Memorandum

Jaume Vall

Publicat el 5 d'abril de 2021

Mentrestant. Fets i paraules en l’entretant. Memòria del vertigen. Propostes per als dies D-1, per als D+1.

 

 

 

 

PER ALS DIES  D-1

Sinergia de Consell per la República amb Procès Constituent.

Si ens posem les piles i aprofitem aquest període de bonança avorridota i pseudo-mesella que ens estan oferint els partits polítics    (per mor de compensar el gest indultant del govern espanyol) per establir un model de participació ciutadana real en la política, podria esdevenir un temps aprofitat.

De moment, amb regularitat mensual, per exemple, els  CxR locals juntament amb el P.C. conviden els ciutadans que ho vulguin a exposar els seus neguits i les seves preocupacions civico-polítiques, tot intentant d’aconseguir una complicitat que ens anirà molt bé en el futur.

Es pot preguntar :

“Creieu  que és bo que el ciutadà participi en la gestió pública o penseu que és millor deixar-ho en mans dels polítics?”

“Teniu algunes propostes per millorar la gestió del vostre municipi o del vostre país?”

“Us agradaria que la vostra veu fos tinguda en compte per part dels càrrecs electes?”

“Si hi hagués un registre de ciutadans organitzats de manera apartidista que desitgen involucrar-se cívicament en la millora del vostre municipi i del vostre país, us agradaria donar-hi suport  i/o formar-hi part?”

“Ara mateix, teniu alguna proposta que us agradaria que el vostre ajuntament o el vostre govern nacional prengués en consideració?  Voldrieu exposar-lo i que fos recollit en un registre consultable?”

“Us agradaria participar en un procés per donar la vostra opinió sobre com hauria de ser una futura constitució?”

 

 

 

Quatre propostes republicanes   (Arenys de Munt, 4.7.2021)

A curt / mig  termini

 

1.Procés Constituent. CASSERC

La gent, els ciutadans proposen el text constituent. Vigilem, no només els drets, que això ja se n’encarrega la ONU,  sinó  la capacitat última de decidir. El poder. El poder és cedeix als governants, però no se’ls delega. Continua essent del poble. Demos.

Vaig llegir d’algú   “Catalunya és una solvent societat civil sense estat. Espanya és un robust estat sense societat civil.”

Doncs, si ens ho creiem,  continuem a fer-ho.  Com ?  Amb un organisme en el qual  els CIUTADANS COMPROMESOS  siguin un contrapoder als nostres representants. Consell Assemblea de Ciutadans de la República.

 

A semblança de l’antecessor nostre Consell de Cent, regulem  la presència dels ciutadans en la presa de decisions sobre lleis, i en l’avaluació de la tasca de govern. Actualitzem-ho.  Ciutadans  elegits per sorteig d’un cens d’afiliació voluntària, membres d’  agrupacions, associacions i entitats representatives.  Sense partits polítics.

99  ciutadans amb dret a vot ,  1  representant del Parlament,  sense dret a vot :  Consell Assembleari  República Catalana 100 representants.   100% :

10%  Sindicats  +  Empresa

15%   Creació :   Art, Cultura,Creativitat

15%  Universitat. Àmbit científic –  tecnològic – humanístic

10% Recerca & Investigació. Universitat, empresa, clústers.

49%  Ciutadans censats amb vocació per a la comunitat(40%), Representants ONG’s, i Associacions Socials (9%)

1%  Representant Parlament (amb veu, sense vot)

 

a)Pot  PROPOSAR  un projecte de llei  al Parlament (d’origen propi, o recollint voluntat popular (ILP),  si es compta amb un 51% de vots afirmatius.

b)Poden REFUSAR  un projecte de llei del Parlament si compten amb un  66% de vots afirmatius al Consell

c) Poden REPROVAR una actuació al Govern  si compten amb un  75% de vots afirmatius al Consell.

Cada 2 anys es renova el 50% del Consell

-Seria una bona forma  d’ apoderament   ben REAL,  no?

-Aquest Consell Assembleari – INCORRUPTIBLE per origen popular i designació en sorteig- avalua  els nostres representants.  Per cert,  dues  de les primeres actuacions  ja podrien  de ser : a) l’empenta definitiva a la participació social en la redacció d’una llei de lleis constituent per regir les bases de la convivència a la República Catalana;   i                                      b) la promulgació d’una nova llei electoral catalana, moderna,  llistes obertes. ¿No suposaria incrementar el nivell d’exigència de tots plegats,  polítics electes inclosos?  No ens acostaria a un model d’accountability (retre comptes)  com en les millors democràcies ?

-No ens faria sentir orgullosos de la dita  “Cada societat té els representants que es mereix”?

-Ens hi posem,  ANC, OMNIUM, Síndic de Greuges,  a donar forma i començar a gestionar aquest  Consell Assembleari? A recollir les adhesions  per fer un cens de ciutadans voluntaris  (i amb demostrable experiencia  amb treballs de voluntarietat) per aquest 55% de participació  ciutadana  REAL  en la cosa pública?

 

 

 

 

 

 

 

 

  1. Internacionalització normativa referèndums autodeterminació.

         “Proposta de Catalunya cap a la UE. Referèndums d’autodeterminació”

 

  1. Requisits per als processos intraeuropeus d’autodeterminació territorial que es vagin produint en estats de la UE :

A.1 Calen dues majories parlamentàries consecutives, amb un mínim del 45% dels vots en favor de la plena sobirania, per tal de que la intermediació europea es posin en marxa.

A.2 A partir d’aquesta segona majoria consecutiva s’obre un període de sol·licitud de referèndum acordat entre aquest territori nacional i el territori estatal matriu. S’estableix el compromís que aquest referèndum tindrà lloc. Hi haurà un període temporal no superior a dos anys fins a la seva realització.

A.3   Es convoca  el referèndum d’independència. Poden donar-se tres tipus de majories, les quals desembocaran en tres alternatives:

Alternativa 1a.  Guanya l’opció  independentista, amb un 55% dels vots a favor amb participació mínima 50%.   Es constitueix el nou estat, amb un període de negociació supervisat per la UE, no superior a  18/24  mesos. Els ciutadans tindran nou passaport, per entendre’ ns.

Alternativa 2a.  Guanya l’opció independentista, amb una forquilla de vots favorables entre 50,00% i  54,99%.  El territori accedeix a l’estatus oficial de nació sense estat, o estat associat. No té la independència plena. El nou estatus li permet assistir com a membre amb veu sense vot als organismes de la UE. Tenir estructures pròpies, Parlament, Govern, Tribunals Superiors, Seleccions, però dintre de l’estat matriu. Sense nou passaport a la butxaca, per entendre’ns.

Alternativa 3a. Guanya l’opció unionista. Els independentistes no arriben al 50% dels vots. Es manté l’ estatus vigent.

Comptador a zero, per entendre’ns. A partir d’aquí no es podrà recomençar el procés fins després que en dues eleccions parlamentàries consecutives   els partits sobiranistes hagin obtingut el 45% de vots.

 

 

  1.    Sobre la llengua i les llengües a Catalunya.

 

3.1 “Proposta Comunicativa.  Canal 3/24”

  • Destinar franges de mitja hora al canal 3/24, a informar de l’actualitat amb una mirada catalana de país en castellà, en anglès  (per què no  en urdu, àrab i xinès, atenent la importància de les comunitats respectives?).

De la mateixa manera  com ja es fa actualment en occità per donar servei a la Vall d’Aran.

¿No és una manera de matar dos ocells d’un tret : a) apropar-nos a comunitats que de ben segur no consumeixen  cadenes de la CCMA, donant-los en el seu idioma una mirada catalana al món  i b) empatitzar socialment amb voluntat de fer-ho políticament també, tot defugint de la presumpta reactivitat catalana, i mantenint l’estatus del castellà senzillament com una llengua més de la societat?

 

3.2“Proposta   Educativa.  Francofonia, Germanofonia”

Incrementar l’oferta educativa fent de Francès / Alemany  llengües amb la mateixa presència que el castellà a l’escola. Sol·licitar que Catalunya entri a formar part de la comunitat mundial francòfona i/o  germanòfona significa :

  1. donar un missatge a París/ Berlín de facilitar la intercomunicació professional, empresarial, social en les llengües de les que continuaran a ser les dues potències polítiques i demogràfiques a la UE. Resulta un bon missatge. Ens cal genera complicitat amb les dues capitals.
  2. ressituar el castellà a la importància geoestratègica (baixa) que té a la UE.

 

 

 

       4. Persistència en la tradicional comunió  art & solidaritat

Proposta Solidària. Concert Fraternitat

Organitzem un  Concert per la Fraternitat. Recordem  els valors republicans, llibertat, igualtat, fraternitat. Ja vam fer un Concert per la Llibertat  i  encar.   ens quedaria un Concert per la Igualtat.   En aquest  Concert per la Fraternitat  la recaptació sigui al 50% per “nosaltres” (CASSERC, Caixa Solidaritat…) i l’altre 50% per  Pro-Activa Open Arms  (o alguna altre ONG vinculada al territori i  d’honestedat fora de dubte).

 

Juliol 2021

 

 



 

 

 

 

PARAULES i  FETS

Maig 2022

Nit dels Museus. Barcelona. Vaig a dues visites guiades. A   la  Plaça 8 de març, en tenim una de força interessant sobre l’aqueducte romà de Barcino.  El guia parla en català, dono una ullada als meus 15 o 20 companys d’audició, i n’hi ha la meitat que fan cara de turistes i/o parlen en castellà. Ningú, absolutament ningú fa cap comentari sobre la llengua ni la necessitat de fer servir el castellà. Deu ser que entre la vintena de visitants no hi ha cap restrenyit, és fàcil de pensar en Carrizosa, Arrimades, ni ulsteritzadors similars. El gui vocalitza molt bé, ens proporciona molta informació, i en finalitzar rep l’aplaudiment  general -unànime?, no ho sé, prou enfeinat que estava jo en aplaudir-lo.  M’agafen ganes de plorar, només per no haver-me sentit estrany a casa meva. Aquests guies es mereixen molt, més del que segurament tindran en recompensa a la bona feina feta, i al prestigi per a la nostra llengua.

Això va passar en un Museu, l’altre va ser el Born. Aquí ja hi havia un horari establert de visites segons la llengua. Vaig apuntar-me al circuit en català. Entre els oients, de nou s’hi sentia altres idiomes, també la  llengua castellana. De nou, cap, ni un lament, queixa, pel fet de que en una ciutat catalana es faci servir l’idioma català.

Ara bé, sortim d’allà i anem a una hamburgueseria del born. La cambrera no enten el català, ni tan sols per comprendre  “I de beguda, que teniu per a beure?”. No ens ve de gust aixecar-nos i marxar, estem cansats i ha costat molt trobar un lloc no ocupat. Ens porten l’hamburguesa. En acabar, demano per la persona en càrrec. Li monto un -petit-espectacla, li demano el llibre de reclamacions, no en té. Li dic en veu suficientment alta que l’hamburguesa estava prou bona, que el servei era prou dolent. Espero que els cuiners cobrin més que els cambrers.

Marxem. Se m’acut pensar que mentre hi ha   declaracions sobre el blindatge del català a l’escola, amb acords assolits per partits independentistes a Madrid, que no sembla que tinguin traslació efectiva, els tribunals que no saben escriure en català a Catalunya, se senten prou forts, i prou interpel·lats pel menyspreu polític pel català, que obliguen les escoles a oferir més castellà a les aules.

No puc evitar pensar que el català no es salvarà per l’acció política, sinó per l’acció ciutadana. Aleshores, perquè continuem votant polítics ineptes? Com a mal menor? Això no és una manera de dignificar la democràcia, ans al contrari, de ser còmplices, per desídia, de la baixa qualitat de les nostres institucions.

