Memorandum

Jaume Vall

Tridesenes

0

Julinsard

Del 21 al 31 de juliol

Un jorn més fa el sol, au, adéu-siau,
enguany la canícula és a redós,
ni ha caigut a plom ni ha enfilat els trenta graus,
s’ha mostrat discret, lleuger i seductor.

No falta la tempesta amb gotes grosses,
clos el portó i a recer dels llampecs,
en gris els camps, els tolls, veure la mar grisa,
quan se’n vagi, la terra molla i l’aire fresc.

L’any que vé, serà implacable com un forn,

vesprada espessa i molla, regalim de suor,

lent el moure’s i el passejar, lent i xop,

com la camisa blava del poli perdedor.

El juliol que  vé ja tastarem l’infern,

Quan els raigs solars ens feriran la pell,

L’ombra no serà comfort sinó refugi,

I un embús a l’asfalt esdevindrà turment.

L’ombra no serà comfort sinó refugi,

I un embús a l’asfalt esdevindrà turment.

L’escalfament va esdevenint real.

El rastre mercurial  apareix àlgid, de por,

Enyor tebi estiuenc de Capri blanca, suau, blava,

Sotmesos ara al cabdill itàlic ferragost.

O al ponent sec i aspre de la  nostra costa brava.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Apunts al natural d’un vespre històric, mediterràniament

0

Quarta planta, terrassa del Museu d’Història de Catalunya. Port Vell, Barcelona. Prop de les vuit del vespre. Ara mateix l’hora del dia en què el color del cel -amb el permís dels núvols- es va igualant amb el del mar, camaleònicament, esdevenint un blau-gris clar . Més semblant a un paisatge normand de Monet que no pas a un cel flamenc de Vermeer. Aproximadament.
L’aire porta la humitat del Port Vell barceloní. Des d’aquí es veuen iots, algun creuer. Al fons la silueta apaïsada, com de lleona en repòs, de Montjuïc. Sembla voler besar l’aigua del mar. O sembla estar expectant. Qui ho sap. Ai! Montjuïc, testimoni emmudit  de tants fets solemnes.
Darrera els micros on parlaran els cinc caps de la llista transversal del 27/S -Junts pel Sí- s’estén la Barcelona múltiple : l’antiga romana, la gòtica ,  també la poc coneguda renaixentista. La barroca menyspreada, la neoclàssica d’importació i la romàntica neomedieval-modernista. La revitalitzada per la Renaixença, la trista pel jou dictatorial, i finalment la victoriosa modernitat olímpica.  Per entendre’ns, els pinacles agosarats de les dues catedrals de la ciutat,  el sòlid edifici funcionarial afrancesat de llicorella negra i finestres simètriques. Més lluny, la basílica del Tibidabo i la Torre Collserola. Deunidó. Barcelona als peus, amb la vitalitat comercial i turística de milers de persones atrafegades que ni intueixen -potser ni els importa- el futur que tot el país s’està jugant en els propers mesos. Llibertat i Benestar. I cinc persones  desbrossaran aquest camí cap a l’estat propi  mentre rebent tot d’invectives -i alguna agressió- dels còmodament instal·lats en la situació de dependència actual.

No hi ha canapès ni copes de cava, tot i que els convidats que van accedint i s’asseuen a les reservades podrien ser hostes , residents o amics de Sant Gervasi, o Sant Andreu de Llavaneres, o Sant Vicenç de Montalt, a punt de gaudir d’un aquells parties exclusius, trivials, estiuencs, en els quals s’arriba amb la camisa blanca planxada, un vestit elegantment acolorit, i un bronzejat incipient. De cop i volta l’altaveu atura la música ambiental, i una locutora anuncia el nom dels cinc polítics que estan a punt de fer acte de presència: Oriol Junqueras, Artur Mas, Muriel Casals, Carme Forcadell, Raül Romeva.
Sóc en el lloc correcte? La resposta és en el moviment dels reporters gràfics, que tot donant l’esquena a l’escenari, comencen a enfocar impacientment cap el mini passadís on estic, entre la barana de cables d’acer que ens separa de les teules de l’edifici, i la filera de cadires dels periodistes “de veritat” que cobriran l’acte. O sigui que sí, sóc en el lloc correcte. Esperarem. En pocs segons, els cinc personatges passen pel meu costat, en fila índia, i amb una lleugera tensió al rostre.

Els vigilants que discretament els acompanyen porten americanes fosques, camises fosques, micròfons i auriculars. S’han estalviat les ulleres de sol, innecessàries per l’hora, i no  provoquen la mateixa impressió acoquinadora que els seus homòlegs hollywoodians.

Damunt el sobri entarimat , al costat de dues banderes -cal dir quines? la senyera i la blava estrellada de la UE-, els cinc primers noms de la llista es disposen a prendre la paraula, per torns, i començant pel president d’ERC, Oriol Junqueras :“Vivim un moment excepcional”, i en el seu parlament desgrana de nou el discurs social que lidera aquest moment d’unió per anar bastint la República Catalana, fent èmfasi en els objectius que la candidatura ha d’assolir.

Passa la paraula al President Mas : “Urnes sempre, per a qualsevol decisió transcendent, la veu de la ciutadania. Estem preparats perquè s’ha treballat finament en els darrers mesos”. Menció especial per en Carles Viver i Pi-Sunyer.

