25-M, segona valoració. Posem aigua al vi.
Ja vaig avisar el passat post, que aquest seria menys optimista i més políticament incorrecte.
Per tant, qui no vulgui llegir opinions pessimistes o escèptiques sobre els resultats en les eleccions europees pasades, pot anar directament a l’eurodicciorari.
a) Al País Valencià, a les Illes, a Catalunya Nord. Em mostro bastant escèptic sobre la opinió positiva dels resultats en aquests territoris.
D’acord ERC ha tingut un bon grapat de vots, entre 8%-12%, al País València i a les Illes Balears.
Però són dues nacions amb massa dècades d’ascendència espanyola i dretana, on el PP malgrat casos condemnatoris de corrupció continua guanyant. Voten i quan voten voten el que volen, i no voten en favor de construir uns PPCC. Són lliures, no?
Des de la voluntat de crear l’equivalent a la francophonie, i enfortir relacions culturals, a més de socials i econòmiques, tot aprofitant la llengua comuna i la proximitat geogràfica, penso que les relacions polítiques s’han de limitar a les que bilateralment vulguin tenir els governs -la societat- de cadascuna d’elles.
Al Principat, ja tindrem prou feina per sortir-nos-en, com per anar intentant ‘expandir-nos’.
b) A Catalunya el bloc més espanyolista suma entre un 18%-20% ; el bloc sí però no Iniciativa + Podemos suma un 15% aproximadament, desconeixent què obtindria CUP (*) ; el bloc únicament sobiranista el que votarà sí-sí suma 46%-47%.
Per tant el 9-N, ull viu, perquè guanyar obtenint el 51% o més dels vots favorables a la independència depèn dels votants de Iniciativa-Verds, dels votants de CUP, i d’actuals indecisos. Suposant que tothom de Convergència, i d’Unió voti sí-sí, i evidentment que ho faci tothom d’ERC.
Aquest milió de silenciosos respecte a les eleccions del Parlament Català seran claus, i no és segur que vulguin la independència. Millor dit, no és segur que votin per la independència.
A Catalunya estem massa acostumats a que la realitat ens sigui negativa i perdre, com perquè ara ens sentim tan eufòrics per una victòria parcial ajustada quan encara no s’ha acabat el partit.
c) Resultats: Mirem nombre de vots: 1.250.000. Això significa que 1.050.000 dels que van votar en les eleccions del Parlament, no van votar ahir.
Cens electoral català : ~ 5.320.000 ciutadans amb dret a vot (en aquestes europees 5.317.900). No comptem els joves de 16 i 17 anys.
Descomptem una part tradicionalment abstencionista, entre 25% i 30%. Per tant, pel 9-N , assumint banda alta participació, per exemple 75% , suposa sobre els 5.320.000 censats, uns probables votants reals de 3.990.000. Considerem que siguin unes eleccions transcendents i polaritzades, com seràn el 9-N, o unes plebiscitàries.
Bé, el 51% d’aquestos 4,0M de votants que podrien acudir a les urnes són 2.035.000, vot amunt, vot avall.
D’on pensem treure’ls dos milions de votants sobiranistes davant del vertigen de decidir la construcció a nou d’un estat català, amb tots els riscos i les incerteses i el vertigen que pot comportar?
D’on pensem estirar 835.000 votants nous independentistes que s’afegexin als 1.200.000 que sembla clar que ja n’estem convençuts?
Serà fàcil d’obtenir tants nous electors favorables, tot i comptar amb els 100.000 votants de catalans a l’estranger que probablement ja podran votar; la franja de joves entre 16-17 anys ; els de la CUP -certs dies em fan més por que un contenidor a Sants- ; i els ques es puguin anar convencent a darrera hora -amb la col·laboració de la caverna espanyolista-?
Serem prous?
Compte, compte! Que ja sabem com les gasten els espanyols quan s’emprenyen. Aleshores, en cas de conflicte ‘seriós’, ja coneixem que els catalans apel·lem a la dignitat, a la justícia, als drets humans, a l’estètica, a la civilització. Però els altres apel·laran a la raó d’estat. I aleshores, què?
Ho podem dir en termes soviètics: Ja sabem que els ucraïnesos tenen raó, que són en general més pacífics, que han sofert el fet de ser el graner de Rússia, la zona nuclear de l’URSS, i la frontera occidental delereosa d’Europa. Ja sabem que són els bons del conflicte. Però, guanyaran? De moment han perdut Crimea, i ja veurem Donetsk, i si se’n surten, a quin preu ho faran.
Ho podem dir en termes futbolístics: Ja sabem que el Barça ha jugat millor, que ha dignificat el joc de qualitat, que no compren favors arbitrals, que en general no té jugadors violents, que els davanters no acostumen a simular penaltis, que quan perden una lliga a casa no organitzen tanganes, i sí feliciten els rivals, que són molt bons nois. Però hem guanyat? Vull dir, hem guanyat en situacions de màxima igualtat, quan un sol minut, una sola decisió de l’àrbitre condiciona un campionat, quan el rival s’hi juga tant? (està clar que en temporades de domini aclaparador i frescor a les cames hem guanyat i convençut, però no em refereixo en dites condicions, sinó en condicions al límit, ajustadíssimes, en què el trofeu porta a situacions pseudo-bèliques).
De moment hem perdut una lliga per un gol anul·lat a Messi, i no cal recordar el que hem perdut abans : (di stefanos,gurucetes,undianos,…. tots ja ho tenim present).
Vull dir, nosaltres amb joc brut tenim poc a guanyar.
d) Encarem per elevació el tema, tot creuant els Pirineus. Els catalans ara i sempre hem aspirat a mirar els europeus de tu a tu. En tenim dret i no desentonarem.
Però la majoria dels governs de les ‘civilitzades i acollidores’ societats europees o bé no comprenen el cas dels catalans, o bé si el comprenen, miren cap a dintre de les fronteres i aleshores recorden que pel que fa als asumptes exteriors, no es tenen amics sinó interessos.
Catalunya ja és prou interessant pels estats de la UE?
Espanya ja ha deixat de ser prou interessant pels estats de la UE?
Tenim clar que no estem confonent els nostres lloables i legítims desitjos de reconeixement internacional amb la realitat, una mica més prosaica i ‘dura’?
És cert que hi ha un degoteig de normalitat via inversions d’empreses alemanes, declaracions de candidats europeus, estudis d’acadèmics internacionals, del poder tou dels nostres catalans universals que estan fent d’ambaixadors. Hi ha un seguit d’inputs que ens permeten ser optimistes.
És cert que la confluència amb el cas escocès ajuda a contextualitzar el fet sobiranista i a no ser vistos únicament com una societat rica que es queixa perquè ha de pagar més impostos.
Tot això està molt bé, però serà suficient?
(*)Parlant de les CUP. És un moviment important. Són unitats populars coordinades. estan a favor del poble i de les classes necessitatdes. Ho subscric.
Han parlat contundentment en seu parlamentària contra els gestors irregularíssims de les caixes. Ho subscric.
Però…hi ha alguna cosa que no em convenç. Aquest punt de heroi assembleari que no vol aburgesar-se, d’antisistema en-qualsevol-cas. Han entrat en les institucions, ajuntaments, parlament, per millorar el sistema des de dins. Aleshores, què esperen per fer de mitjancers entre els okupes i l’administració, i millorar la ‘radicalitat democràtica’ -i pacífica- del moviment okupa des de dins, enlloc de només fer-los de portaveu i/o suport?
Algú es pot creure que una societat que s’ha proposat un repte de colossos, de titans, gairebé de déus del l’olimp, com és construir un nou estat, tot independitzar-nos d’Espanya ; I fer-ho també ‘amb radicalitat democràtica’, amb radicalitat pacífica, amb voluntat inclusiva, constituent, per solucionar un tema de dignitat i al mateix temps de prosperitat (+16.000Meuros) ; Algú es pot creure que una societat que té aquest autocontrol per combatre gegants, i fer-ho bé, pot tenir simpatia per un moviment que no té autocontrol, i combat pseudo-gegants?
Algú pot creure que per un canvi estructural som capaços de treure vora dos milions de ciutadans, (també els que viuen en crisi, i els emprenyats), i no s’ha cremat ni una burilla, i per un canvi puntual permetrem que uns centenars de persones cremin contenidors i destrossin locals? (el canvi de l’immoble és puntual, no ens enganyem, ja que no es discuteix el moviment okupa en si, només els brètols que fan mal)
Amb tot el meu respecte pels moviments de base inclusius, democràtics, pacífics i molt útils que milloren l’entorn difícil on estan, però…què estan permetent?
Tota aquesta consideració per les CUP, també es podria aplicar d’esquitllentes a ICV-elsVerds, crec jo.
Bé, ja està. Havíem escrit que avui tocava posar el focus sobre les mancances i les dificultats. Ja havíem avisat que deixàvem el barret políticament correcte al penjador.
Avui no tocava celebrar les virtuts i els superàvits de diumenge, sinó preveure les mancances d’ara endavant.
Acabem fent un recorregut per la geografia irreal d’Europa.
Diccieuroanagramari:
Europa : Pura, oe. Precisament pura, no sé jo!
UE, paro , potser sí, però menys que Spain is pain.
Ea, puro : endavant amb els montecristos, per la Lagarde, el Barrosso, el Rajoy, i tutti quanti. Però no són per fumar-los, són perquè se’ls posin pel c..!!!
Portugal : tropu gal, què passa, que són els menys treballadors dels francesos? Ah, no! són una colla que venen d’una població gallega : Tropa Lug(o)
Espanya: y pana es, bé ja ho sabem que sempre està en avaria. De fet, sovint fa mal: is pain.
Catalunya: taca y luna, en un sentit metafòric la lluna és la taca preciosa de la nit, i de fet es podria invitar a tastar aquest reflex nocturn: cata-la, nyu. Éssent els nyus, els que encara no ens coneixen. Els guiris, perdó, vull dir els senyors turistes.
França: çafran . Oh là,là. Ja són aquí els aristòcrates de la taula, que no faltin les espècies orientals. Però compte, que pot haver-hi impostors, pot ser un poble farçan.
Itàlia: ti laia. Ah, l’Amor Roma, ull viu, no nomès a tu, Laia. I Atila. També Atila.
Grècia: rica, ge. Devia ser fa 2.500 anys, que eren rics, quan els clàssics. Practicant el grec van arribar a trobar el punt G. Vull dir de Geni filosòfic, és clar.
Austria: tria sua, bé es veu que allà al mig d’Europa han triat que suin els altres, per prosperar ells. És el que té patentar molt i fer produir a la resta.
Eslovènia: e vina sol, e? ; clar, si vénen massa acompanyats, no hi cabran en aquest país tan petit; lo ves, Enia?, ho veus clar, Enia, oi?
Txèquia: xita, què? Ep, compte no és una mona, és una xiqueta.
Eslovàquia: o qui la vesa. Doncs, mira qui la vessa, la paga (amb cervesa pilsen)
Bèlgica: cel gabi. És celestial, la xocolata negra per atots aquells que tenen la butxaca plena de diner, ¿negre?, es diguin Gabi o no.
Holanda: la dona, h(aaaa), qui conegui una holandesa, m’entendrà; si la coneix en el sentit bíblic, xampany!
Luxemburg: grebum lux , ni idea del que vol dir, però queda com un llatinassu culte.
Alemanya: la manya e, sí,sí, són molt manyosos, per això exporten molt. I a sobre, la manyosa en cap, sí, sembla la monyos.
Dinamarca: marca dani, doncs va, que marqui i que guanyi (el premi, en nou mesos)
Polònia: lo piano, sí que hi ha molt de chopin per allà, al país de crackòvia.
Estònia: i es tona, n’hi deu haver moltes de pesades, per allà.
Letònia: i el tano , i la mare del tano, també deu ser-hi.
Lituània: la tina, ui. Doncs sí, a la que tasten efluvis bàquics de la tina, ui,ui,ui.
Finlàndia: fina-li dan. Anem a saber què i com li finarà, en Dan. Però que li vagi bé.
Suècia: seu aci, que li diria un llevantí a una sueca, abans de ‘seure-hi’ ell mateix.
UK: KU, que no caigui de gaire alt. En tot cas, ha de ploure molt per deixar-los KO.
Irlanda: dani ral. Bé ral, no ; precisament sense cap ral van quedar els danis gaèlics.
També:
Andorra: Ronda, ar. Una ronda per les tendes, per les pistes, pels bancs. Ar !
Mónaco: Amo can. Blanco y en botella: no hasse falta desssirrr nada masss!
Noruega: Noe grua. Enlloc d’animals, han salvat dues llavors de totes les plantes.
Suïssa: Sa Susi. La seva Susi? o Sus(h)i sà? o Us sisa?
Rússia: Àsia sur. Amb una mica de trampeta (a), però és que a tal senyor, tal honor.
Ucraïna: Nia crua. Malauradament.
– – – – – – – – – – – – –
em permeto de respondre’t d’un vessant més optimista, crec que has fet una anàlisi excessivament pessimista. Tot i això cal saber localitzar els problemes i atacar-los, no ens pasem d’alegres.
Som-hi:
Punt A. Estic totalment d’acord en què les relacions polítiques s’han de limitar a les que bilateralment vulguin tenir els governs i en què són lliures de votar el que volen, faltaria més. Ara bé, els partits hegemònics al Pais Valencià i les Illes han tret un 50% dels vots… quan vénen d’un 90% de vots. No és poc canvi i el canvi ara tot just comença, seiem i veiem com continua si és el cas i esperem que sigui per bé.
Punt B. Si uns fan un 20%, altres un 15% i els indepes un 47% ja tenim la majoria absoluta. Tot i que encara cal veure cap on cau el 18% que falta, i cap on es mou el Si-No si no es concreta en cap proposta.
Comentes que tot és suposant que els votants de CIU i ERC van al Sí-Sí… també suposes, però no ho explicites, que els votants de PP+PSC+Cs van tots al No. No crec que això sigui del tot així (tot i que cal pensar en un worst scenario).
Punt C. Comentes que falta encara un millió de vots… Sí, és cert, però partint d’una base de mínims: els votants en unes eleccions habitualment d’alta abstenció i només a dues sigles concretes. Cal comptar en els votants d’aquestes sigles que hagin estat abstencionistes, i els d’altres partits que siguin indepes sense comptar el posicionament del partit, i en aquella gent que es mobilitzi específicament per a la consulta. De moment ja tenim una mica més de la meitat dels vots al sac.
Punt D. Efectivament els països veins tenen interessos i no simpaties. I és cert que tots tenen interessos a Catalunya, no crec que cap país guanyi res imposant taxes duaneres a Catalunya – i rebent-ne en reciprocitat – i això inclou Espanya. Ni crec que cap país guanyi res imposant restriccions al moviment de persones, tant nostres com – la reciprocitat de nou – seves. Tot això seria gratuit i a més perjudicial als seus interessos.
A més, quan comentes “Catalunya ja és prou interessant pels estats de la UE? Espanya ja ha deixat de ser prou interessant pels estats de la UE?” entres en una oposició artificial. Dubto que cap país es plantegi que donar suport a un signifiqui oposar-se a l’altre.
En resum, crec que pels altres països defensar els seus interessos significa mantenir les relacions actuals.
Tot i això cal seguir treballant, no hem guanyat res encara i no hem de fer el babau.
Salutacions,
Francesc