Memorandum

Orient, l’imperi del sol naixent.

Què sabem de Japó? Què hem llegit, sentit, vist?

Algunes coses. Algunes fetes des d’aquí, a Occident. D’altres produïdes allà mateix. Anem a repassar-ho.  Poques coses. Encara un món per descobrir.

Literatura:

Shõgun . James Clavell, 1975 Una novel·la amb les aventures d’un mariner del s.XVI que arriba a Japó. Basada  en alguns aspectes de la vida de l’aventurer de William Adams. La intromissió de l’occidental, en la particular batalla entre portuguesos i holandesos per dominar el comerç d’Àsia oriental, entremig del conflicte sobre els hereus al tron imperial japonès,  en la centúria de 1600’s. Plena d’acció, d’aventures, alguns tòpics i situacions límit.

Altres: Norwegian Wood , Haruki Murakami, 1987. Traduïda al català com a Tòquio Blues. Juntament amb tota la resta de la producció de Murakami: Kafka a la platja,  1Q84 , De què parlo quan parlo de córrer, etcètera.

Una qüestió personal.  Kenzaburo Õe , 1964  també  El crit silenciós, 1967. Guardonat amb el premi Nobel de Literatura l’any 1994.

Cinema:

Ran. Akira Kurosawa, 1985 .  L’èpica sobre el poder, Un noble vell decideix traspassar el seu regnat als seus tres fills, repartint-lo equitativament. Viure els darrers anys sent hoste d’una manera rotatòria de cadascun d’ells. Un d’ells li fa veure que serà molt difícil sinó impossible de mantenir el pacte entre els germans. Dos d’ells, encegats per l’ambició, s’alien per aconseguir-ho tot. Les imatges són d’una potència espectacular, definitiva. El començament amb unes imatges sobre els camps de cereals moguts pel vent mentre sentim els cavalls, es torna gairebé una sensació física.

La resta de la filmografia kurosawiana és igualment recomanable, Kagemusha, Rashomon, Tron de sang, Els set samurais, Dersu Uzala, etcètera.

També:

L’imperi dels sentits.  Nagisa Ôshima, 1976  Desig extrem  entre una parella japonesa.

Lost in translation. Sofia Coppola, 2003.   A Tòquio es troben dos exemplars d’individus sols en la immensitat de la metròpoli. Una dona d’un executiu empresarial destinat allí té una relació d’amistat amb un actor mundialment conegut que està rodant uns anuncis publicitaris.

Black Rain. Ridley Scott , 1989. Dos policies de Nova York han d’escortar un membre de la Yakuza, la màfia japonesa, fins a Japó.

Hiroshima, mon amour. Alain Resnais, 1959 . Una actriu francesa, un arquitecte japonès, dues visions sobre el conflicte intercultural.

The Last Samurai Edward Zwick, 2003 .   Un militar nord-americà capturat a Japó es converteix en un admirador de la cultura nipona.

Mapa de los sonidos de Tokio.   Isabel Coixet , 2009 Una situació dramàtica a la capital japonesa , amb la presència d’una assassina a sou.

Babel . Alejandro González, 2006   Quatre famílies arreu del món són interpel·lades  degut a una tragèdia personal durant unes vacances a Marroc.                                 http://www.imdb.com/title/tt0449467/

Música:

La indústria musical a Japó és força tancada.  Els artistes estrangers han obtingut molt poc accés al mercat japonès. Només quatre números ú  de músics occidentals des de 1980: “I’m in the mood for dancing”, de The Nolans ,1980, “Flashdance… What a feeling”, d’Irene Cara, 1983, “To love you more”, de Céline Dion ,1995, i “Candle in the wind”, d’Elton John el 1997. El senzill més venut  d’un artista estranger és Beautiful sunday”, de Daniel Boone, el 1976.

Big in Japan  , Alphaville, 1984 . Bon començament del grup alemany. Primer senzill del primer disc de Forever Young.

També els autors autòctons :

Ryuichi Sakamoto . Aquí conegut per ser compositor d’una de les músiques que van sonar a la cerimònia d’inauguració dels JJOO Barcelona 92. També ha estat creador de la banda sonora de The Last Empiror, de B.Bertolucci.

Hikaru Utada, First Love  ;  B’z , The Best, “Pleasure” ;   GLAY, Review ;   Ayumi Hamasaki  A Best ;   Globe, Globe ;  Mai Kuraki, Delicious Way

Va dir ahir el president Mas que ens toca ser generosos, que queda un any i mig en què hem de pensar en la frase de Kennedy, “no et preocupis pel que el país pot fer per tu, preocupat pel que tu pots fer pel teu país”.

Per tant, des de la meva humilitat, cedeixo el copyright al “procés” del que vaig escriure ja algunes vegades. La darrera fa unes setmanes, en què proposava això:

El 26 d’octubre de 2014 vaig escriure:

10/11/14 . Valoració del nombre de votants ( i de sí/sí) :

Inferior a 1.000.000 resulta un fracàs , ens fem mirar aquesta nostra condició de mesells acovardits ;

entre1.000.000 / 2.000.000, és fenòmen rellevant , sense pressa però sense pausa, anem pensant-hi ;

superior a 2.000.000, suposa conseqüències polítiques immediates.

Després del recompte de la votació alternativa del 9 Novembre, Mas, Junqueras, Fernàndez i qui més vulgui ser-hi es presenten davant els ciutadans.

El President convoca unes eleccions al Parlament Català amb l’objectiu de proclamar la sobirania de la nació catalana i com a conseqüència comença el procés de transició cap a l’estat propi. Amb dues condicions prèvies :

Primera :Si els partits que estableixin en el seu programa electoral la defensa d’un estat propi per a Catalunya guanyen amb majoria absoluta, s’iniciaran les gestions oficials per separar-se institucionalment de l’estat espanyol.

Segona : Els dos líders , Artur Mas, i Oriol Junqueras es comprometen a abandonar la primera línia d’acció política, és a dir a cedir la presidència dels seus partits, una vegada aconseguit el reconeixement internacional de la independència catalana i el repartiment d’actius amb l’estat espanyol.

Es tracta de visualitzar que cap dels dos no té altre interès “partidista” superior al “nacional”. És tracta de desactivar personalismes, i per una p… vegada pensar en termes d’estat, com fan en situacions transcendents els altres països, inclosos l’espanyol. El president Mas, i el líder d’oposició Junqueras, han d’immolar-se. Han de verbalitzar la seva dimissió una vegada hagin pilotat la transició nacional catalana cap a l’estat propi, màxim 2 anys. Dos anys per proclamar independència, gestionar transició, demanar empara internacional, acordar amb l’estat espanyol.

“A vegades és necessari i forçós / que un home mori per tot un poble / però mai tot un poble / ha de morir per un sol home.” Salvador Espriu

Aquesta decisió, de ben segur injusta pels mèrits que hauran realitzat, ha de servir com a curtcircuit per evitar la temptació táctica, partidista i perdedora.Han de treballar a fons i després cedir el lloc prioritari a saba nova.

(Caldrà recordar que Churchill, després d’haver liderat la resistència británica contra el nazisme, va perdre les següents eleccions al Parlament?)

(Caldrà recordar que molts ciutadans anònims també han treballat voluntàriament i entusiasta a favor del procés, i quan s’aconsegueixi l’estat propi, difícilment rebran un reconeixement oficial?)

1.2 Febrer/Març 2015 : Eleccions catalanes de caràcter plebiscitari per encarar els propers dos anys amb un govern de concentració, d’unitat, de transició nacional, com es vulgui anomenar. Es comprometen a confeccionar una llista unitària, amb presència de la societat civil, per regular i pilotar la transició nacional cap a l’estat propi. Juristes, enginyers, economistes, empresaris, tothom és convidat a sumar-s’hi si demostra la seva competència. Amb Artur Mas, Oriol Junqueras, els seus col·laboradors més propers, i afegint la societat civil i si convé polítics d’altres partits :

Carles Vives Pi i Sunyer, Santi Vidal, Germà Bel, Montserrat Nebrera, Antoni Castells, Montserrat Tura, Quim Arrufat, Xavi Torrens, Xavier Sala i Martin , Miquel Calçada, etc.

1.3 Si hi ha majoria sobiranista CiU+ERC+PersonatgesSocietatCivil, si els vots sumen més del 51% (esperem que sigui 66%) , tenim març, abril ,maig per començar els tràmits: inici pactes amb estat espanyol per separació, inici empara Brussel·les.

Declaració DUS, (declaració unilateral de sobirania), Es comprometen a que aquest període de transició no s’allargui més de 18/24 mesos, i ser capaços de finalitzar tota la xarxa d’aliances internacionals, de reconeixements, d’ambaixadors, de presència en organismes supranacionals, aspectes energètics, de finançament, d’activació de totes les estructures d’estat, de negociació amb l’estat espanyol amb la mediació de la Unió Europea.

1.4 Maig 2015. Si es confirmen les majories sobiranistes, també en l’elecció dels d’alcaldes majoritàriament ERC, CiU, CUP, doncs apa, el 26 de maig, cap al balcó, a declarar, ara sí, la DUI la declaració unilateral de la independència.

Visualitzem-ho : A les 20’00 hores del dilluns 26 de maig. Els alcaldes electes de CiU, d’ERC, d’altres formacions en favor de la sobirania catalana, demanen al president de la Generalitat que proclami la independència. Un alcalde d’una població significativa per comarca, a través de pantalles televisives,són qaranta-una dues comarques, una hora més o menys.

A les 21’00 hores el President , amb la força democràtica de les eleccions de gener/febrer, i amb la força municipal, recull l’envit i proclama la indepèndencia de la república catalana.

“Gallina de piel” plors, emoció pels presents, il·lusió pels que ho gaudiran i records pels que no ho hauran vist !! A veure si ja ens anirem de vacances amb un nou passaport català a la boca!!!! 😉 A veure si ja animarem els esportistes catalans als JJOO de Rio de Janeiro del 2016 !!!! 😉

[a veure si també encerto la festa de la diada]

2. Diada

11 setembre de 2015. S’han acabat les diades de protesta, de reivindicació, les manifestacions d’autoafirmació. Ja ho hem fet. Hem jugat l’aposta. Hem guanyat.

Tenim uns ciutadans lliures, responsables i compromesos. Ens hem sacrificat, cadascú al seu lloc i a la seva manera. Ara toca donar-nos el temps de gaudir la recompensa per aquests esforços. Com?

Una proposta:

L’11 de setembre vinent farem un macro-mega-gigaconcert. En la línia del Concert per la Llibertat de juny de 2013. Però encara millor . Hi haurà quatre seus. No un sol escenari, sinó quatre, repartits pel territori -comencem a descentralitzar de veritat-

Al Camp Nou de Barcelona ; al Camp d’Esports de Lleida ; a l’estadi del Nàstic de Tarragona ; a l’estadi Montilivi de Girona. Els camps , a vessar d’espectadors. Els artistes, repartits per tot el Principat. I el concert, simultàniament, donant pas alternatiu als cantants, poetes, màgics, d’una seu a una altra. Amb pantalles gegants, i retransmès per la televisió nacional.

Actuacions, però també agraïments a tots els que ens han aplanat el camí. Tot el territori cosit amb l’art, amb la cultura, amb la cohesió social. Com va dir Francesc Ribera, tenim “soldats repartits per tota la nació : els artistes, els ciutadans corrents que treballen per la justícia i per la llibertat, aquest és el nostre exèrcit.”

En fi, està bé que el president del teu país et doni la raó 😉

nosaltres, perquè ho mereixem, amb desig engrescador i combatiu.

Així responem les cinc W-preguntes: When, Where, Who, Why, How.

Novembre , paisatge català després del 9/N. Els catalans hem mudat de pell col·lectivament. Ens hem tret el tel mesell, de l’actitud acovardida (no és un retret retroactiu, s’ha fet el que s’ha pogut, l’embat hostil espanyol era poderós i inclement, cadascú és “ell i les seves circumstàncies), i a més, a imitació del poeta “ens hem posat dempeus altra vegada/ hem cridat qui som/ i tothom ho ha escoltat.”

Bé, ara toca gestionar tota aquesta energia. Perquè la força de tants afluents es canalitzi en un sol riu de potència imparable. Cal tenir tres o quatre idees clares.

Primera. El tsunami de mobilització ha estat perquè

a) hi havia un mar de fons, -gràcies independentistes de tota la vida; gràcies nouvinguts; i gràcies ANC / Òmnium, per cosir-ho tot- ;  

b) hi ha hagut un cicló que ha empès aquest onatge (gràcies estat espanyol, amb menció expressa a Rajoy, TC, exRei d’Espanya) ;

c) hi ha hagut una via ben delimitada per on arrassar (gràcies President Mas, gràcies President Junqueras)

Segona. Aquesta força en brut que ha trencat el mur de l’autoritat espanyola s’ha de continuar tenint, per tal de que no es produeixi una ressaca on es perdi l’energia entre la desídia  i els retrets.

Tercera. La gent ha parlat. I alguns dels qui no han parlat ho faran, a favor nostre o en contra. Quan hi hagi la propera consulta oficial, bé com a referèndum vinculant, bé com eleccions constituents, es votarà en massa, tal vegada ho farà més d’un 80% del cens. Per tant, estem davant d’una situació excepcional, històrica, transcendent en que no ens juguem decidir de quin color pintarem les parets de la vivenda, o com distribuirem els mobles, no, decidirem si passem a tenir la propietat de la casa.

Per tant, si la situació és excepcional la gestió també ho ha de ser.  Hem de trobar una solució que satisfaci a la màxima quantitat possible de partits polítics. Però si no fós possible d’ampliar el ventall hem de consolidar la solució amb els partits que treballen a favor de l’estat propi.

Què cal fer?  Aconseguir un estat propi, que sigui acceptat pels estats internacionals rellevants, que sigui viable ja a curt termini, que sigui molt millor que l’estat que tenim avui.

Quan ho hem de fer? Aviat. S’ha de trobar un equilibri entre la paciència -el temps juga a favor nostre: la petició democràtica feta pacíficament convoca cada cop més convençuts dins de casa nostra, i més seguidors en l’escena internacional-  i la urgència, -cada mes que depenem de la hisenda d’un estat corrupte, ineficaç, devastat, és un perill per la nostra gent més necessitada i per les futures estructures de la nostra república-.

Qui ho ha de fer?  L’estructura piramidal que fins ara ho ha treballat.

Des d’una base de multitud ben organitzada -nosaltres, els ciutadans-, s’erigeixen tres costats per fer el vèrtex : tots tres costats són imprescindibles :  Un costat, les associacions de la societat civil; el segon costat, els càrrecs electes del Parlament que legislen i ens representen. Tercer costat, el President i el seu Govern executor i líder que gestiona i decideix en darrer moment. Tots tres són imprescindibles. Ens imaginem una piràmide sense un dels tres costats? Jo tampoc.

Cada lateral ha de fer confiança i recolzar-se en els altre dos ; i simultàniament ha d’aguantar i suportar els altres dos. Si es fa bé, la figura geomètrica és estable, permanent, indestructible.

Concretem. El president Mas ha de notar el suport de la majoria parlamentària (atenció ERC!!) i de la societat civil (atenció ANC!!). Al mateix temps el Parlament i les organitzacions han de pressionar l’executiu perquè no demori el que és urgent (atenció president Mas!!).

Com s’ha de fer?  Amg generositat i maduresa. El partit polític, CDC, UDC, ERC, que no entengui que en aquest 2015 no ha de pensar en la quantitat d’escons sinó en la millor concreció de la independència de Catalunya, patirà un càstig electoral. La ciutadania catalana ja és prou madura, d’una maduresa insultant per als veïns espanyols. Entendrà certs comportaments polítics que siguin un parèntesi en el paradigma dreta esquerra.El que en absolut entendrà és que en el moment present, els partits polítics prioritzin la tàctica electoral a l’estratègia nacional.

Caldrà un govern de concentració amb Mas de President, Junqueras de conseller en cap, i uns representants dels dos partits, i TAMBÉ de talents professionals sense afiliació partidista.

Caldrà que durant 18/20 mesos treballin per negociar amb l’estat espanyol els termes de la separació, per concretar l’arbitratge de la UE en aquest procés de separació i per gestionar bonament el dia a dia quotidià.

Després d’aquest govern de concentració pel període de transició estatal, cap el 2017 ja hi hauria unes eleccions nacionals normals. Aleshores sí es dirimirà la majoria parlamentària pels següents quatre anys. Per decidir de quin color seran les parets i com posarem els mobles. Però ara, aquí, per nosaltres, cal primer conquerir la propietat de la casa.  No ens falleu.

Qui sigui curt de mires, qui pensi en tacticisme , qui no sigui generòs, qui no treballi fort pel bé comú, ho pagarà electoralment. Com a mínim, amb el meu vot.

Els ciutadans hem sacrificat molt de temps, i una miqueta de les nostres conviccions en l’eix dreta/esquerra, per coordinar-nos i treballar per una unitat d’acció en favor de la sobirania catalana. Ara toca que ho facin els líders polítics.

Convergència, Esquerra, tots els altres que volen la llibertat plena de Catalunya : No ens falleu !

5.Protagonistes.  Bé els protagonistes som nosaltres, els ciutadans. També hi ha els representants que hem apoderat perquè gestionin el projecte. Ells gestionen el que nosaltres hem originat.

Aquest projecte, que també és un enfrontament, l’hem de planificar gairebé militarment. Quins actius tenim en aquesta “guerra”?

El president Mas es comporta com un líder. Assumeix riscos, i lidera -no sempre al nostre gust-  sense arronsar-se massa. I quan el general fa un pas endavant, els comandants, els capitans i els soldats tenen l’obligació de seguir-lo.  Encara que no sigui el seu oficial favorit.

El president d’Esquerra, Junqueras es comporta com un bon estrateg. Com un fidel coronel que accepta no ser, de moment, l’oficial que es penjarà la medalla. Cultiva la paciència i lidera la seva companyia amb seny i amb valentia.

Els dos capitans de les CUP, són gent aguerrida , indòmita , que sempre han volgut un altre tipus d’enfrontament amb l’adversari, però sabent-se minoria, accepten el comandament del més fort.  I, sempre anant de cara, són molt crítics amb alguns moviments tàctics del general. Però lluitaran.

M’abstinc de valorar els representants d’ICV-Els Verds. Bé, no m’abstinc.  Els tinents acomodaticis, un adjectiu que per un partit amb ideals tan elevats i renovadors, potser demostra massa tacticisme. Però bé, benvinguts al camp de batalla dels que lluitaran  per la llibertat.

I nosaltres, els ciutadans, els soldats en tot aquest terratrèmol democràtic. Posarem el treball menys glamurós, picar pedra en cada acte, en cada gigaenquesta, en cada enganxada de cartells, en cada manifestació, i el dia V, en cada vot.

Cal la unitat de tots els membres de l’exèrcit. Però arriba un punt en què només un oficial  ha de liderar l’escomesa.  Ha d’assumir el major risc. Ha de donar exemple. Ha de responsabilitzar-se de les conseqüències. Per rebre, tant el cop de la derrota, com el llorer de la victòria.

6. Participació.  Per al 9N:

Ara vé la pregunta :   Qui està disposat a pagar el preu  en la comtesa?

S’explica que Josep Pla, en veure N.Y a la nit, amb tot d’il·luminació, teatres, botigues, animació al carrer, va preguntar,  i qui ho paga tot això?

Parafrassejant l’autor de Llofriu, jo goso preguntar.  I quin preu s’està disposat a pagar pel procés?

Perquè tothom pagarà, i només alguns cobraran. Per exemple:

Mas,  el  Churchill català.  Vèncer la lluita, tastar la glòria i el reconeixement. Deixar el poder.

Junqueras,  el Danton. de Catalunya. La cara humana de la revolució. Acompanyar  per enfortir el procés. Fer una passa enrera.

Iceta, residual. En situacions excepcionals , no pots actuar normalment.

Ciudadanos, sostre. Ja no hi ha més catalans que se’l creguin. I ve Podemos.

Podemos, incògnita. Apunta maneres.

ICV, majoria d’edat. Haurà de decidir què vol ser de gran.

CUP, valents, (estadistes !) es veurà quin és el seu sostre.

PP i PSC:  Carn de canó dels seus germans espanyols.

I nosaltres ciutadans. Què farem? Què estem disposats a pagar? Incomoditat, Ridícul, Impaciència, Amenaces, Riscos, Por, Malestar econòmic  (temporal)?

Què hi posarem de la nostra part? Voluntat, Persistència, Resiliència, Paciència, Valentia, Atreviment, Temps, Diners?

Quan val la llibertat d’una persona, d’una família, d’un país?

Quantes vegades es té a la vida, l’oportunitat de decidir sobre un assumpte transcendental, de canviar el marc mental, social, polític, d’escriure nosaltres les regles del joc?

Vertigen.

Doncs, apa,  a prendre medicació contra el vertigen, i a comportar-nos amb valentia per decidir què volem ser.

7. P.S. (Amb forma de propostes.)

Ja posats a sentir vertigen pel naixement de la república catalana, fem una llista als reis amb les propostes i els reptes que han de significar una millora palpalbe per a la ciutadania. L’estat, el govern, l’administració al servei dels ciutadans. No és això el que hem reclamat? No és això el contrari del que ens oferia l’estat espanyol?

Bé, hi ha una pàgina web :  <elpaisquevolem.cat> que ha anat recollint les idees dels ciutadans , també la de les conferències fetes al llarg d’aquest procés, les aportacions d’experts.  Es pot consultar, i es pot participar-hi. Fem-ho.

Jo en faig aquí una, de proposta.

Una descentralització real.  Un territori en xarxa que faci que des de qualsevol indret de qualsevol vegueria, hom se senti recolzat per l’administració, i proper a les estructures de l’estat.
Tampoc no cal inventar res. Seguir els passos de qui ho ha fet bé. Seguir el model  l’alemany, -o el suís- on les ciutats demogràficament importants esdevenen “capitals”  parcials en algún aspecte. D’aquesta manera la riquesa pel factor seu d’un ministeri o d’una conselleria és repartit entre tot el territori. Recordem que a Alemanya, Berlín és la capital, però Hamburg, Frankfurt, Munich, Stuttgart són ciutats més especialitzades i igualment pròsperes i seus d’esdeveniments automobilístics, editorials, esportius, portuaris, etc.
A Suïssa, Berna és la capital administrativa. Peró  Basilea és la ciutat important quant a la indústria química- farmacèutica, Zurich ho és en referència als serveis financers, Ginebra és la capital diplomàtica, Lausanne és seu del COI i  Luzern és una referència turística de la Suïssa central, juntament amb la propera Interlaken.

Entenem que aquest segon model de capil·laritat beneficia a més ciutadans, i evita aglomeracions demogràfiques excessives en uns pocs indrets.

Per imitar aquesta diversificació, proposo la següent territorialització:
Catalunya

Capital: Barcelona

Distribució territorial:

6 Vegueries:  Girona,  Barcelona,  Tarragona,  Lleida,  Central Osona-Bages-Berguedà i   Penedès.  Cada veguería, co-capitalitat.

2 Regions Autònomes:  Val d’Aran ,  Terres de l’ Ebre.

Val d’Aran i Terres de l’Ebre, tindran un executiu  i un parlament propis. També seran representades en el Parlament Català, donat que no caldrà una segona cambra territorial, Senat, que serà substituïda per una Assemblea de Representants de la Ciutadania de Catalunya.                                                                      Les  co-capitals de cada vegueria seran seus de conselleries. Les ciutats demogràficament importants seran seu d’alguna direcció general.

Per exemple:

1.Barcelona
Barcelona:
Banc Central Català
Parlament
Generalitat
Conselleria Esports
Conselleria de Cultura
Conselleria d’Afers Exteriors

Badalona:   Conselleria de Sanitat
Hospitalet de Llobregat:  Conselleria d’Interior

Santa Coloma de Gramenet:  Direcció General de Migració i Afers Socials

Mataró / Granollers:
Direcció General de l’Habitatge
Direcció General de Telecomunicacions

Sabadell / Terrassa:
Direcció General Indústria  Tèxtil
Direcció General Indústria Automobilística
2.Catalunya Central Bages-Osona-Berguedà                                                                           Manresa: Conselleria Educació  ; Seu  Assemblea Representants Ciutadania

Vic: Conselleria Universitats i Recerca

Berga:   Direcció general de Cultura tradicional

3.Penedès

Vilafranca del Penedès:  Direcció General Alimentació

Vilanova i la Geltrú: Direcció General Ports

4.Tarragona
Reus: Conselleria de Comerç
Tarragona:  Conselleria de Indústria

5. Lleida 

Lleida:  Conselleria d’Agricultura  ;  Conselleria de Medi Ambient
6.Girona

Girona:  Conselleria d’Economia i Hisenda  ;    Conselleria de Turisme

Figueres:  Direcció General d’Art i Museus

[S’admeten altres propostes]

Amb aquesta distribució s’aconsegueix apropar l’administració  i  l’efecte prosperitat de les seus públiques.

Segons dades Idescat,  la suma dels habitants d’aquestes ciutats 1,8MBCN + 2,1MCo-capitals  = 3,9M. Gairebé 4,0M d’habitants  beneficiats econòmicament de l’efecte capitalitat.

I un efecte no monetaritzable però importantíssim. Visualitzar la descentralització real, l’apropament de l’administració a la ciutadania, al territori. L’estat al servei dels ciutadans.

No és per això que hem volgut la independència?

8. P.S. (Assemblea de Representats de la Ciutadania de Catalunya)

M’imagino que serà l’alternativa a la cambra territorial,  -el  Senat, prescindible en la nova república-.

Com s’organitzarà? Aquesta Assemblea o Consell  tindrà una composició semblant a la següent:

15% representació entitats culturals i artístiques: Òmnium, Patronats Museus, Ateneus,  Associacions Amics  (d’astronomia,  gastronòmiques, geogràfiques, històriques, etc.)
15% representació entitats socials:  Càritas, Banc dels Aliments, Creu Roja, Amnistia Internacional, IntermonOxfan, Defensor del Ciutadà, i entitats més territorials.

10% representació entitats esportives: Clubs, Associacions Esportives, Inef, Federacions.

10 % representació sindical.

10% representació empresarial. 

20% representació acadèmica:  Universitats i Centres de Recerca.

20% representació ciutadana / institucional:  Persones amb mèrits provats per voluntarietat, per experiència professional.  I a més, persones que han tingut càrrecs públics:  exconsellers, exjutges.

Les persones i associacions  que participen en aquesta institució no tindran una retribució salarial, i per tant el cost resultarà mínim, despeses logístiques i dietes per a les reunions.

Aquest Consell supervisarà, controlarà, prendrà iniciatives, recollirà la força de la població. No tindrà vot per les polítiques de l’executiu, però tindrà veu, i haurà de ser  escoltada.  No serà un òrgan reactiu per reaccionar sobre les lleis del Parlament, sinó un òrgan proactiu sobre les peticions de la societat civil.

En fi,  només és una proposta.

Bon diumenge electoral !!!!!!!

Vertigen: Alteració del sentit de l’equilibri. Torbament del judici.

La definició s’assembla bastant a les sensacions que alguns podrem  experimentar a mesura que s’apropi l’hora V.  Esperem que sigui una alteració i un torbament temporal, que en definitiva es superi davant el repte nacional de les nostres vides.

1.Vertigen.  Si ara estiguéssim  escalant un cim,  -i a fe de Déu que ho sembla, un pic costerut-  semblaria que es comença a notar una mica la falta d’oxigen. Portem ja bastant de tram empinat, molt de temps pujant passa a passa.  Si mirem cap a dalt, semblaria que encara hi ha força dificultats fins arribar-hi.

Però, què passa si mirem avall?  Segur que els excursionistes de raça ho explicarien millor, però en la meva imaginació, el que  em passaria si m’aturés i mirés amunt i avall , es pot definir com a vertigen. Doblement.

Per una banda per la constatació de l’alçada aconseguida pas a pas.  Avançant dos passos, retrocedint-ne un. Fent via.  Queda molt lluny la vall, el punt de partida.

De l’altre costat,  observar que malgrat la dificultat final, fer el cim és a les nostres mans. Queda molt a prop el pic, el punt d’arribada Els darrers metres d’esforç i si no defallim,  guanyarem la muntanya.  Res ni ningú, cap dels obstacles que fins ara ens podien impedir la gesta,  ja no ens poden vèncer. Ni el vent, ni el fred, ni la boira, ni el gel. Res. Ja està superat. Ara mateix només podem perdre l’oportunitat d’aconseguir la fita, si nosaltres fallem. Bé per la por, -pel vertigen final-,  (la por a guanyar, en diuen els psicòlegs).   O bé pel mecanisme mental contrari, per la fanfarroneria de creure que ja hem guanyat, ignorant  aquest esforç pels metres finals.  Però ja només depèn de nosaltres, dels que volem votar. I volem votar sí-sí. 

Si ens ho creiem,  si continuem treballant per la victòria final ; si actuem així :  a) sense menysprear l’últim tram de dificultat, i  b) sense flaquejar per la vertiginosa  pressió de l’èxit, el cim és nostre.  Tindrem un estat sobirà i independent.

Qui no voldria estar en aquesta situació : davant un repte, davant una batalla, davant una fita tan desitjada: el triomf  només depèn d’acabar de fer bé les coses, el rival ja no té opcions , guanyar ja només depèn de nosaltres (i perdre ,  també)

2.  Perspectiva . Asserenem-nos un moment, respirem fondo, i recordem:

A veure. L’any 2010. Estàvem votant amb un horitzó pel  pacte fiscal. Per part de CiU, era una reclamació més que correcta. Per a PSC, una sol·licitud de col·laboració i comprensió federal per la banda espanyola. Per part d’ ERC, la reivindicació sobirana es mantenia ferma.

La manifestació contra la decisió del TC, de juliol de 2010, anul·lant articles de l’Estatut votat, sancionat i refrendat, va camviar-ho tot.  Més d’un milió de persones a Barcelona, exigint dignitat.

Any 2012. L’exigència de dignitat continuava, però ara ja s’interpretava com la necessitat, la urgència de tenir un estat propi, perquè la col·laboració amb l’estat espanyol , empíricament, havia quedat negada. La manifestació de setembre, altre cop més d’un milió de persones a Barcelona, “Catalonia, next state in Europe”  va provocar avançament d’ eleccions al Parlament de Catalunya, amb el programa electoral del partit guanyador en què reclamava  la celebració d’una consulta plebiscitària.

El pacte fiscal, i l’encaix amb Espanya ja era pantalla passada.

Des de gener de 2013 tenim una declaració de sobirania de la nació catalana feta pel Parlament. La sobirania rau en el poble català representat en el Parlament de Catalunya. Poca broma.

Setembre de 2013. La Via Catalana, amb les mans de més d’un milió de catalans enllaçades de punta a punta del Principat,  un altre tour de force d’organització, il·lusió i civisme, confirmen que la voluntat és la independència “normal” de Catalunya.   L’èxit desbordant provoca una nova passa endavant de govern i grups pro-consulta :

Desembre  2013. Es posa data i pregunta per un referèndum sobre la independència : 9novembre2014 de tenim un decret de celebració d’una consulta per triar la independència de Catalunya.

Setembre 2014 La V quadribarrada per la Diagonal i la Gran Via de la nostra capital. Què dir? Una nova i majestuosa convocatòria multitudinària de l’ANC i Òminum, les dues organitzacions que cusen la societat civil.  Provoca un altre moviment en el tauler.  A l’octubre el president que diu que aquesta es la consulta penúltima.  L’última,  la consulta definitiva serà en forma d’unes eleccions amb caràcter plebiscitari, per declarar al món el nou estat català.

Ho veiem en perspectiva?  Un milió de persones, les votants fidels del partit que governa al nostre país, estan passant de ser catalanistes possibilistes, allò de peix al cove,  a ser catalanistes tossudament utòpics, exigents,  declarant que l’únic pacte que volen és el divorci amb l’estat espanyol.  Poca broma. El mateix estat que ha proporcionat un dni als seus pares, que els ha cobrat els impostos, que els ha escolaritzat, que els ha deixat jugar a la Loteria Nacional, que gestiona una lliga de futbol, que els ha representat a la UE. Molts lligams. Però també el mateix estat que els ha donat una guerra civil als seus avis, un retard en el benestar material i social, i una persecució inmemorial de la seva cultura i economia, que ha creat moltes síndromes d’Estocolm.

Doncs bé , els hereus d’aquesta societat escaldada, un xic poruga, possibilista, assenyada,prudent, treballadora, a cops mesella, i a cops heroica, aquesta generació comformada pels independentistes de darrera hora que es sumen als independentistes de sempre, ara mateix lidera un pols, un torcebraç amb un estat  set vegades més gran i poblat,  per guanyar-los el premi que més els sap greu perdre, la seva unitat, la nostra llibertat. Poca broma.

Ho veiem, tot això? En som conscients de la situació vertiginosa que estem protagonitzant?

3. Poder .  Vindrà un dia, un moment, en què estarem davant d’una urna, amb una papereta a la mà, lliurement escollida.  Independència de Catalunya : Sí / No.  El 9/N serà un assaig general, però vindrà un dia d’aquest proper 2015,  en que la funció serà real. Aleshores, en aquell instant, davant la matriu del nostre destí, tindrem la llibertat i la responsabilitat absolutes. En  aquell instant  nosaltres, cadascú de nosaltres, tindrem molt de poder. Cadascú només una porció ben petita d’aquest poder. Però poder.  No serà una votació normal. No decidirem com gestionar el nostre país durant els propers quatre anys. No. Decidirem la història definitiva del nostre país. Votarem la qüestió que molts catalans abans de nosaltres haguessin volgut votar. Votarem llibertat. Votarem independència. Votarem si en els propers anys serem tan sobirans com són els habitants d’altres estats.

Ens ho imaginem?  Ens podem imaginar tanta plenitud?  Sentir-nos tan lliurement normals com els holandesos, els danesos, el francesos, els alemanys, els suïssos, els txecs, els noruecs?

Volem viatjar a l’estranger amb l’orgull al rostre i el passaport català  a la butxaca?

Volem sentir-nos dignes del moment històric, i  gaudir del fet que,  quan dintre d’uns anys el 9 de novembre de 2014 sigui als llibres de text, i es facin reportatges televisius, i assaigs,  i potser alguna pel·lícula èpica,  nosaltres hi vam ser , i ho vam fer possible?

Som conscients que amb un acte tan pacífic com votar provocarem una situació transcendent?

Vertigen.

4. Persistència. La comunitat internacional, després dels 14.000 llibres de Catalonia calling, pagats per nosaltres i enviats a personalitats rellevants del món de la política, la societat, l’academicisme, la cultura, l’esport, la religió, i evidentment després de la feina discreta i esperem que eficaç de la diplomàcia catalana, comença a fer-se pública. Deu personatges rellevants del món, entre ells dos premis Nobel de la Pau, un cineasta, un escriptor i un hispanista subscriuen un text en què sol·liciten “Let’s Catalan Vote”.  Així es comença. Pas a Pas.

D’altra, per la constatació de què només depèn de nosaltres, -per a bo i per a dolent- de continuar esforçar-nos i fer el cim. I cal persistència, astúcia, i una dosi de resiliència i d’esforç.   I si no estàs acostumat a guanyar, hi ha el perill d’haver-te acostumat a perdre, i a llençar la tovallola davant la imminència del triomf.

Josep Maria Martí i Font  El dia que va caure el mur.  AraDiumenge, 26.10.14 , escriu  que l’historiador greco-romà Polibi va esbossar un text en el que teoritzava sobre la importància relativa de l’individu que mou la palanca dels fets històrics, i feia èmfasi en la importància superior de la comunitat, de la població i del context, que fa aparèixer el factor de lideratge. No negava la importància dels subjectes individuals en el moment de canviar la història, però delimitava la seva importància a l’espurna que pren si hi ha material a la vora prou sec (prou madur) per a estendre el foc.

L’escriptor ho relacionava amb el fet gairebé anecdòtic i equívoc que va suposar l’obertura del check-point de Berlin, que va suposar en una nit la caiguda del mur, i en uns pocs dies, la implosió dels sistemes comunistes a l’Europa de l’Est. Resulta que en una conferència de premsa un càrrec de la RDA, va llegir un paper en què es preveia un inici de liberalització de les sortides a través de la frontera, en casos especials i amb limitacions. Les preguntes dels periodistes, l’astorament general, el nerviosisme i la incapacitat per donar més respostes va precipitar el desenllaç que tots coneixem. Però abans, entre bambalines, hi havia un descontentament dels comandaments intermitjos, i una certa predisposició a acceptar que el vell Hoeneker estava acabant-se. I una roda de premsa ho va accelerar tot.

Bé, en el nostre procés, els periodistes i els historiadors també tindran feina a delimitar quin personatge i quina situació va ser el desencadenant de la ruptura amb Espanya i  de la independència de Catalunya. Com a observador contemporani, i seguint aquesta idea del savi greco-romà, també aventuro que no hi haurà un moment absolut, ni una persona determinant, sinó la sinergia de moltes aportacions de moltes persones.  Jo m’inclinaria a pensar que l’espurna va ser la consulta popular de 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, i la decisió d’un nucli dur a Omnium i sobretot a ANC que van apostar decididament per empènyer els polítics i fer-los “cremar les naus” de retorn a l’autonomisme.

Tot i que en els llibres d’història puguin sortir com a referents  el president Mas i el 9N.

En fi, bé està el que bé acaba.

[per cert,  el text no s’acaba avui, demà segona part]

Això s’acaba.

Falten pocs dies perquè Catalunya demostri al món el que és:  una nació que decideix el seu futur.