És el torn de Muriel Casals : “Cal recordar d’on venim. Cal fer esment de la nostra capacitat de resistència. Ara ja no és moment de voler transformar Espanya, sinó de transformar la nostra relació amb Espanya. Inserir-nos, lliurement, en la diversitat d’Europa.”
(La sirena d’un creuer que llisca per les aigües del port, un so intens, greu i curt, fa de contrapunt lubrificador, a la solemnitat de les paraules pronunciades)
“Passem de ser resistents que es queixen de les injustícies a proactius que proposen nous models nostres de justícia”

Parla Carme Forcadell :Tornarem a omplir els carrers, aquest cop la Meridiana. Tots , tots els demòcrates estan convocats. I desprès farem el 27/S. Ho farem i guanyarem.”
És el torn final, Raül Romeva, ara líder d’aquesta llista electoral. Primer amb el discurs après, sense papers: “Cal constatar l’estranyesa del moment, dels companys de viatge, l’anormalitat del procediment. Tot per guanyar una normalitat present en els països i en les societats normals. Ja vindran els moments normals, ara toca una diversitat , de trajectòries socials, d’arc ideològic. D’això va la cosa. De sumar per fer una llista de persones, però sobretot una llista de voluntats. No nomès volem fer-ho bé (al·ludint a fer les coses amb finor com ha anunciat abans el President Mas), sinó que definitivament volem fer-ho. Tenim l’oportunitat d’exercir el dret, el mandat social de comptar-nos. I d’actuar en conseqüència. D’això va la cosa. Anem a totes… anem a totes.”  Encara no ha acabat.  Ara treu un paper. No vol cometre cap error en el que dirà, i en l’ordre en el que ho dirà. Això promet.

” –Si el 27/S aconseguim una majoria al Parlament, hi haura una declaració  solemne per tal de proclamar  la Independència en un termini no més llarg de divuit mesos. En aquest perìode el Parlament constituït atorgarà un mandat al Govern per tal d’enllestir les estructures d’estat que permetin la desconnexió econòmica, legislativa, política de l’estat espanyol.

-També es redactarà i es refrendrà una nova Constitució,  enriquida de baix a dalt, amb les aportacions de tots els ciutadans que ho desitgin, per tal de que amb el redactat definitiu, sigui la Carta Magna de tots.

-Aquestes tasques de construir i aplicar una nova legalitat conviuran amb les necessitats socials, no s’oblidaran les urgències diàries de les persones amb risc d’exclussió de qualsevol tipus.

En cas de bloqueig per part de l’estat espanyol, que impedeixi les actuacions del Govern  o del Parlament de Catalunya, aplicarem la Declaració Unilateral d’Independència, i els mecanismes de Transitorietat Nacional.

Anem a totes. Ho farem, i ho farem bé.

Som conscients dels riscos, i de les oportunitats.”

Unes paraules en aranès (occità), complicitat amb Vielha.
Punt i final. Aplaudiments.Aplaudiments de Liceu, per entendre’ns. No estentoris, sinó educadament convençuts.

Potser són això, les estructures d’estat. Les essencials estructures d’estat. Una massa crítica de dirigents  que ja han tastat el poder de veritat, massa elitista per fer el ridícul, massa convençuda per desdir-se del repte, massa treballada per arriscar-se inútilment,  sense la perspectiva del triomf conseqüent als riscos afrontats. A més a més de la legislació, les infraestructures i les comunicacions, i els contactes diplomàtics. Però, per damunt de tot, governants que tinguin talent i coratge, per “anar a totes.” Estructures d’estat : les acabo de veure desfilant davant meu: Presidents de Govern, de Parlament, Consellers diversos, Líders d’Associacions d’afiliació nombrosa i influència cabdal, Periodistes mediàtics, Diputats afins i Eurodiputats reconeguts. Les seves parelles, i els amics / amigues de les parelles. Massa crítica de governants que ha tastat el poder, massa prudència calculadora, massa gent important que arrisca massa, massa treball discret  o publicitat, massa en joc perquè no es tingui prou segur el resultat del triomf.

S’acaba l’acte oficial.  Montjuïc encara és al seu lloc. La silueta  arrodonida amoroseix la història truculenta que ha anat incrustant-se en les seves pedres i racons. Testimoni de tants moments històrics. Ara en té un més per explicar.  Recordem aquest vespre. Un altre Rubicó. Unes altres naus cremades. Un altre camí de no retorn vers la llibertat nacional.

He assistit a un acte de solemnitat que anirà trobant el seu lloc d’importància dins la història de Catalunya a mesura que es produeixin els esdeveniments encaminats al triomf. Que vol dir  assolir la condició d’estat sobirà dins una comunitat d’estats europeus demòcrates, pròspers, cultes i endreçats.  Traspuava un cert sentit transcendent, dels fets i de les paraules. Però com que som així, aquest momentum, importantíssim, és matisat per la nostra condició de ciutadans laboriosos, menestrals, artesans, comerciants, que li resta majestuositat i li confereix empatia. S’ha estat a l’oficina, al taller, al comerç,  davant l’ordinador fins fa poc, i ara cal anar aviat a casa, que demà tornem-hi.

Es respira història -en minúscula, no fos cas-,  sense barroquismes però sí amb molta finezza. Solemnitat a la manera catalana. Mediterràniament.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No és país per a sectaris

0

(I no és article per a ICV-votants, aviso)

A EUA fan servir una expressió que trobo molt contundent per expressar un rebuig definitiu a l’actuació d’una altra persona o entitat. “Shame on you” (Vergonya per a tu / vosaltres).
Sense incloure paraules malsonants ni insults, resulta probablement l’acusació més ferotge que es pot fer a qui li retreus alguna cosa feta o dita. “Vergonya per a tu” !!! , gairebé una maledicció. Té força, molta força. Estàs expressant el desig de que l’actuació, que consideres pèssima, d’aquella persona o grup de persones, no passi desapercebuda, ni quedi impune. Ans al contrari, que sigui coneguda per la comunitat, perquè la vergonya sigui pública. Desitges que qui ha fet tan de mal passi vergonya, pateixi aïllament, provoqui rebuig , personal, social, i finalment pugui servir com a acte de contrició i qui sap si de modificació del comportament.

Bé, aquests dies, veient i escoltant el que fan i el que diuen els líders d’ICV, m’ha vingut al cap aquesta imprecació. ICV, Iniciativa per Catalunya els Verds. Repetim-ho bé. Iniciativa per Catalunya. No Indecisos Cagadubtes, ni Inconscients Carallots, ni tampoc Inútils Cavallsdetroia. No.INICIATIVA per CATALUNYA.  (Recordem el gag de “Polònia”, sobre les sigles ICV. Felicitats guionistes, sou uns cracks intel·ligents)

En principi això vol dir que es defineixen com a partit polític que vol tenir idees, reflexions, ideologia, en favor de la comunitat de ciutadans del nostre país.No vol dir que deixen la INICIATIVA, a partits de FORA DE CATALUNYA, sinó es dirien NIC-QATIPN-elsPursNS : No Iniciativa per Catalunya – Que Altres Tinguin Iniciativa per Nosaltres els Purs i No Sectaris.

En fi.

Esclar que el joc polític sempre és un equilibri entre fer actuar els afins i els no afins segons la teva ideologia, i simultàniament fer el possible per tenir com més votants millor, per continuar tenint recursos parlamentaris, econòmics i socials, per fer actuar els afins i els no afins segons la teva ideologia. Fins aquí estaríem d’acord.
Ara bé, també cal trobar un equilibri entre el que els teus principis ideològics anuncien, i la tendència històrica que marquen els temps. Tampoc no és tan difícil d’entendre. Ni els pares fundadors eren sants barons amb la virtut de la infalibilitat, però deunidó la seva autoritat moral. Ni tampoc cal trair aquests principis a la primera ocasió que surt. En tot cas, un partit d’esquerres, en el marbre del capitell del seu edifici virtual hauria de tenir un parell de idees gravades indelebles. “Servirem al poble dins del qual hem nascut, crescut, i del qual rebem els recursos.” , “Tindrem una actuació impecable , honesta, justa, equitativa, en la mesura de les nostres capacitats”
Per un partit d’esquerres “Servir al poble,” en principi hauria de significar  posar-se al costat dels qui reclamen fer una REVOLUCIÓ, pacífica, democràtica, social, iniciàtica. I “Tenir una actuació equitativa“, hauria de significar d’ acceptar de donar a cadascú el que és seu, sense PRE-JUDICIS de valor, ni SECTARISME.

Ara bé, si qui ha recollit el llegat dels resistents catalans contra la dictadura franquista, prefereix , per tàctica política, posar-se al costat d’aquells que, venint de l’estat espanyol demostren tenir força PRE-JUDICIS i SECTARISME, al mateix temps que no entenen gaire cosa de la resistència viscuda i reprimida a Catalunya -per esquerranosa i per catalana-  i proposen creure en FEDERALISMES que ens duran a una vida  política millor, si realment els actuals gestors hereus comunistes catalans tenen aquestes creences de coses no tangibles -¿no eren agnòstics o ateus , per definició?  aleshores :
a) no saben la realitat del país en que viuen (malament per a un polític)
b) saben la realitat del país en que viuen , però tenen altres interessos superiors (trenqueu el marbre del capitell amb els principis fundacionals)
c) les dues opcions a) i b) són correctes, i al mateix temps, hi ha una certa peresa intel·lectual que fa que amb declaracions tòpiques contra “la dreta” es puguin salvar les carències reals de la proposta. (Com si refusar de lluitar per obtenir la teva llibertat, braç a braç amb els que, diferents, també la desitgen i posar-se en mans de qui no te la vol concedir, però comparteix els mateixos PRE-JUDICIS ideològics, fos una actuació heròica.)

i d) Per cert, algú s’ha parat a pensar en el fet que renunciar a un bé objectiu, -avui en dia que la pertinença a l’estat espanyol perjudica els ciutadans catalans ja és un fet objectiu- per no haver de compartir files amb rivals ideològics és una manifestació de auto-desconfiança? Qui creu en la seva pròpia força , i en la força dels seus arguments, lluitarà al costat dels que volen la llibertat, i desprès d’aconseguir la sobirania ja convencerà els seus rivals de la bondat del missatge particular. Per la mateixa raó, qui renuncia a lluitar al costat dels que volen la llibertat, per puresa ideològica, per no contaminació de l’altre, no està donant un missatge profundament dèbil, de falta de convicció en la bondat dels seus plantejaments, de saber-se incapaç de convèncer els teus conciutadans que també volen la llibertat, però potser estan “equivocats” en algunes idees econòmico-socials?

No és una mica de falta de liderate, de dèficit de conviccions, de comoditat “conservadora” …. de falta d’ INICIATIVA ?  En qualsevol cas SHAME ON YOU !!!

Nota. Si es prova de substituir on diu ICV, per PSC, o fins i tot UDC, i es fan un parell de retocs sobre l’origen comunista, esquerranós, i es modifica lleugerament per l’origen inclusiu, o bé l’origen democrata-cristià dels fundadors (Malaguanyats Rafael de Campalans, Carrasco i Formiguera, i altres lluitadors NO-SECTARISTES, profundament demòcrates-inserits-en-el-seu-país) , l’article també té sentit.

Per acabar. Espero que els ciutadans posin a cadascú al seu lloc. Que les votacions del proper 27/S reflecteixin el suport ciutadà cap els partits i les persones valentes, coratjoses, col·laboratives, i no-sectàries,  que han posat l’interès comú per obtenir la sobirania de la nació catalana, per damunt de l’interès particular d’assegurar-se un seient retribuït i fàcil en el Parlament Català.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tridesenes

0

Juleana

De l’11 als 20 de juliol

Fou tòrrid, bergant, es recorda misteriós,
el sabíem olímpic, i nostre com la sega,
verd, vermell i groc, meló, préssecs i albercoc,
per a la collita, a pagès, cremava hostil la terra.

I ara se’ns presenta plàcid i suau,
tranquil.la morositat que ens convida,
gaudir l’ombra de la morera en pau,
descobrir com és de perfecte un migdia.

El soroll d’una síndria quan s’esquerda,
l’estridència inútil de les cigales,
el regust de samfaina amb fines herbes,
tensió eròtica,  platja i migdiada.

I ja crescuts, quan Caront recull els pares,
i el proper torn, qui ara en  bufem cinquanta;
a les tres, roseguem  silencis de nit

estiuenca, perquè en deu minuts ens

esperen, dolls de festa nens i nenes.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per què no serem independents?

5

A veure:

1.  El 9/N va haver-hi un fet d’aquells que capgiren una part de la història (potser de la Història, ja ho veurem), en tant en quant suposen un canvi de paradigma.
El punt d’inflexió va ser obrir els col·legis electorals en massa, amb el suport de 40.000 voluntaris i centenars de votants fent cua a les 9’00h del matí. Jo que vaig participar en una mesa electoral del Maresme mai oblidaré les sensacions a primera hora del matí, quan els primers votants ja estaven esperant, la il·lusió als ulls, la determinació al rostre, i alguns per l’emoció, i la transcendència del moment, els nervis a mans i cames..
La prohibició, l’intent de prohibició de la legislació espanyola, va ser desoïda, desobeïda. La llei espanyola era menystinguda per un 30% dels ciutadans amb dret a vot, sense que això signifiqués cap violenta insubordinació, ans al contrari, una valenta insubmissió. Aquesta “força tranquil·la”, en paraules miterrandesques , de tot de gent, ciutadans de classe social diversa, d’ideologia diversa, de psicologia diversa -i per tant de resiliència i coratge gradual- aquesta munió de persones amb una motivació comuna il·lusionant va capgirar la nostra història.
La va capgirar amb brillantor als ulls, somriure als llavis, coratge a les entranyes, memòria al cervell i  dipositant a les urnes el vot Sí-Sí  amb tota l’energia del moment , i l’acumulada durant dècades i segles.

A les 20’00 del vespre, aquells somriues matiners es van transformar en eufòria per l’èxit aconseguit. Un èxit definitiu, un canvi social definitiu. Que havia de ser un canvi polític definitiu.

Semblava que l’optimisme pausat d’en Vicent Partal era correcte. Comptant els vots del NO -mai agraïrem prou els qui van votar Si-No, o bé No, conciutadans valents, compromesos, imprescindibles- va haver-hi 2,3 M de ciutadans lliures que deixaven de comportar-se com a súbdits espanyols. Poca broma.

 

1.1 Però, un canvi social, mental, paradigmàtic , no vol dir una victòria immediata. I aquest estat de satisfacció nacional va durar uns dies.
La conferència del President Mas reclamant unitat electoral i la contraconferència del líder Junqueras apostant per a la diversitat guanyadora, van trencar la màgia.

Des d’aleshores una intuició ha anat voltant els meus pensaments. L’escepticisme que s’anava greixant amb tot de declaracions i fets dels protagonistes polítics, en el sentit de dubtar si realment existia una voluntat ferma, però ferma, ferma! , generosa, històrica, de superar provisionalment la dinàmica de partits. Dubtes si s’arribarà a la massa crítica de ciutadans que ha de permetre una majoria victoriosa a les properes eleccions al Parlament.  Finalment, una sensació de psicologia perdedora, inconstant, en arribar els grans -i escassos- moments  on les persones corrents podem fer esdevenir històrics.

Fins que durant la  segona quinzena de juny he trobat els raonaments que permetien verbalitzar aquesta decepció. Ha estat mentre llegia el llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat .  Barcelona : Edicions 62, 2014. ISBN 978-84-297-7318-7.   Escrit pel professor d’història Yuval Noah Harari el 2011 (Sapiens. A brief history of Humankind) . Ara és una mica més fàcil explicar per què no serem independents, en cas de que la desunió desincentivi la força arreplegada durant les manifestacions sobiranistes multitudinàries  dels darrers anys.

1.2 L’ésser humà, el sàpiens del qual parla l’historiador, té unes característiques, sobretot mentals, que ha anat desenvolupant al llarg de generacions. Relativament recents : 70.000 anys de Revolució Cognitiva dins d’un període de 2,5M d’anys de gènere homo, que incloïa l’espècie ergaster, erectus, habilis, florensis, etc.
Si d’aquests 70.000 anys en treiem l’etapa de caçador-recolector (uns 50.000 anys) queden uns 15.000 anys de mentalitat homo sàpiens sedentari, , és a dir de Revolució Agrícola.
I aquesta revolució, de les tres o quatre més importants de tota la història de la humanitat,  és el punt d’inflexió que va aportar els avantatges / els desavantatges que avui en dia encara incorporem en la nostra genètica.  Segons l’escriptor la qüestió és per què una revolució, la que sigui, cruenta o incruenta, pot esdevenir victoriosa o perdedora, degut a la condició humana.  Conclou que  pot resultar guanyadora si té una de les dues condicions:
a) una minoria important decidida al sacrifici individual i col·lectiu per aconseguir el seu ideal. Ha de ser quantitativament rellevant, però no cal que sigui majoritària. El comportament dels seus membres per convèncer -pacíficament o no- els altres resultarà definitiu. Per tant aquesta minoria activa ha de ser força homogènia, coratgosa, i amb talent.
b) una majoria incontestable, que arrossegui els indecisos, cap a la massa crítica definitiva,  per fer que el canvi sigui inexorable, que ja ningú en tingui dubtes sobre la irreversibilitat del nou paradigma. Si la meitat d’una població creu fermament en l’adveniment d’una nova situació, la situació es produirà, perquè dins a l’altra meitat passiva, alguns d’ells voldran apuntar-se a cavall guanyador, a la moda, a la novetat, al comfort social, i per tant, els reticents reals al canvi passaran a ser minoria minoritària.

En paraules textuals del llibre :

” Hem de tenir clares les diferències entre   objectiu, subjetiu i intersubjectiu. Un fenòmen objectiu existeix independentment de la consciència i de les creences humanes. La radioactivitat, per exemple, no és cap mite. (…) El que és subjectiu existeix en funció de la consciència i les creences d’un sol indivdu. Despareix o canvia si aquest individu concret canvia de creences. (…) Una cosa intersubjectiva existeix dins d’una xarxa de comunicació que uneix la consciència subjectiva de molts individus. El fet que un sol individu canviï de creences, o fins i tot el fet que es mori, té molt poca importància. En canvi, si la major part dels individus d’una xarxa moren o canvien de creences, el fenomen intersubjectiu es transformarà o desapareixerà. Els fenòmens intersubjectius no són fraus malèvols ni farses insignificants. Existeixen d’una manera diferent dels fenòmens físics com ara la radioactivitat, però el seu impacte en el món pot ser enorme.  Molts dels actors més importants de la història són intersubjectius : la llei, els diners, els déus, les nacions…

(…) El dòlar, els drets humans i els Estats Units d’Amèrica existeixen en la imaginació compartida de milers de milions  de persones, i cap individu, tot sol, pot amenaçar-ne l’existència. El fet que jo sol deixi de creure en el dòlar, en els drets humans o en els Estats Units d’Amèrica, no té gaire importància. Aquests ordres imaginats són intersubjectius, de manera que per canviar-los hem de canviar simultàniament la consciència de milers de milions de persones, i això no és fàcil. Un canvi d’aquesta magnitud només es pot dur a terme amb l’ajuda d’una  organització complexa, com ara un partit polític, un moviment ideològic, una confessió religiosa. Ara bé, per establir aquestes organitzacions complexes, can convèncer molts desconeguts perquè cooperin entre si.  I això només passarà si aquests desconeguts creuen en uns quants mites compartits. Per tant, per canviar un ordre imaginat establert, primer hem de creure en un ordre imaginat alternatiu.

Per desmantellar una gran empresa francesa com Peugeot, per exemple, necessitem imaginar-nos una cosa més poderosa, com ara el sistema jurídic francès. Per desmantellar el sistema jurídic francès necessitem imaginar-nos una cosa encara més poderosa, com ara l’Estat francès. I si també volguéssim desmantellar l’Estat francès, hauríem d’imaginar-nos una cosa més poderosa, encara.”  (Yuval Noah Harari .   Sàpiens,  pàg.171-173)

 

 (ara no em val la broma fàcil de que per desmantellar una cosa  poc poderosa com ara l’Estat espanyol, no cal una cosa massa poderosa  per part nostra)

 

 

2. Catalunya  juny/juliol 2015 . Bé .  I ara què tenim? Què no tenim?

SÍ tenim  ben greixada la societat civil  :  ANC, Òmnium  et altri : Podemos, FCB, alguns Col·legis Professionals, Instituts de Cultura, Associacions, Sindicats, Mitjans de Comunicació,  …

SÍ tenim ja convençuts  uns  càrrecs electes :  CDC, ERC, CUP, AMI, et altri  : part d’UDC, part d’ICV, part de Podemos (?) …

¿N’hi haurà prou per desmantellar un ordre imaginat potent, de 500 anys de durada, 300 anys de repressió constant, i quasi 40 anys de constitucionalisme pretesament modern i democràtic, però ja inserit en l’ordre imaginari espanyol?

NO tenim

a) una minoria important disposada a transgredir la realitat amb sacrificis reals, vitals. I millor que ja no calgui fer-ho.  Però tampoc amb sacrificis incruents, però d’alt risc, com per exemple financers, judicials,  laborals.  Sacrificis reals, tangibles, no només de manifestacions pacífiques i alegres.

Aquesta minoria important disposada a sacrificis no arriba a un 5%.   Perquè,  algú es creu que hi ha  un mínim de 300.000 catalans majors d’edat ( 5% sobre  6.000.000)  disposats al que sigui per canviar “l’ordre imaginari” actual ?   Jo no calcularia més de  30.000 ciutadans, molt poc. ( 0,5 %)
 b) una majoria incontestable que arrossegui per al·luvió, com un allau,  l’altra part de la societat fins a una massa crítica definitiva, que provoqui  irremeiablement la sensació de  marginalitat dels que es veuen en minoria. En aquest sentit , les eleccions del 24/M, van demostrar que hi ha una majoria sobiranista als ajuntaments, però no una majoria incontestable capaç d’arrossegar la minoria unionista fins a la marginalitat.   Aquesta majoria  ha de ser incontestable, perquè sense massa sacrificis, senzillament per allau abassegador, com un tsunami, faci canviar  una part dels unionistes passius, per tal de que vulguin afegir-se al mainstream sobiranista. D’aquesta manera  ja només quedarien  els unionistes actius, minoria residual. Aquesta majoria incontestable hauria de ser per definició del 50% mínim.  Uns 3,0 milions d’independentistes compromesos.  I fins que no es demostri el contrari, no tenim aquesta majoria.

Per tant, no tenim cap de les dues condicions que històricament han estat imprescindibles per canviar el marc mental, de poder, polític, econòmic, social, religiós, que s’han anat produïnt a la història, majorment europea dels darrers vint-i-cinc segles.
Per la qual cosa encara no és possible d’aconseguir canviar aquest paradigma estatal, i guanyar l’enfrontament contra l’statu quo vigent estatal. Enfrontament econòmic, financer, diplomàtic, legislatiu, representatiu, social, en definitiva política. L’estat espanyol és feble?  Sí.  És un estat incompetent, injust, insolidari, malbaratador, excloent, gairebé en fallida? Sí. És un estat poderòs? No. Però és un estat.  I per poder desballestar un estat, recordem, què necessitem, un ordre imaginat  -la República Catalana-, encara més potent.

 

2.1 Històricament  ha estat molt, molt díficil trencar l’hegemonia de l’establishment, i canviar el marc de poder.  I hi ha hagut força intents. I el resultat en la majoria dels casos ha estat nefast pels qui aspiraven a canviar una situació d’injustícia. En altres paraules, sovint han guanyat els que tenien la força més que no pas els que tenien la raó.  Ull viu.

Recordem-ne alguns . Només alguns ,  (i que em perdonin els historiadors si alguna dada no és del tot exacta) .

Per ordre cronològic  invers :

Segle III aC  : Els ilergets, habitants de les terres que avui són comarques lleidatanes, comandats pels germans Indíbil i Mandoni es revolten contra les legions romanes.  Resultat, desfeta indígena, victòria dels invasors.

Segle I aC :  Spartac, gladiador agosarat i líder agrupa uns milers d’esclaus i estrangers per lluitar per la seva llibertat. Aquesta rebel·lió és coneguda com la  Tercera Guerra Servil -així doncs n’hi havia hagut almenys dues més-.   Resultat, derrota dels revoltats, victòria dels esclavitzants.

…  (si algú en sap alguna de significativa durant l’Alta Edat Mitjana,  pot afegir-la)

Segle XIV : Revolta de la Jacquerie. Així es coneixien els pagesos i classes humils franceses que es rebel·len contra els nobles que els estan empobrint amb taxes i tributs, però que no els defensen dels atacs dels anglosaxons. Resultat, després de moltes batalles sagnats, devastadores de pobles i castells,  derrota dels camperols, victòria -i venjança- dels nobles terratinents.  (Per cert, avís a navegants : El 10 de juny de 1358, el líder revolucionari  Guillaume Cale accepta la invitació per anar desarmat a negociar amb els aristòcrates. Contravenint les lleis de la cavalleria, i de la guerra, els aristòcrates  el segresten, el torturen i l’assassinen)

Segle XVI  :  Revolta dels camperols alemanys.  Impulsats pel nou missatge  religiós de Luter, en contra de la jerarquia catòlica romana i en favor de la lliure interpretació de la Bíblia, els pagesos i grangers alemanys s’uneixen i es revolten per tal de deslliurar-se del jou noble, principesc dels comtats germànics, i obtenir  més autonomia personal, abolint la servitud, i més autonomia religiosa elegint els seus representants religiosos.  Resultat, victòria i aixafament dels rebels. El 1523 l’exèrcit dels camperols és anoerrat per l’exèrcit dels prínceps alemanys que -per lluitar junts contra els humils sí s’han posat d’acord-.  (Per cert, avís a navegants. Luter, el renovador de l’església, el fundador del protestantisme i de l’autonomia respecte de Roma, dona suport als prínceps “perquè no pot ser que tota la societat tingui el grau màxim de llibertat, i convé que hi hagi els elegits que governin al poble humil”)

Segle XVII :   Guerra dels Segadors.  1640-1659. Després del Corpus de Sang per protestar contra els “mals usos” del govern del Duc d’Olivares,  i el comportament  violent de la soldadesca castellana. El 7 de juny de 1640, per Corpus, els avalotats maten entre 12 i 20 funcionaris reials. Rebel·lió, repressió, rebelió. La revolta esdevé guerra.  El 7 de setembre de 1640, es reuneixen els representants de la Generalitat amb el delegat del Cardenal Richelieu, que representava el rei Lluís XIII de França. Catalunya esdevindrà una república  independent respecte de Castella,  i estarà sota la protecció  de França.  De setembre a desembre, l’exèrcit del rei espanyol Felip IV avança pel Principat, guanya batalles i realitza una repressió ferotge contra el país.  Resultat,  el 1652, Barcelona cau en mans de l’exèrcit del rei castellà,  Catalunya perd definitivament el Rosselló.  1659, Tractat dels Pirineus.

Segle XX :  Tenim tots els exemples recents que podem recordar.  Gairebé totes les revolucions colonials, tant les que han triomfat com les que no han suposat sang, suor, llàgrimes i devastació. No serà que els faltés la raó, a tots els que van revoltar-se contra els repressors. …Però pocs se’n van sortir.

