(re)ves:  Jugador amb tant de potencia física que va corrent en un sentit i en un altre, molt revolucionat.

Alexist:  Jugador que a vegades sembla un acudit.

Bar tras :  A la part del darrera, és un forrellat.

Iniestandard:  Referent del joc excels per a imitació de futurs ‘peloteros’.
Marti,no: (ho he borrat, no fem massa sang del caigut; d’un Robson2 amb menys talent i més mala sort) 

Messileni:  Etapa de mil anys (més o menys, home!!), en què el millor jugador del món haurà estat en Leo. 

Messilent:  ¿?  ;   Paraula sense sentit  ;   < error de sistema> , almenys fins a dia d’avui (ehem,ehem).

Merssi:  Agraïment infinit cap el millor jugador del món, que hem gaudit nosaltres. (La tornarem a pronunciar, segur.)

Pèpoca:  Periode de l’equip entrenat pel Guardiola.

Neymare:  1.Malson que ha tingut la mare del crack brasiler, en el qual el jugador  falla en el llançament de penalti decisiu en la final de la copa del món.  2.Malson  de qualsevol fill de mare blaugrana, en què el jugador més car fitxat el club, resulta un bluff.

Tateam!! :  Equip d’aquesta temporada entrenat per Martino que com en el circ, ha fet el més difícil.   (personalment  d’acord, han hagut de fer acrobàcies sense xarxa,  però esportivament, molt malament, circ amb pallassos de segona i domadors de feres que es mosseguen ells mateixos)

Xaviondo:  Migcampista referent d’intel·ligència futbolística profunda, ja que té al cap tot el joc del   seu equip. 

X6Team:  Equip històric del Barça, entrenat per Pep Guardiola i Tito Vilanova, que es va caracteritzar per persistir molt en el joc de possessió i pressió,  i per guanyar en una temporada els  sis títols en joc. També conegut per LegendTeam, ja que alguna vegada s’ha dubtat de la seva existència;  sembla que va ser un mite, tanta perfecció. 

I ara, amb l’entonació d’en Màrius Serra (Sr.Serramiau) (¿l’home engatat de la muntanya ?)   diem:
Aaannnnaaagraaammmaaa  deeee:

Barsa   =  Brasa ,  la que ens donen els diaris esportius els dies que no “passa res”.

Valdés   =  Se va’ld , se’n va a la manera d’en ChiquitoCalzada ,fent  conya d’això.

Abidal   =  La vida, que guanya al càncer.  B=V, bé l’excepcional mereix una excepció.

Alves     =  Selva,  abundant al Brasil, i millor no dir res més.

Piqué    =  Équip ,  Quan sigui president del Barça voldrà fer ell l’alineació, amb accent afrancesat.

Bartra    =  Trabar,  fixar la defensa, i impedir el joc de la davantera rival.

Puyol    =   Yo, lup .  El central que li diu al 9 rival : Jo seré un llop per a tots vosaltres.

Alba      =  Bala .  Lateral  que va com un obús.

Busquets =  Tu què?  Bs!  Migcampista que vacil·la una mica el contrari. (És de CiutatBadia).  

Xavi       =  1.Vixa, té crèdit futbolístic perquè és el  més llest  de la manada.  
                 2.Xiva , déu del mig del camp, que no acostuma a fer l’indi.

Iniesta   = I ni esta,  ni aquesta, ni aquella altra ;  cap ni una li prenen, dribla tots els rivals que es posen davant.

Song   =  ONG’s.  Si és clar, però també s’agrairia una mica més d’anar per feina, tipus Eto’o, o Touré Yayá. 

Déulofeu  =  Feu-lo déu.  Però no encara, home! Paciència!.  Tenim fe en el proper megacrack del Barça,  però  no el deïfiquem massa aviat.

Cesc      =  Secs deixa els contraris quan apareix del no res per triangular amb Messi,  i gol.

Pedro   =  Podré, dubte existencial que té el jugador per si podrà (si tindrà poder per) repetir el joc del 2011.

Bojan  =  Jan bo.  Un bastant bon jugador i millor persona. A cops, es distreu i toca el banjo

Alexis   =  As  Xile.  És el jugador que farà guanyar els partits de la  seva selecció.

Messi   =  I més, i més, i més, i més, i més.  (gentilesa de J.M.Puyal)

Neymar = Rey Man, bé encara no, ara de moment, Príncep Man. (no fem bromes amb Messi)

Tata    =  Ttaà !!!  màgic que  GAIREBÉ  es treu una lliga de la xistera.   : (

                                                      – – – – – – – – – –



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per jaumevall | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent