Apòstata desficiosa

Ahir havia d’arribar a l’hospital clínic a les 15:30h. Des de Poblenou es necessita, si fa no fa, un quart d’hora llarg per arribar-hi en taxi. En previsió, vaig telefonar a una companyia a les 14:15 per encarregar un taxi per les 15:00h. En teoria, sobrava temps per tots els costats.

Però a les 15:05, en veure que no arribava el taxi que havia demanat vaig tornar a telefonar (el número és 93 308 34 34). I em diuen que no en tenen cap encara, que potser en 10 o 15 minuts en tindran algun disponible per la zona. Li explique a la senyora que és molt urgent, que no puc fer tard a l’hospital. Se’m posa borde i, en teoria, continua buscant-me un taxi.

Mentrestant, com que no me’n refiava, vaig telefonar a una altra companyia (Taxi Miramar) i els vaig demanar de quedar en espera al telèfon fins que em confirmaren si me n’enviaven un o no. Vaig tindre sort i n’hi havia un de lliure a prop. Pels pèls, però vaig aconseguir arribar a hora.

Però ací no s’acaba la història. Mentre anava dins el taxi em telefonen els de la primera companyia, indignats perquè havien sabut (es veu que s’informen entre ells) que havia trucat a una altra. I el to era mig d’amenaça: "la otra compañía tampoco te va a enviar otro taxi, porque esto no se hace, de llamar a dos compañías" (parlaven aquest castellà catalanitzat que sempre em sorprén). Li dic a la senyoreta que està equivocada, perquè de fet ja sóc dins un taxi de la segona companyia i em diu que això és 100% impossible, que segur que l’altra companyia no ha fet això. Li dic que el que ella diga, que potser és que m’ha enviat el taxi l’esperit sant, i li penge el telèfon.

Conclusió:
Supose que ara sóc a la llista negra de dues companyies. Però vaig fer el que vaig poder per arribar a hora a l’hospital, que era el més important en aquell moment. Segons m’han dit, això de les ‘llistes negres’ és més cert del que imaginem, i és possible que ara em facin encara menys cas que de costum en aquestes dues empreses de taxi. Però continuaré necessitant sovint un ‘servei públic’ de taxi, principalment, a més, per anar a l’hospital. En sabeu d’alguna de més fiable? Alguna que hagi d’evitar també? Qualsevol recomanació serà sincerament benvinguda.

Si més no, a la web no apareix res de res. Desconec si a l’informatiu han arribat a dir alguna cosa o directament han fet allò que fan quan un tema no els hi va bé: l’ignoren per complet.

O potser han optat per la segona estratègia en aquests casos: sense explicar ben bé el que passa, sí que apareixen els consellers corresponents a dir la seua.

Hui ja no donava crèdit quan he vist que la reacció de l’executiu valencià (segons he vist a TV3) ha estat dir que la visita dels diputats europeus per revisar la llei urbanística serà una gran desgràcia perquè comportarà pèrdua de turistes i de venda d’habitatges a estrangers.

De veritat, no ho he entés mai, però ara encara menys: com els pot votar algú? (Algú que no siga constructor, és clar).

Mai he sigut una gran entusiasta de les falles. Dels huit anys que he viscut a València ciutat, només m’he quedat allà per Sant Josep dues o tres vegades. I vaig tardar molt en anar a una mascletà perquè em fan por els trons.

Però he de reconèixer que és una experiència única. Hui he buscat algun vídeo a la xarxa per ‘veure’ la primera del mes de març. I l’he trobat, ací. Però no és el mateix, ni de bon tros. El que impressiona de les mascletaes, per als que no n’heu viscut mai cap, és com tremola el terra, com sembla que els vidres de tots els edificis de la plaça vagen a esmiscolar-se en qualsevol moment, i com ressonen i vibren tots i cadascun dels òrgans del teu cos, inclós el paladar (és recomanable obrir la boca mentre dura la mascletà).

A veure si puc escapar-me abans del dia de Sant Josep i viure’n alguna enguany. Als que no ho heu fet mai, sincerament, ho recomane. (Es fan cada dia, fins al 19 de març, a les dues del migdia).

A partir del diumenge que ve, Renfe canvia dos dels Euromeds que arriben a Alacant per trens Arco. És a dir, en lloc de 4 hores i 40 minuts (oficialment, sempre és una miqueta -o molt- més), ara seran 6 hores. Un quart de dia. Quasi el mateix que volar d’Europa a Estats Units.

Vueling també va eliminar el seu vol entre el Prat i l’Altet.

Al final, anar de visita a casa serà una odissea.

El govern de Camps, per començar a posar-nos en ambient pre-electoral, ha anunciat als quatre vents que a partir de l’any que ve els llibres de text seran gratuïts. Mira què bé. Ara, no ha dit res de quants xiquets podran tindre una aula normal i no un barracó, per exemple.

I del que no han dit res més és d’una notícia que va aparéixer al Levante fa uns dies: les ‘comunitats’ governades pel PP volen un ‘modelo educativo común’ i pensen establir els mateixos continguts d’història, literatura, geografia i llengua.

O siga, que si la cosa prospera, una xiqueta d’Oliva o d’Alcoi estudiarà la mateixa història que una de Valladolid. Segons diuen, ‘se van a garantizar los
mismos estudios, y los alumnos sabrán quiénes son Lorca, Unamuno y los
Reyes Católicos, y qué son el Descubrimiento de América y La
Reconquista’. O siga, si fa no fa, el que vam ‘estudiar’ els de la meua edat i els més grans, que ens sabem qui són don Pelai, Boabdil i Cabeza de Vaca, però de la batalla d’Almansa, per posar un exemple, no ens deien ni que va existir.

Potser això dels llibres gratuïts és perquè els pares no els puguen fullejar ni quan els compren, i així no saber què ensenyen als seus fills. No m’estranyaria gens.

Vergonya. Això és el que he sentit en escoltar per la tele les pitades continues cada vegada que Oleguer tocava la pilota. Després he sabut que a Mestalla s’han repartit fulletons que deien coses com "Oleguer, fuera del Reino de Valencia por
apoyar a De Juana Chaos y por apoyar los Paises Catalanes. Somos
valencianos, no catalanes". I una pancarta deia: "Fora Barcelona, Fora Oleguer. Valencia is not Catalonia".

Vull creure, com diuen els participants al Compromís pel País Valencià, que el canvi és ‘ara o mai’. Però episodis com aquest em fan pensar que no serà mai. I, en qualsevol cas, que un diputat més cap a una o altra banda no arreglaran el problema de fons. I és que no sé ni si aquest problema té remei.

– Un noi d’estètica ‘latin king’ agredeix a patades el responsable de joventut d’un dels col·lectius de gais, lesbianes i transsexuals de València. I no de nit i en un carreró apartat, com passava amb certa freqüència fins no fa tant (i potser continua passant i jo ja no me n’assabente), sinó en una estació de metro.

– A Albuixech, a l’Horta Nord, un club de futbol femení que s’entrena al camp municipal, denuncia que els hi fan boicot: no encenen les llums per entrenar, ni la caldera per dutxar-se, i els fan gastar els pitjors vestuaris. A més, alguns dels membres dels equips masculins les insulten i hi fan pintades. Què diuen les pintades ‘insultants’? ‘Lesbianes’.

– L’alcalde de Moscou, que ja va prohibir la ‘manifestació de l’orgull’ de l’any passat, vol fer el mateix enguany perquè això, diu, ‘és obra del dimoni’.

– El diputat conservador francès Christian Vanneste ha de pagar 3.000 euros de multa per haver dit que l’homosexualitat és ‘inferior’ i ‘perillosa per la humanitat’.

– Berlusconi, a més de mostrar-se totalment en contra de la nova llei de parelles de fet a Itàlia, en l’últim míting va afirmar que els gais són d’esquerres (cosa que no és certa, per si algú encara es creu aquest prejudici). Els assistents van aplaudir entusiasmats.

Crec que no calen més comentaris.

Als Estats Units, hui és un dels dies més lucratius. Amb l’excusa d’això dels enamorats, les botigues s’afanyen a fer caixa. A mitjans de febrer, el consumisme de nadal ja quasi s’ha oblidat i, a més, aquest dia és vàlid per totes les religions, el que augmenta la quantitat de clients potencials.

Apple ha estat fent una campanya les dues darreres setmanes per vendre encara més iPods, i hi ha productes fins i tot per a infants, com el llibre de la imatge. Els i les adolescents no hauran dormit en tota la nit, nerviosos no tant per veure què diuen les targetes que reben sinó, sobretot, per si fan el ridícul de la seua vida i no en reben cap.

Tot això estaria molt bé com a anècdota antropològica si no fora perquè l’expansió del fenomen a escala mundial ens afecta de mala manera. Jo entenc que allà on no tinguen la tradició de dedicar un dia a l’any a expressar (mitjançant el consumisme, això sempre) ‘l’enamorament’, siga fàcil apuntar-se al carro del 14 de febrer. És el cas, per exemple, d’Alacant, on, que jo sàpiga, no hi havia cap data assenyalada, i sembla que els hi és més fàcil mirar cap a qualsevol altre indret que cap al nord.

Però a València, amb Sant Dionís, i a bona part del país amb Sant Jordi, no entenc aquesta dèria per apuntar-se a les proclames publicitàries de El Corte Inglés i companyia. Ahir als forns t’advertien que hui no pots deixar de comprar el ‘pastís de Sant Valentí’ (què deu ser? quan el van inventar?).

Jo, hui, no celebre res. M’estime més esperar un parell de mesos, fins al 23 d’abril, per poder rebre i regalar el lot complet de llibre i rosa. I això, si s’escau. Encara que siga un tòpic i sone cursi, malament anem si només diem ‘t’estime’ quan ho marca el calendari.

Ni els animals en general. Amb el temps he aprés a soportar-los una miqueta millor, però agradar-me, no m’agraden. I si són gossos normals, encara puc entendre que a la gent li facen gràcia i companyia. El que ja no entenc és la gent que es gasta milionades per tindre un gos de pedigrí (he estat a punt de dir ‘de marca’). I els extrems als que arriben a Nova York ja són directament de psiquiàtric de guàrdia.

Per cert, que a NYC hi ha psiquiatres/psicòlegs per a gossos. I gimnàs. Venen amb un minibus al matí, els recullen al mateix temps que als xiquets que van a escola, i els tornen havent dinat. Costa de creure, però jo ho he vist. Això, i els passeja-gossos a Central Park, que es guanyen molt bé la vida. Al carrer on vaig viure hi vivia un senyor mexicà que treballava, únicament i en exclusiva, com a cuidador durant 16 hores al dia dels gossos del propietari de les cadenes de toba Gap, Banana Republic i Old Navy (un mega-multimilionari, vaja).

De tota manera, el ridícul màxim arriba aquesta setmana en la competició de gossos més famosa. Això de la foto són dos dels participants. Al post de baix en podeu veure un altre.

Tot i que, òbviament, aquests bitxos estan ben cuidats, els defensors dels animals no haurien de protestar per la tortura i posterior ridícul que els fan passar?

Com anava dient…

Els americans et poden caure bé o no, però s’ha de reconéixer que en algunes coses són la pera. A Pennsylvania tenen un ‘think tank’ (que vendria a ser com una mena de comité d’experts), el Lovenstein Institute, que a més d’estudis sobre el funcionament del govern dels EUA o economia internacional, mesura i publica el quocient intel·lectual dels presidents.

Ho fan a partir dels documents que escriuen o dels discursos que saben que han fet ells i no un ajudant, i mesuren la riquesa de vocabulari, l’estructura de les frases… En el cas de George W. Bush, els autors de l’estudi diuen que els ha estat més complicat perquè és el primer president que no té publicat cap llibre ni text acadèmic ni res de res.

En qualsevol cas, aquests són els resultats dels darrers seixanta anys, ordenats per IQ:

182 William Jefferson Clinton [D]
175 James Earle Carter [D]
174 John Fitzgerald Kennedy [D]
155 Richard Milhous Nixon [R]
147 Franklin Delano Roosevelt [D]
<!–
D(["mb","> > 132 . . Harry S T r uman [D]
> > 126 . . Lyndon Baines Johnson [D]
> > 122 .. . Dwight David Eisenhower [R]
> > 121 . . Gerald R. Ford [R]
> > 105 . . Ronald Wilson Reagan [R]
> > 098 . . George Herbert Walker Bush [R]
> > 091 . . George Walker Bush [R]
> >
> > The six Republican presidents of the past 50 years had an average IQ
> of
> > 115.5, with President Nixon having the highest at 155.
> >
> > President George W. Bush rated the lowest of all the Republicans with
> > an IQ of 91.
> >
> > The six Democratic presidents of the past 50 years had an average IQ
> > of 156, with President Clinton having the highest IQ, at 182.
> >
> > President Lyndon B. Johnson was rated the lowest of all the Democrats
> > with an IQ of 126. No president other than Carter [D] has released
> his
> > actual IQ (176). Note the institute measured him at 175.
> >
> > Among comments made concerning the specific testing of President
> G.W. Bush,
> > his low ratings are due to his apparently difficult command of
> > the English language in public statements, his limited use of
> vocabulary
> > [6,500 words for Bush versus an average of 11,000 words for other
> > presidents], his lack of scholarly achievements other than a basic
> MBA,
> > and an absence of any body of work which could be studied on an
> > intellectual basis The complete report documents the methods and
> > procedures used to arrive at these ratings, including depth of
> sentence
> > structure and voice stress confidence analysis.
> >
> > "All the Presidents prior to George W. Bush had a least one book
> under
> > their belt, and most had written several white papers during their
“,1]
);

//–>132 Harry S T r uman [D]
126 Lyndon Baines Johnson [D]
122 Dwight David Eisenhower [R]
121 Gerald R. Ford [R]
105 Ronald Wilson Reagan [R]
098 George Herbert Walker Bush [R]
091 George Walker Bush [R]

No puc deixar de preguntar-me quin quocient donarien alguns dels polítics recents (Pujol, Maragall, Aznar, Felipe González, Zapatero, Matas, Montilla…).

Però, sobretot, pagaria el que calgués per saber els de Lerma, Zaplana i Camps. Encara que el resultat és prou previsible.

Acabe de saber (gràcies, carabassa), que més de mig any després, el govern valencià fa públic quants diners es va gastar en la visita del papa: 1.943.778 euros. Menys de dos milions. I, atenció, "l’impacte econòmic" va ser de 223 milions. És a dir, que als ciutadans de València els deuen estar eixint els diners per les orelles gràcies a la visita.

I es suposa que ens ho hem de creure. I votar-los al maig, clar.

Primer: aquesta xifra de despesa no se la poden creure ells mateixos ni el dia dels innocents. Recordem: desplegament de policies proper a l’estat d’excepció, lloguer de centenars de lavabos públics, allotjament per a no sé quants bisbes, pantalles gegants per tota la ciutat, regals institucionals… Si només l’altar temporal va costar quasi un milió! I no parlem de la retransmissió de Canal 9 (o és que ara diran que la tele no la paga el govern?).

Segon: això dels ingressos sí que no m’explique d’on ho han tret. Ho diré en paraules d’una amiga meua, propietària d’un bar i d’un restaurant al barri del Carme: va ser un desastre monumental. Com que el govern insistia tant amb la invasió de masses beates que patiria la ciutat, els restauradors es van afanyar a comprar menjar i begudes per abastir un regiment. Però els quatre gats que al final van anar no van gastar pràcticament res, anaven amb l’entrepà de casa i l’ampolla d’aigua que els donava no sé quina marca. Al mateix temps, els autòctons van fugir de la ciutat aquell cap de setmana. Les begudes encarregades als establiments de la meua amiga (refrescos, sucs, cervesa) li van durar fins a ben entrat l’estiu. I aquells dies va perdre molts diners.

Jo no entenc molt de política, constitucionalitat i justícia, però no deu haver alguna manera de denunciar i processar els que no paren de dir mentides?

El New York Times et permet rebre per correu electrònic els titulars del dia de manera gratuïta. I, de tant en tant, t’envia algun extra, com ara el rànquing de notícies més llegides de cada mes.

Hui m’han enviat el del mes de gener. Un mes amb complicacions a l’Irac, el discurs de l’estat de la nació de Bush, la presa de possessió de Pelosi, la candidatura de Hillary a les primàries…

Però com que el NYT no es limita a seguir l’actualitat sinó que són els millors en buscar temes interessants i explicar-los encara més bé, cap d’aquelles ‘notícies’ han estat entre les que més han consultat els lectors online. Em sembla fantàstic.

Ací teniu el llistat de les més llegides (no he gosat traduir-ho):

–
Unhappy Meals, MICHAEL POLLAN.
The story of how basic questions about what to eat got so complicated
reveals a great deal about the institutional imperatives of the food
industry, nutritional science and journalism.

–
In Raw World of Sex Movies, High Definition Could Be a View Too Real, by MATT RICHTEL.
Pornographic movie studios have found that the high-definition format is accentuating physical imperfections in actors.

– 51% of Women Are Now Living Without Spouse, by SAM ROBERTS.
For what experts say is probably the first time, more U.S. women are living without a husband than with one.

–
Questions Couples Should Ask (Or Wish They Had) Before Marrying. A few key questions that couples should consider asking before marriage.

–
Buyers Scarce, Many Condos Are for Rent, by VIKAS BAJAJ.
The frenzied condominium market in big cities like Washington, Las Vegas, Miami and Boston has collapsed.

Com veieu, un combinat d’indústria del sexe, menjar vs. dieta, preocupació sobre la manca de parella o com fer-la durar i la situació del mercat immobiliari. Això és el que preocupa realment, i no tant de discurs polític.

Després de l’ensurt, que vaig poder portar prou bé, el meu Powerbook ja és de nou a casa, amb un disc dur nou, gairebé tota la informació recuperada i una versió del sistema operatiu superior a la que tenia de sèrie.

Per això, i pel bon tracte, recomane que si heu d’anar a algun servei tècnic d’Apple, no hi dubteu: CTA Serveis. La reparació m’ha eixit molt bé de preu perquè tenia l’applecare i només m’han cobrat una hora de feina per la recuperació de la informació (tot i que van estar dies i nits mirant de copiar tots els arxius possibles). I l’atenció ha estat excel·lent (amb detalls com la telefonada d’un tècnic per demanar quines carpetes eren les que més necessitava mentre recuperava la informació, per estar segur de copiar el més important abans que allò morira del tot).

Dóna gust trobar gent que treballa bé.

No m’explique com ha passat, però els resultats són evidents. La que fins no fa tant era una tele seriosa, elegant i de bon gust ha aconseguit, quasi en un temps rècord, perdre tota la consideració que li tenia. En alguns aspectes, comença a semblar-se a Canal 9, cosa que ja posa els pèls de punta només de pensar-ho. Posaré només uns exemples (si vosaltres heu notat alguna altra cosa, tenia via lliure als comentaris):

– TO I CONTINGUT DELS INFORMATIUS: Mai com ara m’havien semblat més partidistes, i això és molt greu tenint en compte d’on veníem. Però a banda de les notícies polítiques, el que em té cada dia més impressionada és que creixen i creixen els minuts dedicats a successos de sang i fetge. I els minuts sobre si han caigut quatre gotes o dos pams de neu. Que una cosa és mostrar indicis de canvi climàtic i l’altra passar-se dues setmanes fent-li el rendevouz a cada volva de neu (en tot això, Canal 9 s’emporta la palma des de fa anys). I si pot ser, en directe.

Diumenge, per exemple, van fer una connexió en directe (sabeu quanta pasta costa això?) d’un minut o menys amb l’enviat especial a Jaca per saber l’última hora (no hi havia cap novetat respecte al que ja havia dit el presentador) del crim de Fago. I tot això, en un context d’espanyolització creixent, on les notícies de qualsevol punt de l’estat tenen tant de pes com les pròpies.

Al mateix temps, o si més no és el que em sembla a mi, es redueixen les notícies sobre el País Valencià (als telenotícies, però, diuen València, o Elx, o la ciutat que siga, per evitar dir País Valencià i no haver de dir Comunitat Valenciana. Al temps, però, el País Valencià és la forma habitual. Misteris d’estil que mai no he entés), a les Illes no hi ha res més enllà del cas Andratx i la Catalunya Nord només apareix de manera anecdòtica.

– REALITZACIÓ DELS INFORMATIUS: Pensava que era mania meua fins que ho he contrastat amb més gent. Darrerament es perd el compte de les vegades que posen malament els rètols, ja he vist un parell de vegades que donen pas a un vídeo i en posen un que no toca, i fins i tot algun ‘negre’ (quan la pantalla es queda d’aquest color) de 4 o 5 segons, que és el pitjor que li pot passar a un realitzador. És que han contractat gent nova que no té la qualitat necessària? O és que treballen sense ganes? Perquè abans no ho feien tan malament…

– CASTELLANITZACIÓ: Tot i que, aparentment, tota la programació és en català (i no només un tant per cent ridícul com a Canal 9), l’estratègia per encabir el castellà és molt semblant. Els rètols, la cançoneta i la presentació són en català, és clar, faltaria més, però l’entrevistat parla en castellà i, si cal, l’entrevistador/a canvia d’idioma i tot arreglat.

El cas de Júlia Otero (gairebé tots els entrevistats parlen en castellà i va entrevistar els Estopa en castellà, tot i que ells van intentar començar l’entrevista en català) pot ser el més vistós, però n’hi han més. Igual ja és mania meua, però diria que cada vegada són més els protagonistes de reportatges o els ‘experts’ castellanoparlants en diferents programes. Si el que volien és que ens n’adonarem que el castellà està molt present a Catalunya, ei, que ja ho sabíem, eh?

– ESTÈTICA: O els estilistes de TV3 han deixat de ser ‘fashion’, o el nou ‘fashion’ és molt coent. La roba que fan portar habitualment les dones de la cadena és prou lletja, però en les ‘gales’ s’emporten la palma. Si algú va veure l’Helena Melero en això del català de l’any, o la presentadora d’anit de l’especial de Ventdelplà, sabrà de què parle.

Potser és que sóc una maniàtica i tot això és producte de la meua imaginació. O igual és que darrerament mire més la tele i ja m’estic atontant. O éspossible que tot això que fan a la TV3 siga molt modern i jo m’haja tornat carca sense saber-ho. Però alguna cosa em diu que part de raó tinc.

P.S.: Una coseta més, sóc només jo o us costen de seguir els comentaris de la corresponsal al País Basc (Montserrat Vila, TV3, Bilbao)?