MUSICA
previst d’actualitzar, estiu de 2020
Unes prèvies. La modernitat del “nostre” mig segle XX comença musicalment amb la irrupció del rock-and-roll transgressor, per mitjà de les veus i la música de B.B.King, Jerry Lee Lewis, Chuck Berry i la veu que els sobrepassa tots, Elvis Presley. Tots plegats superen , expandeixen i democratitzen el llegat dels pioners talents que anys abans han capgirat la música popular, tot incorporant-hi el jazz, el swing, per extreure’n un ritme nou, el bebop. Aquesta progressiva substitució és aconseguida en clau festiva, sense renunciar a les moltes experiències -documentades- de gresca vital. Estem parlant de James Brown “The Godfather of Soul”, a qui també es concedeix una altra paternitat: “ell és el funk” amb la fundacional (Cold Sweat, 1967). Òbviament cal ressenyar la tríada del jazz que conformen Duke Ellington, Louis Armstrong i Charlie Parker, i la superba constel·lació d’acompanyants en aquesta aventura musical : Dizzy Gillespie , Chet Baker, Bud Powell, Thelonius Monk, Miles Davis, Coleman , Hawkins, John Coltrane , George Benson, Otis Blackwell, Stan Getz. Han definit el bebop , el mestissatge del jazz cap al swing. Trenquen amb una tradició musical de fons i forma ortodoxa, elegant, impostada, i interpreten les cançons tot deixant-se anar, lliscant per l’ambivalent espontaneïtat. Les lletres i el llenguatge no verbal s’apropen a l’auditori, compost de gent jove amb ganes de gaudi en el seu incipient temps de lleure. És una generació de compositors / intèrprets / vocalistes excepcionals. Estableixen els fonaments del que esdevindrà la música popular, rock, soul, pop, rythm and blues, al mateix temps que comencen a exercir una crítica cada cop més agosarada contra les mancances del sistema. L’exemple pioner és el racisme denunciat amb la veu de Billie Holiday , “Strange Fruit” (1954).
El relleu és recollit, entre d’altres, per Aretha Franklin, “Respect” (1967), per -de nou- James Brown “Say It Loud, I’m Black & Proud” (1968), per Bob Marley ” Soul Rebel (1970). Els 1980’s no són anys per reivindicar res. L’eufòria del diner fàcil ha envaït els cors i les ànimes, i sense cap crisi fins el 1987, és moment per a l’entusiasme capitalista .El fil descabdellat travessa sis dècades i arriba fins els temes rappers actuals (amb totes les prevencions de caire comercial que es vulgui) compostos per Kendrik Lamar, d’ Angelo, FKA Twigs, John Legend, Kanye West , 50 Cent, Eminem, Lil Wayne, Neneh Cherry, Pharrell_Williams, Mary J. Blige, Alicia Keys , Ne-Yo . Curiosament l’antecessor del rap, tendència gairebé mainstream -derivada hip-hop– en la música que ens vé dels EUA, és el poeta, novelista, activista afroamericà de Harlem Langston Hughes, (1902-1967). Va incorporar la cadència del jazz en la seva poesia, l’anomenada “jazz poetry” que pot considerar-se precursora del rap. El swing més elegant de Frank Sinatra, Bing Crosby anirà arraconant el jazz cap els reductes intel·lectuals. La societat que es refà de les penúries de la guerra necessita ritme alegre i ballable. Esclata el rock and roll de músics blancs, mentre que el rythm and blues queda etiquetat com a música negra -els anys 1950 la segregació racial està en un punt àlgid-. És el temps de Little Richard, Bill Haley, Buddy Holly, Fats Domino, Muddy Waters, James Brown, Otis Redding, Nina Simone, Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald, Sam Cooke, Eddie Cochran, Jimmy Cotton o Gene Vincent. Tots ells seran eclipsats pel rei, Elvis Presley, que va posar a disposició i a gust del públic blanc tota l’herència de música d’arrel negra. Va empoderar aquell incipient so purament rocker, i el va fer absolutament i total endèmic. Altres referents dels que esdevindran pioners en posar el seu talent musical al servei de transferir el món R&B clàssic i consolidat a un pop-rock en beceroles seran , Ritchie Valens, Pete Seeger, Johnny Cash -ens aixequem i ens treiem el barret-, el felinament camaleònic Stevie Wonder, l’esfinx Roy Orbison i els avellutats The Everly Brothers , els quals posaran la bellesa de Let it be me, una de les melodies més harmonioses mai escoltades, al punt exacte de la cruïlla entre R&B i el country. Al mateix temps resulten una influència definitiva per The Beatles –tal com ells mateixos han confessat- per una certa idea dels The Rolling Stones -tal com Keith Richards ha explicitat- , i finalment per a Simon and Garfunkel, -com Paul Simon ha dit al voltant del seu disc Graceland-. Finalment Bob Dylan, especialment després de la fundacional Like a Rolling Stone també és el responsable del trasbals cap a la modernitat. D’un costat el fons : la crua història d’una has been, un personatge abans famós en hores baixes, transfigurada en rodamón. D’altra banda, la forma : l’estil imposat per Bob ( jester, bufó o joglar) Dylan , és a dir nou ritme , nova durada, nova instrumentació-, sacseja el folk-pop-rock de manera definitiva.
A partir d’aquests fonaments, s’anirà evolucionant amb els artistes que combinen talent i estructura comercial : Creedence Clearwater Revival, (quatre músics que van posar la base sonora contemporània tot fusionant el so californià hippy amb el ritme de Nova Orleans. La seva influència sobre les bandes musicals posteriors supera de llarg el reconeixement mediàtic aconseguit) i els representants dels emergents i proteics anys 1960’s que aniran encavalcant-se amb els temibles, però no temerosos 1970’s. Hi ha els precursors The Hollies , He Ain’t Heavy, He is my Brother,1969), i la resta de la plèiade: The Who , Pink Floyd, Genesis, Yes ,Boston, The Drifters, The Platters, The Dells, Crosby Stills & Nash, Marvin Gaye, Barry White, Steve Winwood , The Byrds, The Band, The Shadows, Neil Diamond, Tom Jones, The Mamas and The Papas, Eagles, The Clash, Sex Pistols, The Kinks, Joy Division, Elton John, Barbra Streisand, Van Morrison, Leonard Cohen, Bryan Ferry, Cat Stevens, Gordon Lightfoot, David Allan Coe, Canned Heat, George Benson, Paul Anka ;
els deixebles talentosos The Smiths, The Pogues, Vangelis, Mike Oldfield, Jean Michel Jarre, The Police, Kenny Rogers, Rod Stewart, Status Quo, Dire Straits , Al Jarreau, Peter Frampton , Lionel Richie, Santana ; els rebels The Doors, Neil Young, Jimi Hendrix, B.J.Thomas, Janis Joplin, Joan Baez, Patti Smith, Blondie, The Pretenders, Steppenwolf, The Velvet Underground, Joy Division ; el cronista per excel·lència Bruce Springsteen, i les superbandes The Animals, Kansas, Chicago, America, Emerson, Lake and Palmer, Supertramp, Aerosmith, Bon Jovi, The Human League, Black Sabbath , AC/DC, Led Zeppelin, Procol Harum , The Jam , Dr. Feelgood , els interessantíssims esperits lliures Billy Joel, Eric Clapton, Peter Gabriel, Robert Palmer, Tom Waits, Lou Reed, Zappa, Carly Simon, James Taylor, Joe Cocker, Don McLean, Barry McGuire, Chris Rea, Gerry Rafferty, Alice Cooper, Prince, Mungo Jerry, Roxy Music, The Alan Parsons Project, Tina Turner, Roxete.
Avancem per mitjà de l’encomanadissa serendipity que anticipa els 1980’s : Bee Gees, Sonny & Cher, Alphaville, Chris de Burgh, Frankie Goes To Hollywood, Chaka Khan, Donna Summer , Gloria Gaynor, Bonnie Tyler, Whitney Houston, Branigan, Asia, Kim Karnes, Sembello, Berlin, A-ha, Simply Red, James Blunt, Mumford & Sons ; ens diluïm amb la fascinació experimental de techno, new age , també del punk, grunge, metal, i altres derivats del pop-rock, Talking Heads , Simple Minds, Franz Ferdinand, Stereolab, Kraftwerk, Alan Vega,Tears for Fears, The Ramones, U2 , R.E.M., Guns N’ Roses, Nirvana, Red Hot Chili Peppers, NOFX, This Heat, The Afghan Whigs, Mark Lanegan, Iron Maiden, Metallica, Queen, Deep Purple, Pearl Jam, The Sisters of Mercy, Whitesnake, Van Halen, Rainbow, Irene Cara, Madness, The Cure, The Libertines, Beastie Boys, Radiohead, Pet Shop Boys,The Communards, The Farm, Spandau Ballet, O.M.D. , Iggy Pop, Michael Jackson, UB40, Grace Jones, Trent d’Arby, Madonna, Culture Club, Gloria Estefan, George Michael.
Reprenem el missatge musicat , tot divisant els 1990’s i aproximant-nos al canvi de segle: Tracy Chapman, Suzanne Vega, Richard Hawley, Keane, Oasis, Blur, New Radicals, Snow Patrol, Yo La Tengo, Beat Happening, The Strokes, Beck, Björk, Texas, Arcade Fire, Joy Division, Muse, Wilco ; marrem en una baixada a la zona fosca, a la cova: Tanita Tikaram, Green Day, The Jesus and Mary Chain, Zack Hemsey, DeadMaud5, The Last Days, Cupelli, Hammock, Pardus ,Diplo, Crystal Fighters, i la global Audiomachine ; i reprenem el pop-rock amb voluntat festiva , enèrgica : Teenage Fanclub, Coldplay, Brandon Flowers (The Killers), Mika, Bruno Mars, The Go-Betweens, Artic Monkeys,Train, Weezer, Echosmith, She Drew The Gun , t.A.T.u, The Fray, , Ellie Goulding, Sia, Lucie Silvas, St. Vincent, M.I.A. , B.o.B, The Black Keys, Daft Punk, The Fray,Imagine Dragons, OneRepublic, The Zephyr Bones , Bon Iver, DNCE, Vandaveer, Foals, Sturgill Simpson, The Jayhawks, Beirut, Molotov Jukebox,
Ens deixem fascinar pel classicisme divulgatiu de Vangelis, Nyman, 2Cellos, André Rieu, Ara Malikian , Ricardo Andres Tomas, Ludovico Einaudi, Bill Fay, Wainwright, Sufjan Stevens, Emile Parisien, per anar recuperant una certa sobrietat – veu excepcional, arranjaments excelsos- per mitjà de les grans dames – i cavallers- : Amy Winehouse, Adele, Elle King, Rihanna, Beyoncé, Lady Gaga, Oceana, Nelly Furtado, Pink, Kelly Clarkson, Lorde, Ala.ni, Meghan Trainor, Seal, McCoy, Janet Jackson, Emeli Sandé, Heathers, el malaguanyat Jeff Buckley, Sam Smith, Garbage, Olly Murs, LP, Alan Walker, Ester Rada, Ed Sheeran, Michael Bublé, Passenger, Vintage Trouble, Imany, Angel Olsen, Katy Perry , … i més, i més…i més.
Canviem sobrietat per espectacularitat i focs d’artifici: els dj Avicii, Felix Jaehn, David Guetta, DJ Shadow, The Weeknd, Juicy M , Kungs, Cooking on 3 Burners, ; la incorporació en el mainstream comercial de sons ètnics dels 60’s esquitxats del pop-rock simfònic dels 70’s per exemple : Gotye, Kimbra, Yall, Gabriela Richardson, Alle Farben, Sufjan Stevens, tots ells hereus també, cadascú amb els seus matisos, dels sons exòtics precedents: el doo-wop de The Turbans i de The Tokens, el calipso caribenc de Belafonte, la banda sonora africanitzant de Born Free, de John Barry, de l’aproximació exòtica de Paul Simon, (Graceland), la simbiosi d’Eurythmics, The Corrs, The Cranberries, el afropop de Youssou N’Dour i de Fela Kuti el reggae de Bob Marley. Del pop-rock simfònic dels 70’s n’emergeix l’electromisticisme del duo Gnarls Barkley ; i del misteri cèltic de Fleetwood Mac, The Dubliners, The Pogues, en beu el new age d’ Enya , el rock instrumental de Tortoise, l’indie pop-rock de Beach House, i de The Last Shadow Puppets, l’africanisme light encomanadís de Jain, o els electroaustralians The Avalanches , els neosimfònics The Divine Comedy, Stereolab., l’antifolk de Harmaja, i The Missing Leech, la indefinició de Cass McCombs. Des de 1993 tenim la banda britànica d’acid-jazz i funk, Jamiroquai, també …..
Altres veus contemporànies , algunes que defugen l’obsessió comercial i s’ocupen de gaudir fent només música, sigui el blues-rock de les Alabama Shakes, la veu ancestral -i ja apagada- de Lhasa de Sela , el soul de Myles Sanko, siguin els ritmes genuins de Blick Bassy .(Per cert, molt recomanable la pàgina Awesome Tapes from Africa , i la descoberta del “Sugarman ghanès ” Ata Kak.). Creuem l’Atlàntic i ens fixem amb ….Inti-Illimani, Quilapayun, persistents llegataris d’una tradició ancestral que ha donat mestres com Victor Jara, Mercedes Sosa, Violeta Parra, Margot Loyola, Patrícia Chavarria, Daniel Viglietti, …. Una mica més aprop nostre la cançó d’autor, la melodia popular, els ritmes banyats per la Mediterrània de …Yanis Papaioannou , Areski Becamen, Daniele Sepe
A aquest llarg, inacabat i inacabable etcètera, hi afegirem alguna perla molt arrodonida que vol emergir aquí i allà, en el mar globalitzat de la música en anglès, però amb corrents submergides molt diverses. Per exemple: l’interessantíssim pop enfosquit, indie, electrònic, parsimoniós, de Cats on Trees, de Destroyer, Teenage Fanclub, el techno rugós de Flying Lotus, Standstill. Els catalans Ramon Mirabet i Joana Serrat, amb les seves precioses balades pop. La revifada del jazz com a música popular: l’Avalon Jazz Band ; per exemple la redescoberta del Jazz amb majúscules, gràcies, entre d’altres al treball dels veterans com Chick Corea i els seus contemporanis Tete Montoliu , Al Di Meola, Paco de Lucía, Ran Blake ,Stanley Clarke, Kenny Garret, Carles Benavent , Stefano Bollani, Brian Auger, Marc Ribot; l’aparició dels nous llegataris : Diana Krall, Kamasi Washington (guanyador del premi John Coltrane1999, artista invitat pel seu jazz èpic al Primavera Sound 2016) ; d’ Ambrose Akinmusire, també per Gregory Porter; Branford Marsalis, Michael Kiwanuka, Kate Tempest. No menystenim la incorporació d’un mediàtic com el director de cinema Woody Allen, clarinetista a New Orleans Jazz Band, que ajuda a exportar i difondre aquest estil, per la qualitat intrínseca del grup i per la seva presència. Continua amb, per exemple, InBalkon i d’altres bandes que, a partir d’una bona orquestració oscil·len entre el rythm and blues , el jazz ètnic -gipsyjazz, jazz manouche- i el pop-rock domesticat, foguejant-se en concerts populars a l’aire lliure. En concret, el tercer cap de setmana d’agost a Basilea, en el Em bebbi sy jazz que des de meitat dels 80’s incorpora vitalitat musical a la culta i tranquil·la capital del nordest de Suïssa. A destacar els interessantíssims i enjogassats Prekmurski, també Bayou Street Beat, també ha tingut repercussió la banda Opa Tsupa, qui entre 2001 i 2015 ha vivificat aquest ritme que fusiona el jazz amb la música gitana, balcànica. Hereus tots ells del pioner majestuós Django Reinhardt (1919-1953) veritable inductor de tota aquesta història. Noves veus d’origen no anglosaxó que combinen l’idioma vernacular amb l’anglès, aportant-li matisos, entre ells, els mediterranis. Per exemple la cantant Maika Makovski, Sara Pi, Michael Olivera Group, el Quartet Brossa . El veterà Francesc Burrull. També la Barcelona Gipsy Orchestra, bé la incansable voluntat d’oferir noble bellugadissa al personal, i sota la batuta de Dani Nel·lo, la banda Mambo Jambo (que rico mambo), reducte rock, jazz i swing des de Barcelona (Jamboree, Plaça Reial) cap al món ; bé dins de les sales Apolo o Razzmatazz, bé la irreductible fermesa en versionar els clàssics del jazz de la banda liderada pel músic Joan Chamorro , la Sant Andreu Jazz Band, i acompanyada del talent d’ Andrea Motis. La fidelitat al risc de Gorka Benítez. Afegim la música italocatalana Giulia Valle, la trompetista Mireia Farrés, el blues d’ Emili Baleriola.
Com veiem no s’atura l’eclosió de noves manifestacions d’amor a la música, la de sempre i la recent, que a cops cristal·litzen en projectes tipus PostmodernJukebox, en els quals es revisiten èxits , bé siguin vintage o moderns, amb la voluntat de donar-los-hi una textura orquestral a l’antiga, una vocalitat clàssica i al mateix temps un envoltori de producció rabiosament contemporània.
Què hi ha més? Com veiem, a la capital comtal, el barris estant revitalitzant l’ànima cultural que com a gran ciutat, Barcelona encara ha d’incrementar: Sant Andreu, el Born, el Raval, Gràcia, continuen donant -amb periodicitat guadianesca, i amb permisos administratius- algunes mostres de música combativa, mestissa. El flamenc en català , de la veu de Miguel Poveda . La rumba catalana, abans representada per Peret, El Pescaílla, La Terremoto, enllaçada a través de la baula mestissa de Gato Pérez, i exhibida olímpicament amb Los Amaya , Los Manolos, creua la dècada actual en bones -mínimes però notables- mans : Mano Negra (ja dissolts, Manu Chao, l’alma mater), Ojos de Brujo, Arrels de Gràcia, La Malaga, Maria Cambray, Micu, Achilifunk, reprenen la procacitat d’un ritme innegociable i d’unes sensacions ancestrals, per tal de garantir l’estil tot fusionant-to lliurement.
En tot cas, comiat d’un temps i l’inici d’una altra era, ja plenament del s.XXI, que haurà de ser avaluada per unes altres persones. Tots els anteriors -tan de bo hi haguem representat, ni que sigui la meitat de tots els que mereixen figurar-hi- més els absents, més els que vindran, conformen la pedra de toc per entendre la música, -també l’època- que ens envolta i ens defineix. . Qui d’entre ells ha estat el millor? Quin període ha estat superior? És pertinent preguntar-nos-ho?
[Això és com preguntar quin és el millor jugador de futbol de la història ! (Messi, Pelé, Di Stefano, Maradona…?) Solemne ximpleria. No es pot comparar. El que cal és circumscriure el talent al temps que tot ho contextualitza. Així podem assegurar que Messi/Iniesta (després venen Xavi,CristianoRonaldo,Neymar, Pirlo) han estat els millors de la dècada 2006/2015; com Ronaldinho/Raúl (també Ronaldo, Eto’o, DelPiero, Gerrard, Lampard ) ho són dels anys 2000/2005. Zidane/Rivaldo (va, afegim Figo, Maldini, Hierro, Beckham, ) regnen la segona part dels 90’s mentre que Baggio/Cantona (també Bergkamp, Laudrup, Koeman) resplendeixen la primera meitat de la dècada. Abans , els holandesos VanBasten/Gullit (amb permís de Rijkaard, Baresi, Pasarella, Matthäus) dominen 1985/1990. Òbviament els dos asos Maradona/Platini no tenen rival durant els primers anys dels 80’s ( però hi afegim Zico, Sócrates, Rummenigge, Schuster, Butragueño) . Cruyff/Beckembauer es reparteixen els 1970’s (un graó inferior tenim Jairzinho, Keegan, Kempes, Krol, Rensenbrink, Deyna,). Anteriorment, ningú dubta de la preeminència de Pelé / Di Stefano, els millors, (alguns ja els hem de valorar només d’oïda, tot afegint Rivellino, Garrincha, Didi, Kubala, Suárez, Puskás, Eusebio, B.Charlton, G. Best). Fem l’addenda a aquesta temporització el fet que és difícil per a un porter o un defensa competir amb l’espectacularitat de migcampista i davanter. Per tant, llistes i rànquings absoluts són intrínsecament injustos, mentre que parcialment organitzats ja comencen a donar-nos pistes de qui és qui. Traslladem aquesta qüestió irresoluble i fàcilment controvertible a l’àmbit musical]
Absurdament inútil de respondre. Limitem-nos a verbalitzar allò que va caracteritzar una especialitat, en una època. Coneixent-ho podrem apropar-nos a considerar el més rellevant de cadascuna. Constatem : Si els anys setantes van ser els atrevits , després d’uns seixantes majestuosos, i uns cinquantes fundacionals, els vuitantes van ser el clímax ( o, en paraules del pianista i escriptor James Rhodes:“Quina època més collonuda, Déu meu! Tant de bo fóssim als anys vuitanta, pel que fa a la música”. (Entrevista al diari ARA, desembre de 2015). Un comentarista musical ha dit “La música de la primera dècada del segle XXI, en una ullada global, és innòcua.” Tal vegada no calen hipèrboles. Ni cal exagerar especte a la magneficència dels 80’s, ni a la vacuïtat dels 00’s. És cert que a la darrera dècada costa de trobar cantant o grup que produeixi alguna cosa superior a un bon estàndar de qualitat tècnica -sovint embolcallant un contingut mediocre-. Però que costi de trobar no significa que no n’hi hagi. Aquesta dècada, ¿només serà recordada pel retorn dels vells incombustibles dels temps anteriors,els rockers incombustibles que encara monetaritzen el seu talent en concerts passats el seu temps de jubilació. Què fem amb els norantes? Els anomenem eclèctics, complexos i novament transgressors? Tot plegat resulta limitador. En qualsevol cas, coneixem-los, escoltem-los i gaudim-ne. I cadascú que anirà trobant la seva play-list, la seva banda sonora personal. Però el món no s’acaba aquí. Més enllà de la recopilació de noms i peces de reconeixement global, una veritat sorgeix nítida: de la quantitat destil·len gotes de qualitat. Cal una massa crítica de bons elements perquè algun d’ells sobresurti. Després, entremig de l’excel·lència en lliscarà algun geni, que a la seva vegada serà mentor, imatge, mirall, ajut per renovar la base. I els oients espectadors ens tocarà escoltar-los, veure’ls. Tots ells ens resulten de gran utilitat. Bé per gaudir-ne íntimament, bé en un concert gregari per tal d’oficiar una catarsi, o bé per falcar un temps i una atmosfera determinada. Cal saber-los dosificar amb cura i el context pertinent per tal de treure’n un profit artístic i generacional.
Ara ens toca també fer una aproximació a la tradició cantant més propera. La que s’ha compost a la riba de la Mediterrània… I una mica enllà. És el cas dels músics, intèrprets, cantautors i bandes que ho han fet en català, francès, castellà, italià. Si els musics francesos tenen referents literaris en Prévert, Rimbaud, Baudelaire, Verlaine, Aragon, Eluard, els catalans tenim Espriu, Martí i Pol, Sagarra, Estellés, Alcover, Carner, Salvat-Papasseit, Apel·les Mestres , Maragall, Pere Quart, Margarit, el molt llunyà Llull i el molt proper Casasses. Això quan no anem a buscar forasters com en Kavafis. Aleshores emergeixen els gegants com Llach i en fan adaptacions sublims. O com Moustaki, Serrat, Brel, Aznavour, Bécaud. Amb un punt macerat de lirisme, sociologia, reivindicació – social o política-, i la qualitat que en la immensa majoria dels artistes és condició necessària per a exposar-se públicament. I a les espatlles dels gegants es visualitzen els esplèndids , i ara ja clàssics, Montllor, Raimon, Pau Riba, Baró, Sisa, Pi de la Serra, Miquel Gil , Bonet, Rossell, Motta, Núria Feliu, Xavier Ribalta, Joan Isaac, Toti Soler, Miquel Pujadó, els germans Batiste, Oriol Tramvia, Falsterbo 3, Xesco Boix, Tomeu Penya; Josep Tero ; els francesos Léo Ferré, Montand, Piaf, Bourvil, Guy Béart, Barbara, Hardy, Gréco, Birkin, Gall, Stivell, Sylvestre, Gribouille, Cristophe, Dutronc, Gainsbourg, Dassin, Brigitte Fontaine, Hallyday, Guichard , Goldman, Ferrer , Cabrel, Bruni, Zaz, Indila, Baden- Baden, Daphné, Alizée, Jenifer;
del seu llegat n’emergeixen els contemporanis: Antònia Font, Sangtraït, Gossos, Duble Buble, Skatalà, Els Pets,Ja T’ho Diré, Glaucs, Sopa de Cabra, Umpah-pah, Lax’n Busto , Sau, Whiskyn’s , Puntí, Quimi Portet, Brams, la Dharma, Obrint Pas, Al Tall, Marc Parrot, Miquel Abras, Refree, Cris Juanico, Mazoni, Manel, (en cada disc, més d’un 70% de temes superlatius) Mishima, Aresté, Alabajos, Verdcel, Bremen, Els Amics de les Arts , Aspencat, Feliu Ventura, Dausà, Dolo Beltrán, Coses, Sílvia Pérez Cruz, Anna Roig i L’ombre de ton chien, Beth , Pep Lladó, i l’aparició alternativa de Pepet i Marieta, Projecte Mut, Els Catarres, Gertrudis, Txarango, Ressonadors, i del radical Albert Pla; els recents : Guillamino, Branca Santa, Blaumut, La Iaia, La Gossa Sorda, La Troba Kung-fu, La Pegatina, Oques Grasses, El Petit de Cal Eril, Obeses, Nyandú, Senior, Eduard Iniesta, i els recentíssims: Anímic, Mourn, Maria Arnal & Marcel Bagés, Animal, Trau, Buhos, Vàlius, CyBee, Doctor Prats, Quart Primera, Clara Peya, Ivette Nadal, Les Sueques, Ran Ran Ran , Est Oest Marcos Franz , Les Kol·lontai, Coet, Belda & SanJosex …
La tradició castellana, també la italiana, les constatem més líriques, costumbristes, romántiques. En algún cas recobertes d’una èpica social o geográfica. A Espanya es musica el poema d’autors com ara Miguel Hernández, Antonio Machado,García Lorca, Rafael Alberti, Pablo Neruda, Blas de Otero, Celaya, Eduardo Galeano. Noms rellevants que han elevat el llistó , des dels proteics : Serrat, De Lucía, Nino Bravo, Sabina, Aute, Victor Manuel, Cecília, Miguel Ríos, (també J.L.Perales, Raphael, Julio Iglesias, malgrat l’obvi) , Paloma San Basilio, Los Diablos, Los Sírex, Duo dinámico, Los Salvajes, Lone Star, Los Rebeldes, Radio Futura, Héroes del Silencio, Paoli, Carosone, Fontana, Dalla, Conte, Iva Zanicchi, Donaggio, Celentano, Cutugno, Mina, Patty Bravo, Ornella Vanoni, Rita Pavone, Mocedades, Ana Belén, Rocío Jurado, Camarón, Paco Ibáñez, Elisa Serna, Kiko Veneno, Los Suaves, Triana;
els notables que han seguit els predecessors : Raimundo Amador, Bunbury, Loquillo, Leño, La Banda Trapera del Río, Último Resorte Bella, Giacobbe, Fausto Leali, Tozzi, Cocciante, Testa, Battiato, Santercole, Bosé ,Humet, Manzanita, Duncan Dhu, La Unión,Danza Invisible, El Último de la Fila, Alejandro Sanz, Luz Casal, Mecano , Rocío Durcal, Julieta Venegas, Los Enemigos, Quique González, Alborán, Claudia Mori, Pausini, Emma, Samuele Bersani, Fabrizio de André, Bocelli, Capossela , Battisti, Fossati; els actuals Amaral, Malú, Juanes, Calamaro, Vicente Amigo, Delorean , Jairo “Muchachito” Perera, Martirio, Piero Ciampi, Diego Cortés, La Oreja de Van Gogh, Love of Lesbian , Standstill, Las Migas, Mayte Martin, Los Chichos, Sidonie, Los Rodríguez, Manos de Topo, Estopa, Dorian, Leiva, La Raíz, Itaca Band, El Guincho, El Canto del Loco, Álex Ubago, Antonio Orozco, Alberto Montero, Enric Montefusco, Natalia Contesse, Melange, Lori Meyers, David Otero, Alba Molina, Rosalía, Elizabeth Morris, Coetus, …
Apuntem uns pocs noms de músics en llengua portuguesa : Caetano Veloso, Gilberto Gil, Maria Bethânia, Toquinho, Buarque, Marisa Monte, Cesária Évora, Maria de Medeiros, Amalia Rodrigues, Teófilo Chantre, Virginia Rodrigues, Tom Jobim, Elis Regina, Roberto Carlos, Nancy Vieira, Há lobos sem ser na serra , i més, i més…
Abans de tancar aquesta primera presentació, una consideració. Sobre la voluntat de transgredir , les normes, els costums, l’herència. Òbviament l’art ha de cremar. La producció i la contemplació d’una obra d’art no ha de deixar indiferent. O ens ha de fer més conscients, o més cultes, o més feliços. O les tres coses a la vegada, tot i que resulta molt complicat. Per tant, sí, l’art ha de ser transgressor. Ha de provocar l’emoció i l’intel·lecte. La transgressió, però, ha de ser honesta. Cal que hi hagi un treball previ perquè la provocació no només sorprengui gratuïtament el gust corrent dels coetanis. Hi ha d’haver una dosi de veritat honesta i coherent per part de l’artista .Més que no pas buscada, ha de ser conseqüent . Sí, la ruptura formal en la història de l’art és una derivada òbvia i essencial, que sovint prové de canvis pre-existents en la matriu de la societat, i en casos inusuals, per la genialitat inèdita de l’artista excepcional. Especialment explícita en música i en músics. Tan buscada avui en dia com a tàctica -impostada- de màrquèting, enlloc de la resulta, inevitable, dels qui s’anticipen en una dècada al que esdevindrà hegèmonic. Transgressió, testimoni i visor a la vegada dels canvis socials d’una època, o bé provocació gratuïta per obtenir un escàndol exprés i frívol.
Posem un exemple. La peça biquini, vestit de bany reduït a dues petites peces, quan va ser lluïda per Brigitte Bardot, el 1953 a Canes -tres anys més tard repetiria indumentària a I Déu creà la dona i seria imitada per Marilyn Monroe, Ava Gadner, Sofia Loren, Anita Eckberg, Jane Russell-, suposava transgressió a la vestimenta femenina del moment. Era un daltabaix a la moral rígida d’exposició del cos, però sobretot millorava el confort personal, tot igualant el dret al seu cos respecte al cos masculí. Un cas diferent va ser el biquini “tapamugrons” lluït per Carla Bruni en desfilada Chanel el 1996. L’exhibició significava provocació , evidenciava la voluntat “d’épater les bourgeois”, i clarament no solucionava cap assumpte de dignitat/necessitat/igualtat femenina.
Sense oblidar , en els llunyans inicis dels 1970’s, l’escàndol provocat per “Je t’aime, moi non plus”, cançó d’acoplament i gemecs orgàsmics entre Serge Gainsbourg i Jane Birkin. Provocació –hi haurà qui opini que gratuïta o no- però arriscada i coherent amb la biografia personal de cadascú. En qualsevol cas, ha aguantat bé el pas del temps, i manté a pesar de tot una certa elegancia que la continua inflamant com a tema eròtic sense caure en una obscenitat infumable.
Si generalitzem, de l’anècdota a la categoria, en els casos en què l’escàndol provocat és un “dany col·lateral” a un bé superior en termes d’innovació artística, (o bé de millora del benestar individual o social) es pot parlar de transgressió. Aquesta novetat de ben segur, en un context de mobilitat social, esdevindrà paradigma normalitzat. Hi ha artistes moguts per circumstàncies vitals extraordinàries que efectivament s’han ofert a l’audiència tot despullant-se, físicament o emocionalment, i per tant encarant un tabú, transgredint la norma. Ho han fet de manera coherent, compromesa, sincera amb allò que són i que volen mostrar. Per contra, i seguint la mateixa lògica, qualsevol escàndol gratuït, que no suposi cap evolució o revolució per a un col·lectiu, ni millori el benestar individual o social, tot cercant publicitat impúdica, esdevé obscenitat. Si el discurs pretesament transgressor ja compta amb l’aprovació implícita de l’entorn, no és més que soroll innocu, trivial. I conseqüentment en confirmar el discurs a la moda, sabent que els beneficis seran segurs , s’esdevé la paradoxa que la provocació ja és “políticament correcte”, és a dir, demagogia. N’estalviem d’anomenar exemples. tots/es aquests artistes, que de la provocació fàcil, sense risc, sense compromís sincer amb la seva transgressió, en fan una mitjà per guanyar més popularitat.
És òbvia la valentia, com a mínim el risc, que suposa en la història -artística, social- l’exhibició del cos per part de la cantant i vedette, Josephine Baker en la dècada de 1920. En aquell moment no era fàcil ni còmode la seva nuesa, i l’artista s’arriscava per un ideal superior. Un altre exemple, These Boots Are Made For Walking, cantada per Nancy Sinatra el 1966, i amb una coreografia de ballarines vestides de manera molt provocativa. No pas pornografia, sinó erotisme, encara avui molt explícit, i en el seu moment, impúdic i molt transgressor. Anys més tard, el missatge reivindicatiu del dret del plaer físic en veu de Patti Smith a Because the Night resulta també força trencador en la veu d’una dona. L’excentricitat andrògina de David Bowie, de Boy George, suposa una radicalitat de lliurepensament contra tota una convenció molt conservadora a la Gran Bretanya des 1970’s/80’s. Hi ha una rasa enorme que separa l’atreviment del ja mencionat David Bowie, tot vestint-se i actuant gairebé transgènere en els 70’s, amb el risc que això podia comportar-li, a un pretès atreviment actual consistent a moure els malucs amb roba mínima i simulant la sexualitat desenfrenada, tot tenint cura de no mostrar cap part del cos íntima, tot preocupant-se de l’estilisme mentre es pretén seduir a cop de provocació. Així mateix, hi ha una distància colossal entre la veritat del pianista James Rodhes, abans esmentat, que relata en el seu llibre ‘Instrumental’, quan reconeix abusos físics soferts en el passat, i ens fa partícips de la seva força de voluntat per tal que l’art curi les ferides. Assegura “no caldria trobar paraules per explicar una cosa tan bella i immortal com la música, i certament, quan era un nen, va ser quelcom que va arribar-me fins al més profund de l’ànima” , respecte de la correcció en el discurs de l’artista que , per exemple, crítica ferotgement una situació injusta, amb la tranquil·litat de l’esquena coberta, i sense més compromís amb la societat que el seu discurs retòric. El que serveix per la música, per elevació també cal tenir-ho en compte en d’altres àmbits de la vida.
I ara sí, ressenyem una cançó , una pel·lícula , rellevants, de cada any, de cada època, que ens permetin visualitzar el moment històric i social.
MÚSICA
Cançó
Títol / intèrpret / any/
/ RSM / : (Rolling Stone Magazine, lloc en el seu rànquing de les millors 500 cançons. Àmbit anglosaxó.)
(act.24.10.2016)
DÈCADA DELS 60’s
Anys 1961/ 70
#1961
Stand By Me
Ben. E. King
/122/
Superba versió original, a la que han seguit superbes versions. Juntament amb Yesterday, de The Beatles, és una de les cançons més versionades de tots els temps. La lletra és ridiculament real, en casos d’enamorament agut : el desig , la súplica de suport mutu incondicional. També té un altre nivell de lectura més dirigit al l’ajut incondicional que es pressuposa en l’amistat. Una inextricable xarxa de favors que amics o familiars basteixen com a resultat de la condició humana tendent a la cooperació, ni que sigui per raons egoïstes. En un altre rànquing, Songs of the Century, apareix en el lloc #25 , amb la veu de The Drifters
També aquest 1961 :
Moon River , d’ Andy Williams , Audrey Hepburn rascant la guitarra a la finestra, música de cine per excel·lència. L’atmosfera glamurosa dels 60’s: Collars de perles i guants llargs. A inicis del segle XXI, encara continúa sent recordada com l’actriu elegant, guapa, seductora, -i solidària, representant d’Unicef- que va ser. Però no oblidem els qui van ser autor , H. Mancini, i el cantant, A. Williams.
What I would say, de Ray Charles. Tot i que ja interpretada en directe el 1959, la versió definitiva, gravada amb un millor acompanyament és posterior. Després vindria Hit the road, Jack ; You Don’t Know Me, i força més.
#1962
Tous les garçons et les filles
Françoise Hardy
Una dama de la música francesa. Amb una infància en què patí l’absència paternal i es refugià en la lectura, i en l’audició de música a la ràdio. Va anar persistint per obrir-se camí fins que el 1961, amb 17 anys signar un contracte amb la discogràfica de Johnny Halliday. El 1962 canta a la televisió aquesta peça, i el seu èxit esdevé total. Representa Mónaco a Eurovisió el 1963 amb L’amour se’n va. La popularitat encara augmenta en ser model d’Yves Saint-Laurent i Paco Rabanne. El músic Serge Gainsbourg composta per a ella Comme te dire adieu. És una icona de la dona francesa de l’època.
També : Et maintenant, de Gilbert Bécaud ;
#1963
If you wanna be happy
Jimmy Soul
Potser a ulls actuals la cançó peca d’innocent, de repetitiva, però si ens posem en la pell dels creadors i espectadors de primers dels 1960’s, de ben segur desprenia suficient energia positiva per fer-se un lloc en les llistes de temes predilectes. Va vendre 1 milió de còpies i aconseguí un disc d’or i pujar al capdamunt del Billboard Hot 100 rànquing. Malauradament Soul no va tenir èxits posteriors i personalment entrà en decadència i adiccions fins a la seva prematura mort amb 45 anys.
1963
Garota de Ipanema, de Stanz Getz
És una de les superbes versions del clàssic d’Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes. Una veu supercàlida i un acompanyament acústic lleuger puntejant la cadència de la música que fàcilment remet a la cadència de la jove “garota” que passeja per la platja. El paradigma d’una bellesa carioca. El primer enregistrament comercial va ser en la veu de Pery Ribeiro el 1962. L’èxit i la fama se la va emportar Stanz Getz l’any següent.
Altres:
Sapore di sale, de Gino Paoli ; Una lacrima sul viso , de Bobby Solo
#1964
The House of the Raising Sun
The Animals
/123/
També: The Sound of Silence, de Simon and Garfunkel ; Downtown, de Petula Clark ; Crying, de Roy Orbison ; I can’t get no satisfaction , de The Rolling Stones ;My Generation, de The Who ; The Times They Are A Changin’ , de Bob Dylan ; You Really Got Me, de The Kinks ; I Want To Hold Your Hand, de The Beatles;
1964
D’un temps , d’un país
Raimon
El text esdevingut clàssic, un cant a l’esperança per construir una millor societat expressat en els foscos temps de la dictadura. La música amb una simplicitat acústica, gairebé ferèstega, invita a esdevenir himne. Anys més tard Joan Manel Serrat, acompanyat de coral infantil i orquestra simfònica en farà una versió superlativa, inspiradora, amb una melodia sense arestes, complexa. La banda sonora per recordar els fonaments construïts, per acompanyar les columnes i les finestres en construcció.
També
Non ho l’età , de Gigliola Cinquetti ; Capri, c’est fini , de Herve Vilard; Dans le Port d’Amsterdam, de Jacques Brell ;
#1965
Anglès:
Like a rolling stone
Bob Dylan
/1/
Encara no és premi Nobel de Literatura, en Dylan?* Què esperen els acadèmics escandinaus per atorgar un premi conjunt a Dylan / Cohen/ Llach / Aznavour / – també Springsteen i Serrat?-, que malgrat no ser escriptors, han elevat el llistó dels continguts literaris en la música popular, expandint el llenguatge amb imatges metàforiques pròpies de genis narratius?
* Sí, finalment, l’octubre de 2016 els acadèmics del Nobel s’han decidit: “knock, knock, knocking on Dylan’s door” !!
Aquest tros de tema del bard Dylan és en el primer lloc en la revista musical de referencia, Rolling Stone Magazine. Va suposar un d’aquells momentums, una fita fundacional en la història de la música popular. La combinació de la seva estructura musical, el tema tractat, i l’època adequada , la van convertir en un referent absolut. Transgressora en forma i fons, i al mateix temps que conté una qualitat innegable, va obtener ben aviat el suport comercial i el fervor dels contemporanis. No envelleix malament, caldria només remoure la instrumentació polint els matisos sonors. Trista història d’una “has been”. La rumorología proposa que està basada en una amiga de l’artista Andy Warhol. Per a l’anecdotari cal fer esment de que una de les versions més difoses és el directe de l’any següent, al Royal Albert Hall de Londres, amb tota la polémica per l’ús freqüent per part de Dylan de la guitarra eléctrica, i la ferotge reacció d’alguns dels seus seguidors que el consideraren un traïdor a la “puresa” de la guitarra acústica.
També durant 1965:
In My Life, de The Beatles ; Suzanne, de Leonard Cohen ; The Track of my Tears de The Miracles; California Dreamin‘ , The Mamas and The Papas ; I Feel a Whole Lot Better de The Byrds ;
Nathalie
Gilbert Bécaud
/-/
La fascinació imperecedera entre França i Rússia. Una el·lipsi elegant , festivament eròtica, culta i contemporània. Una visita d’agermanament cultural, universitari, finalitza amb el coneixement entre el visitant francès i l’amfitriona eslava. En el clip s’hi barreja una imatge documentalista del cantant en un entorn real, amb les ficcions d’un curt.
També aquest 1965:
Aline, de Christophe ; Poupée de cire, poupée de son, de France Gall ;Il mondo, de Jimmy Fontana; Io che non vivo senza te, de Pino Donaggio
#1966
My Generation
The Who
/12/
Una de les bandes més influents en la música de rock, en les dècades 60’s i 70’s. Poca broma. Actius des de 1963 fins a 1982. Després irregularment units. Finalment, des de 1999 fins a 2015 han continuat tocant. Se’ls categoritza en els estils hard rock, art rock, pop. Més enllà de la seva producció en quantitat d’àlbums, la seva importància rau en el fet d’haver servit de referent en grups posteriors, i no només a la Gran Bretanya. A destacar : Tommy, Who is the next, Quadrophenia.
També aquest 1966 :
Eleanor Rigby, Yesterday, de The Beatles ; I feel good, de James Brown; Good Vibrations, de The Beach Boys ; When a man loves a woman, de Percy Sledge ; The sun ain’t going to shine anymore, de The Walker Brothers ; Unchained Melody , de The Righteous Brothers; Strangers in the Night, de Frank Sinatra.
La Bohème
Charles Aznavour – 1966
/-/
L’armeni d’ànima francesa, mirada trista i veu excelsa.No només cantant, sinó intèrpret sobri i apassionat damunt l’escenari, Aznavour explica la vida d’un pintor al París de la postguerra. Gana, fred, il·lusió i talent, i la companyia que tot ho endolça. Simplement un mocador blanc i els gestos de la seva mà, ens fem càrrec de la història. Gran artista, el fill d’immigrants armenis, enamorat del teatre, i músic persistent. Talent creador per a d’altres cantants (Gréco, Piaf), fins que el 1957 aconsegueix triomfar també interpretant el seu repertori (La Mamma, La Bohème, Que c’est triste Venise , Comme ils disant). Gran a la manera del seu temps. Clàssic per a nosaltres, rabiosament modern per els seus coetanis.
També aquest 1966 :
Deixa, de Vinicius de Moraes,
#1967
The end
The Doors
/336/
Molt fosca, resulta inquietant, sobretot si recordes el film Apocalypse Now, de Coppola (1979) sobre la guerra de Vietnam. Època de profunda desesperació, la guerra al sudest asiàtic fa estralls entre la fins aleshores benestant societat de l’America Way of Life. Films com Platoon, The Deer Hunterr, mostren una cara gens heroica sobre els militars, -la joventut ha estat cridada a files, perquè no hi ha prou militars professionals-. La petjada sobre la mentalitat i l’art de l’època és terrible. The end va d’això, d’un final de trajecte. Un dels grups amb més vendes. Després, hi ha hagut altres cançons amb acords plens de misteri : Fleetwod Mac ; U2, Snow Patrol, Cats on trees, Joana Serrat. Aquestes notes dissonants, més baixes, que atorguen una complexitat, sovint ombrívola. Morrison, el primer dels artistes de rock detinguts en una actuació, per relaxar-se tot prenent substàncies ben diferents de l’aigua. Esbojarrats 70’s. La seva música també perdurarà amb Light my fire, People are strange,Touch me, Tell all the people, etcetera. La vida excessiva li va passar factura i s’incorporà al club dels 27 : els artistes que han mort en aquesta edat, com ara Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, entre 1969 i 1971. Anys més tard també es s’hi reuniren Cecilia, Basquiat, Kurt Cobain, i recentment Amy Winehouse.
També durant 1967 :
A Whiter Shade of Pale, de Procol Harum ; Fortunate Son, de Creedence Clearwater Revival; Ain’t Mountain High Enough, de ,Marvin Gaye ; Sittin’ on the Dock of the Bay, d’Otis Redding ;
Cançó de matinada
Joan Manuel Serrat
/-/
Aquest any Serrat va compondré una superba cançó i va dignificar el català amb versos de qualitat sobre la vida quotidiana al camp. Mitjan anys 1967, molt de mèrit. Representant la televisió espanyola a Eurovisió amb una cançó en català (La,la,la finalment cantada per Massiel en castellà.) El “noi del Poble Sec” , també ens va salvar els mots, quan era molt difícil. El perfecte trobador. També cal revisitar-lo en la llista de les més importants cançons en castellà. Molt de mèrit. En els dos idiomes sap cantar molt a prop de la pell. “Una cançó et dóna un cop de puny, et sacseja, aquella olor…i et transporta al lloc on vas créixer, al lloc on et va passar una cosa, on et vas deixar alguna cosa.”
També durant 1967:
Me’n vaig a peu, de Joan Manuel Serrat ; Comme d’habitude, de Claude François;
#1968
Hey Jude
The Beatles
/8/
Va madurant com el bon vi, a mesura que el vas escoltant una vegada i una altra. Es beatletiana, però no és el pop inconscient i alegre, als que estàvem acostumats. És un contrapunt a l’exuberància desenfadada, gairebé ostentosament trivial que normalment ens aportaven. Un punt més enfosquit. La veu d’un adult que tranquil·litza un jove quan està passant per mals moments. Paul McCartney consolant el fill de John Lennon, Julian “Jude”, quant les circumstàncies familiars que vivia eren prou decebedores. És obvi que en triar Hey Jude, hem de descartar com a buc insígnia Let it be, Get back, Eleanor Rigby, Love me do, Wanna hold your hand, Across the universe, Strawberries forever, Yesterday …
També durant 1968:
Aquarius. Let the Sunshine in , de The 5th Dimension ; Sweet Caroline, de Neil Diamond; Sympathy for the Devil, de The Rolling Stones; Hooked on a Feeling, de B. J. Thomas
1968
Què volen aquesta gent?
Maria del Mar Bonet
/-/
També coneguda per De matinada, per A trenc d’alba, títols per enganyar la censura franquista. La història basada en un fet real. Tal com expliquen : “composta per Maria del Mar Bonet, amb la lletra d’un poema de Lluís Serrahima. El poema i la cançó foren escrits com a denúncia de la repressió política franquista. La presentaren en un concert a la Cova del Drac, on la cantant i el poeta decidiren de fer conèixer la mort de Rafael Guijarro, només apareguda en una breu notícia als diaris, però que -segons es deia- havia estat provocada per la policia en llançar-lo per una finestra de casa seva per encobrir un cas de violència policial. Colpits pel silenci públic sobre la qüestió, Bonet i Serrahima optaren per fer una cançó a tall de romanço seguint l’esperit de , per exemple La presó de Lleida.” La pregunta de la mare que té el fill detingut, a punt de ser represaliat per la policia de la dictadura, de la franquista, de qualsevol altra dictadura que s’arroga el poder de privar de llibertat un ciutadà. L’origen concret de la cançó va ser en conèixer el fet de la mort del jove Rafael Guijarro, per part de la policia espanyola. Militant d’un grup maoísta escindit del PCE, la policia el va portar a casa seva per fer un escorcoll. Davant la seva mare, hauria estat llançat des del sisè pis , morint a l’acte. Per a vergonya dels franquistes, un fet semblant es repetí: el 20 de gener de 1969, Enrique Ruano, un jove acusat de pertànyer al Frente de Liberación Popular, i de distribuir octavilles de CCOO, és detingut, i mor a les dependències policials, també per una caiguda des de la finestra.
També : Noia de porcellana, de Pau Riba ; Ma liberté, de Georges Moustaki; Azzurro d’Adriano Celentano.
#1969
Brown Eyed Girl
Van Morrison
/110/
Segurament el primer dels grans temes que va rugir el Lleó. En vindrien molts més. Quanta música encara corre per les seves venes. Un plaer. Incombustible, incansable, -tireless-, ja que en data 2015 encara va anant fent les seves gires. De 1969 hi ha una altre estil, a Whenever God shines his light, abandona per un moment l’amor terrenal, prosaic, i es posa místic amb el Senyor. I el resultat continua estant a l’alçada. Música i lletra inspiradores. Duet amb Cliff Richard, single de Avalon Sunset.
També aquest 1969 :
Here comes the sun , de George Harrison ; The boxer i Bridge over troubled water, de Simon & Garfunkel ; The long and winding road, de The Beatles; Raindrops keep fallin’ on my head. de B.J. Thomas; Everybody is talkin’ de Harry Nilsson. ¡Bona anyada!
Le temps de vivre
Georges Moustaki
/-/
Viens, je n’attends que toi, tout est possible,tout est permis” Quina deliciosa -i trista, per la consciència de finitud- declaració d’intencions. Viure ara, conscientment, integrat en l’entorn, i actuant per canviar allò que cal canviar. Junts. Magnífica proposta. Amb la saviesa de l’artista multicultural. Nascut a Alexandria, Egipte, descendent de grecs. Criat en un ambient on fluidament sent l’àrab, l’hebreu, l’italià, el francès. Apassionat per la literatura i la música. Intèrpret de cançons pròpies i autor per a d’altres grans de la cançó francesa, entre ells destaca Édith Piaf (Milord) , però també per a Henri Salvador, Yves Montand, Juliette Gréco, Serge Reggiani.
També aquest 1969:
Tu nombre me sabe a hierba, de Joan Manuel Serrat ; Je t’aime , moi non plus, de Serge Gainsbourg.
#1970
Your song
Elton John
/137/
Esplèndida, la millor que ens ha donat. La recordarem a Mouling Rouge amb Kidman i McGregor, damunt la teulada, sota el cel de París, a capella. Una composició excel·lent del mestre Elton. Giragonses ben treballades. Coescrit amb Taupin. El conjunt de pop de qualitat que també té molt d’èxit comercial. Potser es pot assegurar que aquesta cançó , i un parell més d’excelses, ja justifiquen tota una carrera. Estem parlant de Song for Guy, Rocket Man, Crocodrile, Candle in the wind…
D’aquest mateix any :
Paranoid de Black Sabbath ; Me and Bobby McGee, de Janes Joplin ; I’ll be there, de The Jackson 5 ; Cecilia, de Simon & Garfunkel ; He Ain’t Heavy, He’s My Brother, de The Hollies ; Crucify your mind, Sixto Rodríguez; Lady D’Ambarville de Cat Stevens ; Let It Be, de The Beatles.
#1970
Mediterráneo
Joan Manuel Serrat
/-/
Quina gran cançó, Joan Manel. La perfecció entre la melodia i les paraules. Magistral. Música gairebé visual, tangible. Un himne a la nostra condició de veïns del Mediterrani. Tot i que encara, massa sovint, només el tenim per convertir-lo en frontera de confrontació i aïllament, enlloc de pont de mar blava i de comunicació.
“… Llevo tu luz y color por donde quiera que vaya…”…desde Algeciras a Estambul para que pintes de azul, tus largas noches de invierno…”.
Del seu disc del mateix nom, també s’inclou Aquellas pequeñas cosas. Ana Belén versionà Mediterráneo amb la seva meravellosa veu habitual.
També del mateix any :
Gigi l’amoroso , de Dalida; Tu verras, de Claude Nougaro; Toi et moi, de Mireille Mathieu.
DÈCADA DELS 1970’s
# 1971
Maggie May
Rod Stewart – 1971
/131/
Bona veu de canya badada, que diríem. Rod Stewart pot representar el galtes pocavergonya simpatic que és incapaç de caure malament. T’anima la festa. I , musicalment, sempre millora els temes que interpreta. Aquí explica la història de la seva primera relació en temps escolars. Ho fa amb la seva particular vocalització, i amb una melodia heterodoxa respecte al pop i també allunyada d’un rock a l´ús. Segurament que per això, esdevé intemporal. Ai ! , els rockers que saben cantar lentes i ballables, i al final se les emporten totes ells! Do you think I’m sexy?(1978) Tantes monedes posades al juke-box per sentir-la i viatjar en el temps, trenta-cinc anys enrere!
També aquest 1971:
Ain’t Sunshine When She Is Gone de Bill Withers ; Roundabout , de Yes ; Heart of Gold, de Neil Young ; A Horse With No Name, de America ; Imagine, de John Lennon ; Locomotive Breath, Jethro Tull ; September, d’ Earth, Wind and Fire ; Simple Man, de Lynyrd Skynyrd ; Stairway To Heaven, de Led Zeppelin.
1971
L’àguila negre
Maria del Mar Bonet
Un poder evocador immens. Música -i veu- que fixa una època, una olor, un paisatge, unes persones. Versió superlativa del tema de Barbara, amb l’espectacular força tel·lúrica que li dona Maria del Mar des de la seva terra balear i mediterrània.
# 1972
American Pie
Don McLean
Llums i ombres de la societat nordamericana després de les dues dècades de creixement feliç i desaforat. Sobretot, diari musicat del record del “dia que va morir la música”, el 3 de febrer de 1959, quan s’estavellà l’avioneta on hi anaven Ritchie Valens, Buddy Holly i The Big Bopper. Tres estrelles que mereixien i eren en el camí d’esdevenir més lluminoses i que, per un cúmul de circumstàncies, com acostuma a passar en aquests casos, van agafar un avió que no tenien previst, amb el desenllaç letal conegut.
També el 1972 : Always On My Mind, de Willie Nelson; A Horse With No Name, d’ America; Rocket Man d’ Elton John; Satellite Of Love, Walk on the wild side, de Lou Reed ; Do it again, de Steely Dan
1972
Que tinguem sort
Lluís Llach
També el 1972 : Un beso y una flor, i Libre , de Nino Bravo ; Une belle histoire, de Michel Fugain ; Com un arbre nu, de Lluís Llach ; Que será, José Feliciano ; Questo piccolo grande amore, de Claudio Baglioni;
# 1973
Superstition
Stevie Wonder
/73/
Una de les peces funky fundacionals. Ja està clar que l’Stevie és un meravellós músic. I dotat pel ritme. Potser és força més engrescadora . Time part lover, més fàcil, rítmica, comercial potser, i igualment melòdica. Però aquesta Superstition és realment la clau de volta, no només d’Stevie Wonder, sinó del funky – disco. Un geni.
Angie, de The Rolling Stones ; Long Train Running, de The Doobie Brothers ; Martha de Tom Waits ; Shine on you crazy diamond, de Pink Floyd ; The town that I loved so well, de The Dubliners; The way we were, de Barbra Streisand ; Tubular Bells, de Mike Oldfield; de The Piano Man, de Billy Joel . Reserva inmillorable !
1973, més a prop
Eres tú , de Mocedades
Aquest any la representació espanyola a Eurovisió va ser aquesta cançó que dignificava un cert pop fàcil. La poderosa i cristal·lina veu d’Amaya, els vocalistes que l’acompanyen, la revisió de la cançó d’amor incorporant imatges i mots rurals, de connotació ancestral, i la producció sonora de qualitat habitual, en van fer un èxit popular, tot obtenint la segona posició en el festival europeu. Altres temes referencials d’aquesta època, tot un temps d’aprenentatge personal i social per a la classe mitja del país, són Tómame o déjame, Amor de hombre, Secretaria, Desde que tu te has ido.
Emmanuelle, de Pierre Bachelet ; Pare, de Joan Manuel Serrat ; Parole parole, de Dalida, La tendresse, de Daniel Guichard
#1974
No woman no cry
Bob Marley
En plena fase de felicitat, gairebé d’eufòria , la creativitat insaciable que va fent espirals sobre l’amor, el sexe, la injustícia davant els blancs, i la dignitat afrocaribenya, ens va donant obres notables. I de tant en tant excel·lents, com aquesta destil·lació de nostàlgia (reggae que recorda quan els joves no necessiten gaire per ser feliços, bé, no tenen massa i van a l’essència, nostàlgia que no amaga privacions) i de ritme ( ritme negre per a oïdes blanques) que aconsegueix trencar barreres generacionals i esdevenir un himne. D’altres peces , One love (1970) , Is this love (1978) , de nou la brisa del Carib es mou per les venes, sempre lluita per la dignitat al cor i als ulls .
També :
Kashmir,de Led Zeppelin ; Blitzkrieg bop, de The Ramones ;
1974 més a prop:
Porque te vas
Jeanette
Cançó lleugera, sí, de J.L.Perales, amb una interpretació dolça, fins i tot pot resultar empalagosa. Dit això, la melodia és elegantment bella. Va ser triada com a part de la banda sonora de la pel·lícula Cría cuervos , de Carlos Saura. El contrast entre la tendresa vocal de Jeanette i l’aspror del film, i el valor intrínsec de la peça va suposar una empenta comercial definitiva.
#1975
Bohemian Rhapsody
Queen
/166/
No pot faltar el rock de Queen. Hi ha un parell de parts del tema que justifiquen tot un disc, són excelses. El va escriure el 1975 Freddy Mercury. Ells mateixos van editar-ne una segona versió, el 1991. Del seu àlbum A night at the Opera. Un experiment , sense tornada, un conte fosc.
Hotel California, dels Eagles; Gonna get along without you, de Viola Wills ; Never can say goodbye, Gloria Gaynor; Rock and Roll All Night, de Kiss ; Wish You Were Here de , Pink Floyd;
#1976
Blitzkrieg Bop,
The Ramones
Altres del mateix 1976 : Dancing Queen, d’ABBA ;
1976:
Entre dos aguas
Paco de Lucía
Genuí so mediterrani, andalús, espanyol. Evocador superlatiu d’un temps mític, dels nostres avis, o besavis, d’un món més simple, d’un entorn més humanitzat. Però mític, falsament millor. Amb les seves carències i amb les seves injustícies. Reduïm el nivell de nostàlgia i de prejudicis, augmentem l’atenció, i la percepció dels sentits, i gaudim-ne. Tan sols deixem-nos portar per la sabiduria del músic.
Del mateix any : Et si tu n’existais pas, de Joe Dassin; Je vais t’aimer, de Michel Sardou; Margherita, de Riccardo Cocciante ; Non si puore morire dentro, de Gianni Bella
#1977
Moonflower/Magic Woman
Santana la música ètnica.
Peça inconfusible sortida del gresol on s’ha diluït el pop-rock,
També :
Stay, de Jackson Browne ; Lust for life , d’Iggy Pop ; It’s alive , de Ramones ; God save the Queen de Sex Pistols ; Dust in the wind, de Kansas ;
#1978
I will survive
Gloria Gaynor
També:
#1979
Another brick on the wall, de Pink Floyd;
També Don’t stop me now, de Queen.
#1980
Tunnel of Love
Dire Straits
També : Another bites the dust, Call me , Johnny and Mary, In the air tonight , Woman in love, Going home (local hero)
Més aprop nostre :
Santa Lucía
Miguel Rios
També : Divina, Pongamos que hablo de Madrid, Tu frialdad, No dudaría, L’encre de tes yeux.