 

 



 

 

 



 

 

 

2020.   Propostes a   llarg termini

Per al   D+1

Suposem que sí. Que aquest cop guanyem.
Eufòria la nit del 27/S. Crits. Plors. Llàgrimes de felicitat, de record, d’esperança, d’il·lusió.

JO QUÈ SÉ , les coses que ens tocarà fer a partir del dia D+1, el dia que ens llevem havent dormit poc per l’emoció, que l’alba ens serà amiga, el matí blau, el migdia marinat, i la tarda llarga, tendra, amable i generosa.

Ara bé, caldrà començar a plantejar-so.

Plenitud el dia  28/S, l’alegria sedimentant-se. Reveure i reviure els moments emotius, intensos. Sentir declaracions, opinions, anàlisi. Parlar i compartir el moment històric.
I el 29? I el 30? Què farem?
-On guardarem la documentació per a la futura declaració de renda? A la carpeta de sempre Agencia Tributaria Española, o bé a la de Agència Catalana de Tributs?
-On acudirem, qui ens protegirà, si Hacienda es vol embargar els comptes per no pagar els impostos en les seves seus?
-A qui faran cas els bancs?  I els mossos d’esquadra? Quina legalitat obeiran? Donaran suport físic als càrrecs electes, als voluntaris, als ciutadans?  En algun moment s’hauran de trencar ous, per fer la truita.

-I el passaport? Ens servirà el passaport català que tindrem a la butxaca (quina passada orgàsmica, tot sigui dit),  o bé algunes policies frontereres no ens l’acceptaran?

-Els ciutadans estarem coberts legalment? Les inversions, els préstecs internacionals, les relacions diplomàtiques estaran garantides, normalitzades?  No hi ha cap dubte que una vegada els fets consumats es consumen, fan canviar la realitat, però en aquest procès de canvi de paradigma, hi haurà inseguretat, prendrem mal?  Són preguntes retòriques que indubtablement s’han fet i s’han respost per part dels responsables polítics que estan gestionant el procès. Però són qüestions reals que han de ser verbalitzades, no pas per convèncer els independentistes convençuts, sinó els que ens faran guanyar, els independentistes pragmàtics.

-Els parlamentaris, estaran a l’alçada?  Acceptaran un mandat curt, arriscaran el que hagin d’arriscar, perquè els ciutadans que els hem triat,  havent-los-hi delegat llorers i treballs, aconseguim la sobirania nacional d’una manera el més innòcua possible?

-Actuaran de manera generosa per oblidar temporalment les diferències ideològiques i pactar unes lleis, uns reglaments, una constitució, d’acord amb el sentit majoritari de la societat?

 

Per al dia   D+ n.  És a dir, per al futur.

Barcelona ho concentra tot?  O les conselleries es reparteixen pel territori?

L’estat català es dota d’una estructura a base de  sis vegueries i dues regions autònomes.

Territorialitat:

6 regions / vegueries :

Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Penedès, Central.

2 regions autònomes:

Val d’Aran ,  Terres de l’Ebre, que tinguin parlament propi des de ja mateix.

(Aquestos dies hem pogut llegir les declaracions d’un alt càrrec del PP lamentant-se d’haver delegat l’educació a les autonomies. Mostra un tarannà absorbent, limitador.

(perquè no tinguin ganes de marxar, que no tinguin llibertat). És a la inversa (perquè se senten a gust amb nosaltres, tal com són, no voldran marxar).

Exemple de les banderes suïsses plantades a quasi tots els jardins de les cases, tant al Ticino com a Ginebra, com a Basel.

Per tant, descentralització real.

La descentralització comença per les institucions públiques:

Seus institucionals a repartir:

Barcelona: 1Parlament ; 1Executiu ; 1Banc Central ; 1Conselleria esports ; 1Conselleria exteriors

Badalona: 1 direcció  recerca mèdica ; 1 conselleria sanitat

Hospitalet: 1conselleria benestar social ; 1 direcció recerca telecomunicacions

Terrassa / Sabadell: 1  direcció recerca tèxtil ; 1 direcció recerca automobilística

Lleida: 1 conselleria d’agricultura i alimentació ; 1 conselleria medi ambient

Tarragona: 1 conselleria indústria ; 1 direcció de ports

Mataró: 1 direcció  recerca tecnològica ; 1 conselleria infraestructures/ habitatge

Santa Coloma Gramenet: 1 conselleria interior

Reus: 1 conselleria comerç

Girona: 1 conselleria turisme ; 1 conselleria  economia

Manresa: 1 la seu del  senat alternatiu (Assemblea Cívica Persones i Entitats) ; 1 conselleria cultura

Vic: 1 conselleria universitat

Vilafranca Penedès / Vilanova i la Geltrú:  1 direcció recerca agroalimentària ; 1 direcció recerca recursos piscícoles

Terres de l’Ebre i Val d’Aran tindrien el seu propi parlament i executiu.

 

-I tots, haurem de pensar quina societat volem constituir. Quin model econòmic volem tenir?
L’anglosaxó, Londres i Nova York com a exemples, amb Madrid que s’hi apunta.
Grans corporacions, imponents borses de valors, capital concentrat. Infraestructures a la capital, l’excel·lència cultural, concerts, pintures, ballet, teatre ben centralitzat amb modernes vies de comunicació radials?
Facilitats a les multinacionals, facilitats a les SICAV, impermeabilitat a la situació de la classe mitjana i de la classe baixa, i legislació adequada per protegir les elits del malestar ciutadà?

L’eix franco-alemany, amb derivada escandinava.
Un estat del benestar encara prou sòlid. Impostos alts i redistribució territorial i social dels recursos. Fortalesa dels representants laborals. Xarxa de coneixement via biblioteques, infraestructures regionalitzades. Multicapitalitat (en el cas francès, no es compleix), i ciutats grans repartides que espongen l’aglomeració de l’àrea metropolitana principal. Subvencions per equilibrar oportunitats familiars, i assegurar una pau social prou ?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 




 

Per a l’any A+1

Quatre  idees molt particulars, i espero que plausibles sobre la condició de l’estat català.

1.Necessitem un estat French-friendly.

Amb totes les paradoxes que pugui significar, tant per la història de desencontres, com per l’hegemonia idiomàtica anglesa.
França ha de ser un molt bon veí. De fet ha de ser porta d’introducció, com sempre ha estat, cap a l’Europa que anhelem, la neta, noble, rica, desvetllada i feliç. Amb tots els clarobscurs, es diguin Front Nacional, siguin la decadència de la grandeur i pèrdua d’influència de l’Hexàgon, o bé desconfiança per la Catalunya Nord.
La llengua anglesa ha de ser la nostra clau per obrir les portes del món. Però al mateix temps, per a qui ho necessiti, la llengua francesa ha de continuar sent la clau per obrir la porta de la influència que volguem tenir a Europa (i al nord d’Àfrica). El vist-i-plau, quan no el suport de França ha de ser molt i molt rellevant. I per a qui ho vulgui, especialment les nostres regions més properes als Pirineus, seran salvoconducte per turisme, comerç i cultura.  Sentir l’Institut Français, tots els InstitutFrançais que puguin haver-hi,  com a nostres.  Recordar que a Toulouse hi ha la seu de  l’agència  aeroespacial a Europa. Confirmar l’interès de SCNF per la xarxa ferroviària catalana.  TGV Paris-Barcelona, aquest sí, l’eix indispensable. Pensar en Crèdit Coopératif, i la més alta eficiència de les entitats financeres franceses, que siguin , també, proveidores nostres. Facilitar que un museu francès – Centre Pompidou, Louvre, Jeu de Paume, L’Orangerie, tingui una subseu a Catalunya- Si no recordo malament ja a Màlaga hi ha un museu franquiciat del Centre Pompidou, i a Barcelona s’ha previst un museu subseu/franquiciat de l’Hermitage.  Per tant, seria pertinent instal·lar al nostre país una seu amb fil directe amb el millor de la infraestructura museística de França. (Per cert, no caldrà situar-ho tot a la capital comtal, el territori també existeix. Per què no a les comarques de Girona? O a la Catalunya Central?  Constatar la capacitat francesa per ser autosuficient energèticament (sense les nuclears, amb les energies renovables. A 2015 l’energia és importada en un 90% de les necessitats. A l’horitzó 2050 s’hauria de ser un 90% autosuficient.)

Necessitem posar-nos a roda -també- de Berlin. Malgrat totes les paradoxes, també. La història del s.XX ens diu que els aliats “bons” van ser la Gran Bretanya i EUA . En aquestes dècades recents, i fins que no es demostri el contrari, el model social, plenament democràtic, pacífic, i força inclusiu, ens el proveeix Alemanya, -i Suïssa, Dinamarca, Àustria- . El seu poder tou del diner, de la influència, de la cultura.
(Es diu que poc abans de Waterloo, que significà la desfeta de les tropes franceses, Napoleó va menysprear la capacitat bèlica de la Gran Bretanya titllant Anglaterra d’un poble de comerciants. Sembla ser que aquests comerciants van tenir la logística, el coratge, la planificació, els recursos financers , els aliats i tot allò necessari per guanyar l’imperi francès.)

Bé això és història. Avui en dia, aquesta capacitat d’influència a través del coneixement, de la ciència, del comerç, està força repartida , i no només a Occident. Però la UE, aquesta UE plena de petites misèries morals i alguna covardia, com hem patit en situacions humanitàries dramàtiques, tot i això aquesta UE encara representa i actua com a garant de drets humans bàsics per a la immensa majoria dels ciutadans europeus. Per tant, a roda de París-Berlin. (i sense perdre de vista emmirallar-nos amb els escandinaus)

Vaig llegir d’algú   “Catalunya és una solvent societat civil sense estat. Espanya és un robust estat sense societat civil.”

Afegim de collita pròpia : “França és un estat solvent i robust.”

I acabem l’ecuació :  “Catalunya serà un estat gràcies a una societat civil coratjosa i inclusiva. L’estat català serà igual de robust que l’espanyol, i igual de solvent que el francès.”

 

2. Necessitem un estat trilingüe. Estem veient refugiats sirians que quan tenen un micro davant d’una televisió occidental, parlen en anglès. Amb un nivell minso, sovint, però  s’hi expressen.  Quants de nosaltres podríem articular dues frases en anglès de manera coherent i intel·ligible?

Necessitem que l’anglès sigui idioma vehicular almenys en una assignatura, a part de la pròpia assignatura de la llengua. I que aquest dret no sigui exclussiu de les escoles privades. Necessitem que l’oferta , i la demanda, de veure pel·lícules en versió original sigui superior. Necessitem que a les escoles no s’encaparrin tant a ensenyar gramàtica de l’idioma anglès, com que permetin als estudiants atrevir-se a expressar-se en la llengua.

Necessitem que a Catalunya el català sigui l’idioma nacional. Bé, a la Vall d’Aran, que ho sigui també l’occità. I per tant, d’una manera coherent i fluïda que el català sigui l’idioma oficial, si es que és necessari verbalitzar-ho en la constitució. Però també necessitem que hi hagi l’article corresponent per a deixar oberta la possibilitat que el govern vigent declari que altres idiomes tenen la consideració de co-oficials, o d’ús, o de coneixement , per tal d’ajustar-se a les realitats socials.

Potser a les comarques gironines el francès ha de tenir una consideració igual a l’anglès. Potser en certes comarques l’amàzic ha de tenir una consideració igual al castellà. Potser… Flexibilitat, intel·ligència per governar.  De moment, punt de  sortida : El català llengua nacional. El castellà, el francès i l’anglès, acceptades de  comunicació del ciutadà. L’administració catalana tindrà el deure de  garantir que qualsevol sol·licitud  ciutadana rebuda en castellà, en francès, en anglès, sigui atesa. L’administració tindrà el dret de garantir que qualsevol comunicació emesa en català sigui compresa pels ciutadans.

3. Necessitem un estat en què la raó d’estat sigui sempre en benefici dels drets dels ciutadans governats. Minimitzar al màxim, tendir a zero, l’ús del cinisme i de la coacció en l’actuació dels estaments governamentals.  La raó d’estat,  -incloent-hi les “clavegueres”, que potser podríem anomenar “les instal·lacions”  ben probablement existirà. D’acord. Un estat, també el català, vetllarà per la seguretat interna. Però fem-ho millor. Fem-ho bé.

Si en massa països la raó d’estat garanteix la pervivència de les estructures de govern encara que entri en conflicte amb els drets dels ciutadans governats al seu benestar, seria bó Catalunya tendís a imitar els pocs països que inverteixen les premises : La raó d’estat garanteix els drets dels ciutadans al benestar que facilita la pervivència de les estructures de govern que ho administren, evitant al màxim el conflicte entre ambdues condicions.

Menys cinisme i més bon govern, millor estat per a tots els subjectes, administrats i administradors.

 

 

 

 

Acabem amb algunes cites sobre què és i que pretén ser el nostre país:

“Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament , com a nació que és , en estat independent.”  9 d’abril de 1938 ,  Carrasco i Formiguera, dirigent d’UDC. Assassinat pel franquisme.

 

 

 

1.Fets no, paraules:

 Declaracions i més declaracions. En favor, en contra. Signades.Anònimes.

 

“Catalunya quedarà fora de la UE, i haurà de demanar-ne l’ingrés.  I l’estat espanyol té dret a bloquejar-lo.”  Josep Borrell, exministre govern PSOE

 

“Espanya es va forjar en la mentalitat de :  ‘amb mi o contra mi, en la llarga lluita amb l’islam  (711-1492), i  de gran potència imperial’  (s.XVI-primeres dècades s.XVII).  Aquesta “mentalitat binària castellana”  contrasta amb “l’acomodatícia cultura del pacte d’una potència mercantil que va ser Catalunya” .  Tom Harrington,  hispanista britànic

 

“El model de societat que Catalunya necessita no seria més fàcil d’assolir amb la independència, ja que l’impuls separatista està dominat per un populisme ranci que (fins i tot sense els problemes de transició que hi hauria) portaria  Catalunya al provincianisme i a la irrellevància econòmica. […]  En definitiva, una declaració unilateral d’independència seria un pas al buit amb costos potencialment astronòmics.”   Luis Garicano, responsable programa econòmic de Ciutadans

 

“El codi de doctrina de Mas i Junqueras és el patriotisme i això és un error gravíssim.”  J.A.Zarzalejos, periodista, assessor govern Aznar.

 

‘Catalunya seria “més pròspera” si tingués un Estat propi. Amb la secessió “desapareixerien les transferències fiscals a d’altres parts de l’Estat espanyol” i que, per tant, l’Estat català tindria una capacitat econòmica molt més solvent que l’actual, dins del marc espanyol.  Ho afirma un estudi del Deutsche Bank, que conclou que tant una Escòcia independent com una Catalunya independent “han de guanyar un grau substancial de prosperitat gràcies a la independència”  D’altra banda, el document del Deutsche Bank alerta dels “riscos” de la independència i de les noves despeses que hauria d’assumir la Generalitat, com ara l’exèrcit, la diplomàcia o l’assumpció de part del deute espanyol, i avisa que tot plegat s’ha d’acabar pagant: Hom ha de ser capaç de pagar la independència”, afirma.’   Better off on their own? Economic aspects of regional autonomy and independence movements in Europe

 

 

“Catalunya estarà en el lloc 38è. Com a estat més competitiu del món. La mentalitat oberta i la eficiencia empresarial són els punts forts. La eficiencia governamental, el punt débil.”  Informe de IMD World Competitivenes  Center.

  

“…Aun sin entrar en la UE, Catalunya podría tener el euro como moneda oficial…”'[…] En el peor de los casos, las entidades financieras con sede en Catalunya podrían acceder a la liquidez del BCE a través de filiales o sucursales establecidas en la zona euro…”   […]  ‘”En un escenario de cooperación, el Estado español aceptaría un resultado favorable a la independencia de una eventual consulta al pueblo catalán, iniciándose un proceso de colaboración entre los dos Gobiernos para gestionar un “divorcio amistoso” Jordi Galí. Doctor en Econòmiques a la Universitat de Massachussets . Docent a  la Universitat de Columbia, Nueva York  i a la de  Barcelona. Assesor del Banc Central Europeu  i de  la Reserva Federal  d’EUA.

“Catalunya “desapareixerà” de l’agenda europea si al 27-S no dóna una missatge “clar” a favor de la independència i ha avisat que, en el procés sobiranista, “el primer adversari a derrotar és la indiferència”.

També ha admès que seria “més clara” i “més llegible” en l’escena internacional la proposta de llista unitària que el president Mas va llançar el 25 de novembre de l’any passat. Pretenia aplegar en una sola candidatura electoral les formacions independentistes per enfortir el caràcter plebiscitari de les eleccions, entre altres raons. Altafaj ha afirmat, no obstant, que ara el que toca “és fer que també funcioni el nou acord”.

En un dinar col·loqui organitzat per Moment Zero i el diari El Punt Avui, Altafaj ha asseverat que el procés sobiranista és “l’assumpte més internacional de la història recenteuropea”. El representant permanent del Govern a Brussel·les ha reclamat que els mateixos catalans no situïn el futur de Catalunya en escenaris “estratosfèrics” que estiguin fora de la UE.

Altafaj ha afirmat que els catalans “són i seran” europeus i ha pronosticat que la UE respondrà a una hipotètica demanda d’independència de Catalunya amb “pragmatisme i diàleg”. Ha assegurat que hi ha actors de la comunitat internacional queveuen amb “perplexitat” que l’Estat “no hagi gestionat”l’assumpte català, tot i que ha admès que els aliats a una eventual Estat català no es faran visibles fins a “que arribi el moment”.  Amadeu Altafaj , representant de la Generalitat davant la Unió Europea,

 

Més. En diaris digitals,  en les notícies de política catalana, comentaris diversos,  aquest estiu. 

a) “Con una Cataluña independiente:

– Puerto de Barcelona sobredimensionado para solo una region = perdida de empleos.

– Aeropuertos y ferrocarriles idem = mas paro.

– Empresas que se quedan sin 40 millones de clientes potenciales = perdida de empleos.

– Zonas turisticas que se quedan sin el turismo mas cercano = perdidas de empleo.

– Multinacionales que salen de cataluña por tener que pagar aranceles y dejar de vender al resto de España = perdidas de empleos.

– Clubes como el FC. Barcelona que se queda sin liga profesional = perdidas de empleo.

El credito en bono basura.

Perdida del uso del corredor mediterraneo en favor de otras alternativas.

Y a mas paro mas destruccion de empresas y estructuras lo que a su vez genera mas paro y vuelta a empezar.

Y eso sin contar con tener dentro unaCataluña dividida en dos en la que la mitad de catalanes odiaría a la otra mitad.

En fin, la ruina total, y quien no quiera verlo o tiene pocas luces o simplemente es un vividor del proceso.”    Comentarista anònim  (molt representatiu) a  LaVanguardiaDigital.

 

 

b)  “¿ Os imaginais una CATALUNYA SIN ATADURAS SIN los que dicen que nos quieren tanto pero siempre que pueden la minimizan tanto Cuturalmente como Economicamente ?

 Catalunya EXPORTA más que vende en su mercado doméstico.

Y esta Industria no es ficticia. Está basada en pequeñas y medianas empresas que no son subvencionadas y que tienen como objetivo la calidad de sus productos. Sin olvidar las Multinacionales.

Catalunya es uno de los principales polos TURISTICOS del Mundo.

Barcelona 1ª  Ciudad de España en Turismo. 12ª Ciudad del MUNDO  en recibir Turismo.   2ª Ciudad del Mundo en Cruceros después de Miami. Barcelona en el TOP 5 de Ciudades Europeas en CONGRESOS. Barcelona 6 Ciudad del MUNDO donde los TURISTAS gastan más.

¿Alguien duda que CATALUNYA no sea AUTOSUFICIENTE?

QUE LEA ESTE ENLACE: http://www.lavanguardia.com/politica/20150715/54433411341/informe-secesion-pactada-rentable-catalunya.html “

Y si encima disponemos de las mejores UNIVERSIDADES del MUNDO  PRIVADAS en Dirección de Empresas y la Primera de España Públicas .”     Comentarista anònim (també n’hi ha de sobiranistes) a LaVanguardiaDigital.

 

b) bis

piden que respetemos sus LEYES :

los que han PROHIBIDO la TV3 en Baleares y Valencia

los que han PROHIBIDO Catalunya Radio en Baleares y Valencia

los que han PROHIBIDO la SENYERA en la escuelas en Baleares.

los que le llaman LAPAO al Català o Valenciá al Català

los que dicen que tenemos vinculos con ETA

los que dicen que tenemos vínculos con el YIHAIDISMO

los que dicen que somos de TERRA LLIURE

los que dicen que hay que ESPAÑOLIZAR a los niños CATALANES

los que PROHIBEN colgar ESTELADAS en los AYUNTAMIENTOS

los que dicen ANTES ALEMANA QUE CATALANA

los que BUSCARON FIRMAS en toda españa contra el ESTATUTO de Catalnya

los que EXPOLIAN a Catalunya anualmente el 8% de su PIB.”   Comentarista anònim  bis  a LaVanguardiaDigital.

 

c)  “La qüestió no és si ens quedarem a la UE, la qüestió és quina UE hem d’ajudar a configurar. Caldrà triar entre l’escepticisme britànic,  la rectitud i rigidesa alemanya,  el voluntarisme indefinit francés.”    Jordi Angusto , tuit.

 

d) El cònsol d’Espanya a Perpinyà, Gaudencio Villas García, ha demanat canviar la marca turística “Perpinyà la catalana” per la de “Perpignan la française”. La proposta l’ha fet durant un debat organitzat pel Club de l’Economia del diari del’Indépendant sobre la promoció turística de la Catalunya Nord. Curiosament, en aquest debat no s’havia convidat la Casa de la Generalitat de Perpinyà, representanció del govern de la Generalitat. Segons el cònsol espanyol “qui vol visitar Catalunya va a Barcelona, no a Perpinyà.” Les xifres de freqüentació turística que es van donar a conèixer durant el debat desmenteixen, però, l’afirmació del cònsol.

 

e) On fiquem -perdó, però els que profanen els símbols nacionals no mereixen ser anomenats de cap altre manera- els 70.000 porcs bascos i catalans que assistiran a la final de la Copa del Rei a degradar els símbols de la nostra nació?” Armando Robles, presentador de LaRatonera, a Alerta Digital.

 

f) Els nacionalistes espanyols pasen diferents fases:

Fase  legalista : “no hi ha futur fora d’Espanya, ni de la UE”, i aleshores enumeren tots els problemes legals

Fase hidalgo-bravucona : ” els sobiranistes no s’atreviran a enfrontar-se amb l’estat” i anuncien la desunió dels independentistes

Fase commiseratòria :”Catalunya independent tindrà problemes econòmics” i recorden el Fla, el Frob, la prima d’interès

Fase freudiana : “l’independentisme viu de l’odi a Espanya”  i asseguren que ells estimen els catalans, no independentistes

Fase freudiana (i 2) : “el nacionalisme  és totalitari per naturalesa”, sembla ser que ells no ho són

Fase artillera-clínica :  “una separació catalana per fets consumats no serà pacífica, sinó traumàtica.”

Després passa que la realitat va desmuntant els tòpics:

Tòpic legalista. Realitat prosaica. Catalunya té futur perquè ha demostrat al llarg de les dècades, dels segles, que s’espavila econòmicament, malgrat  els entrebancs centralistes de l’estat espanyol,

Tòpic bravucón. Realitat coratjosa. Els sobiranistes s’han atrevit a enfrontar-se amb l’estat espanyol,  vegi’s 9N, vegis resolucions Parlament per prohibir toros, per donar recursos contra la pobresa energètica, per legislar per la igualtat dels homosexuals i transexuals, etc

Tòpic commiseratori. Realitat vergonyant. El fla, el frob, la prima d’interès,  precisament afecten al Reino de Espanya, amb el seu 100% de deute sobre el PIB espanyol.  Els diners prestats a CAtalunya, no caldria prestar-los si els impostos fossin racionals.

Tòpic freudià. Realitat real. Els comentaris més odiosos els veigs a les files unionistes.

Tòpic freudià (i 2). Realitat patriòtica. Tots els estats reivindiquen la seva bandera, el seu himne, la seva llengua.  No són nacionalistes?

Tòpic artillero-hospitalari. Realitat …..?    S’atrevirà l’estat espanyol a utilitzar la força contra els que encara reclama com els seus súbdits? (Ho ha fet  sovint al llarg de la història)  Però, ¿s’atrevirà en aquests moments,  durant la segona dècada del s.XXI,  inserida en la UE l’organització europea que va néixer per evitar conflictes intraeuropeus, paradigma de resolució pragmàtica de conflictes,  a malbaratar , encara més, recursos i utilitzar-los contra Catalunya……?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

31 de juliol de 2015 :

 Que ara ens parlin de l’article 155, no s’enganyin, és que anem bé. No m’agrada, preferiria que a l’altre costat hi hagués un estat democràtic que s’assegués a parlar en una taula, però que en comptes d’això ens amenacin amb l’article 155 és el símptoma que anem bé. Busquin vostès a l’hemeroteca i mirin qui en parlava, fins ara, d’aplicar a Catalunya l’article 155 de la Constitució, el que permet suspendre l’autonomia. I hi trobaran grans celebritats: Aleix Vidal-Quadras ja deia fa més d’un any que se’ns havia d’aplicar, Manos Limpias també ho va reclamar, Alfonso Guerra, algun “militar”… “Grans celebritats”, vaja. Però és que ara d’aplicar-nos l’article 155 ens en parlen el ministre de Justícia, Rafael Català, el president Rajoy i fins i tot el secretari general d’Unió, Ramon Espadaler.

Estan nerviosos.

En el supòsit que l’article 155 no ens l’estiguin ja aplicant (ja em diran quin carai d’autonomia tenim ara, que no podem ni fer un decret de pobresa energètica), les declaracions d’aquests dies no són res més que el símptoma del nerviosisme que hi ha a l’Estat. Perquè veuen, per primer cop, que sí, que les eleccions del 27-S seran plebiscitàries i que No les podran evitar.

L’article 155 no ens el poden aplicar i ho saben. I si ara parlen és perquè estan desesperats i tornen a provar, un cop més, l’estratègia de la por.

A Catalunya la campanya electoral del 27-S va començar dilluns amb la presentació de la llista de Junts pel Sí i el PP l’ha començat insistint en l’estratègia de la por i les amenaces, que és l’única que han sabut aplicar fins ara. No n’aprenen. Però saben que aplicar-nos l’article 155 i suspendre’ns tot d’una l’autonomia (i no a trossets, com fins ara) els seria un bumerang. Acabaria de fer obrir els ulls a molts catalans que encara no veuen els tics poc democràtics del govern Rajoy i ens convertiríem en el centre d’atenció de tot Europa, que no hi entendria res.

Farien un ridícul europeu, vaja. Tranquils, doncs. Que nerviosos ja hi estan ells.

 

 

31 de juliol de 2015:

PARA LOS QUE DICEN QUE LOS INVERSORES SE IRAN DE CATALUÑA.

_BASF invertirá 21 millones de euros en la ampliación de su planta de formulación de agroquímicos en Tarragona.(12-5-2015 Europa Press)

_VOLKSWAGEN invertirá 4.200 millones de euros en las plantas de Martorell y Navarra hasta 2019.(8-5-2015 El Periodico)

_MERCEDES elige Cataluña para fabricar su pick-up.(7-4-2015 El Economista)

_FERRARI invertirá 100 millones de euros para abrir un parque tematico propio dentro de Port Aventura.(16-3-2014 CCMA)

_NESTLE invertirá 102 millones de euros en su planta de Girona.(26-3-2015 El Pais)

_GRIMALDI LINES invierte 20 millones de euros en la nueva terminal del Puerto de Barcelona.(1-7-2013 ARA)

PALABRAS DE RIVERA (en un mitin) ¿Ustedes invertirían en un territorio en el que no saben que pasara en los próximos años?…”

¿Ahora, entendeis porque el President le llamo IGNORANTE?.

 

 L’any passat   09.03.2014.  Martin Wolf, columnista a Financial Times va dir :

“Un estat català seria més viable que Escòcia”

“En el context europeu, amb les supraestructures legals i transparents que hi ha, hauria de ser fàcil encaixar aquests ajustos. Cal preguntar-se també  què vol dir la independència en l’economia actual. […] Crec que Europa podria assimilar-ho. Em sento molt relaxat sobre això.”

“No estic convençut que el deute espanyol sigui sostenible.”

 

Fa dos anys ,   26.05.2013,  Allen Buchanan va escriure un article  que recull ElPeriódico:  “Tiene Catalunya derecho a la secesión?”

 

 

 

 

 

 

 

 

Uau, Deunidó, com estan les xarxes.   En fi,  això és el que es cou en els fòrums polítics dels diaris. Encara bo que són paraules,  parole, parole.

Però, tot són paraules ?

No.

 

 

 

 

2. Fets, no paraules.

 

 Internacionalització procés sobiranista.

Dinamarca, Irlanda, Uruguay, Paraguay.

En  les cambres parlamentàries dels quatre països hi ha hagut debat sobre el procés sobiranista que es viu a Catalunya. :

 

Words, not facts :

Euronews: Spain heading for constitutional tension as Catalonia calls an early election

Reuters: Catalonia leader calls election framed as vote on independence

Bloomberg: Catalan Vote Set for Sept. 27 in Independence Challenge

The New York Times: Catalan Leader Calls Elections Aimed at Breaking With Spain

La République: La Catalogne convoque des élections décisives en vue de l’indépendance

………..

 

 P.S.

Ja sabem allò de que “el futur serà català o talibà”  (Clinton dixit).

És a dir el poder tou respecte al poder dur per  aconseguir objectius polítics i socials. La democràcia i la inclusió enlloc de la força militar i la exclusió. La direcció horitzontal enlloc de la jerarquia vertical.

Bé doncs, també tinc una reflexió a compartir.  En el nostre procés,  ¿ens hem fixat  qui lidera o gestiona aquest  poder tou,  aquesta tendència a les formes més suaus a l’hora de fixar els nostres objectius?

Carme Forcadell , a l’ANC ;  Muriel Casals a l’OmniumCultural ; Montserrat Rovira, vicepresidenta d’ERC, (piulada 16.10.14 : “jo votari sí-sí en la consulta del 9/N alternatiu, tot i que no és l’escenari ideal per a nosaltres”); Mònica Terribas la directora d’El Matí de CatalunyaRàdio.

Què tenen en comú?

Fàcil, no? Són dones, i el seu lideratge , -des de fora- no sembla “testosterònic”, sinó molt, molt inclusiu, pacient, i persistent.

Descentralització territorial

4.Estructura de l’estat català:

 

 

 

 

 

Dos escuelas de negocio catalanas, Esade e Iese, se sitúan entre los diez mejores centros de formación económica del mundo, según el listado confeccionado por el periódico británico Financial Times.

Este medio de comunicación británico hace hoy público este listado, que reúne los rankings de diversos programas publicados por el diario a lo largo de todo el año 2014 (Master in Magament, MBA, Executive MBA y Executive Education Open y Custom), según ha informado Esade e Iese en sendos comunicados.

Esade se coloca como la cuarta mejor escuela de negocio en el listado global, por detrás de centros de alto prestigio internacional como London Business School (Londres), HEC (París) e IE (Madrid), mientras que Iese aparece en la posición número siete.

Los programas de esta escuela se han posicionado entre los mejores de Europa: el MBA se sitúa en la octava posición europea, el Master in Managament (MIM) en la quinta, y el Executive MBA obtiene la 11; mientras que el Executive Education para directivos y a medida para las empresas (Open y Custom respectivamente), se cuelan en la quinta y cuarta posición.

Respecto a Iese, este centro destaca como la primera escuela de negocios española en programas MBA, EMBA y Executive Education, tres de los cuatro listados con los que se confecciona el global.

 

 

any  2016

cinema

Tomorrow .  (2016) Cyril Dion,  Mélanie Laurent.   Documental guanyador del premi César al millor documental, 2016. Una volta al món per conèixer les activitats dels ciutadans que no volen rabejar-se  en la queixa per tot el que no funciona al seu entorn, i enlloc d’això, s’uneixen per actuar. Per renovar les maneres d’educar, fent-es més   inclusives, de qualitat;  per proposar formes locals de remuneració i despesa, força més resilients i solidàries ; per organitzar eficientment el reciclatge tot revertint-ne el producte final a la comunitat; per posar en pràctica mesures que posen fil a l’agulla en la  reducció de CO2, i d’altres contaminacions; finalment per preservar la diversitat ecològica. Gent d’arreu , sembla ser que molta més de la que ens podríem imaginar, que fa coses en benefici dels seus contemporanis i del seu entorn. Esplèndidament solidaris, sense una engruna d’ingenuïtat ni de fals sentimentalisme. Ho fan per  convicció racional, i per benestar psicològic.

Aquest documental ha estat vist en els . quatre mesos d’exhibició , per més de 715.000 espectadors. A Catalunya es pot veure als cinemes Texas,  al carrer Bailén de Barcelona.  Qui signa aquest article  , en sessió a primers d’agost, estava acompanyat  a la sala de projecció, per no més d’una desena  de persones. Quina llàstima!   Aquest documental hauria de ser de visió recomanada en tots els instituts del país, i també a la televisió pública.  Un altra món és possible. Millor, més just, més net, més solidari.  I , per cert, no s’aconsegueix només amb paraules “progressistes de camamilla”, ni repetint compulsivament   companys i  companyes, treballadors i treballadores, ciutadans i ciutadanes, ni malbaratant energia demagògicament.

Divided into five chapters – agriculture, energy, economy, democracy, and education – this inspiring documentary gives us hope with non-Utopian, concrete local and global solutions to build a better world for tomorrow: Permaculture and local, organic agriculture, local currencies, circular economy, new modes of active democracy, a more social and human education… For once, I did not leave the cinema with a heavy feeling of impotency and doom after watching a documentary about climate change. The reason is that the film doesn’t dwell on the problems that we face but rather on the solutions that we already have and that work.

The protagonists are both humble and great. Some are already famous (ex. Pierre Rabhi, Vandana Shiva)but they don’t stand as heroes… they are just guides showing us new and innovative paths.

The soundtrack and the picture quality are bonuses.

Because we must and because we can 🙂

 

 

 

UNES SETMANES DE VERTIGEN :       2017

 

Unes dades sobre la concatenació de fets que han provocat mareig a bona part de la societat catalana, espanyola, europea, en grau divers. Estem vivint una etapa transcendental de la relació política del nostre país amb l’entorn.  La darrera de la història de Catalunya en què estarà sotmesa a la dependència d’Espanya. O alguna cosa així, ja ho veurem.

Comencem amb una percepció generalitzada : hi ha nervis, molts nervis en el costat unionista. Potser perquè reconeixen que malgrat la retòrica de que el souflé independentista està baixant, potser és  cert que aquesta Diada de 2017  hi ha hagut menys manifestants, saben que el moviment sobiranista no afluixa.  Més enllà dels persistents 800.000/1.000.000 mobilitzats,  el fet objectiu és que pocs , molt pocs dels prop de 2.000.000 de votants sobiranistes en les darreres eleccions (9/N, 27/S), han deixat de prioritzar la independència. Ben significatiu és el document gràfic que apareix a Vilaweb, en què Albert Rivera, al canal nacionalista espanyol 13TV, reconeix que el volum d’independentistes continua sent altíssim, i que se’ls haurà d’oferir alguna mostra per convèncer de les bondats del projecte espanyol. Suposo que se li deurien llançar al coll, per tal mostra de debilitat del patriotisme constitucionalista, però és prou evident que comencen a veure magre de retenir Catalunya com un feu sotmès i submís. No és tracta d’opinió, són evidències factuals. L’1/O , malgrat la duríssima repressió espanyola, 2.300.000 ciutadans catalans van dipositar el seu vot a l’urna, i el 90% d’ells ho van fer en favor de la independència.

Sobre un total de 5,3M d’electors potencials, i  un total de  4,2M d’electors habituals (80%, ja que hi ha un 20% d’absentisme estructural),  va haver-hi una participació de 2,3M de vots  (a part de uns 600.000 que van ser requisats). Per tant, la validesa consultativa i la vinculació del vot, són plenament vigents.

 

Deu fer mal d’entomar que any rera any, des de senyores Maries, senyors Esteves, fins a Pols i Paules, passant per una majoria d’adults força transversal, -ahir era fàcil de sentir independentistes en castellà- la mobilització continua. (800.000 persones manifestant-se sobre 7,5M de catalans, equival a que a Madrid es mobilitzin 5.000.000 espanyols, ni en pintura)

Deu fer mal, constatar que la “Barcelona cosmopolita” dels idealitzats 60’s, 70’s i 80’s, quan érem joves, és una altra. I per cert, encara és més cosmopolita. Turisme, Erasmus, Post-JJOO, i fires WMC ho certifiquen. Deu fer mal, però que no culpin a ningú. Si volen arreglar alguna cosa, que provin de millorar aquest estat espanyol seu que s’està convertint, any, rera any, en la riota de l’Europa civilitzada.”

Deunidó com està el pati. El moment que estem visquent, més enllà de les polèmiques arran de l’evolució del procès via RUI, DUI, Constituents, etc. és superb. Una sacsejada a la immobilitat, i, a similitud dels mesos previs als JJOO de Barcelona, la sensació que tots els ciutadans que se senten interpel·lats per la qüestió de la sobirania catalana, estan donant voluntàriament part del seu temps i de les seves aptituds en favor d’una causa. Això, és d’una força imparable. Hi ha altres moviments històrics en què la suma de la voluntat supraindividual d’una societat ha permès avançar en progressió geomètrica. Des dels anys previs a la victòria aliada de 1945, especialment a EUA, amb el compromís cap a la seva indústria armamentística, passant per la població soferta i solidària de la Gran Bretanya durant la guerra, arribant a la reconstrucció alemanya de la postguerra que els permet assolir el “miracle alemany”, per no dir de l’equivalent japonès. Sota el comandament d’uns líders que inspirin autoritat moral, confiança, la cohesió ciutadana és invencible.

D’altra banda , la retòrica espanyola (i espanyolista catalana) sobre la ruptura de la convivència al nostre país és una d’aquelles paradoxes delicioses, que ens farien somriure si no fos que els seus efectes els podem arribar a patir. És això, retòrica aplaudida per els seguidors del PP, PSOE, C’s, però que no es correspon amb la realitat. Ben poca crispació hi ha al Parlament, reflex de la poca crispació que hi ha al carrer, on la divisió -lògica divisió política- entre partidaris de la independència i contraris, no passa d’una militància civilitzada entre dues opcions, és cert, radicalment, vitalment oposades. Diu Dolors Boatella : “Les discrepàncies ideològiques són per enriquir el país, fer-lo més plural, més just, millor. Però no són per trencar-lo.”

Com s’encara tot. Paradoxalment la ruptura , els dos bàndols irreconciliables, és el que es produeix al Congrés dels Diputats, reflex d’una societat encara molt deutora del guerracivilisme : “nosotros o ellos”. Les dues Espanyes que ja lamentava Antonio Machado, vaja.

Més delícies hispanes. És encisador, malauradament cínicament, però encisador veure com els més constitucionalistes de 2016 són precisament els que van votar en contra de la constitució el 1978 , per massa poc franquista.

És deliciós com els més legalistes de 2016 , en què ho fien tot al compliment de la legislació, són precisament els hereus de qui va acceptar la legalitat quan es va saltar la llei ( la republicana de 1936 ) i quan es va permetre una nova legalitat pre-democràtica el 1976, la famosa “de ley a ley”. És a dir , van fer política per damunt de les lleis, perquè la societat espanyola de la Transició hi sortís guanyant.

Senyors constitucionalistes-patriòtics espanyols : és el que farem ara. Establir una transició legislativa perquè la societat catalana hi surti guanyat. Es obviarà una llei passada per constituir-ne una de futura, amb el suport d’un Parlament. Es deixarà de banda un gruix legal més i més reaccionari, per establir-ne un de nou, pulcrament progressista.

Més paradoxes. O contradiccions. El líder de C’s considera que “el repte secessionista que posa en perill la convivència i el sostre de dèficit són els dos grans reptes que té Espanya”, i així li ho ha traslladat al president en funcions i candidat del PP, Mariano Rajoy, en la trobada que han mantingut aquest matí. Rivera ha confirmat al líder popular el seu compromís “perquè es pugui posar en marxa el govern, per fer front comú per la unió davant del repte secessionista que amenaça la Constitució, la convivència i els 40 anys de pau a Espanya”.

C’s és la nova política? Realment no li preocupa més la corrupció espanyola, el desafiament de la guerra a Síria i dels refugiats, la minva de la classe mitjana a l’estat, la disminució de la guardiola de les pensions, la contínua aparició d’Espanya en els darrers llocs dels països desenvolupats de la UE, realment aquests enormes reptes no els preocupen tant per verbalitzar-los, i s’entretenen a reduir la llibertat política d’un territori?

Que Déu els mantingui així de satisfets !! En tot cas, això és la nova política ? : Venjança, sectarisme, humiliació, indiferència ? Però no havíem quedat que el sobiranisme estava de baixada, que ja no representava més que una minoria, que no valia la pena tenir-lo en compte? Resulta que encara Espanya ha de recordar de tant en tant que no està unida, ni estructurada, i que depèn dels diputats catalans sobiranistes per formar govern !

Més declaracions. Diu Xavier Antich : “Els actes de llibertat [en termes polítics, posant l’exemple de les colònies dels EUA, previ a la independència respecte de la Gran Bretanya] es produeixen perquè han vingut precedits d’actes d’alliberament, i per tant, d’actes en què la llibertat ja s’ha exercit positivament, si es vol a menor escala o en algunes parcel·les determinades. Precisament el fet d’actuar com si ho fossis és el que anticipa que realment algun dia ho puguis ser. Cap canvi important es produeix d’un dia per l’altre, no hi ha trencaments radicals. No podem desplaçar l’horitzó utòpic a un moment a partir del qual tot quedarà resolt… Així no passen les coses, perquè així no han passat mai.” Paraula de filòsof. No de qualsevol filòsof. Paraula de Xavier Antich, l’extraordinari filòsof de les coses ordinàries. Senyors, ens traiem el barret davant d’una de les ments més honestes i sàvies del país, i aplaudim.

(Noam Chomsky també estava d’acord “avant la lettre” amb Antich . Va dir : “Si no creus en l’esperànça faràs que no hi hagi esperança.” O sigui, Catalunya esdevindrà un estat independent precisament PERQUÈ des de fa uns anys està actuant -amb constància millorable- com un estat independent. O millor, Catalunya esdevindrà un estat independent SI continua actuant com si ja fos un estat independent. Caldrà coratge als braços, noblesa al cor, intel·ligència al cap, i persistència incansable als peus. Seran condicions suficients i necessàries per trencar el darrer pas barrat que ens separa de la condició d’estat democràtic independent, que és òbviament la transició del’ordenament jurídic. És a dir el moment de exercir l’obediència majoritària i exclussiva del nou ordenament jurídic català. El reconeixement internacional, si com sembla però com no sabem -no ho hem de saber- s’està portant diplomàticament eficaç, serà una conseqüència inexorable.

Mentrestant tenim impaciència i pressa, prudència i morositat, necessitat i il·lusió, dubtes i pessimisme, esperança i ànsia. En quantitats variables, i no només ho tenim en un còctel ben mesclat, sinó també força barrejat. Bé. Es podria dir que, com ha de ser.

Què han dit alguns savis. Què han silenciat alguns corporativistes. També tenim moltes idees antigues i experiències reals a les quals enmirallar-nos:

“Quan la fortuna vol que un poble no confiï en ningú, és que ha decidit la seva ruïna” cita de Maquiavel per part del pedagog Gregorio Luri, al diari ARA. L’escriptor també aporta un tirallonga de sentències, “antídot contra l’excès d’actualitat” del procés. “Atzar. Moltes vegades sorgeixen accidents contra els quals el cel no ens vol agafar previnguts. Canvi. Els homes canvien fàcilment de senyor amb l’esperança de millorar. Exèrcit. El fonament dels estats és un bon exèrcit. Enemics. És impossible que una República es mantingui tranquil·la, gaudint de la seva llibertat i del seu territori, perquè encara que no molesti a ningú els altres la molestaran a ella, i si no té enemics exteriors, en tindrà d’interiors. Fortuna. Els homes no poden oposar-s’hi. No obstant això, mai s’han de donar per vençuts, ja que, com que desconeixen la seva fi i com que la fortuna fa servir camins oblics i desconeguts, sempre hi ha esperança. Llei. No hi ha cosa de pitjor exemple en una República que fer una llei i no observar-la, sobretot si no l’observa qui l’ha fet.

Polítics. Quan la fortuna vol que es produeixin grans esdeveniments, tria un home de tant d’esperit i tanta virtut que s’adoni de les oportunitats que ella li ofereix, però quan vol provocar la ruïna, escull bé els homes que contribuiran a arruïnar-ho tot.

Prudència. Els homes prudents acostumen a dir, i potser no sense motiu, que qui vulgui guaitar el futur ha de mirar cap al passat. La prudència consisteix a saber conèixer la naturalesa dels inconvenients i adoptar el menys dolent per bo.

Què tenim més, mentrestant? A part de la voluntat inquebrentable de centenars de milers de ciutadans més o menys anònims, tenim un reconeixement de nivell. Des dels científics impulsors del manifest en favor de l’estat propi , entre els quals Joan Massagué, Jordi Galí, Bonaventura Clotet, Anna Veiga, Joan Ramon Resina, Manel Esteller, Xavier Estivill, Josep Maria Llovet , Carles Boix, Ramon Brugada, Jaume Bertranpetit , Josep Maria Gatell, i Marta Sanz- Solé. Tenim esportistes d’èlit, (Guardiola, Picas, Jornet, per exemple) , juristes i magistrats (Santi Vidal, Pi Sunyer), referents internacionals sense cap mena de radicalisme antisistema ni antidemocràtic, però radicalment compromesos amb el seu poble i la voluntat cívica del seu poble. Això és d’una força fabulosa.

Sobre els intel·lectuals espanyols:

2016 . Escriu Ignacio Vidal-Folch a ElMundo “Una de las tareas de carácter educativo y cultural más urgentes que le esperan al próximo gobierno es TVE. De su importancia nacional, de su función estructural, vertebradora, representativa no se habla por muchos motivos […] Pero lo más grave es que ni tan siquiera se la tiene en cuenta , que no se valore su fabuloso patrimonio propiedad del pueblo español, las inmensas posibilidades i su responsabilidad”

Ehem, si això no és voler utilitzar els mitjans públics per “formar” la societat, -des del patriotisme constitucional espanyol, que sembla que tingui més dret a fer-ho que el patriotisme sobiranista català-, ehem, aleshores què és? Un dels fustigadors del nacionalisme català, contrari a l’ús dels mitjans públics per part del sobiranisme, i resulta que lamenta que el nacionalisme espanyol no faci el mateix ús formador dels mitjans audiovisuals? Homeeee.

Tenim el contraexemple. Allò que han fet i continuen fent alguns dels referents de l’estat espanyol, i que serveix perquè es posin en evidència respecte a l’equilibri del seu discurs progressites respecte de la seva actuació conservadora. Es podria reblar l’evident incoherència dels actuals intel·lectuals espanyols, bé siguin artistes, pensadors, periodistes o acadèmics, que s’han anat manifestant en defensa dels oprimits d’arreu del món, però que llisquen pel silenci quan es tracta de defensar les escomeses -no inventades- contra la llengua o la cultura catalana. Ja no cal que ho facin en termes polítics, perquè el seu progressisme d’acció resulta cada cop més insignificant, però almenys en termes culturals. No cal posar noms dels seus referents , des de Sabina fins Almodóvar, passant Víctor i Ana en l’àmbit artístic. Des de Gabilondo fins a Milà, si pensem en termes periodístics, passant per tota la rècula de rectors i professors universitaris -potser especialment els de disciplines humanístiques o polítiques- que no semblen massa interessats en exercir el seu dret d’opinió per defensar , ni que sigui la cultura i la llengua d’uns -fins ara- compatriotes. Les honorables excepcions de Ramon Cotarelo, Suso De Toro , David Trueba i alguns pocs més tan sols indiquen el grau de desconeixement/menyspreu/aversió a la llibertat de l’altre. No en general, sinó del veí que realment s’entesta a diferir del propi paradigma.

Per cert, el 31.3.2016 l’escriptor Francesc Canosa va publicar un article en la seva secció setmanal a l’ARA, de lectura altament recomanable. Precisament es titula Intel·lectuals espanyols. Amb el seu estil de metàfora complexa i adjectiu contundent , recorda : ” […] El 1931 intel·lectuals espanyols creen La Agrupación al Servicio de la República. Un moviment. Idees dels més dotats al servei del nou règim: Ortega, Gregorio Marañón, Ramón Pérez de Ayala… Treuen 13 diputats. ¿Però el problema d’aquellaa intel·lectualitat espanyola era Catalunya? No! Era el mirall. Sessió de cinema el 1933. S’estrena el documental de Luis Buñuel Las Hurdes. Tierra sin pan. Retrat d’una de les zones més pobres de l’Estat, a Extremadura. Molts d’aquells intel·lectuals i polítics pseudorepublicans, liberals, progressistes, s’aixequen indignats. El primer, Gregorio Marañón. S’irrita. Protesta. El, el metge que ha de comprendre i curar el dolor. Ell, un dels símbols de la República, diu que això és ‘insultante’ per a Espanya. El van prohibir. Aquells intel·lectuals no volien veure la realitat. El surrealista Buñuel els dóna una lliçó de realisme. El que havia vist honestament molts anys abans Mariano José de Larra. ‘Me duele España’, va dir l’escriptor. Va callar. I es va suïcidar.”

Es pot explicar millor el context del passat per entendre el present? S’ha evolucionat en aquest sentit? Val la pena continuar esperant a la manera que proposen els dirigents catalans dels comuns per si dintre de tres o quatre generacions més, hi ha una veritable voluntat espanyola de modernor i d’entesa en un estat plurinacional, confederal? Realment s’ha de sacrificar el present i la possibilitat de total autogovern, i lligar el nostre benestar, la nostra llibertat, a la possibilitat poc probable d’un canvi mental en l’estat que fins el moment ha subjugat l’autonomia catalana?

Dia 11 de setembre.

Una Diada pletòrica, millor del que es temia, pitjor del que hagués estat desitjable, numéricament parlant. Ara bé, després de les manifestacions superbes de 2012 a 2015, era obvi que el llistó no podria igualar-se anualment. La força ja ha de començar a ser comptabilitzada en múscul parlamentari i de govern, més que només en termes de manifestants. Ara bé, qualitativament , ha estat deliciós sentir la llengua castellana donant suport a la independència. Qualsevol manifestant haurà tingut al seu costat algun exemple que confirma aquesta asseveració. També és molt consistent la presència transversal en les edats. Des dels vells senyors Esteves i senyores Maries, fins als joveníssims Pols i Paules, passant per la massa crítica important dels adults actuals. Aquesta classe mitjana que , dubtant o no de fer-ho- es torna a enfundar una altra samarreta lisèrgica, participa de la coreografia, aplaudeix, canta l’himne, i després va a omplir les terrasses dels bars oberts, en família, amb amics, tot fent una oda a la normalitat. Aquesta classe mitjana, assenyada, de ben segur amb comptes a BBVA, LaCaixa, BancSabadell, i amb vincles emocionals amb l’art i la cultura espanyola ; probables lectors de LaVanguardia, i consumidors de literatura en castellà, possibles admiradors d’Antonio Orozco, Estopa, o de Mayte Martin ; qui sap si espectadors freqüents de televisions espanyoles, qui sap si embadalits pel flamenc. Només assistin-hi i observant-ho , les paradoxes anteriors poden entendre’s com a possibilitats reals. I , amb tot, amb totes aquestes contradiccions que ens fan atractius, personalment i social , una única voluntat, la de configurar-nos com un nou estat europeu. Decidir les nostres normes i gestionar els nostres recursos amb la proximitat política i social que ens permeti la màxima eficiència. Quin projecte més engrescador. Aconseguir-ho amb la dignitat cívica que hem demostrat. Quin orgull més legítim.

Cal confiar en el coratge, la intel·ligència i l’habilitat dels dirigents polítics. De moment és un bon símptoma que el què ja sigui indiscutible, i que vagin discutint sobre el com i el quan. També és una bona mostra de fermesa, que tot i desitjant el màxim d’entesa amb l’estat espanyol per sol·licitar un referèndum acordat, els líders polítics manifestin que si no pot ser així, el mandat democràtic continua vigent, i s’actuarà amb consequència. És a dir, referèndum sí, sempre que sigui viable i vinculant. Un RUI només serà una pèrdua de temps i d’energia que afeblirà internament i internacionalment el moviment sobiranista. Ja hi ha legitimitat de fer una declaració parlamentària d’independència a la catalana , si no pot ser un referèndum a l’escocesa.

 

 

 

Des del 12 de setembre, l’endemà de la Diada, fins al 9 d’octubre, la prèvia de la declaració al Parlament, veiem la cobertura informativa de les televisions, per ajudar a entendre el divorci entre la societat catalana sobiranista i la societat espanyola.

 

Entre 12 de setembre i  11 d’octubre:

TV3 : Evidentment cobertura llarga i detallada de la manifestació i dels seus actors. Ara bé, com ja és habitual, amb els micròfons oberts a totes les veus, discrepants o favorables. Per exemple, els dos dies han pogut dir-hi la seva representants dels independentistes, dels no independentistes.

En concret , dimarts 13 de setembre al programa Els Matins, des de les 09:00 a les 11:00, tertúlia amb els professors d’universitat Toni Aira, Joan López, Gemma Ubasart, -tres visions diverses, oposades, del procès- , el professor Xavier Arbós, constitucionalista, l’escriptor i analista Antoni Puigverd. Cinc veus. Quantes són independentistes i quantes no?

 

Entrevista :  J.Cuixart / J.Sánchez / C.Forcadell /  D.Fachín / J. Piqué /  Margallo  /  R.Cotarelo / Un jutge anti-referèndum  / Una jutgessa JxD

 

Tertulians :   M.Oliva ,  J. Mercader,  Mar (c  Sallas,  Periodista de Lleida ,  M. Delgado, B.Olid,

J.Antich, A.Queralt, E.Voltas, RacóCatalà, Manchón, Mayka Navarro, M.Nebrera, Carod-Rovira

Octubre:

Invitats:  Junqueras,  Millo, Carrizosa, Páramo, Borja Riquer, Carod-Rovira, Elisenda Paluzie

Dilluns 09 d’octubre:  Invitats, Jordi Piqué, assessor inversions americanes, sobiranista. Un periodista econòmic de la televisió catalana, escèptic. José Montilla, expresident de la Generalitat.

Tertulians :  Jordi Nieva, catedràtic de dret, neutral ;  M.Oliva, periodista El País, terceravia , T.Soler, historiador, sobiranista, Montserrat Guibernau, politòloga, neutral, A.Puigverd, terceravia. Miquel Puig, economista, David Minobes, activista, una catedràtica de dret constitucional,  Alejandro López, empresari, unionista.

Entrevistats, Alex Ramos , SCC  ;  Guillermo, coordinador Parlem-Hablemos

Dimarts 10 octubre

Carod-Rovira ,  Jordi Mercadé,  Montserrat Nebrera, Salvador Clot

Entrevistat : Sergi Matas, Síndic Electoral

 

Dimecres 11 d’octubre :

Dijous  19 10 17 :

1 / 3 / 1

 

 

8 tv:

Setembre

Octubre:

Invitats: G.Bernardos, Montserrat Tura, Arrimadas,

Tertulians : M.Carol, I.Vidal-Folch, Ferran Casas,  advocat unionista, albert gimeno, Odei , Ismael Peña, Tian Riba, Josep Martí, sobiranista, Albert Gimeno, unionista.

 

 

 

La Sexta:

Setembre

Octubre

Invitats :   Ll. Orriols, X.Sardà, Politikon,periodista, Pere Russinyol, Ferran Casas , Angelica Rubio (diario digital), Secretari organització de Podemos,  Joaquim Bosch (jxd),  Ferran Pedret,  Iceta,  Carlos Quílez (eldiario), Maillo (pp) ,  policia  SUP

Tertulians  (0 / 2  / 1)

Dilluns 09 octubre :

Invitat, Miguel Sebastián, exministre, Dolors Montserrat, ministra, Jordi Sánchez, anc.

Tertulians: Bernat Dedéu, Xavier Sardà, Joan López Alegre, Joan ICV, periodista de cabells llargs,

 

Dimarts 10 octubre :

X.Sardà, Fortuny (cabells llargs) . G. Bernardos, Jordi Casas , exUDC,  Neus Tomas, periodista unionista, Bernat Dedéu

 

Dijous  19 10 17:

0 / 2 / 2

 

 

Cuatro:

Setembre :

Cuatro

Entrevista :   Ada Colau  / Jordi Sánchez  /  Josep Ramoneda /  Baldoví /  I.Monedero /  G.Rufián /  Joaquim Bosch (JuecesxDemocracia)  /  M. Buch  /   E. Hernández /  F. Pedret /  Alcalde Ampsta /  E. Urtasun

Col·loqui amb  :  Tardà, Montero, Girauta, Robles, PNB,

 

Octubre:

A.Losada,X Domenech, Juan Fernández, Jordi Cuixart, De Páramo, J.Collboni, Anna Gabriel

Tertulians  (1 / 2 / 2) Pere Mas,

19 10 017 :

( 1 / 2 / 2 )

 

Dues reflexions força incisives criden l’atenció. Una, quan es comenta que el mite fundacional de la Transició espanyola i de la seva Constitució lloada per la virtud de concordant i inclusiva -totes les societats necessiten un mite que els proporcioni un origen- va saltar pels aires quan en un parell de dies l’article 135 va ser modificat a requeriment d’una institució supranacional externa. Sense debat ni transparència, sense cohesió, sinó de forma resolutiva . Aquesta resolució que en altres circumstàncies es troba a faltar en el lideratge espanyol. Van ser febles amb els més forts, però continuen mostrant-se forts amb els més febles. La segona reflexió és la lloada descentralització de l’estat espanyol en favor de les autonomies. Si va ser cert en un moment, avui en dia, el procès de recentralització és contrastat. La mítica descentralització espanyola està tornant-se en una aplicació descentralitzada , merament administrativa, de la voluntat i decisió provinent del poder central.

TV1 : Horari matinal. Entre 09 : 00 i 10:30 Temes amb més minuts són el cas de l’exministre Sòria i el ministre Guindos, i la investidura fallida espanyola. Evidentment les qüestions morboses: Desaparició Diana Quer ; retirada custòdia del nen adoptat per la família valenciana ; la celebració de la tradició a Tordesillas, Valladolid, amb el Toro de la Vega, per primer any, amb la prohibició de maltractar-lo i matar-lo. La Diada catalana té uns quatre minuts de seguiment. Hi ha un petit extracte de les declaracions del President Puigdemont, de la mateixa durada que la suma de les rèpliques de C’s, PP, PSC. No hi ha imatges rellevants de la riuada de gent a Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga, Salt, ni entrevistes amb alguns dels manifestants, ni amb Jordi Sánchez, Jordi Cuixart. Però sí hi ha imatges de la crema de banderes i fotos del rei, i la declaració habitual del ministre Fernández-Díaz.

Una petita part del col·loqui amb altres periodistes, amb les frases següents dels sorpresos opinadors : ” Los nacionalistas siempre van a pedir más. Pero qué quieren : dinero ? soberania? cultura? Lo que está claro es que estamos en el siglo XXI, y algo habrá que dialogar, porque lo que sí es cierto es que resulta la cuestión más importante que tiene ahora España.”

Dia 09 10 2017 :   Tertulians,  quatre periodistes espanyolistes.  Invitada, directora acadèmia espanyola d’història, espanyolista.

TV1:

Quatre tertulians habituals, unionistes : Paco, Chema, Juande, Carmen

Invitats:   Ferran Espada, sobiranista ;  Joaquim Coll, unionista,  A.Mayayo, terceravia.

 

Entrevistats: Núria Marin  /   X. García Albiol / A.Ros /  J. Xuclà

Entrevistats : Andrea Levy

Dijous 19 / 10 / 17:

0 / 2 / 2

 

A/3.

Invitats:  Felix Revuelta, Naturhouse .  Albert Boadella,  Josef Ajran

Tertulians:   1 /  3

Ada Colau  /  Antón Losada / Arcadi Espasa /  Alcalde CUP  /  Gargallo  / Portaveu Mossos /

Agenjo, directora col·legi que es va negar a deixar claus pel 9/N

Jaume Collboni  / Seoane / Margarita Robles

09 10. 2017 :

Tertulians,  cinc periodistes unionistes, un periodista sobiranista.

Invitats:  De Pàramo, C’s  , J.L.Leal, exministre, expresident banca espanyola ,  X.García Albiol, Alex Ramos SCC , E.Hernàndez, director ElPeriódico, E.Urtasun, eurodiputat ICV.

10 10 2017

B.Dedéu, Alfonso Rojo, periodista, Cayetano,empresari, periodista unionista

19  10  17:

0 / 1 / 3

 

 

Tele 5 :

Setembre

Octubre

Josep Bou, G.Bernardos, E.Inda, A.Hernández (ElP) , De Páramo de C’s.  Antidisturbis assenyat, periodista unionista, J.Maroto (pp) , manifestant unionista, E.Garicano, J.Bono

Tertulians  (0 / 1 / 3)

19.10.17 :

 

0 / 2 / 4

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Premsa:

 

Cobertura informativa d’alguns diaris:

ElMundo, 12 de setembre de 2016 “Las cinco grandes movilizaciones -en Barcelona, Tarragona, Lleida, Salt, Berga- suscitaron el habitual baile de cifras, pero no batieron récords. […] Carles Puigdemont utilizó para reivindicar las nuevas elecciones los mismos argumentos de su antecesor, Artur Mas, con las de 2015: serán un “verdadero plebiscito de validación” del procés, a falta de un referéndum oficial. El déja vu siguió con las declaraciones de Oriol Junqueras: el vicepresidente del Govern dijo un año más que la de ayer sería la ‘última Diada de reivindicación’.”

“Otro burro podrido” de Jorge Bustos, a ElMundo : “Escribir del tabarrón catalán se parece mucho a pintar otro burro podrido de Dalí. La primera Diada indepe, como el primer asno putrefacto, produciá un cierto efecto en el espectador, no lo vamos a negar. Aquellas cadenas, aquellas uves, aquel kitsch coreano. Pero cuando la excentricidad se vuelve normativa, el cuadro deja de ser surreal y desciende a tedioso costumbrismo. […] La pereza atenaza al independentismo, pero no menos que a todos los demás, que son la mayroía. Tal es la pereza que comunica esta tabarra naif y fraudulenta que los directores de las tertulias políticas tiemblan cada vez que la actualidad obliga a meter a Cataluña en la escaleta. ‘No sabes cómo cae la audiencia’ explican.”

Diada y filibusteros. Raúl del Pozo

“La obstrucción de las investiduras, el odio sarraceno que se tienen Mariano Rajoy y Pedro Sánchez -además del desprecio, superior a las injurias que se deben- inmovilizan el país. Congelarán las pensiones, los gastos sociales, el crecimiento, la inversión, la renovación de los funcionarios; además , acelera la desconexión en Catalunya, el gran acantilado en el que puede estrellarse el bloqueo. […] El independentismo se ha triplicado, aunque un sabio catalán que suele informarme del ventarrón independentista rebaja la utopía: ‘Se quieren porque se necesitan. En el Gobierno central se está produciendo una guerra fría que beneficia a los dos nacionalismos.”

Per cert, en el mateix diari : “Obama insta a la unidad y defiende la diversidad en el aniversario del atentado. La diversidad no es una debilidad, sino una de las grandes fortalezas del país.” Doncs aixó. Com passa molt sovint, uns no s’apliquen el que prediquen pels altres.

Un altre exemple. La mentira como arma. Pedro G.Cuartango. “Es obvio que la mayor amenaza que Europa sufre en nuestros días es el ascenso de la mentira populista, que ofrece soluciones simples a problemas complejos como la inmigración o la globalización de la economía. La mentira suele ser rentable a corto plazo, pero genera efectos devastadores a largo, como sucedió en los años 30 con el ascenso de los fascismos. Los auténticos líderes políticos son los que dicen lo que nadie quiere escuchar y los que anteponen la verdad a sus intereses más inmediatos. Esto es también aplicable a la prensa, cuyo reto es hoy hacer un periodismo de calidad sin concesiones a la demagogia y con la voluntad de contar los hechos, aunque ello moleste a los poderosos.”

I la UE? En principi, si més no de forma oficial, el procés català continua sent un afer intern espanyol. Es posarà la plana major de Brussel·les a treballar per negociar entre dues parts en conflicte? Es preocuparà de si hi ha una raó fonamentada en la part que no és estat, per tant que no li suposa fàcil? Es dedicarà a donar suport a la part que compleix la condició d’estat, només perquè compleix la condició d’estat?

Mai abans ho haguessim temut. Però avui en dia, Euroa, l’Europa dels drets humans i del benestar col·lectiu no sembla capaç ni sembla interessada a mediar a favor de la justícia, sinó a mantenir -la paradoxa , sense aconseguir-ho- una actitud en favor dels interessos macroeconòmics. Com si la UE s’hagués constituït per assegurar el benestar de les persones i de les poblacions, com a divisa fundacional. Més que no pas d’alinear-se amb el ministre Margallo, tolerar l’eurodiputat Arias Cañete, i enrocar-se amb certs statu quo de dubtosa moralitat, faria bé Brussel·les d’ocupar-se dels reptes majors, com ara questionar-se pels motius del Brexit, com ara posar-se a detenir les màfies internacionals dels Balcans que trafiquen amb els refugiats que estan trucant a la porta de la vella Europa, que s’aprofiten dels més dèbils, les dones per explotar-les sexualment, o dels menors d’edat -10.000 infants desaparescuts- per explotar-los bé laboralment, bé com a subjectes d’extracció d’òrgans per al comerç sanitari. Vergonya política i social dels gestors comunitaris, incapaços de donar resposta a la xenofòbia institucional d’Hongria, de Polònia, mentre es preocupen de “l’estabilitat estatal” , com si això fós un valor moral. I encara més, com si poguessin impedir la dinàmica democràtica dels nacionalismes. Millor que miressin de punir els nacionalismes racistes dins dels estats de la pròpia Unió.

Unes poques i parcials conclusions.

La fortalesa del moviment sobiranista, insuficient degut a la poca implicació d’una part dels revolucionaris domesticats de l’esquerra d’aquest país, que no es decideixen pujar a bord de la nau que sí que permetrà “assaltar els cels” i fer caure un statu quo ultraconservador i corromput, representat per la “casta” política espanyola, i no exclussivament del PP.

La posició tradicionalista del president espanyol Mariano Rajoy. Resulta un bon polític per als seus. La seva inacció peculiar que li està donant rèdits electorals entronca amb l’immobilisme, l’obscurantisme castellà secular. Ara bé, és un mal estadista per al conjunt de la població. A nivell psicològic no permet que la societat espanyola muti de la seva tendència a la falta de diàleg, no li facilita que modifiqui el convenciment atàvic espanyol que consisteix en que cal vèncer l’adversari sense contemplacions ni acords, senzillament arrasant-lo i procurant-ne la humiliació. A nivell de gestió econòmica, bloqueja una entesa amb el 16% de la seva població estatal, que li proporciona gairebé el 20% del PIB, més les dades excel·lents ja conegudes en exportacions, turisme, fires, universitats, etcètera.

I mentrestant, s’entretenen en acusacions mútues entre Rajoy i Sánchez de bloquejar la nació espanyola.

Altres veus. Periodistes internacionals que observen el procés . Tres veus més o menys representatives de la corresponsalia estrangera sobre el procés català. És significativa la coincidència: hi ha una relativa simpatia per la part que es revolta, però hi ha desconcert en veure que després tot queda en molt poca cosa. Cal que de les paraules i els desitjos es passi als fets consumats. Aviat.

“Aiman Zoubir, de la televisió àrab Al Jazeera, Diego Torres, del setmanari Politico, i Koen Greven, del diari holandès NFR, són alguns dels periodistes que han assistit a la reunió. Tots tres coincideixen en una cosa: el procés s’allarga i les seves giravoltes el fan més complicat d’explicar a les seves audiències.” Article recollit del diari Nació Digital.

Si no fos que el continu NO de CSQP, i del sectarisme d’estrenyits de Coscubiela i amics, és deliciós veure i sentir les declaracions del senyor Rabell, en què es situa au-dessus de la melée, com si no calgués embrutar-se les mans – i esllomar-se- per bastir un nou edifici, tot assegurant que el que calen són actes d’acostament fraternal amb l’estat espanyol i que vol “defugir la retòrica” , quan el que està oferint la seva formació no és altra cosa que retòrica d’una il·lusió de canviar la societat i la política espanyola que els fets demostren que majoritàriament no vol ni pot canviar. I, aleshores, amb la retorica ha de continuar utilitzant paraules i conceptes per situar-se en una posició d’indefinició. Semblen revolucionaris domesticats. Quan convé asseguren que volen fer la revolució. Quan s’han de posar a treballar-hi, -i a no entorpir els que l’estan començant- aleshores asseguren que cal l’entesa amb els reaccionaris. Els francesos dirien “drôle de gauche !!” . (Quina esquerra més estranya !!)

En tuit de Joan Lluís Lluís : “Les revolucions fetes des de la puresa generen dictadures o contrarevolucions. I això des de 1789. I a vegades avorten independències.”

Acabem aquests setze dies de setembre amb la convocatòria judicial espanyola per tal de que Francesc Homs, conseller de Presidència en data de 9 de novembre de 2014, hagi de declarar davant el Tribunal Suprem com a imputat per haver afavorit el procès participatiu. Simultàniament, no sembla que cap tribunal espanyol s’apressi a investigar els delictes comesos pels que van conspirar amb diners públics per tal de trobar o fabricar proves que culpessin polítics catalans.

Preguntem : s’ha d’aguantar massa més temps, aquesta indignitat? Confiem que no més de dotze mesos des d’ara.

P.S. Darrera embestida de l’estat espanyol, el disset de setembre. A petició de l’advocacia de l’estat, “el representat permanent de Catalunya a la UE, Amadeu Altafaj, no podrà continuar presentant-se com a tal. La Generalitat va rebre ahir una interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que suspèn cautelarment la denominació de representant permanent.”

De nou, ¿s’ha d’aguantar massa més temps, aquesta indignitat? Confiem que no més de dotze mesos des d’ara.

 

Durant la mateixa franja horària, entre 09: i 10:30, els temes principals són també cas Sòria/Guindos , casos Quer/ nen adoptat , i el cas Rosa Valdeón, la vicepresidenta de Castellà i Lleó enxampada triplicant la tasa d’alcoholèmia. Quant a la Diada, segueixen la mateixa pauta que a TV1 : petit extracte declaració President, resposta Arrimadas / Rivera, Albiol, Escarp; incidents de la minoria cremant símbols espanyols. Cap aproximació als centenars de milers de manifestants, per mirar d’entendre la tipologia dels independentistes. Tot i que era fàcil de trobar-ne de castellanoparlants !!!

Dóna la sensació que, o bé no els interessa realment la qüestió catalana, i per tant no hi ha cap declaració dels impulsors de les manifestacions, ni dels manifestants. O bé que els interessa una visió esbiaxada de la qüestió catalana, focalitzant els extractes informatius damunt les reaccions que descriuen la posició espanyola. Per part de les dues televisions privades, tot i sent lícit el seu model editorial, només fa que perllongar el desconeixement real d’una situació que els afecta i afectarà. Per part de la televisió pública, no és lícit aquest exercici d’ignorància interessada.

Amb aixó, què pot entendre la societat espanyola? Poca importància quantitativa de la manifestació, les incidències radicals dels de sempre, i la fermesa dels constitucionalistes. Aleshores, és estrany que el desconeixement es perpetuï?

I és d’una incoherència que resultaria tendra i innocent, si no fos perquè malauradament ens afecta en la qualitat de vida dels catalans, veure com algunes veus d’opinió espanyols estan canviant allò de que “es un asunto interno, de una minoria de manipulados, sin relevancia política” a la actual constatació de que “es una de los máximos desafios que tiene el estado español actualmente” . En fi res, que no ens poguéssim imaginar, després de com van reaccionar a les diades dels quatre anys anteriors.

&&&&&&&&&&&

Biblio:  “no són les dues espanyes, de Machado, és l’estat”

CANOSA, ara, 12.2.18

 

“hotels catalans conviden veïns múrcia que van patir càrrgues”  ara 12,2.18

 

 

 

 

“la llei, si justa, la democràcia, si lliure, la república, si decent ;  i sempre la dignitat.”

“obeir la consciència pròpia, respectar els drets dels altres, mai serà delicte”

“república és, sobretot, construir espais polítics no despòtics, i obrir espais socials que s’han creat a travers del temps”  Marina GARCÉS

“Excepcionalitats permanents”  GARCÉS  ara, 24.12.18

“la repressió no surt gratis”  PLA NUALART, ara 24.12.17

“verinosa llengua”  L’observadora,  VERA,  ara 18.02.18

How democracies die,  LEVILSY,  ZIBLATT

 

“entendre els fets d’octubre”

GERMA BEL,  ara  15.3.18

 

“l’hora de la serenitat”  M.PUIG,  ara, 11.11.17

“les minves”,  COMADIRA ara, 13.1.18

“trista UE darrera el 155”

J.ANGUSTO, ara 11.11.17

 

“el retorn del llenguatge genocida”  VILANOVA,  ara  22.2.18

 

“dempeus”  ara, 24.12.17  D.FERNANDEZ   ara, 24.12.17

“una pregunta internacional”

MAS-COLLELL, ara, 9.6.19

 

 

2006. Caricatura Mahoma a Dinamarca.

2016  Dicc.Oxford. Postveritat, la paraula de l’any

 

D.GAMPER.  “reflexionar sobre això no val la pena, proposo no escoltar-lo” (a Trump, per dir perdedor a l’alcalde de Londres) 9.6.19

 

Època dels 80’s.  Harry  Frankfurt va escriure “on bullshit”  el polític ha de convèncer, no importa si diu la veritat o no.

 

 

 


Semi decàleg abans d’un mutis provisional.

Tal com han fet els nostres benvolguts C.Viñals, M.Gilaberte, i probablement d’altres, també m’agradaria confessar que arribo al punt en què les meves aportacions quotidianes a l’editorial de Vilaweb començo a trobar-les redundants. El que escric, o ja ho he dit diverses vegades anteriorment, o ja ho han dit d’altres companys de lectura / escriptura.

Crec que arriba aviat el moment de fer un mutis -provisional- i gaudir senzillament de la lectura de tots plegats, esperant idees noves i fresques. Per tant, en els propers dies  aniré  publicant unes propostes  que tinc sobre la pre-república, el momentum república, i la consolidació republicana, per si algú les trobe útils, i en funció de la temàtica que proposi en Vicent. I després silenciarem una mica el teclat, ni que sigui per uns mesos, a l’espera de trobar noves aportacions que jo mateix trobi originals.

Comencem  el semi-decaleg de  cinc propostes avui amb …………..

 

1.Lligar indestriablement la pulsió sobiranista amb el moviment  ecologista / solidari.

Per dues raons. Una de pragmàtica. Els Verds, i en general els moviments progressites -excepte ICV,  que només tenen de progressisme  la seva   autoproclamada condició-  han estat els primers a reconèixer  els drets d’autodeterminació catalana,  els primers a donar suport a l’exili de Brussel·les. Ës per tant  tàctic el fet de continuar tenint-los a prop, de referent.  L’altra raó és més profunda.  Un amic d’un país centreeuropeu, amb el qual podem parlar d’allò diví i d’allò humà amb total sinceritat, em comentava que després de viure cinc anys a Catalunya,  desconeixia els fonaments reals de la nostra reivindicació, i encara tenia prejudicis sobre un suposat “supremacisme”  català respecte als espanyols, i una motivació insolidària alhora d’ajudar les regions pobres espanyoles. Després d’un parell d’hores de conversa, com a mínim vaig treure-li prejudicis, i va agrair informació.

Com és que una persona (segurament arquetip de milers d’europeus de classe mitjana)  estrangera cultivada, objectiva, honesta,  viu  (llegeix, resideix, passa vacances)  durant un temps  casa nostra, i no rep informació verídica des del nostre bàndol?

Com és que la mateixa persona (la mateixa classe mitjana europea) que s’escandalitzaria si el que succeeix a Espanya, succeís al seu país : violència recent policial contra dones, vells, votants en general  desarmats-  ,violència ancestral als toros, als animals; corrupció a la jefatura de l’estat;  tracte injust tribunals : llibertat provisiona manada, atacants Blanquerna, amenaces mediàtiques en el sentit d’afusellar compatriotes, respecte a empresonament líders associatius Sánchez,Cuixart, presos polítics, avisos reiterats UE sobre manca justícia als tribunals espanyols, declaracions grups de treball Drets Humans de la ONU per avisar vulneració drets a Espanya, sentències  TJUE/TEDH contràries a les emeses pels tribunals espanyols ; Otegi, Otamendi,etc…), blanqueig ultradreta;  darreres posicions en rànquings sobre nivell de productivitat, d’ocupació juvenil, d’ ocupació en general, de confiança social, de vacunació, de finalització escolar, d’accès a bon preu a Internet, …..)  i els primers  en malbaratement de recursos públics en AVE’s, aeroports buit,  recentralització i drenatge de recursos, desigualtat laboral, desigualtat de gènere…..

 

etc, etc, etc,  … com és que aquesta mateixa persona (aquesta mateixa classe mitjana europea, encara té més simpatia / tolerància per l’statu quo espanyol que per la reclamació cívica i democràtica catalana?

A part de cadascú de nosaltres individualment, no hi hauria d’haver una ressonància mediàtica més forta, una diplomàtica política més eficient?

 

Per tant, cal relligar els nostres partits polítics -TOTS-,  els de centre-dreta, els de centre-esquerra,  a l’ecologisme, a la solidaritat. Cal que el missatge sigui :  “Catalonia  is : ECO/BUSINESS/DEMO friendly,  Spain is :OLD/LAIDBACK/AUTORITARY society”.

I el missatge ha de ser real, esclar.

Proposta. 1a.

De manera fundacional,  potser després regularment, cal que hi hagi aviat , de nou,  un  “Concert pels valors republicans ;  Llibertat/Igualtat/Fraternitat”

Partits, entitats, associacions han d’organitzar el 2021  a la manera del ja  recordat “Concert per la Llibertat”,   un   nou “Concert per la Llibertat – Nacions sense Estat del món”,  en què el 50% de la recaptació vagi a una organització de la ONU per a promoure l’autodeterminació de les nacions sense estat mundial.

El 2022, un  “Concert per la Igualtat. Gènere, races, condició social”, en què el 50% de la recaptació vagi a una organització de la UE /ONU per a promoure  la igualtat entre les persones.

El 2023 un  “Concert per la Fraternitat. Casa nostra, casa vostra”, en què el 50% de la recaptació vagi per una ONG tipus   Open Arms, o alguna de reconeguda i valuosa, que mereixi el nostre suport.

Cal  identificar  “Catalonia / Catalogne / Katalonien”  amb   “valors republicans”.

Cal fer-ho aviat. Si?

 

 

 

Proposta 2a.

Participació ciutadana, no elitista, en la política. Seriosament. Cal que els ciutadans que ho vulguin  -i que ho mereixin-  participin activament en la política real. Com fer-ho?  Doblement.  1.Procès Constituent   2.Assemblea de Representants.

  1. Procès Constituent. Els ciutadans volen que la llei de lleis no només garantitzi que el gover governarà  pels ciutadans i per als ciutadans, sinó amb els ciutadans. Implicació de tothom en la definició de drets i deures fundamentals.
  2. CASSERC  Consell Assembleari de Representants Ciutadans de la República Catalana  Els ciutadans amb una implicació solidària-social (un mínim d’antiguitat com a voluntaris ONG / treball social ASSOCIANISTA,  estaran en un cens a partir del qual podran participar en una mena de Consell de Cent,  el CASSERC, en el qual, durant un any podran ser elegits en aquesta Assemblea de 99 representants de la societat civil, amb veu i vot, + 1 representant del Parlament, amb veu i sense vot,  per   promoure / modificar legislació.

Proposta 3a.

Alineació  horària i econòmico-social amb tendències europees. Aliances lingüístiques

Hores treball,  hores comerços, costums professionals, administració digital,

Però també  mesocràcia, als instituts, a la Universitat, a l’administració.

 

 

Proposta 4a.

…………………………………………..

 

 

Proposta 5a.

Mitjans de comunicació.  30′ notícies en els idiomes més representatius que es parlen a Catalunya.

 

 

Proposta 6a.

Horaris europeus.

Promoure des de l’administració que els empleats comencin mitja hora abans, i acabin com a mínim, una hora abans. Escurçar temps a migdia per dinar.  De 8:00 a 13:30,  de 15:00 a 17:00, i cap a casa. A gaudir de la tarda vespre. Temps de lleure i d’aficions.  I les tendes, enlloc de tenir-les obertes fins tard, avançar el tancament mitja hora, una hora.

Treballar 36 hores setmana ( 7,5 hores de dilluns a dijous,  6 hores els divendres). Treballar  divendres alternant, setmana presencial, setmana on-line).

I proposar que en la República Catalana, els primers dos anys,  els ciutadans voluntàriament s’apuntin  a treballar “sense cobrar” dues hores per setmana, per tal de reconstruir el més aviat possible l’economia independent (recordem  la reconstrucció alemanya, japonesa, amb els treballadors ajudant gratuïtament l’estat ?, recordem les hores no cobrades per les dones nordamericanes en treballar a la indústria armamentística durant els anys de la segona guerra mundial ?)

Òbviament, qui ho faci haurà de ser recompensat més endavant, d’una manera o altra. En qualsevol cas, que els nostres representants donin exemple de sacrifici en bé del nou país.

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per jaumevall | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent