Avui parlaré de l’evolució del català i de l’italià, de com han evolucionat respecte al llatí. Malgrat ser llengües germanes, han evolucionat de maneres diferents i, per tant, veiem que hi ha paraules catalanes que tenen un equivalent molt semblant en italià, però que no té la mateixa freqüència d’ús. L’estudi de les llengües romàniques posa de manifest que l’italià és la llengua romànica que s’ha mantingut més semblant al llatí. Una prova d’això és que certes paraules italianes tenen un equivalent pràcticament idèntic en català, però que no té el mateix ús: la paraula italiana és d’ús comú i, en canvi, la catalana ha esdevingut arcaica (que ja no s’utilitza) o molt literària. Vegem-ne alguns exemples:
Intitulare (verb llatí)
És un verb que significa ‘posar un títol, especialment a un llibre’ i que ha originat els mots intitular (català) i intitolarsi (italià). En italià, el verb intitolarsi és el verb més usat per a referir-se al títol d’un llibre; en canvi, en català, intitular ha caigut en desús, no s’utilitza pràcticament mai, i ha estat substituïda per titular: L’obra es titula “Hamlet”.
Aquesta paraula llatina significa ‘entendre’. En català, a part d’ entendre, també existeix el verb capir (que probablement prové de l’italià), però és un verb que ja no s’utilitza. En italià, en canvi, el verb capire és d’ús molt comú.
Strata (nom llatí)
Aquest substantiu vol dir ‘carretera’ i, en català, ha originat el mot estrada, però és una paraula antiga que pràcticament ja no s’usa. En italià, en canvi, la paraula strada s’utilitza diàriament per a referir-se al ‘lloc per on passen els cotxes’.
El verb esmentat en català correspon a mentir i en italià a mentire. Primer de tot, observem que la forma italiana és més semblant al llatí que la catalana. A més, resulta curiós veure que català i italià han evolucionat en direcció contrària: en ambdues llengües aquest verb té dues possibles conjugacions, però l’italià n’ha triat una i el català n’ha triat l’altra. En català, mentir es pot conjugar o menteixo, menteixes, menteix, etc. o bé mento, ments, ment, etc.; però actualment només s’utilitza la primera conjugació (menteixo, menteixes, etc.), l’altra s’ha perdut. En italià, ha passat just el contrari: de les dues conjugacions de mentire que encara recullen els diccionaris (o bé mentisco, mentisci, mentisce, etc. o bé mento, menti, mente, etc.), els nadius ja només en coneixen la segona (mento, menti, etc.).
De totes les característiques de l’italià, la que més crida l’atenció és la morfologia nominal, en què no es fa servir l’addició d’una S, sinó que s’hi practica l’alternança vocàlica: amico – amici; rosa – rose.
Pel que fa al català, crec que és un error jubilar anticipadament algunes paraules; alguns dels comentaristes que m’ha precedit hi han excel·lit.
Per a qui cregui que el verb mentir no és prou genuí, caldrà recordar aquell vers de Marius Torres: ‘Pàtria, guarda’ns, la terra no sabrà mai mentir’ o el manament de la llei de Déu ‘no mentiràs’. Pel que fa al terme ‘capir’, potser avui resulta una mica llibresc, però crec que és un abús bandejar-lo del tot. Pel que fa a ‘estrada’, més que no un abandó, el que hi ha hagut és un desplaçament del sentit (vg. ‘va pujar a l’estrada’).
Crec que en alguns dels comentaris hi ha un rerefons de diglòssia, en el sentit que només s’accepten les formes més ‘casolanes’ de parlar, i que això porta a renunciar indegudament a l’mmens tresor lèxic que recullen els diccionaris. És important que tinguem cura de la diversitat de registres: no és el mateix la parla col·loquial que una disertació formal, i la diversitat de situacions ens porta a fer servir no solament paraules diferents sinó també recursos sintàctics diferents.
Finalment, deixeu-me dir que la germana bessona del català és l’occità; serà bo de parlar-ne.