N’hi ha alguna no tan coneguda.  Berlin, 1917/1918  units pel desig social i econòmic que emana de Marx i els pensadors comunistes,  es funda i s’organitza  a Alemanya el Partit Comunista Alemany. El 1919  els membres del partit proven de provocar  una revol·lució a la capital alemanya.  Malgrat els avisos d’una de les seves lideresses, Rosa Luxemburg, que constata que la rebel·lió és feble en termes numèrics, els revolucionaris s’enfronten amb el poder.  Resultat, El P.S.A ,socialdemòcrates, i el Freikorps, extrema dreta, s’alien i derroten els comunistes  amb l’ajut policial i militar.

 

Hi ha hagut contra-exemples, en els quals han vençut els revoltats, els qui aparentment eren “els bons”, “els que tenien  la raó”?  Sí

Dels més recents :

Segle XVII .  Revolució gloriosa, 1688.  Anglaterra

Segle XVIII. Revolució  Francesa… i Nordamericana

Segle XX.   1970’s Revolució portuguesa, dita dels clavells

Segle XX.  1990’s  Revolució bàltica

Sens dubte. Però…. compte amb els contextos.  Cohesió i determinació anglesa.  Llunyania geogràfica nordamericana. Decadència barroca francesa. Implosió imperi soviètic.

Compte amb el context de cada revolució triomfant, per cada  moltes revolucions fracassades.

 

3.  Els amables lectors que han arribat fins aquest punt, ja mereixen saber que el títol d’aquest apunt , provisionalment Per què no serem independents?  en realitat és :

Per què no serem independents si no actuem amb unitat?

O dit d’una altra manera :   Per què serem independents si ens mantenim units, cohesionats?

(Probablement hagi aconseguit més lectures amb el  primer títol provocador, que ho hagués fet amb aquest segon títol menys provocador.  Si  ha estat així, feina feta. Si no, mala sort.)

 

En tot cas, l’optimisme pausat del director de Vilaweb, constatat al llarg dels darrers anys de llegir-lo i escoltar-lo en directe, també és el meu.
Esclar que serem independents. Per tres raons. La primera s’escriu amb Ll de llibertat. Qui ha tastat la llibertat no tornarà a acceptar deixar de ser-ho, ja no acceptarà una millor submissió.  I a fe de Déu que hem començat a tastar el que pot ser tenir una societat , un poble  “unit, alegre i combatiu”. La segona raó s’escriu amb V de votar. S’estan començant a veure, i a intuir,  com a resposta a la transcendència del moment, moviments importants entre els partits polítics. Aquest momentum que vivim  els farà entendre que sí, que ara cal una majoria disposada al sacrifici -incruent-  que es converteixi en una majoria definitiva, una massa crítica incontestable que voti sobiranista el proper 27/S. Amb una tan enorme contundència ,  necessària per poder desmantellar un ordre imaginat  que ja ens és inútil, l’estat espanyo.  Per poder-ne construir un altre, una República Catalana,  més justa, més pròspera,  més equitativa, més inclusiva, més democràtica.  Una Catalunya , estat independent europeu, molt  millor del que ha estat com a comunitat autònoma.

Entremig de la V. i de la Ll. posem-hi un Cat.
V.Cat.Ll., visca Catalunya lliure !!!!!

 

Però en falta una tercera de raó. I és la que hem estat analitzant en aquest bloc.  En termes del llibre Sàpiens,  cal  sempre una majoria determinada capaç de substituir un ordre imaginat, hegemònic, en aquest cas l’estat espanyol, per un altre, l’estat català.  Ara mateix,   segons les característiques necessàries exposades per l’historiador Noah Harari, els sobiranistes catalans no estem en disposició  demogràfica, bèlica, per tal d’aconseguir desballestar l’ordre constitucional vigent.

Aleshores, com ho aconseguirem?

Per què  -SÍ-  serem  independents?

Serem independents perquè sabrem aprofitar (Serem independents si sabem aprofitar) l’escletxa històrica que tenim al davant nostre :  Una època de crisi, és a dir, de falta d’estabilitat, en que per definició  hi ha canvis substantius. Una època de revifament -mai ha desaparegut del tot- del sentiment nacional. Alguns cops excloent : Front Nacional francès, Alba Daurada grega, Xenòfobs a Hongria, UKIP excloents al Regne Unit,  Lega Norte  italiana.

Però uns pocs, -i decissius- europeïstes : SPN a Escòcia, Flamencs a Brussel·les. De lluny també els moviments sobiranistes de Grenlàndia, i els del Québec.  És a dir, algunes nacions històriques reivindiquen des de la democràcia, la inclusió, l’estabilitat, l’europeïsme, una condició d’estat independent, sobretot per donar millor servei als seus ciutadans. Aquesta premissa és guanyadora. Aprofitar la sinergia, per tal d’esdevenir un factor més en aquest canvi. En aquesta revolució.

I finalment , per tancar el cercle, una ironia feliç de la Història. Catalunya no ha tingut des dels darrers cinc-cents anys una presència militar, i doncs, política  al món.  Causa i conseqüència s’han unit per concentrar els esforços en l’economia, i les seves derivades, entre les quals la cohesió social.  I ara, en aquestes darreres dècades, l’economia, la productivitat, el benestar econòmic, les empreses, les multinacionals, el comerç, les exportacions, i la capacitat de mobilització,  suposen  factors importantíssims,  són els factors proteics, en el món actual.  El que fins ara resultava un handicap per a Catalunya, ara mateix és un avantatge, qui sap si definitiu.

No tenim la força demogràfica que hauríem de tenir. No tenim, per conseqüència la força bèlica, política, diplomàtica, per desmantellar un ordre actual vigent.

Sí tenim la força econòmica, -i la geografia, mirem els mapes- al nostre favor.  Tenim la consideració d’unes quantes grans corporacions europees i nordamericanes que pretenen continuar fent negocis  en aquest arc mediterrani amb treballadors eficients i societat ben formada.  I tenim  la consideració d’uns quants serveis diplomàtics que coneixen la fiabilitat de les institucions d’aquesta  nostra regió emplaçada  al sud de França, a l’est d’Espanya, i al nord del Magrib.

Cal aprofitar-ho, ara. No sabem quant de temps més l’escletxa romandrà oberta.  Quan els vents de la Història la tornaran a tancar, i allò que no hagi canviat ara, quedarà inalterable per unes generacions més.

Per què  -SÍ- serem independents ? 

Perquè ara és la millor opció per a tots els implicats en l’esdeveniment (inclòs l’estat espanyol, a mig termini).  Quan una opció és la millor per a tothom, si es treballa amb convicció i intel·ligència, acaba per ser la que es farà realitat.

 

P.S.

1r.) Aquest article el vaig començar a pensar pels voltants de Sant Joan, en plena lectura del llibre citat, Sàpiens.  L’he anat elaborant. L’he anat  vinculant amb dates rellevants de la història de les revoltes populars.  Ara l’estic  tancant a començaments de la segona setmana de juliol.  Aquest cap de setmana passat votàvem un Sí majoritari a la proposta oficial de l’ANC, per tal de que la organització civil s’impliqui políticament a fons durant la campanya pel proper 27/S.

2n.)  Aquest diumenge passat , a Grècia,  el 60% dels ciutadans grecs han demostrat que la dignitat d’un poble encara pot pesar més que l’estretor econòmica. Han donat suport al seu govern per tal de negociar, -no cedir-  davant la UE. És aviat per dir-ho, però, podrà entrar aquesta revolta democràtica dins de la llista de revolucions populars que han canviat uns graus el sentit de la història ?

3r.)  Immediatament després de la publicació dels resultats de l’enquesta del CEO, la setmana passada, i amb resultats decebedors pel sobiranisme (42% en favor de l’estat català ,  51% en contra de l’estat català),  vaig respondre els comentaris d’unionistes molt contents, -als fòrums digitals de LaVanguardia,  ElSingular, NacióDigital, Ara-  assegurant que l’independentisme guanyaria el 27/S.

Confiava amb la mobilització d’ANC i Òmnium  prèvia a les eleccions, i al factor re-il·lusionant de l’11/S.  Ara, a més a més, hi ha una   confluència prevista per inserir societat civil  i/o polítics a les llistes electorals. L’ampli suport del 96% a la posició guanyadora proposada per ANC en l’enquesta  interna, hi ha ajudat molt.

Per tant, sí.  Serem independents.  Guanyarem  “la final”. Però només si aquestes darreres 10 setmanes crucials que ens queden,  controlem “el partit” que tenim guanyat, i no ens fem un “gol en pròpia meta.”

V.Cat.Ll.

 

i 4t) Cal reconèixer -i honorar-  el sacrifici de tots els que van lluitar i perdre en les revoltes fracassades que hem citat anteriorment.  En tots els casos, la llavor de llibertat i prosperitat que va impulsar les rebel·lions, va ser fructífera.

O és que la societat alemanya d’avui en dia, amb el poder dels sindicats no beu ni que sigui des de molt lluny, de la lluita contra la injustícia de la revolta de 1527?

O és que la ciutadania francesa que va revoltar-se contra la monarquia absoluta  al segle XVIII, no té uns ressons històrics de la revolta de la Jacquerie  del segle  XIV?  (la paraula jacquerie encara feia suar les elits franceses, si era pronunciada tres-cents anys més tard)

O és que la lluita dels pobles indígenes , ilergets, cartaginesos, dels seguidors d’Spartacus, tot i fracassada, no ha estat inspiració per enfrontar-se contra un poder més gran però més injust?   (Rosa Luxemburg, i els revolucionaris comunistes del Partit Comunista Alemany al 1919, s’anomenaven entre ells   seguidors de la Lliga Spartaquista )

En fi,  siguem realment  Sàpiens per anar evolucionant ,  cap a millor. Aquest cop, sí.

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tridesenes

0

Juijock

De l’1 a 10 de juliol

 

Llampurna avui !!, benvingut mes d’aridesa,

gotes grosses, llamps a pleret, olor de moll,

pluja esparsa, dia u, rec per l’olivera;

S’ha esbargit l’aire, l’ànima desionitzada,

el cap clar, el cor batent, la musa pessigolleja:

que vingui el grec, i nits d’estiu a la intempèrie,

elevem l’esperit i desvetllem la música a dolls,

savis àcrates de segle vint, en viatge permanent,

ompliu de ritme , -i fum- , els solcs mentals

soneu de nou, i no moriu, clàssics ja, vells rockers;

 

Una orgia de geni, sons i de cadències,

bacanal de himnes, ritme, rebel.lia i rock;

ja ho sé , només acords , per a il.lusos, cap solidesa,

ja ho sé, lletres i acords, només, … o no .

A cors curulls  d’àtoms de benestar,

cors de música, indrets de placidesa.

 

Mentre ens fascina l’escenari,

mentre ens acomodem  a platea,

pot ser  banal, snob, i temerari,

potser l’artista reülla la cartera ,

tan se val,  tot és u.

Si ell llegat ens modula habilis,

i el gaudi ens endinsa sàpiens,

aleshores, la gent com tu,  i jo i ell,

ballem la dansa evolutiva,

i els gens d’ell, de mi i de tu,

mentrestant segur que no guerregen.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari