Memorandum

Continuem amb fotografies amb motius quadribarrats, o inspiradors, o senzillament amables , fetes en motiu del nostre procés.

Agraïment públic a Liz Castro. Per la seva bona predisposició envers Catalunya, la seva història, la seva llengua, la seva gent. En general.
I en particular, pel granet de sorra (mitja platja del Maresme !!!) que va aportar a la difusió del procés que estem vivint els ciutadans del nostre país, per tal de, votant, conquerir la nostra llibertat nacional.

Va escriure al diari Ara, amb motiu de l’actuació de la cantautora nord-americana Joan Baez, el passat. 19 de març al Palau de la Música.

“Vaig anar a veure la Joan Baez al Palau ahir al vespre. La seva música era una part fonamental de la meva educació. Vaig aprendre francès per entendre la lletra de dues cançons a ‘Wildflower’. Vaig apropar-me al piano per aprendre a tocar la introducció tan maca de ‘Both Sides Now’. Però sobretot tinc uns records molt dolços de ma mare, una feminista empedreïda als anys 70, que treballava moltes hores i sempre havia d’assistir a alguna reunió i, només molt de tant en tant, cosa que ho feia més especial encara, agafava una guitarra i cantava. Com a mare, la veig cantant. ‘Don’t think twice, it’s all right’. ‘Suzanne’. ‘Hey, that’s no way to say goodbye’. ‘Where have all the flowers gone?’.

A l’institut vaig aprendre ‘Donna Donna’ i la vaig agafar com una lliçó de vida (també és un bon missatge per als catalans!): “Deixa de queixar-te, diu el pagès, qui t’ha dit que havies de ser tu el vedell? Per què no tens ales per volar, com l’oreneta tan orgullosa i lliure?”.

Així, quan vaig llegir al desembre, en un article de l’Ignasi Aragay a l’ARA, que venia la Joan a fer un concert, però ell explicava que en un concert del 1977 a Barcelona ella va confondre l’estima a l’idioma i la cultura catalanes amb una espècie de nacionalisme mal encarat, vaig decidir escriure-li. Confesso que no és la primera vegada que he escrit cartes a compatriotes famosos que no conec. Admeto que segurament no serà l’última.

Li vaig explicar la importància de l’idioma per a la gent aquí, la insistència en la no-violència, la determinació de votar i guanyar la independència d’un Estat que no comprèn el país. Li vaig enviar un exemplar del meu llibre ‘What’s up with Catalonia?’. Només vaig demanar que tingués en compte que la gent vol que canti en català perquè és el seu idioma, res més complicat.

No va ser fins a finals de febrer que vaig rebre una resposta del seu assistent. Gràcies per la carta i el llibre, l’hi faré arribar. Molt correcte. Llavors una PD especial: “Ets la mateixa Elizabeth Castro que escriu llibres sobre HTML? Tinc dos dels teus llibres, són les meves dues bíblies”.

No vaig dormir gaire aquella nit. Aquella PD era una invitació. Li vaig tornar a escriure, descrivint el meu nou llibre, ‘Molts granets de sorra’, una col·lecció de fotografies que expliquen la varietat increïble d’iniciatives creatives, pacífiques, democràtiques i també alegres que han emprès els catalans per fer sentir les seves veus. Vaig explicar que aquest era just el tipus de moviment del qual la Joan estaria orgullosa de formar part. Li vaig demanar si ens vindria a parlar, a inspirar, a donar-nos ànims.

Aquella nit vaig rebre un mail de la Joan mateixa. No sabeu la il·lusió que em va fer! Va insistir que continua sent no-nacionalista, que ha desitjat un món sense nacions estat des dels 15 anys. Però també deia que entenia “l’emoció i la raó” darrere de la lluita catalana, i ens felicitava pel “coratge i la passió” del nostre moviment. I llavors em va demanar quina cançó podria cantar per demostrar la seva aliança amb la nostra causa.

Una altra nit sense dormir! Quina gran responsabilitat. Volia una cançó coneguda, fàcil de cantar per a un no-català, inspiradora i, sobretot, maca. Després de sentir-la cantada pels meus companys del Cor País Meu, vaig triar ‘Més lluny’, de Lluís Llach. L’hi vaig traduir i li vaig enviar una versió que havia trobat a YouTube. Em va dir que era preciosa.

Ahir al vespre, quan vam arribar al Palau, vaig rebre un altre mail de la Joan. Havia decidit no cantar la cançó al final; alguns li havien dit que no era prou coneguda. Em va saber molt greu. Vaig fer un últim intent: en un trosset de paper que vaig confiar al senyor de recepció li vaig prometre que el públic cantaria amb ella i que ningú no s’oblidaria d’aquella nit.

Sí que la vam cantar amb ella, i mai no oblidarem quan la Joan Baez va fer servir la música de Lluís Llach per animar-nos a anar més lluny, sempre més lluny.

Després del concert, la Joan ens va convidar a passar darrere de l’escenari per saludar-la. Li vaig portar uns CD de música catalana: Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i una compilació d’artistes catalans, entre ells en Llach. Sé que és la música que ens lliga, que ens ajuda a entendre’ns. Potser tindrem una altra sorpresa la pròxima vegada que canti a Catalunya.”

Gràcies, moltíssimes gràcies, Liz.

Marmesud

De 21 a 31 març

Les primeres mates d’herbam s’arrapen
als vorals, verd impacient,
escaquegen l’ocre general,
-imagino el poeta ….artur rimb… maleït,
prefigura sensació:
“aniré lluny, ben lluny,
feliç com amb una dona”-
inviten a l’enyor.

Que plogui sense estrèpit,
que ragi per als pantans,
al preu de tardes grises,
que revisqui la canalera,
i el neteja-parabrises.

S’obre ja el cel mediterrani,
sobra ja l’abric blau marí,
la porta del port olímpic és plena de sacsons,
skates, bicing, running i patins,
rossos avançats en sexe, amnèsics de valors,
horaris adaptats, bus turístic,
la ciutat de bars, cels, ones pels saxons.

Algunes imatges evocadores, reconfortants.

Quatre  ……..,     com quatre barres.

Una petita mostra de declaracions, -i de actuacions-  que han estat  realitzades  per persones no independentistes, i que demostren i ratifiquen allò que és obvi :  la voluntat de molts catalans de tenir un estat propi, és  antiga , raonable, pertinent, desitjada, necessària, urgent, factible, inexorable i inevitable.

Quan una cosa ve de lluny, és raonable i pertinent, aleshores resulta assenyat que s’esdevingui.

Quan la mateixa cosa és inexorable, no es deixarà convèncer fàcilment per la oposada. I , quan dita cosa és inevitable, no deixarà de succeir.

Si a més a més és necessària , desitjada i urgent, ja no cal afegir res més. Cal fer-ho. I es farà.

Anem a veure-ho :

El PSC es refunda criticant el sobiranisme i defensant l’statu quo. És a dir fan una volta de 360º per tornar al mateix lloc. Bravo pels “refundadors de saba nova.”

UDC vol el dret a decidir, sense que això suposi un enfrontament amb l’estat espanyol. Un dret a la independència “dialogat” amb  Espanya.  Bravo pels “maquiavels naïfs nostrats.”

IDC proposa un estat lliure català, dins una federació hispana.  Bravo pels “eco-hàmsters que viuen en un bucle.” 

I allende el riu Ebre, què hi diuen? :

Març 2015 :“On fiquem -perdó, però els que profanen els símbols nacionals no mereixen ser anomenats de cap altre manera- els 70.000 porcs bascos i catalans que assistiran a la final de la Copa del Rei a  degradar els símbols de la nostra nació?” Això és el que va preguntar el presentador del programa ‘La Ratonera’, d’Alerta Digital TV, Armando Robles, al fundador de ‘Solucions Ciutadanes’, Gerard Bellalta.

(Un policía nacional  orina sobre una bandera catalana.  Un símbol català admirat per 2,3 M catalans.  Sembla ser, però que el policía en qüestió no era un porc, perquè no devia profanar  ni degradar un símbol de la nostra nació)

Març 2015 :  PSOE,  UPyD, Ciutadans,  Podemos, voten contra la proposta de Ramon Tremosa, al Parlament Europeu, perquè es rebutgi la posición española centralista en la gestió dels aeroports.   (Gestió centralista que a la UE només comparteix Rumania !!!!!!)

Març 2015 : El president de Ciutadans  ha vist amb els seus ulls com l’espanyolisme vol incloure Catalunya dins d’Espanya, però al mateix temps és essencialment anticatalà. El delegat del govern espanyol a Andalusia, Antonio Sanz, ha carregat contra la irrupció de Ciutadans a les eleccions andaluses dient que no pot ser que els vulgui manar un partit català i amb un dirigent que es diu Albert. I el pitjor és que Sanz ha fet la declaració perquè la catalanofòbia té cotització a Espanya, i es transforma en rèdit electoral. Que l’Espanya profunda  rebutgi l’espanyolista Albert Rivera és la prova definitiva que el projecte no inclou ja Catalunya.

(L’Estat espanyol és l’únic de la UE que té aquestes fòbies. Al Regne Unit un escocès com Gordon Brown va ser primer ministre amb total naturalitat. França té un primer ministre nascut a Catalunya, com Manuel Valls. Catalunya va tenir un president nascut a Andalusia, com José Montilla. En canvi, Espanya cada dia es tanca més, cada dia té un projecte que exclou més gent.)

Febrer 2015 :  ElMundo  “El president del Barça visita el Ponfífice y le rebautiza el nombre en catalán”     (Els reis i els papes, es tradueixen, segons les normes  lingüístiques ISO  de Bibliografia) 

( Tampoc tenen tan mèrit,  a l’octubre de 2013,  Telemadrid ja els passava la mà per la cara :   “Esto es una panadería…y sin embargo pone  forn de pa”     Reportera intrèpida i atrevida -per ignorant- en un reportatge a Catalunya, el seu “territori comanxe”

Desembre 2014 :  TV1   Serrat canta en català  el 24 de desembre de 2014 : “..que se hable en catalán y mierdas así.”     ;    “no pegaba nada que en un canal que pagamos todos los españoles pongáis un programa en catalán.”    ;    “El día de Nochebuena en la 1  cantando en catalán.  Qué vergüenza.”      Si almenys hagués cantat  en anglès,  o en rus,  o en portugués,  o en swuahili,  però … ¡¡¡¡en català !!!

Desembre 2014 :  PSC, Unió, Podemos, Iniciativa, proposen la tercera via.   El mateix dia, sobre el papers de Salamanca,   PSOE, PP, IU, C’s, UPyD ,  sol·liciten  “que la Generalitat devuelva los documentos indebidamente recibidos.”    (es tracta de botí de guerra franquista !!!!!!)

Més declaracions de no-independentistes :

“La pregunta es si hay algo para ofrecer a  la Catalunya de hoy, a parte de las previsiones legales”. Fernando Ortega  ,  setembre de 2014

“Hay una situación de desafección de los ciudadanos catalanes hacia el resto de España.”    José Montilla,  octubre de 2006

Febrer 2015 :

Rafel Nadal   /   Alfredo Sáez   / Milagro Pérez Martínez:  en una tertúlia, arriben a una conclusió:    “A Espanya hi ha un altíssim grau de colonització del poder executiu cap al poder judicial.  És inacceptalbe que el CSJ,no s’hagi reciclat, i que penalitzi un jutge per pensar.”

Març 2015: El catedràtic d’Economia de l’IQS Santiago Niño Becerra ha assegurat en una entrevista a Singular TV que el fet que Andalusia i Extremadura tinguin superàvit fiscal “indica que no són sostenibles” com a comunitats. Al seu entendre, no té explicació que una autonomia primada en el finançament com és Andalusia, després anunciï rebaixes en l’IRPF. El catedràtic explicat que Catalunya en canvi ha donat 220.000 milions d’euros de més des del 1980 a l’Estat Espanyol, a través del dèficit fiscal.

El periodista Ernesto Ekaizer del diari ‘El País’ ha sortit en defensa del jutge Sant Vidal després de saber la decisió del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Ekaizer ha assegurat a través del seu compte de Twitter, amb  el hastag #GuillotinaLesmes, “transfusió de sang al sobiranisme. Marxant des de Madrid!”.        Febrer 2015

Martin Wolf . Cap d’opinió d’economia al Financial Times. “Els espanyols es poden sentir legítimament enganyats per les elits polítiques i financeres.”    “És obviament un error dir, com Rajoy diu, que la crisi s’ha acabat. El PIB està molt lluny encara del punt més alt que tenia abans de la crisi. Espanya va créixer gràcies a la bombolla immobiliària. La pregunta és si podrà créixer entre el 2% i el 3% sense bombolla. Encara no tenim la resposta.”     Recollit a l’   Ara, 31 gener 2015

Suso de Toro, escriptor gallec:“L’oligarquia madrilenya s’ha quedat amb l’estat espanyol.”  “Si els catalans no es rebel·lessin, després de com van ser tractats, haurien perdut tota la seva dignitat, individualment i com a comunitat. És a dir el que han fet els catalans és supervivència. És que no us han deixat cap altra opció. L’altra opció seria aquesta: “Sou uns merdes i us humiliem.”       Recollit a l’Ara, 19 d’octubre de 2014.

Xavier Trias  i Santi Vila, com a representants d’uns polítics de Convergència que no eren independentistes, i que ara van treballant per afavorir les estructures d’estat catalanes.  Ja no importen si ho eren o si s’hi han tornat. El fet és que estan treballant convençuts per la República Catalana.  Presentació del llibre “Barcelona , capital d’un nou estat.”   Febrer 2015

Seguidament  unes opinions recollides al diari ElPuntAvui representatives de la societat civil , incloent alguns estrangers residents a Catalunya   (entre novembre 2014 i febrer 2015) :

Miriam Nogueras, empresària i activista social : “Un país lliure pot educar, reinventar, evolucionar i aprendre. És aleshores quan esdevé just, digne, respectuós i madur. I aquesta és la fotografia del país on vull que els meus fills visquin , es formin i creixin.”

Sandra Pazos, regidora . “Perquè podem construir un nou país des de la base, sense pactes amb les elits econòmiques ni polítiques, a partir de l’experiència del que no volem ser mai més, un poble sotmès.”

 Marek Piotr Selwaom, polonès resident a Catalunya des de 2000: “La independència és l´única manera d’aconseguir un estat nou, autogestionat. Segur que seria un estat dins la UE, perquè ja hi és, a Europa!!” “Cal dir que a Polònia no vam estar realment bé fins que no ens vam alliberar del jou soviètic.”

Tom Schmitz, luxemburgués resident a Catalunya des de 2010: “No estic a favor de la independència de Catalunya. Dit això, crec que s’hauria de fer la consulta, i si guanyés el sí, Catalunya hauria de ser independent i admesa a la UE.”

Steven James Mallon :  Britànic -d’Escòcia-, a Catalunya des de 2012 : “Els catalans mereixen el dret d’expressar-se democràticament. Davant d’una Catalunya independent la UE hauria de tenir una posició ben definida a favor de la incorporació del nou estat membre.”

Alexandre Nunes de Oliveira , portugués que viu des de 2002 a Catalunya : “Sóc partidari de la dissolució dels estats en unitats supranacionals de tipus federalista, arribar a tenir un DNI exclussivament europeu. Toca descentralitzar, que cada territori sigui protagonista del seu propi destí.”

Martina Ptackova, a Catalunya des de 2005, provinent de Txèquia : “La independència de Catalunya és un tema complicat. Crec que els catalans haurien de tenir dret a decidir-ho lliurement. Sóc partidària de la independència i que Catalunya sigui un nou estat europeu.”

Stefan Svensson, suec  resident des de 2007 a Catalunya : “El procés català és una oportuninat única per veure si la democràcia funciona a Europa. Catalunya ha de ser un nou estat europeu.”

Ingrid Danckaerts,  belga viu a Catalunya des de 2002: “El procés d’independència de Catalunya és el resultat d’un estat que no escolta els ciutadans. El moviment civil que ha sorgit per donar suport sobiranista va molt més enllà de la independència en si, és una crida a la democràcia real.”

Hans Boesch ,  austríac resident a Catalunya des de 1996: ” Vaig viure el federalisme quaranta anys. És per això que  he deixat de creure que l’estat espanyol respectarà algun dia el fet diferencial català.”

Marianne Lang, de Dinamarca,  establerta a Catalunya des de 1998: “Estic completament a favor de la independència, seria beneficiosa per a Catalunya. Em sorprèn que certa gent es cregui les barbaritats que es diuen sobre les conseqüències d’una Catalunya que no formés part d’Espanya!”

Chantal Grande Paumierom, francesa que viu  des de 1970 a Catalunya : “Viure a Catalunya des de fa tant de temps m’ha permès entendre el fet català. Crec que tot poble té dret a expressar-se i que es respecti la seva voluntat, i el cas català no pot ser ignorat. No puc imaginar-me Catalunya fora d’Europa, seria un contrasentit des de tots els punts de vista.”

Deixem aquí la mostra, tot i que n’hi ha més,  una persona per cadascun dels 30 països de la UE.

El resum :  Conéixer és estimar. Democràcia absoluta. Respecte de la UE a la decisió de Catalunya. Sentit comú.

Acabem.  Ho fem en forma de preguntes, per autoqüestionar-nos, com ens agrada de fer als catalans, que ens agrada  buscar l’1% d’inconvenients abans de fer una cosa que ens reportarà un 99% d’avantatges :

Per què quan l’altre et menysprea,  hauries de seguir al seu costat?

Per què quan l’altre et frena,  hauries d’acoblar-te a la seva velocitat?

Per què quan l’altre et fa burla,  hauries de acceptar-lo com a company?

Per què quan l’altre t’espolia,  hauries d’estar subjugat  econòmicament  d’ell?

Per què quan l’altre és incapaç, i no sap ser capaç, hauries de dependre del seu criteri?

¿No és veritat que a nivell personal, individual, no trobaríem cap justificació per continuar estant subjugat, depenent, acompanyat, gestionat per qui no et vol bé ?

Aleshores,

Per què alguns volen trobar una justificació quan es planteja la mateixa qüestió a nivell nacional?

A mig camí de la ciència ficció hi la la distopia. Aquesta no s’aventura tant en un futur llunyà, sinó en un present immediat, o en un futur a la cantonada, i suggereix escenaris dramàtics, pitjors, consecuència d’alguna tecnologia mal utilitzada, o d’una societat més malalta del que conscientment intuïm.

Hi ha hagut representacions d’aquest possible / probable present a curt termini convertit en malson.

Algunes mostres representatives:

Música :

London  Calling . The Clash ,  1979 .   Anglaterra anys setantes. Llibertat de dir les coses als escenaris, però el poder continua tirant pel dret. Tampoc no hem avançat tant. O sí. Poc a poc, estrofa a estrofa, paràgraf a paràgraf, escena a escena la cultura és evolució civilitzada. I es fent solatge. I sí, arriba un temps en què la societat ja reclama una altra cosa. Però són canvis lents, que potser no es mesuren en anys, sinó en dècades o generacions. En tot cas, els britànics The Clash cridaven contra les elits, l’statu quo, i avisaven d’un possible incident nuclear.  I -vidents com han de ser els artistes-  anunciaven alguna cosa semblant al que el 2013 apareixia a la pel·lícula The next three days. També es pot considerar que presagiava el regnat del capitalisme-home-llop-per-l’home-  que s’estava instaurant amb Tatcher a Gran Bretanya i més endavant R.Reagan a EUA.

Particularment no són els músics que m’acostumen a agradar, però els reconec força, originalitat, …i segons els entesos, una de les més influents en els músics posteriors. The Who, Morrisey, Van Morrison, i evidentment The Rolling Stones i The Beatles, aquestos dos darrers tenint l ja la millor feina feta. Despres, dins d’aquest món urbà britànic, en els 90’s han vingut els Oasis, Blur i d’altres pretesament hereus.

També  :

99 Redballoons.  Nena, 1984

I hope the Russian love the children, too,  sting, 1986

In any other world . Mika, 2007.

Cinema:

A Clockwork orange. Stanley Kubrik, 1971 Estem a mitjan del s.XXI. En una societat mol tecnificada, un carismatic delincuent britanic és apresat. Accepta un programa de rehabilitació novedós. Però no tot surt com estava previst. Una pel·lícula dirigida per l’Stanley Kubrick? Aleshores anem a veure-la. O és una obra mestra, o té molts elements interessants per reflexionar-hi.  Basada en la novel·la d’Anthony Burgess

How I live now . Kevin McDonald, 2013

Another earth. Mike Cahill , 2011

The book of Eli .  The Hugues brothers, 2010

Blade Runner. Ridley Scott, 1982

Elysium.  Neil  Bloomkamp, 2013

Looper . Rian Johnson , 2012

Literatura:

Mecanoscrit del segon origen.  Manuel del Pedrolo , 1974 .  Què podem afegir de “la” novel·la juvenil per excel·lència , lectura acadèmica de la majoria dels nostres adolescents ?

També :

La Fundació. (trilogia) . Isaac Asimov, 1951

Night train . Martin Amis, 1997.

Marseric

De l’11 al 20

Muntanya, neu, fusta de granja,
envellida lletra gòtica,
rösti immemorial de vaquers,
silenci, sopa calenta i
bratwurst al refugi d’eficàcia helvètica
i un sol káiser sobre tota, totes
les figures romanxs parsimonioses;
avets emergents, destres, esmolats,
cabanes en ziga-zaga, amb txapel.les
pacíficament blanques esponjoses,
silenci puntejat: la mallarenga,
l’acer cablejat telecadira,
i el xiscle xalest xiroi , d’un xiquet,
esquiador novell, joia pura, festa.

Hi ha hagut espurnes de primavera,
temperat, quan durarà,
present sublim i el futur és zen,
regal per al pare, dies de glòria.

Sobre l’esport. L’esforç,  l’esforç per guanyar, o l’esforç per guanyar-se.  Perquè cal ser el primer, o senzillament perquè cal ser.  El món que l’envolta. L’entorn.  La mirada apassionada, neutral, escèptica, alguns cops cínica del decorat que es mou amb la competició.

Literatura:

La solitud del corredor de fons. Alan Sillitoe,1959   Rebeldia amb causa. Protesta en el moment de guanyar, perquè el còrrer ja havia estat la victòria. L’adolescència difícil i masegada.  Ell mateix va coescriure el guió per l’adaptació cinematogràfica de la novel·la.

Marathon Man, William Goldman, 1974.  Córrer per salvar la vida. Literalment. Adaptada al cinema, la pel·lícula va ser dirigida per John Schlesinger, dos anys més tard.

De què parlo quan parlo de córrer. Haruki Murakami, 2007 Per què córrer?  Ens ho explica.

Cinema:

Chariots of fire.  Hugh Hudson, 1981  “La”  pel·lícula sobre els jocs olímpics i sobre dues motivacions extremes -i simètriques-  per guanyar.  El conflicte entre el cor i la consciència -i/o la raó-.

Sent una producció de Gran Bretanya, va guanyar  4 Oscar entre ells, al millor guió, a la BSO.

 Altres :

MoneyBall.   Bennet Miller, 2011                                                                                                                     El joc perfecte . William Dear ,2009                                                                                                         Rocky. John  Avildsen, 1976                                                                                                                       Victory (Evasión o victoria). John Huston, 1981                                                                                           Million Dollar Baby.  Clint Eastwood , 2004                                                                                                   Trouble with the curve (Golpe de efecto), Clint Eastwood , 2012

Música:

Chariots of fire (Carros de foc) .  Vangelis,  1981   Qui no ha sentit els acords èpics del començament de la pel·lícula, amb tots els atletes britànics entrenant descalços sobre la platja?

També
Go go go, Allez, allez, allez.  Ricki Martin .  Música fàcil per posar una mica d’èpica al mundial.
Hips don’t lie   Shakira.   Moviment de malucs per animar el mundial de Sudàfrica.

Marsada

De l’ 1 al 10 de març

Març , marçot que titubeges,
ja s’entrelluca el final àrtic,
sol de març, sol balsàmic,
sol passejo, sol a les quatre,
massatge amorós la pell desperta,
vora la llera recuperada del Besòs
últims dies d’abric i mocador.

La carícia a un infant,
un massatge al cabell net,
un bes mig manllevat,
una mà sàvia esquena avall,
una relació d’aprenentatge;

veurem encara pluja germànica
abans que acabi la tridesena,
i uns núvols de mar embravida
com dins d’un llenç impressionista.

Neu com pasta gaudiniana,
el desig a ran de pell,
el cos busca la festa,
dies de vacances estrangers;

repòs actiu vora del pubis,
plaer rodó, cremós, acompanyat,
a l’interior la pell de l‘altre,
a fora, tones de neu
envolten el poblat,
reserven rius arreu
i ens guarden de tot mal.